[ARTS I OFICIS] Jubilació

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

[Narració de Jordi Remolins.]

Una llàgrima rellisca per la galta de l’avi Tomeu mentre amb l’eixugamans elimina la sang d’un vermell obscur que empastifa el ganivet de cuina amb el qual acaba de llevar la vida de la seva dona. Tots dos havien acordat un suïcidi conjunt, tips com estaven d’una vida terminal i avorrida, d’uns fills que els ignoren sistemàticament, del veí torracollons de sota casa que els torturava fins a altes hores de la matinada amb la música a tota hòstia, d’un dolor a les articulacions cada cop més intens… Tips de ser una nosa i que tot els faci nosa, vaja.

Primer ell l’havia de liquidar a ella, esberlant-li el coll, i després ajaure’s al llit, al seu costat, i tallar-se les venes. En lloc d’això, però, es posa el millor vestit que té a l’armari, obre la porta i surt al carrer. Lluny de sentir-se trist o afectat, va més lleuger que abans, amb l’alliberament d’haver complert amb part d’allò que li corresponia. S’arriba fins al banc i en retira tots els estalvis, els del compte corrent, i els d’un compte a termini fix que dies abans havia ordenat anul·lar.

Amb la cartera i les butxaques farcides de bitllets de cinc-cents, busca el restaurant on acostumaven a anar amb la dona, hi entra encara que sigui una mica d’hora i demana els seus plats preferits: espagueti a la napolitana, filets de pollastre amb beixamel i pebre, i gelat de torró amb xocolata calenta. No hauria de quedar-li gana després del què ha fet, però s’ho menja amb devoció, i deixa anar un rotet després d’esgotar la segona copa del millor vi blanc, ben sec i gens afruitat, que ha triat per acompanyar la teca. La senyora que tot just s’acaba d’asseure a la taula del costat amb el seu fill, se’l mira amb una expressió de fàstic que no passa desapercebuda a Tomeu. Per això, paga, deixa propina al cambrer, i allibera una olorosa ventositat tot just abans de passar a tocar de la dona.

L’activitat intestinal encara treballa a ple rendiment quan entra al bar on acostuma a jugar la partida de cartes amb els pocs companys de generació que han sobreviscut al pas del temps. Demana el whisky més car que tenen i juga unes mans que es deixa guanyar, apostant molts més diners que no solia fer, tot i que estranyament en aquesta ocasió li havien arribat unes cartes excel·lents. Els amics se’l miren circumspectes, com si s’hagués tornat definitivament boig, sobretot després de repetir per quarta vegada i sense gel el líquid escocès que li escalda l’esòfag. Ell somriu, els convida a una fària, i els enganya explicant-los que és el seu aniversari. El cambrer del Max’s Bar cobra, i li ven per sota mà una paperina de cocaïna a mig consumir. Com que és la primera vegada que li’n demana, s’imagina que és per una neboda que va per mal camí i que de fet li deu encara l’última venda que va fer-li. Al lavabo Tomeu es prepara un parell de clenxes i n’esnifa una per cada conducte nasal. Quan surt li dona una propina al cambrer, juntament amb la coca que encara li ha sobrat. Saluda als jugadors de cartes, que encara canvien de mà els calés que li han guanyat, i surt al carrer quan tot just comença a fer-se fosc.

Accelerant el pas tant com pot, arriba fins a casa del seu únic fill, que encara ha de tornar de la feina. La jove tampoc hi és, perquè a aquella hora va a buscar els nens que són a classe d’anglès. Sempre ha sospitat que aquella barjaula en té més d’un que li omple la figa. En té la clau, perquè alguns matins hi ha d’anar a despertar als nens i acompanyar-los a buscar l’autocar escolar. Hi entra i es dirigeix directament a l’estudi del fill, on guarda les eines de caça dins d’un armari tancat amb una clau que desa dins del pot dels bolis. L’agafa, obre, desmunta l’escopeta, pren quatre cartutxos i ho posa tot plegat dins d’un maletí destinat a aquest ús. Abans de sortir del pis arreplega un diari esportiu, el deixa a sobre del sofà, el ruixa amb esperit de vi i encén un misto que de seguida provoca una petita foguera.

