L’home i els seus límits. Els monjos que es momificaven en vida

Il·lustració anime sobre el procés de momificació d’un sokushinbutsu.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Des de l’inici del seu temps l’home ha tendit sempre, per imposició o per fanatisme, a posar a prova els seus propis límits, a vegades amb una crueltat indefinible, tant per fer mal als altres com a un mateix. Avui dia, si cerquem a Internet, especialment a les pàgines de l’Opus Dei s’hi poden comprar cilicis, flagells i altres eines per mortificar el propi cos en nom de Déu. Però, això, són figues d’un altre paner que potser tractarem en algun altre article.

Un dels casos de suïcidi més esgarrifós de què tinc coneixement és un que es practicava en nom d’una doctrina, concretament la budista, en una part muntanyosa del nord del Japó, a la zona de Yamagata. Durant 900 anys els monjos, a més de resar i de recitar les regles del Vinaya, es momificaven en vida per accedir al sokushinbutsu,  que literalment traduït significa «consecució de la budeïtat en vida». El procés era tremendament llarg i dolorós i només hi podien accedir els escollits. Molts ho van intentar sense aconseguir-ho, però actualment se’n coneix 24 casos, d’aquests momificats en vida. Aquesta pràctica la va prohibir el govern nipó l’any 1909. El darrer cas d’aquesta esgarrifosa història data de 1903.

Un procés de 3.000 dies

Comparada amb el procés de momificar-se en vida, la crucifixió cristiana sembla un innocent joc, amb el permís de la Congregació de la Santa Fe i dels fabricants de cilicis i flagells. El monjo que es volia convertir en sokushinbutsu iniciava una fase de 1.000 dies en què només s’alimentava amb petites quantitats de farina de blat, nous, avellanes i nou moscada que havia de recollir del bosc on vivia.  D’aquesta manera, reduïen el greix corporal, el primer que es descompn després de la mort, al límit. Posteriorment s’iniciava un altre periode, també de 1.000 dies, en els quals la dieta s’accentuava i el monjo passava a alimentar-se només d’escorça de pi i de rels, algunes amb un verí que prenien a petites dosis. Quan l’hi feia efecte vomitava, orinava i suava constantment per eliminar els líquida corporals i així impedir que els cucs i els escarabats es cruspissin la poca carn que els quedava després de morts.

Quan ja tenia un aspecte pràcticament esquelètic, es colgava en un forat a tres metres sota terra i dins un taüt de fusta, que havia construït prèviament, on només hi cabia assegut en la posició del lotus i alhora continuava amb la dieta d’escorça i de rels. Un tub de bambú li proporcionava aire per respirar i només disposava d’una campaneta que feia sonar cada dia per deixar constància que encara era viu. Quan la campaneta deixava de sonar, els altres monjos treien el canó de bambú del taüt i 1.000 dies després obrien la caixa per esbrinar si el procés de momificació havia tingut èxit. Si no era així, els enterraven amb honors, però si el procés es realitzava passava a ser venerat i exposat als santuaris com un Buda . Metges i científics coincideixen que el patiment i el dolor que causava aquesta pràctica són inimaginables. Un cas que porta l’home a anar més enllà dels seus límits en nom d’una doctrina.

La llegenda deia que la momificació tenia més probabilitats d’èxit si es feia a la part baixa de la muntanya Yudono, a la serralada del Dewa Sanzan. Els científics van descobrir que les aigües d’aquesta zona, amb què preparaven el té verinós amb la sàvia de l’arbre urushi, contenien altes quantitats d’arsènic, un element químic que si bé mata les cèl·lules i deteriora els òrgans és, també, un gran preservador.

El sokushinbutsu de Mongòlia.

Actualment, a les muntanyes d’Honshu, que es poden veure des de la zona nord de la mar del Japó, es poden visitar per motius científics, prèvia autorització, per veure els santuaris on encara hi ha exposades la mòmies de la majoria dels 28 sokushinbutsu d’entre els anys 1081 i 1903. Un dels més visitats és un petit santuari de la mateixa zona on hi ha la mòmia de Kochi, considerat el catorzè sokushinbutsu, i que els científics daten el seu inici del procés l’any 1363.

El febrer de 2015, un monjo budista de fa 200 anys, momificat i en posició de meditació, va ser trobat a Mongòlia després que un home l’intentés vendre al mercat negre. La troballa va sorprendre la comunitat científica degut al bon estat en el qual s’havia preservat el cos durant tots aquests anys. Les primeres hipòtesis apunten que han estat les baixes temperatures de la regió les que van ajudar a conservar-lo, tot i que encara no se’n han determinat les causes exactes.

 

Les autoritats de l’església budista van assegurar que el sacerdot no estava mort, sinó que es trobava en estat de meditació. Segons el metge del Dalai Lama, el doctor Barry Kerzin, aquest estat s’anomena «tukdam», i si el monjo el manté es pot arribar a convertir en un Buda. Per bé que la seva identitat s’ha pogut ebribar, s’especulava que podria ser el mestre del lama Dashi-Dorzho Itigilov, qui també va ser trobat momificat.

Els investigadors del Drenthe Museum als Països Baixos van fer un descobriment sorprenent quan van escanejar una antiga estàtua xinesa d’un Buda i van veure que dins l’escultura hi havia una mòmia de gairebé mil anys d’edat. Asseguda en la posició de lotus, la mòmia s’adaptava perfectament a l’estàtua. «Per fora sembla una gran estàtua de Buda —van dir des del museu en un comunicat—, però amb l’escaneig s’ha demostrat que a l’interior hi ha la mòmia d’un monjo budista que va viure al voltant de l’any 1100.»

El vailet del més enllà

El periodista campdevanolenc i col·laborador de La Resistència, Josep Maria Sebastian va publicat el seu llibre, A peu de camí, l’abril de 2013, un recull d’una quinzena de contes escrits a partir de l’experiència personal, però que ha evitat situar-los explícitament al Ripollès.  D’aquests contes us n’oferim un, «El vailet del més enllà», on, d’una manera original, ironitza sobre el conegut poema de Joan Maragall, «La vaca cega», sarcasme que, també poèticament, va emprar Pere IV (pseudònim poètic de Joan Oliver) quan va escriure «La vaca suïssa», també conegut com la vaca de la mala llet.

