[LLIBRES] T’estimo fins al sacrifici, d’Antoni Lloret

Antoni Lloret en una fotografia recent.

[Notes de Xavier Borràs.]

Voliana Editors tot just acaba de publicar la novel·la T’estimo fins al sacrifici, d’Antoni Lloret i Orriols (Barcelona, 1935), fill de la insigne escriptora vigatana Maria Dolors Orriols i cosí del no menys il·lustre cofundador de La Resistència Nan Orriols —que ha il·lustrat bellament la coberta d’aquesta nova obra. Lloret és autor, també, d’obres de caràcter literari com Micmac, 1993; El Cafè Metropol, 1999 (Premi de Literatura Científica 1999 de la Fundació Catalana per a la Recerca), i Max i Odile, raó i passió, 2014.

En aquesta narració de 175 pàgines —protagonitzada per una dona que escriu en primera persona— ens presenta una professora d’una acadèmia d’història de l’art, divorciada i amb un fill d’onze anys que viu a Zuric amb el seu pare, que segueix una psicoteràpia amb una metge psiquiatra. Al mateix temps, per manera de trencar la seva solitud i amb l’ambició d’alliberar-se dels seus fantasmes, escriu cartes anònimes a un antic professor de la universitat, per qui sent una afectuosa consideració i confiança.

Aquestes cartes —naturalment sense resposta—, escrites amb una llibertat sense límits, gairebé com si es tractés d’una autopsicoanàlisi, constitueixen l’entramat de la novel·la. En el decurs de les visites terapèutiques, la protagonista coneix un home, de qui s’enamora apassionadament. Però, la psiquiatra no és aigua clara, i condueix sibil·linament els dos amants per un camí complicat, cada cop més dramàtic, on romanen atrapats, amb què la narració —d’un estil i una llengua exemplars— ens porta a un clima de suspens que ens atrapa fins a l’última pàgina.

Antoni Lloret és doctor en ciències físiques per les Universitats de Barcelona i de París–Sorbona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Medalla Narcís Monturiol 2004 i Creu de Sant Jordi 2008, ambdues distincions de la Generalitat de Catalunya.

Des de l’any 1960 ha treballat en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França, on va ser director de recerca entre el 1977 i 1990. També, ha estat professor i investigador en el Parc Científic de la Universitat de Barcelona. Ha investigat en els camps de la física nuclear experimental de les altes energies, la síntesi de nous semiconductors per a l’optoelectrònica i l’energia fotovoltaica i aplicacions. Ha dirigit nou programes de recerca de la Comissió Europea. A més de nombrosos treballs científics, destaca la publicació en llengua catalana del Diccionari de la Ciència i Tecnologia Nuclears (1979).

 

 

[LLIBRES] La senyora Harris se’n va a París, de Paul Gallico

[Notes de Xavier Borràs.]

La col·lecció «El cercle de Viena», de Viena Edicions, ens sorprèn gratament amb la publicació de La senyora Harris se’n va a París, de l’escriptor nord-americà Paul Gallico (1897-1976) —en traducció de Mar Vidal—, que és, segons promouen el editors, «una faula deliciosa sobre el poder de la il·lusió, amb unes gotes de comèdia social».

Efectivament, La senyora Harris se’n va a París (1958), l’èxit de la qual li va permetre a Gallico fer-ne una seqüela amb tres títols més (Mrs. Harris Goes to New York, Mrs. Harris, M. P. i Mrs. Harris Goes to Moscow), tracta sobre les relacions humanes, l’empatia i, certament, la bondat, que actualment semblen tan escasses.

Sense ànim d’aixafar la trama de l’argument, sí que podem dir que la senyora Harris, una vídua d’una certa edat que es dedica a netejar cases de londinencs rics, descobreix un bon dia, dins l’armari d’una de les seves clientes, dos vestits de Dior que la deixen ben enlluernada. I contra tota lògica, decideix que ella vol un d’aquests meravellosos vestits de Dior per a ella, fins i tot encara que mai no tingui ocasió de lluir-lo.

A partir d’aquest moment, la història que escriu Gallico ens endinsa en un pla per aconseguir estalviar els diners del vestit i del vol a París,un viatge llampec que té el seu punt cimal quan arriba a les portes de Dior amb el seu ridícul capell britànic una atrotinada bossa de pell d’imitació en què duu, ben enrotllats amb gomes, tots els seus feixos de bitllets estalviats, disposada a entrar al regne del glamur amb pas ferm. Perquè, com és sabut, la por no forma part del vocabulari d’una senyora de la neteja anglesa.

