[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Crec que un dels factors, potser el principal, que marca la riquesa d’un territori és el seu teixit associatiu, la capacitat de la gent d’ajuntar-se al voltant d’una idea, un treball, una afició o una passió perquè cadascú hi trobi el seu lloc. Sant Joan de les Abadesses n’és un bon exemple. En una població de 3.342 habitants censats el 2016, la població compta amb 46 entitats o associacions impulsades de manera altruista per la societat civil, els mateixos que escullen els qui han d’administrar la diversitat pròpia del territori. Hi ha entitats d’ajut, de lúdiques, de ramaderes, d’esportives, de solidàries, de gènere, d’edat, per a aficionats a la música, a la història, etc. I el mateix passa en la majoria de poblacions catalanes.

Sense la tradició de l’associacionisme segurament no hauria estat possible el 1r d’octubre de 2017. [Foto: Xavier Borràs.]
Ni el turisme, ni les noves tecnologies podran posar fi a la fidelitat i cura d’una terra amb tanta diversitat, amb la conservació del seu principal patrimoni: la gent. No les mencionarem totes —per evident manca d’espai—, però no n’hi ha cap que tingui més importància que l’altra. Són tan diverses com els interessos de qui en forma part. Sant Joan és un bon exemple de l’empenta que pot tenir la societat civil a Catalunya.

Des de principis de segle els obrers van constituir societats, ateneus i centres per a trobar un espai propi contraposat als cercles i centres catòlics, exclusius per a les classes altes i on no eren ni ben vistos ni ben volguts. Així, a Campdevànol funcionava el Círculo Campdevanolense per als poders locals fàctics i la Societat Sempreviva per als treballadors. Els uns fugien de casa i els altres de la taverna. En les dues entitats s’hi feien balls i saraus, sempre per separat, i cadascuna tenia el seu propi ball de Carnestoltes. Al local de la Sempreviva, a banda dels balls i saraus, hi va haver qui va aprendre a jugar a escacs, a cultivar la lectura, a ampliar mires i a adquirir més consciència de classe. Hi havia menys coneixement tecnològic i els psiquiatres no tenien feina. La força associativa de la societat local a Campdevànol va aconseguir crear un hospital, bàsicament de traumatologia, per a atendre els múltiples accidents laborals en un poble tan industrialitzat. Els homes, en acabat de la feina als tallers, anaven a treballar voluntàriament en la construcció del que avui és l’Hospital Comarcal del Ripollès.

Acabada la guerra, als franquistes la paraula cultura, i encara més associada a obrer, els sonava a maligne. Van robar i dissoldre totes les societats obreres i van mantenir els Cercles i societats més carques. En alguns llocs se’n van crear de noves, com en el cas de Vic, amb el Centro de los Excombatientes, que va restar obert fins no fa molts anys. La gent, però, l’anomenava el local dels «ex» sense precisar si el prefix es referia a combatents o a embrions.

Franco no va poder acabar amb la capacitat associativa del poble català.  La influència de partits com el PSUC a finals del franquisme es va manifestar molt sovint a través d’associacions, especialment en les àrees metropolitanes. Ara, de nou veiem la societat civil que agafa les regnes d’una petició tan simple com el dret a ser qui som. La gent reclama al carrer el que la classe política es veu incapaç d’oferir. Intenten salvar els mobles davant un sistema que se’ls enfonsa davant els nassos per anar oblidant per què són on son i qui els ha dit que hi fossin. En un futur no gaire llunyà, la societat haurà de triar nous models d’organització, i aquí la tradició associacionista catalana hi tindrà molt a dir.

Arreu dels carrers del país veiem com s’estén el clam popular desbordant fins i tot als polítics que, val a dir, al nostre país han restat fidels al manament social fins al punt d’anar a la presó o a l’exili. I tot i les mentides, les garrotades, les retallades, els empresonaments i gran part de la península Ibèrica a la contra, els llaços grocs són a tot arreu, les concentracions són massives. Són, precisament, dues associacions socials les qui abanderen la lògica reivindicació del dret a existir, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

Sense aquesta tradició de l’associacionisme, em pregunto si hauria estat possible aquesta mobilització ciutadana. I és que aquesta lluita ve de molt lluny, tant que a vegades sembla que quedi enquistada. Em nego, però, a entrar en disquisicions temporals, en tinc prou a sentir-me part d’un poble, d’un país concret anomenat Catalunya.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada