El camí de l’Aline és un projecte que hem treballat amb la ONG TIC Rwanda i TIC Catalunya amb molta cura i emoció. La presentació serà el 16 de desembre a les vuit del vespre a l’Espai Teatre i Cinema (ETC) de Vic.
«Mostra la teva ferida per sanar-la.» Proverbi ruandès.
El camí de l’Aline és un projecte documental que s’endinsa des de la distància i la cura a la situació que viu l’Aline, una nena ruandesa que va néixer amb problemes de malformació a l’esquena i que va ser duta a Catalunya per a ser tractada a l’Hospital de sant Joan de Déu. La família que l’acull, membres de l’ONG, fan tot el possible perquè l’Aline visqui i es desenvolupi en el seu dia a dia com una nena més de la ciutat.
El documentari s’explica a través d’un viatge a Ruanda per a conèixer els seus orígens i l’organització que la va ajudar. Posem la mirada en famílies que es troben en aquesta situació i entrem en un espai emocional per a fixar-nos en les petites coses, els detalls insignificants, els silencis, les mirades, les complicitats, l’encontre amb els altres, i l’escola com a centre de la comunitat.
Illa i Junqueras volen que l’odi pugui aconseguir el seu objectiu: acabar amb el president Puigdemont. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Si busqueu la interpretació que fa la Viquipèdia del mot odi trobareu això: «L’odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen, així com el desig d’evitar, limitar o destruir el seu objecte». Bé, podríem afegir-hi «independentment del pensament, ideologia, raça o llengua», la visió que intenten generar tots els partits polítics espanyols quan expliquen el que som els catalans. La contradicció que tenen és que volen destruir l’objecte (l’independentisme, la llengua, la nació, etc.), però volen el benefici que genera.
L’estat monàrquic (franquista) no vol la convivència amb Catalunya, com diu l’actual president, Pedro Sánchez. Sap que la convivència és impossible en un estat repressor, fa segles, a Catalunya. Un estat que té una justícia que no compleix la seva sagrada Constitució, però que vol canviar les lleis per intentar extradir els exiliats. Volen amb urc el cap del Molt Honorable president Puigdemont, i el volen perquè els exiliats, amb moltes dificultats, han fet entendre un xic a Europa que a Espanya no va existir cap transició del franquisme a la democràcia; que el rei emèrit és un lladre, i que Felipe González era la X dels GAL i que, com molts polítics espanyols, s’enriqueix sense escrúpols.
Ara, a Catalunya l’Estat té dos predicadors per intentar rendir-nos. Dos catòlics de dogma i creu alçada, conjurant des dels comunidors, per espantar les tempestes i totes les misèries del diable. Oriol Junqueras i Salvador Illa ens volen salvar i predicaran perquè l’odi pugui aconseguir el seu objectiu.
Per què tant odi? Un exemple: el Banc d’Espanya, que aconsella no apujar les pensions d’acord amb l’IPC, disposa d’un fons de pensions privat de 281 milions d’euros per als seus treballadors. El sou mitjà dels treballadors del Banc és de 67.000 euros. El seu governador cobra aproximadament 200.000 euros i se’n va gastar 1.200.000 per fer dues piscines per als seus treballadors. Però tothom calla, perquè en molts ministeris i organismes fan el mateix. Això sí que és malversació! Espanya i la seva Administració són un club de malversadors.
Ara, amb l’ajuda dels predicadors, també de Podemos (senyor Asens), si els catalans ens portem bé no ens tancaran tant temps a les seves presons, i si demanem independitzar-nos, tal com diu el president, ens aplicaran el 155 «immediatament».
Però el temps passarà, i una generació de joves ateus defensarà una societat justa, sense malversadors ni articles 155. Defensaran la biodiversitat i lluitaran per la seva vida en pau. És inevitable, excepte si els catòlics, dogmàtics, malversadors, monàrquics, franquistes i desequilibrats que ens governen els empresonen a tots. Pobra quitxalla!
