Em despullo al vespre i l’endemà
al matí quan vull vestir-me, no sembla que
sigui el mateix, no sé on, ni com tinc
l’ànima, ni l’ànim, i l’esquelet
no respon. Miro el gat que encara
dorm com una marmota sobre el llit,
i l’altra que m’ha vingut a despertar
torna a jeure a la lleixa dels llibres.
Faig un esforç per fer estiraments,
un altre perquè em toqui un xic l’aigua,
i més encara per tornar-me a vestir.
I en posar un peu a l’escala no…
no puc més que renegar amb l’esquelet
que trontolla, mentre passen els gats
cuallevats pel meu costat com si res.
Marramau!
i penso si em caldria baixar amb tobogan.
Fixament miro els gats cara a cara, i
crec que riuen amb el meu vell esquelet.
Hi havia al cel de mitja tarda, clara la lluna,
és bella i vella. Quin misteri hi té amb els gats?
Ni m’atreveixo amb el seu esquelet!
La intel·ligència artificial és un artefacte fantàstic que ens porta cap a la demència galopant i defensada amb urc pels més dements, ja completament inconscients de l’existència de l’univers.
Les dones ministres del PSOE i de Podemos han celebrat el seu dia barallant-se per lleis i decrets. La portaveu del Govern de la Generalitat ha dedicat pràcticament tota la roda de premsa en commemoració d’aquesta diada a parlar de la gratuïtat dels productes per a la regla, amb ubicació de dispensadors arreu, fins i tot a les comissaries dels Mossos. També, anuncia amb pompa tallers —ara tot són tallers— per a explicar la menopausa i els seus efectes.
La ministra portaveu del Gobierno de España, amb un somriure constant, menteix sense parar. La lluita electoral és terrible: els va el sou, a tots i a totes, a totes i a tots; no paren de parlar de lleis d’igualtat o de paritat («pionera en el mundo», diria el president Pedro Sánchez).
El que no diuen, el que callen perquè són uns miserables i pocavergonyes, ells i elles, elles i ells, és que viuen de l’herència del franquisme, que defensen una monarquia corrupta i podrida com un troc valit ple de cucs blancs i negres, custodis d’una constitució que ha fracassat perquè permet tot tipus de repressions als que pensen diferent.
Els que volem defensar una llengua, uns drets nacionals o un referèndum som represaliats impunement, com tots els que volem sotmetre la monarquia a la democràcia.
Per molts, el Dia de les Dones és recordar Christine de Pizan, Victòria Sau, Alba de Vic, Rosa Parks i moltes dones que es van exiliar per defensar la legalitat republicana, com Enriqueta Compte i Riqué, pedagoga reconeguda en molts països americans.
És recordar Aurora Picornell, costurera de professió, sindicalista i feminista que, el 5 de gener de 1937, quan tenia 24 anys, va ser torturada i assassinada pels feixistes a Mallorca. La van afusellar junt amb quatre costureres més.
Sí, sí, moltes. Encarnación Magaña Gómez, detinguda el 24 de març de 1941 per defensar la república. L’11 d’agost de 1942 la van afusellar i enterrar en una fossa comuna. Tenia 21 anys. Irena Sendler, l’àngel del gueto de Varsòvia, que va salvar centenars de fills de jueus que van ser exterminats pel nazisme. Greta Thunberg, que lluita per defensar un sàpiens que defensi la biodiversitat.
Podria continuar la llista però és infinita. I vosaltres, ministres i conselleres, portaveus de governs, aneu vomitant lleis d’igualtat i explicant amb un somriure, per raons electorals, els dispensadors de productes menstruals.
Avui, qui no està contra tots els governs i ministres espanyols, qui accepta el Govern de la Generalitat actual, autonomista i en mans del catòlic, apostòlic i romà senyor Illa, és una persona veritablement monàrquica-franquista, que segurament creu en la intel·ligència artificial i en els titelles criminals que ens governen; també, encara, des d’Abu Dhabi. Quin fàstic!
En aquesta ocasió no us oferim cap vídeo dels animalons i bestioles que corren per les nostres muntanyes, sinó un de breu, però contundent, de la minsa cua del pantà de Susqueda, aigua de la qual depenem éssers humans, animals i vegetals, i que, com es pot observar, és d’una migradesa esparverant.
Després de dos anys de sequera i sense perspectives de pluges continuades a curt termini, ¿a què espera el Govern autonòmic (conques internes) i l’Estat (conca de l’Ebre) a accelerar mesures mentre ha fet l’orni quan les elèctriques desembassaven aquest i altres pantans per a engrossir els seus guanys milionaris just quan el preu de l’electricitat es posava pels núvols?
