[Obres de Lluís Badosa.]
L’art de Lluís Badosa. Abril de 2023
Llops i Xavier Sala i Martín
[Un article de Nan Orriols.]
Xavier Sala i Martín explica que cal anar amb compte amb la intel·ligència artificial, però que els humans hem desenvolupat una intel·ligència que ens ha permès crear sistemes —vacunes, medicaments, sistemes sanitaris, universitats, etc.— que comporten que una gran part de la humanitat visqui millor.
Explica que és professor de la Universitat Columbia i que el contracten per donar conferències i escriure articles. Defensa un món lliberal i capitalista i diu que les economies planificades són un desastre. Per fer-ho tot més bonic, sempre vesteix americanes de colors. Res a dir.
Els llops no tenen universitats ni fan conferències, però poden suportar temperatures de 50 graus sota zero, viuen en ramats i només es reprodueix la parella alfa. S’aparellen de per vida amb llaços de lleialtat impossibles d’imaginar en els humans. Si queden vidus cuiden els cadells tots plegats, i cuiden molt els més vells. Tenen molta mobilitat per desplaçar-se i són molt observadors.
Els homes intel·ligents capitalistes i lliberals del professor Sala i Martín van competir amb els llops per tal d’exterminar-los, perquè els llops se’ls menjaven el bestiar. Els llops no volen entendre res del capitalisme ni de l’economia planificada. Els descendents domesticats dels llops són els gossos, que ara tenen la funció de fer de psiquiatres dels humans i, fins i tot, de substituir els fills que, degut a la intel·ligència i al sistema econòmic dels humans, no poden néixer perquè no es poden mantenir.
Tot el que explica Sala i Martín es pot simplificar en una frase: «L’home vol sotmetre els seus iguals amb el capital, i busca la vida eterna lluitant contra la mort».
Cap llop ni cap bestiola d’aquest planeta no fan el ridícul com fem els humans. Cap. Això sí, les conseqüències de les obsessions i dogmes dels humans les paga tota la biodiversitat. A la Universitat de Columbia, al Fòrum de Davos o a Sant Pere del Vaticà, ningú no sap distingir un gripau d’una granota.
Glòria Fluvià
Glòria Fluvià és de Roda de Ter, ara ja jubilada.
Des de sempre ha estat vinculada en diferents entitats de Roda.
Actualment, és secretària de l’Arxiu Memòria Històrica de Roda de Ter i forma part de Brots de Poesia i Vida de Ràdio Roda. Col·labora habitualment a la revista Roda de Ter.
La ratafia
Uns dels licors més populars de la cultura catalana és la ratafia, un licor amb unes característiques molt peculiars i que no pot faltar a cap casa catalana en les celebracions.
No està molt clar l’origen de la ratafia; països com França, Suïssa o Itàlia reivindiquen la seva creació, però és veritat que a tot arreu es fan licors artesanals a base d’herbes.
Les dones eren les que recol·lectaven les plantes i elaboraven el licor, ja que era una de les begudes que podien prendre per alleugerir el dolor menstrual.
A Catalunya es té notícia escrita d’aquesta beguda des de l’any 1842 a través de Francesc Rosquelles i Alomar, un milicià voluntari, veí de Santa Coloma de Farners, que quan va deixar l’exèrcit va obrir un cafè i va recollir les tres receptes més antigues de la ratafia catalana, que va guardar en una llibreta manuscrita i gràcies a les quals és considerat com un ratafiaire il·lustre
Són aquestes:
«2 porrones de agüardiente, 2 docenas nuéces verdes que la cáscara no sea hecha, se pone en infusión con dos nueces moscades, 1⁄2 cuarto de unza canela olanda picada algunos calvos enteros, 2 unzas de azúcar y se filtra.»
«Menta romana, menta de guisá, marialluïsa, nebta, tarongina, funolls, calvells masclas, cañella, ginabrons, nou moscada, sucra (3 onzas por porron de aguardiente), clavells blancos, nous del país 3 por porron de aguardiente.»