Quan un veí avisa els bombers, ell ja és lluny d’allà. De fet, acaba d’entrar en un altre edifici d’un barri residencial pel qual sempre havia sentit una especial curiosistat. Prem el botó del porter automàtic i sense demanar-li res l’obren. Puja amb l’ascensor i quan acciona la maneta de la porta, veu a quatre noies amb molt poca roba assegudes a un sofà cantoner immens que omple pràcticament una tercera part de l’habitacle. A la resta hi ha una barra amb tot de begudes alcohòliques controlada per la dona que l’ha obert, i un televisor que projecta imatges d’una pel·lícula eròtica. Un altre client està conversant amb una de les noies, acaronant-li les cuixes amb les mans. En Tomeu tria les altres tres i se les emporta a una habitació on hi ha un llit de matrimoni. Les noies li fan una fel·lació cada una, s’ho munten entre elles, el cavalquen, li refreguen les figues per la cara, es deixen pessigar els pits, i finalment aconsegueixen, en una miraculosa mostra de longevitat sexual, que s’escorri dues vegades. Abans d’acabar la sessió fins i tot el petonegen de dalt a baix, mentre ell contempla sorprès com l’eina, que es pensava que amb prou feines li servia per pixar i poca cosa més torna a endurir-se com un roc. No assoleix un tercer orgasme, però sap gratificar la bona estona que acaba de passar, amb una generosa remuneració a les mosses pels serveis obtinguts.

Surt al carrer notablement destrossat per la frenètica activitat sexual. Res que una beguda energètica no pugui refer abans que arribi el taxi que li han demanat per telèfon des del pis de les meuques. El cotxe el porta un altre cop fins a davant de casa. Puja amb l’ascensor fins al vuitè pis. Truca i l’obre el malcarat i amargat veí de baix amb una cara de menyspreu injustificable dibuixada al rostre. Tomeu l’apunta amb l’arma que ha muntat dins de la cabina de l’ascensor, i descarrega un tret sobre la cara de l’home, que es converteix a l’instant en un manyoc de sang, vísceres i fragments de massa encefàlica infrautilitzada. A l’escala se sent alguna porta que s’obre, alertada pel soroll de l’arma, però ell és prou ràpid per a tancar la del veí sense deixar cap indici visual de l’homicidi i, tot seguit, acabar de pujar fins a casa per una escala que tufeja profundament a pólvora.

La descomposició del cadàver de la dona comença a fer bastant irrespirable l’ambient del pis, encara que al cap d’uns minuts d’aspirar el mateix aire, s’acostuma a la pudorassa. A mitjanit ja ha visionat la seva pel·lícula preferida de tots els temps, ha escoltat el seu disc de capçalera un parell de vegades, i està llegint els contes breus d’un autor poc apreciat per la crítica. Quan enllesteix la lectura, s’acosta a l’armari, i omple una bossa de viatge amb la roba que millor s’adapta al seu cos, uns quants llibres que no ha tingut temps de llegir, el despertador, i posa una pastilla de sabó, un raspall i pasta de dents i uns bastonets de netejar les orelles dins d’un necesser, tancant-la finalment amb notables dificultats. Ho aconsegueix i ho celebra amb unes quantes dosis més d’un conyac de reserva que té al moble bar. Assaboreix el licor, es mira el rellotge, i s’adona que el fill ni tan sols li ha trucat per comunicar-li l’incendi que ha patit al pis. Maleeix la descendència, deixa la maleta al costat de la que la seva dona havia preparat aquell mateix matí, obre la porta de l’habitació i s’adona que allà la ferum és simplement insuportable. Malgrat tot s’acosta al cadàver que jeu al llit, li fa un petó al front, i s’estira al seu costat. Acosta a la barbeta l’arma que ha utilitzat per assassinar al veí de sota —que de moment encara ningú no deu haver trobat a faltar, com és molt raonable— i sense pensar-s’ho gaire més, prem el gallet per a complir definitivament la seva paraula.

[VÍDEO] Presentació d’«El riu i els inconscients» a Sant Hipòlit de Voltregà

[Vídeo d’Albert Bagé, TVBagué Serveis Audiovisuals.]