Ineluctable. [Etimologia: del ll. ineluctabĭlis, íd. 1a font: s. xx, Carner.] adjectiu Dit del fet, l’esdeveniment, contra el qual hom no pot lluitar, inevitable.No hi ha res de més ineluctable que la mort. Això vol dir que, tota la resta, amb més o menys mesura, hi ha la possibilitat que sigui eludible.
Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet. Òbviament aquest concepte o la mateixa paraula no els vaig conèixer fins molts anys després. Però, el cas era que, més que el fet en si o el que allí hi passava, em desagradava la inevitabilitat, l’obligació quotidiana d’haver d’assistir a l’escola quan, segur, al món hi havia possibilitats infinites de fer altres coses i anar a d’altres llocs. Era com si a la meva ment infantil hi digués: “Al col·le ja hi vaig anar ahir, així que avui, podem anar a un altre lloc?».Amb els anys un s’adona de com de programada està la vida, com de condicionats, encarrilats i decidits estan els nostres actes, fins al punt de fer-nos creure que allò que fem és perquè volem, perquè ho hem triat.
En resposta a la pregunta «per què he d’anar al col·le?», que tots els nens es fan en un o altre moment, se’ns diu que la societat per a ser eficaç ens imposa unes determinades obligacions a cada etapa de la vida. Així que, després de l’escola és preceptiu («ineluctable?») estudiar una carrera, un ofici, anar al servei militar, trobar feina, casar-se, tenir fills, pagar impostos…
Després, ja es veu com de difícil és complir amb totes les expectatives que la societat ens imposa, ja sia per incapacitat personal, dificultats de l’entorn, insubmissió, ideologies contràries, conflictes o crisis socials i/o econòmiques.
Un pot entendre que calgui establir normatives a l’hora de coordinar determinades empreses. Que el be comú requereix renúncies personals i consensos programàtics que facin eficaces les activitats previstes. De vegades, però, la normativa (o la imposició sota amenaça) esdevé protagonista, per damunt de la seva intenció pràctica, i es converteix en objectiu per si mateixa. Així, hom sospita que tenir a les criatures tancades al col·legi unes hores determinades esdevé més important que el que s’hi pugui fer. Que el servei militar, més que la defensa del territori, tenia com a objectiu disciplinar els mascles joves de l’espècie en una edat propensa a la rebel·lió. Que les cues diàries d’accés a les ciutats donen més benefici, en sí mateix, que l’activitat on es dirigeixen els ocupants dels vehicles.
Si en qualsevol activitat hi ha consens entre les parts implicades, no hauria de caldre la imposició de condicions, reglaments o vigilància per dur-la a la pràctica (com pot ser una cosa un dret i una obligació, al mateix temps?) i n’hi hauria prou amb el compromís dels participants.
Que calgui valer-se de l’amenaça per aconseguir quelcom ja ens hauria d’advertir que, allò que se’ns proposa, potser no té res a veure amb un interès o benefici comú, sinó més aviat amb la conservació de privilegis o interessos inconfessables; normalment d’un tercer, o d’uns tercers, que no participen en l’esforç sinó que només se’n beneficien.
Fa anys era l’Església qui, amb l’amenaça del més enllà, s’encarregava d’atemorir-nos amb la «ineluctabilitat» de la mort i, per si encara no era prou, amb les penes de l’infern.
Actualment, en un món descregut, el tercer en discòrdia moltes vegades és el mateix Estat, o els seus representants, qui s’encarreguen de la imposició, ja que altrament ningú no contribuiria amb la hisenda. Així que els cal fer-nos creure en la «ineluctabilitat» de la justícia sancionadora.
Però, recentment, ha aparegut una altra amenaça que te la pretensió de substituir, en l’imaginari col·lectiu, les calderes d’en Pere Botero: són les successives onades pandèmiques que, «com a conseqüència de la nostra poca fe en el canvi climàtic, amenacen la nostr supervivència com a espècie…, tret que ens vacunem».
Després de generacions seguint de manera obedient els designis inevitables del poder econòmic, ara hem de pagar pels «nostres» pecats. I una vegada conduïts a les portes de l’Infern —«Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate»— es veu que la manera de salvar-nos de la hecatombe passa per encomanar-nos uns als altres de temor i de desesperació. Ineluctable, tot plegat.
