Vic, capital de la Catalunya bilingüe

La plaça Major de Vic l’any 1982. Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Durant la dictadura, quan els adults vigatans consideraven que els marrecs no fèiem bondat o ens saltàvem els límits de la correcció, la urbanitat i la bona educació, ens amenaçaven amb una frase  molt contundent que ens feia molta por: «Si no et portes bé, vindrà un guàrdia municipal i se t’emportarà a l’ajuntament». En ple règim franquista, doncs, la majoria de ciutadans considerava que l’Ajuntament era una mena de «quarto de les rates», un lloc on els policies municipals tancaven els nens entremaliats, l’avantsala de la presó on purgar les malifetes, el pas previ per on s’havia de passar abans d’entrar en un correccional.

De fet, aquells antics ajuntaments eren una entelèquia aliena a la quotidianitat, un purgatori regentat per gent molt severa que es dedicava a manar sense donar explicacions, a fer lleis arbitràries i a fer-les complir sense contemplacions, o a saltar-se-les a la torera. Fins que va morir Franco i les coses van canviar una mica, tot i que encara queden rèmores d’un passat que ens costa oblidar.

Fa prop de 40 anys, a l’època que Ramon Montanyà (1942-2006) va ser l’alcalde convergent de Vic (elegit arran de les primeres eleccions democràtiques municipals), es va fer molt famosa una proclama seva que definia la capital osonenca com la «Capital de la Catalunya Catalana». Aquest home nascut a Prats de Lluçanès, a més de ser alcalde de Vic del 1979 fins al 1987, també va ser el primer president de l’Associació Catalana de Municipis creada el 1981.

Com va ocórrer aleshores a la majoria de municipis, el pas del model polític que va suposar passar de la dictadura a un sistema democràtic no va ser fàcil. De fet, durant el seu mandat, Montanyà molt sovint va ser objecte de crítiques i atacs per part de les autoritats governamentals espanyoles i de grups d’ultradreta per la seva ferma defensa i la promoció de la llengua i la bandera de Catalunya.

A la primera meitat dels vuitanta, la transformació del cos de la policia municipal vigatana va experimentar més d’una sacsejada a causa de la voluntat de l’Ajuntament d’adequar les seves funcions i maneres a la nova situació. En un afany de millorar el nivell cultural dels policies, una de les mesures que va prendre el consistori municipal va ser l’organització de diversos cursets i seminaris de reciclatge cultural. Una de les matèries obligades eren les classes de francès, amb l’objectiu que els guàrdies poguessin atendre com calia els pocs turistes francesos que visitaven la ciutat. Un dia, a mitja classe, un municipal a punt de jubilar-se —en Llàtzer, una bellíssima persona que no aconseguia passar del «bon jour, madame!»— va ser recriminat pel sofert professor. Però, el bon home es va defensar de manera antològica: «Vostè creu que si jo estigués capacitat per estudiar francès seria municipal?», va contestar.

En aquell context, per a protestar contra algunes mesures que trobaven exagerades a l’hora de fer el seu reciclatge i per a reivindicar millores laborals, els guàrdies municipals van decidir —com a forma de pressió— parlar en castellà quan es dirigien als turistes o forasters que visitaven Vic. En una època marcada per l’avorriment i la rutina, intento imaginar una conversa entre uns hipotètics turistes gironins i un guàrdia municipal vigatà:

— Bon dia, senyor caporal. Tindria la gentilesa d’indicar-nos la ruta per accedir al Mercadal? És que ens hem extraviat.

