Com més espais protegits, més debilitat i menys biodiversitat. [Foto: Life Climark.]
[Un article de Nan Orriols.]

Administrar la natura no vol dir estimar-la. En Gabriel Borràs ens parlava, en un magnífic article publicat al número 18 de La Resistència (juliol de 2018] , que la relació entre l’augment dels espais naturals protegits i la desaparició de les espècies és una realitat.

És cert que l’abandonament dels boscos per falta de rendibilitat ha comportat un increment del nombre de senglars, cabirols, etc. També, hi ha més voltors, aufranys i àguiles marcenques. Però a les planes, fumigades amb herbicides i insecticides, molts ocells pràcticament han desaparegut.

Els nitrats dels purins van acabant amb l’aigua potable i, als rius i rieres, les truites, crancs, serps d’aigua, ratbufs, bagres, barbs i moltes altres espècies autòctones ja són gairebé testimonials. Es veuen pocs escurçons i serps verdes o blanques. La introducció d’espècies als pantans com el silur ha estat un veritable desastre, i la construcció de pistes, moltes asfaltades, comporta una pressió social als espais naturals que està destrossant el poc que queda.

Vaig llegir la notícia que al Parc Nacional d’Aigüestortes volen organitzar visites nocturnes per a observar l’univers sense contaminació lumínica. També, es planegen festivals musicals de dies de «bumba-bumba». Diuen que són ecològics, i els organitzen amb l’excusa que donen vida al municipi i que els ingressos es destinen a causes benèfiques. I no es posen ni vermells amb aquest raonament. Ens degradem cada dia més com a espècie humana.

Una altra barbaritat és l’intent de reintroduir l’ós i el llop al Pirineu. Aquestes espècies les vam expulsar. Les vam deixar sense territori i ara tenim mala consciència. Tot plegat només serveix per a torturar-les un xic més i allargar-ne l’agonia.

Tots els estudis subvencionats, els controls per satèl·lit i els articles de savis que, dia sí dia també, van informant de totes aquestes barbaritats, costen molts diners. En Borràs té raó: com més espais protegits, més debilitat. S’ha de gestionar des del territori i s’ha d’entendre que els buròcrates només serveixen per a viure del problema que ells mateixos han creat.

El territori el coneixen els que hi viuen i el trepitgen cada dia. Els que l’estimen. Els que un dia van veure com els buròcrates feien desaparèixer les perdius, llúdrigues, crancs i serps. Segurament, això ja no té remei, perquè si, com diu en Gabriel Borràs, la relació entre el territori protegit i la desaparició d’espècies és una realitat, seria lògic que deixessin de treballar. Però, no serà així. Conclusió: com més administració, menys biodiversitat.

I ara, per acabar-ho de trinxar tot, ens parlen dels Jocs Olímpics, que ens diuen que hem de fer obligatòriament amb la comunitat d’Aragó, presidida pel socialista Lambán, aquell miserable que va aprofitar el 155 per a robar del Museu de Lleida les obres recuperades per Catalunya.

En fi, si no reaccionem i permetem que els nostres polítics ens apliquin injeccions d’estupidesa permanent, podria passar que tinguéssim sis llops i deu óssos al Pirineu i un desert per als nostres fills i néts.

2 Comments

Leave a Reply to Pere Arumi Cancel reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.