[VERSOS] Puigsacalm

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

a la Mireia, assolit el dia dels cinquanta anys. 

Un dia arribes al cim dels anys
havent travessat fondals, torrenteres,
prats, comes, colls, carenes i creus de camí,
boscos, llacs, cingles i glaceres…

Tot plegat, per adonar-te que no saps com,
ets on ets, s’han esbarriat les fites
al corriol de tornada i cal abraonar-se
a les pedres de tartera.

El camí
comença sempre on fas la primera passa,
el paisatge que miris t’espera a la cantonada,
que mai s’atura el rellotge encara que aturis el pas.

Desitjar el cim és alenar la vida.

[La Cambra, 2022.]

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri I

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant I

Jo sóc el Gurri, i el Gurri és un riu. Que quedi ben entès: un riu. La importància d’ésser més o menys cabalós queda rebutjada. Sóc un riu i prou. Fa molt de temps, segles, m’anomenaven Igor. No és pas que d’aleshores ençà jo hagi canviat gaire, ni que segueixi unes altres tresqueres. No: és la veu dels homes, la que ha fet canviar el so del meu nom. Ara m’anomenen Gurri, però continuo essent també Igor. Podria desprendre’m fàcilment del passat si no fos que, per damunt de tot, i faci el que faci, jo sempre seré només un riu. Un riu petit, esquifit.

Les roques, dintre les entranyes de la terra, tenen clivelles. La meva llengua les esmola, les poleix com el cisell d’un artesà. La meva llengua és freda, fina, persistent. Dins les balmes obscures, en la nit eterna, la meva llengua té la força del glavi que va obrint-se camí quietament, infiltrant-se per arreu. M’esmunyo entre fortaleses de pilars, arcades altes que sostenen cims, cúpules immenses  de muntanyes, capitells de roques tenyides de molsa, raconades de sorra fina, blanca, immaculada… ¿Qui creu que en les entranyes de la terra hi ha l’infern? No!… Jo sé que és l’infern; conec els condemnats, els maleïts, els perseguits. Que siguin testimoni de les meves paraules tots els àngels, els poetes i els folls que m’han acompanyat durant segles en el meu camí. En el sí de la terra no hi ha infern.


A les meves ribes s’atapeeix l’herba, i els marges estrets cenyeixen les aigües profundes. Jo intento fugir d’aquesta opressió que m’estanca. L’aigua amansida es converteix en un tros de cel. De la terra estant agafo pilots de núvols. Aparentment quieta, encisada, adormida, cerco un punt feble, esquerdo un tronc, i fujo sense remor, em deslliuro, corro! El meu instint és fugir. Mentre estic quiet vaig amuntegant fang; deixo créixer la molsa, venir granotes, fondejar les fulles podrides. Però jo he de fugir. Si no fos que fa segles les aigües s’han llençat o córrer furients, jo les convidaria ara, com una bogeria més. Esberlaria troncs, rompria pedres, marges i muntanyes, soscavaria arrels, només deixant-me dur per l’impuls de fugir.

L’art de Lluís Badosa. Octubre de 2022

Avui us presentem un nou autor i amic de La Resistència, en Lluís Badosa, que s’expressa artísticament, com podeu veure en les dues obres que us mostrem i en totes altres que anirem penjant aquí.

Xàfec. [Acrílic sobre fusta. 12,2 x 19,6 cm.]
Enuig. [Acrílic sobre fusta 12,2 x 19,6 cm.]

Lluís Badosa

Lluís Badosa i Tubau. Tal com ell mateix escriu: «La meva primera exposició va ser a Vic l’octubre de 1957, el dia que vaig néixer. Des d’aleshores exposo i m’exposo de manera autodidàctica.

»No m’és difícil barallar-me amb els colors, son ells que em deuen trobar benignament difícil.

»El meu humil propòsit és embellir una mica més aquesta època que m’ha tocat viure.»