— Con sumo gusto, señorita. Por la matrícula de su utilitario deduzco que ustedes son oriundos de la inmortal ciudad de Gerona, marco incomparable que acunó a la heroica lucha del egregio general granadino Mariano Álvarez de Castro contra el enemigo francés. Sepa usted, apreciada visitante, que los garantes de la seguridad ciudadana vicense siempre estamos al servicio de la ciudadanía. Sepa usted que en Vich, cuna del catalanismo conservador, tierra de honda raigambre y rancio abolengo, y patria del insigne pensador Jaime Balmes, tenemos un talante abierto y dialogante… Siga recto hasta el puente del Blanqueo. Si una vez allí logra usted controlar los nervios ante la tardanza del semáforo en ponerse verde, gire 90 grados a la derecha y vaya por la senda de los Países Catalanes hasta la plaza del Centenario, que no hay que confundir con la del Milenario. Luego suba por la avenida del Padre Jacinto Verdaguer…

L’home i els seus límits. El nou «periodisme»

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Quan era petit, la influència de l’Església en la nostra educació era tanta que de qualsevol dibuix en dèiem «sant». Així, si un llibre contenia moltes il·lustracions dèiem «és un llibre ple de sants».  Érem molt lluny encara de la revolució tecnològica que ha començat a capgirar la humanitat sencera. Tot va tan ràpid que ja som quasi a la immediatesa com a única realitat. No estem encara prou evolucionats perquè l’espai de reflexió, del descobriment dels caires diferents del que és real, actuïn també a la mateixa velocitat que ens arriben els estímuls i les emocions. S’ha optat per centrar tot el poder de comunicació en les imatges, en detriment de la paraula. Fins i tot per a expressar l’estat d’ànim els aparells disposen d’allò que en diuen «emoticones», una rodoneta groga que plora, riu, manifesta sorpresa, etc.

Aquesta imposició dels suposats ideogrames per damunt de les paraules ha afectat, i molt, el món del periodisme.  La gent vol llegir cada cop menys i qualsevol, sigui periodista o no, pot prendre una imatge, que si es considera notícia, s’emet per les televisions i les xarxes, sense que hi hagi ningú que hagi contrastat o contextualitzat el que mostra el vídeo o la fotografia. Ja no existeixen pràcticament aquells periodistes que seguien els camions de bombers, ambulàncies o policia. Les administracions, tan rònegues a l’hora d’aplicar la finestreta única, no ho han aplicat a la informació cada cop més centralitzada. No hi ha cap departament sense un cap de premsa que manipuli i oficialitzi les informacions des d’una oficina.

Valgui, com a exemple, una anècdota que vaig viure quan exercia. Vaig rebre una nota del servei de premsa dels Mossos d’Esquadra en la qual s’informava que una parella d’agents que passejava un diumenge a la tarda pel centre de Vic havien detectat un aparador amb pantalons falsificats. Estupefacte, els vaig trucar per esbrinar si s’havia produït la casualitat que els dos agents que patrullaven eren tots dos pèrits tèxtils. La resposta va ser: «Buenu, de fet ja hi havia una investigació en marxa, etc.». Així doncs, per a omplir la majoria dels diaris, només fa falta un telèfon mòbil i Internet. No hi ha temps per a explicacions de res, la qüestió és que l’audiència respongui i la data de caducitat. El contrast no cal.

La premsa, especialment la generalista espanyola, és la qui s’ha atorgat el dret a decidir qui és innocent i qui és culpable. Aquesta mateixa premsa que ha inventat oficis com «coacher» o «influencer», en el súmmum de la vanitat dedica les energies a fer que els altres els imitin. És qüestió d’imatge, de «sants» com en dèiem en la meva infància.

[Com faig habitualment, en aquesta ocasió us suggereixo la pel·lícula His Girl Firday (Lluna nova), en què una de les més aclamades periodistes de Chicago, exdona de l’editor on treballa, li comunica que es casa i abandonr la seva professió. L’editor intentarà evitar perdre a la dona que estima i la seva millor reportera, sigui com sigui… Dirigida pel Howard Hawks, va comptar amb la interpretació de Cary Grant, Rosalind Russell, Ralph Bellamy i Gene Lockhart.]

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Desembre de 2018

[Un report de Xavier Borràs.]

