En aquesta ocasió, l’actor i director teatral Albert Freixer recita el text «Despertar», de Nan Orriols.
Gran duc
El mussol més gran que viu a Catalunya va desapareixent. Al Pirineu i al Prepirineu ja no en queda cap. És curiós: aviat només quedaran els que fan estudis sobre la seva desaparició. Es quedaran sense feina? Res d’això. Tenen centenars d’espècies per explicar que desapareixen a Catalunya.
Els mitjans de comunicació van parlant dels Jocs Olímpics d’hivern i aquests dies, també, es parla molt de les màquines que espien els polítics independentistes i els advocats que els van defensar en aquell judici presidit pel jutge Marchena. Sort en tenim, que els jutges vesteixen de negre, color funerari per excel·lència!
Són dies estranys. A Madrid diuen que ningú no ha espiat, o només una miqueta. També, diuen que els espiats són ells. Aquí, els més inútils encara continuen demanant diàleg i el personal, que som el comú de tots plegats, avorrits de tot, estem contents perquè les mosses del Barça guanyaran de ben segur la Champions.
Però les guerres no paren a tot el món. El canvi climàtic provoca sequeres on moren indígenes i ramats per falta d’aigua. Les dictadures i les dictadures de democràcia plena esclaten amb força en aquest temps en què ja s’albira que hem fracassat com a espècie i estem disposats a autodestruir-nos per defensar els nostres dogmes i raons: Jocs Olímpics, creuers al port de Barcelona, la Sagrada Família que només és un negoci i que ja torna a recaptar… Tots, ben trastocats.
Uns mossos que van actuar durant l’atemptat de la Rambla demanen més d’un milió d’euros per danys psicològics. Els infants, innocents, no demanen res. Miren amb ulls grossos un món que encara no coneixen. Però res de tot això no ho podran veure els ulls també immensos del gran duc.
No sé si a la taula de diàleg parlaran del duc o dels infants innocents. No sé si parlaran de les clavegueres, de totes les seves i de les dels nostres rius, avui ja pràcticament sense vida.
Reflexions d’un gandul fracassat. «Nihil novum sub sole»
[Un report d’Eduard Garrell.]
Un Real Decreto de 6 de novembre del 1878 concedia als porters de les finques de Barcelona i de Madrid «caràcter de auxiliar de la policia». Un altre R. D. del 1908 requeria l’aprovació del càrrec pel governador civil o pel batlle.
Quan va acabar la guerra, un eixam de porteres i porters van ocupar els baixos de les finques a dreta i esquerra de l’eixample, sovint emigrants que en funció de la seva afecció al «règim» obtenien habitatge gratuït, alguns ingressos pels serveis que pactaven amb la comunitat i les obligacions tàcites abans descrites, amb la complicitat policial i la delació dels veïns, si els era requerida. Imagineu-vos algú que us controla els moviments, els horaris, les visites, la correspondència, el que mengeu, el que parleu.
Com qualsevol altre català vaig néixer en un ambient de clandestinitat, de prudència i de por que se’m va fer natural.
Quan la portera acabava el jornal i se n’anava o dormir entrava en funcions el sereno, que al principi anava acompanyat d’un guàrdia. El sereno, a Barcelona, no cantava les hores ni despertava els pagesos o els pescadors, portava les claus de cada portal i et podia preguntar «usted de dónde viene i usted a dónde va». Per qualsevol sospita el guàrdia entrava en funcions. Més tard, quan el guàrdia el va deixar d’acompanyar, quan tenia alguna sospita, «tocava el pito» per alertar la policia. N’hi havia algun que el tocava tan sovint que la policia ni li feia cas. D’aquí ve la dita: t’han pres pel pito del sereno.
Evocant aquells anys, d’espies en teníem arreu. Evocant la meva escola, el Liceu Francès, on em van dur per a eludir l’escola franquista o religiosa, l’estat hi va encaixar l’egòlatra Pere Ribera, una mena d’inspector permanent que amb zel estakhanovista va anar traient de les aules, amb falses excuses pedagògiques, els fills dels «rojos» dels qui devia tenir informació (el Liceu n’era ple) fins que un cop depurat els va robar la clientela més benestant per a fundar l’escola Aula, que va dirigir amb mè de ferro. Això si, monsieur Rivière té la Creu de Sant Jordi. En el meu cas, als 11 anys, després de tres intents, no vaig passar l’examen obligatori d’ingrés al batxillerat espanyol. A les Escoles Franceses, on vaig continuar, em van convalidar fins a tercer de batxillerat només d’arribar-hi.
