Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener de 2019

[Un report de Xavier Borràs.]

Aquest gener fa un any que vaig encentar aquestes Notes esparses… A banda d’alguna peça anecdòtica o de fets puntuals narrats des de just sota l’eminent Puigsacalm, potser ja us haureu adonat que moltes de les qüestions que hi he plantejat tenen a veure amb la interacció humana en el planeta, que a causa de la tossuda persistència que exerceix en el món natural amenaça, ara ja a marxes forçades, amb la seva desaparició. Continuarem, si m’ho permeteu, perquè com a resistents no podem restar indiferents a la barbàrie que el capitalisme ha menat en els darrer dos-cents anys a la Terra.

Rebel·lió o Extinció. La Declaració de Barcelona

En aquest sentit —una visió que pot semblar apocalíptica, però que és un advertiment que ja no té marxa enrere—, ens arriba, de la mà de diversos científics i activistes, la «Declaració de Barcelona» que promou d’uns mesos ençà un moviment internacional. de desobediència civil anomenat Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, és a dir un caixa o faixa davant els perills que pot comportar l’acceleració, ja comprovada científicament, del canvi climàtic.

Des de La Resistència creiem que cal promoure i difondre iniciatives com aquesta, a la qual ens adherim i sobre la qual estarem molt atents i disposats a col·laborar-hi en la mesura de les nostres possibilitats.

La «Declaració de Barcelona» argumenta que «la humanitat es troba davant d’un esdeveniment sense precedents en la seva història: la pujada constant de la temperatura per causa de l’augment de la concentració a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, conseqüència d’un sistema econòmic capitalista (en les seves diverses formes) basat en el creixement econòmic il·limitat, la crema de combustibles fòssils i en la depredació d’uns béns naturals que són limitats, posant l’economia per sobre del planeta i de les persones, en definitiva, per sobre de la vida».

La ciència és clara davant aquesta dinàmica, que si no és corregida immediatament, ens catapultarà a la destrucció de la biosfera i al sisè esdeveniment d’extinció massiva i ens enfrontarem a la catàstrofe si no actuem de manera ràpida i sòlida. L’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), organisme internacional que depèn de l’ONU, en l’últim informe presentat l’octubre de 2018 ens dóna de temps fins al 2030. «Si no actuem ara mateix, en molt poques dècades el clima que tindríem a Catalunya seria l’equivalent al del nord d’Àfrica», diuen a la Declaració.

Les demandes que es fan, en sintonia amb les que fa el moviment internacional són bàsicament tres:

  1. Els governs han de dir la veritat sobre la gravetat de la nostra situació, han de revertir totes les polítiques que no s’ajusten a aquesta posició i han de treballar conjuntament amb els mitjans de comunicació per transmetre la urgència de la transició, incloent-hi el paper que els hi pertoca a les persones, a les comunitats i a les empreses i organitzacions.
  2. Els governs, cooperant entre ells, han de promulgar polítiques jurídicament vinculants per reduir de forma ràpida i dràstica les emissions de carboni tal i com demanen els científics i prendre mesures addicionals per eliminar l’excés de gasos d’efecte hivernacle no basades en somnis tecnològics inexistents.
  3. Necessàriament, aquestes demandes requereixen iniciatives i mobilitzacions de grandària i abast semblants a aquelles promulgades en temps de guerra.

«Tanmateix —afegeixen—, no confiem que els nostres governs facin els canvis audaços, ràpids i a llarg termini necessaris per aconseguir-ho i no tenim la intenció de donar més poder a la classe política. En lloc d’això, proposem assemblees ciutadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social, creant una democràcia adequada.»

Aquesta rebel·lió necessita l’aportació de molta gent, de cadascú des de les seves possibilitats, capacitats i sensibilitats. Us hi uniu?

Rebel·lió o Extinció. XR Barcelona Gener 2019

Contacte: xrbarcelona@riseup.net

Twitter: @XrBarcelona

Facebook: Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona

XR Rebel·lió o Extinció.

