[Una novel·la de Dídac Costa.]
Poc abans, no gaire lluny de l’Ateneu La Farigola, on ens dirigíem —també al barri obrer del Poble Nou—, de forta tradició anarquista—, un grup de lídersde la CNT i la FAI debatien la situació. S’han reunit a casa d’un d’ells, en Gregori Jover, perquè tots viuen al barri o al del costat, el Clot. I perquè el pis està a pocs metres del camp de futbol del Júpiter, el principal punt de trobada per començar el contraatac popular, que poden veure des de la finestra. Allà ja estan aparcats els camions que els quadres de defensa del Poble Nou han requisat a unes fàbriques tèxtils del barri per traslladar armes i homes cap als diferents fronts de lluita.
Els carrers del voltant de l’estadi estan vigilats per gent de confiança. A més dels camions, a un local proper hi tenen amagada una metralladora Hotchkiss que han aconseguit de la revolta minera d’Astúries del 34, dos grans fusells metralladors txecs i molts fusells winchester.
Els últims dies s’havien reunit a casa d’en Jover els Comitès de Defensa de Barriada i el Comitè de Defensa de Barcelona que ara ultima els preparatius. Hi estan presents els homes més aclamats del moviment anarquista, que ja han protagonitzat moltes batusses amb l’autoritat, atracaments a bancs i enfrontaments armats de tota mena, i coneixen bé la lluita armada al carrer. Però res que s’assembli al que està a punt de començar. Tots saben, això si, que, per a aquesta batalla per Barcelona, estan més ben preparats que l’exèrcit, acostumat a guerres colonials convencionals. Però falten armes.
Entre els homes que parlen i elaboren estratègies al voltant d’un gran mapa de Barcelona desplegat sobre la taula hi ha tres gegants del moviment llibertari: Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, dels que ja se n’havien fet cançons i tot.
Joan Garcia Oliver.
José Buenaventura Durruti ja era molt popular a Catalunya, malgrat haver estat acusat durant dècades per la premsa burgesa de ser un mer criminal. Era el gran líder indiscutit, l’ànima de l’anarquisme peninsular, igual que vint anys enrere ho havia estat Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Nascut a León, i havent protagonitzat tota mena d’aventures insurreccionals per Europa i Sud Amèrica, havia acabat vivint a Catalunya fugint de la repressió de Lleó, Astúries i Aragó, i sabent que aquesta era la terra més fèrtil per a les utopies llibertàries que duia al cor. Com tants altres milions d’espanyols arribats a Barcelona fugint de la misèria i l’opressió, hi havia trobat la seva casa i el lloc on millor podria fer avançar aquesta ideologia, junt amb la seva companya, la francesa Émilienne Morin, que admetia amb una discreta resignació el rol destacat del seu company i els perills constants que això comportava. Doncs Durruti, amb qui realment estava casat era amb la Revolució, i era incapaç de quedar-se quiet ni d’acceptar una vida còmoda i convencional. I tots sabíem que aquestes hores suposaven, alhora que una gran oportunitat per posar en marxa les utopies anarquistes, una lluita amb grans riscos, on hi hauria moltes baixes. Més encara en no haver rebut cap arma del govern per defensar-nos. També sabíem que, a diferència de totes les altres ideologies, el lideratge a l’anarquisme suposava estar a primera línia de foc.
Tots tres eren, a més d’íntims amics i membres del grup d’afinitat Nosotros de la FAI, grans líders que durant dècades havien contribuït a fer d’aquell moviment anarquista barceloní un dels més sòlids del continent. Que girava entorn de la CNT, l’organització obrera més potent, amb el 80% dels treballadors catalans afiliats. I que venia de lluny, de moltes revoltes barcelonines, les bullangues i les cremes de convents del segle passat contra les condicions de vida precàries i el poder totalitari de l’església. Així com de la cultura àcrata i llibertària catalana, o potser també ibèrica, on millor havien arrelat les tesis dels comunistes dits utòpics despectivament per Marx, o en realitat, tan sols, no autoritaris. Que estimaven tant la igualtat com la llibertat, i rebutjaven per igual el capitalisme com l’estat, i la idea de confrontar-los amb un gran partit polític, centralitzat, comunista, i un règim autoritari. Que, en canvi, era gairebé l’única alternhttps://periodicoelamanecer.files.wordpress.com/2011/12/los_solidarios.png?w=412ativa que la majoria del proletariat europeu tenia aleshores en ment per confrontar les moltes injustícies que patia.