L’any 1969, a l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, seu de l’escola Massana, es va fer una exposició dedicada a Joan Miró a l’espai que havia estat la capella: hi penjaven tres quadres de grans dimensions titulats «Decorat per a la cel·la d’un pres», consistents, cada un d’ells, en un fons blanc travessat únicament per un traç simulant una esquerda a la paret. No trobeu que és la millor representació possible de la darrera esperança que li queda a un pres, que els murs que l’engarjolen es trenquin?
Pot ser que l’art vagi més enllà de servir per a decorar parets? A alguns activistes els ha donat ara per fer-lo servir com l’ase dels cops en les seves reivindicacions climàtiques. No seria millor —com es deia abans— «fugir d’estudi»? Deixar de creure en tot allò que se’ns ha imposat com a inevitable i començar a fer evidents les esquerdes i contradiccions de tot allò que es vol «ineluctable».
Diguem-ho doncs: «Fins aquí hem arribat, ara podem anar a un altre lloc?». O, com a l’acudit de l’Eugenio: «Hi algú més?».
Conreus a Subirats, a l’Alt Penedès. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Jordi Sánchez.]
A la vegueria del Penedès li falta un pla urbanístic que defineixi on som i què volem; portem massa temps marejant la perdiu. Hi ha molts municipis que encara tenen planejaments inspirats en la primera Llei del sòl de 1956, també resta per tramitar i aprovar la catalogació del patrimoni històric municipal, una de les eines urbanístiques que ajuda a resoldre problemes de gestió i pèrdua del patrimoni local i nacional.
És francament vergonyós que després de 40 anys de democràcia, Catalunya no tingui una llei electoral pròpia; és necessari el debat per acabar amb aquest desordre electoral… Cadires i més cadires; cal reduir, no incrementar.
Què tenim?
Són eines els ajuntaments, els consells comarcals, el consell d’alcaldes, només aquestes eines són suficients, ja que són les que estan més a prop del ciutadà i, per tant, amb més coneixement del territori.
Tenim, també, organismes de debat i de suport com l’Associació i la Federació de Municipis i, darrerament, la vegueria.
És convenient
Què tothom faci els deures que li corresponen. Menys fotos, pancartes, etc. i més acords.
Una llei electoral catalana pròpia, adaptada a la idiosincràsia pròpia, estalviant costos. És vergonyós que encara funcionem amb l’estatal!
Un pla urbanístic per al Penedès que inclogui les voluntats i proteccions de les quatre comarques. Amb un calendari màxim de 4 anys es pot fer.
Conclusió
Segur que hi ha més estructures, però ja he dit moltes vegades que no posem més pes al carro creant-ne més, perquè crec amb sinceritat que actualment ja en sobren unes quantes i el carro cada vegada va més lent.
L’objectiu és no perdre més el temps, siguem eficaços i, sobretot, eficients.
La millor política es la que valora el que tens més a prop, amb avantatges i inconvenients.
Amb la tecnologia d’avui es podria ser molt més àgil en els tràmits, més fàcil. Que se’n sap de la Llei Òmnibus, l’informe Roca (reducció de municipis) i tantes d’altres?
Quanta pèrdua de temps!
Fem dissabte (com deia la meva mare) d’una vegada, perquè si no, només acumulem i acumularem sense saber per què, i això al ciutadà li provoca desànim i desconfiança en el sistema i en els polítics. Això si que és un perill.
Entre les moltes mentides i fakes (badomeries) històrics i revisionistes als quals s’ha aficionat l’espanyolisme i les dretes arreu, es minimitza el dany causat pel gran assassí en sèrie que fou Franco.
Però, certament, no va ser una dictadura convencional com la de Primo de Rivera, també criminal, on només es volien eliminar sindicats i partits polítics, sinó un model feixista com el de Hitler, on el que es volia eliminar era tota una societat.