Fa prop de vuitanta anys que visc en un forat i una llosa damunt meu. La gent es pensa que no m’assabento de les coses. Els esperits també vivim de la memòria i els seus alts i baixos. Tots ens adaptem a l’eternitat i els seus patiments. Diguin el que us diguin, la veritat és que tot i veure-ho tot no ens és possible establir contacte amb passavolants com vosaltres. Si m’enganxen transmeten aquest missatge, segur que em castiguen amb qualsevol reencarnació: abella, aturat, captaire, rata de claveguera o formiga.

El què m’impedeix de gaudir del meu estat és la gran injustícia històrica que he patit, pateixo i patiré fins a la fi del món, o si més no, dels Països Catalans.

Il·lustració publicitària de «La vaca cega» de Junceda per a Gallina Blanca (1938).

M’explico. Jo era un home tranquil. En aquells temps hi havia ben poc per conformar-se. Una infantesa de garrotades que acabava pasturant vaques fins haver d’anar a fer el servei, de gana i molta conformitat. Vaig néixer amb l’estigma que encara m’acompanya.

El pes que em turmenta es va originar cap a la meva adolescència. Acostumat a menjar poc a taula i a robar viandes per completar els àpats, vivia relativament feliç, estirat sota un arbre en un prat, mentre el bestiar sestejava i jo només pensava en les sinuositats de les masoveres, les seves germanes i filles. Molt de tant en tant, algun animal pretenia anar a la seva. Amb els lladrucs dels gossos i un mínim de punteria la cosa s’arreglava de manera efectiva i ràpida.

Un any, cap a finals d’estiu, quan els prats propers a la vila l’herba encara és tendra i alta, apareixia sovint un home passejant molt ben vestit, ben educat i suposo que instruït, ja que no comprenia ni la meitat de les coses que em deia. Sí que vaig entendre que em tractava de privilegiat en amunt per formar part de la natura. Jo intentava parar atenció, tot i que pensava de quin collons de privilegis parlava des del seu vestit blanc de lli, el seu barret de categoria i el bastó envernissat i nacrat. Francament, no el veia pas gaire desgraciat comparat amb haver de netejar fems, passar-se setmanes tot sol a la muntanya, sopar a les fosques i quedar-se amb gana. Tot i així, m’havien ensenyat des de petit que el que és millor, davant el que es desconeix, consisteix en callar i escoltar.

Va ser al cap d’un temps quan em vaig adonar que aquell “pixapins” tan educat tenia boca de mel i queixal de fel, com se sol dir. Sembla que també sabia escriure i va esbombar a tort i a dret que jo era el culpable d’haver contribuït amb “un roc llençat amb massa traça” a que un collons de vaca es quedés cega.

Heus aquí el meu neguit, haver de patir una posteritat que em col·loca al costat de Felip V i en Franco com a màxims enemics de Catalunya. Jo, que ni tan sols parlo bé el castellà i que puc assegurar que el dia que vaig buidar l’ull a la vaca aquell home de ciutat ni tan sols hi era. M’ha tocat passar a la posteritat com un malànima.

La resistència i les Illes Canàries

Antonio Cubillo, en una instantània de l’any 2003. Foto: Blog Nación Canaria.

[Un article de Nan Orriols.]

El 30 de maig de 1481, Tenesor Semidán, líder canari, va firmar la Carta de Calatayud amb el rei Ferran II d’Aragó. Ferran d’Aragó administrava la Corona de Castella per compte de la seva esposa Isabel. La Corona castellana ja havia pactat el dret a sotmetre les illes Canàries a Portugal el 1479 amb el Tractat d’Alcaçovas. La Carta de Calatayud reconeixia les Canàries com un reialme integrat al projecte del regne de les Espanyes.

Ferran d’Aragó va pactar el reconeixement d’una fiscalitat pròpia per a les Illes. També, els drets a encunyar moneda i al comerç lliure i sense aranzels totalment independent de la Península, entre altres; fins i tot acceptava una milícia pròpia per a l’arxipèlag.

El problema fou que els acords de Ferran II, amb mentalitat federalista, els havia d’administrar la Corona de Castella, amb mentalitat tancada i inquisidora. El mateix va succeir amb les Capitulacions de Granada i amb tants altres acords pactats per Ferran II que la Corona de Castella va trair.

L’incompliment dels acords va provocar molts actes de resistència a l’actitud de la Corona castellana. El 1496, Castella sotmet Tenerife, però el 1502, els actes de rebel·lia són constants a Ichasagua, Agüimes, Chasua, etc.

La Corona de Castella va permetre l’esclavitud i els mercats d’esclaus fins a finals del segle XVI. Les illes, que estan situades en un lloc privilegiat de l’Atlàntic, eren escala obligatòria per als vaixells de ruta cap a Amèrica que esperaven l’arribada dels vents alisis.

La Corona obligà el poble canari, des de les darreries del segle XVII i fins al 1778, a una nova humiliació, l’anomenat «tributo de sangre», que decretava enviar cinc famílies canàries a Amèrica per cada cent tones de mercaderies que portessin els vaixells que tocaven les illes per ajudar la Corona castellana a repoblar les colònies d’Amèrica. Cal recordar que la Corona catalanoaragonesa no va participar en la colonització d’Amèrica.

Un estudi del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) de 2012 explica que el 24 % dels habitants de l’arxipèlag tenen un sentiment de pertinença a les Canàries com a poble independent.

Els representants polítics de les Canàries ja negociaven un estatut d’autonomia amb la República poc abans que esclatés la Guerra Civil. Pocs dies després del 18 de juliol del 1936, quan una part de l’exèrcit espanyol es rebel·la contra el poder de la República democràticament establert, el general Franco —comandant dels exèrcits d’Àfrica— vola cap a la Península i se suma als rebels.

Franco s’havia establert a Tenerife, on ja va rebre moltes mostres de desafecte de la població canària; fins i tot es van prendre mesures especials per evitar un atemptat.

El 1968, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va votar a favor del dret a l’autodeterminació de les illes Canàries.