Els anarquistes o comunistes llibertaris, a diferència del comunisme autoritari o de partit únic, gairebé inexistent encara a Catalunya i a Espanya, creia en l’organització sindical i comunitària a pobles i barris, i entenia que un estat autoritari, encara que fos comunista, li era igual d’aliè i d’enemic que un de capitalista. El que no era un fet menor, tenint en compte que eren els anys d’ascens i consolidació del comunisme soviètic, amb una forta influència a la resta del món. Els feixismes, que també es consolidaven a Itàlia, Alemanya o Portugal, per als treballadors, en realitat no eren més que una versió més radical del capitalisme, amb un estat més cruel i autoritari per protegir les mateixes velles oligarquies i el seu domini explotador.
El moviment llibertari català era, per tant, zelador i portador d’un dels models socials més bells i difícils d’assolir: aquell on tots gaudiríem d’igualtat econòmica, però alhora, a diferència del model soviètic, amb plena llibertat i sense nous òrgans repressius de poder estatal; sense estat, sense dictadura del proletariat. Una proesa ja en el pensament, on calia molta cultura i molt de cor i fe en la humanitat per creure-hi, certament. I més encara per empunyar les armes i jugar-se la vida per defensar-ho i posar-ho en pràctica. Però que, alhora, com sabien bé els militars, estava al punt d’eclosió en aquella Catalunya del 1936, malgrat tants segles de repressió social, econòmica i nacional.
I aquests tres herois, Durruti, Ascaso i Garcia Oliver eren els màxims exponents d’un moviment que no creia en grans líders, però que els tenia. Una primera aparent contradicció i dificultat programàtica, que no seria l’última. Líders que combatrien aquell dia a primera línia de foc, recordant-nos que, si eren lideratges forts i indiscutits, ho eren per la seva generositat, coratge i responsabilitat. I per ser els que millor, amb més força, determinació, persistència i honestedat, i amb menys personalismes, entenien i expressaven el sentiment dels col·lectius que representaven. I fins i tot, les seves utopies.
Joan Garcia Oliver, destacat organitzador i estrateg, nascut a Reus i cambrer d’ofici, jugaria un rol decisiu en tots els esdeveniments. Venia de patir molts anys de presó que, com a tants altres anarquistes, li havien servit d’universitat política i del crim. Francisco Ascaso, aragonès, amic íntim de Durruti, amb qui havien viscut aquestes increïbles aventures per Europa i Sud Amèrica, atracant bancs per finançar lluites de resistència, i cometent atemptats contra autoritats dèspotes com bisbes, presidents sanguinaris o policies torturadors, era també un gran home d’acció. Jutjats, condemnats i expulsats de diversos països, eren el cor del pensament anarquista, i en especial de l’acció. Que junt amb altres sectors més intel·lectuals, o en d’altres camps com l’educatiu, l’econòmic o l’organitzatiu, conformaven una cultura popular i de resistència molt rica i extensa, capaç d’atendre tots els àmbits de la vida. Davant la manca d’un estat just i eficient, i confrontats a un capitalisme deshumanitzat, estaven gairebé obligats a associar-se i a organitzar-se de manera autònoma i cooperativa per sobreviure. La pròpia necessitat de supervivència els portà a crear de dalt a baix tot un sistema social alternatiu, basat en la germanor, la igualtat i la llibertat. Potser sense haver-se vist obligats a fer-ho en contra de tantes i tan evidents injustícies, no haurien aconseguit que fos tan bell i complet.
També hi és en Diego Abad de Santillán, un d’aquests altres anarquistes més destacats en el camp teòric, que ja havia fet un esbós exhaustiu i acceptat al sindicat de com podria ser una economia llibertària; però que tampoc deixava de ser un gran home d’acció. En Jover, l’amfitrió, a qui diuen el Chino pels seus pòmuls pronunciats, que també ha recorregut Europa i Sud-Amèrica amb Ascaso i Durruti, i ara serveix botifarres als assistents. Tampoc hi falta en Ricardo Sanz, alt, ros i fort, o l’Aurelio Fernández. També n’hi ha de més joves, com Antonio Ortiz i el València, que no dissimulen l’orgull d’haver estat admesos a aquesta vetllada clau amb aquest selecte grup de dirigents anarquistes que, asseguts allà sabien que ja estaven escrivint la història del país i de la humanitat. Tots ells conformen el Comitè de Defensa Confederal de Barcelona, i com a tals, són responsables d’organitzar la contraofensiva contra els militars rebels. Una responsabilitat que han pres amb molta més eficàcia i determinació que els caps polítics republicans a Barcelona o Madrid.
