Arxius: Projectes

[Article de Josep Nogué.]

Què volem dir quan parlem de cultura? Si anem a la Viquipèdia trobarem tot un desplegament de definicions referides a totes les expressions humanes i maneres d’entendre la cultura a través dels temps, els territoris i les ideologies dominants en cada moment, així que no cal que les repetim aquí. 

La més elemental pot ser que “cultura” és tot allò que fem els humans, per contrast amb el que fa la naturalesa. 

De fet, seria les maneres que tenim d’adaptar-nos i sobreviure a la naturalesa de cada lloc, i per això el mot deriva de “cultiu”, que serien les arts i oficis que ens permeten viure en un entorn determinat. En conseqüència, cada lloc ha creat les seves maneres d’adaptar-se a un territori i a les seves condicions climàtiques. I donat que no és igual viure als tròpics que en territoris gelats, les cultures de cada indret, només per això, acaben sent molt diferents les unes de les altres. Però, a més, hi ha molts altres factors que condicionen les maneres de fer, entre els quals no són menors les rivalitats i la competitivitat entre territoris, cosa que estimula la creació, el desenvolupament i l’explotació de recursos i idees que ho facin possible, així com maneres de defensar-los; no en va la majoria d’invents comencen com a aplicacions bèl·liques. Encara que no ens agradi reconèixer-ho, la manera de fer la guerra no és pas dels apartats que menys importància tenen com a fet cultural de cada territori. 

Ens diuen els arqueòlegs que els nostres ancestres eren caçadors recol·lectors, però que a partir d’un moment es convertiren en sedentaris establint-se en llocs concrets; cosa que va donar origen, juntament amb el culte als difunts, a maneres de fer cada vegada més especialitzades, jerarquitzades i complexes. No obstant, sempre hi ha hagut pobles nòmades que han mantingut unes tradicions adaptades a una forma de vida itinerant, com els jueus o els gitanos. Per a uns, el moviment és la norma, per als altres, els sedentaris, l’estabilitat i l’acumulació són els símbols de la seva riquesa. I, òbviament, el contrast entre els uns i els altres sempre ha estat motiu d’enfrontaments. 

Si la naturalesa modifica o crea espècies noves per adaptar-se als canvis climàtics, els humans utilitzem la cultura per adaptar-nos a l’entorn. La transmissió de coneixements de cada ofici, les formes arquitectòniques, els vehicles, allò que mengem, cuinem o elaborem són el resultat de la manera com ens adaptem al territori, juntament amb els llenguatges que fem servir per comunicar-nos i les maneres que tenim per defensar-los. Tot això és cultura. 

La Bíblia, que és un compendi de les formes de fe dels humans, ens adverteix, amb el mite de Babel, de com solen acabar les coses sempre que l’arrogància ens porta a fer projectes megalòmans, que requereixen d’una unió sense fissures, disciplina, unitat de criteri i participació de tots els membres de la societat en el projecte comú. Això, que mai s’aconsegueix del tot, és encara el que pensen molts que hauria de ser el món ideal: un sol poble, una sola llengua, un sol país, un sol déu, una sola jerarquia, un projecte únic per a tothom. Eficàcia total! (Només d’escoltar la paraula eficàcia ja ens hauríem de posar en guàrdia.) És el que pensen molts que seria un món ideal estructurat d’aquesta manera. I doncs, si és tan perfecte, per què Déu no ho va voler? 

Bé, potser és tan elemental com que no hi ha una manera de fer un sistema que serveixi arreu i per a tot. Cada lloc, cada territori, ha de buscar les seves fórmules per adaptar-se als canvis constants, sense haver de dependre del “permís de l’autoritat”. 

Antigament, les dificultats de comunicació entre territoris distants feien que cada cultura (com les espècies animals) generés les seves pròpies tècniques, llengües, narratives i estils propis, ben diferenciats els uns dels altres; cosa que, com hem vist, no ha deixat mai de ser font de conflictes a causa de les diverses maneres d’entendre el món o dels interessos contraposats de cada una. Perquè a aquell que mana li preocupa sobretot que es respecti la seva autoritat, imposar el seu criteri, més que no pas el benestar de la gent. 

Ara sembla que es torna a imposar la idea que la uniformitat en tots el àmbits, propiciada per la globalització, sigui la solució de tots els conflictes, en detriment de tot el que és tradicional, local o particular de cada territori. Les eines utilitzades durant generacions esdevenen inútils i s’aparten als museus etnològics; les arts i oficis ancestrals deixen de tenir utilitat, davant de les noves tecnologies; els comerços tradicionals són substituïts per franquícies internacionals, que no es diferencien en res de les de qualsevol altre país. I, en lloc d’adaptar-nos al territori, és el territori (i els humans) que hem d’adaptar-nos al que ve de fora. La nostra torre de Babel actual, allò que ens ha d’unificar a tots en un sol projecte comú, és la intel·ligència artificial i la seva llengua, l’anglès; igual com ho fou en el seu moment el llatí per a església, o el castellà com a llengua de l’imperi espanyol. 

Havíem dit que la cultura servia per adaptar-se a les condicions físiques i climàtiques de cada lloc. Per què serà que ara, en lloc d’adaptar-nos al clima, el que pretenem és modificar el clima per adaptar-lo a nosaltres? És a dir, que hem renunciat a la nostra cultura i ara, en el súmmum de l’arrogància, ens hem obsessionat per corregir el clima. 