Arriba l’hivern de ple, encara que sense pluja o neu destacables, però amb boires i freds intensos a les planes, a les valls, a les fondalades… La natura es prepara novament per a florir en la que ens sembla, ara mateix, la llunyana primavera: és per a anunciar, precisament, que contràriament al que es diu, a l’hivern la natura més que dormir el que fa és digerir, pair tot allò que, especialment a l’estiu, ha fet el procés de podriment, aquella exhalació canicular de la putrefacció vegetal que tant agrada els urbanites quan van a les forests i boscúries interiors del país a estirar les cames i a envair camins i senderoles com qui es passeja pels carrers comercials de les metròpolis a la recerca de rebaixes inútils amb què alimentar aquests societat del consum.

A l’hivern, la natura més que dormir el que fa és pair. Foto: Xavier Borràs.

Utilitat o inutilitat de la natura

Les estacions d’aquí del país (per cert, la majoria sostingudes amb diners públics, de tots) esllangueixen una mort anunciada, que tindrà lloc més d’hora que tard per causa del canvi climàtic que alguns, encara, s’entesten a negar. El miratge d’unes copioses nevades (enguany es van produir a les darreries de novembre) va fer tocar campanes del gran negoci hivernal que s’aveïnava, aquest que es basa en milers de persones fugint de les metròpolis per anar a esquiar, encara que calgui fer cua per anar-hi i tornar-hi (amb la contaminació conseqüents), fer cua per esquiar, fer cua per menjar, per fer pipí i popó…, una gran experiència que mou milions d’euros i contaminants, però que té els dies comptats per a benaurança de la humanitat sencera.

No menys massiva i perniciosa és la invasió, no pas subtil, dels boscos aquí a la Garrotxa. El mal anomenat «turisme rural» amenaça, precisament, el món rural, deixat de la mà de déu fins i tot de les fredes estadístiques. Sense ànim de ser profetes —però amb la intuïció que la realitat s’imposa a les ficcions «naturalistes»— a la mítica revista pionera de l’ecologia política catalana, Userda(2004-2006), ja vam dedicar un número (14, setembre 2005) en què sota el títol «Catalunya no és un parc temàtic» afirmàvem que «les elits segresten el paisatge, la gent i el territori per als seus interessos economicistes». Un seguit de reports i articles d’Enric Faura (Aigüestortes, una gestió poc sostenible), Santiago Vilanova (Els caps que no va aconseguir tallar el PSC), Francesc Roma (On és la gent que fa el paisatge), Ramon Alcoberro (Elogi i misèria dels espais protegbits) i jo mateix (El cas de les Guilleries n’és paradigma), aprofundien la idea que des de les institucions —especialment des de les diputacions (hereves del franquisme, per cert)— el nou «negoci verd» consisteix a privatitzar reserves ambientals gestionant-les amb criteris suposadament sostenibles, amb què es dóna una imatge progre i conscienciada alhora que ofereix magnífics rèdits econòmics. Geògrafs, ecòlegs i empresaris turístics diversos pronostiquen i preparen l’adveniment de l’ecoturisme per a rics com si es tractés del mannà que ens està esperant a la cantonada.

El filòsof Ramon Alcoberro ho resumeix molt bé: «L’elogi dels espais naturals no ens hauria de fer oblidar la misèria que significa la mateixa idea de “reserva” aplicada a la vida natural. I seria bo que l’interès per la supervivència i la continuïtat de l’activitat dels parcs i dels espais naturals tampoc no faci oblidar que, més enllà del 26,7% del territori català —que segons els compromisos europeus hauríem de protegir—, hi ha un 73,3% de territori no protegit en què segurament passen les coses més brutals.

Però, el problema de fons és d’una altra mena; la qüestió és sempre la mateixa: què entenem de debò avui per “utilitat”?».