Una altre exemple del control que s’exercia sobre la població el vaig tastar a les conferències clandestines que a la segona meitat dels seixanta organitzava en Joan Triadú al CICF sota el paraigües de reunions de pares d’alumnes. Allí hi vaig conèixer escriptors, poetes i intel·lectuals que cometien el delicte de ser catalanistes. La consigna abastament repetida era que, en acabar la trobada, no sortíssim mai plegats, que no ens ajuntéssim a les parades de l’autobús i que no agaféssim mai cap taxi. Molts taxistes eren confidents de la policia i més d’un havia acabat el trajecte a la comissaria pel sol fet d’haver parlat en català o fer un comentari a desgrat de conductor. Com que una bona colla tenia el proxenetisme com a feina complementaria, gràcies a aquesta complicitat la policia mirava cap a una altra banda, a més de tenir ulls en els prostíbuls. El meu pare (i jo agafat de la seva mà) hi vam anar a parar (a la comissaria) denunciats per un cobrador de tramvia que no va tolerar que se li adrecés en català. Molta gent, com el meu pare, vivien com a refugiats clandestins en el seu propi país, patint per no haver de contestar a la pregunta d’ofici «usted qué hizo durante la guerra». No calia cap delicte de sang per acabar afusellat al Camp de la Bota.
A l’editorial on vaig començar a treballar l’any 1966, un dels autors, J. R. A., es va auto proclamar membre del consell d’administració i ficava els nassos des dels continguts dels llibres fins a la vida privada dels treballadors i accionistes, la majoria dels quals eren mestres republicans depurats. Anys més tard em vaig assabentar de les seves relacions amb la policia nacional.
La migrada possibilitat de llegir també estava controlada i espiada. Els llibres prohibits i compromesos que arribaven a casa ho feien a través de l’Alexandre Blasi, que tenia contactes amb Mèxic. Aquests llibres passaven de mà en mà a través dels armaris dels vestidors del Club Natació Barcelona, amb la complicitat d’un treballador que els camuflava amb la roba que sortia dels assecadors.
Als voltants dels noranta, militant a ERC i havent estat escollit conseller nacional, tinc la certesa d’haver tingut el telèfon punxat. El que no puc afirmar és si per la policia o pel propi partit, ateses les connivències, que més endavant se’m van fer evidents, d’alguns membres destacats del partit amb la Guàrdia Civil.
Així doncs, no puc evitar la perplexitat quan veig el nostre governador i la seva cort, indignats, batent els braços com borinots, perquè els han espiat en un país on s’espia per decret llei. A la seva ineptitud per governar, per ni tan sols blindar la llengua, s’hi suma l’estupidesa de creure que l’estat espanyol respectarà la seva intimitat. Ara em queda el dubte de si les seves claudicacions són degudes a la «desescalada» o que l’espionatge de l’Estat a qui serveixen els té agafats per les gònades amb afers inconfessables que posen en perill el futur del meu país.
Res de nou sota el sol.
L’habitatge social: un sostre per a tothom?
[Un article de Jordi Sánchez.]
La Constitució espanyola de 1978 diu a l’article 47: «Tots els espanyols tenen dret a disposar d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics».
A Catalunya tenim la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge (la primera norma integral que s’aprovava a Espanya i, per tant, defensava el dret de la ciutadania a l’habitatge).
Els fet històric és que des de la Llei del sòl de 1956 fins a la seva reforma el 1975 en el Text Refós, s’introdueixen mesures de previsió de sòl per l’habitatge social, amb el nomenclàtor HPO (habitatge de protecció oficial). A Catalunya les reserves arriben fins un 40%, és a dir els planejaments derivats fixen una gran exigència de reserva de sòl protegit. Des dels anys vuitanta fins a la crisi de les hipoteques subprime als EUA el 2007, a Espanya es varen construir habitatges protegits HPO amb ajuts econòmics públics, però la realitat és que molts d’ells en aquest període agafaran el camí especulatiu que oferia el mercat i preferien desqualificar l’habitatge per a posar-lo a la venda en el mercat lliure.
Conclusió: Espanya, en general, no ha tingut una política adient amb el tema de l’habitatge. Ni de compra assequible i menys encara amb el lloguer, però sobretot amb el lloguer social, a diferència d’altres països de la UE.
