Entronització d’Inés I, emperadriu de Tabarnia

Inés, emperadriu de Tabarnia. Il·lustració de Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Un agent secret del Comitè de Suport de la República Catalana m’ha filtrat la llista de convidats principals a l’acte d’entronització d’Inés Arrimadas, amb el títol d’Inés I de Tabarnia.

  • ILUSTRE SEÑOR DON CUCUFATE PLA, CABALLERO INFANTE DE LA MUY EGREGIA COFRADÍA DEL SANTO BOMBÓN DE LICOR.
  • ANSELMO CUATRECASES, SUMO DIRECTOR GENERAL DE PROSPECCIONES A TERCEROS I VICESECRETARIO GENERAL DE LA NADA.
  • EXCELENTÍSIMO SERAFÍN FELDESPATO DE CANTIMPALOS, TENIENTE GENERL DEL BATALLÓN DE MELINDROS Y OLÉ.
  • ANACLETO RODRÍGUEZ, BASTIÓN PREPOTENTE Y BENEMÉRITO DEL GLORIOSO TERCIO DE REQUETÉS AFICIONADOS DEL BARRIO DE PEDRALBES.
  • ENRIQUETA BUFARULL, DIRECTORA JEFE DE “BIKINIS COMERMA”, CAPITANA DE CABALLITOS Y GERENTE DE “PIENSOS LUEGOEXISTO”.
  • RECESVINTO VIÑALS, JEJE PROVINCIAL DEL COLEGIO DE MATASANOS DE BARCELONA, Y COMANDANTE EN LA RESERVA DE LAS FUERZAS DEL BIEN.
  • REVERENDO CARDENAL HONORATO PI, VALEDOR DE LA COFRADÍA DE ALABARDEROS DE SEVILLA,  ALFEREZ MAYOR DEL RANCIO ABOLENGO.
  • HABIBI TUTUSAUS, SULTÁN DE EGIPTO, ALBACEA UNIVERSAL DEL SACROSANTO PAÑUELO QUE SE GUARDA EN REUS, Y CONSERVADOR GENERAL DEL TALISMAN DEL GENERAL BUM-BUM.
  • MAGDALENA PÉREZ, ENCARGADA DEL EQUIPO DE DISEÑO Y CREACIÓN “ALFA-25”, APRENDIZ DE VICETÍTERE Y HAZMEREIR DE LA PROVÍNCIA DE LUGO, EN REPRESENTACION SINDICAL.
  • RODOLFO HERRERO, SEÑOR DE LOS BIENAVENTURADOS CALIQUEÑOS DEL RIÑON DE GIBRALTAR Y CÓNSUL HONORARIO DEL MONTEPÍO DE ALGUACILILLOS Y MONOSABIOS DE MANRESA.
  • ANITA BELCEBÚ, EMBAJADORA ESPAÑOLA EN EL EMIRATO DE CAFARNAUN, CONSERVADORA DEL MUSEO DEL CALCETÍN Y SUBSTITUTA DEL CHAMBELÁN DE TOLEDO.
  • LEOVIGILDA BUENO, REINA DEL BAILONGO, COORDINADORA GENERAL DE PATATAS “SANDER’S”, Y GERENTE DE RADIO MACUTO DEL CONDADO.
  • BEATO SEBASTIÁN REQUENA, FRU-FRU MAYOR DE LA CABALGATA ALICANTINA DE CURIOSOS ACREEDORES DE MEDALLAS MIL, DOCTOR DE LA NADA POR LA UNIVERSIDAD DE PAMPLONA, Y SUS AMIGOS.
  • SISEBUTO SMITH, DIRECTOR DEL PARANINFO FUNICULAR DE LA ASOCIACIÓN DE ADORADORES DEL PEDRUSCO DE BADALONA.
  • ANSELMO RONCALES, UJIER MENOR DEL BINGO DE TARRAGONA, MERECEDOR GENERAL DE LA TOS.
  • PÍO CASTANYS, FLABIOLAIRE SUBSTITUTO DEL GRUPO DE MÚSICA POP “LOS  INCANDESCENTES”.
  • AUGUSTO CAMBÓ, CONSERJE PROTECTOR DE LOS DÉBILES, USURPADOR DEL OCIO NACIONAL Y CANTAMAÑANAS TITULADO.
  • HERIBERTO PIOLÍN, VENERABLE SUB-VICETÍTERE DEL COLEGIO DE ALGUACILES DE CEUTA.
