Una d’aquestes nits, em trobareu dansant pels camins del Lluçanès amb camisola de fil blanca, o potser, si sou gent de mar i us apropeu a l’ampit de la finestra gosant albirar l’horitzó blau, m’endevinareu cavalcant cavalls vermells pels camps de la Mediterrània. Però, també, pot ser que em confongueu amb una onada o un ocell blanc…
Potser és per aixó que no puc dormir quan és lluna plena.
Em sento desperta com la font que raja humilment i generosa, com la pluja, o el vent, o el cabirol que coneix la muntanya.
Serà que només cal desvetllar aquest quest, deixar-se obrir quan la lluna ens anuncia amb la seva panxa blanca?
I és clar que no puc dormir quan és lluna plena, perquè tot just començo a percebre aquesta llengua.
La que parlen aquestes nits, que si tens els ulls ben oberts, veuràs com tot queda banyat d’una llum tan blanca que la terra irradia tant com ho fa el cel, i si obres bé les orelles en aquella hora tan quieta, sentiràs com xisclen les orenetes conjurant la vesprada.
I aleshores passa: obres les mans i te n’adones que, també, som fets de llum blanca, obres el cos i som purs i gran i magnífics, obres el cor i som innocents com llençols estesos enmig del buit de l’univers. I durant tres nits, si s’està ben atent i obert i despert, desapareixen les edats i els temps, els dies i les nits es confonen i les donzelles es confinen dins les petxines de mar i de sota la muntanya, que encara recorda quan era mar. I si aleshores obres bé el pit i les espatlles, et neixen ales i escates i pèls i també plomes, si s’escau.
No cal buscar, només cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants!
Tot depèn de si et deixes desvetllar quan voldries dormir i deixes que el temps es faci destemps i et deixes recórrer els llocs per les petjades.
Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants. Ells que saben viure entre el somni i la realitat.
Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.][Un report de Xavier Borràs.]
Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.
A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.
Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—, es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).
A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).
Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.
Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?
El periodista de Liberation, Jean Quatremer, en el moment de rebre el disc fet per Enric Pladevall de mans del conseller Alfred Bosch. (Foto: @gencat.]
Quan l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) em va fer l’encàrrec de realitzar el XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer vaig fer com cada any: documentar-me sobre la persona i intentar de fer alguna cosa representativa d’ella. Vaig llegir un parell d’articles en els quals em va quedar clar que el Jean era europeista, federalista i no independentista. Però, defensava clarament el dret dels catalans a votar en un referèndum la seva independència, o no?, i d’aquí surt la idea de fer un disc inspirat en la Grècia Clàssica bressol de la cultura occidental i la primera democràcia. En aquest disc hi incorporo els 12 estels que en formen la bandera, però un estel ha esdevingut, s’ha transformat en un llaç brillant. Un llaç que acusa un estat membre d’incivisme, un estat que ha empresonat i exiliat els seus dirigents polítics escollits democràticament. Un estat que el primer d’octubre de 2017 va utilitzar una violència ferotge contra un poble indefens pel sol fet de voler votar. I que ara ha jutjat no únicament els seus polítics sinó tot un poble.
Europa no es pot permetre d’acceptar un estat membre que ens nega els drets fonamentals, la llibertat d’expressió, que menysté la nostra llengua i cultura, que ens asfixia econòmicament. Tenim dret a decidir lliurement el nostre futur. Som una nació mil·lenària que no pararà fins a assolir la plena llibertat. Per molt que li pesi a la Santa Inquisició. Com diu l’amic poeta Lluís Solà: «Tota resistència a una imposició és una victòria».
Una obra allunyada del pamflet polític
El disc escultòric d’Enric Pladevall.
Això és el que volia dir amb aquesta obra. I el mínim que se li pot demanar a un artista és de ser fidel a la llibertat d’expressió.
El Jean Quatremer va rebre el dia abans del lliurament del guardó trucades de la Comissió Europea des de Brussel·les per tal que no l’acceptés. Ell, demòcrata insubornable, el va acceptar encantat, i em va felicitar. Però la Comissió Europea de Barcelona no va assistir a la cerimònia, cosa que havia fet cada any. L’enrenou va ser considerable. No entenc com un simple llaç els remou tant les tripes.