El trobareu, també, a l’Instagram.

[Arts i Oficis] Alcoholisme

]Font: Marc Imhoff/NASA GSFC, Christopher Elvidge/NOAA NGDC; Imatge: Craig Mayhew and Robert Simmon/NASA GSFC.]

[Una narració de Jordi Remolins.]

El dia que es va revolucionar la terra, ja va fer-se fosc a les dues del migdia. Aprofitant la prematura obscuritat Hnk va entrar al Max Bar i va demanar una ampolla de vodka. Al carrer la gent mirava enlaire, preguntant-se per què la televisió no havia dit res de l’eclipsi. Però, ni al cap d’una ni dues ni tres hores s’havia recuperat la claror. Els responsables de l’enllumenat públic de pobles i ciutats van decidir finalment d’encendre tots els fanals per a evitar que la confusió creixent s’incrementés encara més. Als antípodes, com que la població dormia o anaven borratxos, no van fer gaire cas de la presència solar i no va ser fins que van començar a despertar i ja tornava a ser fosc que van adonar-se de la irregularitat horària. Quan la incertesa va fer-se més generalitzada, una dona amb una evident crisi d’ansietat va sortir esperitadament del bar, desequilibrant Hnk del tamboret. L’hòstia al cap va ser tan forta i l’estat d’inconsciència tan profund, que no va ser capaç ni tan sols de recollir l’ampolla abans no se l’endugués l’ambulància.

La rotació de la terra al voltant del seu eix a una velocitat més alta va evidenciar-se a més de la dessincronització temporal amb la intensitat més gran del vent. Als fumadors se’ls apagaven els cigars, els calbs perdien les perruques i els jugadors de futbol més brillants ja eren incapaços de fer una sola passada bona. A més, la incertesa horària va provocar una crisi sense precedents entre els fabricants de rellotges, que tot i l’intent de reciclar-se no van aconseguir d’establir un nou estàndard horari per a endreçar l’anarquia d’una rotació que cada vegada anava més veloç, però que no seguia cap mena de proporcionalitat en l’acceleració. També, les borses de les principals ciutats del planeta van enfonsar-se. Temerosos pels canvis, els inversors van retirar les seves accions i van dedicar-les a construir-se refugis subterranis on resguardar-se d’un possible xoc planetari.

La velocitat era tan ràpida que durant el temps que abans ocupava una jornada diària ara s’avançava un mes sencer. La foscor i la claror aviat van ser tan intermitents que la gent va oblidar-se aviat de mirar al cel, de si feia fred o de si feia calor, o de les estacions. Els homes del temps que no havien embogit a causa d’unes errades encara més clamoroses de les habituals, van córrer a apuntar-se a l’atur. Per desgràcia, la crisi econòmica havia fet que ja ningú no treballés a les dependències públiques, i van retornar a les seves respectives llars, on van haver de patir l’acarnissament d’uns veïns que els torturaven constantment amb preguntes meteorològiques.

Els terraqüis més despreocupats van decidir aprofitar el caos que s’havia d’instal·lat al planeta per a passar-se el dia follant o masturbant-se o mirant pel·lícules o llegint o escoltant música o buidant ampolles de licor, o fent diverses d’aquestes activitats alhora. Als hospitals, els malalts s’automedicaven gràcies a l’absència de metges i infermers. Els estupefaents van fer molt més feliç, i en alguns casos, també, més breu, la resta de les seves vides. Quan Hnk va trobar-se millor de la trompada al cap, va sortir de nou al carrer i, amb menys temps del que va tardar la terra a fer cinc voltes sobre el seu eix, ja tornava a ser al Max Bar, on va repartir amb la resta de clients la bossa amb els fàrmacs més plaents que va poder recollir del magatzem del centre sanitari.