Quatre anys abans, el 1964, Antonio Cubillo (advocat) va fundar el Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del

Archipiélago Canario (MPAIAC), creà una bandera tricolor amb les set estrelles (una per cada illa) i, diàriament des d’Algèria, a través de La Voz de Canarias, cridava a la rebel·lia contra l’Estat espanyol.

Les emissions des d’Algèria van començar el 1975 i van emmudir el 1978. Cubillo va ser víctima d’un atemptat (el van apunyalar), però no va morir, tot i que, des d’aleshores, va haver d’anar amb crosses tota la vida. L’atemptat el va organitzar i executar l’Estat espanyol. El ministre de Governació (actualment Interior) que el va ordenar era Rodolfo Martín Villa, condecorat aquests dies al Congrés dels Diputats en l’acte de celebració del 40è aniversari de la democràcia.

Finalment, el 2003, l’Audiència Nacional condemnà l’Estat espanyol (quines coses!!!) a pagar una indemnització de 150.000 € a Antonio Cubillo, que el 1985 havia fundat a les mateixes Illes el Congreso Nacional de Canarias (CNC) i havia pactat amb Felipe González el seu retorn a l’arxipèlag.

El cas és que els que prenen decisions les prenen sempre considerant que els danys als interessos dels pobles no compten per a res. Només compten els interessos estratègics i econòmics.

Cubillo va morir a Tenerife de mort natural el 2012. A Catalunya no ens assabentem que a les Canàries encara existeixen moviments independentistes que s’hi manifesten regularment. Les notícies no ens arriben, com una bona part d’Espanya no s’assabenta de la realitat catalana. La Corona de Castella continua fent de les seves i extorsionant les colònies.

Ferran d’Aragó va fer la feina de la Corona de Castella al final de la seva vida. Ja amb la reina Isabel morta, es va casar amb Germana de Foix tot cercant un hereu per a la Corona d’Aragó i així salvar la independència de la Corona catalanoaragonesa. Finalment, va néixer el príncep Joan d’Aragó i Foix, que va viure un dia.

Maquiavel es va inspirar en Ferran d’Aragó per escriure El príncep. Es va equivocar. Llegint El príncep no s’hi poden veure ni les engrunes de les clavegueres de la Corona castellana, avui espanyola, que continua amb l’esperit inquisidor, colonitzador i criminal —sí, criminal— que inspira la seva existència. O és que, passats els anys, hi ha alguna diferència entre l’exministre Fernández Díaz de fa tres dies i el ministre Martín Villa d’ahir? Dictadura? Democràcia? Tots dos, condecorats.

El Solàrium de la Plaça de Vic

 

2 de juliol de 2017.
10 de juliol de 1982.

[Un article de Toni Coromina.]

A principis dels anys setanta del segle passat —d’això ja fa molt de temps— la societat vigatana anava assimilant, molt lentament, els canvis de costums. L’obertura de piscines mixtes (la Conxa i Can Martra) havia escandalitzat moltes ments benpensants, que preferien l’alternativa de la separació de sexes de la piscina de l’Estadi, lligada al bisbat. També, van arribar els primers anticonceptius orals, que van ser molt criticats per les famílies conservadores. De fet, legalment, només hi tenien accés les dones majors de 21 anys, que havien de presentar a la farmàcia una recepta mèdica proporcionada pels ginecòlegs d’algun centre de planificació familiar (sovint de Barcelona), encara que no volguessin fundar una família. Però, també, hi havia problemes per trobar preservatius, ja que els propietaris de la majoria de farmàcies es negaven a vendre’ls. Qui volia comprar-ne ho podia fer en un quiosc situat a les voltes de baix de la Plaça, regentat per un ex-legionari que els venia d’amagat, camuflats amb el nom de «chicles americanos».

Tres i quatre dècades enrere, quan arribava la Festa Major, molts vigatans abandonaven la ciutat i se n’anaven dos o tres dies a Platja d’Aro, Lloret o Blanes. En aquest marc, a començaments de juny del 1982 (l’any del «cambio» a l’Estat espanyol), el gerent de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, presidida pel regidor Lluís Solà —posteriorment reconegut com un dels millors poetes catalans contemporanis—, va contactar amb membres de l’autoanomenat Esbart Recreatiu Plafox, una colla de bromistes i contraculturals post-hippies que freqüentàvem el mític Cafè Vic, per demanar-nos que muntessin algun espectacle en el marc de la Festa Major, amb una mínima dotació econòmica per pagar les despeses.

Al cap de pocs dies, Joan Puigdollers i qui signa aquest escrit vam presentar un esborrany amb la proposta d’organitzar un Solàrium a la plaça Major, que va ser acceptada, amb una dotació econòmica  de 125.000 pessetes. De fet, la proposta, que al final va resultar ser trencadora i reivindicativa, en un principi només pretenia combatre la tendència a fugir de Vic i anar a la Costa Brava cada vegada que arribaven les festes de la ciutat. Es tractava de portar la platja a casa, sense necessitat d’agafar el Seat 600, el Simca 1000 o el Citroën 2 Cavalls.

El 10 de juliol de 1982, la Platgeta de la Plaça de Vic es va emplenar de banyistes i de badocs.

A les dues de la tarda de dissabte 10 de juliol, dia de mercat, mentre els paraires desplegaven les parades i els escombriaires acabaven de netejar el terra de la Plaça, un camió abocava pilots de sorra per fer-hi castells; una furgoneta descarregava una dotzena d’ombrel·les i una colla de joves penjava una gegantina tela de 40 metres, amb un mar que havien pintat a la riera Major, sota la direcció de l’artista local Pep Hinojosa. Simultàniament, els organitzadors instal·laven unes casetes de bany, la brigada municipal posava un entarimat per acollir una orquestrina i habilitava dues mànegues que havien de servir de dutxes. La màgica transformació de la Plaça en una platja es va completar en poc més d’una hora.

A les quatre de la tarda, la temperatura s’acostava als 40 graus centígrads (un dels dies més calorosos del segle xx a Vic). De mica en mica, van començar a arribar banyistes de totes les edats, alguns amb banyador d’època, altres en pantalons curts o biquini, i uns tercers en calçotets. I la presència d’una trentena de nens i nenes jugant a la sorra amb pales i galledes (o empaitant pilotes) conferia a l’espai la imatge d’una platja real.