Natural, de proximitat, km 0, ecològic, bio…

Els mitjans de comunicació i les agències de salut escometen els ciutadans amb centenars de missatges sobre l’alimentació que ens cal. En els darrers anys es parla molt d’alimentació natural: aquest o aquell brou, diuen és «natural», les magdalenes són «naturals», o, si fa al cas, de «proximitat» o «kilòmetre 0» i, encara més, si cal «ecològiques», «orgàniques» o «bio»…

Però, anem a pams, què significa o què es vol significar quan es promou com a «natural» un aliment. O, encara, si ens ho qüestionem d’una altra manera: «natural» vol dir que és més bo? Hi ha algun aliment realment «natural», tret de la caça, els fruits del bosc i els de la mar? Anem a l’arrel: «natural» vol dir  que pertany a la natura, que és produït per la natura, no degut a la mà de l’home.

Totes aquestes verdures i hortalisses són naturals? [Foto: Arnaud 25/Wikipèdia.]

Posem el cas d’algun brou natural que es ven en tetrabriks (molt natural, això, per cert): d’on provénen les verdures? O les carns, si fa al cas que no sigui de verdures? Hi ha alguna hortalissa, verdura, pollastre, vedella, xai…, susceptible de ser emprat en un brou que sigui natural? No és menys cert, doncs, que tots els aliments, especialment els industrialitzats i empaquetats, sofreixen processos artificials de transformació? Encara que, fins i tot, algun altre brou el bategin com a «casolà» (com si l’haguessim fet nosaltres a casa), s’allunyarà, pel seu propi procés de collita dels ingredients, emmagatzematge, conservació i producció, d’alguna cosa semblant a allò que ens proveeix la natura.

Altrament, per bé que els productes anomenats de «proximitat» o de «quilòmetre zero» tenen l’avantatge que no contribueixen tant a l’insostenible canvi climàtic —especialment pel fet que el transport d’aquests productes és molt menor al que pot comportar tenir tot l’any fruites i verudres provinents de distàncies siderals—, la seva producció extensiva sí que comporta grans despeses energètiques de combustibles fòssils (i això sense comptar amb els agrotòxics que s’hi fan servir).

A muntanya, certament, ho tenim més fàcil que a les metròpolis: per exemple, al voltant del mercat municipal d’Olot, especialment els dissabtes, s’hi apleguen les pageses —hi són majoria les dones— que només hi porten allò que han plantat elles mateixes, el que és de temporada, tot conreat amb paciència i, majoritàriament, sense res més que els estris de fa segles, la terra i l’aigua (si n’hi ha o si cau). Hi confio més que cent mil aliments dits «naturals» o «casolans».

En alguna altra nota ja incidirem en els termes «ecològic», «bio» o, això tan progre del «comerç just»…

The Hearth of Trees (2007), de Jaume Plensa. [Foto: Montserrat Escayola.]

Jaume Plensa: el cor dels arbres i el cor dels rius

De tot aquest desori que ens envolta, l’art i els artistes n’han dit i fet coses d’un gruix considerable. L’un d’ells, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) —tants d’anys, fins a 22, injustament oblidat per l’establishment petitburgés de la metròpoli i les capelletes vàries—, gràcies a la iniciativa del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es qüestiona la contemporaneïtat amb la seva imponent i inquietant obra, que, mostra a l’inici de l’exposició amb un interrogant gegant fet de metall (Firenze II, 1992).

L’exposició (que es pot visitar fins 22 d’abril d’aquest 2019), és breu però igualment contundent. Especialment, em van colpir les peces —situades al pati del darrer del museu (una experiència que és la primera vegada que s’hi produeix)— The Hearth of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016).

En aquests temps que el cretinisme la campa en el món dit cultural, aquesta alenada de Plensa, amb els seus silencis i interrogacions, aporta un espai de llibertat creativa sense parió que, també, ens fa qüestionar la nostra petjada en aquest món. No us la perdeu!

Les presentacions de «Robots, tòtils i cacanòries»

[Redacció.]

Les presentacions de «Robots, tòtils i cacanòries», el llibre resistent d’Esther Pujadas i Nan Orriols, dedicat —amb coberta groga inclosa i formigues de na Bruna— als presos polítics i als exiliats catalans, ha fet ja més d’una dotzena de presentacions als territoris no metropolitans, amb una excel·lent assistència i prticipació de públic i no menys bones vendes del llibre, una part de les quals serveis a la causa solidària per a la seva llibertat.

D’aquestes presentacions n’ha fet uns molt adequats resums videogràfics TVBagué Serveis Audiovisuals, que també exerceix de col·laborador de La Resistència quan escau.

Avui us n’oferim una mostra: la presentació que es va fer a Balenyà el passat 17 de gener. Mentre no arriba la presentació a Barcelona, podeu veure altres resums de presentacions des d’aquest vincle.