Salut per al 2019

Com en una partida de dòmino ràpida i estrepitosa, a casa tota la família hem caigut des dels volts de Nadal i ben bé fins ara sota l’influx d’un grip esponerós. Hem trigat a refer-nos —i encara en patim seqüeles—, però ha estat a base de paciència, estoïcisme i bons aliments que hem pogut superar la maltempsada. Le vacunes anunciades des de les institucions sanitàries (que costen una picossada descomunal) no hi haurien ajudat gota (tenint en compte que suposadament immunitzen només d’una soca de l’any anterior, i que cada any muta); i els antibiòtics, que paren el cop, al capdavall no fan el procés correcte de curació, ans l’amaguen i fa perviure el virus qui-sap-lo temps rere qualsevol mata del cos a punt per atacar de nou, més fortament, si cal, en l’ocasió que les defenses siguin febles.

Ara fa cent anys, el 1918, l’anomenada «grip espanyola» va causar la mort d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món, gairebé el triple de defuncions que la pesta negra va produir en cinc anys al segle XV. Per bé que aquesta pandèmia no era originària d’Espanya el mal nom els va restar per a l’eternitat i no hi ha hagut manera humana de sostreure-se’n.

Els catalans hauríem de tenir molta cura amb tot allò que prové d’Espanya, que actua com una infecció quasi impossible d’eradicar, especialment a través dels perniciosos agents que actuen instal·lats al territori.

Sense rellotge, sense temps

[Un article de Nan Orriols.]

Avui és demà, i divendres és dilluns; i les hores són petits minuts que no són res.

És cert que, gràcies a uns quants periodistes d’investigació i a uns quants diaris digitals, ens assabentem de coses de les clavegueres del poder de l’Estat, ja sigui del PP o del PSOE. Les notícies són repugnants, criminals; tan greus, que cap jutge no hi intervindrà mai.

Ara ja sabem que un personatge com l’exministre de l’Interior, Fernández Díaz, va encarregar informes falsos i va actuar sense escrúpols, mentint i prevaricant. Sort en té!, i l’Opus Dei i la Mare de Déu del Pilar, condecorada i sempre acompanyada també per un àngel que fins i tot li aparcava el cotxe, li donaven la pau celestial de saber que tot es pot fer per la unitat d’Espanya.

Els tertulians i periodistes viuen molt excitats perquè el temps sense minuts canvia la notícia, i mai saben si aplicaran el 155 avui o si ja l’han aplicat sempre. Avui, 15 de desembre, el candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona diu: «Torra es un desequilibrado». El problema és que això ho afirma en presència del president del seu partit, Pablo Casado, que també diu que a Catalunya s’ha de tancar tot i aplicar «un 155 permanente».

La revista Psychological Medicine publica els resultats d’una investigació encapçalada pel doctor de l’Hospital del Mar de Barcelona, Jesús Pujol, que explica que els nens, quan han d’afrontar situacions difícils, es defensen creant una maduració prematura del seu cervell per tal de protegir-se. Aquest fet els pot convertir en futurs psicòpates, ja que el seu cervell és insensible al dolor dels altres, a la violència, etc. No coneixen l’empatia. A mi, aquest fet m’ajuda a entendre el comportament de molts polítics.

Uns gamarusos (Strix aluco). Foto: Artur Mikołajewski [Wikipèdia].
Ahir, ja de nit, vaig sortir al portal de casa per cridar la gossa per si volia venir a dormir al costat del foc. Vaig cridar la gossa i em va contestar el gamarús. De matinada, tres femelles i un mascle de cabirol pasturaven tranquil·lament mirant els cavalls. Vaig pensar que, en el món del temps cruel que existeix i que viu d’acord amb els déus terrenals, com pot ser que l’expresident del Gobierno de España, José María Aznar, defensi la Constitución española com un jutge de la Inquisició si no la va ni votar i fins i tot va publicar-ne articles en contra?

Llavors vaig pensar que són dies complicats perquè, si crido la gossa i respon el gamarús, també hem d’entendre que els periodistes intentin entrevistar polítics i acabin entrevistant psicòpates.

