El curtmetratge documental Què diuen els ocells. Jacint Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu és un projecte del Museu del Ter i la Casa Museu Verdaguer. Posa en relació els ocells de la riba del Ter en el seu pas per Manlleu amb l’obra de Jacint Verdaguer al voltant dels ocells, des de poesies emblemàtiques fins a les proses que recullen la saviesa popular.
Amb l’enregistrament en imatge i sons de més de trenta espècies d’ocells, el documental pretén divulgar l’obra de Jacint Verdaguer en la seva vessant de folklorista i vincular-la a la gran afició a l’ornitologia a casa nostra. El resultat posa de relleu la vigència dels textos, la riquesa de la parla i el valor del coneixement col·lectiu per a preservació del patrimoni tant cultural i com natural.
La col·laboració entre els museus de Manlleu i de Folgueroles, entronca amb els treballs previs d’ambdós. Així, Gasull i Naudín han près com a punt de partida documental el llibre Què diuen els ocells. Proses i poesies de Jacint Verdaguer (La Damunt; col·lecció FJV, 2003), així com els treballs del Museu del Ter en la valorització de la riquesa ornitològica del Passeig del Ter de Manlleu, entre ells l’exposició «Ocellots del Ter. Els ocells del Ter de Manlleu. D’instagam al museu» (2021). Consulteu aquí la publicació en línia sobre l’exposició.
Què diuen el ocells? ha comptat amb el suport de la Diputació de Barcelona i de la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a la seva producció.
La producció ha estat realitzada pel cineasta Albert Naudín i guió de l’escriptor Bernat Gasull, amb la participació de Lluís Soler, Júlia Danés, Santi Pocino i Marta Esmarats.
El salt de la Minyona és un petit mirador situat en un altiplà de les Guilleries, encavallat entre dos penya-segats. Les aigües van erosionar fortament els estrats solubles dels cingles dels Munts de Vilanova de Sau, i el resultat fou la formació d’una llenca vertical i estreta de roca conglomerada d’un centenar de metres, que puja des de la base de la cinglera fins al mateix planell, formant una estructura geològica singular.
En aquesta pedalada, feta l’octubre de 2020, hi van participar na Victòria, en Nan, en <Toni i en Ramon.
L’homo sapiens, des dels seus orígens, ha volgut descobrir i aprendre. Tant és així, que només cal veure’n l’evolució fins avui: l’acció en obres, ciència, filosofia i descobriments que acrediten l’interès d’aprendre. La transmissió de coneixements de pares a fills no deixava de ser una evolució de l’aprenentatge.
És a partir dels segle XVIII i XIX quan apareixen els sistemes de formació professional. La Revolució Industrial, liderada per Anglaterra, amb un model liberal per a la formació, el regulat per França i el corporatiu d’Alemanya, on l’empresa s’involucrava en aquest sistema.
A Espanya, al 1857, la Llei d’instrucció pública, més coneguda com la Llei Moyano, establia tres nivells: la primària, la secundària (batxillerat i magisteri) i la superior (universitats) i la creació de les escoles d’arts i oficis…, fins al 2020, amb la llei Celaá.
L’any 1955 es redacta la primera Llei d’educació que preveu l’FP. Formació necessària per als joves per a la seva autoestima i també per a donar resposta a les necessitats laborals de la societat, fent compatible aprendre treballant i formar-se. Però, també, és imprescindible la implicació de les empreses, moviments associatius i els sindicats. Històricament hi havia l’aprenent (1939-1970); jo mateix sóc testimoni d’aquest camí de l’FP, que em va permetre l’accés a la universitat (UPC i UB).
El Baix Penedès
La comarca compta amb 115.000 habitants i amb 8 instituts d’educació secundaria (IES), amb la distribució següent:
L’Arboç, amb 1, que acull també Banyeres i Bellvei.
La Bisbal, amb 1, acull Llorenç , Sant Jaume, Albinyana i Montmell.
Calafell, amb 2.
Cunit, amb 1.
El Vendrell, amb 3, acull Santa Oliva.
Roda de Berà (Tarragonès) acull Bonastre.
Valls (Alt Camp) acull a Masllorenç.
Hi ha dos centres privats, com la Fundació Santa Teresa i Camp Joliu, i cicles formatius a Calafell, Cunit, el Vendrell, Camp Joliu (l’Arboç) i la Fundació Santa Teresa (Santa Oliva).