No solament es van prohibir partits i sindicats, matant i torturant centenars de milers de militants i activistes, perquè la Guerra Civil ja va ser part del pla feixista espanyol d’extermini de les esquerres i de les nacions perifèriques, sinó, també, de grups socials, ateneus, associacions culturals, grups corals, la llengua, la societat… Abans, amb Primo de Rivera, la CNT, per exemple, o el catalanisme, van poder perviure i resistir en la clandestinitat i així poder reprendre amb força el 1931 amb la Segona República, gràcies al fet que, malgrat ser il·legalitzats o censurats, es mantenien en centres socials, ateneus, escoles racionalistes, esplais, etc.
Franco tenia clar que aniria més enllà per a extirpar definitivament del cos social espanyol les esquerres, el catalanisme —Catalunya sencera, de fet—, i la cultura anarquista que hi havia arrelat millor que a cap altre lloc del món —fins a fer l’única revolució anarquista del planeta i de la història—, igual que Hitler va voler exterminar del tot els jueus. Al Baix Llobregat, per exemple, s’hi van prohibir desenes de grups socials de tota mena.
Aquesta és la llosa del projecte franquista, que avui està desplegant-se en el seu apogeu en el context d’una certa normalització democràtica. Perquè sí: vivim en un règim neofranquista. Molts diran que no, perquè no hi ha la mateixa violència per part de l’Estat, que matava, torturava i empresonava. Però, el que passa, en realitat, és que avui no cal exercir la mateixa violència que usà Franco de 1936 al 1978, perquè aquella ja va ser suficient per manera que avui es puguin mantenir les mateixes conquestes polítiques, idèntiques al 1939 o al 1955, en un context de pseudo normalització democràtica europea.
Canvien les formes, no la naturalesa de l’Estat, on rojos i separatistes, en realitat hi som d’atrezzo, d’extres, de convidats de pedra. Tanmateix, la dreta té molt clar que no podem participar realment de l’Estat, que podem ser espiats i empresonats arbitràriament i que no podem prendre decisions que es derivin de la nostra voluntat política, formalment acceptada en el pensament, però no en l’acció política, sigui sobiranisme, regionalisme, comunisme o republicanisme. Per suposat, la nova Espanya d’avui no ho permetrà mai, i la premsa, els jutges, els parlaments, el rei, l’exercit i la policia ho aturarien si mai fos una amenaça real.
I l’única amenaça real fins ara ha estat el sobiranisme català, on hem pogut descobrir que, en efecte, estava todo atado y bien atado.
La ràbia i l’autoritarisme amb què parla la dreta cada dia, de Vox a mig PSOE, és semblant a la que vaig sentir de la dreta xilena quan hi vaig viure dos anys cap a l’any 2000. A mi em costava d’entendre com la part que havia abusat era la més malcarada i cridanera, mentre que els abusats es refeien com podien amb amor, reconciliació i humanitat. Igual que a l’Espanya de 1978. Ara ho he entès millor. És senzill. Aquestes dretes saben que han perdut tota la seva humanitat per a implantar una realitat social que creien que aguantaria eternament, de dretes i de nacionalisme central, perquè havien eliminat físicament, en efecte, els millors homes i dones, els millors cors i caps, la intel·ligència del país, el més avançat i compromès de les seves societats. I veure que aquest esforç, haver perdut la humanitat, la qualitat d’humà, el propi país, ha estat en va, tot veient renéixer brots de separatisme, d’esquerres, de feminisme, d’indigenisme, etc., ha de ser frustrant. I això explica el seu to, el seu to insuportable.
També, deia Domènech que durant l’època que tracta el llibre (1939-1979), la classe treballadora espanyola era la més combativa d’Europa, malgrat ser alhora la que estava sotmesa a un règim mes perillós per a exercir la protesta i l’autoorganització, amb un risc real de mort, tortura o molts anys de presó, a diferència de l’Europa democràtica.
mostassà[pl. -às] [també dit mostassaf]
[LC] [PR] [AD] [HIH] Antic funcionari encarregat de contrastar oficialment els pesos i les mesures i de vetllar per la bona qualitat dels queviures.
La picaresca aplicada al peix ve de lluny.