Oportunitat
És ara que que amb la injecció del Banc Central Europeu, per acord de la Comissió, s’han posat per primera vegada recursos econòmics amb la missió de pal·liar la crisi econòmica, també produïda per la pandèmia de la covid i incidir en el mercat de l’habitatge entre altres sectors econòmics. Si no som eficients amb els fons Next Generation i deixem passar aquesta innegable oportunitat perdrem el tren de posar-nos al dia i cobrir els objectius dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i la millora del clima.
Si realment l’habitatge, tal com preveu la Constitució de 1978, és un sostre per a tothom, aprofitem per a corregir els errors comesos.
Posem-nos, tots i totes, les piles d’una vegada!
Així ho veig
[ARTS I OFICIS] Anarquisme
[Un conte de Jordi Remolins.]
Amb un moviment sinuós l’escurçó va embolcallar-se sobre ell mateix amb un plaent fregament d’escates. El barroc amuntegament de núvols negres assetjava la blavor d’un cel que llençava tota la seva calorosa ira sobre aquell segment de planeta. Sobtadament, un soroll de frens va alertar al rèptil just a temps per aixecar el cap triangular mentre feia uns llengots poc amigables. El cotxe que acabava de sortir de la carretera va aturar-se a un metre del grup de còdols on reposava l’animal, després de lliscar fora de control, haver quedat suspès sobre dues rodes durant un segon, i tornar estrepitosament a terra aixecant una petita muntanya de pols.
L’últim dia de vida del fundador del casal anarquista no estava sent una bassa d’oli. Els esdeveniments dels últims mesos havien capgirat la seva existència fins a límits insospitats. La dona amb qui havia compartit els darrers anys li va explicar que durant el sopar d’empresa previ a les festes de Nadal s’havia embolicat amb el seu superior i que, molt probablement, l’embaràs que li estava dimensionant la panxa tenia uns cromosomes que no es corresponien en absolut amb els seus. Tot va ser posar fi a la relació i iniciar-ne una altra de molt més intensa amb qualsevol beguda espirituosa que se li posés a l’abast. Va ser aleshores quan va perdre bona part de la cartera de clients que tenia com a representant d’una empresa d’alimentació vegana, després d’incomplir horaris de visita, dates de lliurament i alguns errors comptables que van acabar de retruc amb el seu contracte.
La manca d’hores de son, l’adherència cada vegada més precària d’uns pneumàtics que necessitaven la jubilació i un excés en la taxa d’alcohol a la sang que triplicava el permès per la legislació, van afavorir que el vehicle que conduïa es desequilibrés sobre l’asfalt socarrat de mitja tarda. Un cop superat l’ensurt, amb el cor bategant-li encara desbocadament dins del pit, va obrir la porta del vehicle, va baixar-ne i va deixar que una bafarada d’aire calent l’angoixés més encara. Va voltar el cotxe i va adonar-se que els desperfectes eren mínims, més enllà d’una roda punxada i el para-xocs de darrere abonyegat.
Un bon glop de l’ampolla de vodka que portava al maleter va animar-lo a canviar la punxada per la roda de recanvi. Quan ja ho acabava de tenir enllestit, un vehicle policial va aturar-se també a la petita clariana.
Un agent amb unes rotllanes de suor creixent al voltant de les aixelles va baixar del cotxe patrulla i va preguntar-li si necessitava ajuda. En escoltar-li la veu arrossegada i el tuf etílic que li desprenia l’alè va girar-se d’esquena per demanar al seu company que li passés l’alcoholímetre i un broquet precintat. Tots dos s’hi van apropar mentre retornava el gat i la roda malmesa dins el maleter. Van convidar-lo a bufar i, un cop constatat que l’alcohol a la sang tenia nivell de delicte penal, van reclamar-li el permís de conduir. El fundador del casal anarquista va entrar al vehicle, va donar-los la documentació que duia a la guantera, i aprofitant un moment de lucidesa en què se li van alinear les quatre neurones del cervell —o, justament, tot el contrari— va accionar el contacte i va sortir esperitat en direcció nord. Els policies van mirar bocabadats l’escapista, després la seva fotografia i el nom al carnet, i finalment es van esguardar entre ells com si esperessin quin dels dos prenia la iniciativa de perseguir-lo o si més no de reclamar ajuda a través de la radiofreqüència del vehicle.