Junt amb les botifarres, el cafè també corre sense parar per mantenir-los desperts. La majoria són sempiterns fumadors i encenen una cigarreta rere l’altre, omplint la sala de fum, on per sort el calor de Juliol permet tenir les finestres obertes. Es coneixen molt, són gairebé com germans, amb relacions travades en mil batusses amb la policia i la patronal.
— Com està el tema, companys? Què en sabem dels nostres enllaços a les casernes? —preguntà en Jover per posar en comú les agendes, ja que molts acabaven d’arribar de diferents punts de la ciutat.
— Com sabeu —començà Garcia Oliver—, portem des del dia 6 fent guàrdia a les casernes i centres oficials. Ara mateix als carrers i als voltants dels quarters hi ha centenars de companys observant els moviments. I des de fa un parell d’hores, els sindicats i ateneus estan a vessar de militants a l’espera d’armes i instruccions. La Generalitat i tots els ajuntaments del país també estan plens de treballadors exigint armes per anar a lluitar.
— Amb l’Asens, Durruti i Oliver —seguí Santillán— venim de Governació i de la Generalitat en representació del Comitè Regional, on hem demanat armes per la defensa del centre i els barris, i ens les han tornat a negar, coi d’idiotes! Quan tornem al centre, és el primer que hem de tornar a fer.
Ascaso fuma nerviós, pàl·lid i amb el seu habitual somriure escèptic, com en Durruti, que també sembla somriure malgrat la gravetat del moment. Tot i els perills que saben que estan a punt d’afrontar, no poden dissimular l’alegria de saber que són davant d’hores emocionants de batalla on poden perdre la vida, però que, si guanyen, podran, per fi, aprofitant el caos i el buit de poder creat pels mateixos feixistes, iniciar una revolució anarquista com la que somiaven des de feia dècades.
Tots ells són veterans combatents de carrer, guerrillers urbans experimentats, avesats a la pistola. No en va Barcelona feia anys, sobretot des del trienni bolxevic del 1917, que havia esdevingut una mena de Chicago, una ciutat amb enfrontaments armats diaris als carrers i amb desenes de morts violentes cada mes. Però aquí, a diferència del que passava a Chicago als mateixos anys, els grups de pistolers anarquistes, semblants a les bandes mafioses en alguns aspectes organitzatius, no mataven per enriquir-se o pel control mafiós d’un barri, sinó per ideals de justícia social i de llibertat. Responent amb represàlies quan es produïa una violació d’un amo a una treballadora o un acomiadament injust. Davant l’absència d’un estat just, eren ells els que aplicaven la justícia, ni tan sols revolucionària, sinó tan sols democràtica. En una lluita armada al carrer entre treballadors precaris ben organitzats i grans capitalistes a través dels seus esbirros. I amb una església que beneïa aquest poder dèspota i criminal, i en alguns casos l’organitzava i l’esperonava, com el cardenal Soldevila de Saragossa, un dels instigadors del temible Sindicat Lliure, que matava selectivament els obrers més brillants, compromesos i combatius. Assassinant a traïdoria, sovint per l’esquena o amb la salvatge llei de fugues, a 180 sindicalistes entre el 1917 i el 1923. Soldevila fou una de les víctimes més sonades del grup Nosotros l’any 23, per espant de l’Espanya conservadora, quan encara es deien Los Solidarios, sent Ascaso un dels dos anarquistes que el disparà.
Els obrers catalans es veien confrontats alhora a la burgesia industrial catalana, l’única d’un estat espanyol poc industrialitzat, amb les condicions laborals miserables pròpies del primer capitalisme industrial arreu de l’Europa moderna. I amb un estat espanyol gairebé feudal, rural, sense reforma agrària, sense condició de ciutadania, i de caràcter aristocràtic i d’antic règim. Que alhora, estava igualment enfrontat des de feia segles a la burgesia catalana, i que entenia els problemes d’un proletariat combatiu, com passava a tota l’Europa industrialitzada, com a part del problema catalán. I que veia la industrialització com un camí poc aconsellable per al manteniment del vell ordre social, on els que manaven i dominaven l’estat, més que grans fortunes industrials com a Catalunya i a l’Europa moderna o els Estats Units, eren les grans famílies dinàstiques, generals, reis, bisbes i policies conservadors i corruptes, que mai deixaven de controlar tot el poder. Potser és per aquest doble enfrontament que els treballadors catalans van aconseguir la força i l’organització singular que avui els permetia enfrontar-se al seu propi exèrcit.