A mesura que els distingits banyistes anaven ocupant el centre de la Plaça, sota les voltes s’hi congregaven desenes de curiosos que no gosaven trepitjar la platja. Entre els badocs hi havia molts ciutadans indignats que es preguntaven per què l’Ajuntament havia donat permís per organitzar aquella desagradable orgia de carn a la vista.

Sorra, casetes de bany, gandules… i una gegantina tela de 40 m, amb un mar que havia pintat un grup de joves sota la direcció de Pep Hinojosa.

Entre les persones que prenien el sol hi havia el conegut modista Alfredo posant-se crema, el músic Rafael Subirachs estirat en una gandula, l’actor Albert Vidal conversant amb un japonesa, una iugoslava dutxant-se, el Tendre (conegut bohemi local) prenent els sol amb un abric de llana i ulleres de soldador, i algun marroquí despistat. Precisament, l’experiència d’un noi de la regió de Tànger, un immigrant que venia a Osona per trobar-se amb la seva família,  va ser molt curiosa. Feia mitja hora que havia arribat a Vic amb tren, procedent de Barcelona i del Marroc; era la primera vegada que posava els peus a la ciutat i havia quedat amb un seu germà per reunir-s’hi a les set de la tarda; però per guanyar temps —encara duia les maletes— es va instal·lar sota una ombrel·la. La primera impressió que va tenir de Vic, doncs, va ser molt agradable; trobava fantàstic que la població autòctona aprofités l’espai d’una plaça per prendre el sol i pensava, equivocadament, que aquell Solàrium era un costum habitual. Més tard, quan va trobar el seu germà, aquest el va posar al corrent de la realitat: a Vic no hi havia cap platja i el que havia vist era un miratge.

La tarda avançava i els banyistes es remullaven; els nens feien poti-poti i corrien per la sorra, tot exhibint unes pancartes amb peixos vogits; una noia repartia talls de síndria i una orquestrina (amb els músics adornats amb tubs i ulleres de submarinista) amenitzava la festa amb valsos, txa-txa-txàs i pasdobles. Poc després, el cantant (Joan Puigdollers) entonava l’entranyable cançó ¡Cuánto calienta el sol, aquí en la playa!… En un no res, alguns participants van arribar a ruixar amb una mànega el públic que contemplava l’escena des de la terrassa del Cafè Nou, una acció que va comportar la intervenció d’un guàrdia municipal que va tancar l’aixeta.

Al final, el Solàrium va arribar a congregar prop de tres-cents «actors» voluntaris, mentre mig miler de curiosos van observar l’espectacle protegits a sota les voltes. Si quan l’Esbart Palafox va organitzar aquest happening pretenia impedir que els vigatans marxessin a Platja d’Aro en plena Festa Major, va aconseguir una part del seu objectiu. Sigui com sigui, el Solàrium es va convertir en un acte gairebé revolucionari.

La celebració del Solàrium va desfermar una insòlita polèmica ciutadana que es va traslladar a la premsa local i al mateix Ajuntament, on durant setmanes es va debatre el tema en els plens, a proposta d’alguns regidors enfadats. Mentre els uns trobaven que aquell happening no era res de l’altre món i deien que el que s’havia vist a Plaça era el mateix que tothom podia contemplar a qualsevol platja de la Costa Brava, els altres es mostraven escandalitzats i proclamaven que s’havia profanat la ciutat.

Trenta-cinc anys després…

Trenta-cin anys després, el passat 2 de juliol d’enguany, l’Ajuntament de Vic va voler commemorar aquella Platgeta del juliol de 1982.

El passat 2 de juliol d’enguany, trenta-cinc anys després del Solàrium, La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vic va organitzar un nou Solàrium, aquesta vegada batejat amb el nom de La Platgeta. Es tractava, igual que l’any 1982, de convertir la plaça Major en una platja. I és el que va passar a l’àgora ciutadana, que va quedar plena de gandules i para-sols, inflables, una pista de vòlei, dues grans carpes per reposar a l’ombra, tres casetes de fusta per canviar-se i dos tobogans aquàtics que van fer les delícies dels més petits.

Alguns vigatans nostàlgics deien que La Platgeta no tenia res a veure amb el primitiu Solàrium, que consideraven molt més transgressor. Fet i fet, però, el clima era molt semblant: calor, sol, ambient distès i molts infants gaudint d’un dia de platja a la Catalunya de Terra Endins. Potser la diferència més notable va ser que aquesta vegada es van veure menys biquinis que l’any 1982. A destacar la presència de tres o quatre regidors estirats a les gandules, entre ells Susagna Roura (segona tinent d’alcalde i regidora de Cultura i Museus, Convivència i Seguretat) vestida de turista, amb una vistosa pamela per resguardar-se dels rajos de l’astre rei.

Dies després, alguns ciutadans criticaven l’acte de la Plaça a la xarxa Internet i deien que l’experiment havia estat un fracàs. No sé exactament què volien dir amb això, ja que en el moment més àlgid de la festa, a la una del migdia, a La Platgeta hi havia prop de 500 persones passant-s’ho bé. Tanmateix, més enllà d’opinions contrastades i de comparacions entre el Solàrium i la Platgeta, els reis de la festa van ser els infants, totalment aliens —per sort— al debat generat a priori i  a posteriori. Segons fonts municipals, l’experiència es podria repetir en anys venidors. Esperem-ho.

Els reis de la festa a la nova i commemorativa Platgeta van ser els infants.

Ametlles: val més mortes que enaiguades

El monstre de l’embassament de Rialb, on neix el Canal Segarra-Garrigues. Foto: Ajuntament de Tiurana (municipi avui desaparegut sota aquestes aigües).

 

[Un report de Gabriel Borràs.]

Un dels records d’infantesa que més emocions m’evoca és la sega del blat: la fressa de la dalla segant arrant, l’olor del rostoll, la frescor de l’aigua del càntir, el concert dels grills… i la calor, redéu, quina refotuda calor ¡¡ I aquells paisatges on les garbes eren amuntegades en garberes estratègicament col·locades, composant una arquitectura única que anava repetint-se any rere any. A poc a poc, sense adonar-nos-en, la mecanització de la sega relegà les garbes i les garberes als museus etnològics. I la dalla, avui, és coneguda pels joves perquè acompanya la imatge de la mort; ni la més remota idea de què aquell estri servia per a segar cereals.