L’acceleració va ser tan desproporcionada que quan va prémer l’embragatge per posar segona el motor va respirar tan alleujat com una actriu porno després del seu primer gang-bang. Els retrovisors delataven que el vehicle policial encara no havia iniciat la persecució quan va arribar al canvi de rasant. Els pneumàtics van gemegar, va posar tercera i després quarta. A dos-cents metres d’una corba pronunciada va haver d’accionar també l’eixugaparabrises perquè començava a caure la pedra habitual de les tempestes d’estiu, del diàmetre de pilotes de golf. Va ser llavors, a una velocitat de cent seixanta quilòmetres per hora i amb el cel enfosquint-se sobre el seu cap, quan va adonar-se que en lloc de trobar la palanca del canvi el que estava tocant era la pell de l’escurçó que s’havia introduït en el vehicle tot aprofitant la porta oberta. I mentre perdia de nou l’estabilitat de la conducció, va ser conscient que ja no tenia ni calor ni fred ni tot el contrari i que tots els seus problemes es resoldrien definitivament en qüestió de segons.
Elogi de (la) merda
[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
El món serà millor el dia que l’acte de defecar esdevingui un sagrament.
Sovint oblidem que el primer que en ofereix un nadó quan arriba a aquest món és un pilonet de merda i, durant força temps, no aportarà res més, cosa que obliga als seus progenitors a subministrar-li l’aliment necessari per a mantenir aquesta producció. Tots els animals que tenen cura de les seves cries hi dediquen la major part del temps, mentre la prole no sigui capaç de procurar-se’l per si mateixa, un fet que, en els humans, sol perllongar-se força anys. És el cicle de la vida, que ens exigeix, a canvi d’allò que ens dóna, que l’hi retornem els excedents.
D’aquest trànsit la ciència n’ha fet objecte d’estudi: els metges en dedueixen l’estat del pacient tot observant allò que produeix el cos; biòlegs, nutricionistes, químics, agricultors, naturistes…, en fan seguiment per veure com s’integra, es transforma i és aprofitat en el món vegetal. La femta és or per a la terra.
Ja sia amb la nostra col·laboració, o sense, la naturalesa recicla qualsevol excrement, tot allò que és orgànic es degrada i es transforma, encara que hagi d’esmerçar-hi segles, com és el fet de convertir grans masses de vegetació en petroli.
És, però, un cicle amagat, que es produeix en l’obscuritat, dins els organismes vius, sota terra, i fins el fet d’emergir dels cossos és un acte que s’acostuma a fer d’amagat, en solitud i fora dels focus. Hi deu contribuir que l’eixida del cos es faci per la part oposada a la cara, que sol ser de més bon mirar. L’altra, en canvi, és la part impura, tant pel lloc per on es fa com pel lloc on es fa, ja que no gaudeix de cap prestigi i ha de mantenir-se amagat, són les clavegueres.
I no obstant, tenir-ne cura, marca la diferència entre una societat civilitzada i culta i les que no ho són. Romans i àrabs hi donaven gran importància. Ara quasi només ens hi referim per a parlar de les clavegueres de l’estat, sobretot en els sentit que no estan tot el sanejades que caldria.
Perquè cagar (i cagar-la) és inevitable, imprescindible, el que és insà és que no acompleixi el seu cicle, que en lloc d’abonar la vida i fer-la créixer, emmetzini tot allò que toca.
Cada dia la medecina dóna més importància a com es produeix el transit intestinal, quins processos s’hi produeixen i quin és el resultat final, fins al punt d’implantar femta en bon estat a pacients que tenen la flora intestinal alterada.
Perquè tot allò que no acompleixi el seu cicle es converteix en verí per a l’organisme que l’ha de contenir, ja sia el del cos dels animals, de les persones o de les estructures socials, polítiques o urbanes.
Des de sempre, la naturalesa ha absorbit, digerit, reciclat i transformat tot allò que produïa, degradant els materials per a poder ser reabsorbits; tan sols minerals com l’or o les gemmes tenien la capacitat de resistir-s’hi i d’aquí el valor que encara se’ls atorga.