La meva obra està molt lluny del pamflet polític, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia. El 2014 vaig ser un dels impulsor del Manifest dels Artistes Visuals de Catalunya pel Dret a Decidir. El 9N vaig participar en una exposició de cartells al Museu d’Història. També, vaig fer un cartell contra l’empresonament dels Jordis. I l’any passat vaig participar en l’exposició 55 urnes per la llibertat amb una urna que era travessada per una falç, que després va servir per als Premis Republicans de l’any del setmanari La República.
Enric Pladevall (Vic, 1951), és un escultor català de renom internacional. Inicialment format a l’escola municipal de Vic, l’any 1968 va fer estudis estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va desenvolupar una carrera escultòrica molt prolífica i reconeguda amb diverses beques i premis. La seva trajectòria artística s’ha consolidat tant en l’àmbit nacional com internacional, en enclavaments públics d’arreu del món com Corea, Barcelona, Vic, Manresa, Reus, el Prat de Llobregat o Girona. Algunes de les seves obres públiques més destacades són Androgyne Planet, situat al Centennial Olympic Park d’Atlanta i L’arbre de la Vida del Cosmocaixa de Barcelona. A més, les seves escultures també formen part de la col·lecció de diversos museus i entitats privades, com el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Madrid, Museu d’Art Contemporani de Cuenca, la Fundació Juan March, el Lehigh Art Galleries Museum de Pennsilvània, o l’Atlanta History Center o l’Urban Redevelopment Authority Collection a Singapur.
«L’art —diu Pladevall— és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions […] Considero l’art una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o el pensament, i alhora en seria la seva expressió sensible.»
La translació del seu esperit artístic Pladevall l’ha plasmada aquest segle XXI a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia anomenada L’Olivar.
L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.
Un de les obres de Paisatges complexos, de David Serra.
[Redacció La Resistencia.]
La sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71) acull, del 15 de juny al 6 de juliol (de dimarts a divendres de 9 a 1 i dissabtes de 6 a 8 de la tarda), una exposició de David Serra titulada Paisatges complexos.
Ell mateix descriu el procés de creació de les obres exposades: «En algun moment imprecís, aparegué la incerta sensació que un grandiós esdeveniment havia succeït en un passat remot, aleshores, la llum va encendre les coses tot concretant com la matèria corbava l’espai amb un moviment inesgotable i engendrava milions de colors i formes. La vida havia aparegut i la imaginació s’atreví a donar sentit a l’existència a través d’una de les seves millors manifestacions, que és l’art».
Nascut a Girona l’any 1947 viu a Sant Bartomeu del Grau Osona) des de l’any 2003, la pintura de David Serra és una combinació de volum, color i pinzellada caòtica que defineix una matemàtica coherencia. És el resultat d’anys de viatges i llargues estances a llocs com el continent Americà de sud a nord.
La pitjor i més gran estafa que ha comès el sàpiens és la invenció del concepte «esperança», com si el que hi ha no fos prou i així poder inventar-se déus, ideologies, creences falses i criminalitzar la realitat. I ho ha fet des del moment que va adquirir consciència d’un ara, un abans i un després per adaptar-los al poder. Hi ha constància que la religió ha estat un dels mitjans, i encara ho és, per a fomentar les il·lusions, els miratges que tenen com objectiu el domini dels uns sobre els altres. Encara ara, a Occident se celebren misses amb petroli consagrat i en altres llocs s’ofereix passar una eternitat desvirgant verges. Les més poderoses adquireixen l’estatus de religions, i les que neixen al seu voltant per a mossegar un tros del pastís del poder i el domini sobre els altres es denominen sectes. És a dir, mentides edificades sobre una mentida.
Només l’abast econòmic, territorial i polític determina la diferència entre secta i religió. El mateix cristianisme va néixer com una secta del judaisme i d’ell mateix n’han sorgit un nombre il·limitat. Algunes tan poderoses com ho van ser els benedictins amb la Inquisició, o l’Opus Dei i els jesuïtes a l’actualitat; altres, directament ridícules, com el Palmar de Troya o els Testimonis de Jehovà i encara d’altres tan arribistes com el Seminari del Poble de Déu.