La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats. Això que tothom en parla però que ningú no coneix; difícil posar-li cara, al mercat. Però mana, i molt, en l’ús i abús que fem del territori i dels recursos. Difícil saber d’on provénen els aliments que ingerim: disposem de tot i en qualsevol època de l’any. Cert que a poc a poc es recuperen noves formes d’alimentació basades en els productes de proximitat, l’agroecologia, l’slow food… però d’això no en viu la indústria agroalimentària. Ni els mercats. Ni el PIB.

Ve a tomb aquesta reflexió arran de la lectura d’un article publicat pel diari El Segre en l’edició del 23 de juny: la producció d’ametlles a Lleida pot créixer fins a un 50 per cent amb millores en el reg L’article explica els avenços que l’IRTA, amb el finançament de la Diputació de Lleida, ha realitzat sobre l’increment en la rendibilitat del conreu d’ametllers, que ocupen ja més de 15.000 ha de regadiu a Ponent. La superfície augmenta any rere any, mentre que disminueix als secans. Per què? D’una producció d’entre 150 i 200 kg d’ametlla en gra per hectàrea al secà, els estudis de l’IRTA assenyalen que pot arribar-se fàcilment a produccions de 2.000 i de 3.000 Kg/ha al regadiu en funció de les dotacions de reg (fins a 2.000 m3/ha/any al Segarra-Garrigues i fins a 7.000 m3/ha/any al Canal d’Urgell i de Pinyana, respectivament). En conseqüència, la rendibilitat de les finques d’ametller en reg es multiplica exponencialment.

Agrowater Almond és un nova productora d’ametlles creada per Agbar i Sorigué que recollirà els beneficis caiguts del cel que li proporcionarà l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Segons l’article, una comissió de divulgació, constituïda per les principals comunitats de regants, els grans productors d’ametlles (grup Vicens, Borges, Agrowater Almond, Ocean Almond i Agro Sorigué), la cooperativa Fruits Secs de les Garrigues i les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja, s’encarregarà de difondre els avenços fets per l’IRTA –els estudis s’iniciaren l’any 2015 a Maials i es perllongaran fins al 2025, amb una inversió d’un milió d’euros pagada per la Diputació. Un d’aquests grans productors d’ametlles, Agrowater Almond (AWA), és una nova empresa creada per Agbar i Sorigué i que disposa d’unes 915 ha d’ametllers a les finques de Ponent i espera acabar l’any 2017 amb més d’un miler d’hectàrees. Segons explica Ramon Gras, director d’infraestructures de l’aigua d’Agbar, «gràcies a la I+D+i que duem a terme, hem detectat que l’ametller és el fruit sec amb una millor relació directa entre el reg i la producció. Això significa que podem saber exactament l’aigua que cal consumir –tot i fent-ne una gestió intel·ligent- per a obtenir la millor producció, fet que comporta un ús més racional dels recursos hídrics i energètics i, en definitiva, una aposta per la sostenibilitat i el medi ambient».

Les declaracions del Sr. Ramon Gras inviten a la reflexió per una sèrie de motius. En primer lloc, aquesta I+D+i obté el finançament dels “clients” servits per l’empresa mixta metropolitana que subministra aigua a Barcelona i 22 municipis més? Segons els acords adoptats que figuren en els estatuts de l’empresa mixta metropolitana d’aigua s’estipula que, addicionalment a tots els beneficis i contraprestacions que li corresponguin per altres conceptes, el soci privat tindrà dret a percebre una «comissió» addicional del 3,5% de la xifra de negoci estimada sobre el primer any de funcionament, i que s’actualitzarà d’acord amb l’IPC de Catalunya en concepte de know how, és a dir, el cost que el poder públic (Àrea Metropolitana de Barcelona) ha de pagar al soci privat perquè li expliqui com funciona el cicle de l’aigua. Aquest know how suposarà un ingrés per al soci privat (Agabr-Suez) al llarg del període del contracte de la gens menyspreable xifra de 608 M€. Ep! I que si amb aquesta xifra no en té prou, la Diputació de Lleida hi posa un milió més per als ametllers…

En segon lloc, mentre que a la Terra Alta els ametllers moren de set, a Ponent multiplicaran la producció per un factor d’entre 10 i 15 gràcies a la gestió intel·ligent de l’aigua d’una conca, la del Segre, que està exhausta tal com hem demostrat en un article publicat al núm. 1 de La Resistència. Un riu, el Segre, que porta menys aigua a Lleida ciutat que la que porta el riu Besòs a Sant Adrià, amb conseqüències sobre la salut pública, a més a més d’impactes negatius sobre els ecosistemes aquàtics. Però tot això el Sr. Ramon Gras ho embolica amb una «aposta per la sostenibilitat i el medi ambient» i avall que fa baixada.

Doncs no, no fa baixada. Tot va costa amunt. “Ets pessimista de mena; amb aquests guanys de rendibilitat molts pagesos tindran alternatives, es crearan llocs de treball, la gent no marxarà del territori i tot anirà millor”. Anem a pams: segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 l’any 2013. Aquest brutal descens va acompanyat d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya, segons dades del primer trimestre de 2017. Què està passant? La constant innovació i mecanització de l’agricultura ha provocat que la pagesia passi a dependre de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresarioindustrial. I mentre tot això passa, per acabar-ho de reblar, el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Així que, sopars de duro, no, gràcies!

Paisatge tardorenc a Montesquiu (Osona): pastures, mosaic agroforestal i bosc gestionat. Foto: Gabriel Borràs.

