[Un report de Xavier Borràs.]
L’art com a teràpia
Fa dies que em sento trist, somort, aclaparat per algunes lloses vitals que m’han impedit desenvolupar les meves tasques habituals. Per contra, com si la consciència hagués activat alguna eina adormissada, he tornat a dibuixar i a pintar. He recordat, llavors, que fa un munt d’anys —ben bé disset—, quan vaig patir el furibund càncer de pell que em va prostrar durant gairebé dos anys de qualsevol vida «normal», el dibuix i la pintura em van ser bàlsam i esperó per apaivagar l’abatiment i l’afebliment que em produïa l’hormona que —a tall de suport del sistema immunitari– m’havia de punxar jo mateix en dies alterns.
Es tractava, en aquell moment, d’una mena de febre «creativa» que va comportar anys de treballs artístics de tota mena, mida i condició des de la puresa autodidacta i sense cap altre ànim que expressar el meu estat anímic durant el trànsit físic i mental d’aleshores. Després, amb el retorn a la «normalitat», aquell entusiasme va minvar, però em va restar l’hàbit «creatiu» que, adesiara, retorna. De nou, doncs, en un nou mal pas, hi he tornat i sento el mateix reconfort que llavors.
Alguns cops, per aquesta meva experiència, m’he preguntat quants grans artistes —especialment pintors, per bé que no descarto altres arts com la música, l’escriptura o el cinema— no van iniciar la seva dèria precisament —potser sense ser-ne prou conscients— com una «teràpia», com una eina mitjancera entre llur ànima, llur esperit, i la realitat que percebien i sobrevivien. De fet, gratant ací i allà, vaig saber que a l’antigor, per exemple a l’Egipte faraònic, hi havia un lloc que en deien Temple de la Bellesa, on les persones que eren delinqüents, malalts mentals o físics, o lladres comuns, eren portades i sotmeses a teràpies, molt conegudes actualment, però que ja es practicaven llavors, com l’aromateràpia, la musicoteràpia o la gemmoteràpia; després, quan eren en harmonia amb cos i ment, gràcies a l’aprenentatge d’oficis, aquestes persones tornaven a ser reinserides en la societat, totalment transformades i en pau amb si mateixes i amb el món. De fet, actualment, l’anomenada artteràpia té molta prèdica per al tractament de pacients amb estats d’ànim alacaiguts.
El surrealistes —sobretot André Breton—, a l’ombra des estudis de Sigmund Freud, Carl Gustav Jung, Marcel Reja, Hanz Prinzhorn (pioner de l’artteràpia) o W. Morgenthaler, van interessar-se per l’expressió de l’inconscient a través de l’art, amb què van contribuir al reconeixement d’un art fora de les normes acadèmiques i dels circuits habituals de l’art que afavoreix, encara avui, els diletants i outsiders de l’art, amb que encara augmenta més la bilis del món caduc de l’acadèmia.
Paradoxes de la modernitat: dels isards «perduts» als sense sostre abandonats
Enguany l’hivern, segons els nostres ancians, s’assembla més als que s’havia viscut en l’antigor, amb freds intensos i grans nevades a muntanya, un període en què pagesos i ramaders tenien cura no solament del bestiar i de les cases de què, majoritàriament, n’eren masovers, sinó que, a més, des dels clans familiars, tothom es dedicava a fer alguna tasca de més: conserves alimentàries, confecció de cistells i cordes, apedaçament de teles (llençols, borrasses…), arranjament de tanques… També, la caça –especialment per a les necessitats nutritives— era una activitat important, en què s’emprava tota classe de paranys, llaços i trampes per atrapar-hi petites bestioles que substituïen les proteïnes que, altrament, no es podien abastar. La caça major gairebé només era reservada als senyors, que en van fer veritables estropells, fins a la desaparició física d’espècies —ara tan enyorades— com els llops o els óssos.
Ve a tomb aquesta breu introducció per l’astorament que em va produir la notícia que uns agents rurals havien fet aquest febrer diversos viatges a la serra del Cadí per dur menjar a una cinquantena d’isards que, suposadament, s’havien «perdut», perquè segons la crònica televisiva no havien sabut sortir de l’aïllament que s’havia produït per les grans nevades —com sí que ho havia fet la resta d’aquests 1.500 bòvids que habiten en aquells indrets. És a dir: despenem importants recursos econòmics i personals per tenir cura d’uns animals salvatges que –per una conjectura tan cretinament humana— moririen si no els auxiliéssim com si fossin criatures de bolquers.
Els isards pirinencs (Rupicapra pirenaica) no són una espècie amenaçada, ans se’n permet la caça a costa de sucosos beneficis econòmics. Així se sostreu de les darreres bases aprovades pel Consell Comarcal de la Cerdanya, que aquest 2018 atorgarà fins a 49 permisos per caçar-ne (37 en categoria selectiva i 12 en categoria de trofeu, ambdós en modalitat d’acostament) al preu de sortida per peça de 600 i 2.300 euros respectivament. No ens imaginem la mateixa fal·lera puericultora ni l’afany econòmic per a la cura dels ramats de senglars que arrasen el camp català i que pul·lulen com estols d’estornells movedissos arreu, gràcies a l’estupidesa dels homo sapiens.