 

L’home i els seus límits. El curs del riu i la transició

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Des de petit he sentit a dir que el que és del riu torna al riu. I és una veritat que no sols es compleix d’una manera rea,l com han demostrat les catàstrofes que ha provocat l’aigua quan unes instal·lacions han ocupat una llera.

En sentit metafòric també és aplicable a l’actual situació política. La transició no va ser res més que un desviament del curs naturals de les coses que ara reclamen el lloc que els pertoca. Per inèrcia econòmica i política els oligarques van fer un pacte per salvar els mobles del franquisme després de la mort del dictador, i l’oposició, fins llavors a la clandestinitat o l’exil, i s’hi va apuntar alegrement. Carrillo va destruir tota la feina feta a l’interior, el PSOE es va reinventar amb el suport dels socialdemòcrates alemanys i els sindicats van ser comprats amb subvencions. A la dreta no li van caldre gaires esforços per a continuar mantenint la paella pel mànec i preservar un estat, solidari en deien, on els qui mai s’han sentit formar-ne part, continuessin mantenint el fals miratge de la nació espanyola.

El temps, però, es implacable i s’entesta tossudament a reconduir les aigües al seu curs natural. La conversió dels feixistes en demòcrates no ha estat mai prou profunda ni sincera com per a permetre que la gent pugui votar lliurement què vol ser. El bipartidisme, ara tan passat de moda, va impedir que es produís cap reforma dins el poder judicial. I ara és precisament l’arma de què disposen tant PSOE com PP per atacar un moviment pacífic com és el de votar lliurement, malgrat el ridícul i la vergonya aliena que causen en els països amb un recorregut democràtic més llarg i més consolidat.

Torna la mateixa violència policíaca d’altres temps, tornen a empresonar o obligar a l’exili gent que defensa amb pau els seus drets legítims. Fer una llista de les accions ridícules del govern espanyol ocuparia un espai que no podria recollir aquesta columna ni desenes de més.

Ara surt de manera natural el que no es va permetre quan tocava i veiem com als de sempre els cau la màscara davant del mon que veu com s’enrabien contra qualsevol decisió que vagi en contra d’una mòmia assassina i opressora. Els seus mitjans de premsa, a banda de les consignes que reben per part dels castellans, ja ni saben què dir i han de publicar titulars tan grotescos com que el càmera de Tele5 agredit a Barcelona té un cunyat independentista o que el sogre de Sánchez era propietari de saunes gai. Ja només els falta dir que, a més, en aquestes saunes hi anaven immigrants. Ja ho va dir la mòmia: Todo atado y bien atado.

[Com a acompanyament a aquest article podeu veure aquest documental sobre la famosa Fuga de Segòvia.]

Impossible resistir?

Membres de la secta dels aghori a la riba del Ganges. [Foto: desinema.com.]
[Un article de Nan Orriols.]

Els aghoris (en sànscrit, el nom d’aquesta secta significa «no aterrador») van despullats, beuen en cranis humans i practiquen sexe, mengen i mediten al mig dels camps de cremació de cadàvers a l’Índia. Ells sabran el que fan, però és difícil que, per culpa d’aquests individus, es puguin extingir els sàpiens.

També, s’escalfen amb cadàvers que cremen i mengen carn humana. Ningú no podrà negar que són ecològics. Això sí, per la festa del Kumbh Mela es banyen com tothom i surten de la seva aïllada existència. No rebutgen ni odien res ni ningú. És per això que no fan cap distinció entre la carn d’un animal sacrificat i la carn humana. Mengen el que tenen i, tot i que fumen marihuana, intenten no perdre el cap.

Al nostre planeta encara existeixen tribus i clans que viuen aïllats i que no reconeixen les lleis dels estats. Els governs els deixen fer perquè no posen en perill els privilegis del poder i, també, perquè en el territori que ocupen no existeixen minerals o altres béns que poguessin enriquir qualsevol empresa o nació «civilitzada». Tots sabem que, si es donés el cas, en pocs dies no quedaria cap aghori ni cap membre de cap altra tribu. Els exterminaríem en nom de qualsevol déu perquè diríem que no està bé això d’anar «conills» ni menjar-se la sopa de carbassa en el crani de l’avi.