Tan gran era la felicitat de la majoria de la població que no van tardar a sorgir propostes per a retornar el planeta al seu estatus anterior. Associacions d’antics empresaris, polítics i funcionaris, van agrupar-se per a convocar un milionari concurs a fi de frenar-ne l’acceleració. En tot cas, el premi econòmic no va tenir un excessiu atractiu a causa de la pèrdua de valor que havien patit els diners. Això va fer que només uns quants científics ultraconservadors presentessin les seves absurdes propostes. Els més insensats volien enviar un coet a la lluna arrossegant un cable metàl·lic de gran diàmetre per falcar la terra. Per sort, no van trobar cap magatzemer que disposés de prou quilòmetres de cable, ja que per absurda que semblés la proposta els incentivadors del concurs estaven disposats a materialitzar el projecte. Finalment, van decidir construir unes immenses parets de centenars de quilòmetres d’alçada a punts estratègics dels cinc continents, perquè creien que frenarien la inèrcia del planeta. Constructors i agents immobiliaris es fregaven novament les mans, ja que gràcies al que inicialment semblava un problema apocalíptic podrien continuar omplint-se les butxaques de calés. Quan van tenir enllestit l’esquema d’edificació dels murs, van trucar a paletes i manobres per a començar les obres, però van topar amb l’evidència que ja no volien treballar. La llibertat de vida que havien descobert era molt més plaent que totes les pagues extra que ara els prometien i que, ben mirat, amb el nou ordre econòmic tampoc no els haurien servit de pràcticament res. I el pitjor del cas per als empresaris va ser descobrir la seva absoluta inutilitat a l’hora de posar una sola totxana o maó.

Un matí de fortíssima ressaca, Hnk va acostar-se a la piscina municipal per a parar una estona el sol. De fet, només va poder ser durant els cinc minuts que va trigar a tornar-se a amagar, empès per la urgència d’una nit que ben aviat es tornaria a esvair. El temps suficient, però, per veure com un centenar de coets espacials s’elevaven cap a Mart. A dins hi viatjaven les famílies més influents del planeta, que escapaven d’una mort que presumien com a segura si es quedaven a la Terra. A les estacions que s’havien construït a Mart esperaven reproduir-hi, de moment a petita escala, el model social que fins feia uns mesos tenien a la Terra. En el decurs dels dies següents tota l’alta societat i els membres més privilegiats de la burgesia i de les religions de tots els països van seguir els seus passos. Quan van adonar-se de la seva absència, els proletaris van organitzar festes espontànies, on no van faltar multitudinàries escenes de sexe i borratxeres antològiques, amb més d’un coma etílic irreversible.

La vida a Mart, però, no era tan plàcida. Les enveges, els antics rancors i l’absència de pobres a qui putejar van crear tensions i enfrontaments acarnissats entre els habitants de les estacions espacials. Afortunadament, abans de poder engegar-hi la primera guerra, el nebot de déu va entrar a l’habitació dels planetes, va triar distretament Mart i el va introduir delicadament dins de l’esfínter de la seva xicota, que va gemegar de plaer mentre tots els humans que hi habitaven morien aixafats per cagallons de matèria fecal mal higienitzada. Quan van acabar de jugar-hi va tornar a deixar el planeta al seu lloc.

A la terra estaven tan distrets amb el lleure i la perpètua diversió, que ningú no va adonar-se de l’absència puntual de Mart i, de retruc, dels antics cacics i dirigents. De fet, la velocitat de gir era ja tan ràpida que els aficionats a l’astrologia havien desat els seus estris i es dedicaven en cos i ànima a afers més mundanals, majoritàriament relacionats amb l’alcohol i la cardamenta. La nit i el dia se succeïen de tal manera que era impossible de distingir-los i l’efecte de tot plegat era com tenir una bombeta erràtica que pampallugueja constantment.