Als anys de pistolerisme, els diners dels atracaments a bancs s’entregaven al sindicat o a les famílies de presos polítics. En temps on la classe treballadora no tenia ni escoles, ni hospitals, ni garantida la seva subsistència. I sovint era només gràcies a les xarxes de solidaritat de la CNT, que era molt més que un sindicat, que podien alimentar-se o accedir a la salut, l’habitatge o l’educació.
A més dels poders repressius de l’estat, amb la Guàrdia Civil al capdavant, es batien a trets amb els sicaris d’aquest mal anomenat Sindicat Lliure, finançat per grans capitalistes catalans com alguns bancs i els propietaris de l’Espanya Industrial o la Hispano-Igualadina, i que comptava amb la complicitat de les autoritats. Mercenaris, en definitiva, dels industrials catalans i l’església, amb impunitat policial i judicial, per assassinar grans líders anarquistes com Salvador Seguí. I que cometien accions extrajudicials, il·legals i cruels, per provar de frenar l’ascens imparable del sindicalisme revolucionari català. Però en lloc d’això, tot i fer molt mal com amb la mort de Seguí, un dels majors referents de l’anarquisme català i mundial, la solidaritat veïnal, la capacitat d’organització i el sindicat creixien a cada nova injustícia, a cada nou acte de repressió al moviment i als treballadors.
Barcelona, batejada per un periodista argentí el 1920 com la Rosa de Foc per la seva combativitat anarquista, era probablement la ciutat del món on la lluita de classes havia pres més cos i s’havia tornat més explícita i tràgica. No en va Engels ja digué el 1880 que era la ciutat on s’hi havien aixecat més barricades. I això que no havia comptat les moltíssimes que se’n farien aquests dies.
En Garcia Oliver reprengué la paraula:
— Sabem molt bé què faran ells. Estan acostumats a fer un cop d’estat simple: sortir de la caserna amb un batalló, posar un ban declarant l’estat de guerra i tornar a la caserna per anar fent ascensos… Nosaltres coneixem bé els seus defectes, però ells a nosaltres encara no ens coneixen.
— I això que ens porten perseguint fa dècades!
— Però és que són burros! —digué en Durruti aixecant la mà i fent riure a la resta.
— Por suerte! —replicà Ascaso.
— Bueno, com sabem bé, és la Guàrdia Civil la que ens ha perseguit tota la vida i ens coneix millor… —seguí Oliver— Que encara no sabem què faran avui, si estaran del seu costat o del nostre… Però els militars, no només no ens coneixen, sinó que tenen un concepte molt viciat dels propis cops d’estat. Estan convençuts que trobaran la mateixa resposta que van tenir amb els separatistes catalans i els escamots de Dencàs l’Octubre del 34, quan no es van topar amb cap dels revolucionaris de Companys… Creuen que Catalunya tornarà a ser això, amb la Generalitat rendint-se a la primera canonada. Però aquell dia nosaltres no hi érem. I avui sí que hi som. I sent-hi nosaltres, la cosa serà molt diferent!
— I tant!
— Però tornem al mapa, companys! Tenim poc temps! —reprengué Oliver—. Les seves casernes estan repartides en forma de ventall. Hem de concentrar-nos als carrers que baixen des dels quartels cap al port, on hem d’impedir que puguin enllaçar amb les casernes que tenen allà, des d’on voldran dirigir el cop: Capitania, Drassanes, Dependències Militars… Hem d’aïllar les tropes i tallar-los les comunicacions, a peu, motoritzades i telefòniques. Donant-los falses notícies des de la Telefònica sobre com va la lluita a la ciutat.
— Sí. És fonamental controlar la Telefònica a Plaça Catalunya. I Ràdio Barcelona, al Carrer Casp —afegí Durruti.
— Qui ho hagués dit! La ràdio, que ni existia fa només 20 anys… —digué Sanz.
— O el telèfon, que no en té gaires més! I ara són objectius militars principals…
— Si, un cop els tinguem, així com Correus, que ja està gairebé a les nostres mans, enganyarem els soldats amb informacions contradictòries. I no podran ni comunicar-se entre ells!
— També hem de concentrar el màxim de combatents al voltant del quarter de Sant Andreu, i tan bon punt puguem, entrar per agafar els 30.000 fusells i els 30 milions de cartutxos que hi ha. Si ens els fem nostres, aprofitant el caos i el buit de poder que ells mateixos han creat, tindrem la revolució a tocar.