Més enllà d’aquestes constatacions alguna cosa no hem fet bé. Segurament la concepció urbana que el pagès encara va a llaurar amb faixa, barretina i ruc hi té molt a veure; no hem estat capaços d’entendre i valorar que un territori no gestionat, abandonat, és un territori vulnerable. Mentre la gran indústria agroalimentària, que contribueix en quasi un 21% al PIB industrial del país, va fent caixa i externalitzant els impactes ambientals i socials a tota la societat, la despoblació, l’abandonament de conreus i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi global i del canvi climàtic. La superfície forestal i agrícola suposen més del 90% de la superfície total del país: qui ha de gestionar-la? Agrowater Almond? Borges? Nutfry? Gallina Blanca? Freixenet? Si no estem disposats a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori, no caldrà fer una nova reedició de l’Atles de la Nova Ruralitat.

Quan ve secada, l’ametller prefereix morir que perdre el fruit; l’olivera, en canvi, deixa caure les olives i esperarà que l’aigua torni a caure del cel. La natura ens assenyala l’estratègia: som-hi?

Desert

[El text que acompanya les fotografies de Nan Orriols, és a les pp. 129-132, del seu llibre Pintallavis, Viena Edicions, 2016.]

¿Què hi  fas  tu,  Lluna, al cel?
Digue’m, ¿què hi fas, silenciosa Lluna?
T’alces de nit, i vas contemplant els deserts;
després et pons. 

(Giacomo Leopardi, Cant XXIII, dins Cants (fragment), en traducció de Narcís Comadira.)

El  desert no deixa  de parlar a qui sap escoltar-lo.

(Nadia Tadzi. Fragment extret de Roselyne Chenu, El desierto. Pequeña antología, Palma, ed. El Barquero, 2004.

Albert Camus diu: «El desert és una terra de bellesa, inútil, insubstituïble».

Molts intenten descriure coses, sensacions, imatges dels deserts. André Chouraqui escriu: «Travesso un país en el  qual per fi  el somni coincideix amb la realitat».

Antoine de Saint-Exupéry escriu moltes de les seves emocions i sensacions: «El Sàhara es mostra en nosaltres. No es tracta de visitar l’oasi, es tracta de convertir una font en la nostra religió».

També en parlen T.  E. Lawrence, Simone de Beauvoir, Jules Verne,  Eugène  Fromentin, etc.

De tot  el  que he  llegit,  m’interessen molt Théodore Monod i Wilfred Thesiger. Dos homes del Sàhara. Els seus llibres són excel·lents. A Thesiger se’l considera l’últim explorador del Sàhara, i Monod  va dedicar-hi la vida.

Monod escriu: «En l’uadi Sanaka, he plorat. A vegades et trobes completament despullat, tal com ets, no ja el personatge, sinó la persona, caminant fatigat de camí cap a un final desconegut» . [Wilfred Thesiger, Arenas de Arabia (fragment).]

Thesiger,  l’home de  les grans  travesses amb els  beduïns pels deserts d’Aràbia, escriu: «Cap home, després de conèixer aquesta vida, no podrà ésser el mateix.  Portarà  ja  per sempre gravada la petja del desert, que porta marcada el  nòmada com un ferro candent, i portarà  en  el  més  profund dels seus desitjos el de tornar al desert, ja sigui de caràcter inquiet o més  suau.  Perquè  aquesta  terra  cruel  és  capaç  de fascinar qualsevol que s’atreveixi  a  entrar-hi,  molt  més que  cap altra regió del nostre planeta».

A la Bíblia, Antic Testament i Nou Testammt, l’Alcorà, etc., hi trobem el desert que emociona, commou o enamora.  Podem llegir a la Bíblia (Os 2:16):

Jo la seduiré,
la  portaré al desert
i li parlaré al cor.

Però, per molt que llegim del desert, per molt que intentem comprendre’l,  mai  no el  podrem abastar.

Les travesses del desert libi, amb hamades de colors i ergs de dunes gegantines, et  canvien la vida per sempre.  El desert i l’univers són el mateix, cada gra d’arena és una estrella; el silenci és Déu,  cada paraula nostra,  un crim.

És per aquest fet que els pocs humans que viuen en el desert no han escrit res. Però parlen i se’ls ha d’escoltar. Amb poques  paraules en  tenen prou:

La  casa de l’home és l’horitzó.

El silenci és més important que  la  ciència.

Què n’has fet,  de la teva llibertat?
No saps que  la casa
és la tomba  dels vius?

[Fragment extrets de Roselyne Chenu, op. cit.]

M’agradava quan em deien: «Vosaltres teniu el rellotge, nosaltres tenim el temps». I a Mauritània vaig sentir: «Quan un vell mor,  és com  si s’hagués cremat una biblioteca».

Acabo amb aquest proverbi tuareg:

Déu va crear una terra plena d’aigua perquè els homes hi poguessin viure i una terra sense aigua perquè els homes tinguessin set, i un  desert:  una  terra  amb  aigua i sense, perquè els homes trobessin l’ànima…

És cert, al desert hi trobes l’ànima,  i quan tornes a casa, a  les Guilleries, a Catalunya i a Europa,  l’ànima del desert no  en té prou i, embogida, mira els ocells i els arbres, molt escassos en el  seu món erm.

Passa que l’ànima del desert ja vivia en el que per a nosaltres encara és futur, i és molt difícil acceptar un present molt angoixant si ja has conegut el  futur,  on  tot  és immensament no res, on  pots viure amb les estrelles i l’univers ja és teu.

Dionís Puig: el primer home del temps quasi oblidat

[Un article de Xavier Borràs.]

Dionís Puig Soler (Puigcerdà, 1854 – Granollers, 1921), va ser un meteoròleg català, a més d’un pioner en la introducció de l’espelelologia. Encara que no gosem dir que fou «el primer« meteoròleg modern, sí que podem afirmar que el sistema de previsió que va inventar ell mateix i que exposà al volum Dinámica atmosférica y barografía de Europa (1913), és un sistema emprat en certa mesura actualment. Publicà també l’opuscle El agua i altres petits treballs

De formació autodidacta, va posar en pràctica aquest sistema de previsió atmosfèrica i va publicar articles sobre meteorologia a La Publicitat, La Veu de Catalunya primer i a La Vanguardia després. Al tombant de segle tot era de gran interès, i l’astronomia n’havia desvetllat molt entre alguns sectors barcelonins. Això el féu popular i li permeté la difusió de les seves teories i la publicació d’estudis relatius a l’atmosfera, l’aigua i l’agricultura, per bé que sempre amb un biaix molt productivista.