De reflexió a necessitat
És, desprès de l’encertada 1a Fira de Formació Professional, organitzada per l’Ajuntament del Vendrell, la Cambra de Tarragona i la Fundació Santa Teresa, que cal activar amb urgència el model present i de futur de la formació professional. Per això, cal acabar de:
Concretar els usos urbanístics (aprovar el Pla territorial del Penedès, amb participació i consens); redactar el Pla territorial parcial del Baix Penedès, amb equitat de les plusvàlues en el territori. No es pot continuar amb el model de posar el carro davant del matxo!
Activar la mobilitat sostenible (bus, tren) per anar als IES i centres públics i privats.
Reduir quina governança és la més útil.
Motivar, acompanyar i ajudar les empreses (totes) per a una bona formació professional al Baix Penedès.
Hi hagué al poble un mestre que —explicava la meva mare—, si bé tothom en reconeixia els coneixements, era incapaç de mantenir l’autoritat a l’aula; un gran inconvenient en una classe de bordegassos d’un poblet rural, més feréstecs que civilitzats. Això devia ser al principi dels anys trenta, a la classe dels nois, on assistia el meu oncle, el germà de la meva mare.
Contava que, en una ocasió, un dels nois va portar a la classe un grapat de cireres amagades dins la camisa, possiblement havien de ser el seu únic esmorzar, les quals, mig d’amagat va començar a espigolar, cosa que, naturalment, va cridar l’atenció dels seus companys que començaren a demanar-li la quota solidària de participació en el refrigeri.
Alertat el mestre per la remor provocada, va exigir al promotor del desordre l’entrega immediata de la causa dels fets, és a dir, que va confiscar-li les cireres («sideres», segons l’idiolecte local). Això va provocar immediatament la indignació solidària de tota la classe, tant dels que ja havien tastat els fruits com dels que esperaven fer-ho, desfermant tota una brama de protestes, més o menys somortes del tipus: — Qui ho havia de dir, un mestre lladre!
— Això no s’havia vist mai, un mestre lladre!
— Lladre, lladre!…
La indignació del mestre va anar pujant de to, impotent davant la insubordinació dels seus pupils, i , trasbalsat com estava, sense poder controlar-se, va començar a cridar que callessin, tot picant amb els punys closos sobre la taula…, i les cireres…
— Ara fa vi! Ara fa vi! —van cridar les criatures— Ara fa vi!…
Al pobre home, amb la cara més encesa que el color de les cireres, no se li acudir res més que llançar la prova inculpatòria per la finestra…, amb tan mala fortuna que, a sota, hi havia la classe de les nenes en la seva estona de pati, les quals, quan van veure la pluja de fruites vermelles, començaren a cridar:
— Bateig! Bateig!…
(En aquell temps era costum llençar anissos des del balcó a les criatures del poble quan se celebrava un bateig.)
Si aquell dia l’home no es va suïcidar deuria ser perquè la seva poca energia li impedia fins i tot aquesta solució. A més a més, d’aquesta anècdota, el malnom que va quedar-li per sempre més fou el de «l’enxixat».
La zona on va succeir això es designa, encara actualment, amb aquest mot (Enxixat): una persona malaltissa, ja sia de manera transitòria o permanent; equival a estar pioc, pansit, trobar-se malament.
L’origen d’aquesta paraula, que no sembla tenir una arrel catalana, crec que podem trobar-la en un mot castellà que, en el seu moment, va aplica-se a un rei.
No fa gaire vaig trobar un text en un blog on es feien analogies entre aquest rei i l’ex president Aznar. El rei era Carles II, conegut a tot el seu reialme com «El hechizado», darrer rei de la casa d’Àustria, que va haver de sofrir tota la seva curta vida el llast patològic de l’endogàmia de les famílies reials.
Sembla lògic deduir que aquest sia l’origen del nostre «enxixat».
Una variant seria la paraula «encisat», si bé aquesta serveix per referir-se a algú seduït per quelcom i no seria aplicable, en el mateix sentit, en cap dels casos al·ludits.
En canvi, el mot «hechizado», que en la traducció equivalent hauria de ser «embruixat», s’hauria estès per tota la península per designar al malaurat rei, tot transformant-se en passar del castellà al català i esdevenir la variant local esmentada.
