La Taula del Ter (en homenatge a Jordi Montaner)

[Un report de Gabriel Borràs.]

El número 7734 del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat l’Acord de Govern 116/2018, de 23 d’ocubre, pel qual es crea la Taula del Ter.  La Taula del Ter té com a objectiu facilitar la participació i la interlocució per tal de cercar solucions per a garantir el règim de cabals de manteniment del riu Ter i l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona i, alhora, reduir la dependència barcelonina de les aportacions del riu Ter. Està integrada per representants de la Generalitat de Catalunya (Conselleria de Territori i Sostenibilitat, Conselleria d’Agricultura i Agència Catalana de l’Aigua), de l’Ajuntament de Girona, del Consorci del Ter, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, del Consorci de la Costa Brava, de la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter, del Grup de Defensa del Ter, de la Plataforma Aigua és Vida i de la Universitat de Vic. En resum, la integren els governs nacional, local i metropolità, els usuaris de l’aigua, els actors socials i la recerca.

Les funcions de la Taula del Ter són:

i) fer el seguiment de les aportacions de cabals des del riu Ter;
ii) analitzar la situació de dependència de l’abastament d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona de les aportacions procedents del riu Ter i efectuar propostes adreçades a l’obtenció de recursos alternatius;
iii) conèixer els estudis que es realitzin per a l’aportació de nous recursos al Llobregat;
iv) conèixer i efectuar propostes en relació amb la implantació dels cabals de manteniment a la conca del riu Ter;
v) proposar les inversions necessàries per pal·liar els impactes ambientals causats per la reducció dels cabals de manteniment com a conseqüència de la declaració de l’estat d’excepcionalitat o emergència en situació de sequera;
vi) Conèixer les directrius generals d’explotació de la Xarxa Ter-Llobregat i efectuar propostes per a la seva modificació. Si voleu més detalls d’aquest acord, el trobareu aquí.

Com sabeu, qualsevol projecte té una persona al darrera; bé, en aquest cas concret de la Taula del Ter, dues persones, una al començament i una altra al final. I per l’atzar de la vida les he conegudes totes dues: en Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006), historiador, polític i escriptor, i en Jordi Montaner Roviras (1964-2018), geòleg, pedagog i amic.

En Francesc Ferrer fou el primer polític que vindicà la necessitat de reduir el transvasament del Ter als anys setanta del segle passat quan era el president de la Cambra de Comerç de Girona. El vaig conèixer quan mon germà, Enric Borràs, editor de l’editorial El Llamp, li publicà el llibre Catalunya light? Els espanyols no són catalans. Gràcies a aquesta coneixença, quan en Francesc Ferrer fou escollit senador, el meu nom aparegué al diari de sessions del Senado perquè l’il·lustre polític denuncià la meva detenció pel fet de parlar en català a un comissari de la policia espanyola del carrer Ample de Barcelona.

La llavor que plantà aquell insigne patriota gironí va anar creixent, sotmesa a més d’una maltempsada com la sequera d’inicis dels anys noranta o del període 2006-2008, però també reforçada per l’aportació de multitud de persones, entitats i associacions que van fer seva la vindicació del retorn del Ter. I una d’aquestes persones, decisives en la constitució final de la Taula del Ter, ha estat en Jordi Montaner. Sense en Jordi no pot entendre’s la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Ter i, per tant, l’acord del retorn del riu des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En Jordi Montaner a la Taula Rodona de presentació dels resultats del Life MEDACC, el 24 d’abril de 2018, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Vaig conèixer en Jordi arran de la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua, l’any 2000, i no pas per una crisi al Ter, sinó a la Tordera i, més concretament, a l’aqüífer de la Baixa Tordera: la sobreexplotació de l’aqüífer havia provocat la salinització de l’aigua subterrània amb impactes directes en l’agricultura, la indústria i l’aigua domèstica de les ciutats de l’entorn, sobretot a Blanes i a Malgrat de Mar. En aquella època jo encapçalava un departament de l’ACA equiparable a un equip de primera intervenció en emergències. En Josep Maria Niñerola, gran mestre hidrogeòleg, em recomanà que parlés amb en Jordi Montaner, que llavors ja treballava des de Geoservei amb en Joan Solà. Recordo perfectament la primera vegada que ens vàrem veure: «Hola, Gabriel, com vas?», una salutació curiosa que mai no m’havien fet i una primera impressió que era davant un home bo i un professional excel·lent però, sobretot, compromès. Compromès amb la terra, amb el país i amb la gent. Aquella primera impressió anà engrandint-se a mida que treballàvem plegats i passaven els anys. Tots els qui l’hem conegut i estimat hem tingut una gran sort. Tingué sort l’aqüífer de la Baixa Tordera, el del Baix Ter, la conca de la Muga, el Fluvià, els aqüífers locals de l’Albera, l’aigua subterrània de Menorca, el port d’Empúries, el projecte Life MEDACC, el projecte Life Pletera, la conca del Ter i tants d’altres indrets de la nostra geografia.