«Rosa de oló, Ruda, Taron-gina, Malvarosa, Frigola, Esparnallach, Escabyo- sa, Funoll, Rebantarola, Rumani, Fulla de taronja agra, Tumanyi, Fulla de lloré, Marialluïsa, Donsell, Isop, Nepta, Orenga, Llan- tisca, Pela de taronja dolsa, pela de llimona, 3 nous moscades, mitja unsa de canella olanda, 12 nous verdas, Sucra.±
Com tots els licors elaborats artesanalment, cada casa fa el seu, però l’ingredient bàsic que no pot fallar en cap ratafia són les nous verdes; a partir d’aquí tothom hi afegeix les herbes que creu més convenient i la resta d’ingredients com l’alcohol, el sucre o el petit secret de cada família.
Actualment, trobem ratafia a tot Catalunya, encara que les comarques amb més arrelament d’aquest licor són: la Garrotxa, on hi ha la ratafia Russet, amb més de cent anys d’història, ja que la família Russet ha sabut conservar l’elaboració artesanal, el mètode de recollida tradicional i el procés de maceració durant cinc generacions. A Osona, Anna Peroliu fou una d’aquestes dones que a finals del segle XIX va fer popular la ratafia al seu poble, a Sant Quirze de Besora; més tard, el seu gendre, Faustí Bosch, la va comercialitzar. Altres comarques on trobem ratafia són l’Empordà, el Gironès, la Selva, el Ripollès, el Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.
En paraules d’en Salvador Garcia-Arbós, periodista, fill de Besalú i gran ratafiaire:
«La ratafia és filla de contrastos. D’herbes d’un paisatge sec, de màquia mediterrània. I de quaranta dies de sol i serena… La gràcia de cada ratafia dependrà de la saviesa i de la sensibilitat de cada fabricant.»
El procés d’elaboració de la Ratafia Catalana comença amb un calendari:
- 23 de juny – La nit de Sant Joan es recullen les herbes, que és quan tenen el seu punt àlgid de floració.
- 29 de juny – Per Sant Pere, quan les herbes ja són seques, es comença a elaborar.
- 15 d’agost – Per la Mare de Déu d’Agost s’embotella.
- 1r de novembre – Per Tots Sants es filtra i es posa en repòs.
- 25/26 de desembre – Per Nadal i Sant Esteve gaudirem de la ratafia catalana.
L’elaboració es fa macerant les plantes i herbes en alcohol en un pot de vidre sense tapar durant quaranta dies a sol i serena, removent-ho de tant en tant. Després dels quaranta dies es filtra per depurar-ho i s’hi afegeix el xarop fred per aconseguir el punt de dolçor característic. Per acabar es deixa envellir en una garrafa per a obtenir un color refinat i perfecte per al consum.
Quant a l’origen del nom, tampoc no està clar, però la versió més acceptada, que aporta Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (p. 123, vol VII), és que prové del francès ratafia, mot crioll de les Antilles franceses, d’origen incert, potser de la fórmula llatina rata fiat (res), «sigui confirmat el tracte», pronunciada en cloure un pacte, bevent ratafia a la salut dels contractants.
[ÀLBUM DE FOTOS] Paisatges de la Porta del Desert
[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]
En aquesta edició canviem la frondositat de les boscúries catalanes pels paisatges àrids i contrastats del Marroc. El següent recull d’imatges resumeix el viatge que vam fer el passat mes d’abril a la ciutat d’Ouarzazate, també anomenada la Porta del Desert, a la regió del Drâa-Tafilalet.
Històries
[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
Es diu que en el moment de la mort hom veu passar tota la seva vida per davant. Òbviament, aquells que encara estem aquí, no podem saber-ho i, tret que algú hagi tornat del més enllà, tampoc no hi ha qui pugui confirmar-ho. Però sí admetem que aquest fos un dels símptomes d’un final proper, la nostra civilització estaria a les acaballes.
Segurament, mai com ara no hi ha hagut la possibilitat de veure tota la història exposada davant nostre, amb un nivell de coneixement i divulgació com l’actual. Sempre hi ha hagut mites i llegendes que explicaven els orígens o la vida dels avantpassats, però mai com ara no hi havia hagut un coneixement tan profund i «científic» sobre com havien estat les coses en altres temps. Primer, perquè el coneixement especialitzat era només a l’abast d’uns pocs i, segon, perquè els possibles receptors d’aquest coneixement eren també minoria, a causa de l’escassa alfabetització de la població.