Per contra, encara no fa cent anys, hi hem afegit els materials sintètics que no es degraden o que tenen cicles de centenars o milers d’anys. El col·lapse que això ha generat en els organismes vius el veiem dia a dia. Els materials plàstics ho empastifen tot, des dels mars a les muntanyes i des dels laboratoris als estómacs de peixos, tortugues i dofins. La terra sencera és ja un producte embolcallat d’hidrocarburs, plàstics i pesticides que provoquen la mort de milers d’espècies, incloent-hi la nostra, si ens descuidem. L’hem ben cagat de no ser capaços de digerir tot allò que produïm. Que molts d’aquest productes provinguin del petroli ja ens hauria d’advertir de la seva condició.
La nostra obsessió per la permanència, per assolir la vida eterna, per la negació a acceptar els canvis, per a fer productes que no es malmetin, ens està portant, paradoxalment, al punt de l’extinció.
Cagar sempre s’ha considerat un acte íntim i privat, ja que les distraccions entorpeixen una funció que depèn de la relaxació. S’ha de deixar que passi. Però, també, s’espera de les bones maneres que el resultat no quedi a la vista, que les restes siguin retirades i prossegueixin els seu cicle natural de reaprofitament i absorció per part del medi.
Sempre ens trobem, però, gent incívica (especialment als lavabos públics) que estampen els seus residus per les parets, de vegades amb una fúria creativa que sembla voler emular la Capella Sixtina. Que això passi als lavabos públics ja ens dóna una idea de com i perquè hem arribat a empastifar el món fins als extrems que tenim ara. És evident que no tenim una cultura del reciclatge, però tampoc els animals no la tenen i no fan el que fem els humans.
El problema, doncs, és fer productes que no es degraden, que aspiren a la vida eterna i una cultura de creixement sense mesura que pretenen tocar el cel com la Torre de Babel.
Tot allò que no es degrada, que s’acumula, esdevé un vampir, xuclador d’energies, que converteix en morts vivents tot allò que toca.
Que hi hagi corrupció forma part dels cicles naturals. Però, que amb els excrements pintem parets, que el territori s’ompli de deixalles i d’això en fem negoci i bandera, ens condemna a viure en taüts: cobrir-nos amb mascaretes i vies connectades a les nostres artèries que ens alimentin. Tan vulnerables i dependents com nounats o pacients agònics.
No hi ha res més tòxic que allò que és incorruptible. No hi ha res més corrupte que l’acumulació.
Igual que tenim un sagrament de l’eucaristia, dedicat a l’aliment espiritual, hauríem de fer de l’acte de defecar un sagrament, que ens previngui contra l’acumulació i l’estancament, destinat a evitar tot allò que pugui esdevenir permanent, enquistat o paràsit.
L’alternativa és un altre sagrament, el de l’extremunció.
Justícia climà… què?
[Un report de Marià Borràs.]
Els passats 17, 18 i 19 de maig vam celebrar les jornades de justícia climàtica a la Universitat de Girona, organitzades per la Càtedra Internacional UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible (CIUDHS), el Departament de Geografia, en col·laboració amb Crida pel Clima-UdG i el col·lectiu Fractal i amb el suport de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, dins del marc del 40è curs de drets humans, enguany titulat Justícia climàtica: propostes des de i per als drets humans, que va tenir lloc del 25 d’abril al 12 de maig presencialment a Barcelona i amb opció, també, de fer-ho virtual (aquelles coses que ens ha deixat la pandèmia i que no acabo de saber valorar si es positiu o negatiu, potser ni una ni l’altra sinó una mica de cada, oi?)
La Càtedra UNESCO té l’objectiu d’impulsar perspectives acadèmiques transdisciplinàries sobre el desenvolupament humà sostenible i enfortir els vincles entre docència, investigació, extensió i cooperació, tot participant de forma activa i compromesa en la promoció de l’enfocament transversal de l’educació per al desenvolupament (EdP); i, l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) és una entitat no governamental i sense ànim de lucre que té com un dels seus principals eixos d’actuació la formació en drets humans. L’IDHC va néixer l’any 1983 a Barcelona amb l’objectiu d’estudiar, investigar, divulgar, ensenyar i promoure els drets humans des d’una perspectiva interdisciplinària.
Aquestes jornades al voltant del concepte de justícia climàtica neixen, doncs, de la confluència d’objectius entre la Càtedra, l’Institut i el Grup de Recerca en Canvi Socioambiental (SAMBI), del Departament de Geografia, ja que diverses investigadores del SAMBI estem connectades amb els moviments socials, primers reclamants de la justícia climàtica, i els nostres temes d’investigació també giren al voltant d’aquest concepte, amb línies de recerca específiques com ara Dimensió socioterritorial de la gestió de l’aigua, Dinàmiques i gestió dels territoris rurals i sistemes agroalimentaris o Geografia feminista i de gènere en estudis ambientals, per a posar-ne algun dels exemples.