Fou un home de cultura, també, com ho demostra el fet que era un assidu dels Quatre Gats i de l’èlit literària, artística i musical barcelonina, D’aquella època prové la seva amistat amb el pintor Ramon Casas, que li féu un retrat (conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya).

El seu amic i pintor, Ramon Casas, li va dedicar un retrat, avui conservat al MNAC.

Segons Francesc Roma, en l’obra de Dionís Puig sobresurt un element al voltant del qual gira tota la seva concepció científica: l’aigua i la seva utilitat. «De fet —escriu Roma—, si va arribar a tenir aquest tipus de preocupacions, es va deure al fet que va viure en un moment en el qual l’agricultura, tot i la tendència a perdre progrcssivament el seu pes preponderant en l’estructma econòmica catalana i espanyola, encara mantenia un important pes en aquest conjunt».

Josep-Ramon Miró i Cubells i Meritxell Pagès Secall, del Servei Meteorològic de Catalunya, han escrit el que creiem el millor treball sobre aquest pioner, Dionís Puig; una vida dedicada a la recerca científica (publicat a Ausa, revista del Patronat d’Estudis Osonencs, vol XXV, núm. 169, pp. 651-675, Vic, 2012). «Sovint —escriuen a la «Introducció»—, quan s’ha preguntat dins del món de la meteorologia qui era Dionís Puig, s’han pogut observar cares estranyades que després han mostrat sorpresa quan se’ls ha explicat que aquest personatge, força desconegut, fou el primer meteoròleg professional de Catalunya». De fet, se’l pot anomenar «el primer home del temps» pel fet que es va dedicar a fer previsions meteorològiques diàries amb pronòstics de 48 hores als diaris La Publicidad i La Veu de Catalunya a finals del segle xix i principis del xx.

Però, per a aquests autors, la grandesa de Dionís Puig no fou deguda a les seves prediccions del temps, sinó la invenció d’un mètode propi i original perfer les prediccions a partir dels primers mapes isobàrics, que s’elaboraven gràcies a la invenció del telègraf. El mètode era eminentment empíric i classificava el temps en funció dels mapes meteorològics corresponents, ço que volia dir que calia observar milers de mapes. Segons la seva teoria —escriuen Cubells i Pagès—, que batejà amb el nom de barografia, «de la mateixa manera que a la superfície terrestre hi ha valls i muntanyes, també n’hi havia a l’atmosfera, i amb aquesta idea, no gaire allunyada de la realitat, suposava que la circulació del vapor d’aigua anava de les altes pressions a les baixes pressions, tal com l’aigua circula de les muntanyes cap a les valls».

Puig fou un empíric convençut just en el moment que aquests declinaven i això el portà a l’oblit. «Com diu un article de 1925, publicat en un diari local de Granollers (La Gralla (25 gener 1925). i escrit per un gran amic seu —Amador Garrell—, Puig fou un equivocat. Aquesta denominació resumiria molt bé la seva vida —un geni fora d’època a qui la història i diverses circumstàncies van condemnar a l’oblit— i la seva obra».

Figura 4. Mapa del temps elaborat per Puig aparegut a la revista Orbi (núm. 57, 1907).

Al seu ideal quimèric, la producció de pluja artificial hi va dedicar la seva vida tot bastint un edifici que l’havia de fer realitat. Quan el va tenir acabat, «tot se li va ensorrar, com el mite de la torre de Babel. Fou un geni, però va cometre el gran error de prendre el camí equivocat, justament per ser massa romàntic i voler construir el futur amb materials i eines d’una època que ja havia passat».

Un altre interessant treball sobre aquest meteoròleg el signà Francesc Roma («Dionís Puig i Soler [Puigcerdà, 1853- Granollers, 1921]: L’etern estudiant», Butlletí AEG, núm. 193-194, Granollers, 1995. Segon premi de recerca històrica Narcís Saguer, Vallgorguina 1995). «Sabem —hi diu— que en 1911 féu una altra conferència defensant les seves idees metereològiques, però, amb tot, la seva obra culmina amb la publicació en 1913 de Dinamica atmosférica y barografia de Europa, de 463 pàgines, una obra que aclapara pel seu volum i profunditat, resultat de trenta anys de treballs autodidactes, sobretot quan la sabem escrita per “un individuo aislado, sin guía de maestro, sin colaboradores ni auxiliares, sin recursos de colecti-vidad pública ni particular, ganando el pan de la família en prosaica oficio” (p. 14)».

Caricatura de Dionís Puig publicada a El Narro (febrer de 1909).

Les condicions no eren les més bones per a fer un treball d’aquest abast, fet que estigué a punt d’impedir que la seva obra sortís a la llum pública, perquè Eugeni d’Ors, Xènius, ens diu («Les déries nobles». La Opinión, núm. 20, 2 d març de 1913, p. 5.) que un dia, quan ja duia dibuixats més de tres mil croquis per il·lustrar les seves idees s’adonà que hi havia una errada fonamental i estigué a punt de cremar tots el que havia fet: «Aquell dia, fou dia tenebrós i sentí que el coratge li defallia. Estigué a punt de renunciar per a sempre més (. . .). Però, mentre baixava l’escala, la vella energia, un instant vençuda, se li va rebelar… Diu que va en recordar-se, en aquell minut definitiu, de la seva raça i dels homes toçuts de la seva raça…».

Quan va publicar aquesta obra ja feia trenta anys que vivia a Granollers i n’havia estat declarat fill adoptiu, ens consta Francesc Roma. Fou llavors que els que l’havien vist créixer el recordaren i en Nissis (com se’l coneixia a la capital de la Cerdanya) fou nomenat fill il‚lustre de Puigcerdà.

Per a aquest autor, Dionís Puig ja tenia una concepció ecològica de la Terra: «… en Nissi no entenia els núvols {les coses del cel) sense les plantes (les de la terra), la pluja deslligada de les tales de boscos, les riuades sense vincle amb la deforestació, els ocells sense exercir el control dels insectes. l els homes i les dones com a forces capaces d’entendre les lleis del món natural i d’usar-les pel seu benefici. Se l’ha qualificat d’il·lús i d’equivocat perquè volia controlar les forces naturals, perquè poca gent entenia les seves reflexions més enllà dels elements més tòpics. Però, en aquells anys, quants eren els que s’atrevien a fer una conferència amb un mapa mundi per expressar les seves idees? El món era per a ell una unitat i la seva obra depassava el marc casolà».