Ens diuen que nosaltres som els causants de l’anomenat canvi climàtic, però ja sigui així, o no, vol dir que hem perdut (i potser aquesta sigui la causa) els coneixements per sobreviure al nostre entorn, seduïts per especulacions uniformitzadores imposades. Així, hem perdut la pròpia cultura, fins i tot les maneres de defensar-la, i amb això, la capacitat de reflexió que comportava. Hem deixat d’escoltar els contes que l’àvia ens explicava tot gronxant-se al seu balancí. 

És simptomàtic, si més no, com la uniformitat militar, que antigament tenia colors i trets distintius molt marcats per diferenciar les tropes i cossos de cada regiment o país, ara, amb la seva roba de camuflatge, vesteixen tots de manera quasi idèntica; així, no es pot saber el cos o país al qual pertanyen, si no és mirant-los les insígnies o les banderes que porten, també de manera camuflada. La paradoxa és que amb l’eliminació de les diferències, en lloc d’acabar amb els enfrontaments, seguim guerrejant i barallant-nos com hem fet sempre, donat que la guerra segueix sent motor del progrés i l’economia. Ah!, això sí, ara globalitzada. 

I és que, en lloc de conformar-nos amb els recursos de casa nostra, només ens dediquem a saquejar globalment els recursos dels altres. La mateixa globalització que ha fet que, dins l’imperi unificat, les llengües i cultures que hi conviuen siguin infinites, talment com el corc que rosega la fusta d’un vaixell fins a acabar per enfonsar-lo. 

Sempre hi ha hagut cultures que s’han dedicat a saquejar les seves veïnes i, si han pogut, han intentat anorrear-les. Nosaltres mateixos n’estem patint les conseqüències. Estem veient com dia a dia s’esborren els rastres del que van deixar els nostres pares i avis, com la seva memòria se’n va amb ells i desapareix juntament amb la nostra llengua. Però el més greu és que aquesta pèrdua es considera progrés i ens avergonyim del fet que es notin els nostres orígens i la cultura de la qual provenim, mentre fem tots els esforços per adquirir la llengua i les maneres de l’imperi ocupant. 

Perdem el cul per sotmetre’ns a totes les imposicions de la cultura dominant, uniformitzadora, de pensament únic, monopolística, repetitiva, seriada i especulativa, on el que menys interessa és si allò que es produeix és útil, i perdurable, i s’adapta a les necessitats de l’entorn i la gent, o no; n’hi ha prou amb què es vengui. 

A la natura, la diferenciació és un mecanisme de supervivència que evita desaparicions massives en cas que canviïn les condicions ambientals. Els humans estem fent tot el contrari, estem posant tots els ous en el mateix cistell. De fet, ja està passant que costa saber distingir a quin país ets quan viatges pel món, ja que tots s’assemblen cada vegada més. 

Perquè, sí, la unitat de criteris que proporciona una cultura és un sistema pràctic de funcionament que beneficia, en general, a tots els que la comparteixen. Allò que no funciona és la barreja de gent desarrelada que es mantenen aïllats en guetos sense saber ni entendre res del lloc on habiten, mentre l’àvia la tenen a milers de quilòmetres. 

No seria més enriquidor i creatiu dedicar-nos, sempre que fos possible, a produir a cada lloc amb els materials locals, per respondre i adaptar-nos a les necessitats de cada lloc? De fet, és el que es feia abans, i el seu resultat és el que encara busquen els turistes quan visiten altres països. 

No només seria més agradable, original i satisfactori, sinó que no caldria transportar els materials i productes d’un extrem a l’altre del món. Això sí que rebaixaria de manera dràstica les emissions contaminants. I, potser, sentir-se orgullós de la pròpia feina i del lloc on es viu també faria que no es desitgés apropiar-se o emigrar a altres territoris per aconseguir les coses que allà tenen. 

La globalització fa que qualsevol diferència es dilueixi en un totum revolutum i, com sabem, la mescla de tots els colors només té com a resultat el gris. Així, el concepte de cultura acaba per ser només allò que finança el Ministeri de “Cultura”. Només són records del passat. I, és clar, en fer-nos a tots iguals, serà molt fàcil eliminar-nos a tots amb una mateixa fórmula. De moment ja han fet l’experiment de confinar-nos a tots. I se n’han sortit. 

D’una banda sembla que ens estem tornant nòmades, la gent sempre està en moviment, mentre que de l’altra ens pretenen estabular, fixant-nos a una sola manera de viure que ens tingui a tots controlats. 

Un dia potser ens recordarem del gronxador de l’àvia (que no parava de moure’s mentre es mantenia al seu lloc), però ja ni sabrem què era ni per a què servia, igual que tot allò que hi ha guardat als soterranis dels museus. I amb això haurem perdut el sentit dels nostres mots i viurem en un país i una llengua estrangers, sense haver-nos mogut de lloc. Que també per il·lustrar-ho tenim un mite que es diu “la invasió dels ultracossos”. 

Potser és que, des que les tradicions ens les fabriquen a Hollywood, no tenim més remei que oscil·lar entre aquestes dues paranoies: el gronxador de Psicosis i Els lladres de cossos.