Les jornades van començar el dimarts 17 a quarts de cinc de la tarda amb una assemblea oberta, organitzada per Crida pel Clima-UdG i alguns dels participants de la Rebel·lió Científica que vam promoure l’aturada pel clima el passat 7 d’abril a la Universitat de Girona. La idea d’aquesta assemblea era ampliar la base de Crida pel Clima i crear un grup que pugui fer més pressió per a promoure els canvis que ja s’han proposat en el Pla d’ambientalització de la UdG.
Tot just després, amb el títol Estratègies per a la salvaguarda dels béns comuns, vam poder escoltar les lluites i demandes de quatre moviments socials: SOS Costa Brava (Eduard Ribot), ZeroPort (Jordi Mateu), Aigua és Vida (Victòria Salvadó), i Plataforma Stop JJOO (Helena Guillén), moderats per Edurne Bagué, d’Aigua és Vida. En el diàleg entre els moviments va quedar palesa la importància de la autoorganització per a portar les demandes de la societat a l’esfera política i fer pressió per a promoure canvis. Tothom comparteix l’objectiu de salvaguardar els béns comuns, com ara l’aigua, les pastures, el paisatge, els sabers tradicionals, entre d’altres, i tothom té, també, un denominador comú a gestionar: el turisme.
El gros augment del turisme al nostre territori combinat amb l’esquizofrènia del creixement infinit promogut pel capitalisme neoliberal i patriarcal, ha dut el nostre petit país a patir els efectes de la bombolla immobiliària a la Costa Brava, a fantasiejar amb ampliacions d’aeroports sota el pretext de promoure el creixement econòmic o a promoure uns jocs olímpics d’hivern al Pirineu per acabar-lo de destruir. Tot i les males previsions derivades d’aquests exemples, la societat respon i s’organitza. Vam poder escoltar com SOS Costa Brava havia aconseguit aturar noves obres en territoris verges o com ZeroPort havia també aconseguit aturar, de moment, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
Dimecres, vam poder gaudir del debat Ecofeminisme, canvi climàtic i béns comuns. Federica Ravera, investigadora del Departament de Geografia, va ser la primera a començar. Primer de tot va passar el vídeo de The Bond You Hold, fruit del projecte Impressions en el qual va participar fa uns anys una companya d’investigació, Maria Heras, on s’exploraven les maneres de comunicar el canvi climàtic a través de l’art, entre d’altres. Després de passar el vídeo, vam muntar un fil de leds i el vam penjar simulant l’augment de la temperatura a la terra, i llavors vam repartir uns papers i uns cordills perquè la gent pogués escriure allò que havien sentit amb el vídeo, quines emocions els havia generat, i penjar-ho en el fil de leds. Després d’aquesta petita performance la Federica va fer la introducció al debat tot donant una visió àmplia de què vol dir l’ecofeminisme, o els ecofeminismes en plural, com va subratllar, i quina relació tenen amb el canvi climàtic. Tot seguit, Isabel Salamaña Serra, professora del Departament de Geografia, va parlar sobre les persones que, a causa dels canvis en el clima i dels fenòmens extrems que se’n deriven, han de migrar dels seus països; ho va fer des de la perspectiva de gènere, posant èmfasi en els efectes diferenciats que pateixen les dones i els joves en moments com aquests. A continuació va ser el torn de Laura Calvet Mir, investigadora de l’ICTA, que ens va parlar, des de l’agroecologia, sobre els horts comunitaris i com gestionem els comuns. També, va presentar una eina que havien desenvolupat amb altres investigadores: el CONECT-e (CONeixement ECològic Tradicional). És una plataforma interactiva de recollida i transmissió de coneixements tradicionals relatius a plantes, animals, fongs, varietats tradicionals de cultius o ecosistemes. Aquesta plataforma aspira no sols a ser un lloc de consulta, sinó, també, un espai de trobada i intercanvi. La plataforma CONECT-e presenta un format wiki, amb l’objectiu que qualsevol persona pugui registrar-se i compartir a través del web els coneixements i les pràctiques tradicionals que han adquirit de la seva gent gran parlant amb ells o veient com els aplicaven al dia a dia. I, per acabar les ponències Blanca Valdivia Gutiérrez, sociòloga del Col·lectiu Punt6, ens va parlar sobre les ciutats ecofeministes o ciutats cuidadores. Ens va posar exemples de com estan pensades les ciutats, seguint el model del subjecte BBVA, per les seves sigles en castellà de blanco burgués varón autónomo, com va definir l’economista i feminista Amaia Pérez Orozco. És a dir, ciutats on les voreres son pensades per a persones que van soles, bancs individuals, places privatitzades per les terrasses dels bars que deixen els ciutadans de la ciutat sense espai per a gaudir del carrer, entre d’altres; també, va explicar un projecte en el qual estan treballant ara amb el seu col·lectiu sobre refugis climàtics a la ciutat de Barcelona, com a resultat del Premi 8 de Març-Maria Aurèlia Capmany de 2020.
