[Narració de Jordi Remolins.]
Una llàgrima rellisca per la galta de l’avi Tomeu mentre amb l’eixugamans elimina la sang d’un vermell obscur que empastifa el ganivet de cuina amb el qual acaba de llevar la vida de la seva dona. Tots dos havien acordat un suïcidi conjunt, tips com estaven d’una vida terminal i avorrida, d’uns fills que els ignoren sistemàticament, del veí torracollons de sota casa que els torturava fins a altes hores de la matinada amb la música a tota hòstia, d’un dolor a les articulacions cada cop més intens… Tips de ser una nosa i que tot els faci nosa, vaja.
Primer ell l’havia de liquidar a ella, esberlant-li el coll, i després ajaure’s al llit, al seu costat, i tallar-se les venes. En lloc d’això, però, es posa el millor vestit que té a l’armari, obre la porta i surt al carrer. Lluny de sentir-se trist o afectat, va més lleuger que abans, amb l’alliberament d’haver complert amb part d’allò que li corresponia. S’arriba fins al banc i en retira tots els estalvis, els del compte corrent, i els d’un compte a termini fix que dies abans havia ordenat anul·lar.
Amb la cartera i les butxaques farcides de bitllets de cinc-cents, busca el restaurant on acostumaven a anar amb la dona, hi entra encara que sigui una mica d’hora i demana els seus plats preferits: espagueti a la napolitana, filets de pollastre amb beixamel i pebre, i gelat de torró amb xocolata calenta. No hauria de quedar-li gana després del què ha fet, però s’ho menja amb devoció, i deixa anar un rotet després d’esgotar la segona copa del millor vi blanc, ben sec i gens afruitat, que ha triat per acompanyar la teca. La senyora que tot just s’acaba d’asseure a la taula del costat amb el seu fill, se’l mira amb una expressió de fàstic que no passa desapercebuda a Tomeu. Per això, paga, deixa propina al cambrer, i allibera una olorosa ventositat tot just abans de passar a tocar de la dona.
L’activitat intestinal encara treballa a ple rendiment quan entra al bar on acostuma a jugar la partida de cartes amb els pocs companys de generació que han sobreviscut al pas del temps. Demana el whisky més car que tenen i juga unes mans que es deixa guanyar, apostant molts més diners que no solia fer, tot i que estranyament en aquesta ocasió li havien arribat unes cartes excel·lents. Els amics se’l miren circumspectes, com si s’hagués tornat definitivament boig, sobretot després de repetir per quarta vegada i sense gel el líquid escocès que li escalda l’esòfag. Ell somriu, els convida a una fària, i els enganya explicant-los que és el seu aniversari. El cambrer del Max’s Bar cobra, i li ven per sota mà una paperina de cocaïna a mig consumir. Com que és la primera vegada que li’n demana, s’imagina que és per una neboda que va per mal camí i que de fet li deu encara l’última venda que va fer-li. Al lavabo Tomeu es prepara un parell de clenxes i n’esnifa una per cada conducte nasal. Quan surt li dona una propina al cambrer, juntament amb la coca que encara li ha sobrat. Saluda als jugadors de cartes, que encara canvien de mà els calés que li han guanyat, i surt al carrer quan tot just comença a fer-se fosc.
Accelerant el pas tant com pot, arriba fins a casa del seu únic fill, que encara ha de tornar de la feina. La jove tampoc hi és, perquè a aquella hora va a buscar els nens que són a classe d’anglès. Sempre ha sospitat que aquella barjaula en té més d’un que li omple la figa. En té la clau, perquè alguns matins hi ha d’anar a despertar als nens i acompanyar-los a buscar l’autocar escolar. Hi entra i es dirigeix directament a l’estudi del fill, on guarda les eines de caça dins d’un armari tancat amb una clau que desa dins del pot dels bolis. L’agafa, obre, desmunta l’escopeta, pren quatre cartutxos i ho posa tot plegat dins d’un maletí destinat a aquest ús. Abans de sortir del pis arreplega un diari esportiu, el deixa a sobre del sofà, el ruixa amb esperit de vi i encén un misto que de seguida provoca una petita foguera.
