Els amics que ens proveeixen la càmera al bosc acomiaden aquest 2023 amb una filmació feta, precisament, el darrer dia de l’any. des dels entorns del pont de Malafogassa (1498), situat sobre la riera Major, a 5 km del nucli de població de Vilanova de Sau (Osona).
Ens arriba el poemari No cridis, que no et sento (Editorial Oliveras), de Carlota Figuerola, que tot just es va presentar el proppassat 25 de novembre a la Sala Sant Just de Ripoll, on van parlar la batllessa de la comtal vila, na Sílvia Orriols; l’editor, Josep Oliveras; i la pròpia autora, que va recitar alguns dels poemes d’aquest nou llibre.
L’escriptora dedica aquest volum a les dones de la seva generació, que van haver de renunciar a molt; també, a les de la seva família (les d’ara i les que no hi són); a les amigues, de prop i de lluny, algunes de les quals han compartit en algun moment el seu camí…, i una dedicació molt especial a la memòria de la seva àvia Antonyica.
Escrit entre l’abril de 2022 i el maig de 2023 el llibre (amb una introducció de la pròpia Figuerola) es divideix en dues part: la primera, intitulada «Ell, un monosil·lab recurrent», amb 42 poemes, i, la segona, intitulada «Elles, malgrat tot», amb 15 poemes. Tots els versos són, com va dir l’Orriols durant la presentació, «reivindicatius contra la misogínia i la violència vers les dones». Com la mateixa autora diu a la «Introducció», el poemari d’històries vives —algunes particularment traumàtiques— sobre el tracte vergonyós, tan al carrer com a les feines per part d’alguns homes, «per una injusta discriminació només pel fet de ser dones, fet considerat per si sol una marginalitat en les societats dels anys de les nostres àvies, on legalment no tenien cap dret i eren, quasi es podria dir, propietat de l’home, dels homes primordialment, incloent-hi els familiars, pares, germans i fint i tot sometent-se als fills».
Carlota Figuerola Arraut, per bé que nada a Vilanova i la Geltrú(1958), és de fa temps fincada a Ripoll després d’haver viscut a Olot, Sant Quirze de Besora, les Borges Blanques o a Querol. Va estudiar a Barcelona i des de molt jove s’ha dedicat a la pintura. Durant uns anys va dirigir la sala d’exposicions Visuart. De fet, ha relitzat nombroses. exposicions individuals des de 1979 en localitat com Vilafranca del Penedès, Girona, Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Sant Pere de Ribes, Palma, Terrassa, Manresa, entre moltes altres., a més d’exposicions col·lectives per Espanya i França. Ha estat guardonada en diversos premis de pintura a Palamós, Cambrils, Canet de Mar, Granollers, Sitges, Sabadell, Olot, Terrassa, etc.
Com a poetessa també ha publicat Racons invisibles (2022) i va guanyar el premi Maria Moliner (Associació Màtria [València]) amb el poema «Les dones som de cendra». Publica freqüentment en castellà a la revista literària digital veneçolana Letralia.
Com a mostra d’aquest intens poemari us donem el tast del que intitula el llibre:
Em deixes preguntar-te
si resta encara algun sentiment
entre nosaltres?
Des de fa mesos, anys,
el temps passa i no et veig, més que de tant en tant.
Apareix un dia i corres a amagar-te,
com un cargol, del Sol,
com si jo fos horrible, basardosa i estranya.
Ja fins i tot m’hi sento. Mira,
només demano pau i, com em vas prometre,
abans de creuar els dies per un vaixell de dubtes,
la franquesa, el respecte, no evasives constants.
Jo també tinc preguntes i cisello respostes,
jo també tinc dimonis penjats a l’esquena,
i camino
procurant desterrar-los
o habituant-me al pes.
Jo també tinc tenebres i també tinc ferides,
em llepo cada vespre quan el dia descansa,
dolors i ignomínies,
però acullo les teves.
No puc més. Ja fins odio estimar-te.
Només digues-m’ho, tot mirant-me a la cara,
a prop meu, que t’entengui,
que et pugui notar els ulls. I ja veus,
gairebé just m’escoltes,
amb prou feines
la veu sura pels meus llavis de dol.
No em diguis com fas sempre:
— No cridis, que no et sento!—
i te’m giris d’esquena.
El dimarts dia 12 de desembre, amb transmissió en directe per TV2, es va celebrar una missa al temple de la Sagrada Família amb motiu, entre d’altres, de la celebració dels deu anys del pontificat del papa Francesc. 3.500 persones i personalitats —això l’Església ho té clar— van assistir a la missa, on van cantar conjuntament Pasión Vega i David Bisbal. La missa la va oficiar David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona —perquè el cardenal Omella era a Madrid—, ajudat d’un centenar de sacerdots. L’estètica i la litúrgia, sempre impecables a les cerimònies de l’Església romana.
Van demanar per la pau, principalment relacionada amb la guerra a Ucraïna, i van exhibir, sí, exhibir, mutilats i ferits ucraïnesos i un nen que serà operat d’un tumor a Barcelona. Cançons religioses i paganes. Tot estava fet per despertar emocions de bondat i mostrar la misericòrdia de l’Església pregant per la pau.
Vaig sentir verdadera repugnància. Parlen de pobresa i ho celebren amb calces d’or. Les disfresses de sacerdots romans, també amb brodats d’or, agraden molt a l’Església, que ha convertit la Sagrada Família, que ja no és de Gaudí, en un negoci.