El grau de felicitat dels humans era tan gran que, quan la Terra va canviar la seva òrbita per una de molt més allunyada del Sol, la majoria van morir congelats amb un somriure als llavis. Els que estaven follant van tardar alguns minuts més a palmar-la, gràcies a l’escalfor de l’acte. En canvi, Hnk, que havia treballat durant alguns anys en una empresa de congelats va tapar-se amb l’abric, va aixecar l’enèsim vas de vodka del dia i va brindar amb èmfasi per la gratificant notícia de no haver de tornar a posar la glaçonera dins la nevera.

Quan els pingüins van entrar al Max’s Bar després d’haver heretat la condició de gènere dominant del planeta, van trobar-lo en aquesta posició, amb una verdosa estalactita penjant-li de les fosses nasals.

Octubre

Consum al món: la petjada ecològica per persona és la petjada ecològica d’un país dividida per la seva població. [Font: The Living Planet Report 2022.]

[Un article de Nan Orriols.]

La Societat Zoològica de Londres explica que ens els últims cinquanta anys el nombre d’animals que viuen al planeta ha disminuït un 69%. Una contaminació galopant, els herbicides, els insecticides, el canvi climàtic i una societat que no vol renunciar absolutament a res en són els culpables.

Tinc amics i familiars que, descerebrats, fan viatges amb avió de milers de quilòmetres per a fotografiar elefants, micos o cascades. D’altres, aurores boreals. Tinc altres amics que, per a sobreviure, ho passen molt malament. És impossible que això acabi bé.

La guerra a Europa i les neurosis obsessives de molts polítics fan que, com a espècie, no tinguem futur. Sembla impossible que els més neuròtics acabin sempre al poder, defensant dogmes, mentides i el dret de robar i matar.

A Catalunya, les coses tampoc no van bé. El govern de Pere Aragonès, manipulat pel catòlic Oriol Junqueras, s’ha rendit als interessos dels partits españols, i el també catòlic Salvador Illa diu que també vol participar en la «Festa de la Rendició». Els Comuns, o Podemos, que és el mateix, també gaudint de l’herència franquista, no volen acceptar que a Espanya la transició no va existir i que el rei el va nomenar el Generalísimo Franco.

En fi, amb aquesta realitat, segons molts científics, el que passarà és que la desaparició de la biodiversitat augmentarà vertiginosament i que d’aquí a pocs anys la Societat Zoològica de Londres no podrà explicar res perquè s’haurà extingit, com tots nosaltres. Amén.

El misteri de l’art o l’art del misteri

[Text i il·lustracions de Josep Nogué.]

Potser una de les més recents definicions de l’art és aquella que diu que l’«art és tot allò que els crítics diuen que ho és».

Doctors té l’església, es deia en altres temps quan algú es veia enfrontat a algun dubte religiós. L’art, doncs, acaba d’assolir el mateix nivell de transcendència que abans tenia la religió i, de la qual, l’art només n’era un simple instrument, aplicat a la voluntat doctrinària de l’església.

D’aquesta manera, allò que era el suport del missatge, s’esdevé ara no ja vehicle de l’emissor, sinó la veu mateixa del remitent, davant la qual els crítics i especialistes exerceixen de profetes i intèrprets, ja que «la veu de Déu és incomprensible a la massa inculta»; és lògic, doncs, que prefereixin que el missatge sigui el màxim d’inintel·ligible, a la manera com el llatí servia per a garantir l’estatus diferenciat de les jerarquies eclesiàstiques.

Malgrat tot, n’hi ha prou amb una mínima capacitat d’observació per a deduir, en veure l’empremta d’una petjada, que per allí hi ha passat algú. I no cal ser gaire llest, i encara menys erudit, per a saber ràpidament si l’empremta és humana o d’algun altre animal, perquè amb un mínim d’experiència podem saber de quin animal es tracta. Deduir altres detalls com l’edat, el sexe, o les condicions físiques, ja requereix alguns nivells més de coneixement i experiència que, no obstant això, poden estar a l’abast d’aquell que hi estigi interessat.