  • AGAPITO GARCÍA, ILUSTRE ESPETEC UNIVERSAL DEL PRINCIPADO DE PALAFOLLS, GESTOR MAYOR DE  SALVOCONDUCTOS Y VISADOS, CANCERBERO DE LA SELECCIÓN PARAGUAYA DE PATINAJE SOBRE SALSA.
  • MUY HONORABLE MAXIMO CROCANTI, BENEFACTOR UNIVERSAL DEL MISTERIO DE  MARINA, PRESIDENTE DE LA SOCIEDAD RECREATIVA “LOS 3 CERDITOS”, DON NADIE ELEMENTAL DEL SINDICATO DE NOTARIOS Y EMPRESARIOS TAURINOS, PEDRUSCO MONUMENTAL DEL SENTIDO COMÚN ESPAÑOL, FUNDADOR DE LA PEÑA “LA CABRA”, TRAIDOR A LA CAUSA CACIQUIL, CATAMARÁN DEL REINO Y TIMÓN DE RECAMBIO DEL MUNDO ENTERO.
  • RITA MALANDRÍN, ENTRENADORA, MANAGER I PREPARADORA FÍSICA DEL EQUIPO DE AMBIGUOS RECADEROS PROVIISIONALES DEL PALLARS SOBIRA.
  • GONZALO SACRISTÁN, VICARIO GENERAL DEL CONVENTO DEL SANTO FLEMÓN DE AQUILES, CONSERVADOR Y ARCHIVERO DE INDIAS, FILIPINAS Y MULATAS; ANESTESISTA TITULADO DE LA QUINTA DE SALUD “LA MARIPOSA JUVENIL”; COORDINADOR DEL EQUIPO OLIMPICO  DE FÚTBOL DE SALÓN, Y MAYORDOMA.
  • DOLORES CANTALPINO, DELEGADA EN CATALUÑA DE PETSICOLA, Y VOCAL EMÉRITA DE LA JUNTA DE LA “CRUZ BOBA”.
  • DITIRAMBO RUBIALES, CHAMBELÁN DE LA CORTE DEL FARAÓN PUTIFAR, ENÉSIMO “FRU-FRU”,  VICE-COLEÓPTERO DEL MUY NOBLE REINO DE PIERNASTOMAR (PROVÍNCIA DE MANRESA), CANCILLER EN PARO POR LA UNIVERSIDAD DE CAMBRIDGE
  • RENATO PUIG, DELEGADO GENERAL DE LA SUBSECRETARÍA PROVINCIAL DE LA JUNTA  ADMINISTRATIVA DEL COLEGIO DE ÁRBITROS DE EXTREMADURA, VICE-LEOCADIO MAYOR DE LA FIRMA “HERMANOS SANDER’S & SANDER’S DE FEBER”.
  • ANGUSTIAS POU, ENCARGADA MAYOR DE LA SECCIÓN FEMENINA DE EMPAREDADOS Y BOCADILLOS DE LA SOCIEDAD ANONIMA “COLMADOS GATIUS & PATATÁ”.
  • VICENTE BIMBO, PRESIDENTE DE LA ASOCIACIÓN “ENEMIGOS Y DETRACTORES DEL MUY IMBÉCIL VICENTE LAPIERNA”, VOCAL DE LA JUNTA DE VECINOS DE ESCALERA, SECRETARIO PARTICULAR DE FRU-FRU GOMEZ.
  • SOFRONIO ALICATES, CONSERVADOR DEL MUSEO DE PEDRUSCOS Y MOMIAS DE VIC, ALCALDE DE DELCAOS, DIPUTADO PROVINCIAL POR TENERIFE, VENCESLAO MENOR DE LA BOTELLA POLAR, SINGULAR PALITROQUE, BARANDA DEL BARRIO DE PEDRALBES, SUB-NADA DE NADA EN REPRESENTACION PARLAMENTARIA
  • MORTADELO CABRALES, SEMI-PERFECTO ZAR DE PALS, ARTISTA BOHEMIO, TROMBONISTA GENERAL DEL AMPURDÁN, VICE-ALCALDE DE PERNAMBUCO, SACRISTÁN MAYOR DEL MÉTODO DERECHISTA DIALÉCTICO,  PEQUE¥O GRAN GOURMET Y SIBARITA POR LA UNIVERSIDAD DEL ESCORIAL, MUY ILUSTRE CONCEJAL DE LA CASA GRANDE DE LOS MANDAMASES MAS MANDAMASES DE ESPAÑA, DIRECTOR GENERAL DE LA EDITORIAL “HUEVO”, SUB-JEJE COMARCAL DEL REINO DE LOS CIELOS.
  • SILVESTRE GÓMEZ, GURÚ REGIONAL DE LA SECTA “FRAGANCIAS DEL MARAVEDÍ”, DIRECTOR ESPIRITUAL DEL REINO ANIMAL, GRAN VIDENTE DE COMBINACIONES DE LOTERIA, CUPONES DE LOS CIEGOS, RIFAS, PANERAS E ILUSIONES MIL.