El mot seguia ben viu encara, dos segles i mig després quan, en la imaginació dels nens —i potser dels seus pares— van trobar encertat aplicar-lo, a causa de la seva manca d’autoritat, al pobre i desvalgut mestre, víctima, com el rei, de la riota de la plebs.
El que vingué després, també en ambdós casos, fou la reacció del poder (si bé no directament per la mà dels al·ludits en aquesta narració). És el que sol passar quan, aquell qui mana, se sent menystingut en la seva autoritat. Però no ho contarem aquí perquè ja està en els llibres d’història.
D’enxixats, però, no sembla que en faltin als nostres dies.
«L’home es mesura quan es troba amb l’obstacle.»
Antoine de Saint Exupéry.
Els ritus són les accions simbòliques que creen comunitat i sentiment de pertinença i permeten conèixer i reconèixer-nos entre els nostres convivents.
El confinament imposat per la pandèmia va restringir les llibertats personals i els drets humans fins a extrems insospitats poques setmanes abans. El sacrifici de la privacitat i l’explotació de dades es van acceptar en nom de la seguretat sense cap garantia de reversibilitat.
Els rituals de comunicació, val a dir, la compareixença als mitjans del ministre de Sanitat, del president del govern o dels seus portaveus va fer un altre gir inesperat en aparèixer de bracet dels militars. Això no havia passat mai al llarg de la transició, que jo recordi, i a més vam ser l’únic país d’Europa a escenificar d’una manera tan impúdica i descarada que el que més importava i preocupava al govern era la preservació del règim, per sobre de la salut dels ciutadans i del reforç tan necessari d’una sanitat que al llarg dels darrers anys s’havia anat destruint. La por estava tant fonamentada per la desconfiança en el govern com pel risc sanitari real.
Durant els mesos de captiveri forçós, quan l’únic estímul per a alguns era la transgressió, vam abandonar els rituals més quotidians i desapercebuts, els de pacificació o d’aproximació a l’altre, els que la humanitat, que s’ha passat milers d’anys massacrant-se, havia anat elaborant per tal de manifestar la no agressivitat, l’amistat, la complicitat, la pertinença al mateix grup: donar-se la mà, saludar amb la mà oberta (desarmada), abraçar, besar, treure’s el barret (en senyal de respecte), inclinar-se (que en algunes cultures significa oferir el cor), oferir el pas, o el seient…, tot això va desaparèixer d’un dia per l’altre.
La comunitat va desaparèixer i es va instal·lar amb una facilitat inesperada la desconfiança, l’egoisme i la denúncia del presumpte, o no, transgressor.
La sardana és un dels grans ritus simbòlics comunitaris dels catalans. [Foto: Xavier Borràs.]
Els grans ritus simbòlics que fins el moment creaven comunitat i cohesió de grup, on participaven i es compartien els sentiments; per exemple els ritus de tancament com els funeraris, el dol compartit; o els d’iniciació, el goig compartit d’un casament, un aniversari, una festa, aixecar un castell o ballar sardanes, o els que marquen el compàs del temps i ens aferren a les rutines i als cicles, com celebrar Nadal o Sant Jordi, o els propis dels creients, van ser anihilats i/o substituïts per la comunicació digital, que comunica però no crea comunitat.
L’únic sentiment col·lectiu visible va ser el teatre cínic d’aplaudir els sanitaris que fins al moment ni havien existit —i ja tornen a no existir.
Els sentiments col·lectius i compartits en els ritus consoliden la comunitat. La seva desaparició atomitza la societat i si desapareixen els sentiments comunitaris, la seva gestió es complica. L’individu aïllat és víctima de les seves passions transitòries i dels seus estats d’ànim.
Quan desapareix el soroll de la caixa de ressonància de la comunitat, l’individu queda aïllat, sense empatia, i a mercè del neoliberalisme que ens vol aïllats, individualitzats, narcisistes i desorientats. Per ells els ritus són un destorb obsolet i prescindible.
En l’imaginari social s’estableix la preocupació que no es podrà tornar al context anterior a la pandèmia i que la humanitat, de tot allò, en traurà una lliçó que propiciarà un canvi profund que ens farà millors, més solidaris, més respectuosos amb els nostres semblants i sobretot amb la natura, tan oblidada i menystinguda, ara que tant la trobem a faltar.
