El metropolicentrisme totalitari actua com una piconadora contra tothom, especialment als pobles petits i a la muntanya, on la vida i la mort continuen el seu cicle sense més escarafalls. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Al catorzè dalai-lama del Tibet, Tenzin Gyatso (Tengste, 1935), li van preguntar en una ocasió què era el que més li sorprenia de la humanitat i va respondre:
«L’home… Perquè sacrifica la salut per a guanyar diners. I quan els aconsegueix sacrifica els diners per a recuperar la salut. I s’angoixa tant pel futur que no gaudeix el present; el resultat és que no viu ni el present ni el futur: viu com si mai no hagués de morir i, aleshores, mor sense haver viscut mai realment.»
Amb el dalai-lama al Museu de Cera d’Amsterdam, el 23 d’agost de 2006. [Foto: Montserrat Escayola.]Les sàvies paraules de Kundun («La Presència») —com també l’anomenen— no poden passar desapercebudes en aquests temps en què des d’administracions, institucions i mitjans de comunicació la mort (amb covid o sense) ocupa els espais mentals de tothom de forma abassegadora, però no pas com un element de reflexió sobre la pròpia vida, sinó com un nombre, una xifra manipulada des de l’estatística a afegir cada dia en un de tants eufemismes de la «novaparla» (asimptomàtics, casos, col·lapse…) per a alimentar la disseminació mediàtica de la por, mentre tots ells promouen la coerció de les llibertats més fonamentals amb l’absurda justificació totalment acientífica que els «virus maten». Com diu un metge amic, no es mor qui vol sinó qui pot. [Sobre el dalai-lama, el TIbet i Catalunya ja vaig escriure el setembre de 2007 un article que potser és interessants de rellegir.]
La darrera atzagaiada és escampar autoprofecies, com la de la segona onada, o assenyalar amb el dit o amb l’insult («Negacionistes»!) els qui, amb esperit crític, denunciem la vulneració de drets fonamentals que no es pot justificar per raó de salut pública en una situació de llarga durada.
L’increment de l’arbitrarietat, sense base científica —com ara amb el toc de queda—, genera una indefensió molt greu com a poble per a mantenir els nostres drets. Més, encara, coneixent la història i sabent com la por s’ha usat sempre per sistemes totalitaris com a forma d’aconseguir màxima obediència.
A més a més, no està demostrat que aquestes restriccions beneficiïn globalment la salut dels ciutadans. De fet preocupa la falta de dades sobre morts per altres causes com càncers, grips, falta d’assistència mèdica, suïcidis o violència de gènere. I mentre els missatges dels governants i dels dirigents sanitaris es destinen a atacar el virus amb el distanciament i la protecció, es troba a faltar que no es parli de la importància de reforçar el sistema immune, com a millor defensa davant qualsevol possible malaltia.
Morts diaris per coronavirus en l’última setmana en països europeus que apliquen mesures restrictives (França, Espanya, GB, Itàlia), i països que es neguen a fer-ho (Sèrbia, Bielorússia, Suècia). [Font: ourwolrindata.]Són molts col·lectius ja a Catalunya i arreu d’Europa que, sortosament, s’organitzen per a denunciar les restriccions socials i de drets civils, com el toc de queda o els confinaments, el tancament del petit comerç, els centres d’estètica o l’hostaleria…, el tancament presencial de les universitats o l’obligació de dur màscares, molt especialment pels infants.
Ja s’han produït concentracions, actes lúdics, manifestacions —especialment del món de la Cultura— per a denunciar-ho i reivindicar espais de llibertat que ha aprofitat l’extrema dreta per a fer-se veure. És altament preocupant que les qui s’autonaomenen «esquerres» «assumeixin com si res la retallada de drets fonamentals i abonin la infoxicació de penjar la llufa negacionista a qualsevol discrepància legitima. Deixen la defensa de drets en mans de vox. Perillosissim», com ha escrit recentment @CristobalTrevi.
La suposada esquerra, doncs, ha abandonat qualsevol esperit crític i les classes populars estan fartes de tant de totalitarisme, por i abocament a la misèria de les administracions i els mitjans. Que ho aprofiti l’extrema dreta els hauria de fer caure la cara de vegonya.