VÍDEO: Silvana Mangano

[Una contribució de Nan Orriols.]

El cert és que, moltes vegades i a una certa edat, sentim nostàlgia d’un cinema que encara ara, quan el recordem, emociona. El blanc i negre, la falta de recursos tècnics, etc., no eren obstacle per aconseguir films d’una bellesa extraordinària.

El temps passa perquè els anys ens cauen a sobre, a vegades amb el neguit i l’angoixa que genera un món digital que tot ho devora com un monstre insaciable.

El negro zumbón, amb Silvana Mangano (1951)…, no és mirar enrere, és descansar una estona del 155 perpetu en què hem viscut, no ara, sempre.

 

 

El periodisme català davant la cruïlla de la rendició

Unes joves olotines expressen el seu parer durant la jornada del 3 d’octubre de 2017. Foto: Xavier Borràs.

[Un article de Xavier Borràs.]

Vaig escriure aquesta gasetilla dilluns 30 d’octubre des de Sant Privat d’en Bas, a la Vall d’en Bas, bressol dels remences que es van aixecar durant el segle XV contra la servitud a què eren sotmesos pels senyors. Hi visc des de fa gairebé quatre anys, exiliat voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal.

Amics, coneguts i saludats m’avisen avui, quant a la suposada nada República catalana, que tot és dat i beneït, és a dir, acabat, finit, mort. Que la rendició dels nostres dirigents ja és un fet i que, com un terrorífic dia de la marmota, tornem a la normalitat autonòmica –amb els partits independentistes corrent amb la llengua fora per presentar-s’hi–, però ara intervinguts per l’Estat, que serà implacable –si cal amb vaselina– per enllestir l’anorreament.

Però, amb el president Puigdemont i part del Govern a l’exili, la internacionalització del conflicte és una bomba de rellotgeria que hauria d’afavorir la causa republicana. Paciència, perseverança i perspectiva

M’adono, també, que a una gran majoria de mitjans de comunicació i als periodistes que hi treballen, ja els està bé tot plegat i funcionen mentalment bé des de l’òptica del complex d’esclau, bé des de la dels colonitzadors, en un «ritornello», un bucle en què sembla que ja hem perdut tots els llençols.

Només l’autoorganització popular, l’autogestió dels recursos propis, la intel·ligència col·lectiva i l’autodefensa, podrien fer-nos sortir d’aquest atzucac mediàtic amb dignitat.

El periodisme català no pot restar sotmès al tort d’Espanya i dels qui, vergonyosament, s’han retut i han abandonat el poble. Ara, més que mai, cal que l’exigència deontològica estigui a la més gran alçada. Fem-nos en dignes.

Com a colofó a aquests pensaments, encara uns versos.

Com la fruita madura

L’incert camí
—de rumb desconegut—
s’obre pas a ratxes
de mots i de raons
i s’atura en la fosca,
en la por atàvica
—freda i insolent—
que ho tenalla tot.

L’abrupte abim
és un miratge
i molts són els qui hi veuen
un obscur penya-segat
de sang i de dolor;
però, la llibertat
és com la fruita madura
quan cau de l’arbre,
que ja no la pots tornar a penjar.

La por és freda,
com el cadàver que arrosseguem
d’ençà fa tants anys,
prenys de mesetes i deserts eixorcs;
la llibertat és, al capdavall,
l’amor i la terra,
la pàtria de tots.

Espiral de dolor, de Jordi Remolins

Woodcutter (Llenyataire), de Paul Gavarni (1804–1866), Walters Art Museum (Mount Vernon-Belvedere, Baltimore, Maryland, Estat Units).

[Un text de Jordi Remolins. Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «Mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».]

Tres dies abans de morir, el llenyataire va ocultar el rostre sota la lycra d’una mitja color carn, i va atracar el furgó blindat on treballava el seu cunyat, enduent-se els set milions d’euros que transportava. Dos dies abans de morir va llençar a les escombraries el telèfon mòbil que havien pactat utilitzar perquè el seu familiar i còmplice pogués localitzar-lo, i va posar-se en mans d’un cirurgià plàstic que va canviar-li totalment la fesomia facial. El dia que va morir ofegat a les aigües de l’oceà, en lloc de salpar cap als antípodes amb el vaixell on havia entrat fugaçment per deixar una nota de suïcidi en una de les habitacions, el nou multimilionari va agafar un vol cap a un idíl·lic país tropical on visqué plàcidament la resta d’anys de la seva vida amb una nova i falsa identitat.