Efemèrides: la propera nit de Nadal farà 200 anys que el rector d’un petit poble d’Àustria, amb una guitarra i un estol d’escolans, va cantar Santa nit per primera vegada. La lletra era una poesia seva escrita dos anys abans. El rector es deia Joseph Mohr. El poble es diu Oberndorf. El 1818, el professor Franz Xaver Gruber va compondre la música per al poema i en va dirigir la interpretació de l’escolania.

Penso en la santa nit de la gossa i del gamarús. Penso en els escolans, els cabirols i els cavalls. Penso en els presos i els exiliats.

Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre

Un camp complicat

L’estadi de l’equip de futbol del barri portuari s’havia mostrat inexpugnable durant tota la temporada. Cap dels contraris va poder arrencar-hi ni un sol punt, i ràpidament fou definit com el camp més difícil de la categoria. Resultava tan extremament complicat que, de fet, era l’únic de tot el planeta que tenia un terreny de joc en forma d’estrella de setze puntes.

Frustració interestel·lar

Després de setmanes voltant per l’espai sense trobar cap nova espècie per portar al seu imperi galàctic, i quan ja s’havia fet a la idea de tornar-hi amb el símbol del fracàs dibuixat al rostre, l’extraterrestre neòfit acosta prudentment la nau al planeta verd i blau. Creient que el viatge no ha estat en va ara que ha descobert un enclavament agitat, amb nadius que van tothora amunt i avall, s’apropa més i més a la superfície, fins a descobrir que es tracta de la terra on un pilot de segles enrere van deportar als espècimens menys eixerits de la seva raça. És llavors quan definitivament frustrat eleva de nou l’artefacte i inicia el camí de retorn a casa, mentre una quinzena d’humans desvagats engeguen l’enèsima croada per convèncer als seus conciutadans que han vist i fotografiat un ovni.

Llei de l’oferta, la demanda i els imponderables

L’èxit recaptatori del nou invàlid de dues cames i una orella no va passar desapercebut a la resta de pidolaires del carrer major de la capital del país. A partir d’aquell dia, tots ells van iniciar una competitiva escalada en l’amputació de les respectives extremitats per augmentar també els seus beneficis diaris. Desgraciadament, la millora econòmica generada amb les noves deficiències van acabar-la destinant a la contractació d’un guàrdia jurat, per impedir que els lladregots del barri els robessin les almoines aprofitant que ara ja no podien perseguir-los.

La vertiginosa evolució d’un superdotat

Encara no havia complert tres anys quan la responsable de la guarderia ja es va adonar que el fill del president de l’associació de científics tenia una ment privilegiada, i va recomanar que l’admetessin al primer curs d’educació primària. La seva meteòrica evolució va fer que amb sis anys ja ingressés a la universitat, amb set es llicenciés de tres carreres, amb vuit fos el director de l’empresa més important del país i amb nou el cataloguessin com la primera fortuna de l’hemisferi nord. Se’l considerava tan madur que ningú es va estranyar que amb deu anys tingués el seu primer fill, amb onze s’hagués divorciat i casat tres vegades, ni tampoc que amb dotze caigués fulminat, víctima d’una aturada cerebral que li va permetre estrenar abans que cap dels seus companys de guarderia, un bonic taüt de color moniato.

Nan Orriols entrevista el pintor Àlex Voltà

El passat mes de novembre, en el marc d’«Oristà La Fira», es va presentar a la plaça de l’Església, la mostra 5 Pecats Capitals, del pintor Àlex Voltà: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els sets pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie major de la pintura de tots els temps, d’un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar. Als set pecats se’ls contraposen les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Pecats i virtuts tenen en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal.

L’amic i ànima de La Resistència Nan Orriols, amb motiu d’aquesta magna exposició, li va fer una entrevista imperdible, enregistrada per TVBagué, que ens plau molt d’oferir-vos, especialment per a animar-vos a conèixer aquest singular i arriscat artista.

Àlex Voltà Calveras (Barcelona, 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver de triar, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, darrerament, a Oristà.