Res més lluny de tot això: el que en resulta és una societat esporuguida, desconfiada, amb les desigualtats augmentades, camp adobat pel populisme i la demagògia que obre les portes a l’establiment del feixisme en la majoria de parlaments i de governs autoritaris i corruptes.
La pandèmia sanitària està sent substituïda per una altra, jo la percebo com la «mala educació» i està transformant la vida social: l’individualisme egòlatra, o narcisista i psicòpata. La necessitat d’èxit, de notorietat, els tatuatges súper exclusius, l’exhibicionisme, l’aplaudiment dels seguidors, l’abús, la manipulació, la violència verbal a les xarxes i la violència real, l’obsessió per les selfies (autofotos) i la pròpia imatge, les fakes (notícies falses), el desinterès social i/o desinterès humà…
La pandèmia ha obert la porta a una premsa psicòpata que té el poder de controlar mitjançant la manipulació, la viralitat de la por i de l’alarma social. [Narcisisme antisocial.]
La cultura dels ritus que creaven comunitat ha estat suplantada per la cultura del jo, la manca d’empatia envers els altres i les virtuts cíviques. Així es percep una creixent «mala educació» en les formes, en el tracte amb el proïsme i el respecte a la natura. La destrucció de la comunitat i, a la llarga, de nosaltres mateixos.
Quan diem que el terrible terratrèmol que ha patit el Kurdistan ha passat a Turquia i Síria, estem cometent una altra injustícia sobre aquesta soferta nació sense estat, la més nombrosa del mon, amb 35 milions d’habitants, i, de ben segur, una de les que més ha patit al llarg de la història i encara avui.
Perquè, si bé un terratrèmol com aquest és tràgic passi on passi, ho és encara més quan s’acarnissa sobre un poble tan malaurat, que pateix encara la repressió de règims tirànics als quatre estats on es troba. A Turquia, la minoria kurda, un terç dels turcs, és maltractada i menystinguda pel llarguíssim govern del nacionalitarista Erdogan; a Iran, la salvatge repressió recent arrel de l’assassinat de Masha Amini recau principalment sobre la població kurda; a l’Iraq, el tirà Saddam Hussein hi va gasejar pobles sencers; i, al nord de Síria, Rojava, on des de la primavera àrab, el 2011, es va iniciar una revolució única al món, està immersa en una guerra civil amb tres fronts simultanis: l’estat sirià, Turquia i estat islàmic.
Rojava, tot i silenciada pels nostres mitjans, és encara i malgrat tot una proposta esperançadora: feminista, ecologista, integradora en ètnies i religions, que allà on ha recuperat terreny al terror islamista hi ha creat una societat lliure, pacífica i d’iguals. Podem dir que avui és l’únic indret veritablement d’esquerres al planeta, malgrat ser on és i en plena guerra; l’únic racó al món que va més enllà del capitalisme i del comunisme autoritari.
Una revolució exemplar
Aquesta revolució que se’ns amaga, està protagonitzada per dones que no havien agafat mai un fusell, i que ho van fer, en molts casos, després de veure com tota la seva família era assassinada davant seu. En la coneguda relació malaltissa dels jihadistes amb la dona, que, com a recompensa de maltractar-la a la Terra seran rebuts al cel per nimfes verges d’aspecte noruec, són també les dones les que més terroritzen als terroristes islàmics, perquè si son elles les que els maten, no van a aquest fals cel.
A Rojava s’estableix una plena paritat home-dona i per origen ètnic i religiós a milícies, ajuntaments o escoles, en un model de vida pacífic en la diversitat (kurds, àrabs, armenis, assiri-siríacs, turcmans i circassians), que tant costa de veure a Orient Mitjà. On la religió, que se suposa ens dóna regles divines per aprendre a conviure, fa que portin segles enfangats en guerres interminables. Guerrilleres que, a més de lluitar alhora en tants fronts terribles, ho fan amb una completa desigualtat d’armes, sobretot des del dia que Trump retirà la protecció que oferien les seves tropes, facilitant que l’endemà mateix Erdogan comencés a bombardejar i saquejar les ciutats. Desprotegint també tota la humanitat del rebrot d’ISIS, que Erdogan utilitza per ajudar-se en el seu genocidi etno-polític, que passa desapercebut i rep poc més que alguna declaració en contra.