La Conferència Episcopal no tenia clara l’amnistia, i el cardenal Omella no va anar mai a veure ni els presos polítics ni els exiliats catalans. La cerimònia es va celebrar tota en castellà, ni una cançó en català. Si Déu existís, els hagués foragitat del temple a fuetades.
L’Església espanyola viu molt bé amb la monarquia dels Borbons i la Constitució imposada. Només faltava que hagués entrat «el generalísimo Franco bajo palio».
Les esglésies, i els seus dogmes i lluites per defensar la veritat verdadera, han sigut les culpables de milions de morts i milers de guerres. El cert és que bisbes, sacerdots i capellans es dediquen molt a pregar pels altres perquè a ells ja els va tot molt bé.
[Veu d’Albert Freixer.]
El rapsode vigatà recita un dels textos del nou i darrer llibre de Nan Orriols, Som mentida.
[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]
La promesa és que morirem sense saber
ni on, ni quan. La mort ha recollit
el poeta el dia tretze, sense ni dir:
Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos.
A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.
Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit.
Juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat el gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.
El Hierofanta
Magnetisme, atracció, misteri, ciència, sacralització, ordres invisibles, influencia, energia, ensenyament.
Tots els camps invisibles de la física que ordena l’equilibri vital, com deia Einstein: Déu no juga als daus. Cal descobrir el perquè , mica en mica.
A partir d’aquest número anirem publicant tres de les cartes (poemes i il·lustració), tot seguint aquest ordre:
[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]
A l’ànima potser guardem un xic
la noblesa, escoltar el gust de les paraules,
el so, el ritme que penetra molt ensota
dels nivells conscients del pensament i el sentiment,
el poder de la paraula per guanyar disputes.
Pots pujar o baixar dels cavallets que criden,
quan s’acabin tots els sorolls i no s’assembli
la realitat amb la fantasia, el gat faci
ziga-zagues i giri al teu voltant
perquè no el trepitgis, tindràs farcida
d’enganys la veritat per descobrir.
Podríem ser home rellotge i controlar el temps
i el temps potser encara ens enganyaria.
Som en una cursa que ens persuadeix
entre aconseguir objectius o expandir sentits
tot buscant el nostre rumb a la vida.
Escoltar o xerrar, vet aquí el dilema.
Anem a l’oracle per saber del qui sent,
sense saber si sap tot el que ens cal.
I aquesta és una realitat, confiar
en la paraula que dictes i escoltes.
Depèn de creure al sí o al no de la promesa.
L’Emperador
Suport, energia, poder, rigor, pare, implacable, protector, petita pols de l’univers.
La Terra aquest tros de planeta que solca l’espai empaitant el pare Sol. Juntament amb la seva atmosfera ha fet possible el miracle de la vida.
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
[Text de Gabriel Salvans | Il·lustracions de Lluís Badosa.]
Ets la dama covada en la boira quan miro
la ratlla del Ter, i de les carenes
el fil encongit, Cabrera, Montseny,
Sau…, el gat endormiscat que entrelluca els ulls
vora la finestra. Ets la determinació
que empeny i suscita per xaragalls
on m’enfilo a mirar el mar dels somnis.
Ets els meus peus i el meu cap en les restes
de l’antic mar on habito el dia a dia.
Ets la llengua on no tinc pèls, si tu no vols.
Ets la terra on tinc arrels, si tu m’hi vols.
Ets la mare dels meus somnis, els ulls
per on mirar, el fruit de les meves ànsies,
la pedra on m’entrebanco sovint,
mentre fito el capvespre en la poesia.
Quan prenc la llàntia de minaire i exploro
balmes tortuoses a la consciència.
Espectacle de la feblesa humana,
sàtira de mi, colpidora a l’esperit,
quan el creador es perd en el polsim
de les ales que bat al vol, en mars
i avencs sinistres, lúcids a l’ànima.
L’Emperadriu
Matriarca, vida, gestació, plenitud, fecunditat, renovació, previsió, poder, abundància.
La gran mare de tota la vida és el mar, aquestes aigües que han set l’úter de tota existència.
Aquí podeu seguir les cartes (poemes i il·lustració) ja publicades, tot seguint aquest ordre:
0. El Foll.
1. EI Mag.
2. La Sacerdotessa.
3. L’Emperadriu.
4. L’Emperador.
5. El Hierofanta.
6. Els enamorats.
[Notes de Xavier Borràs.]
Amb el poema «Que bé que ets aquí», de l’escriptora alpensina fincada a Torelló, Roser Iborra, musicat per Glòria Colom i cantat per algunes de les «Dones que cremen romaní», se’ns presenta aquest vídeo en què, a més d’Iborra, hi són presents les poetes Teresa Ribera, Roser Reixach, Mar Pujol i Olga Molina, amb el rerefons dels campanars de les esglésies de Sant Vicenç i Sant Sebastià de Prats de Lluçanès, Santa Maria de Lluçà i Sant Andreu d’Oristà, filmat i muntat per Jordi Camps i dirigit per M. Àngels Parareda, Ami.
Es tracta d’un vídeo d’alta sensibilitat en què algunes d’aquestes «dones que cremen romaní», velles i belles poetesses de casa, de la mitja muntanya catalana, expressen què és per a elles la poesia i per què s’expressen sovint al seu través.