Ara, però, la majoria de la població te accés a la cultura, als mitjans de comunicació i al coneixement, així que, tot aquell que vulgui, pot assabentar-se de com es vivia en altres temps, ja sia a través de la lectura, el cinema o les representacions virtuals que reprodueixen qualsevol moment o àmbit del passat. És a dir, que per davant nostre desfila tota la història de la humanitat, amb tanta o més fidelitat que el record personal de la pròpia vida. I, al mateix temps, per pocs recursos que hom disposi, és seduït per viatjar als llocs reals on es produiren els esdeveniments estudiats. D’alguna manera, podem viatjar tant en el temps com en l’espai, vivint en una sola vida totes les vides passades. Això no havia passat mai abans. Ni mai com ara la gent havia estat tan massificada, alienada i aïllada del seu entorn, ni tan pendents del mòbil, drogats, viatjant, fent cua a l’autopista o volant pels aires. Mai tampoc no hi havia hagut tanta dispersió, mental, de productes i persones, ni tant dèficit d’atenció com ara.
Vol dir que tenim la possibilitat de viure fora del nostre present, o situació personal, ja sia a través de simulacions virtuals que ens traslladin a altres èpoques, o mitjançant al·lucinògens que ens provoquin estats alterats de la consciència. La primera forma ens permet viatjar en el temps, la segona endinsar-nos en la pròpia ment. Si sumem les dues coses, viatjar mentalment dins el temps, l’espai i la consciencia, això és Màtrix. Tècnicament ja és factible viatjar d’un lloc a un altre del planeta o l’espai sense adonar-se’n. Hom podria viatjar sedat, sortint d’un punt determinat i despertar en un altre, hores després, sense tenir consciència del trajecte recorregut. M’estranya que les agències de viatge encara no s’hagin plantejat aquesta oferta. Per als viatges interplanetaris no en preveuen una altra. Això vol dir expulsar-nos del moment present i de la pròpia vida.
Si a la vida de cada un, ja de per si prou breu, li anem escurçant parts del trajecte, què en queda?
D’alguna manera tot el progrés tecnològic s’ha basat sempre en aquestes dues tendències o conceptes, l’acceleració en el temps i l’espai i l’escamoteig del trajecte, com si aquest fos excessiu o prescindible. El més aproximat al segon concepte que s’havia aconseguit era el trasllat dels esclaus africans a les Amèriques, estabulats i pràcticament aïllats senyorialment, a les bodegues dels vaixells. De fet és el que continuem fent amb els animals de granja.
Les arts intenten fer tot el contrari: alentir el temps per viure de manera intensa i conscient cada moment. Més que la contemplació d’una obra acabada, allò que interessa a l’artista és el procés per arribar-hi. El camí, més que l’arribada.
Quan un es fa gran, té el privilegi de veure les coses amb una certa distància, la que dóna l’experiència, i saber dels processos sense la necessitat d’estar-hi immers, cosa que, a la pràctica, permet defugir moltes cuites o entorns desagradables. Més que triar el que vol, permet descartar allò que no desitja. Cosa que dóna la possibilitat de centrar-se, contemplar i gaudir cada moment tal com es presenta. Seria la visió global, relativa, des de la «torre d’ivori». Perquè no es tracta de viure intensament moltes vides, es tracta només de viure, degustant veritablement, la pròpia.
Properament, s’obrirà, a la cala Monjoi, on hi havia el restaurant el Bulli, el museu que Ferran Adrià dedica a la cuina d’elit. Després d’anys de dedicació al peu dels fogons, ara ha decidit explicar-ho, cosa que no em sembla ni bé ni malament, però considero que hi ha una diferència radical, fonamental, de concepte entre una i l’altra instal·lació. Abans era un lloc de creació, ple de vida, on passaven coses: un lloc on, per mol elitista que fos, la gent cuinava, menjava, degustava, es comunicava, aprenia, presumia i gaudia.