Pel què fa al sectarisme polític, la varietat és igual de gran i cadascun crea la seva pròpia esperança, segons el que li convingui. Uns prometen acabar amb la pobresa, altres preservar-la; els uns rendeixen culte al passat i altres al futur per a fer-nos oblidar que la vida, al capdavall, no deixa de ser l’espai que va de l’abisme al miratge. Qualsevol excusa és bona per a enganyar tal com feien aquells venedors d’elixirs per fer créixer els cabells als calbs.
Ara, la cúpula catòlica, oblidant els seus orígens sectaris, ha emprès una creuada contra la secta, no sé si religiosa i immobiliària, el Seminari del Poble de Déu. Un grup hermètic a qui acusen de pràctiques contràries als manaments de Roma i que bàsicament es dedica a comprar propietats. Tot i que reivindiquen l’esperit de comunitat dels primers cristians, no són gaire partidaris de les catacumbes, si ens atenem a les cases que posseeixen en diferents parts del territori. Dins aquesta secta hi ha uns quants capellans que han estat expulsats del culte per ordres del Vaticà. El bisbe de Vic, com a bon creient de qui el mana, n’ha expulsat uns quants. El bisbe de la Seu d’Urgell, en canvi, es mostra reticent a les ordres de la cúpula i manté parròquies com la de Ribes de Freser o Núria en mans del Seminari del Poble de Déu. Pocs segles enrere ja l’haurien cremat.
De moment, però, continuen enganyant amb les mateixes esperances i falses il·lusions que prediquen les altres sectes, la vaticanista, l’anglicana, la calvinista, l’ortodoxa, la hinduista, la sunnita, la xiïta, la dels testimonis de Jehovà, els mormons, el Palmar de Troya, els teòlegs de l’alliberament, etc.
[Per acompanyar aquesta reflexió, una mica d’humor, en aquesta ocasió amb La vida de Brian (Monty Python, 1979). Brian és un home que neix a l’època de Jesús de Natzaret. Des d’aquest enfocament, hi trobem una crítica a la societat i nombrosos paral·lelismes entre les vides de Brian i Jesucrist.]
Gordon Childe (1893-1957), va ser un antropòleg australià i la figura més important del plantejament historicocultural.
La primera qüestió proposadasobre l’obra de Childe que parla del poble campaniforme va ser:
Quins són els arguments on es plasma el paradigma historicocultural del text de Childe?
Per exemple, quan Childe diu «Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta». O: «Puede que estos vasos campaniformes hubieran sido hechos por mujeres del pueblo de las hachas de combate casadas con hombres del pueblo del vaso campaniforme». Aquests arguments són clarament historicoculturals ja que Gordon Childe es fixa plenament en els trets socials, econòmics, religiosos (…) del poble campaniforme, és a dir, els aspectes que formen la cultura d’una societat.
Per què apareix el vas campaniforme en tot tipus de contextos? Quina és l’argumentació que dóna Childe per a aquesta problemàtica?
El vas campaniforme era típic d’un poble anomenat poble del vas campaniforme. Un dels aspectes d’aquest poble és que eren comerciants; es movien en petites bandes i de pressa. Aquest vas apareix en tot tipus de contextos bàsicament perquè a mesura que aquestes petites bandes es movien, es trobaven amb altres pobles els quals «copiaven» aquest vas convertint-se així en cultures mixtes.
«Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta. La consecuencia arqueológica más evidente es, en primer lugar, la formación de estilos locales en la fabricación del vaso campaniforme, y después, la asimilación del vaso campaniforme a las modas locales de la cerámica, lo cual simboliza la formación de culturas mixtas.» Les «còpies» d’aquest vas s’anomenen vas campaniforme d’estil «ciempozuelos» que vindrien a ser els vasos campaniformes no originals, caracteritzats per tenir diferents estils depenent del poble que els feia. El vas original s’anomena vas campaniforme d’estil marítim o paneuropeu i estava determinat per tenir impressions.