Paul Gallico, de pare italia i mare austríaca, es va formar a l’escola pública, es va llicenciar a Columbia i va començar a treballar com a periodista esportiu per a The New York Daily News, un ofici en què assolí la notorietat en substituir la clàssica entrevista per una estona d’entrenament amb les estrelles de l’esport, i que va culminar quan el campió dels pesos pesants el va deixar grogui i estabornit al ring. A la darreria de 1930 va decidir abandonar el periodisme esportiu i va començar a escriure relats per a diverses revistes.

D’aquest primer i exitós relat de la senyora Harris se n’ha fet dues adaptacions cinematogràfiques: una amb Angela Landsbury en el paper protagonista, i el passat any 2022, amb Lesley Manville com a senyora Harris, de què podem veure un tràiler aquí sota mateix (o, el film, a AppleTV).

Per a tastar el tremp literari de Paul Gallico i d’aquesta història sobre la dignitat i la fidelitat a un mateix, podeu llegir-ne un fragment des d’aquest vincle.

[Lletres] Animeu-vos a presentar-vos al Premi Guillem de Belibasta

Cartell del IX Premi Guillem de Belibasta de Tragó.

[Notes de Xavier Borràs.]

El nostre amic i col·laborador de La Resistència, l’escriptor Josep Espunyes, recentment guardonat amb la Creu de Sant Jordi, ens fa arribar la informació de convocatòria del IX Premi Guillem de Belibasta, que convoca l’Associació Festiva i Cultural de Tragó, un petit poble del municipi de Peramola a l’Alt Urgell.

«El premi està força bé —ens comenta Espunyes—. A part de l’import, també comporta la publicació del llibre el mateix dia que es fa la festa de lliurament.»

Una bona oportunitat perquè els amants de la ploma us animeu a presentar-vos-hi.

 

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri IV

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant V

Fa segles que faig el mateix camí. El meu curs no és llarg, el meu cabal no és gran. Fa segles que estic a mercè del ritme que ordena la vida… Molt abans que m’anomenessin Igor, ja tenia un altre nom i ben segur que després d’ésser el Gurri me’n donaran un altre. L’autoritat dels homes està recolzada en els noms; quan un nom perd la força, s’afebleix l’autoritat. Ells són així, aquest són llurs canvis. La revolta i la mort: només un canvi de nom, però els homes em fan por. Fa segles que segueixo la Llei Ordenadora. La vida dels homes és curta i, fatalment, només van a la seva i són incapaços d’adonar-se que el mal que em puguin fer a mi, pot caure damunt seu de retruc… Fa segles que segueixo la Llei Ordenadora, i faig el meu mateix camí.

Arrecerat en una clotada, sento bufar el vent. Porta sons de trompetes desfermades, cordes d’arpa poc tenses. Xisclar d’orgues desenfrenats. Presagis de tempestes. Ritmes d’odis que enderroquen o creen obstacles. Fortor de pluja que s’apropa, que caurà sobre la terra seca i morta. Una gran polseguera entela el Sol, cobreix les ruïnes encartronades. Els arbres cauran aviat, collsegats pels llamps. La terra tremola i espera. Jo també tremolo i espero.

L’abundància pot ser preludi de misèria.

Sóc un riu assedegat… Doneu-me aigua, aigua! La muralla de pedra no ha d’oblidar que una sola gota d’aigua pot fer brotar, entre els seus rocs, el miracle d’una flor!

… Sí, per la banda de Gurb és on són més atapeïdes les masses de núvols negres, inflats, rodons. Ja els conec prou, aquests núvols que venen a caure així damunt la Plana! Sé que porten pluja. L’aire també fa olor de pluja. ¿Quant de temps encara l’haurem d’esperar? Els animals s’inquieten dins els estables. Els homes guaiten, desconfiats, el cel. Mentrestant, els núvols van removent-se sobre la terra, que espera, quieta. Quan la tralla roja de llamps esquinça els núvols de plom, no es mou ni una brossa. Quan el tro ressona i retruny, no és belluga ni una herba. La tamborinada brama.

Aquesta quietud és falsa; la tempesta és ací.

 

[VERSOS] Febrer

[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]

Escolto com rebufa el plany del vent
enllà de la teulada i el foc que revifa
endins de les flames que ballen i
juguen amb el fred de febrer que ara
comença. Em somriu amb aire burleta
el mes més curt com aquell que t’ha vist
i se’n va. Però encara tindré temps
d’atrapar-li els dies tot avivant
el foc i el fred, aquest fred de dedins
la pell que et desabriga, del tot, sí.
No sé dir com noto els dits del vent
mentre atio la llenya que es va morint
amb un somriure balder, de mica en mica,
com si enllà del fum l’eternitat fos viva.
Benvolgut febrer, tot just cremes el tió
d’avui, i m’aturen amb tu i el poema
els mots que no vull dir, entre el vent i tu
i el temps que s’escola entre les cendres.
Si tot just emmirallo al caliu, llocs i cares.