Ara, sense deixar de ser elitista, esdevindrà un mausoleu, un cementiri del que havia estat. Com el Valle de los Caidos, la Vall dels Reis, l’Esplanada de les Piràmides o el Mur de les Lamentacions. Perquè no te res a veure la vida de l’antic Egipte amb el que un pot observar visitant les piràmides o els museus de mòmies a l’actualitat. De la mateixa manera, aquell que visiti El Bulli 1846 (que no és un any, sinó el nombre de plats que s’hi van cuinar), per més gràfics, projeccions, maquetes o imatges virtuals que ho expliquin, no podrà tastar com era la vida allà abans de ser clausurat. Es trobarà en la mateixa situació de qui va a visitar la tomba del seus avis o pares: no podrà parlar amb ells, ni abraçar-los, només recordar-los en efígie a través d’una fotografia. Són morts.
Així és com el poder ens foragita de nosaltres mateixos, fent-nos creure que participem d’altres vides, de determinats privilegis, de llocs o temps diferents (que després la narració dels fets s’ajusti més o menys a la realitat no és el que més importa). El que fan, quan ens mouen, destorben (imagina que t’estan trucant, ara mateix, mentre llegeixes això), sacsegen, físicament o mental, es distreure’ns d’aquí i d’ara.
Perquè, com sant Tomàs, hom no pot estar segur del que veu si no pot ficar el dit a la nafra.
Sí, potser veure passar tantes vides davant nostre significa que estem morts.
Reflexions d’un gandul fracassat. Amb els pixats al ventre
«El 80% dels catalans rep l’aigua d’operadors privats que entenen l’aigua com un negoci, i que inclouen en les seves tarifes conceptes no associats a l’aigua com els beneficis i la publicitat corporativa.»
Dante Maschio [«L’aigua del futur ha de ser pública, democràtica i garantir els drets humans», Xarxanet, 21/10/2022.]
«Agbar, propietat dels grup francès Veolia, no dóna dades sobre la facturació anual i xifra l’impacte directe i indirecte de la seva activitat en 672,26 milions d’euros.»
The New Barcelona Post [«Aigües de Barcelona genera un impacto económico de más de 670 millones», TheNBP, 02/06/2022.]
La casa de la meva infantesa era a l’aiguabarreig de les rieres gavarreses dels Molins i el Rifred.
Indefectiblement, amb les llevantades de tardor, aquelles rieres es desbordaven cada any. Dolçament, l’aigua cobria els horts que el vilatans teníem a les ribes i la saó durava fins a l’estiu. Els marges d’aquelles rieres eren coberts de vegetació, canyes, joncs, ridortes, esbarzers, corniol, gatassa…, i una munió de petits animals: granotes i gripaus, serps, espiadimonis, sabaters, xinxes, cargols, bagres i barbs, capgrossos, rossinyols, oriols, pigots, garses…
Aviat, però, amb les primeres onades de turisme, els indígenes, enlluernats, s’apressaren a vendre’s el patrimoni i les màquines començaren a foradar les rieres per xuclar-ne els freàtics i abeurar i sanejar els nouvinguts, regar els seus jardins i omplir les seves piscines i furgar les lleres per extreure’n sorra, sauló i grava. No trigàrem gens, només amb el 10% construït del que ara hi ha, perquè s’assequessin molts pous, les rieres es convertissin en un ermàs i les rierades de tardor comencessin a furgar els marges, esgarrapant els horts i comprometent les cases. Calgueren instàncies, rogatives i suborns a les administracions franquistes per a obtenir els permisos per consolidar els marges, i a càrrec del contribuent, és clar.
Just aquells anys es feren, d’urgència, les canalitzacions d’aigua i el clavegueram, a pic i pala.
Això fou el principi de problemes majors, en un país mediterrani on les sequeres són endèmiques i a bastament conegudes i descrites al llarg de segles que han creat conflictes i greuges al llarg de tota la història. Els amos de la xarxes de distribució se’n feren, també, de l’aigua i el bé comú es convertí en negoci, moneda de canvi i control urbanístic. Culpar el canvi climàtic dels problemes que aviat patirem és d’una hipocresia transcendental, és amagar el cap sota l’ala i veure venir el desastre sense haver fet absolutament res per resoldre’l, esperant que una pluja oportuna emmascari un cop més la irresponsabilitat de l’administració.
L’escassetat d’aigua té solucions. Fa dècades que Israel va demostrar al món com en mig del desert, racionalitzant els sistemes de rec, instal·lant-hi dessalinitzadores i reciclant el líquid element avui en tenen per donar i per vendre.