Una revolució que, si no patíssim l’amnèsia desitjada per Franco i els comunistes, ens resultaria familiar a l’instant. Doncs és idèntica, salvant la distància cultural i temporal, a la nostra, la Comunista Llibertària catalana del 1936, també silenciada. En tots dos casos és anarquista, comença un 19 de Juliol, la fa una nació sense estat, i és antiestatista, postcapitalista, comunitària, assembleària, feminista i feta enmig d’una guerra civil.
També és idèntic el que té al davant: estats autoritaris amb un nacionalisme ètnic, i el feixisme religiós d’ISIS, on l’únic canvi és cridar Al·là akbar enlloc de Cristo Rey. Però on tota la resta, fins i tot el vel negre que s’imposa a la dona, és idèntic. I per suposat l’evident contradicció de matar salvatgement en nom de Deu, que no és més que fanatisme religiós d’ultradreta, nacionalista i psicopàtic. Tot el contrari del que fa Rojava, que és una proposta d’humanitat, oberta i integradora, creant una societat lliure i d’iguals en alliberar pobles, tal com passava aquí a l’Aragó el 1936, i on avui la majoria de població ja no és kurda sinó àrab.
La manera com la humanitat va agrair aquest encomiable esforç sobrehumà, ha estat l’abandó. Un abandó que ara, amb el terratrèmol, ja no pot seguir, i que es deu a que Rojava és massa avançada, massa sincera, perquè, a diferència de les revolucions comunistes i estatistes, no lluiten per substituir una elit per una altra, sinó que vol eradicar-les per fer un nou model de societat sense jerarquies, centres ni nous estats autoritaris. Rojava té una autonomia que no pretén esdevenir un estat ni tampoc ser una autonomia de Síria com ho és ara en l’ordre internacional i intern. Estan teixint una confederació democràtica, que no troba encaix al tauler global. A la mal anomenada real politik, és a dir, la llei del més fort, que avui suposa acatar els desitjos de Putin, un exemple tan subversiu no es pot permetre; és inadmissible en un mon on reneix el nacionalisme d’estati la dreta i ultradreta, sense ni tan sols tenir al davant una esquerra com la que si tenien al SXX.
Reconstrucció amb el model de Rojava
Tot plegat només ens deixa un esperança: que el terratrèmol i la necessària ajuda humanitària que exigeix, que afortunadament sí concedeix la humanitat quan hi ha catàstrofes així, pugui servir per portar pau a la regió amb, si més no, una treva a tanta guerra, i a rebre el reconeixement del sofert poble kurd i Rojava, sigui quin sigui el format en que decideixi autodefinir-se i auto-governar-se.
Raons per a això no en falten; a més dels motius històrics, en trobem ara en el retard i ineficiència de la resposta al terratrèmol dels estats turc i sirià. Fins i tot les ajudes internacionals topen amb barreres polítiques i bèl·liques, que per sort també sembla que es comencen a moure. A un costat, el turc, és un territori majoritàriament kurd, on Erdogan no fa gaire va substituir alcaldes kurds elegits per altres del seu partit; a l’altra, la guerra compta amb l’ajut del gran tirà Putin, que acudí al rescat del tirà Al-Assad.
A una de les ciutats més afectades, Afrin, la periodista kurdo-catalana Amina Hussein ens recorda que ja hi vivien pocs kurds, doncs Turquia va fer-hi el 2018 un sagnant genocidi i substitució de la població, on sirians d’altres parts del país van ocupar les seves cases. En paraules de Hussein: “ploren per cases que no eren seves”. En canvi els kurds que hi vivien i les havien construït i n’eren els propietaris legítims, després de plorar la seva deportació a camps de desplaçats, ploren ara que un cop robades hagin caigut a terra, i acullen a les seves tendes els refugiats del terratrèmol, que els les havien pres. En una nova mostra kurda de resposta a la injustícia amb justícia; a la brutalitat amb amor.
En la reconstrucció, es podria protegir internacionalment i replicar el model de Rojava, sense que l’haguessin de seguir defensant, com fins ara, amb els fusells i enfrontats a grans tiranies. A Turquia avui això és impensable mentre mani Erdogan, tan enemic de l’avenç democràtic, com del feminisme i del poble kurd. Però a la regió síria afectada, entre el models que hi ha hagut: Raqqa, la capital d’estat islàmic; l’estat sirià, amb una nissaga de dictadors amics de Putin, o Rojava, està clar quin és el model desitjable, inclús als ulls de les nostres democràcies capitalistes, encara que sigui un model revolucionari. I a diferència de la resta de la regió -incloent-hi Israel-, no fanàtica i agressivament etnicista o religiós.