La Cambra, 2023

 

[LLIBRES] Paràsits, passerells i miracles

[Notes de Xavier Borràs.]

Paràsits, passerells i miracles (EP, Serveis d’Assessorament Lingüístic, 2023) aplega en un sol volum els articles d’«El Serpent», de Nan Orriols, les «Curiositats lingüístiques», d’Esther Pujadas i, en aquest recull, també, els poemes d’en Gabriel Salvans que han estat publicats al Diari de Manlleu i a La Resistència entre el gener de 2021 i el desembre de 2022.

En l’anterior recull (Robots, tòtils i cacanòries), l’octubre de 2018, ja s’hi deia que el temps corre més que camina, el maig de 2021 hi tornaven amb Esterrecats, rates i patinets, i, ara,aquests Paràsits, passerells i miracles.

El primer aplec de textos estava dedicat als presos polítics i als exiliats; el segon, també, era per a tots els represaliats, però especialment als gossos, que tant van ajudar durant la pandèmia; i, aquest tercer volum, és per a tots els qui lluiten i pateixen la repressió per raons de llengua o nacionalitat i que defensen el dret de viure en llibertat.

Com sempre fem des de La Resistencia, els nostres lectors tenen l’oportunitat de descarregar-se aquest nou llibre des d’aquest vincle (o clicant damunt la imatge de la coberta).

La primera presentació del volum —en què intervindran Eusebi Puigdemunt, Nan Orriols i Gabriel Salvans— es farà aquest dissabte vinent, 4 de març, a les set del vespre (19:00 h), a l’EspaiART 60, al número 7 del carrer del Mestre Josep M. Andreu, a Sant Joan de les Abadesses, junt amb El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, i tantaSet, de Gabriel Salvans. Tothom hi és convidat.


Uns dies després, el dijous 23 de març, a dos quarts de vuit del vespre, al Casal del Mallol, del carrer Mallol de Sant Hipòlit de Voltregà, Nan Orriols i Gabriel Salvans hi presentaran El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, i Paràsits, passerells i miracles. Us hi esperem!



 

[ARTS I OFICIS] Militars

[Una narració de Jordi Remolins.]

Les primeres discrepàncies entre els insectes, virus i microorganismes del pis de l’escriptor de contes subliteraris, van evidenciar-se una nit mentre la catifa feia una de les habituals visites al moble-bar per a consumir el seu bourbon preferit. Just quan passava per davant del sofà, els milers de virus i bacteris que hi vivien després de cinc anys d’acumular secrecions seminals, restes de menjar porqueria i objectes diversos provinents de múltiples butxaques, van agredir verbalment als ocupants de la catifa. Amb la set que en aquell moment portaven, els catifaires no van fer gaire cas dels insults, però mentre tornaven al seu destí davant de la porta, bastant més excitats per la ingesta alcohòlica, van escopir-los i ensenyar-los els testicles, sobretot quan van passar per davant dels sofistes menors d’edat.

L’ofensa va ser convenientment recollida per aquests, que no van tardar a convocar una reunió d’urgència al respatller esquerre. L’endemà, quan l’escriptor fos al llit i la catifa fes la seva acostumada visita al moble-bar, estarien esperant-los per venjar-se. No van tenir en compte que ja eren a dilluns i la catifa en lloc d’abeurar-se al moble-bar aprofitava la tranquil·litat nocturna dels bars entre setmana per fer la tassa a un local proper. Els sofistes van esperar tota la nit armats fins a les celles, però van topar amb l’evidència que caldria ajornar la batalla.

A migdia, mentre l’escriptor feia la becaina al sofà, la catifa va reptar fins al moble-bar amb una ressaca de mil dimonis, i va buidar l’ampolla de bourbon. En el camí de retorn els seus etílics habitants van despertar uns desconcertats sofistes, que amb lleganyes als ulls van tornar a patir les escopinades, l’ensenyament de testicles i, fins i tot, les lleterades d’un ratolí que aquella mateixa nit s’havia incorporat al cens demogràfic de la catifa. La sorpresa va ser tan majúscula que fins que l’humà no es va haver despertat per retornar a la feina no van traçar un protocol per a evitar que els poguessin agafar de nou amb els pixats al ventre.