El curtmetratge documental Què diuen els ocells. Jacint Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu és un projecte del Museu del Ter i la Casa Museu Verdaguer. Posa en relació els ocells de la riba del Ter en el seu pas per Manlleu amb l’obra de Jacint Verdaguer al voltant dels ocells, des de poesies emblemàtiques fins a les proses que recullen la saviesa popular.
Amb l’enregistrament en imatge i sons de més de trenta espècies d’ocells, el documental pretén divulgar l’obra de Jacint Verdaguer en la seva vessant de folklorista i vincular-la a la gran afició a l’ornitologia a casa nostra. El resultat posa de relleu la vigència dels textos, la riquesa de la parla i el valor del coneixement col·lectiu per a preservació del patrimoni tant cultural i com natural.
La col·laboració entre els museus de Manlleu i de Folgueroles, entronca amb els treballs previs d’ambdós. Així, Gasull i Naudín han près com a punt de partida documental el llibre Què diuen els ocells. Proses i poesies de Jacint Verdaguer (La Damunt; col·lecció FJV, 2003), així com els treballs del Museu del Ter en la valorització de la riquesa ornitològica del Passeig del Ter de Manlleu, entre ells l’exposició «Ocellots del Ter. Els ocells del Ter de Manlleu. D’instagam al museu» (2021). Consulteu aquí la publicació en línia sobre l’exposició.
Què diuen el ocells? ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a la seva producció.
La producció ha estat realitzada pel cineasta Albert Naudín i guió de l’escriptor Bernat Gasull, amb la participació de Lluís Soler, Júlia Danés, Santi Pocino i Marta Esmarats.
El salt de la Minyona és un petit mirador situat en un altiplà de les Guilleries, encavallat entre dos penya-segats. Les aigües van erosionar fortament els estrats solubles dels cingles dels Munts de Vilanova de Sau, i el resultat fou la formació d’una llenca vertical i estreta de roca conglomerada d’un centenar de metres, que puja des de la base de la cinglera fins al mateix planell, formant una estructura geològica singular.
En aquesta pedalada, feta l’octubre de 2020, hi van participar na Victòria, en Nan, en <Toni i en Ramon.
L’homo sapiens, des dels seus orígens, ha volgut descobrir i aprendre. Tant és així, que només cal veure’n l’evolució fins avui: l’acció en obres, ciència, filosofia i descobriments que acrediten l’interès d’aprendre. La transmissió de coneixements de pares a fills no deixava de ser una evolució de l’aprenentatge.
És a partir dels segle XVIII i XIX quan apareixen els sistemes de formació professional. La Revolució Industrial, liderada per Anglaterra, amb un model liberal per a la formació, el regulat per França i el corporatiu d’Alemanya, on l’empresa s’involucrava en aquest sistema.
A Espanya, al 1857, la Llei d’instrucció pública, més coneguda com la Llei Moyano, establia tres nivells: la primària, la secundària (batxillerat i magisteri) i la superior (universitats) i la creació de les escoles d’arts i oficis…, fins al 2020, amb la llei Celaá.
L’any 1955 es redacta la primera Llei d’educació que preveu l’FP. Formació necessària per als joves per a la seva autoestima i també per a donar resposta a les necessitats laborals de la societat, fent compatible aprendre treballant i formar-se. Però, també, és imprescindible la implicació de les empreses, moviments associatius i els sindicats. Històricament hi havia l’aprenent (1939-1970); jo mateix sóc testimoni d’aquest camí de l’FP, que em va permetre l’accés a la universitat (UPC i UB).
El Baix Penedès
La comarca compta amb 115.000 habitants i amb 8 instituts d’educació secundaria (IES), amb la distribució següent:
L’Arboç, amb 1, que acull també Banyeres i Bellvei.
La Bisbal, amb 1, acull Llorenç , Sant Jaume, Albinyana i Montmell.
Calafell, amb 2.
Cunit, amb 1.
El Vendrell, amb 3, acull Santa Oliva.
Roda de Berà (Tarragonès) acull Bonastre.
Valls (Alt Camp) acull a Masllorenç.
Hi ha dos centres privats, com la Fundació Santa Teresa i Camp Joliu, i cicles formatius a Calafell, Cunit, el Vendrell, Camp Joliu (l’Arboç) i la Fundació Santa Teresa (Santa Oliva).