Al segle XIII s’implantà el càrrec de mostassà, o mostassaf (hereu del musthasib musulmà), a València i als dominis de la corona catalanoaragonesa que, entre altres funcions, tenia la de vetllar per la qualitat dels aliments, entre ells especialment el peix.
El peix és un aliment delicat, perible i perillós, que tradicionalment ha estat objecte de vigilància per a evitar el frau i l’engany.
Il·lustració antiga d’una peixateria. [Foto: Arxiu LR.]
Si bé ara la cadena de fred permet una millor conservació del peix, també ha contribuït a confondre el consumidor de la procedència i condicions de les diverses espècies.
Personalment, tot i passar llarguíssimes temporades a marina, o potser per aquest fet, he deixat de comprar peix als mercats municipals, i fins i tot als de les llotges, triant petites peixateries que són completament honestes a l’hora de garantir la procedència i qualitat del producte que ofereixen.
Qui actualment compleix les funcions de mostassà és la Generalitat i els seus organismes que vetllen pels nostres drets com a consumidors.
Quan el peix pescat en aigües de proximitat arriba a la llotja, un cop ha estat triat i classificat a la barca, és subhastat a les llotges per les confraries de pescadors que vetllen pels interessos de venedors i compradors. Cada dia es realitzen dues subhastes, la de les set del matí, quan arriba la pesca d’encerclament, bàsicament peix blau, i la de les cinc de la tarda, amb la pesca d’arrossegament. La subhasta es fa a la inversa, val a dir, partint del preu més alt i disminuint-lo. Abans aquestes subhastes eren cantades. Actualment només en queda la de Montgat. Tota la resta són electròniques i vedades al públic
A cada lot de peix, un cop adjudicat al postor, l’acompanya una etiqueta on es reflecteixen d’una forma clara les dades que identifiquen el producte, la procedència, la data, el nom de la barca i l’art de captura.
Segons el departament d’Agenda Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, «el control de la traçabilitat dels productes de la mar contribueix a garantir que tenen l’origen en la pesca legal, declarada i reglamentada i, així, de l’aprofitament sostenible dels recursos marins. A més, la correcta transmissió de la informació de traçabilitat, garanteix que el consumidor final pugui disposar d’informació complerta i veraç sobre el producte que adquireix i, per tant, pugui fer-ne una elecció assenyada a l’hora de comprar».
S’entén, per tant, que l’etiqueta que acompanya cada lot de peix és el document de garantia per al consumidor.
Els mostassàs de la Generalitat no han estalviat recursos en estudis, documents, llibres blancs, programes de control, recomanacions, consells, díptics, tríptics, fulletons, cartells i xarlatans per assegurar la traçabilitat del peix. Podeu comprovar-ho en els documents que us adjunto tot seguit, que no són exhaustius:
Malgrat aquestes garanties, el més habitual és que la majoria de peixaters tot just posen un cartellet fet a mà amb el nom de l’espècie i el preu. Com a exemple tenim la Llotja de Palamós, on arriben les barques que desembarquen el peix per a la subhasta i un cop feta la venda al minorista, fins i tot el que té la parada a l’altra banda de la cortina que separa els pocs metres del mercat del pòsit de la sala de subhastes, el 80% de les partides han perdut la seva etiqueta de traçabilitat, i com que a la banda de l’aparcament hi arriben els vehicles frigorífics dels compradors (peixateries i distribuïdors), també n’arriben de lloguer, sense saber-ne la procedència, que en descarreguen cap a dins de l’edifici. Per tant, quan hom compra peix en el mercat d’un pòsit com el de Palamós o als mercats municipals de Palamós o de Palafrugell —i a la majoria de peixateries i mercats del país— no sap si aquell peix ha arribat per mar, terra o aire, i no té cap garantia que sigui un producte de «milla 0» ni que vingui d’altres caladors del Mediterrani o de l’Atlàntic, o que hagi estat congelat, que sigui salvatge o de cultiu, ni quants dies ha dormit a les cambres frigorífiques, o si porta productes conservants… Que això no afecti (o sí) la salut del consumidor no exclou que sigui un frau, atès que a l’engany cal afegir que el preu si que tendeix a ser de «milla 0» segons l’indret on es ven.