Però a més a més d’home bo i un professional excel·lent i compromès, en Jordi era un gran pedagog. La dona d’en Jordi, Maria Carbó, escrivia l’endemà de la seva mort: «En Jordi era un gran literat de la geologia perquè no és fàcil tenir idees trencadores, però si aquestes idees són ben expressades i comunicades, l’èxit del projecte està assegurat». Certament, tenia un do: sabia explicar la complexitat de la geologia i la hidrogeologia amb una claredat i facilitat envejables. Hagués pogut decidir no baixar mai de la poltrona que atorga el coneixement excels, com fan tants i tants catedràtics; ans al contrari, en Jordi mai no hi va pujar a la poltrona. Era un home al servei de qui el necessitava, planer, directe, amant del bon menjar, dels paisatges dels Aspres i dels pujols i l’Illa de Jafre o del massís de Torroella. En Jordi tenia passió per la terra. Una passió que ha abocat amb una força impetuosa en qualsevol treball que hagi fet, en qualsevol conversa distesa després d’una bona menja, en qualsevol gest.  Una passió que sabia transmetre a través del coneixement, l’expertesa i l’honestedat, i que li ha permès emmorosir la terra que estudiava i estimava.

Vull cloure aquest text amb una de les moltes anècdotes que vam compartir amb amics comuns, com en Josep Espigulé i en Jordi Pagès. El 14 d’octubre de 2016, com a conseqüència d’una llevantada, una petita resclosa a Sant Quirze de Colera vessava aigua a doll. En Jordi ens envià la fotografia per correu electrònici provocà un diàleg entre els diversos destinataris perquè alguns no veien amb bons ulls la resclosa. L’endemà, 15 d’octubre, en Jordi escrivia: «Potser no és el millor model,  però ens calen fòrmules alternatives que  alenteixin el recurs quan aquest es genera (que és molt de tant en tant), regulin millor l’escolament  i afavoreixin la recàrrega. Optimitzar els recursos propis locals (i en els relleus de muntanya, més alguns dels aqüífers pirinencs i subpirinencs hi ha molt potencial menysvalorat) em sembla, precisament, un via trencadora; sobretot perquè és clarament oposada a solucions basades en l’uniformisme hidrològic de megacanonada vingui d’on sigui, xarxa unificada i monopoli francès…, que finalment no hi haurà més remei que acceptar si ni les alternatives locals poden acabar reeixint. Ho veia des d’aquest punt de vista». El subratllat és meu: aplaudiment i dempeus!

I jo, ben orgullós, puc dir que he après d’ell, he begut de la seva saviesa, de la seva enorme humanitat. I aquesta terra que és nostra, i jo també, l’estimem i l’estimarem per sempre. Llàstima que no hi hagi més persones com ell en aquest món. Que la terra et sigui lleu, Jordi.

 

D’esquerra a dreta: en Jordi Montaner, en Josep Espigulé i en Jordi Pagès a Requesens, l’Albera, el desembre del 2016.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada