Compareu aquesta fotografia (a la platja de Garbet, a tocar de Colera, a l’Alt Empordà), amb el vídeo que podeu veure al final de l’article.

[Un report de Xavier Borràs.]

A l’estiu, encara més si ets de vacances, se suposa que tens temps per a llegir munts de coses que has desat a les prestatgeries per a millor ocasió o a la carpeta de preferits de l’ordinador. En el meu cas —sóc desvagat temporalment aquest juliol, després d’anys de no haver-ho pogut fer «legalment»— he pogut recuperar algunes d’aquestes lectures (o, fins i tot, relectures) i en voldria destacar algunes.

Memòria de la guerra d’agressió contra Catalunya

A la casa de Barcelona hi servo molt pocs arxius. De fet no m’ha plagut mai de col·leccionar res, ni tan sols els meus treballs periodístics, per bé que sí molts de literaris —narracions i versos que dormen el somni dels justos.  Ara fa uns dies, de les cinc o sis caixes que conservo, amb documents d’especial rellevància per a mi, vaig rescatar-ne uns quants davant la petició que m’havia fet el periodista i amic Pep Martí per a contribuir a l’edició «especial» que estaven bastint des de Nació Digital de cara a la commemoració del vuitantè aniversari de la Batalla de l’Ebre, que s’inicià un 25 de juliol de 1938 a un quart d’una de la matinada amb la travessa, a peu i en silenci, del riu iber.

Tenia —de fet, encara el tinc— molt viu el record dels retalls recuperats: una sèrie d’articles que va escriure mon pare, Enric Borràs Cubells (Gandesa, 4/9/1920 – Barcelona, 24/3/1985), amb el pseudònim d’Indíbil, sobre aquella vicissitud històrica i que vaig fer  publicar al «Dominical» (en català al 85%), del Diario de Barcelona (en castellà, al 95%) el 1983, quan jo mateix dirigia aquest suplement durant l’anomenada època autogestionària.

Instantània de la sèries de tres articles publicats al «Dominical» del Brusi per Enric Borràs Cubells l’abril i el maig de 1983.

En el cas de l’acarnissada confrontació bèl·lica a la Terra Alta, essent-ne mon pare testimoni directe –no endebades era en aquella data, amb 17 anys, tinent d’artilleria de l’Exèrcit Popular—, la sèrie de tres reports que hi va escriure l’abril i el maig de 1983 eren una joia que al seu moment va passar quasi desapercebuda —per causa de les baixes vendes del Brusi—, per bé que ara, amb la publicació el passat 25 de juliol a Nació Digital (el jornal telemàtic més llegit, de lluny, en català), tindran, en part, nova vida i, de retruc, un nou homenatge, no solament a mon pare sinó també a tots els catalans que van lluitar aferrissadament per a la nostra llibertat.

La relectura d’aquests tres papers ha estat dura, del punt de vista emocional, però ha pagat la pena fer memòria i, finalment, difondre-la de nou.

Captura de pantalla del Diari de Barcelona digital. Font: archive.org.

L’ensulsiada tripartida del Brusi

Hi ha una derivada d’aquesta recerca que també m’ha dut a la memòria un fet, poc conegut i esbombat, que crec que paga la pena ressaltar: la capçalera més antiga del continent, el Diario de Barcelona (1792), que va viure dues èpoques i escaig en català, va tancar-ne l’edició l’any 2009 per ordre de l’Ajuntament de Barcelona. Efectivament, l’Ajuntament de la capital de Catalunya va cloure’n l’edició digital —que passà a formar part de l’altra barraca dels socialistes (BTV), llavors comanada per l’imperdible Àngel Casas (xou). Cap periodista o capitost de l’oposició no va blasmar a l’època el que, a la llum de les xifres, semblava una de les estafes econòmiques (més de 2,5 milions d’euros malbaratats en 10 anys) i polítiques (tripijocs PSC-PSOE) més bèstia perpetrada mai per l’Administració municipal barcelonina.

L’Ajuntament de Barcelona havia adquirit el 1985 la capçalera del vell Brusi —després de dos tancaments quasi seguits, el 1980 i el 1984 (època autogestionària)—, per la miserable suma de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros actuals). El consistori barceloní en cedí l’explotació al Grupo Zeta, que amb la participació de l’ONCE (quins estranys companys de viatge) van tornar a editar-lo en paper i en català des de 1986 i, després, fins al 1994 pels germans Dalmau (propietaris de La Mañana, de Lleida) —sota la capçalera de Nou Diari—, amb 13 anys de plets per a pagar els 2,5 milions d’euros de deutes amb els treballadors del rotatiu.