Tampoc no veiem, per contra –i com a contrast quasi esperpèntic—, que s’hagi fet cap pas real per a tenir cura dels centenars de persones sense sostre que mal dormen al carrer en alguns pobles i, sobretot, a l’entorn de les metròpolis, abrigats de cartrons o de flassades velles. Per bé que alguns ajuntaments han proveït llocs on sojornar-hi de nit i fer-hi algun àpat (sense qüestionar-los llinatges o motius), especialment en aquests temps gèlids, en absolut es resolt el gravíssim problema que pateixen aquests éssers foragitats —per circumstàncies diverses— de l’anomenat «Estat del Benestar» i dels mínims drets humans.
Vivim aquests temps de clarobscurs esborronadors, en què l’espècie terràqüia depredadora de tot i de tothom es fa perdonar antigues pràctiques saquejadores de l’entorn i dels seus habitants, lliures i autogestionats —salvatges—, i oblida com si fossin empestats els seus congèneres més febles. Aquest pas de l’excés al defecte, o a l’inrevés, és una de les nefastes conseqüències de la política portada a terme en els darrers lustres per la raça dels «progres» urbanites (de dreta i d’esquerra), que han promogut aquests vaivens ideològics des de la més estricta ignorància, tot confonent el veritable respecte pel medi natural amb un capítol dels Teletubbies.
Vaccines que no immunitzen
En pocs dies em sorprenen dues notícies relacionades amb el lucratiu i sagrat negoci de les vaccinacions que han passat gairebé desapercebudes per als fabricants d’escàndols.
D’una banda, la malaurada mort d’un infant, una nena d’onze mesos de Golmés (Pla d’Urgell), que va traspassar a Sabadell a causa d’una meningitis, però que «havia seguit perfectament el calendari de vacunes», segons va confirmar el responsable del Servei de Vigilància Epidemiològica a Lleida. En aquesta ocasió no hem sentit piular cap dels acèrrims defensors a ultrança de les vaccines i cap d’ells no ha comentat el fet que havia estat vaccinada als 2, 4 i 11 mesos del pneumococ i als 4 del meningococ, a més d’haver rebut en un sol còctel, i en tres dosis (també en els mateixos períodes), l’anomenada vaccina hexavalent (per a «protegir» de la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, l’haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B9).
De l’altra, la mort de 107 persones a Galícia —majors de 65 anys, amb altres factors que en diuen «de risc»— pel virus de la grip, de les quals 61 havien estat prèviament vaccinades d’aquest virus. En aquest cas, també és ben curiós el tractament informatiu que hi donen tant el Servei de Salut de Galícia com els mitjans de comunicació que fan copy and paste dels informes oficials sense dubtar-ne, perquè, arterament hi destaquen que dels 107 malaurats traspassos 46 no s’havien vaccinat, quan precisament la notícia és que hi ha més morts entre els qui van seguir el tractament isopàtic que no pas entre els qui no el van fer.
A Catalunya s’administren més de 3,2 milions de dosis de vacunes a més d’1,5 milions de persones cada any —amb un cost de més de 70 milions d’euros— i, igual que a la resta de l’Estat, no són obligatòries, però se’n presenta la necessitat tot fent servir les escoles com a centres sanitaris, amb què la responsabilitat dels tutors (pares i mares) és traspassada a mestres i professors, alguns dels quals, sortosament, se n’han declarat insubmisos.
En una època en què la salubritat, la bona alimentació i la cura amorosa, especialment dels infants, és incomparable a les èpoques de misèria i insalubritat dels inicis de les vaccines, és realment preocupant que actualment s’administrin fins als 14 anys d’edat 13 vaccines en diverses dosis, quan fins a l’any 1972 (en què es va establir el primer calendari oficial, amb l’administració isopàtica als centres sanitaris, si més no a Barcelona) amb prou feines se n’administrava quatre: verola, DTP (diftèria, tos ferina, tètanus) i poliomielitis.
És evident que hi ha un gran beneficiari de tot aquest maremàgnum mèdic: la indústria farmacèutica. A tall d’exemple, cal recordar la suposada pandèmia de la grip A (H1N1) decretada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’any 2009, que va suposar guanys milionaris per a Gilead Sciences, empresa que va rebre centenars de milions d’euros pels drets de la patent del Tamiflu, que es troba en mans de l’empresa Roche des de l’any 1996. Tots els governs del planeta van comprar grans partides de Tamiflu, malgrat la seva més que qüestionada eficàcia i idoneïtat. Entre els efectes secundaris que he esmentat, el propi prospecte es parla de «convulsions i deliri (amb símptomes com alteració en els nivells de consciència, confusió, comportament anormal, trastorns delirants, al·lucinacions, agitació, ansietat, malsons), que en rares ocasions van tenir com a resultat autolesió o un desenllaç mortal» (una manera de no dir que algunes persones han mort a resultes de prendre aquest «antiviral»). El Ministeri de Sanitat espanyol en va comprar en aquella ocasió milions de dosis, que va pagar trinco-trinco i que finalment no va administrar.
L’actual medicina basada en l’aforisme hipocràtic dels «contraria contrariis» (és a dir, actuar en sentit invers al dels símptomes), ja dibuixada per Empedòcles al segle V aC, evidentment no ha tingut ni té en compte un factor fonamental: el que podríem dir-ne el terreny, el context, de cada individu i la capacitat de la seva resposta immune quan s’esdevé una oportunitat infecciosa. Amb les «armes químiques» actuals i les immunitzacions isopàtiques se suprimeix l’expressivitat simptomàtica i patològica dels processos inflamatoris aguts…, però de mals i de remeis ja en continuarem parlant un altre dia.
Aviat arribarà —via març, marçot—, l’esperada primavera. Hi seré, si el 155 i els polítics cagacalces no impedeixen d’exprimir-me com fins ara. Estigueu bons!