Nova presentació del llibre cimer de Maria Dolors Orriols El riu i els inconscients, que podem veure en el magnífic vídeo d’Albert Bagué. L’acte es va fer el passat dijous, 23 de març, i hi van intervenir Eusebi Puigdemunt, Nan Orriols i Gabriel Salvans, que també van presentar el llibre resistent (amb la col·laboració d’Esther Pujadas) Paràsits, passerells i miracles.

[ÀLBUM DE FOTOS] Art al carrer a Estocolm

 

Una de les típiques imatges d’Estocolm, a l’illa de Gamla Stand, on es va fundar la ciutat. [Foto: Xavier Borràs.]
[Report de Xavier Borràs. Fotos de Montserrat Escayola i Xavier Borràs.]

Durant les darreries de març vam viatjar a Estocolm (Stockholm). Feia anys que no anàvem enlloc fora dels països catalans i amb l’excusa de celebrar l’aniversari d’una de les nostres filles, que ha residit a Suècia aquest mes pels estudis del seu doctorat, hi vam anar amb avió. La primera intenció era poder-ho fer amb tren, però era tan complicat, infinitament més car i massa llarg (pel cap baix dos dies de trajecte).

Estocolm (amb gairebé un milió d’habitants [2,5 al conjunt del comtat])  va ser fundada el 1252 sobre la petita illa de Gamla Stan (ciutat vella), situada entre el llac Mälaren i la mar Bàltica. Al llarg dels segles s’ha desenvolupat cap al nord —on es troben Norrmalm i Östermalm—, i al sud —cap a Södermalm. En total, s’estira sobre 14 illes, amb l’aigua omnipresent. La ciutat compta amb 53 ponts que permeten circular entre els diferents barris i potser per això li’n diuen «la Venècia del nord», per bé que s’hi assembla tant com un ou a una castanya.

De la ciutat ens van sorprendre diverses coses, com per exemple el magnífic sistema de transport públic, tant dels ferrorcarrils, autobusos, trams i ferris, a banda de la grossa quantitat de gent que va amb bicicleta per multitud de carrils bici, sense fer-se nosa amb altres sistemes de mobilitat rodada; també, el preu, tot i ser (en comparació amb nosaltres, un ciutat cara: un cafè hi costa uns 3 euros): una tarja per a tres dies amb què agafar qualsevol dels transports tothora costa uns 20 euros; igualment, ens va copsar la dificultat de comunicació i interrelació dels suecs entre ells i amb els altres –i no pas per una qüestió de llengua—, per bé que els entesos diuen que a l’estiu els canvia el caràcter i es mostren més oberts i alegres…, però el que més ens va sorprendre de la ciutat és la quantitat d’obres d’art presents al carrer i també al metro. Per això gosem presentar-vos aquest àlbum de fotos, en què fins i tot hi podreu veure l’escultura del català Jaume Plensa Cleo in Barcelona, al barri d’Östermalm.

Escultures al carrer

A qualsevol placeta, cantonada, portal o edifici s’hi troben diverses escultures, tant commemoratives de fets històrics, de personatges il·lustres o pensades per als infants, que són educats i molt ben tractats a la ciutat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Art al metro

També a l’extensa xarxa del metro, que s’endinsa profundament sota terra, amb escales mecàniques llarguíssimes i petits telefèrics per a baixar a les estacions (que faciliten l’ús per a infants i persones discapacitades) ens van agradar força les obres fetes a les voltes i pedres de l’estació Tensta.

El barri de Tensta es va construir entre 1966 i 1972 per acollir un Estocolm que creixia i que necessitava més habitatges residencials. Tot i que des del principi va formar part dels plànols de l’edifici, l’estació de metro de Tensta no va estar enllestida fins l’any 1975.

L’artista Helga Henschen, juntament amb Arne Sedell i el seu germà Lars, van passar més d’un any decorant l’andana de l’estació amb una acolorida exhibició d’escultures d’animals i fulles estilitzades contra una paret blanca brillant. Com que Tensta sempre ha tingut una majoria de residents que van emigrar a Suècia, els artistes volien que l’estació se sentis acollidora, independentment d’on estiguessin les arrels de cadascú.