El cunyat de l’atracador va despertar-se amb un dolor a la templa esquerra que va tardar unes setmanes a desaparèixer, i va traslladar-se a la comissaria on un inspector va cosir-lo a preguntes sobre el robatori. La insistència del policia i el mal de cap insuportable van fer-lo caure en constants contradiccions que el van obligar a confessar la veritat, abans no pogués fer la trucada telefònica convinguda per cobrar la seva part del cop. Afortunadament, al centre penitenciari on va haver de complir la pena que li van imposar, hi va conèixer un pres sensible i romàntic del qual es va enamorar bojament, i amb qui va compartir la resta dels seus dies fins que una malaltia de transmissió sexual se’l va endur a la tomba.

L’ascens de categoria que va obtenir l’inspector després de destapar la trama de l’atracament al furgó blindat, va servir-li per entrar en contacte amb personatges de les altes esferes que van introduir-lo en els engranatges de les corrupcions a gran escala. El seu nou estatus de vida va ser denunciat uns anys més tard per una revista d’actualitat, però les investigacions que van fer-se mai van poder verificar que cap d’aquelles informacions fossin certes. En canvi el dia que la seva dona va entrar a la mansió on s’estava celebrant una multitudinària orgia i va tallar-li les pilotes amb una navalla, ningú va poder-li tapar l’hemorràgia amb la mateixa eficàcia, i va acabar morint sobre el bassal de la seva pròpia sang.

Després de tres mesos d’internament penitenciari, una organització feminista va aconseguir alliberar a l’exdona del brillant inspector de policia i van trobar-li feina com a assistent d’un conegut il·lusionista. El dia del seu debut, un cop semblava haver assimilat tots els trucs de l’espectacle, el mag va fer-la entrar a un taüt de fusta i va trossejar-la en tres parts amb unes làmines metàl·liques. La poca habilitat de la senyora a l’hora de portar el truc a la pràctica, va fer que la sang no tardés a estendre’s sobre el parquet del teatre, provocant una escena d’histèria col·lectiva entre el públic, que el mag va aprofitar per evadir-se eficaçment del local.

El soroll de la ventada que feia a l’exterior impedia que el mag fugitiu pogués escoltar amb nitidesa el butlletí de notícies de la ràdio, on havien d’informar de les darreres novetats policials respecte a la seva recerca. Abans de tancar la finestra de la pensió on s’havia allotjat amb un nom inventat, l’home va abocar-s’hi un moment i va constatar que aquell era l’aire més fort que havia vist en tota la seva vida, sobretot quan una ràfega va arrencar-li el cap de la resta del cos, fent-lo voleiar per tota la barriada. Va acostar-se altre cop a l’aparell de ràdio, va apujar el volum al màxim nivell, però finalment va rendir-se a l’evidència que sense orelles difícilment podria sentir les putes notícies.

Com que a manca de tres minuts pel butlletí de les sis de la tarda encara no hi havia cap novetat en relació a la fugida de l’il·lusionista homicida, la locutora radiofònica de l’emissora amb més audiència del país, va donar per tancat el llistat d’informacions, va entrar al lavabo, es va preparar una clenxa de coca, i va ingerir una petita porció del pastís al·lucinogen que s’acabaria de cruspir aquell vespre amb el seu amant. Els estupefaents i la manca de notícies rellevants van induir-la en ple directe a inventar-se el fictici assassinat del president de la nació a mans d’una cèl·lula terrorista independentista. La consternació per la falsa nova, va provocar escenes de dolor entre els centenars de milers d’incondicionals del cap d’estat, trenta-set dels quals van suïcidar-se solidàriament amb la víctima abans que el mateix afectat pogués desmentir el magnicidi amb una aparició televisada.

L’empresari especulador del ram de la fusta va trucar a la seva amant i va tallar-hi tota relació, tan bon punt com va assabentar-se de la darrera bogeria que havia protagonitzat durant un dels butlletins de notícies. Minuts abans l’home havia signat un acord de gran abast amb el govern territorial, que li permetria explotar un bosc d’alzines centenàries, però que mai va arribar a executar, perquè aquell mateix vespre moriria fulminat per un coma etílic, a mitja festa per celebrar el conveni. Al cap d’uns mesos, l’arbre en què s’havia reencarnat l’empresari, va ser podat per un treballador de la competència, i després de les corresponents tasques artesanals, van extreure’n dinou models del darrer crit en tendències higienicosanitàries: la cagadora de fusta massissa.

El llenyataire va tornar a casa mort de cansament per la dura jornada de treball, va agafar una cervesa de la nevera, i va escarxofar-se a la butaca mentre la veu de la nova presentadora de continuïtat de la ràdio generalista anunciava que seguidament emetrien un programa de reportatges sobre l’homosexualitat a les presons i les orgies dels nous burgesos. Va canviar la ràdio per la tele i va quedar-se embabacat mirant els trucs de màgia d’un inquietant il·lusionista que intentava refer la seva carrera amb un innovador truc on s’amputava el cap del tronc. Abans de quedar adormit com una de les soques que acabava de serrar enmig d’una ventada infernal al bosc d’alzines, l’home va decidir d’acceptar la proposta del seu cunyat per atracar aquella mateixa setmana el furgó blindat on treballava.