Potser és hora, sobre la vida i la mort, de recordar aquell «Tot l’enyor de demà», del gran poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), en la versió del no menys excels Ovidi Montllor, acompanyat a la guitarra per Toti Soler. Que la llum del Poeta i les seves ganes de viure ens desvetllin l’ànima en la lluita contra tot totalitarisme.
Tot l’enyor de demà
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».
Naturalment vull provocar
Onofre de Dip, a refer
la sopa d’all altra vegada,
que de segles ha té tastada
i païda de mal profit
de Morella al coll de Merolla,
en hostals de taula endreçada
o en corriols de mitjanit
o museus de porta tancada.
Que tenim un altre vampir
de mala jeia fent la guitza.
I sigui amb màgia d’alls,
ceba, tomàquet, amanites
en amanides, ous de reig,
vi o arròs amb camagrocs;
a poc dies d’anar a dalt
i dinar amb tota la colla,
siguem mitja o dotzena i mitja,
l’hem de fer fora corrents.
Que vull veure tensos i nus els pits
i el somriure als ulls i als llavis
i un bon pom d’herbes remeieres,
i petons i abraços, reflexos
a dojo al pantà de sant Ponç.
Miracles de la llum a l’aigua.
Berber prové de la paraula llatina barbarus, «bàrbar», mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh, en català, amazic (persona lliure).
Els imazighen es troben al nord (Magreb) d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa a Egipte fins a Mauritània i Burkina Faso. Sumen, entre tots els països, 38 milions d’habitants.
Els que viuen a les muntanyes del Rif (al Marroc), al gran Atles o els tuaregs del desert, tots són amazics. Parlen la mateixa llengua amb diversos dialectes. Molts no coneixen l’àrab. Són molt acollidors.
Els moments passats amb ells els recordarem sempre. Parlàvem i preníem molt te. Menjàvem tagín. Rèiem molt. De fet, tots seríem millors si fóssim imazighen, «persones lliures».
L’Església inscriu com a propietats pròpies parròquies, rectories i terrenys. A Vic, ara inscriurà la Catedral i el Palau Episcopal. El cardenal Omella de Barcelona és absolutament contundent i es mostra al costat del rei i del Gobierno de España en el tracte als presos polítics i els exiliats independentistes. Ell defensa el concordat, defensa la Corona espanyola que va anar a colonitzar i saquejar Amèrica. Defensa els diners.
L’Església és molt semblant a la Guàrdia Civil, el cos més dogmàtic de la monarquia franquista actual, per aconseguir els seus objectius. Fan informes falsos, acusacions falses i proves falses. L’important és aconseguir el seu objectiu encara que això representi que les persones estiguin anys a la presó.
Uns amenacen amb la violència de les armes; l’Església, amb la violència de donar suport als violents. Sempre ha estat així, aquí i a Amèrica. No és veritat que l’Església tingui missioners que van a ajudar els pobles indígenes. No és veritat. Equivocadament o no, van a colonitzar-los. El resultat sempre és un desastre.
Bé, l’ara ja general Pérez de los Cobos i el cardenal Omella, mantenint una estètica impecable de mitra i tricorni, poden celebrar tranquils el 12 d’octubre. Persones com ells són els que fan que el món no pugui acabar les llàgrimes.
L’enfocament positivista i tecnocràtic del canvi climàtic fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement. [Foto: XBC.][Un report de Maria Borràs.]
Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.
Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».
L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:
En primer lloc, els canvis en l’entorn no afecten tota la societat d’una manera homogènia: les diferències polítiques, socials i econòmiques expliquen una distribució desigual de costos i beneficis.
En segon lloc, “qualsevol canvi en les condicions ambientals ha d’afectar l’estatus quo polític i econòmic”. (Bryant & Bailey, 1997, p. 28.)
En tercer lloc, la distribució desigual de costos i beneficis i el reforç o la reducció de les desigualtats preexistents té implicacions polítiques en termes de les relacions de poder alterades que després resulten.
A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)
A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.
El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.
Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme(Mies & Shiva, 1993).
Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).
Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.
Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.
La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).
Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.
Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).
A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.
Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.
I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:
Referències
Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.