Quin és l’origen del poble campaniforme? D’on sorgeix aquest poble? Quina és la gènesis d’aquesta cultura?
L’origen d’aquest poble seria «l’ex oriente lux» i a partir d’una colonització marítima es van desplaçar. «Podríamos, en este caso, pensar que esta raza habría participado en la colonización marítima que hemos postulado en el último capítulo, y que en Portugal este elemento se disgregó del resto de los agricultores colonos para formar una especie de sociedad nómada.» «Las técnicas metalúrgicas difundidas por el pueblo campaniforme procedían, desde luego, del Mediterráneo oriental: sus puñales estaban montados siguiendo un método que era característico de Egipto desde los tiempos predinásticos.»
Pere Bosch Gimpera.
Pere Bosch Gimpera
Pere Bosch Gimpera (1891-1974), va ser el primer a aplicar els paradigmes historicoculturals i és considerat el pare de l’escola arqueològica catalana.
Les qüestions suggerides sobre el text dels pobles ibers i no ibers de Catalunya de Bosch Gimpera van ser:
Quins són els fets arqueològics que porten Pere Bosch Gimpera a afirmar que no tots els pobles eren ibers a Catalunya i que contradiuen les fonts antigues? Per què els ilergets i els ilercavons són ibers i la resta no?
Bosch Gimpera creia que l’arqueologia era més important que la informació transmesa pels historiadors antics, és a dir, que l’evidència arqueològica era més fiable. Aquest autor defensava que les comunitats més septentrionals no s’havien d’atribuir a la cultura ibèrica, perquè segons ell hi ha fets arqueològics que desmenteixen que totes les comunitats eren ibèriques. Segons el seu criteri hi havia pobles no ibèrics a la Catalunya pre-romana. És la presència/absència del fòssil director dels ibers (ceràmica pintada a torn amb un estil determinat) amb què es basa Bosc Gimpera per dir que hi havia pobles no ibers. La ceràmica a torn no pintada, segons ell, era ceràmica no ibèrica. Per tant, els ilergets i els ilercavons eren ibers perquè tenien ceràmica pintada a torn amb un estil determinat.
Per què els cossetans es consideren no ibers si s’ha descobert un taller d’aquella època de ceràmica a torn pintada?
Perquè segons Bosch Gimpera, l’estil, gust i estètica era diferent a la ceràmica ibèrica i per tant, eren d’una ètnia diferent
«Per afermar la diferència fonamental dels cossetans amb els ilergets, és decisiva la cultura representada pel forn de ceràmica de Fonts-Caldes malgrat que la ceràmica pintada del tipus corrent ibèric hi sigui tan abundant, les diferències del seu estil, com havem dit abans, no poden explicar-se sinó suposant una diferència ètnica.» Bosch Gimpera creia que els cossetans volien imitar la ceràmica dels ilergets, però no ho aconseguien perquè no eren el mateix poble. Eren cultures diferents.
Quins són els escenaris de canvi cultural on s’exposa una situació de canvi? En què consisteix aquesta situació de canvi cultural?
«A l’estratigrafia trobada a la ciutat de Tarragona existeix un altre indici d’aquest canvi de població. Sota les capes normals romanes en surten uniformement dues altres: en la immediatament anterior a la romana apareix la cultura de la costa catalana (vasos del tipus de Puig Castellar-Cabrera de Mataró) amb alguns fragments ibèrics pintats i ceràmica hel·lenística del segle III i aquesta capa se superposa a la més antiga recolzada directament a la roca, en la qual no surt més que ceràmica grollera que pot comparar-se a la feta a mà dels grups ibèrics del primer període del Baix Aragó i regne de València i que en tot cas acusa un canvi de cultura coincidint amb l’entrada de la cultura de la costa catalana, que seria la pertanyent als cossetans.» Per tant, cada capa estratigràfica té una cultura material diferent. No és una seqüència evolutiva, sinó que és un canvi de població. És una població (gent nova) que substitueix l’anterior i no és la mateixa gent que evoluciona.
Són d’una altra cultura.