Què més cal a la legalitat internacional que el regim sirià i turc no hagin atès com cal la població davant una tragèdia com aquesta, per entendre que allà, com en tants altres llocs del mon, el model estatista clàssic, no funciona? Què més cal, per acceptar, en aquest cas almenys, la proposta política que des de fa 10 anys fa Rojava al mon? Més encara quan es basa en paràmetres tant justos i democràtics com els que han aplicat fins ara, que van més enllà del que coneixem a les nostres democràcies occidentals. Xocant de nou amb la realpolitik, on aquestes sempre, davant d’exemples de més justícia i llibertat, no només no n’aprenen i evolucionen, sinó que les combaten fins que només en quedin cendres.
La lluita per la llibertat continua.
Oportunitat per definir la diplomàcia catalana
El Parlament de Catalunya, en canvi, es convertí el 2021 en el primer del món a reconèixer Rojava, o la dita Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES), tot instant les institucions catalanes a establir relacions institucionals amb aquesta administració, i posant en valor «el potencial del confederalisme democràtic com a solució pacífica, inclusiva, democràtica i de convivència a l’Orient Mitjà basada en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme social» (vegeu aquest vincle). Des de l’endemà del terratrèmol, la Conselleria d’Exteriors ha establert contacte no només amb representants de l’estat turc i sirià, sinó també amb l’AANES. No com a Madrid, on la diplomàcia estatal i el gruix dels ajuts que s’enviaran tenen com a única contrapart l’estat sirià, en guerra amb aquesta regió. Com és esperable, per a Espanya el principi d’unitat indissoluble dels estats preval a l’eficiència de l’ajut humanitari, com ja va demostrar el 2008 quan el País Basc va voler establir col·laboracions amb el Kurdistan iraquià en matèria sanitària i va ser aturat pel Tribunal Suprem.
El terratrèmol dona una oportunitat per fer una acció internacional coherent amb la proclamació del Parlament i amb el que és i pot ser Catalunya en l’arena internacional. Tractant les qüestions de la reconstrucció i ajudes humanitària amb l’AANES i no, o no únicament, amb l’estat sirià. Ajudant a reconstruir escoles, hospitals, barris i cases tal com planteja Rojava, posant en pràctica i materialitzant amb l’ajut humanitari aquest pronunciament. És aquí on Catalunya pot jugar un paper especial, que ja ha començat a fer, establint una diplomàcia humanitària amb Rojava, que ajudi no només en la reconstrucció física, sinó també en aquest reconeixement com a entitat autònoma plena i de facto, també al propi Estat Espanyol, i demanar un alto al foc.
Ja que si la kurda és la nació sense estat més nombrosa -i amb més estats en contra, i que amb més ferocitat neguen el seu dret a existir-, Catalunya és la nació sense estat més rica al món. Ambdues coneixem l’ús maquiavèl·lic i fals dels termes constitucionalo nacionalisme. On, quan és estatal, com el turc, sirià o espanyol, esdevé patriotisme, amb medalles, banderes, hombría, jutges o policia política. Mentre que a la voluntat de kurds, catalans o guaranís de no ser expulsats del planeta com tantes altres, i sense cap afany de dominar ni parasitar ningú altre, se li diu nacionalisme, atribuint-li cínicament tots els mals que només els patriotes o nacionalismes d’estat poden perpetrar: fronteres, militars, propaganda, impostos, etnicisme supremacista, i quan convé, anomenar terrorisme a la dissidència. Podent amb aquesta excusa aconseguir fins i tot que una tirania com la turca pugui obligar a la gran democràcia social sueca a expulsar refugiats kurds per poder-se integrar a l’OTAN. Nacions que no poden protegir-se ni a l’ONU, on no hi hem vist mai nacions, sinó estats. I estats imperials i agressius, que es reparteixen les nacions al seu grat.