Tot això ho explico perquè volia fer entendre que la supervivència al planeta és possible sense les cadenes de supermercats. També, per a fer entendre que els aghoris no posen en perill l’espècie humana i nosaltres, en canvi, sí, i cada vegada més. Cert és que els aghoris tenen creences molt estranyes per a nosaltres i que la marihuana que fumen els incapacita per a conduir un avió o per a presidir un tribunal de justícia de l’Estat espanyol o de Veneçuela.

Voldria acabar i no sé com. Podria escriure: visca la Maria!, però no sé si em faré entendre prou. Uns poden entendre que crido a la protecció de la verge; d’altres, de la maria verda, i jo, en realitat, em volia referir a les galetes.

Un dia d’aquests començarà el judici d’«El palco del Bernabéu contra los que quieren romper España». Avui escriuré als presos. No per animar-los, no. Només per agrair-los que, vist tot plegat, és molt difícil conviure amb l’espècie animal en què em va parir la meva mare, però, si a vegades puc creure encara un xic en l’esperança, és gràcies a ells.

Els microrelats de Jordi Remolins. Gener de 2019

Jordi Remolisn aborda quatre narracions sobre la silent i quasi invisible qüestió del suïcidi.

Història d’amor i odi dominical

Els diumenges s’havien convertit en una veritable obsessió per al malcarat i bordissenc oficinista bancari, avorrint-los per damunt de totes les coses perquè la seva dona havia nascut en diumenge, s’havien casat un diumenge, el seu fill —amb qui per cert no es parlava— va néixer un diumenge, cada diumenge havia d’anar a dinar un ranxo incomestible a casa dels sogres i, a més, detestava el futbol. El seu odi arribava fins a tal punt que l’últim diumenge de la seva vida va posar els dits dins d’un endoll i no els va treure fins que el cor li va deixar de bategar, més ennegrit encara del que el tenia habitualment. A la família els agradaven tant els diumenges que van esperar fins al següent per a gratinar una mica més el seu cos a la incineradora de l’empresa funerària, i just una setmana més tard, endiumenjats com uns ministres, van aprofitar per llençar les cendres pel forat del vàter.

Encallat en la marxa enrere

Superat per les circumstàncies de la seva estressant vida paternoconjugal i cansat de defensar causes perdudes d’assassins, xoriços i fills de mala mare en general, l’advocat va pujar sobre la cadira i es va posar una soga al voltant del coll. Al darrer moment, dècimes de segon abans de saltar al buit, va decidir que potser valia la pena recomençar una nova vida partint de zero en un altre lloc, amb una altra feina i sense càrregues familiars. De fet, també va imposar-se el propòsit que si aconseguia alliberar-se de la puta corda que li estrenyia cada cop més fort el coll, només tornaria a entrar en un jutjat a denunciar el fabricant de cadires, per manufacturar-les amb un cul tan extremadament relliscós.

Nocturnitat i traïdoria pacifista

Aquella nit el subconscient va tornar a trair al militant pacifista. Aprofitant la foscor, s’hi va acostar per l’esquena i va clavar-li cinc ganivetades que van afectar els principals òrgans vitals. El pitjor del cas és que el molt cabró ni tan sols va tenir la delicadesa de trucar a una ambulància, i va consumar alhora l’assassinat i el seu propi suïcidi.

El do de la invisibilitat

La dona de la neteja del museu es va adonar del seu do de la invisibilitat després de comprovar que tothom la ignorava, que ni tan sols els éssers més propers semblaven adonar-se de la seva presència. Inicialment va adaptar-se al seu nou estatus, però, de forma progressiva va caure en una profunda depressió i cada dia sospesava més seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Va ser llavors, en llençar-se sota les rodes del tren i no només no patir cap lesió, sinó tampoc notar l’impacte ni ser colpejada per la implacable presència metàl·lica del ferrocarril, quan va descobrir que realment feia ja molts mesos que era morta.

Urbanisme: les densitats poblacionals i el turisme a Catalunya

L’abril de 2018 un centenar de persones es van manifestar per a denunciar els perjudicis que comporta per a la ciutat de Barcelona l’arribada d’aquests grans vaixells. [Foto: @Fem Sant Antoni.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

No us parlaré de gastronomia, no en tinc ni idea, de fet a mi uns ous ferrats ben fets ja em fan feliç. Em referiré al corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable.

