La dona d’un mas, la dona eterna, ha vingut a confessar-me els seus temors i les seves creences. M’ha dit que tem l’amor, que tem la vida, que desitja l’home i que persegueix ratolins. La imatge d’una dona eterna! La de les grans contradiccions; la falsa que és sincera, la ingènua que és perversa. La dona eterna! S’empara sota el mantell dels seus dolors, i l’esquinça amb els seus desitjos…
La dona d’un mas, la dona eterna, s’ha inclinat damunt meu, li he fet d’espill entre dues mates. I m’he enorgullit de reflectir els seu sos perfecte. El seu rostre ha caigut enmig de l’aigua com una pedra… i els cercles s’han eixamplat al seu entorn fent de marc a la seva bellesa amb un calfred de goig…
La dona eterna és sempre una eterna promesa… i una eterna lluita.
…
He vist moltes vegades alçar-se el teló damunt la gran sala freda i negra de la vida. El veig baixar i pujar sempre, cronomètricament. Dins aquest gran teatre, amb un realisme exasperant, hi cau un baf espès d’humanitat que espera. Els homes hi estan barrejats com escarabats, closques de cacauet, llangardaixos, peles de taronja i puntes de cigarreta mal apagades. L’aire està empastifat de fum. Tothom es mou impacient. El teló s’alça. Hi ha la llum i l’ombra, la farsa i la realitat, l’odi i l’amor, l’apatia i l’ambició. També hi ha qui plora i qui, alhora, té la missió de provocar el riure. Uns i altres volen oblidar. Tothom vol oblidar. I, si poden riure, quin esplai! Per això els uns diuen nicieses, es belluguen grollerament per tal de provocar la rialla i fer xerinola. Val a dir, però, que no els costa gens aconseguir-ho. Tots plegats són fàcils d’enganyar, i se n’aprofiten. Quan els homes s’atordeixen, fan cara de babaus. I desitjarien fer-la sempre! Però això tampoc no és fàcil. El teló cau. Entreacte. Quan descansen, els homes es donen aires d’importants, caminen amb les mans a les butxaques, una cigarreta als llavis. Darrere el seu aspecte digne i estirat hi ha el temor d’haver rigut una miqueta massa; però tothom volia riure. És un descans, fer el que fa tothom. Ara cal parlar perquè tothom parla, fumar perquè tothom fuma… I així augmentar la bafarada de fum i de suor. Més cacauets per terra, menys escarabats, més peles de taronja, menys llangardaixos. Més bruta l’aigua, menys peixos. El teló ja s’alçarà aviat, continuarà la farsa, i l’empastifada.
Pintat o real, enmig d’aquest decorat, un riu com jo no hi te un paper gaire lluït. Els estols d’estornells i de pinsans que ara s’apleguen a la meva vora no poden pas fer-me oblidar les cares, els plors, els riures, les ganyotes i els crits dels homes. El teló va amunt i avall, sempre. I jo no puc deturar-lo; sóc impotent per canviar res. Aplaudiments, xiulets i crits. Una mata de bruc sota un plàtan nu. Tres barbs neden contra corrent. Un ànec salvatge ha vingut per atzar, i per atzar se’n va. El teló cau; és un teló sembrat d’estrelles, d’il·lusions o de fatalitat. El teló cau… És un teló de boira, de gel i de neu.
Quan tomben les clarors enllà de l’hora malva,
on toquen les campanes a plaer dels somnis,
desperten milions de punts brillant a l’infinit.
Ens posarem a comptar estels, estupefactes,
davant l’esotèrica grandesa d’aquest
univers que ens aclapara en les curtes nits
d’estiu, quan tot convida a contemplar,
a badar, a meditar en la humana petitesa,
ignorants de la relativitat del cau sota la lluna.
Tot i que podem ensenyar amb el dit
la distància entre el jo petit i
el tot que volem agafar amb la mà,
quan al cor despunta l’aurora d’un nou dia
i el temps impassible ens roba el demà.
El que desitges en secret, guarda-ho per a tu,
que no cal braolar l’atenció del sol
per mirar i besar l’estrella del nord.
Aquell dia d’ahir mai més no tornarà.
Són les sis de la tarda d’un divendres de maig. M’acompanya la música de Lluís Llach i entre pas i pas vaig endinsant-me camí enllà.
