[Una narració de Jordi Remolins.]
Les primeres discrepàncies entre els insectes, virus i microorganismes del pis de l’escriptor de contes subliteraris, van evidenciar-se una nit mentre la catifa feia una de les habituals visites al moble-bar per a consumir el seu bourbon preferit. Just quan passava per davant del sofà, els milers de virus i bacteris que hi vivien després de cinc anys d’acumular secrecions seminals, restes de menjar porqueria i objectes diversos provinents de múltiples butxaques, van agredir verbalment als ocupants de la catifa. Amb la set que en aquell moment portaven, els catifaires no van fer gaire cas dels insults, però mentre tornaven al seu destí davant de la porta, bastant més excitats per la ingesta alcohòlica, van escopir-los i ensenyar-los els testicles, sobretot quan van passar per davant dels sofistes menors d’edat.
L’ofensa va ser convenientment recollida per aquests, que no van tardar a convocar una reunió d’urgència al respatller esquerre. L’endemà, quan l’escriptor fos al llit i la catifa fes la seva acostumada visita al moble-bar, estarien esperant-los per venjar-se. No van tenir en compte que ja eren a dilluns i la catifa en lloc d’abeurar-se al moble-bar aprofitava la tranquil·litat nocturna dels bars entre setmana per fer la tassa a un local proper. Els sofistes van esperar tota la nit armats fins a les celles, però van topar amb l’evidència que caldria ajornar la batalla.
A migdia, mentre l’escriptor feia la becaina al sofà, la catifa va reptar fins al moble-bar amb una ressaca de mil dimonis, i va buidar l’ampolla de bourbon. En el camí de retorn els seus etílics habitants van despertar uns desconcertats sofistes, que amb lleganyes als ulls van tornar a patir les escopinades, l’ensenyament de testicles i, fins i tot, les lleterades d’un ratolí que aquella mateixa nit s’havia incorporat al cens demogràfic de la catifa. La sorpresa va ser tan majúscula que fins que l’humà no es va haver despertat per retornar a la feina no van traçar un protocol per a evitar que els poguessin agafar de nou amb els pixats al ventre.
Al cap d’un parell de nits, mentre la meitat dels habitants del sofà dormien i la resta feien guàrdia, la catifa va obrir la porta del pis i amb una antològica borratxera va avançar cap a les ampolles de licor. Els sofistes desperts van córrer a despertar la resta. Al moble-bar, com que l’ampolla de bourbon ja era buida i l’escriptor no n’havia comprat cap altra, la catifa va haver de conformar-se amb uns glops de whisky que, tenint en compte l’acumulació de líquid en poques hores, va confondre’s ràpidament dins del seu entramat de fil. Quan ja tornaven cap a la porta d’entrada, una gernació de sofistes van barrar-los el pas. Fent servir d’escuts les monedes que havien recollit de les profunditats dels plecs dels coixins i armats amb un grapat d’agulles que algun dia l’escriptor va oblidar-se de tornar a la capsa dels fils, la primera línia d’escarabats va iniciar un atac frontal que va ser repel·lit ràpidament amb la micció del bourbon digerit pels catifaires. Alguns dels escarabats van morir ofegats, mentre que la resta es va retirar tossint de mala manera. Però, els sofistes no pensaven rendir-se i la segona columna formada per formigues, xinxes, tèrmits, puces, polls i lepismes, van recollir les armes i enmig d’un bassal que els impedia de prosperar amb velocitat, van intentar de tornar a comandar la batalla. La rèplica dels seus rivals va ser tan vigorosa com el licor que havien begut. Les aranyes, papaorelles, cuca molles i uns quants centenars d’exemplars de microorganismes desconeguts encara pels científics, van abraonar-se damunt dels enemics i van penetrar-los analment, posant un especial èmfasi a buidar-los les conques dels ulls mentre ho feien. No van deixar una sola verge en tota la comunitat sofista. Mentrestant, el ratolí ja feia estona que s’havia masturbat, pensant en una mofeta guenya, i dormia plàcidament la mona sobre la catifa.
Els primers rajos de sol van descobrir una dantesca i desoladora realitat al sofà. La llista de baixes i convalescents de la batalla —molts d’ells invidents ja de per vida— va ser tan àmplia que només la colònia de bacteris i insectes nascuts arran de les inseminades de l’enemic, podia comptar-se com a candidata apta de cara a enfrontaments vinents. Tan greu era la situació, que uns quants escarabats nounats van prendre la iniciativa de convèncer al hàmster que vivia dins d’una gàbia, perquè liderés el ressorgiment dels sofistes. La inexperiència els havia fet pensar que la presència del ratolí entre els habitants de la catifa era la clau de la seva victòria parcial en aquella guerra.
Per la seva banda quan els catifaires ja recuperaven mínimament la verticalitat després d’un despertar crític, van estar valorant la conveniència o no d’ocupar el sofà. Després d’uns minuts de discussió van decidir que enlloc no estarien millor ni més ben abeurats que a la catifa i van celebrar la decisió amb generoses dosis de cervesa que el ratolí va anar a robar de la nevera.
Aquella mateixa nit, mentre la catifa reptava de retorn des del moble-bar amb l’alegria proporcionada per la recentment estrenada ampolla de bourbon, el ratolí va abocar el contingut d’un vas de ginebra sobre el sofà, mentre una aranya hi llençava un llumí que acabava d’encendre amb les seves potes posteriors. El hàmster, que amb prou feines havia tingut temps d’ensinistrar mínimament els seus aliats, va marxar cames ajudeu-me a la recerca de la tranquil·litat de la seva gàbia, però el ratolí va ser més ràpid i va violar-lo repetidament, obligant-lo a fer-li un parell de fel·lacions. Durant la mamada el rosegador domèstic rascava el membre del silvestre amb un parell de dents incisives d’orgàsmics efectes. La sessió de sexe va ser finalment interrompuda per la presència de l’escriptor, que alarmat per les flamarades del sofà, va sortir de la seva cambra i va trucar ràpidament als bombers, que no van tardar a sufocar l’incendi.
Els pocs supervivents de la deflagració i posterior inundació van establir-se a la moqueta del menjador, molt afectats pel resultat de la confrontació i decidits a passar pàgina per poder oblidar aquell nefast episodi de la seva història. En canvi, els catifaires, envalentits per la victòria, van prendre per costum d’ampliar els seus periples nocturns per dins del pis, provocant a tort i a dret als petits ocupants de la tapisseria de les cadires, dels draps de la cuina i de les cortines de tots els balcons i finestres. No va ser fins que van tenir la pensada de passar-se també pel lavabo, que no van topar amb un enemic molt més temible que tots els precedents: els sanguinaris bacteris de mides irracionals que es reproduïen sense aturador al seient de vellut de la cagadora i que en constatar la presència estranya no van dubtar a armar-se amb l’escombreta de vàter. Dissimuladament, la catifa va tancar la porta del lavabo, va sortir del pis, i va baixar les escales a la recerca de la botiga de vins i licors més propera, amb la intenció d’establir-hi la seva residència habitual.
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...
En aquesta narració de 175 pàgines —protagonitzada per una dona que escriu en primera persona— ens presenta una professora d’una acadèmia d’història de l’art, divorciada i amb un fill d’onze anys que viu a Zuric amb el seu pare, que segueix una psicoteràpia amb una metge psiquiatra. Al mateix temps, per manera de trencar la seva solitud i amb l’ambició d’alliberar-se dels seus fantasmes, escriu cartes anònimes a un antic professor de la universitat, per qui sent una afectuosa consideració i confiança.