— En Díaz Sandino bombardejarà el quarter des de l’aire, vigilant de no malmetre els arsenals, sinó només les portes perquè hi puguem entrar. Un cop dintre, enviarem camions carregats de fusells i municions cap al centre i on hi hagi combats, netejant les unitats militars disperses que trobem pel camí.
— Esteu segurs que no és millor atacar-los ja a les casernes abans que surtin? — preguntà Sanz.
— No home, no! Amb quines armes? —reprengué Oliver— No, ja està parlat. Hem de deixar-los sortir tranquil·lament perquè no es facin forts a dintre. I és important que no s’alarmin perquè surtin amb el mòdul de tiro de paseo: 50 tiros, i no de campanya, de 200. Així els podrem atacar per l’esquena fins deixar-los sense municions. I aleshores sí, entrar als quarters per agafar l’armament i atacar els pocs militars que hi quedin. Aquestes consignes ja estan ben comunicades a tots els comitès de barri.
— Entesos!
En Jover, que acaba de respondre a una trucada de telèfon, comunica a la resta:
— El Comitè Nacional a Madrid ha convocat una vaga general revolucionària indefinida!
— Óstia! Val, doncs caldrà comptar amb això… —digué Oliver mig contrariat, perquè no ho considerava la millor estratègia—. El primer que hem de fer és resoldre el problema del transport; cal aconseguir cotxes per poder mobilitzar els comandos d’atac.
— Ja hi ha un grup del sindicat del transport requisant vehicles i col·lectivitzant-los. A més dels camions del camp del Júpiter, que ha requisat el Comitè de Defensa del Poble Nou d’una fàbrica tèxtil del barri.
— Perfecte!
— Hay que insistir en que desarmen a la mitad de la guardia de asalto y entreguen los fusiles a los trabajadores… O que nos den una de sus dos armas —digué Ascaso.
En aquell moment va arribar un company de Sants que feia d’enllaç.
— Que hi ha?
— Els militars estan començant a sortir de les casernes!
— Collons! Doncs som-hi companys, no tenim temps a perdre! Ja ultimarem les estratègies des del carrer!
Van sortir del pis a tota velocitat cap al camp del Júpiter, on els esperaven molts militants anarquistes, la majoria vestits amb la granota blava de treball. Els carrers Lope de Vega, Espronceda, Llull i Pujades, que rodegen el camp del Júpiter ja estaven plens de militants armats. Els que tenen una pistola, l’exhibeixen orgullosos. Els que no, la demanen. Es distribueixen les reserves.
Una vintena dels més curtits, familiaritzats amb la lluita de carrer, pugen als camions per acompanyar el Comitè de Defensa. Carreguen les armes als dos camions. Al sostre del primer, Ricardo Sanz i Ortiz han instal·lat la metralladora.
— Què fem? Esperem les sirenes?— pregunta Durruti.
Els xofers posen en marxa els motors.
De lluny se sent un so prolongat, la primera sirena de les fàbriques. Tothom calla. El so creix i s’aproxima, i cada cop s’hi sumen més sirenes. La gent surt als balcons. Els membres del Comitè i la seva escorta pugen als camions.
— Visca la FAI!
— Visca la CNT!
— Som-hi! En marxa!
Els camions arrenquen, els ocupants aixequen les armes. La bandera vermella i negra hissada a un llistó de fusta es desplega al vent. Seguits d’una multitud d’homes armats, canten amb to greu i entusiasta els dos grans himnes anarquistes: Hijos del Pueblo i A las barricadas. Les seves lletres prenen ara un significat del tot real i actual:
Aunque nos espere el dolor y la muerte
contra el enemigo nos llama el deber.
El bien más preciado es la libertad,
hay que defenderla con fe y valor;
en la batalla, la hiena fascista
con nuestros cuerpos sucumbirá,
y el pueblo entero con los anarquistas
hará que triunfe la libertad!
Animats pels veïns, que coregen els seus noms i també canten des dels balcons, enfilen el carrer Pujades cap a la Rambla de Poble Nou, on s’afegeixen més i més camions. Els líders anarquistes ensenyen les metralladores a la multitud, impressionant als que els miren, que criden els seus noms des dels carrers i els balcons com si es tractés d’un equip de futbol celebrant un trofeu.
Sumari
[Capítols publicats fins ara:]