Camí en què deixo enrere les últimes cases del barri de les Cases Noves i arribo a les roques on comença la carretera que va cap a Còdol.
Degoteig, les roques ploren aigua que es va filtrant cap a la terra del camí, fent una molsa verda, quina sensació de frescor!
La gran roca que fa barbacana i recull al vianant quan l’atrapa la pluja, una roca amb aquesta forma característica que li dona personalitat…, drecera entre la muntanya rocosa, jo prefereixo la carretera on m’acullen les flors boscanes. Al lluny se senten les esquelles de les vaques que pasturen l’herba fresca d’aquesta primavera, un gos lladra potser per la presència d’algun foraster prop de casa seva.
Segueixo; el raig del sol em va penetrant cos endins i assaboreixo la presència tranquil·la que em dona el silenci.
Camí avall, avui harmonia de colors verds, cants d’ocells i silenci, només els meus passos i jo, passo pel rierol que l’aigua batega a les roques, murmuri d’aigua.
Flors boscanes em van acompanyant el meu pas. Vaig caminant, sembla que els ocells estan embriagats del silenci, aquesta primavera tan verda!, de sobte dos conills em surten al pas i corrent s’amaguen darrere d’uns matolls.
Segueixo el camí, m’envolten les muntanyes rocoses, els meus ulls van observant el contorn, tot és nou, tot és diferent i tot és el mateix.
Em sento estranya i a la vegada m’atrau aquest camí, aquestes muntanyes, aquest paisatge, aquesta tranquil·litat de solitud buscada, em sento feliç. Inspiro l’aire net i una olor d’herba tendra i de flors m’arriba als narius.
De sobte, inesperadament sento aquest calfred que em fa tenir la mirada en observació, una sensació de por, no…, por potser no, sí d’un ambient estrany, misteriós, un camí que m’agrada caminar, però a la vegada m’hi sento poruga.
Com si aquestes roques amaguessin alguna cosa entre feréstega i a la vegada de pau i tranquil·litat. Percepció d’embruix i misteri, com si de sobte m’aparegués, com per art d’encantament, un bruixot o una bruixa o un follet malèvol… Llavors em sento insignificant, petita, poruga i observo, observo i la mirada em porta raigs de sol, arbres de mil verds, matolls, fressa de l’aigua, ocells volant sobre meu, i penso que aquest misteri no és més que la meva imaginació, avui fa sol i el dia és clar i seré…
En dies de vent les branques dels arbres i el ramatge dels arbustos mouen les fulles brunzint compassadament, fent més basarda al camí.
He fet el camí sola i a la vegada ben acompanyada per aquest paisatge que em captiva.
Després de molt caminar l’aigua del riu Ter apareix al fons, a la vall, quieta, tonalitats de verd, avui és tot verd, cal agrair a la pluja que ha caigut aquests dies.
Silenci, la música em va acompanyant, novament més silenci, les esquelles de les vaques, més silenci…
Instant sentint la remor de l’aigua, retorno el camí a casa. De sobte a l’últim revolt de la caminada xerrameca de gent…, he arribat al poble.
El 27 d’agost de 1965, Salvador Dalí va proclamar la vella estació de trens de Perpinyà com el «centre del món», nom que ha perviscut fins al moment. Bé, tothom hi diu la seva i també han construït un monòlit per recordar-ho. I és que no podré entendre mai que un geni com Salvador Dalí es pogués confondre tant. I si fos que ho fes a consciència perquè tot canviés un dia per art d’encanteri i cinquanta anys més tard es descobrís que el verdader «centre del món» és a Ripoll, exactament a dos-cents metres de profunditat sota l’altar major de l’església de Sant Pere, a la plaça del monestir i l’Ajuntament?
Tot és nihilisme en estat pur, tot és negat i cert al mateix temps; i és així perquè tot ha deixat d’existir menys la veritat ripollesa, que és molt certa. Això ho manifesten dues tintoreres que amb el canvi climàtic han pujat Ter amunt i, en arribar a Ripoll, han dubtat entre el Ter i el Freser. Ei, tintoreres fòssils marines! Sapigueu que aquí ningú no dubta de la veritat, ningú no dubta de res. El Ter i el Freser són el mateix, com la veritat de nit i de dia. Sí, sí, als parlaments parlen poc i massa, aquesta és la realitat.