Un cop desaparegut definitivament del carrer, el 1999 l’Ajuntament, a través de la societat privada municipal Informació i Comunicació de Barcelona (ICB), va iniciar la seva aventura virtual: una direcció i fins a set treballadors directes, entre 200.000 i 300.000 euros anuals de despesa —igual que l’altra barrabassada sociata a la Diputació de Barcelona, la invisible La Malla— i, com a resultat, un estrepitós fracàs mediàtic, donades les miserables xifres d’audiència, que qualsevol altre digital amb zero recursos econòmics i cap suport polític superava amb escreix.

Aquesta va ser la deriva que va dur la capçalera mediàtica més antiga de l’Europa continental a la seva desaparició. En van ser responsables tots els qui hi van donar suport en aquell període, inclosa ICV i Esquerra —quan encara era al Govern municipal—, tot i que Jordi Portabella l’abril de 2007 va advocar per convertir el llavors web ja inútil en un diari de paper gratuït en català, una aposta personal que no es va traduir en res, com s’ha pogut constatar posteriorment.

Els responsables d’aquella gran estafa no n’han passat mai comptes i, lògicament, tampoc no han estat jutjats per haver malbaratat fons públics i haver fet desaparèixer un patrimoni cultural ara ja irrecuperable.

Ni el Col·legi de Periodistes de Catalunya ni el Sindicat ni ningú del ram no en van dir res. Això sí, una de les persones que en fou directora, Cristina Ribas (1998-2002), com a guardó a la seva nefasta gestió va ser nomenada, pel govern d’Ada Colau, directora de Comunicació Digital de l’Ajuntament de Barcelona.

De fet, no queda ni rastre d’aquella època «digital» (tret que aneu a archive.org), i del període en paper només se’n pot consultar en línia dels anys 1792 a 1862 a l’ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). Malaguanyats els milions de tothom que es va gastar el tripartit (PSC, ICV, ERC) per alimentar el seu clientelisme!

 

El canvi climàtic, encara

També havia desat per a llegir més tard l’entrevista que li van fer al biòleg de La Resistència, Gabriel Borràs, a El Punt-Avui el proppassat 14 de maig d’enguany. L’entrevista és un gènere periodístic que m’agrada força, sobretot si l’entrevistador fa les demandes pertinents i l’entrevistat hi respon sàviament, com és el cas de les requestes que li va fer la periodista Ure Comas a Borràs en aquesta ocasió.

En aquest interviu, el responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic (OCCC), manifesta, en relació amb el projecte LIFE MEDACC (que ha implementat i monitoritzat accions d’adaptació als impactes del canvi climàtic en les de la Muga, el Segre i el Ter) i la no-gestió dels boscos que «els catalans que vivim en els primers 30 quilòmetres de línia de la costa catalana, que som gairebé el 90% de la població, ens satisfem d’aigua d’uns rius i d’aliments d’un territori que és terra endins. Si volem seguir tenint aliments i aigua hem de col·laborar financerament a través, per exemple, del fet que amb el rebut de l’aigua es faci gestió forestal als rius catalans», opinió que des de La Resistència compartim fervorosament.

Gabriel Borràs, director d’adaptació de l’oficina del canvi climàtic. Foto: Ure Comas/El Punt-Avui.

Gabriel Borràs, que precisament en aquest lliurament de juliol de la nostra publicació es fa un seguit d’inquietants qüestionaments sobre la biodiversitat al nostre territori, ha parlat àmpliament a La Resistència sobre l’adaptació al canvi climàtic en sengles articles, com «Canvi climàtic i canvi global a la conca del Segre», «Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic», o, encara, «La Mediterrània i el canvi climàtic: ens hi adaptem?», amb què ens podem fer una idea clara, de primeríssima mà, sobre com estem, cap on hem d’anar i com ho hem de fer per arribar a bon port.

A l’entrevista esmentada és prou contundent: «El canvi climàtic no és res més que el producte d’un model de creixement determinat, d’utilització de recursos, de relació de l’administració amb els ciutadans. El canvi climàtic és la crisi d’aquest model; per tant, si realment volem resoldre’l o lluitar-hi en contra o ser menys vulnerables als seus impactes, cal canviar el model. Si seguim aplicant les mateixes pautes de comportament o d’explotació de recursos no ens en sortirem. Taparem forats, però no ens en sortirem».

Acaba juliol amb la notícia dels plàstics acumulats a les platges de Santo Domingo, la capital de la República Domincana, per si és que escau que algú es pensa que tot això del canvi climàtic és una facècia, per no parlar de la canícula que es viu en aquests moments als països del nord d’Europa.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada