[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]
De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Cant V
Fa segles que faig el mateix camí. El meu curs no és llarg, el meu cabal no és gran. Fa segles que estic a mercè del ritme que ordena la vida… Molt abans que m’anomenessin Igor, ja tenia un altre nom i ben segur que després d’ésser el Gurri me’n donaran un altre. L’autoritat dels homes està recolzada en els noms; quan un nom perd la força, s’afebleix l’autoritat. Ells són així, aquest són llurs canvis. La revolta i la mort: només un canvi de nom, però els homes em fan por. Fa segles que segueixo la Llei Ordenadora. La vida dels homes és curta i, fatalment, només van a la seva i són incapaços d’adonar-se que el mal que em puguin fer a mi, pot caure damunt seu de retruc… Fa segles que segueixo la Llei Ordenadora, i faig el meu mateix camí.
Arrecerat en una clotada, sento bufar el vent. Porta sons de trompetes desfermades, cordes d’arpa poc tenses. Xisclar d’orgues desenfrenats. Presagis de tempestes. Ritmes d’odis que enderroquen o creen obstacles. Fortor de pluja que s’apropa, que caurà sobre la terra seca i morta. Una gran polseguera entela el Sol, cobreix les ruïnes encartronades. Els arbres cauran aviat, collsegats pels llamps. La terra tremola i espera. Jo també tremolo i espero.
L’abundància pot ser preludi de misèria.
Sóc un riu assedegat… Doneu-me aigua, aigua! La muralla de pedra no ha d’oblidar que una sola gota d’aigua pot fer brotar, entre els seus rocs, el miracle d’una flor!
… Sí, per la banda de Gurb és on són més atapeïdes les masses de núvols negres, inflats, rodons. Ja els conec prou, aquests núvols que venen a caure així damunt la Plana! Sé que porten pluja. L’aire també fa olor de pluja. ¿Quant de temps encara l’haurem d’esperar? Els animals s’inquieten dins els estables. Els homes guaiten, desconfiats, el cel. Mentrestant, els núvols van removent-se sobre la terra, que espera, quieta. Quan la tralla roja de llamps esquinça els núvols de plom, no es mou ni una brossa. Quan el tro ressona i retruny, no és belluga ni una herba. La tamborinada brama.
Aquesta quietud és falsa; la tempesta és ací.