Després de totes les presentacions no vam tenir molta estona per al propi debat, però vam fer una ronda de sensacions i va ser interessant veure com casaven, o no, amb les emocions que havíem escrit prèviament, a l’inici de la sessió, després de veure el vídeo. L’exercici de sentir i posar nom a les emocions a vegades el tenim poc practicat i com a investigadores pensem que és important, també, apel·lar a les emocions, ja que ens passem el dia en la dimensió del pla racional, que ens estructura la realitat d’una única manera, i ja sabem que en la diversitat hi ha la riquesa!
El dijous va ser el dia cultural de les jornades. A les tres de la tarda, al gimnàs de la Facultat d’Educació i Psciologia, vam tenir la sort de gaudir de l’obra Smell it Again, una reflexió sobre les deixalles, les relacions Nord-Sud, l’ecofeminisme i la nostra posició al món. Aquesta obra és fruit del treball final del Màster en Ecologia Política, Decreixement i Justícia Ambiental, de l’ICTA-UAB. Vam veure l’obra i després vam fer un petit col·loqui amb l’artista i el seu equip, on ens van poder explicar que l’obra és fruit d’una autoreflexió combinada amb les deixalles, un tema que preocupa especialment Carlo Sella, l’actor, guionista i director de l’obra. Després, vam fer un petit berenar al pati de la facultat, pa amb xocolata, i a les sis de la tarda vam anar a Sala d’Actes on vam projectar el documentari 50ºC, de SICOM i Entrepobles, amb la presència de Josep Cabayol, periodista, activista i director de SICOM i jo mateixa, que faig de presentadora del projecte. Després de veure’l, vam tenir també una conversa amb el públic on van sorgir temes com la confluència d’objectius entre els moviments socials, la necessitat de parlar del món rural i posar-lo al centre de les decisions del nostre territori o les tensions entre sobirania alimentària i sobirania energètica, entre d’altres.
I per últim, el dilluns 23, vam organitzar la taula rodona Ampliació de l’aeroport Girona-Costa Brava. No gràcies!, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura. Fruit de la cancel·lació temporal de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, Aena ha fet una actualització del seu Pla director per a promoure l’ampliació de l’aeroport de Girona en el cas que augmentessin els passatgers. Des de la perspectiva de justícia climàtica —i a les portes del col·lapse total—, cap ampliació de cap port ni aeroport no té cap sentit. A l’acte vam comptar amb una taula d’experts que van aportar arguments contra l’ampliació de l’aeroport, des del punt de vista ambiental, social, econòmic i pressupostari. Sara Mingorría, investigadora de la UdG, ens va parlar dels impactes climàtics i ambientals que suposa aquesta ampliació. La Sara és actualment investigadora del Departament de Geografia de la Universitat de Girona i és doctora en Estudis Ambientals per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB); a més a més, és membre de la xarxa internacional Stay Grounded —una xarxa mundial formada per més de 160 organitzacions que promou alternatives a l’aviació per a fer front al canvi climàtic— i de la plataforma Zeroport pel decreixement de l’aviació. Antonio Turiel, investigador de l’ICM-CSIC, ens va parlar sobre la crisi energètica i de recursos. Turiel és un físic i divulgador científic, llicenciat en Física i Matemàtiques i doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid. Va realitzar estades postdoctorals a l’École Normale Supérieure de París, a INRIA i a la Universitat de Barcelona. Actualment, treballa com a científic titular a l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Blanca Valdivia, sociòloga urbanista del Col·lectiu Punt 6, ens va parlar del turisme i de la desigualtat que genera. La Blanca, és sociòloga urbana i membre de Col·lectiu Punt 6, cooperativa de sociòlogues, arquitectes i urbanistes que treballen per a repensar els espais domèstics, comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista amb l’objectiu de la transformació social. I, finalment, Adrià Ramírez ens va parlar sobre transports i mobilitat. L’Adrià és president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic des de l’octubre de 2020, forma part de la junta de la PTP des de fa sis anys i és un gran coneixedor del transport públic. Fa set anys, va plasmar en un plànol inèdit totes les línies d’autobús que existeixen a la comarca d’Osona per a saber ràpidament l’oferta que hi ha. La taula la va moderar Sergi Nuss, doctor en Geografia i Medi Ambient per la Universitat de Girona, on exerceix d’investigador i docent al Departament de Geografia des de 2015, com a membre del grup de recerca d’Anàlisi i Planificació Territorial i Ambiental.