La ciutat de Barcelona té aproximadament 16.000 habitants/km2, però aquesta xifra es desborda i augmenta cada any amb l’arribada de turistes, amb els creuers com a més incisius. Es podria reduir aquest impacte de percepció negatiu si gestionéssim millor la distribució en el territori català.

Aquest increment, que any rere any, es produeix posa a prova tots els serveis que ha de facilitar una ciutat al turista que la visita. D’aquí es deriva l’ampliació de la terminal de creuers, línies de metro, ampliacions a l’aeroport del Prat, etc. Però, cal preguntar-se el següent:

— Què se’n fa de les dades de participació del Consell de Turisme i Ciutat, són vinculants?
— El Pla Estratègic de Turisme 2020, per a definir el full de ruta per els propers anys, té objectius i partida pressupostària en funció d’un calendari?
—Creació de l’Observatori del Turisme a Barcelona: Ciutat i Regió,  com està la seva aplicació?

Eines necessàries per a gestionar el sector econòmic del Turisme, sens dubte, però també seria convenient posar al dia les eines següents:

  • Creuers: potenciar els ports de Tarragona i de Palamós amb les rutes de la Costa Brava, Costa Daurada, Delta de l’Ebre, Priorat i Ruta del Císter.
  • Aeroports: potenciar els de Reus, Lleida i Girona.
  • Ferrocarrils: Ave, millora de la línia a Valencia i llançadora de Perafort a Port Aventura. Rodalies: millora de totes les comunicacions catalanes.
  • Carreteres: millora de tota la xarxa de carreteres a Catalunya (Estat, Generalitat, Diputacions, locals), amb tots els camins turístics retolats adequadament.
  • CAT: acabar els Centres d’Acollida Turística, importantíssim: ibers, romans, medieval, romànic, modernisme, cava, vi, tèxtil, castellers, etc.
  • Reforçar el turisme familiar, l’esportiu, el mon cultural de béns materials i immaterials, sobretot els atorgats per la UNESCO.
  • Potenciar els municipis turístics amb el distintiu de Municipi Sostenible 17ODS, aprovat per l’ONU el 2015.
  • S’ha d’incorporar en els municipis el valor de la resiliència urbana per tal d’estar preparats per a donar un bon funcionament dels serveis municipals davant de les situacions de crisi.
  • Cal potenciar les escoles de turisme, art, gastronomia, hostaleria, idiomes, etc. La Formació Professional hi té molt a aportar.

El turista, el que recordarà del seu viatge son uns «moments»; doncs, hem de procurar que siguin de qualitat i bon tracte. Aquest és el millor «menú turístic» que li podem oferir.

El turisme és la millor font d’ingressos de Catalunya, fem-ho bé.

Així ho veig.

Ora pro nobis…, o de com la indústria alimentària i els regants passen del canvi climàtic

Un camp de clementines al Baix Ebre.

[Un report de Gabriel Borràs.]

Sovint, com a conseqüència de la feina, he de sortir de Barcelona —la capital, que en diuen a la Terra Alta— i viatjar pel país, com aquell qui predica la Bona Nova o l’Apocalipsi: no sempre els auditoris combreguen amb allò que expliques i, per tant, hi ha qui ho desaprova i ho discuteix i hi ha qui ho aprova i assenteix. Sovint, també, les entitats que organitzen els esdeveniments on assisteixo (jornades, tallers, debats, conferències, etc.) ofereixen dietes com a contraprestació; jo sempre les rebutjo perquè el fet d’explicar allò que fem és inherent a la prestació del servei públic. Algunes d’aquestes entitats pagadores pertanyen a l’Administració pública, una qüestió que mai no he acabat d’entendre: cal cobrar per explicar a la gent el que fa l’Administració pública??

Des que treballo a l’àmbit públic, enguany farà 27 anys, he conegut entitats, associacions, grups, federacions, comunitats, consells, mancomunitats, sindicats, partits, col·lectius, organitzacions, etc., de tot tipus, mida i abast. Algunes, efímeres, no han suportat el pas del temps; d’altres, han transmutat en estructures clàssiques, malgrat que inicialment havien de menjar-se el món; i d’altres, permanents i monolítiques, sembla com si des d’abans de la creació de l’univers ja hi fossin. D’aquestes vull parlar-vos-en breument i, en concret, de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE).