De reflexió a necessitat
És, desprès de l’encertada 1a Fira de Formació Professional, organitzada per l’Ajuntament del Vendrell, la Cambra de Tarragona i la Fundació Santa Teresa, que cal activar amb urgència el model present i de futur de la formació professional. Per això, cal acabar de:
Concretar els usos urbanístics (aprovar el Pla territorial del Penedès, amb participació i consens); redactar el Pla territorial parcial del Baix Penedès, amb equitat de les plusvàlues en el territori. No es pot continuar amb el model de posar el carro davant del matxo!
Activar la mobilitat sostenible (bus, tren) per anar als IES i centres públics i privats.
Reduir quina governança és la més útil.
Motivar, acompanyar i ajudar les empreses (totes) per a una bona formació professional al Baix Penedès.
Hi hagué al poble un mestre que —explicava la meva mare—, si bé tothom en reconeixia els coneixements, era incapaç de mantenir l’autoritat a l’aula; un gran inconvenient en una classe de bordegassos d’un poblet rural, més feréstecs que civilitzats. Això devia ser al principi dels anys trenta, a la classe dels nois, on assistia el meu oncle, el germà de la meva mare.
Contava que, en una ocasió, un dels nois va portar a la classe un grapat de cireres amagades dins la camisa, possiblement havien de ser el seu únic esmorzar, les quals, mig d’amagat va començar a espigolar, cosa que, naturalment, va cridar l’atenció dels seus companys que començaren a demanar-li la quota solidària de participació en el refrigeri.
Alertat el mestre per la remor provocada, va exigir al promotor del desordre l’entrega immediata de la causa dels fets, és a dir, que va confiscar-li les cireres («sideres», segons l’idiolecte local). Això va provocar immediatament la indignació solidària de tota la classe, tant dels que ja havien tastat els fruits com dels que esperaven fer-ho, desfermant tota una brama de protestes, més o menys somortes del tipus: — Qui ho havia de dir, un mestre lladre!
— Això no s’havia vist mai, un mestre lladre!
— Lladre, lladre!…
La indignació del mestre va anar pujant de to, impotent davant la insubordinació dels seus pupils, i , trasbalsat com estava, sense poder controlar-se, va començar a cridar que callessin, tot picant amb els punys closos sobre la taula…, i les cireres…
— Ara fa vi! Ara fa vi! —van cridar les criatures— Ara fa vi!…
Al pobre home, amb la cara més encesa que el color de les cireres, no se li acudir res més que llançar la prova inculpatòria per la finestra…, amb tan mala fortuna que, a sota, hi havia la classe de les nenes en la seva estona de pati, les quals, quan van veure la pluja de fruites vermelles, començaren a cridar:
— Bateig! Bateig!…
(En aquell temps era costum llençar anissos des del balcó a les criatures del poble quan se celebrava un bateig.)
Si aquell dia l’home no es va suïcidar deuria ser perquè la seva poca energia li impedia fins i tot aquesta solució. A més a més, d’aquesta anècdota, el malnom que va quedar-li per sempre més fou el de «l’enxixat».
La zona on va succeir això es designa, encara actualment, amb aquest mot (Enxixat): una persona malaltissa, ja sia de manera transitòria o permanent; equival a estar pioc, pansit, trobar-se malament.
L’origen d’aquesta paraula, que no sembla tenir una arrel catalana, crec que podem trobar-la en un mot castellà que, en el seu moment, va aplica-se a un rei.
No fa gaire vaig trobar un text en un blog on es feien analogies entre aquest rei i l’ex president Aznar. El rei era Carles II, conegut a tot el seu reialme com «El hechizado», darrer rei de la casa d’Àustria, que va haver de sofrir tota la seva curta vida el llast patològic de l’endogàmia de les famílies reials.
Sembla lògic deduir que aquest sia l’origen del nostre «enxixat».
Una variant seria la paraula «encisat», si bé aquesta serveix per referir-se a algú seduït per quelcom i no seria aplicable, en el mateix sentit, en cap dels casos al·ludits.
En canvi, el mot «hechizado», que en la traducció equivalent hauria de ser «embruixat», s’hauria estès per tota la península per designar al malaurat rei, tot transformant-se en passar del castellà al català i esdevenir la variant local esmentada.
El mot seguia ben viu encara, dos segles i mig després quan, en la imaginació dels nens —i potser dels seus pares— van trobar encertat aplicar-lo, a causa de la seva manca d’autoritat, al pobre i desvalgut mestre, víctima, com el rei, de la riota de la plebs.
El que vingué després, també en ambdós casos, fou la reacció del poder (si bé no directament per la mà dels al·ludits en aquesta narració). És el que sol passar quan, aquell qui mana, se sent menystingut en la seva autoritat. Però no ho contarem aquí perquè ja està en els llibres d’història.
D’enxixats, però, no sembla que en faltin als nostres dies.