Les diferents peces tenen noms com «Una rosa per als immigrants», «Solidaritat», «Parentiu». amb tot de paraules escrites al voltant de l’estació que volen ser una celebració de totes les persones de diferents cultures que viuen a Tensta.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’escultura «Vine com tu ets» i la democràcia sueca

Un comentari, i galeria, a part mereix el conjunt escultòric Vine com tu ets, un monument contemporani en què l’artista Astrid Göransson esculpeix les cinc primeres dones diputades al Parlament suec i les connecta amb les que vindran després. Situat a la plaça Riksplan d’Estocolm, el projecte és una col·laboració entre el Parlament suec i l’Agència d’Art Públic de Suècia.

Vine com tu ets! consta de tres parts: el camí de llambordes de mosaic que s’estén des de la plaça Riksplan fins a les escales de l’edifici del Parlament suec; l’escultura de bronze patinat que retrata les cinc primeres dones del Parlament suec (Kerstin Hesselgren, Elisabeth Tamm, Nelly Thüring, Bertha Wellin i Agda Östlund), les cinc pioneres que són portades per dues dones joves actuals per a demostrar que la lluita per la democràcia i la igualtat continua avui i en el futur. El treball connecta els pioners amb les generacions futures; i, el llibre Rundor (Turns) és una col·laboració amb els netejadors, guàrdies de seguretat i altres empleats del Parlament suec. En dibuixos  descriuen els seus torns de feina diaris. El llibre mostra com el treball d’aquestes persones crea les condicions per a la tasca dels diputats i per a la democràcia.

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VI

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

La pluja té una seriositat monòtona, sense rigidesa. L’aigua cau donant-se to,  reposadament, amb el gest del poderós que sap que atorga mercès… La mercè de fer reviure, de fer sorgir la vida que està oculta en la terra.

Els homes també la senten. Senten l’atracció de l’aigua i senten l’atracció de la pell… Les mans, els llavis, desvetllen emocions que estaven oblidades sota la pols. Els efluvis del mirar són com la rosada… Però, quan cau la pluja, quan els ulls et miren fit a fit, la pols desapareix sota l’empenta de l’aigua. I despulla fulles, despulla l’home i el fa quedar nu; ell i el desig.

Plou. Vaig sentint caure l’aigua, greu i monòtona. Les fulles fan canal. Les flors són gàrgoles que amb les boques molt obertes van escopint glopades. Les branques pretenen fer un sostre als ocells. Els homes s’emboiren, s’embriaguen de follies i de somnis, se senten fecunds… Les nuvolades imposen el seu color gris. En certs moments sembla que la pluja minvi, però no és cert. La falda del Montseny és un devessall. Entre els seus plecs, hi arreplega l’aigua; la canalitza, la guarda tota per a mi i va llançant-la avall a tomballons… «Gurri, fill meu, te!», em crida. Però la seva veu resta apagada pel brogit de la pluja, que continua caient, xopant la terra.

Golades de fum surten de les piles funeràries i pugen cel amunt. Gris sobre gris. Segles i segles de fum, de núvols, de boira baixa que tanca els esperits, que aïlla els homes. Gairebé cada matinada, la Plana està coberta de boira, la broma… Són gases, són cintes, són benes blanques… És una mortalla que cau sobre la terra, que pesa en l’esperit dels homes. La mort està amagada entre la boira, entre el fum. Polsim etern d’una pluja lenta. Polsim etern de sacrificis inacabats…

La boira baixa s’apilota sobre les meves aigües enterbolides. La meva aigua és bruta. Sento com vaig augmentant el cabal, vaig creixent…, i jo voldria detenir-me, voldria purificar… Si almenys les meves aigües fossin un bàlsam per rentar ferides, per guarir les nafres! Si fos una aigua miraculosa que enganxés membres esguerrats o pogués sadollar esperits inquiets! No, no puc fer res; sóc impotent, la meva aigua és bruta. Només la tempesta pot purificar-me!

[VERSOS] L’esquelet

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Em despullo al vespre i l’endemà
al matí quan vull vestir-me, no sembla que
sigui el mateix, no sé on, ni com tinc
l’ànima, ni l’ànim, i l’esquelet
no respon. Miro el gat que encara
dorm com una marmota sobre el llit,
i l’altra que m’ha vingut a despertar
torna a jeure a la lleixa dels llibres.
Faig un esforç per fer estiraments,
un altre perquè em toqui un xic l’aigua,
i més encara per tornar-me a vestir.
I en posar un peu a l’escala no…
no puc més que renegar amb l’esquelet
que trontolla, mentre passen els gats
cuallevats pel meu costat com si res.
Marramau!
i penso si em caldria baixar amb tobogan.
Fixament miro els gats cara a cara, i
crec que riuen amb el meu vell esquelet.
Hi havia al cel de mitja tarda, clara la lluna,
és bella i vella. Quin misteri hi té amb els gats?
Ni m’atreveixo amb el seu esquelet!