Això, de pas, podria obrir tota una línia diplomàtica que pugui continuar aquest camí encetat amb Rojava. Doncs en aquest món on vivim 5000 nacions o grups etnolingüístics i 200 estats que es pretenen mono-nacionals, casos com el dels Kurds el trobem arreu dels 5 continents: al Tibet, Sàhara Occidental, Rohingyes a Birmània, Maputxes, Yanomamis, atacats recentment durant el govern Bolsonaro i que Lula amb llàgrimes va dir que restauraria, dones indi-americanes al Canadà, amb suïcidis en massa recentment, els Zapatistes en el seu altre model d’autonomia política, etc. Una diplomàcia que recolzi les nacions sense estat o amb estats en contra, que, com nosaltres, son dominades amb la constitució a la mà.
Per què no una diplomàcia catalana llibertària, -en el sentit de Bolívar, no de l’anarquisme-, que anés teixint una xarxa internacional de nacions, alternativa als estats; que més endavant podria fins i tot ajudar-nos a nosaltres mateixos en aquest dret, el nacional, que està negat arreu del mon i no prospera, al contrari, retrocedeix. Amb unes Nacions Unides honesta, on sí hi trobem nacions i no només estats; hi hagi justícia, i no només interessos geoestratègics, militars i empresarials.
Ja que Espanya, com sabem, saboteja sense escrúpols la poca diplomàcia catalana que hem pogut desplegar, quan aquesta respectava el capitalisme, l’estat i l’ordre internacional, per què no passar per alt l’estat i el gran capitalisme, i anar en contra de la diplomàcia espanyola quan aquesta va en contra dels Drets Humans i els acords internacionals, com va fer de manera flagrant fa poc amb el Sàhara Occidental? Per què no enquadrar-nos amb legalitats i principis més elevats i legítims, quan la diplomàcia espanyola, que, com tot estat, no té ètica ni amics, sinó interessos, falla.
I en fer-ho s’obren noves possibilitats per a una diplomàcia més humana, solidària i de les nacions, a la que, si es consolida més enllà del que avui fan només ONG’s i moviments socials (com Kurdiscat o Azadi), nosaltres mateixos puguem demanar ajuda sense que ens calgui, com molts independentistes vam creure ingènuament el 2017, l’ajuda solidària d’estats que mai estaran a favor d’una nació sense estat, perquè podria despertar les ganes d’alliberament de les nacions dominades que cadascun d’aquests 200 estats reté, constitucionalment.
L’autor, el 2009, al IX Fòrum Social Mundial a Belém, Brasil, en l’espai pels drets col·lectius dels pobles.
Xavier Díez durant una conferència a la Cooperativa Integral Catalana el desembre de 2013. [Foto: CIC-Carolina Zerpa.][Notes de Xavier Borràs.]
De vegades, com potser us n’heu adonat, mantenim un silenci digne sobre la politiqueria i els politicastres. Tenim altres maneres d’expressar-nos, lluny de la ira i de vegades la impotència que ens provoca la mediocre casta de dirigents que ens toca de patir i de subvenir.
De tant en tant, però, ens crida l’atenció alguna veu no solament crítica, sinó a bastament informada, allunyada del poder, dels fastos i de les corrupteles que brilla amb veu pròpia i que s’adiu, quasi fil per randa, al nostre pensament. AIxò, de fet, ens aconsola i ens fa pensar que, malgrat totes les atzagaiades, no estem sols i cal continua, ni que sigui en silenci, dempeus.
Per això, avui ens és grat de publicar, amb el seu permís, un article que creiem que ha passat bastant desapercebut i que hauria de ser recitat cada a primera hora a totes les escoles, instituts i universitats del país. Es tracta d’Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans, publicat en primera instància a El Món, i que amb permís de l’amic Xavier Díez, que n’és l’ínclit autor, republiquem aquí sota mateix.
Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans
Aquest mes ha fet vint anys de l’operació de càstig contra Egunkaria, l’únic diari, aleshores, redactat únicament en euskera. Pocs mitjans espanyols s’han fet ressò d’aquesta efemèrides tan incòmoda en què l’Estat va decidir tancar el mitjà, empresonar i torturar desenes de periodistes i fer una d’aquelles operacions tan pròpies de les dictadures de “pesca d’arrossegament” per sembrar el terror entre l’independentisme basc. La justícia lenta, un mètode especialment pervers de tortura, va exonerar de responsabilitats al mitjà i al conjunt de gent que havia estat reprimida, quan ja el mal va resultar irreparable. El diari no va tornar a obrir, moltes vides van quedar trencades i moltes trajectòries professionals, estroncades. Malgrat l’absolució, ningú no va ser reparat. Malgrat la fabricació de proves, cap dels responsables d’aquesta operació no va ser jutjat en un cas clar de voluntat deliberada de repressió i intimidació. Malgrat que Espanya va ser condemnada per no haver investigat tortures, manté avui en altes responsabilitats de govern aquells que miraven cap a un altre costat mentre s’estaven cometent crims a les casernes i comissaries, una tradició tan espanyola com els braus o la corrupció, pròpies d’una democràcia otomana o russa, caracteritzades per lawfare estructural contra la dissidència. En qualsevol cas, l’operació no anava contra una ETA a punt d’abandonar les armes, sinó dirigida expressament per impedir l’articulació d’un independentisme democràtic.