Un altre escenari de canvi cultural: «Cal comprovar també en llur territori l’extensió de la cultura pobra (tipus Puig Castellar) que cada volta s’aparta més del tipus ibèric, la qual relaciona els lacetans més amb les tribus de la costa que no pas amb ilergets de l’Urgell. Però al mateix temps podem comprovar que, almenys a la comarca de Solsona, representen un estrat ètnic recent i que al segle III acaba d’arribar-hi. Efectivament: la cultura que a la capa superior del Castellvell de Solsona (…) està emparentada amb la cultura de la costa, representa un tipus essencialment diferent del de la primera capa que coneixem (…) i que és impossible d’imaginar transformant-se per evolució fins a arribar als cultura de la capa superior del Castellvell». Per tant, hi ha un canvi de població. Hi han dos estrats amb 2 tipus de material: a l’estrat superior hi ha ceràmica a torn i a l’estrat inferior ceràmica a mà.
Ens trobem episodis constants de canvis de població a conseqüència de situacions difusionistes.
Antoni Arribas
Antoni Arribas Palau (1926-2002), va ser un arqueòleg, catedràtic en prehistòria i professor de la Universitat de Barcelona entre d’altres.
Al text d’Antoni Arribas Formación de los pueblos ibéricos es poden Identificar les frases i arguments, on es plasma el paradigma historicocultural. Tot el text en sí es fortament historicocultural, però a continuació esmentaré les frases que sintetitzen més el paradigma.
«El horizonte de las “cerámicas impresas” se extiende por toda esta zona formando parte del substrato cultural del mundo mediterráneo occidental.» En aquesta frase s’identifica un poble pel fòssil director.
«Las aportaciones exteriores durante el Bronce Primitivo proceden en su mayor parte del Próximo Oriente», per tant, parlem de difusionisme clàssic. Tot allò que ve de fora és sinònim de canvi.
«Las principales colonias de los pueblos mediterráneos orientales que aportan la cultura megalítica en los inicios de la edad del metal se establecieron en las costas del Sudeste (…) Probablemente un foco secundario megalítico en las islas del Mediterráneo central diera origen a la cultura megalítica pirenaica», és un clar exemple de paradigma historicocultural ja que parlem un altre cop de difusionisme.
«Desapareció la práctica de enterramiento en osarios colectivos y se impuso la inhumación individual. El camino de los recién llegados se ha venido suponiendo que fuera desde las costas orientales mediterráneas (…).» En aquest fragment hi trobem un canvi de fòssil director, que és substituït pel fòssil director dels «recien llegados». Quan Arribas conclou que el que evidencia el canvi de la manera d’enterrar és fruit de l’arribada d’una nova civilització, estem parlant d’un episodi de canvi de població i per tant, un argument fortament historicocultural.
«Las embestidas célticas a partir del IX y VIII aC a través de los pasos pirenaicos, cambiarán el aspecto del mapa étnico y cultural de dos tercios del país», frase clarament difusionista: canvis en el registre arqueològic a causa de l’entrada massiva d’aquesta cultura cèltica. Per tant, són pobles que es mouen i se substitueixen per altres.
«Las poblaciones indígenas usaron en cierta escala el hierro, en un momento en que también los contactos comerciales fenicios y griegos pudieron haberlo puesto a su alcance.» Aquesta frase es clarament difusionista, ja que va ser a través del comerç amb els fenicis i grecs que els pobles indígenes van començar a utilitzar el ferro.
«Pero ningún cambio fue tan profundo como el que aconteció con las creencias religiosas y de ultratumba: el rito de la incineración se impuso por todas partes». Com l’expressió diu, es va imposar un nou ritual d’incineració, per tant, tornem a parlar de pobles que substitueixen uns altres.
La majoria de cadenes televisives i emissores de ràdio programen espais de tertúlia. Encara que hi ha excepcions, en aquestes reunions —amb suposades intencions didàctiques— s’acostuma a escenificar l’ambient d’un galliner farcit de galls baladrers i lloques enfebrades que van picotejant fragments de l’actualitat.
La cridòria, el desmanec intel·lectual, la caòtica successió de monòlegs inconsistents i anacoluts sense solta ni volta no tenen res a veure amb el debat, el cosí germà de la tertúlia enraonada, en què, sota la batuta d’un moderador experimentat, es discuteix, es dialoga a fons sobre el sexe dels àngels i els participants contrasten posicions amb unes regles de joc que tothom acata.