*22-10-2022. Educació invertirà 200 milions d’euros (més) a digitalitzar les escoles. 02-06-2023. Suècia frena el seu pla de digitalització de les aules.
Alguns sectors de la nostra societat tenen una relació singular amb els llibres.
El mercat del Born, on s’havia de bastir la Biblioteca «provincial» de Barcelona. [Foto: Ad Meskens / Wikimedia Commons.]
Al cap de dues dècades d’indefinició amb el destí del Born, i quasi a punt de ser enderrocat, per pressions veïnals s’havia optat per construir-hi la Biblioteca «Provincial», fins que van aparèixer les restes de la ciutat medieval i moderna i es va decidir conservar-les, malgrat l’oposició del moviment veïnal, que persistia en la biblioteca. Preferien perdre un testimoni de la història de la ciutat i del país sencer en nom de la cultura i de l’amor al llibre. No és un cas aïllat. Un barri sense biblioteca és com un cul de món. S’entén, la biblioteca, a més de llibres, diaris, revistes, música connexions…, és un espai d’estudi per a escolars i universitaris, un lloc de lleure i relació i un refugi climàtic per a tothom. A més, tenim molt assumit que la cultura ha de ser gratuïta, per a tothom. Li hagués pogut tocar a l’habitatge, o al transport públic, o a les patates, però ves per on li ha tocat a la cultura de fer aquest paper en la nostra societat.
Així s’entén que, malgrat aquest amor passional pel llibre i per la cultura, cada començament de curs, amb les butxaques escurades per les vacances (qui en pot fer) la compra dels llibres i del material escolar es converteix en un drama d’unes dimensions colossals en el qual s’apunta tothom, AMPA i mitjans de comunicació i un bon sector de mestres.
Quan arriba la «rentrée» hi ha dos operadors que són assenyalats amb el dit acusador: els editors i, sobretot, els llibreters, tots ells una colla de fariseus que s’enriqueixen amb una cosa tant sagrada com és la cultura (gratuïta). Tot i això i per molt que m’hi escarrasso, no aconsegueixo trobar cap llibreter, independent, que s’hagi fet ric amb l’ofici.
Efectivament, els llibres de text són cars, de fet costen com a mínim un 20% més del que haurien de costar, que és el tant per cent que els grans grups editors dels grans mitjans de comunicació estatals van decidir destinar a subornar les AMPA, direccions i mestres, per fer-se la competència i com que no tenen el preu fix, com la resta de llibres, el venedor final posa el preu que li dóna la gana. La resta d’editorials, menys poderoses, on cal comptar-hi les catalanes, van sobreviure, malgrat no poder assumir en molts casos aquestes exigències, gràcies a la consciència de molts mestres que preferien poder escollir entre opcions pedagògiques més variades i més avançades, i sobretot en les línies educatives en català.
Els diners dels suborns se suposa que anaven destinats a labors de suplència de les obligacions de la Conselleria, que feia la vista grossa saltant-se les lleis i carregant-se més de 400 llibreries del país en molts pocs anys, afeblint així el teixit més dens d’accés a la cultura (pagant) de tota la península Ibèrica i part de l’estranger. I no us penseu pas que el destí dels diners sempre era tan noble.
Les AMPA se les van empescar totes per evitar la despesa en libres de text, molts mestres també. Bancs de llibres, llibres reciclats, apunts… Ja sé que és impopular blasmar contra els llibres reciclats, però sóc dels que defenso que un llibre de text, després d’haver passat un curs, ha de quedar com un escombra, marcat, guixat, subratllat, tacat, fet servir, perquè aquesta és la funció dels llibres de text, de quasi tots. En canvi s’educa els nens a tractar el llibre com un objecte suntuari, sobrer, de mira’m i no em toquis. Quan a l’institut dels meus fills esborrava i classificava llibres durant quinze dies de setembre per la revenda del curs entrant, la majoria que els venien a buscar de segona mà eren els fills o pares de professions liberals, dels que se’ls haurien pogut comprar nous tranquil·lament. Si que hi havia unes quantes famílies a qui els anava molt bé. La majoria, però, volia que els seus fills estrenessin llibres i els anaven a comprar a la llibreria. Què ens havíem cregut de tractar-los de pobres!