La FENACORE es defineix com «una asociación apolítica para la defensa de los intereses y derechos del agua” perquè “con monarquía, república o dictadura, siempre hay que regar”. L’objectiu fonamental d’aquesta federació, creada l’any 1955, és “defender apolíticamente los intereses y derechos del agua, armonizando el esfuerzo y el trabajo de todas las partes involucradas en el regadío español y colaborando estrechamente con las distintas administraciones públicas en el diseño de la política del agua del país». Agrupen 700.000 regants, que suposen al voltant de dos milions d’hectàrees (més del 80% de la superfície de reg de l’Estat); els regants del Canal d’Urgell, de l’Aragó-Catalunya i del Delta de l’Ebre (dreta i esquerra) són algunes de les comunitats catalanes que formen part de FENACORE.

Les declaracions a Agrodiario del president de FENACORE, Andrés del Campo.

El juny del 2018, en el marc d’una trobada de regants de França, Itàlia, Portugal i Espanya, el president de la Federación, Andrés del Campo, va fer unes declaracions en relació a la Política agrària comuna (PAC), la Directiva marc de l’aigua (DMA) i el canvi climàtic. Us reprodueixo a continuació les que més m’interessa subratllar; aquí van:

  • «Hay mucho desconocimiento en torno al regadío por la presión de ecologistas, los países del norte de Europa —que no lo necesitan— y legislaciones como la DMA, que ha contribuido a un desprestigio del regadío.»
  • «En este sentido, los regantes del sur de Europa perseguirán que, a la hora de fijar el reparto de agua, la directiva marco del agua no priorice en extremo los objetivos ambientales sobre los socioeconómicos: a su juicio, elevar innecesariamente los caudales ecológicos reduciría los recursos para regadío, con el impacto negativo que supone para el crecimiento del PIB y la creación de empleo.»
  • «El presidente de los regantes ha advertido, por otra parte, de que en un clima mediterráneo (árido y semiárido) un campo abandonado no se convierte en un bosque mediterráneo, sino en desierto o basurero de las ciudades más próximas.»

I, per acabar, la cirereta del pastís:

  • «A su juicio, son necesarias las obras de regulación en un escenario de cambio climático para resistir épocas de lluvias torrenciales o de sequías cada vez más prolongadas para embalsar la mayor cantidad de agua posible para momentos de escasez hídrica.»

Com podeu comprovar, es tracta d’una posició ideològica però gens «apolítica», coherent amb l’essència de FENACORE… No vaig poder-me estar de fer arribar un missatge de correu electrònic al mitjà digital que publicà la notícia per a expressar la meva més radical oposició arran dels resultats obtinguts en el desenvolupament del projecte Life MEDACC sobre l’adaptació dels sistemes agroforestals als impactes del canvi climàtic a les conques de la Muga, el Segre i el Ter. Aquí teniu el missatge de correu electrònic que vaig enviar:

De:Borras Calvo, Gabriel
Enviat:divendres, 22 de juny de 2018 12:00
Per a:‘redaccion@agrodiario.com’
Tema:Regantes de España, Francia, Italia y Portugal defienden la importancia del regadío en la PAC y en la Directiva Marco del Agua

Buenos días,

Acabo de leer con interés las declaraciones del Sr. Andrés del Campo, Presidente de la Federación Nacional de Comunidades de Regantes de España (FENACORE) sobre la Directiva Marco del Agua publicadas hoy en vuestro boletín.

En calidad de coordinador técnico del proyecto Life MEDACC (Adaptando el Mediterráneo al Cambio Climático:  http://medacc-life.eu/es) me complace hacerles llegar el resumen de los resultados obtenidos durante el desarrollo de los cinco años de nuestro proyecto, cuyo objetivo ha sido el de implementar medidas de adaptación en los ámbitos agroforestales y de gestión del agua en tres cuencas de ríos mediterráneos.