A casa nostra, però, resulta que la xarxes de distribució perden de mitjana una quarta part de l’aigua, Olot en perd el 40%. , l’equivalent a 400 piscines olímpiques cada any.
Les companyies elèctriques, quan ja sonava l’alarma de la sequera imminent, es dedicaren a buidar embassaments per vendre’ns electricitat al preu del gas, molts dels recs agrícoles encara segueixen mètodes medievals i el sector ramader ha contaminat, i ho continua fent, les capes freàtiques de moltes comarques. Durant l’estiu, a les dutxes de les platges s’hi rentaven impunement les planxes de surf i les mares premien l’aixeta del rentapeus perquè el seus fills consentits juguessin amb l’aigua dolça. Els ajuntaments regaven passejos i carrers amb aigua potable i desenes de milers de piscines s’omplien i es mantenien per ostentació dels seus propietaris mentre dotzenes de creuers amb milers de passatgers feien aiguada als ports catalans i balears.
Ara s’apropa un altre estiu i tornarem a rebre una allau de turistes idiotitzats que consumiran de tres a cinc vegades més aigua de mitjana que qualsevol català. El consum d’aigua de moltes poblacions costaneres, durant l’estiu, és deu vegades superior a la mitjana, però el govern va eliminar la quota mínima del cànon de l’aigua a hotels, càmpings i apartaments vacacionals fins al 2022, i no veig que aquesta mesura s’hagi revertit.
Mentre procurem que el turisme extractiu no se’ns enfadi i es busqui uns llepaculs més dilectes per a empobrir, els agricultors i ramaders no saben cap on mirar, perquè és tant o més improbable que madona Teresa Jordà aporti solucions com que el sant Cristo Gros els doni el verd exacte al seus prats. L’agricultura pateix una crisi que ja ve de l’any passat i per la qual els pagesos no rebran cap compensació. Per aquest any la conselleria està fent una avaluació, que ja sabem què vol dir. Mentrestant han prohibit el cultiu de blat de moro i els regadius de verdures possiblement quedaran closos i la poca aigua, si en queda, servirà per salvar els arbres fruiters, no pas els fruits. També queda compromesa l’alimentació del bestiar. Això representa una dependència alimentaria catastròfica i mai patida fins ara. Tampoc no podrem abastar l’aigua que haurem de menester per apagar els focs. Les proporcions del problema són de tal magnitud que es comença a confiar en els miracles.
Ai las!, tant bonic que teníem el «territori», no pas amb pigots o puputs, ni espiadimonis i gripaus, ara anem per bèsties grosses: ossos i llops als pirineus, llúdrigues, cabirols i senglars, trencalossos i voltors, per a gaudi dels camalluents urbanites, i tants turistes que vénen perquè som d’allò més acollidors i servicials, i no diguem els nostres boscos espessos i selvàtics, amb arbres intocables… i així, fent la viu viu, el retard imprevist del miracle ens atrapa amb els pixats al ventre.
Boscos i aigua a la mediterrània
[Un report de Gabriel Borràs.]
Què és un bosc? Un bosc és una formació vegetal dominada per espècies arbòries, amb presència d’arbusts, matolls, herbes, molses, fongs, líquens… Des del punt de vista de l’ecologia, els boscos són uns ecosistemes complexos i rics que cobreixen grans àrees de la terra i funcionen com a hàbitat d’animals, i constitueixen un dels àmbits més importants de la biodiversitat de la Terra.
Què fa un bosc?
Els boscos fan la fotosíntesi com qualsevol altre vegetal: gràcies a l’energia solar, l’aigua i els nutrients, absorbeixen diòxid de carboni (sí, el famós CO2, un dels gasos causants de l’escalfament de l’atmosfera) i produeixen oxigen i matèria orgànica.
Però també són reservoris de biodiversitat i forneixen la societat de molts béns i serveis, el que hom anomena serveis ecosistèmics: regulen el clima i el cicle de l’aigua, conserven el sòl, produeixen fusta i aliments, controlen l’erosió, proporcionen principis actius per a medicaments, són espais de lleure, cultura, salut i turisme, etc.
Quina relació hi tenim?