 

 

Hillary Clinton i «la resistència»

[Un article de Toni Coromina.]

Tot i que el resultat final ha estat molt diferent, la batalla francesa que va enfrontar el banquer Emmanuel Macron amb la feixista Marine Le Pen té molts paral·lelismes amb la confrontació electoral que va enfrontar la «demòcrata» Hillary Clinton amb el popular-feixista Donald Trump. Puc imaginar l’estupor de bona part dels francesos i dels nord-americans que a l’hora de votar s’han trobat entre l’espasa i la paret:  a França havien de donar suport a un fidel servidor dels interessos del capital i del liberalisme salvatge, o donar el poder a una intolerant racista sense escrúpols; als EUA havien d’escollir entre una representat de l’establishment nord-americà i de Wall Street, o donar suport a un personatge irracional de tendències psicòtiques i amb tics clarament feixistes. Tanmateix, en els dos casos, votar «el mal menor» no representava cap consol.

Ara, després d’uns mesos de reflexió arran de la seva inesperada derrota, Hillary Clinton ha tornat a la vida pública i ha creat un grup polític anomenat «Onward Together» (Endavant junts), amb la finalitat d’impulsar la «resistència» contra Donald Trump. Clinton defineix aquest grup com «una organització dedicada a promoure  una visió progressista que va acaparar prop de 66 milions de vots» i que en el futur ha de facilitar la presentació de candidats a llocs d’elecció popular mitjançant la recaptació de fons. Tanmateix, Hillary, que es descriu a si mateixa com una «ciutadana activista», no ha especificat com continuarà involucrada en la vida política.

En termes polítics i socials adscrits a la filosofia progressista, la paraula «resistència» habitualment s’associa a la voluntat de plantar cara a l’adversitat o a l’opressió,  i creure que hi ha possibilitats de sortir del forat negre. Un concepte que històricament va lligat a la lluita contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme i les dictadures de qualsevol tipus, sense excloure en el present la tirania dels mercats.

Per això sorprèn que Hillary Clinton utilitzi la paraula «resistència» per sortir del forat on es va precipitar amb la finalitat de rellançar la seva figura. Cal recordar que, quan era secretària d’Estat,  aquesta dona va ser en gran manera responsable de la guerra que va enfonsar Líbia en el caos. A la mateixa època, va proporcionar cobertura diplomàtica al cop militar de dretes que va enderrocar Manuel Zelaya, president constitucional d’Hondures, un país que des d’aleshores es va convertir en la capital amb més assassinats del món.

Fem una incursió en el passat, quan el gener del 2001 els Clinton van abandonar la Casa Blanca, es van traslladar a Wall Street, de la presidència al món de les finances; aleshores, els banquers els van comprar una segona mansió a l’estat de Nova York (que es va afegir a la que ja tenen a Washington DC), deixant-los primer els diners i després pagant-los milions de dòlars per oferir conferències (Goldman Sachs, el banc d’inversions de Wall Street, va pagar 500.000 dòlars a la Hillary per a fer dos discursos). No deixa de ser curiós que la fracassada presidenta critiqui en públic els excessos de Wall Street i en privat prometi noves regulacions, però que alhora també agafi els diners i corri.

Les amistats en el sector bancari van permetre crear la Fundació de Bill i Hillary Clinton, una instància opaca que durant les últimes dècades ha rebut 3.000 milions de dòlars en donacions, moltes d’origen gens clar. En aquest context, és difícil de creure que algú que ha rebut tants favors del món de les finances pugui oposar-s’hi  i lluitar pels interessos de les classes més desafavorides i marginades emparada sota el paraigües de «la resistència».

Durant la campanya electoral per accedir a la presidència dels EUA,  Clinton va prometre donar més suport al govern d’Israel contra els palestins i es va comprometre a impulsar l’aliança entre els dirigents de Tel Aviv i l’Aràbia Saudita. I encara que en temes d’immigració es va manifestar a favor de legalitzar els «sense papers», també va proposar una reducció en el flux migratori i un enduriment en les normes de seguretat frontereres, a més d’impulsar un programa de deportació i detenció contra els indocumentats. En aquest marc, no es pot oblidar que durant l’administració de Bill Clinton es va ampliar la barrera física entre Mèxic i els Estats Units i una gran quantitat d’immigrants van ser deportats.

Segons Julian Assange, Estat Islàmic (Daesh) es va crear amb diners de països àrabs que, alhora, financen la Fundació Clinton. Alguns analistes de tendències esquerranes desconcertats expliquen que, en molts aspectes, però particularment en el comerç internacional i la política exterior, Clinton està a la dreta de Trump i té una propensió a la bel·ligerància militarista «més emparentada amb el bel·licisme neoconservador que amb la progressista que ella pretén ser».

Aquests mateixos analistes denuncien el paper actiu que Clinton ha jugat en el desmantellament del teixit social, que ha contribuït «a lliurar els treballadors americans a les desastroses conseqüències dels acords de lliure comerç favorables a les grans empreses». I, al mateix temps que lamenten l’assetjament de  Trump envers els musulmans, denuncien que Clinton té un sòlid passat de suport als bombardejos als musulmans. A més,  per guanyar-se el favor dels electors i donants proisraelians, en la seva campanya va criticar durament els àrabs i els musulmans. Si a tot plegat hi afegim l’escàndol dels seus correus electrònics desapareguts, la seva credibilitat encara esdevé més dubtosa.

No sé quin deu ser el sentit que Hillary Clinton vol donar a la paraula «resistència», però potser s’hauria de crear i impulsar una resistència contra els populismes neofeixistes que no exclogui la lluita contra les martingales dels suposats liberals salvatges camuflats amb vestits de demòcrates i que contínuament fan xantatge ideològic tot proclamant que «la democràcia és el mal menor». No podria ser el bé major? El fet que Trump sigui una anomalia històrica no justifica alternatives igualment anòmales i moralment insostenibles.