La meva aposta per la Universitat, de Ricard Torrents

Ricard Torrents. Foto: Eumo.

Ricard Torrents Bertrana (Folgueroles, 1937), és assagista, traductor i crític literari, i impulsor i primer rector de la Universitat de Vic. Tot just aquest mes de novembre, ha publicat amb Eumo Editorial, La meva aposta per la Universitat. Una història per al futur, un relat viu i viscut sobre el restabliment de la universitat a Vic, fet en primera persona, que arrenca en el moment en què el país creia alliberar-se de la dictadura franquista, un pretext que el fundador de la revista Reduccions empra per a reflexionar sobre el futur de les institucions d’educació superior.

Ricard Torrents, intel·lectual i emprenedor, home d’idees i, també, de gestió, justifica la seva aposta per una universitat com a casa de la ciència i de la saviesa, al servei de les persones, en la qual tothom qui vulgui accedir-hi tingui les mateixes oportunitats de fer-ho. El 1979 va fundar Eumo Editorial, d’on va ser director literari. Estudiós de Jacint Verdaguer, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del consell fundador de la revista de poesia Reduccions.

«He viscut –escriu Torrents– envoltat d’estudis i llibres d’ençà de la infantesa. Per inclinació i pel convenciment que estudis i llibres són el mitjà privilegiat de viure i acostar-se a la felicitat que els estoics trobaven en la recerca de fer-se i sentir-se humans. Heus aquí el meu credo. Aquesta és la meva aposta.»

Aquest volum és el tercer llibre sobre la universitat de Ricard Torrents després de Les raons de la Universitat i Noves raons de la Universitat, que en completa la trilogia.

L’home i els seus límits. L’autoengany

Al·legoria de la caverna de Plató, per Jan Saenredam, segons Cornelis van Haarlem (1604, Albertina, Viena).

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

No sé en quin moment de la nostra evolució vam adquirir la noció de por a la realitat. La mateixa por que va produir les religions, la cultura, la consciència del temps i l’espai i tota mena de tabús. Tot mentides, tal com ja va explicar molt bé Plató en «El mite de la caverna» (en la seva obra La República [514a–520a]) o com va deixar escrit Gil de Biedma quan escriu: «Envejecer, morir, son las únicas dimensiones del teatro». I encara ara, ens aferrem a menysprear la realitat fins al punt que estic convençut que anem directes cap a l’autoextinció.

Hem creat museus per a observar des de la mentida d’ara les mentides d’abans. Un canvi evolutiu que ja defineix la Bíblia amb la metàfora del paradís d’on ens van desterrar. La condemna de l’home, al meu parer, consisteix a cercar infructuosament el paradís perdut sense tenir consciència que no s’ha mogut mai del mateix lloc. El cerquem en el temps inventat, en els llocs inexistents i en la vanitat de la nostra espècie. Encara hi ha qui en un superb exercici d’autoengany gosa creure alló que «qualsevol temps passat era millor». Doncs, no. Era com ara i l’estiu venia després de la primavera i deixava pas a la tardor com a preàmbul de l’hivern i així hauria de ser en el futur, si és que no aconseguim destruir-ho tot abans.

L’oblit que no podem anar més enllà de les evidències de néixer, alimentar-nos, reproduir-nos i morir només ha convertit la nostra vida en una mentida permanent. No hem estat capaços d’assumir les veritats més simples i suficients des que ens vam formar com a espècie. La contradicció de l’animal que aspira a ser Déu i sacrifica la innocència en una natura que sí que ho és. La capacitat humana de perpetuar, celebrar, contemplar servar la memòria dels nostres desastres és infinita. Precisament, la memòria —aquesta eina tan tova i manejable—, és la principal responsable del nostre desastre, o així ho crec. Prendre consciència d’aquest fet no és descobrir la sopa d’all, ni molt menys. Des de molt abans de Plató els poetes perses ho havien expressat, al segle d’or Calderón va escriure l’obra La vida es sueño, Cioran considerava inútil fins i tot el fet d’escriure llibres i assegurava que si ho feia era per combatre el patiment que li causava l’insomni crònic; també esmentaria Pessoa, Krishnamurti i tants altres i els que no n’he sentit a parlar mai. Un cas peculiar és el de Jorge Luís Borges, que va construir amb la paciència d’un entomòleg, a partir de la memòria escrita, un mosaic esplèndid de l’existència i de la visió del temps d’una espècie com la nostra.