L’home i els seus límits El silenci

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Actualment, el silenci està molt mal valorat. A nivell personal el més a prop del silenci que he estat és al desert, i els qui ho han experimentat asseguren que el silenci més absolut és a l’espai. Vivim, però, en uns temps que tot el que sobrepassa les limitacions de l’home és mal vist. Ni els enterraments s’escapen del comiat callat com a senyal de respecte. S’aplaudeixen fins i tot als cadàvers abans d’enterrar-los o incinerar-los en el silenci etern. A les televisions, especialment les estatals, ningú no debat, només criden. Uns com una trona per vendre falses esperances i altres per fer repicar els tambors de guerra. Si neva abans de Nadal, és impossible gaudir de la calma sense el soroll de la neu i a cada cantonada hi ha altaveus que escupen nadales. Els sons de la natura tenen un sentit. Els animals es comuniquen amb sons per un motiu de supervivència. Ara, tal com afirma en un aforisme, Nan Orriols, «vivim en un mon de muts que no callen mai». Rabindranath Tagore, va escriure: «Si el que has de dir no és més important que el silenci, calla!». I Groucho Marx, més directe, va expressar: «Val més no dir res i passar per estúpid que no pas parlar i esvair qualsevol dubte».

Les religions ens venen un Déu silenciós, quan en realitat és el silenci qui és Déu, com ho és el Sol, l’aire, la terra o l’aigua. Els nostres ancestres ho entenien així quan deïficaven la natura. La trampa del monoteisme ho va esguerrar tot i va omplir el silenci de “mantres” i falses esperances. Sense el silenci, Bach no hagués pogut compondre les seves meravelloses obres, només amb el domini dels sons sobre el suport immens de l’absència de sorolls. Com qui és conscient que primer va ser el bram, després la música i, desgraciadament, a continuació el llenguatge abstracte. Un instrument per transmetre idees de domini dels uns sobre els altres. Els discursos que cerquen una raó on no cal. La vida ja respon sense coartades a ella mateixa, no li calen paraules buides per intentar comprendre-la. S’obre pas des de l’estrella més llunyana del firmament fins els cucs de la descomposició. Mentrestant, l’ésser humà pretén dotar-la de sentit fins al punt d’autodestruir-se.

És evident que el llarg dels temps s’han dit més bajanades que no pas s’han escrit o compost grans simfonies o cançons. La paraula escrita o recitada no és res més que un instrument de manipulació. No cal oblidar que la primera mostra d’escriptura cuneïforme, el codi d’Hammurabi, no conté res que s’apropi a la bellesa. Era un codi de lleis, unes normes per estacar la llibertat, una guia de conducta per suplantar la bondat dels instints. Les úniques coses que m’apropen a la meva insignificança és el silenci dels deserts, les muntanyes, l’Univers incontaminat i el concert número 5 per a piano de Johann Sebastian Bach. La resta és vanitat, inutilitat i mentides.

Ara, que el món tal com el coneixem, és descompon, regna el xivarri. Les marques comercials són els «mantres» moderns i la raó és dels qui criden més i no diuen res. Ens prometen paradisos on el silenci n’és proscrit. El genial director suec Ingmar Bergman va dirigir l’any 1963 la pel·lícula El silenci (Tystnaden), on planteja l’amor com a única alternativa al deïcidi que va cometre l’home quan va «inventar» la paraula. El fonament de la torre de Babel i de totes les injustícies. El soroll com a arma destructiva com les trompetes que van fer caure els murs de Jericó.

Mentre, de les fires i mercats han desaparegut aquells xerraires professionals, considerats inútils, un tipus com Borrell és permet l’ús públic de la paraula per a justificar els genocidis, i esdevé l’exemple més clar del que va dir Groucho Marx.

[Vegeu un fragment d’El silenci (1963), d’Ingmar Bergman.]

http://www.youtube.com/watch?v=7NrqRKxFQ24