Este resumen, disponible aquí  http://medacc-life.eu/sites/medacc-life.eu/files/docuemnts/layman_medaccfinal_es.pdf es extremadamente útil para argumentar declaraciones basadas en resultados objetivos y no en elocubraciones decimonónicas como las realizadas por el sr. Presidente de FENACORE, absolutamente legítimas pero igualmente carentes de objetividad. Cordialmente,

Gabriel Borràs
Oficina Catalana del Canvi Climàtic
Departament de Territori i Sostenibilitat
Generalitat de Catalunya

Mai no he obtingut resposta i, de fet, tampoc no l’esperava per diverses raons. La primera: no em sorprèn gens aquesta profunda càrrega política de qui defensa encara, en ple segle XXI, que l’aigua és un bé sotmès als interessos privats, infinit i immutable. M’estranya que Déu Nostre Senyor no sigui membre de la FENACORE. La segona: aquesta immutabilitat vers un bé natural, que pertany al comú, i que és fràgil i finit, és intrínseca a la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de «la unidad de cuenca en el destino universal», incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè. D’un estat que encapçala l’incompliment en la normativa ambiental comunitària. La tercera: les argumentacions del front patriòtic espanyol de la indústria agroalimentària —perquè d’això es tracta, no us enganyeu— em recorden les que Espanya utilitza per a negar l’existència de presos polítics, és a dir, ignorar la tossuda realitat dels fets i inventar un món paral·lel en base a mentides, fal·làcies i sentències que no aguanten cap mena d’anàlisi objectiva. La quarta: la ignorància supina d’aquesta gent tan superba és avalada no només per les entitats que integren FENACORE, sinó també per la gent que vota per la pervivència d’aquestes estructures fòssils d’un poder polític i econòmic inabastables. No cal fixar-se en Donald Trump, només…

I mentre tot això passa, resulta que durant l’any 2018 han hagut de retirar-se més de 15 milions de tones de fruita dolça dels mercats per a no rebentar els preus; avui mateix, com a trist exemple d’aquest malbaratament, milers de tones de taronges i mandarines es podreixen al Baix Ebre i al Montsià. Si tenim en compte que per a produir un quilo de pomes necessitem al voltant de 300 litres d’aigua, vol dir que han estat necessaris, aproximadament,  4.500 hm3 d’aigua per a produir aquests 15 milions de tones de fruita que ha estat retirada de la cadena alimentària. Fixem, com a hipòtesi, que d’aquest immens volum d’aigua, la meitat és aigua de pluja que ha precipitat sobre els camps de fruiters, i l’altra meitat és aigua que ha calgut aportar fins als arbres mitjançant algun sistema de reg. Això suposa que ha estat necessària l’aportació de, pel cap baix, 2.250 hm3, és a dir, un volum equivalent a multiplicar per quatre la demanda d’aigua de les xarxes municipals d’abastament de Catalunya (572 hm3/any).

Però, res tu, en un escenari de canvi climàtic com el que estem patint i on el principal repte que cal afrontar és la progressiva disminució en la disponibilitat d’aigua, la solució és sacrificar els cabals de manteniment dels nostres rius i fer més embassaments. Per cert, del malbaratament subvencionat de més de 2.000 hm3 d’aigua, FENACORE i la indústria agroalimentària no en diuen res. Ora pro nobis.

La parròquia vigatana de L’Snack

L’Snack, el mític bar de la plaça Major de Vic, persisteix quasi seixanta anys després que va obrir. [Foto: Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

A principis dels seixanta, Josep Bullich, conegut popularment com a Pitu,va tenir la gosadia d’obrir a la plaça Major de Vic el bar L’Snack, amb la idea de donar-hi un aire diferent al de la majoria de bars de la ciutat. Ben aviat, però, va comprovar que ser innovador en un marc tan tradicional era un inconvenient, perquè els honorables manaies de la ciutat van començar a propagar que aquella mena de taverna amb cortines vermelles era el santuari on es venerava Satanàs, Marx, Lenin i els set pecats capitals. L’Snack generava tant recel, que moltes famílies advertien els seus fills sobre els perills i les nefastes conseqüències d’entrar en aquell antre maleït. Ben mirat, L’Snack només era (i encara és) un bar on servien entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada. Però no hi havia cap motiu per a tant rebombori.

A la primera època s’hi trobaven amants de les tertúlies, pintors, bohemis, botiguers, treballadors sense etiqueta concreta, professors de literatura (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes, aficionats al dòmino i al parxís, estudiants de les més variades disciplines, conferenciants que venien a Vic a jugar-se la pell en actes polítics i culturals prohibits, músics, místics i desvagats.

La trajectòria del local va anar paral·lela amb la història política dels setanta i part dels vuitanta, ja que hi va confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies debatien socialistes i comunistes amb  autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya el seu interclassisme; o contraculturals que rivalitzaven amb  els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.