El llenguatge ha estat el còmplice principal per a viure en el perpetu autoengany de construir la nostre pròpia vida a partir de les creences. De les falses veritats que han provocat fam, guerra, malalties i esclavatge —i en continuen causant amb més virulència que mai.

El jazz, que va néixer als bordells de gent de raça negra a les barriades més pobres, ara és escoltat per gent immòbil en el silenci sepulcral de les esglésies.

Ara, però, la paraula museu sembla que s’ha fet escassa i s’ha posat de moda la «reinterpretació». Hi ha centres de reinterpretació de la natura, com si no ho fes ella sola; dels fets del passat tergiversat per la memòria; de la vida medieval com un fet idíl·lic (si volen recrear els segles X o XI que provoquin un brot de pesta negra); o de llegendes totalment inventades com el comte Arnau o els pessebres que no deixen de ser la reinterpretació de fets que no es poden constatar empíricament de cap de les maneres. No en tenim prou amb l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor que necessitem embolcallar-los d’enganys com Nadal, Sant Joan, Tots Sants o la Setmana Santa.

La grapa humana ho perverteix tot de manera ràpida i efectiva. Valgui com a petit exemple la música de jazz, un estil que va néixer als bordells de gent de raça negra a les barriades més pobres i ara és escoltat per gent immòbil en el silenci sepulcral de les esglésies. I tot plegat es fa, s’interpreta i reinterpreta en nom de la més gran de les mentides, aquesta que anomenem cultura. Només la inconsciència de la memòria atàvica, la que ens hauria d’empènyer a evolucionar ens uneix al concepte de l’equilibri.

Poder, sexe i una reflexió sobre l’assassinat de John F. Kennedy

John Fitzgerald Kennedy (Brookline, Massachusetts, 29 de maig de 1917 – Dallas, Texas, 22 de novembre de 1963).

[Un article de Nan Orriols.]

François Hollande, vestit de motorista, anava escondit com els senglars al bosc per visitar la sexy i guapa actriu Julie Gayet. (Diuen que el pis era propietat de la màfia russa.) Hollande, republicà.

Monica Lewinsky, 10 – Clinton, 0. Escàndol per als puritans. Clinton, del partit demòcrata.

És impossible d’esbrinar les decisions que pot prendre un home d’estat (les dones són més llestes) o alts funcionaris per satisfer les seves amants, decisions que tots hem patit i patirem (adjudicacions, subvencions, nomenaments, etc.). Si la democràcia és un desastre, aquest fet l’acaba de perfeccionar.

És evident que la llista és inacabable. L’exdirector de la CIA, David Petraeus, «heroi de l’Afganistan i de l’Iraq», va perdre el cap amb la seba biògrafa, Paula Broadwel. Recordin també la «Villa Certosa», on Berlusconi organitzava orgies per al gaudi d’amics, coneguts i magistrats. Alfonso Guerra, Felipe González; Rajoy, no. El rei Joan Carles, sí, etc. A Catalunya, també, com a Holanda o Suècia.

Ara bé, el cas de John Fitzgerald Kennedy crec que és el més descarat i que va tenir conseqüències irreparables. A Kennedy li presenten Marilyn Monroe. El president perd el cap. Marilyn canta el Happy birthday, Mr. President a la festa d’aniversari de Kennedy amb veu orgàsmica. Marilyn anava amb un vestit amb 2.500 petits cristalls que li anava tan ajustat que el van haver d’acabar de cosir quan ja el portava posat. Marilyn anava sense roba interior, i va crear tant de desig que el puritanisme luterà i calvinista no ho va suportar. J. F. K. era catòlic. Marilyn era Déu.

Mireu les imatges. Escolteu bé els convidats amb el cap perdut. Marilyn, reina de la República Catòlica dels EUA. Moment crucial: l’aparició del pastís d’aniversari. Kennedy s’adreça als convidats, es gira per veure Marilyn i, no ho diu, però ho diu perquè tothom ho veu: «És meva», i el van assassinar.

https://www.youtube.com/watch?v=EqolSvoWNck

El president sabia que Marilyn anava sense roba interior? Marilyn anava nua però brillava com un estel. El vestit es va subhastar i se’n van pagar prop de 5 milions de dòlars. Avui, no tindria preu. Gràcies, Marilyn.

Nadal: llums i foscors

Llums i foscors. Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Malgrat les recomanacions oficials d’estalvi d’electricitat per fer front al cost del petroli, l’energia nuclear i les energies renovables,  els carrers del país resplendeixen com mai amb les il·luminacions nadalenques.  D’altra banda, la proposta de no posar llums a les vies comercials en protesta per la repressió policial i judicial de l’Estat espanyol contra el procés d’independència que va culminar l’1-O no ha prosperat.