Quan un veí avisa els bombers, ell ja és lluny d’allà. De fet, acaba d’entrar en un altre edifici d’un barri residencial pel qual sempre havia sentit una especial curiosistat. Prem el botó del porter automàtic i sense demanar-li res l’obren. Puja amb l’ascensor i quan acciona la maneta de la porta, veu a quatre noies amb molt poca roba assegudes a un sofà cantoner immens que omple pràcticament una tercera part de l’habitacle. A la resta hi ha una barra amb tot de begudes alcohòliques controlada per la dona que l’ha obert, i un televisor que projecta imatges d’una pel·lícula eròtica. Un altre client està conversant amb una de les noies, acaronant-li les cuixes amb les mans. En Tomeu tria les altres tres i se les emporta a una habitació on hi ha un llit de matrimoni. Les noies li fan una fel·lació cada una, s’ho munten entre elles, el cavalquen, li refreguen les figues per la cara, es deixen pessigar els pits, i finalment aconsegueixen, en una miraculosa mostra de longevitat sexual, que s’escorri dues vegades. Abans d’acabar la sessió fins i tot el petonegen de dalt a baix, mentre ell contempla sorprès com l’eina, que es pensava que amb prou feines li servia per pixar i poca cosa més torna a endurir-se com un roc. No assoleix un tercer orgasme, però sap gratificar la bona estona que acaba de passar, amb una generosa remuneració a les mosses pels serveis obtinguts.
Surt al carrer notablement destrossat per la frenètica activitat sexual. Res que una beguda energètica no pugui refer abans que arribi el taxi que li han demanat per telèfon des del pis de les meuques. El cotxe el porta un altre cop fins a davant de casa. Puja amb l’ascensor fins al vuitè pis. Truca i l’obre el malcarat i amargat veí de baix amb una cara de menyspreu injustificable dibuixada al rostre. Tomeu l’apunta amb l’arma que ha muntat dins de la cabina de l’ascensor, i descarrega un tret sobre la cara de l’home, que es converteix a l’instant en un manyoc de sang, vísceres i fragments de massa encefàlica infrautilitzada. A l’escala se sent alguna porta que s’obre, alertada pel soroll de l’arma, però ell és prou ràpid per a tancar la del veí sense deixar cap indici visual de l’homicidi i, tot seguit, acabar de pujar fins a casa per una escala que tufeja profundament a pólvora.
La descomposició del cadàver de la dona comença a fer bastant irrespirable l’ambient del pis, encara que al cap d’uns minuts d’aspirar el mateix aire, s’acostuma a la pudorassa. A mitjanit ja ha visionat la seva pel·lícula preferida de tots els temps, ha escoltat el seu disc de capçalera un parell de vegades, i està llegint els contes breus d’un autor poc apreciat per la crítica. Quan enllesteix la lectura, s’acosta a l’armari, i omple una bossa de viatge amb la roba que millor s’adapta al seu cos, uns quants llibres que no ha tingut temps de llegir, el despertador, i posa una pastilla de sabó, un raspall i pasta de dents i uns bastonets de netejar les orelles dins d’un necesser, tancant-la finalment amb notables dificultats. Ho aconsegueix i ho celebra amb unes quantes dosis més d’un conyac de reserva que té al moble bar. Assaboreix el licor, es mira el rellotge, i s’adona que el fill ni tan sols li ha trucat per comunicar-li l’incendi que ha patit al pis. Maleeix la descendència, deixa la maleta al costat de la que la seva dona havia preparat aquell mateix matí, obre la porta de l’habitació i s’adona que allà la ferum és simplement insuportable. Malgrat tot s’acosta al cadàver que jeu al llit, li fa un petó al front, i s’estira al seu costat. Acosta a la barbeta l’arma que ha utilitzat per assassinar al veí de sota —que de moment encara ningú no deu haver trobat a faltar, com és molt raonable— i sense pensar-s’ho gaire més, prem el gallet per a complir definitivament la seva paraula.