Recordo uns quants pares/mares de l’AMPA que els confortava més fotre el llibreter que ajudar les famílies.
En aquest país, un barri sense biblioteca és com un xalet sense piscina, fa pobre.
Un nen sense llibres de text, fa progre.
El novembre del 2006 l’Ernest Maragall, aturat a l’estació dels socialistes, aterra a la Conselleria, cofoi, amb la nova LEC sota l’aixella, una autèntica eina d’autogovern, segons diu ell. L’Ernest Maragall és un polític de llarg recorregut, és com un mercaderies: militant del FOC, fundador de Convergència, del PSC-Congrés, del PSC, de Nova Esquerra Catalana, Moviment per Catalunya, Moviment d’Esquerres i finalment militant d’ERC i quasi quasi batlle de Barcelona. Un mercaderies que para a totes les estacions. Va anar a col·legi al Virtèlia i va ser escolta de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Per a la resta deu ser economista i informàtic autodidacta, perquè a la seva biografia no apareix cap universitat ni escola superior.
L’entrada del patrici Ernest Maragall a la Conselleria va ser catastròfica.
Durant la campanya l’Ernest havia fet una promesa demagoga i suïcida: «Els llibres de text seran gratuïts«. És clar que quan va veure els números es veu que es va posar primer vermell i després blanc, però la promesa estava feta, i aquesta va decidir complir-la.
Quan va convocar al sector, editors i llibreters, va ser per dir-nos que pensava crear una plataforma digital (Atria Educat 1×1) que cada estudiant tindria un ordinador i cada escola pantalles, i xarxa i de tot i que com ho havien de fer per tenir els llibres de text digitalitzats a la plataforma. Aleshores va ser el sector que es va posar primer vermell i després blanc.
Aquesta primera embranzida la van desinflar els serveis jurídics de la Conselleria. El conseller no sabia què eren els drets d’autor, ni la propietat intel·lectual, ni el pes econòmic i social del sector. La solució raonable, al meu parer, i que es va proposar, era semblant a la que s’havia adoptat a la indústria farmacèutica amb els medicament genèrics. El llibre de text era car, d’una banda, perquè l’estat, curt de mires (o no), l’havia alliberat del preu fix i, de l’altra, perquè els llibres necessitaven recórrer a les il·lustracions, de les que calia pagar drets d’imatge i l’obligada qualitat dels pesants papers cuixé per a suportar-les dignament. Si les escoles disposaven de mitjans tecnològics la xarxa ja donava sobradament cobertura a tota mena d’informació complementària i d’imatge, es podia editar un llibre de text «genèric», amb un preu molt més baix i subvencionable del tot o en part per l’administració i permetent que la indústria editorial continués treballant en els continguts, que era la seva expertesa i la seva vocació i combinar, amb intel·ligència, els recursos digitals amb els avantatges del paper. Val la pena llegir aquesta enquesta.
Aquells dies no només es va intentar salvar un sector clau de l’estructura d’estat, també el llibre com a pal de paller i element imprescindible per a l’ensenyament i l’aprenentatge.
La resolució final de la Conselleria va ser que els docents crearan el material i les eines amb què treballaran amb els seus alumnes. Generar els continguts per a la plataforma des de les escoles, un col·lectiu mal format i cada cop més pressionat per qüestions que són alienes al propi procés d’ensenyament, és per arrencar a córrer. Però així va ser, l’empresa Aventia i la Cooperativa Abacus van ser escollits a dit per gestionar el projecte, deixant de banda els editors i els llibreters (a qui li sorprèn?). Ara hi ha escoles amb bancs de llibres, amb llibres socialitzats, recuperats, amb apunts, alumnes amb ordinador, d’altres sense, mestres que saben informàtica, d’altres que no saben ni llegir, escoles connectades a la xarxa, d’altres en procés…
Una diversitat pedagògica i unes línies editorials pròpies excel·lents han anat a fer punyetes per sempre més.
L’informe PIRLS diu que la majoria de nens catalans de 4rt de primària no entenen el que llegeixen, i els suecs, pioners en la informatització de les aules, rectifiquen i tornen al llibre de text.
Al Departament d’Educació es fan el suec i continuen invertint en un projecte fracassat destinat al desastre.