La majoria de la població ha deixat de ser catòlica practicant, però la tradició de comprar compulsivament, gastar en participacions de loteria –tot i que enguany hi ha hagut una lleugera disminució en vendes-, buscar caganers nous, organitzar sopars d’empresa i reunir-se amb la família al voltant d’una taula, persisteix sense alteracions.

La proposta de no posar llums en protesta per la repressió policial i judicial contra el procés d’independència de l’1-O no ha prosperat. Foto: Toni Coromina.

Igual que a les pel·lícules americanes, sovint veiem aturats disfressats de Pare Noel (Pare Nadal, Santa Claus o Sant Nicolau) fent publicitat d’alguns comerços. Els dimonis d’Els Pastorets esmolen les seves forques per escometre en Lluquet i en Rovelló, i els àngels presideixen els pessebres, disposats a foragitar Satanàs i Llucifer. Però gairebé tothom ha perdut les referències mitològiques i religioses d’aquests personatges. Simplement són herois ficticis, com Superman, Batman, Spiderman, Patufet  o els Tres Porquets. L’endemà de les eleccions del 21-D, la ràdio retransmet en directe el sorteig de la grossa de Nadal i els altaveus instal·lats a les artèries comercials perforen les orelles dels vianants amb horribles cançons anglosaxones.

Durant la postguerra i fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit i donava una gratificació al sereno i a l’escombriaire, dos personatges entranyables que es passaven la vida al carrer, aguantant els embats del clima, i corresponien a la generositat dels ciutadans amb una felicitació en forma de postal. Ara els guàrdies han estat rellevats pels semàfors. Els serenos van desaparèixer, però els actuals escombriaires tenen més feina que mai. I més variada. Els uns, amb l’escombra a la mà, recullen muntanyes de burilles de cigarrets a l’exterior dels bars, o empaiten papers i milions de fulles que s’emporta el vent. Altres, van darrere d’un camió recollint les deixalles dipositades en contenidors de tots colors, arrosseguen la pols amb una mànega d’aire o condueixen un petit vehicle amb dues escombres giratòries.

Fins ben entrats els anys setanta, quan arribaven les festes de Nadal la gent feia regals als guàrdies municipals que regulaven el trànsit. Foto: Toni Coromina.

Tinc un cunyat escombriaire, marroquí, per qui sento un afecte especial. És una bona persona, tranquil·la i serena, que no s’avergonyeix d’exercir un ofici que la majoria de ciutadans amb una relativa estabilitat econòmica no està disposada a professar. Des de la perspectiva que li donen quinze anys d’experiències viscudes als carrers de Barcelona, m’explica escenes molt tristes protagonitzades pels indigents i els famèlics que cada dia furguen als contenidors. Diu que, amb la crisi, el volum de residus ha disminuït considerablement i que una tercera part se’ls emporten els pobres de solemnitat. Avui, els aturats i els desnonats són els nous drapaires.

Quan jo era petit, no suportava aquestes festes, entre altres coses  perquè m’obligaven a simular que era feliç. Tot l’any barallant-nos a casa; però per Nadal tocava pau i alegria. Triar per triar més m’hagués estimat passar tot l’any tranquil·lament i tenir bones relacions amb tothom, a canvi de tirar-nos els plats pel cap el dia de Nadal.

La gran massa es deixa portar per l’afany de consum i l’excés. La gent devora dotzenes de talls de torró de Xixona i d’Alacant, d’ou i de  xocolata. En quinze dies s’empassa religiosament polvorons, neules, peladillas, confits, perolades d’escudella i carn d’olla; legions de canelons, cuixes de pollastre, sarsueles de peix on neden exèrcits de gambes, llagostes i escamarlans per fer baixar la carn; quilos de coca amb fruites dolces; pernil ibèric, llonganissa i embotits. Tot plegat regat amb vi, cava, copes de conyac, vasos de whisky…

En aquests venturosos dies de treva i de pau, ressonen en els nostres cors delitosos d’un nou ordre mundial els sistemàtics bombardeigs de bona voluntat sobre la xusma dels països pobres, i els terroristes fan esclatar bombes (sovint contra els seus propis germans). Tanmateix, això no destorba la joia consumista del món civilitzat ni apaga el característic amor mercantil tan típic d’aquests dies plens d’alegria global.  El pensament únic i multinacional ens fa sentir orgullosos de la nostra humilitat i ens aboca a compartir l’àpat de Nadal amb la beatífica visió de cadàvers arrenglerats a terra en un carrer de qualsevol ciutat del planeta, preferiblement africana o asiàtica, encara que ocasionalment pot ser una població europea o nord-americana. Tant hi fa.