Han estat dies molt intensos i interessants, plens de reflexions punyents per a construir futurs diferents, tot reconeixent els límits del planeta, acceptant-los i integrant-los en les nostres pràctiques diàries per a decréixer de la manera més justa possible per a tothom i, en la mesura del possible, sense crear més desigualtats en el camí.
Buròcrates ecològics
Administrar la natura no vol dir estimar-la. En Gabriel Borràs ens parlava, en un magnífic article publicat al número 18 de La Resistència (juliol de 2018] , que la relació entre l’augment dels espais naturals protegits i la desaparició de les espècies és una realitat.
És cert que l’abandonament dels boscos per falta de rendibilitat ha comportat un increment del nombre de senglars, cabirols, etc. També, hi ha més voltors, aufranys i àguiles marcenques. Però a les planes, fumigades amb herbicides i insecticides, molts ocells pràcticament han desaparegut.
Els nitrats dels purins van acabant amb l’aigua potable i, als rius i rieres, les truites, crancs, serps d’aigua, ratbufs, bagres, barbs i moltes altres espècies autòctones ja són gairebé testimonials. Es veuen pocs escurçons i serps verdes o blanques. La introducció d’espècies als pantans com el silur ha estat un veritable desastre, i la construcció de pistes, moltes asfaltades, comporta una pressió social als espais naturals que està destrossant el poc que queda.
Vaig llegir la notícia que al Parc Nacional d’Aigüestortes volen organitzar visites nocturnes per a observar l’univers sense contaminació lumínica. També, es planegen festivals musicals de dies de «bumba-bumba». Diuen que són ecològics, i els organitzen amb l’excusa que donen vida al municipi i que els ingressos es destinen a causes benèfiques. I no es posen ni vermells amb aquest raonament. Ens degradem cada dia més com a espècie humana.
Una altra barbaritat és l’intent de reintroduir l’ós i el llop al Pirineu. Aquestes espècies les vam expulsar. Les vam deixar sense territori i ara tenim mala consciència. Tot plegat només serveix per a torturar-les un xic més i allargar-ne l’agonia.
Tots els estudis subvencionats, els controls per satèl·lit i els articles de savis que, dia sí dia també, van informant de totes aquestes barbaritats, costen molts diners. En Borràs té raó: com més espais protegits, més debilitat. S’ha de gestionar des del territori i s’ha d’entendre que els buròcrates només serveixen per a viure del problema que ells mateixos han creat.
El territori el coneixen els que hi viuen i el trepitgen cada dia. Els que l’estimen. Els que un dia van veure com els buròcrates feien desaparèixer les perdius, llúdrigues, crancs i serps. Segurament, això ja no té remei, perquè si, com diu en Gabriel Borràs, la relació entre el territori protegit i la desaparició d’espècies és una realitat, seria lògic que deixessin de treballar. Però, no serà així. Conclusió: com més administració, menys biodiversitat.
I ara, per acabar-ho de trinxar tot, ens parlen dels Jocs Olímpics, que ens diuen que hem de fer obligatòriament amb la comunitat d’Aragó, presidida pel socialista Lambán, aquell miserable que va aprofitar el 155 per a robar del Museu de Lleida les obres recuperades per Catalunya.
En fi, si no reaccionem i permetem que els nostres polítics ens apliquin injeccions d’estupidesa permanent, podria passar que tinguéssim sis llops i deu óssos al Pirineu i un desert per als nostres fills i néts.