Imatge virtual de la que serà Biblioteca Pilarín Bayés. [Ajuntament de Vic.][Un article d’Eduard Garrell.]
La història de les nostres biblioteques no deixa de ser un fet singular. Promogudes per l’Obra Cultural de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, quan la meitat de la població era analfabeta, assoliren un nivell comparable a les de Gran Bretanya i els Estats Units. Malgrat les dificultats polítiques i els atacs contra la nostra cultura (dictadura de Primo de Rivera, Guerra Civil, dictadura franquista) el projecte es consolidà.
De manera força peculiar, el sistema de Biblioteques Populars va estimular i va donar sortida laboral a noies amb formació superior; també, es creà l’Escola Superior de Bibliotecàries i la formació continuada. Durant els anys més difícils, la creixent xarxa de biblioteques va ser refugi i centre de resistència cultural i, en moltes d’elles, s’hi impartien classes de català. La història és extensa i la podeu consultar en aquest vincle.
Malgrat tot, les nostres biblioteques són un model d‘èxit relatiu. En un país tan petit com el nostre disposem de cinc xarxes connexes: Biblioteques de la Diputació, Biblioteques de la Generalitat, Biblioteques Municipals, Biblioteques Universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Fora d’aquestes xarxes hi ha les biblioteques d’ateneus, d’entitats culturals i professionals, de museus, de particulars… Això fa que, malgrat els avenços tecnològics, amb l’establiment incomplet de connexions encara resulti impossible disposar d’un mapa exacte dels fons existents.
Les biblioteques d’avui poc tenen a veure amb aquells espais on el grinyol d’un seti o una conversa audible eren un sacrilegi. Avui, són centres de cultura on, a més de les funcions de préstec, de consulta i d’estudi, s’hi pot trobar música, premsa, audiollibres, s’hi duen a terme clubs de lectura, presentacions, conferències, exposicions, debats, tertúlies i tenen espais especialitzats per a infants i joves, connexions wifi, consultes per internet, préstec de llibres digitals… I
Un altre fet important, possiblement desapercebut per a molts ciutadans, és que s’hagi trencat la desconfiança amb els llibreters, considerats durant massa temps com els fariseus de la cultura, finalment tinguts com a col·laboradors i còmplices necessaris. La creació del Diploma de Postgrau de Llibreria de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB en dóna testimoni.
La nova Biblioteca de Vic Pilarín Bayés serà, sens dubte, una biblioteca moderna, modèlica, un centre de cultura situat en un espai que molts vigatans no podrem oblidar i la seva presència serà, simbòlicament, la resposta d’un poble pacífic i acollidor a la ignomínia. No m’atreveixo, però, a fer conjectures sobre els canvis que per a la ciutat i per als meus admirats treballadors de la Joan Triadú pot comportar el trasllat de barri, d’una complexitat social i cultural extraordinària, però intueixo que n’hi haurà i que hi sabran respondre amb professionalitat i vocació.
Només em preocupa una cosa: que en nom de la necessària adaptació es perdi l’essència de tota biblioteca, que és la disponibilitat i accés als fons, especialment els fons d’autors locals contemporanis. Parlo de més de setanta autors, escriptors i poetes osonencs, l’obra dels quals, en molts casos, roman dispersa o desapareguda. Aquest és un patrimoni cultural que la ciutat de Vic hauria de preservar, reconstruir, digitalitzar i posar a disposició de lectors i estudiosos de casa i d’arreu del món.
No sé quin destí es preveu per a l’actual Biblioteca Joan Triadú, però tenint l’espai i els professionals, destinar-la a aquesta funció em semblaria més una qüestió de voluntat política que de pressupost. Vic no es pot permetre tenir aquest tresor literari i poètic repartit pel nostre galimaties bibliotecari i haver de fer petitoris arreu per a completar el coneixement de l’obra de molts d’ells.
Poso aquest desideràtum sobre la taula de l’Ajuntament de la ciutat, de les Biblioteques de la Diputació i de tots aquells que s’hi vulguin afegir.
Mestre en restauració i conservació de suports gràfics. Diplomat superior en llengua i literatura francesa. Entre d’altres, ha treballat al sector editorial i farmacèutic. Ha estat secretari técnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Llegidor i activista cultural.