Històricament, els boscos han estat aprofitats per la societat. Massa sovint, però, la sobreexplotació per a construcció, fusta, carbó i llenya i, més recentment, la substitució per conreus a gran escala, ha fet que milions d’hectàrees de bosc hagin desaparegut (deforestació).
Això és així arreu del planeta? No, si més no, no ho és a Catalunya: d’ençà meitat del segle XX, coincidint amb la substitució de la llenya per combustibles fòssils i l’èxode rural cap a les ciutats, s’inicià un procés d’abandonament dels conreus i les pastures que, per un fenomen natural d’evolució ecològica, han esdevingut boscos (aforestació).
Avui, més del 40% de la superfície de Catalunya són boscos, i el 64% és forestal (sumatori de la superfície de boscos, matollars, herbassars i pastures). Tenim més boscos que Suïssa, i en una part molt significativa dels boscos catalans no s’hi fa cap mena de gestió perquè els costos de gestionar-los són superiors als ingressos obtinguts d’aquesta gestió.
Què està passant a bosc?
Aquesta gran expansió forestal de la segona meitat del segle passat ha contribuït al segrest de diòxid de carboni atmosfèric, que ha quedat emmagatzemat en forma de carboni als arbres i als sòls forestals. Avui, però, el paper dels boscos en la mitigació del canvi climàtic (reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle) i en l’adaptació als impactes del canvi climàtic (reducció de la nostra vulnerabilitat) és en risc.
En un període de 25 anys (1990-2015), el ritme de segrest/absorció de CO2 per part dels boscos ha disminuït en un 17%; la biomassa forestal a Catalunya ha augmentat un 73% i els boscos són un 24% més densos ara que a l’any 1990.
Aquests canvis en l’estructura del bosc, sumats als impactes del canvi climàtic (increment de la temperatura i dels episodis de sequera), han perjudicat la salut dels boscos: augment del risc de grans incendis forestals, de plagues i mortalitat per sequera, i disminució de la provisió de serveis ecosistèmics bàsics com l’aigua, amb una reducció de fins al 30% del cabal d’alguns rius. En els boscos mediterranis, majoritaris al nostre país, per cada gram de carboni absorbit és necessari transpirar 500 grams d’aigua. Això fa que una gran part de la pluja no arribi a rius i aqüífers: aproximadament el 80% de la pluja és interceptada i evapo-transpirada pel bosc (aigua verda), mentre que només el 20% de pluja restant es tradueix en escolament, en aigua que va cap als rius i aqüífers (aigua blava).
Atès que cada vegada hi ha més biomassa forestal sense gestionar, els boscos són més densos i la temperatura de l’atmosfera cada vegada s’escalfa més, la proporció d’aigua evapo-transpirada pel bosc és més elevada i això es tradueix en menys aigua blava que va cap als rius i aqüífers.
Què caldria fer?
Caldria tornar a intervenir a bosc però amb els coneixements i les tecnologies del segle XXI. No fer-ho, tal i com ha succeït en els darrers decennis, condemna el bosc a una ferotge competència entre els arbres pels pocs recursos disponibles, sobretot l’aigua, a una elevada vulnerabilitat a les pertorbacions, i a una pèrdua de provisió de serveis ecosistèmics, com ha estat assenyalat.
A excepció dels boscos que per la seva estructura i història són considerats boscos madurs, amb un òptim grau de conservació de la biodiversitat i que requereixen d’una nul·la o mínima intervenció, la majoria dels boscos catalans, en canvi, necessiten diferents graus d’intervenció per tal de revertir la pèrdua progressiva dels serveis ecosistèmics, adaptar-los als impactes del canvi climàtic, i afavorir la seva evolució tot i reduint la competència.
En aquest escenari, allò que hom ha convingut en anomenar la gestió forestal multifuncional, esdevé una eina clau a l’hora de contribuir en la millora dels serveis ecosistèmics i a l’adaptació dels nostres boscos a l’escalfament global.
Més enllà de l’obtenció de productes com la fusta i el suro, en molts casos gestionar un bosc és necessari per a la prevenció d’incendis catastròfics o per augmentar la resistència de les masses forestals a períodes de sequera més llargs i pertorbacions més freqüents, o perquè se’n puguin refer abans i, per tant, adaptar-s’hi millor.
