Lluís Orriols i Monset va néixer el 22 de juny del 1922 a Vic i va morir-hi el 30 d’octubre del 2001. Va estudiar comerç i va treballar de gerent en una empresa del sector tèxtil. Era un gran lector, tal com ens comenta la seva filla, Núria Orriols: «Jo el recordo sempre amb un llibre a les mans».

Quan es va jubilar, a més de llegir, es va dedicar a la recerca arxivística —a la Biblioteca de Catalunya, a Ca l’Ardiaca, a l’Arxiu Episcopal de Vic— per a realitzar una intensa feina d’investigació centrada en la llengua catalana i en manuscrits dels segles XVI i XVII, tal com es trasllueix en les obres que va publicar a posteriori, com els Manuscrits del bé i del mal. Arxius vigatans (segles XIV-XVII]), Les bruixes segrestades, La contribució d’Osona a la llengua catalana (I i II) i Antoni Viladamor i la seva «Història general de Catalunya», a més d’altres opuscles inèdits com el que oferim en aquest número de La Resistència, L’efímera glòria d’Eusebi Molera.

En els Manuscrits del bé i del mal, publicat el 1993 per Rafael Dalmau Editor al número 3 de la col·lecció «Camí Ral», Orriols hi recull fins a setanta-set documents, la majoria dels quals classificats com a «processos criminals» en els arxius investigats i curosament seleccionats per l’autor, rigorosament transcrits i acompanyats de comentaris que donen sentit a les cròniques arcaiques i als còdex més intricats, tot fent més assequibles i amens uns textos que han suportat la feixuguesa dels anys i de la Història.

També, en el número 5 de la mateixa col·lecció Lluís Orriols hi publica l’any 1994 Les bruixes segrestades on, enmig de paisatges familiars, desfila un reguitzell de dones que formen un compendi d’allò que coneixem per bruixeria. Des de la inofensiva fetillera fins a l’experta en males arts i pactes diabòlics que viu intensament tots els tòpics divulgats. Però això també ens permet comprovar que no sempre la imatge de la bruixa és l’estereotip de la vella xaruga, lletja, estrafolària i esquívola. En el llibre, que aplega un con-junt de causes judicials que descobreixen fets i personatges ben documentats, Orriols, quan ho creu necessari, comenta amb rigor i explicacions adients els passatges que es poden fer més obscurs al lector interessat, però no avesat a aquest tipus d’estudis.

El llibre està indexat amb un «Preàmbul» i aquestes parts: Les bruixes conegudes, Les bruixes oblidades, Les bruixes segrestades, un índex toponímic i bibliografia. Orriols hi aclareix, d’entrada, que el llibre no parla de bruixeria, sinó de bruixes i de tot el que van haver de passar per culpa d’aquest estigma que les assenyalava. Completa el llibre una Llista de persones esmentades en els processos del Lluçanès: bruixes, personatges de la noblesa que presidien els judicis, autoritats eclesiàstiques, lloctinents de veguer, magistrats, jurats, procuradors, fiscals, notaris i escrivans, cirurgians, botxins, testimonis en els actes de visura dels senyals de bruixeria, testimonis de tortura i mort, testimonis de càrrec en els processos, testimonis de la defensa, persones citades pels declarants i dimonis. Un imprescindible índex toponímic i la bibliografia tanquen el volum.

La contribució d’Osona a la llengua catalana, editat en dos volums per Curial els anys 1994 i 1995 té el seu origen, segons conta el mateix Orriols a la «Presentació», en l’aparició del primer volum del Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, i les citacions que hi apareixien relacionades amb Osona. D’unes primeres notes i pel fet que els següents volums es publicaven a un ritme que no anava d’acord amb la seva impaciència, va començar a treure dades, també, del Diccionari Aguiló i de l’Alcover-Moll, moltes de les quals va retrobar a posteriori en els volums subsegüents del Coromines. Igualment, va procurar ampliar els seus apunts amb una constant recerca a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Episcopal de Vic, una riquesa documental que li va permetre obtenir testimonis molt valuosos.

Tanmateix, la ingent obra d’Orriols no és un diccionari ajustat a unes normes formals establertes i aplega els mots per similituds, analogies i afinitats temàtiques que la fan molt atractiva, i que s’endreça amb un valuós index general alfabètic, un altre de temàtic i un de toponímic per facilitar la consulta. Hi trobem aquell mot perdut que un estudiós va recollir de boca d’un avi del Lluçanès; aquell manuscrit vigatà polsós i ratat, primer testimoni documentat d’un altre mot que potser ara ens és ben familiar; el vers o la prosa escrita per una ploma vigatana amb la riquesa expessiva d’una llengua que renaixi i que havia d’ésser la nostra. «El recull de tot això —escriu Orriols— és el que pretén ser aquesta obra.»

Deixeu-hi un comentari