Una altra notícia d’aquests darrers dies també explica molt bé quina és aquesta naturalesa “democràtica” i “constitucional”. La setmana passada, una auditoria encarregada per la Conferència Episcopal admetia uns 4.000 casos d’abusos a menors. Els auditors es queixaven de l’escassa col·laboració de molts dels bisbats. Un parell d’anys enrere, l’església catòlica espanyola únicament admetia 220. Per posar un exemple, una investigació independent va registrar 330.000 casos en el si de l’església catòlica a França durant els darrers setanta anys. Òbviament, la xifra francesa és una referència per avaluar la magnitud de la tragèdia d’una institució que esdevenia un dels pilars fonamentals del franquisme. Les associacions de víctimes del franquisme han avaluat, també, el robatori d’infants amb xifres que oscil·len entre els 30.000 i 200.000(allò que la justícia internacional categoritza com a un delicte imprescriptible), amb un paper preponderant de l’església espanyola. No busqueu violadors amb sotana a la presó. No consta que n’hi hagi, malgrat que els abusos puguin haver succeït recentment. El testament de Franco, veritable constitució espanyola va deixar ben clar que una de les institucions que havien estat un dels seus suports incondicionals havia de quedar blindada davant de qualsevol responsabilitat, com també ho han estat tots aquells policies, militars i funcionaris públics emparats a la llei d’Amnistia de 1977.
Tampoc s’explica com Espanya mai no va extraditar ni un sol dels milers de criminals nazis que vivien amb tota tranquil·litat a qualsevol indret de la geografia espanyola. A tall d’exemple, Leon Degrelle, l’home de confiança de Hitler a Bèlgica, va morir tranquil·lament a Torremolinos el 1994 malgrat que Brussel·les havia sol·licitat la seva extradició fins a 47 vegades. Tot això mentre Espanya ja formava part de la Unió Europea i saltant-se tots els tractats internacionals. La voluntat del Franco mort val avui molt més que els 169 articles i 15 disposicions de la Constitució Espanyola, o els tractats internacionals subscrits.
En aquestes circumstàncies, quina credibilitat pot tenir qualsevol acció encaminada a reprimir la dissidència? Explico això en el context del judici contra Laura Borràs, en què bona part dels propis mitjans i part de la política catalana (amb interessos partidistes) ofereix credibilitat al que es tracta d’un judici polític que pretén apartar-la de manera exemplaritzant, amb fabricació de proves, testimonis i altres mecanismes, subtils o destralers, que en el fons no resulta altra cosa que la reedició de la justícia recreativa contra Egunkaria, o més recentment, contra presos polítics i exiliats. I de res servirà que d’aquí uns anys un tribunal europeu acabi anul·lant la barrabassada jurídica que s’està perpetrant, perquè és obvi que la sentència està ja decidida, i que qualsevol altra cosa que pretengui buscar la veritat (com va passar en l’esperpèntic judici sobre l’operació terrorista del 17 d’agost de 2017), es trobarà amb el mur d’un estat que pretén mantenir intacte l’edifici construït el 1939. Perquè és obvi, analitzant la cruesa dels fets, que la sacrosanta Constitució és la continuació del franquisme per altres mitjans. O en termes menys clausewitzeans, que l’ordre franquista, amb el seu sistema de castes, blindatge de responsabilitats i persecució de la dissidència social i nacional, roman avui vigent.
Addenda: corre un acudit entre juristes per categoritzar les tradicions jurídiques europees: per als britànics, tot allò que no està expressament prohibit, està permès; per als alemanys, tot allò que no està permès, està prohibit; per als italians, tot està permès, especialment el que està prohibit. Finalment, a Espanya, tot està prohibit, sobretot allò que està permès.