El perfum epifànic de les colònies «pour homme» ambienta olorosament la tradicional adoració del dòlar i de l’euro, i esdevé el preludi dels fantàstics xantatges i suborns als infants a base de joguines, a canvi de la submissió total a les sovintejades arbitrarietats de l’autoritat familiar.

En un dels articles recollits en el llibre Univers Blau, de l’enyorat amic manlleuenc Llucià Guiteras, l’autor escrivia:

«La discussió sobre si el cristianisme ha aportat a la humanitat més llum o foscor ha estat una constant. Per mi és una filosofia que aporta justícia social, amor i compassió. Tanmateix, les discussions i les divergències al llarg de la història s’originen en els escàndols protagonitzats per molts papes i cardenals, en l’extermini dels càtars, les creuades, la persecució dels jueus, la inquisició i altres malvestats. Això no forma part, de cap manera, de la filosofia cristiana. Els culpables del desori són els jerarques catòlics. Cal exculpar els cristians de base. No és el mateix el cristianisme que el catolicisme.»

Més endavant Guiteras, que era un llibertari amb tendències socials cristianes arrelades en la fraternitat i la defensa dels dèbils, continuava:

«Goethe, el genial escriptor romàntic, va exclamar en el seu llit de mort: “Llum, més llum!”. Segurament es referia a una llum mística que devia percebre. Mai no ho sabrem del cert. Jesús també va dir que l’obscuritat mai no podria atènyer la llum, una frase que no presenta cap dubte. La llum simbolitza l’amor i la bondat, mentre que l’obscuritat és la ignorància, el desconeixement, la manca d’amor i compassió. En aquesta època de l’any, el dia és va tornant curt i trobo a faltar llum. Quan observo l’arribada de la foscor m’aclapara una certa tristesa. M’agraden els capvespres d’estiu, quan la calor minva, les orenetes volen i la llum té un to especial que prepara el repòs dels arbres, els animals i tota la creació.  Aleshores passejo pel jardí i observo tot el que està viu. El meu estat anímic entra en un profund relaxament, en un estat místic on entro sense esforç. Però vivim en un món governat pel temps accelerat, els nervis i les tensions inútils. Quan s’acosten les festes de Nadal el meu humor empitjora. Quantes obligacions i consumisme! Una farsa que, ben segur, Jesús no hauria tolerat. Llum, més llum!»

En una altra reflexió al voltant d’aquestes festes, el bon amic parlava de les moltes persones que durant les festes nadalenques ho passen malament per diferents circumstàncies:

«Aquests dies són especialment durs per aquelles que han patit una ruptura sentimental que no desitjaven. Al ser festes familiars, aquest buit encara es fa més dolorós. El problema del nostre patiment és que, per ser feliços, sempre depenem dels altres. No busquem dins nostre, que és el lloc on es troba aquest oasi tant preuat.»

Guiteras no suportava les festes nadalenques:

«Publicitat sense pausa, cançonetes, moltes felicitacions no sentides, regals excessius (alguns fets amb el cor), àpats exagerats i grans paraules de solidaritat i de bondat que no neixen d’un sentiment veritable. Tot un muntatge, si senyor! (…) Durant segles, les jerarquies de les diferents sectes cristianes han pervertit escandalosament el missatge de Jesús. (…) Els primers cristians s’anomenaven ‘seguidors del Natzarè’ i estaven dividits en moltes sectes, com ara. La festivitat del Nadal, el 25 de desembre, es va començar a celebrar quatre segles després de la mort de Jesús, aprofitant que els romans en aquelles dates dedicaven al déu Saturn la festa del sol invencible. Tot i algunes discrepàncies, els estudiosos —inclosos la majoria d’erudits catòlics— neguen la data del 25 de desembre de manera taxativa. Històricament, la primera referència del pessebre l’ofereix Francesc d’Assís, que va organitzar un pessebre vivent a Greccio. Aquest gran místic tenia molt clar que la celebració més important no era la mort, ni la posterior reencarnació de Jesús, sinó el seu naixement. Un nen desvalgut —fill de Déu, fet home— que ens portava un missatge revolucionari d’amor i compassió, dirigit a tota la humanitat.»

Voltaire va escriure, amb una ironia estratosfèrica, que el gran temple de la tolerància era la borsa de Londres,  «un dels llocs més respectables del món, perquè allà s’hi reuneixen per al bé dels homes representants de totes les nacions i religions; allà, el jueu, el mahometà i el cristià es tracten com si pertanyessin a la mateixa religió, i només qualifiquen d’infidels els que fan fallida econòmica. Quan surten de la borsa, els uns van a la sinagoga i els altres a resar en una església, a fer ablucions o a circumcidar el seu fill. Però  tots en surten contents».

Bon Nadal.