Al cap d’un parell de nits, mentre la meitat dels habitants del sofà dormien i la resta feien guàrdia, la catifa va obrir la porta del pis i amb una antològica borratxera va avançar cap a les ampolles de licor. Els sofistes desperts van córrer a despertar la resta. Al moble-bar, com que l’ampolla de bourbon ja era buida i l’escriptor no n’havia comprat cap altra, la catifa va haver de conformar-se amb uns glops de whisky que, tenint en compte l’acumulació de líquid en poques hores, va confondre’s ràpidament dins del seu entramat de fil. Quan ja tornaven cap a la porta d’entrada, una gernació de sofistes van barrar-los el pas. Fent servir d’escuts les monedes que havien recollit de les profunditats dels plecs dels coixins i armats amb un grapat d’agulles que algun dia l’escriptor va oblidar-se de tornar a la capsa dels fils, la primera línia d’escarabats va iniciar un atac frontal que va ser repel·lit ràpidament amb la micció del bourbon digerit pels catifaires. Alguns dels escarabats van morir ofegats, mentre que la resta es va retirar tossint de mala manera. Però, els sofistes no pensaven rendir-se i la segona columna formada per formigues, xinxes, tèrmits, puces, polls i lepismes, van recollir les armes i enmig d’un bassal que els impedia de prosperar amb velocitat, van intentar de tornar a comandar la batalla. La rèplica dels seus rivals va ser tan vigorosa com el licor que havien begut. Les aranyes, papaorelles, cuca molles i uns quants centenars d’exemplars de microorganismes desconeguts encara pels científics, van abraonar-se damunt dels enemics i van penetrar-los analment, posant un especial èmfasi a buidar-los les conques dels ulls mentre ho feien. No van deixar una sola verge en tota la comunitat sofista. Mentrestant, el ratolí ja feia estona que s’havia masturbat, pensant en una mofeta guenya, i dormia plàcidament la mona sobre la catifa.

Els primers rajos de sol van descobrir una dantesca i desoladora realitat al sofà. La llista de baixes i convalescents de la batalla —molts d’ells invidents ja de per vida— va ser tan àmplia que només la colònia de bacteris i insectes nascuts arran de les inseminades de l’enemic, podia comptar-se com a candidata apta de cara a enfrontaments vinents. Tan greu era la situació, que uns quants escarabats nounats van prendre la iniciativa de convèncer al hàmster que vivia dins d’una gàbia, perquè liderés el ressorgiment dels sofistes. La inexperiència els havia fet pensar que la presència del ratolí entre els habitants de la catifa era la clau de la seva victòria parcial en aquella guerra.

Per la seva banda quan els catifaires ja recuperaven mínimament la verticalitat després d’un despertar crític, van estar valorant la conveniència o no d’ocupar el sofà. Després d’uns minuts de discussió van decidir que enlloc no estarien millor ni més ben abeurats que a la catifa i van celebrar la decisió amb generoses dosis de cervesa que el ratolí va anar a robar de la nevera.

Aquella mateixa nit, mentre la catifa reptava de retorn des del moble-bar amb l’alegria proporcionada per la recentment estrenada ampolla de bourbon, el ratolí va abocar el contingut d’un vas de ginebra sobre el sofà, mentre una aranya hi llençava un llumí que acabava d’encendre amb les seves potes posteriors. El hàmster, que amb prou feines havia tingut temps d’ensinistrar mínimament els seus aliats, va marxar cames ajudeu-me a la recerca de la tranquil·litat de la seva gàbia, però el ratolí va ser més ràpid i va violar-lo repetidament, obligant-lo a fer-li un parell de fel·lacions. Durant la mamada el rosegador domèstic rascava el membre del silvestre amb un parell de dents incisives d’orgàsmics efectes. La sessió de sexe va ser finalment interrompuda per la presència de l’escriptor, que alarmat per les flamarades del sofà, va sortir de la seva cambra i va trucar ràpidament als bombers, que no van tardar a sufocar l’incendi.

Els pocs supervivents de la deflagració i posterior inundació van establir-se a la moqueta del menjador, molt afectats pel resultat de la confrontació i decidits a passar pàgina per poder oblidar aquell nefast episodi de la seva història. En canvi, els catifaires, envalentits per la victòria, van prendre per costum d’ampliar els seus periples nocturns per dins del pis, provocant a tort i a dret als petits ocupants de la tapisseria de les cadires, dels draps de la cuina i de les cortines de tots els balcons i finestres. No va ser fins que van tenir la pensada de passar-se també pel lavabo, que no van topar amb un enemic molt més temible que tots els precedents: els sanguinaris bacteris de mides irracionals que es reproduïen sense aturador al seient de vellut de la cagadora i que en constatar la presència estranya no van dubtar a armar-se amb l’escombreta de vàter. Dissimuladament, la catifa va tancar la porta del lavabo, va sortir del pis, i va baixar les escales a la recerca de la botiga de vins i licors més propera, amb la intenció d’establir-hi la seva residència habitual.