Peix etiquetat correctament. Mercat de la Llotja de Palamós. [Foto: Eduard Garrell.]Peix de procedència desconeguda. Mercat de la Llotja de Palamós. [Foto: Eduard Garrell.]A pocs metres d’on la Generalitat va presentar aquesta campanya, només una minoria de venedors la compleixen. [Foto: Revista del Baix Empordà.]
En la meva modesta recerca trobo prou informació que sustenta l’obligatorietat dels peixaters de complir la normativa d’etiquetatge:
Real Decreto 418/2015, de 29 de mayo, por el que se regula la primera venta de los productos pesqueros.
Por una parte, el artículo 58 del Reglamento (CE) n.º 1224/2009, de 20 de noviembre de 2009, establece que todos los lotes de productos de la pesca y la acuicultura deberán ser trazables en todas las fases de la cadena de producción, transformación y distribución, desde la captura o la cosecha hasta la fase de la venta al por menor y que incluyen los productos de la pesca de aguas continentales, especies eurihalinas, acuicultura, marisqueo, algas y argazos y los productos de la pesca marítima. La trazabilidad es el instrumento que va a hacer llegar la información obligatoria al consumidor, recogida en el artículo 35 del Reglamento (UE) n.º 1379/2013, de 11 de diciembre de 2013, así como otra información que con carácter voluntario podrá ampliar el detallista para una mejor información al consumidor final, que mejore su criterio de elección.
REGLAMENTO (UE) N379/2013 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 11 de diciembre de 2013
Con el fin de habilitar a los consumidores para que puedan elegir con conocimiento de causa es necesario que dispongan de una información clara y completa acerca de, entre otras cosas, el origen y el método de producción de los productos.
Val a dir, doncs, que les polítiques de la Generalitat en matèria de protecció dels consumidors i de garantir-ne el dret és un fracàs estrepitós, un doble fracàs, d’una banda per no ser capaços de fer arribar la informació al consumidor (no he vist mai cap d’aquest cartells ni a les peixateries dels mercats municipals), i de l’altre per no fer-la complir als proveïdors. Responsabilitat, també, dels ajuntaments i de les confraries de pescadors que amb aquest menfotisme estan engegant en orri el prestigi d’un dels productes més excel·lents del nostre país.
Al segle XIII un individu amb un gipó i esclops devia fer més bona feina que un eixam de funcionaris inútils incapaços de complir les seves obligacions.
Vegeu, si no, les dimensions de l’organisme que ha de vetllar per aquest afer tant senzill. Són tants, que al final de la legislatura no hauran tingut temps de conèixer-se ni saber què punyetes hi fan. Ni la consellera.
No siguem lluços, expliquem, exigim i quan calgui, denunciem!
P. S. L’intent de contrastar aquestes dades amb el Gremi de Peixaters ha estat debades.
L’Associació Llibre del Pirineu, que aplega escriptors, il·lustradors, editors, llibreters, bibliotecaris, arxivers, impressors i lectors de les contrades muntanyenques, ha publicat recentment el capítol 8 de la sèrie El Pirineu en tinta, que dedica al poeta Josep Espunyes (Peramola [Alt Urgell], 1942), amic i col·laborador de La Resistència.
Aquest vídeo forma part dels merescuts petits i grans homenatges de l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu, organitzat i coordinat per la mateixa associació i per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran.
El Pirineu en tinta és un projecte de ‘booktrailers‘, càpsules de vídeo de promoció del patrimoni literari pirinenc, que en aquesta ocasió, amb guió i presentació d’Ivan Caro, ens parla de tres textos esparsos de les més de trenta obres afaiçonades per Espunyes: Alt Urgell, plany i passió, Notes mínimes d’un paisatge, i la Quarteta informal d’en JEP (que es va publicar amb èxit, primer a la revista El Llamp, als anys vuitanta del segle passat, i, posteriorment, el 1988, en format llibre, on es recollien les vuitanta-vuit quartetes publicades.