La Cambra, 2023

 

Dia de les dones

[Un article de Nan Orriols.]

La intel·ligència artificial és un artefacte fantàstic que ens porta cap a la demència galopant i defensada amb urc pels més dements, ja completament inconscients de l’existència de l’univers.

Les dones ministres del PSOE i de Podemos han celebrat el seu dia barallant-se per lleis i decrets. La portaveu del Govern de la Generalitat ha dedicat pràcticament tota la roda de premsa en commemoració d’aquesta diada a parlar de la gratuïtat dels productes per a la regla, amb ubicació de dispensadors arreu, fins i tot a les comissaries dels Mossos. També, anuncia amb pompa tallers —ara tot són tallers— per a explicar la menopausa i els seus efectes.

La ministra portaveu del Gobierno de España, amb un somriure constant, menteix sense parar. La lluita electoral és terrible: els va el sou, a tots i a totes, a totes i a tots; no paren de parlar de lleis d’igualtat o de paritat («pionera en el mundo», diria el president Pedro Sánchez).

El que no diuen, el que callen perquè són uns miserables i pocavergonyes, ells i elles, elles i ells, és que viuen de l’herència del franquisme, que defensen una monarquia corrupta i podrida com un troc valit ple de cucs blancs i negres, custodis d’una constitució que ha fracassat perquè permet tot tipus de repressions als que pensen diferent.

Els que volem defensar una llengua, uns drets nacionals o un referèndum som represaliats impunement, com tots els que volem sotmetre la monarquia a la democràcia.

Per molts, el Dia de les Dones és recordar Christine de Pizan, Victòria Sau, Alba de Vic, Rosa Parks i moltes dones que es van exiliar per defensar la legalitat republicana, com Enriqueta Compte i Riqué, pedagoga reconeguda en molts països americans.

És recordar Aurora Picornell, costurera de professió, sindicalista i feminista que, el 5 de gener de 1937, quan tenia 24 anys, va ser torturada i assassinada pels feixistes a Mallorca. La van afusellar junt amb quatre costureres més.

Sí, sí, moltes. Encarnación Magaña Gómez, detinguda el 24 de març de 1941 per defensar la república. L’11 d’agost de 1942 la van afusellar i enterrar en una fossa comuna. Tenia 21 anys. Irena Sendler, l’àngel del gueto de Varsòvia, que va salvar centenars de fills de jueus que van ser exterminats pel nazisme. Greta Thunberg, que lluita per defensar un sàpiens que defensi la biodiversitat.

Podria continuar la llista però és infinita. I vosaltres, ministres i conselleres, portaveus de governs, aneu vomitant lleis d’igualtat i explicant amb un somriure, per raons electorals, els dispensadors de productes menstruals.

Avui, qui no està contra tots els governs i ministres espanyols, qui accepta el Govern de la Generalitat actual, autonomista i en mans del catòlic, apostòlic i romà senyor Illa, és una persona veritablement monàrquica-franquista, que segurament creu en la intel·ligència artificial i en els titelles criminals que ens governen; també, encara, des d’Abu Dhabi. Quin fàstic!

[CÀMERA AL BOSC] La cua del pantà de Susqueda

En aquesta ocasió no us oferim cap vídeo dels animalons i bestioles que corren per les nostres muntanyes, sinó un de breu, però contundent, de la minsa cua del pantà de Susqueda, aigua de la qual depenem éssers humans, animals i vegetals, i que, com es pot observar, és d’una migradesa esparverant.

Després de dos anys de sequera i sense perspectives de pluges continuades a curt termini, ¿a què espera el Govern autonòmic (conques internes) i l’Estat (conca de l’Ebre) a accelerar mesures mentre ha fet l’orni quan les elèctriques desembassaven aquest i altres pantans per a engrossir els seus guanys milionaris just quan el preu de l’electricitat es posava pels núvols?