L’Snack es va convertir en el quarter general virtual de l’oposició democràtica al franquisme, amb alguns caps visibles imprescindibles: el poeta Segimon Serrallonga, el pastisser Quim Capdevila, el sindicalista Josep M. Casadessús, el mític lluitador Miquel Albó, l’empleat de banca i jugador d’escacs Jordi Ralló, l’arquitecte Manelic Anglada, el psicòleg i capellà Bernat Bauzà, el professor Rafa Núñez, el comptable Andreu Roca, el poeta Lluís Solà i Sala, el polifacètic Jaume Brunet i una llarguíssima llista de noms relacionats amb la plana major del PSAN, les Joventuts Comunistes i la majoria de militants d’organitzacions antifranquistes de la ciutat.

El local sovint s’omplia fins a rebentar quan s’acabaven els concerts, les sessions de cine-club, les conferències, els mítings polítics i la resta d’actes culturals que se celebraven a Vic, i es convertia en un improvisat ateneu multicolor, que en Pitu tenia controlat fins a l’últim detall. De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients; en aquests casos, en Pitu tancava la porta i posava les cortines; i quan els últims clients volien sortir, mirava per una escletxa per a comprovar que a la Plaça no hi hagués el popular «cotxe-carajillo» de la policia municipal. El propietari, quan s’acomiadava dels parroquians esquerranosos, sempre solia repetir-los una frase molt adequada: «Potser teniu raó, però sempre sou els mateixos!».

A principis dels setanta, s’havien organitzat partits de futbol entre l’equip de L’Snack i els clients del bar La Parra, amb en Pitu fent de massatgista i socorrent els seus pupils amb ginebra en comptes d’aigua. El personal més antic de L’Snack encara recorda un gloriós concurs que es va organitzar per veure qui podia aguantar més copes de conyac seguides. Un dels concursants, en Pep, abans de disputar la gran final va sortir de l’establiment durant 15 minuts; en tornant, va dir que ja estava en condicions d’iniciar la competició i predisposat a beure les copes que fessin falta. Finalment, en Pep va guanyar l’aposta. Llavors va explicar que els 15 minuts d’absència els havia aprofitat per veure si era capaç d’ingerir 20 copes al Bar Montserrat (a 35 metres). Així que, tot sol, va buidar 40 copes.

«De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients.» [Foto: Toni Coromina.]
Un dels homes més populars de L’Snack era el senyor Fàbregas, que es va fer popular per situar-se cada dissabte al final de la barra i repetir mil i una vegades, en veu alta, la pregunta filosòfica: Serà possible l’individu? Un altre personatge imprescindible era Pep Comella, un professor de Física de l’Escola Industrial que a l’interior de l’americana sempre hi portava un joc de tornavisos, tenalles, alicates, imams i aparells electrònics; ell sol podria omplir una enciclopèdia d’anècdotes còmiques i surrealistes. En una ocasió, mentre circulava amb la seva motoreta va veure, des de lluny, que la Guàrdia Civil de trànsit havia col·locat al terra de la carretera un cable gruixut amb un sensor que servia per a comptar els vehicles que passaven en la fracció d’una hora; quan va veure el cable, en Pep va frenar bruscament per a no haver de passar-hi per sobre i va caure a terra; després, es va aixecar, va alçar la moto a pes de braços i va passar per sobre del cable, sense que les rodes el toquessin. Quan va haver passat l’obstacle, va exclamar: «La Guàrdia Civil no n’ha de fotre res de si passo o no passo!».

El Tendre, que durant una època havia estat client de L’Snack, va deixar de ser-ho i es va convertir en parroquià del bar Mobe, al Passeig, un establiment ple de catedràtics de la bohèmia, que ell va definir com la Universitat Autònoma, en contraposició als savis de L’Snack(o els Intel·lectuals de L’Snack), que per a ell era la Universitat Central.

Han passat els anys i les dècades, però avui L’Snack encara conservar l’estètica i bona part de l’encant dels primers anys. continua essent un lloc de trobada, amb una clientela potser més heterogènia, però conserva la majoria de parroquians que hem sobreviscut al pas dels anys i enyorem amb raonable nostàlgia els companys i les companyes que han passat a «millor vida». A destacar la bonhomia i amabilitat dels cambrers i cambreres (en Fabi, la Victòria, en Pere i l’Olga), un personal que a més d’exercir amb eficàcia el seu ofici, sovint fa les funcions de de psicòleg, confessor i recader.