Fa unes setmanes vaig entrevistar Ramon Besa, el perínclit periodista esportiu de Perafita, al Lluçanès, un home que a més de la seva activitat periodística a El País, assisteix regularment a alguna tertúlia de les emissores de ràdio. En la conversa que hi vaig tenir lamentava la deriva que han agafat les tertúlies, tant a la ràdio com a la televisió. I em deia que «abans, els plumes —els que treballem a la premsa escrita— ens tancàvem a la redacció i fèiem l’escrit que volíem. Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat. Al principi, les tertúlies tenien un enfocament positiu i profitós, però ara s’han prostituït. Avui, tothom parla de tot sense coneixement de causa. La tertúlia ha substituït la informació: és més barata, més banal i populista, i permet omplir hores i hores de programació. La xerrameca televisiva o radiofònica de deu ˝entesos˝ en qualsevol tema pot durar molta estona; però, en realitat, no tothom pot parlar de segons què. El mal rotllo es el guió. I això es repeteix cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Les tertúlies no es preparen ni s’organitzen en funció de temes concrets o especialitats. I això acaba essent molt contraproduent».
A Espanya, el primer programa una mica seriós que va popularitzar la tertúlia i el debat va ser La clave, un espai dirigit per José Luis Balbín, aquell controvertit barbut amb cara de savi que fumava amb pipa i que va entrar a totes les llars a l’època immediatament posterior a la mort del dictador.
Però la tertúlia no la va inventar ni la televisió ni la ràdio. Des de temps immemorial, els bars han estat una autèntica escola de tertulians i savis de cafè, com el mític Gassiot (l’actor Manel Gausa) de la popular sèrie «La Granja», que TV3va emetre al començament de la seva singladura.
Molts enyorem les tertúlies literàries i culturals. I encara que jo no hagi conegut les mítiques tertúlies del Café Gijón de Madrid, les trobo a faltar. Igual que m’envaeix la nostàlgia quan llegeixo que el gran hedonista Santiago Rusiñol es passava les nits de bar en bar per participar en les llarguíssimes tertúlies del republicans o en les dels conservadors; de fet, a donSantiago, la política li rebufava i l´únic que pretenia era tancar els bars a altes hores de la nit.
Jo mateix he participat, i de vegades encara ho faig, en les habituals tertúlies de l’Snack de Vic, normalment a l’hora d’esmorzar. De vegades procuro dir-hi la meva, sense alçar massa la veu. Però ara, sense el fum del tabac, un dels principals ingredients de la singular litúrgia, les tertúlies ja no són el que eren. I també trobo a faltar amics tertulians ja desapareguts, com l’entranyable i insubornable home d’esquerres Jordi Ralló, o en Conrad (el sabater Boston), una enciclopèdia ambulant de records del Vic del passat.
Durant anys i panys, el futbol s’ha emportat la palma en el rànquing de temes a debatre. Ara, però, al futbol i al Barça els ha sortit un poderós competidor: la crisi i Catalunya. Així, mentre els contertulians remenen el cafè amb la cullera i escuren la tassa, reflexionen sobre la situació dels bancs i les conseqüències de la recessió, començant per l’atur, una plaga bíblica que ha escampat el pànic arreu. Tothom que té feina o cobra una pensió més o menys indigna té un parent, un amic o un conegut que ha sucumbit a la tragèdia de veure’s abocat a fer cua a l’oficina d’ocupació i a les dependències de Càritas; o que té la soga del desnonament al coll i està a les portes de la misèria.
És una llàstima que el temari de les tertúlies hagi quedat limitat al futbol, a la crisi, a les invectives contra Catalunya i a les xafarderies més banals. És una solemne ximpleria que els pobres mortals haguem de fugir de la realitat immediata i preocupar-nos per la fortuna de la Pantoja, les facècies estúpides de Belén Esteban, o la mala estrella de l’Urdangarin, el cunyat del rei. Són els signes dels temps. Corren mals temps per a la paraula.