Amb l’art passa quelcom de similar: depèn de l’interès que hom hi posi a esbrinar-ne el rastre. Tota obra no és més que una altra forma de petjada deixada per l’autor; i un dels mecanismes més eficaç per a descobrir allò que hi diu és intentar refer el camí que el rastre ens mostra; principalment, pel què fa a la tècnica, però, també, si és possible, esbrinar-ne la intenció.

L’anàlisi de la tècnica ens dirà molt de l’habilitat de l’autor, sobretot si ens prenem la molèstia d’intentar fer el mateix. La imitació és el mecanisme bàsic de l’aprenentatge; és allò que fa qualsevol animal per assumir les habilitats de la seva espècie. Només imitant ens adonarem veritablement de la dificultat que implica la realització d’una obra i del nivell de domini assolit pel seu autor.

Aconseguir vèncer la resistència de la matèria bruta a ser dominada, sotmetent-la a la voluntat sense dificultat aparent, d’una forma bella i elegant, és allò que converteix en mestre. Que finalment l’imitador superi al mestre és allò que el convertirà en artista, també, a ell. En la mesura que l’observador coneix la tècnica podrà saber si la intenció de l’autor ha estat assolida i entendre el missatge.

Cal recórrer el camí —«el rastre»— en ambdós sentits per a saber-ne  l’origen i el destí i, també, els esdeveniments del recorregut. Com més detalls esbrinem d’aquest recorregut més podrem saber del missatge i del missatger…, sense intèrprets interposats que, com ja hem dit, sovint tenen més interès a encriptar el missatge que no pas fer-lo aclaridor.

També, ens adonarem quan l’obra deu més a l’accés (i l’excés) a poderosos recursos tecnològics que a les habilitats de l’autor. La idea més simple i elemental, amplificada o multiplicada per la tecnologia més sofisticada, pot tenir una gran repercussió, deguda més al culte i admiració que desperta el desplegament tècnic que no pas pel missatge implícit en l’obra.

Així, un monòlit de cent metres en forma de patata fregida tindrà molta més repercussió per l’ostentació dels recursos emprats que no pas per la forma de l’escultura en si mateixa, la qual, en la seva mesura original, no hagués cridat l’atenció de ningú. En aquest sentit, l’art actual, diu més de les relacions personals amb el poder —i els recursos que això possibilita— que no pas de la qualitat o del nivell artístic dels autors i, encara menys, del seu missatge.

Un simple grafisme convertit en volum i ampliat mil vegades respecte al seu esbós inicial, eleva la cotització de l’autor en la mateixa proporció. Si fa no fa, en la mateixa mesura que qui el finança pot fer ostentació de la seva riquesa i/o presumir d’erudició a través de l’obra.

Posem-ne un exemple:

Aquesta obra, pintada amb regalims d’esmalt sintètic sobre tela, podria il·lustrar com l’univers juga amb la matèria per a produir les seves formes…, i fer evident, de passada, alguna de les contradiccions en què la realitat es basa. Diu aquesta: «Una cosa no pot estar en dos llocs al mateix temps, ni dues coses poden estar al mateix lloc al mateix temps».

No obstant això, experimentem, amb imatges simètriques, com aquesta, que dues coses (les dues meitats) han estat (en el moment de crear-se) en un lloc al mateix temps, i que una mateixa cosa (la mateixa forma) és a dos llocs diferents al mateix temps.

L’art —a més d’un divertiment de dimensió còsmica— serveix per a denunciar contradiccions d’aquest nivell.

Aquest missatge, però, no sol interessar ningú. Bàsicament, perquè allò que es busca és el recolzament i la difusió per part de la critica especialitzada, sense la qual cap mecenes hi mostrarà interès i l’obra haurà de conformar-se a dormitar indefinidament en un racó de l’estudi, a l’espera de ser venuda, regalada o destruïda pels estralls implacables del temps…, que denuncia.

En canvi, si fos el cas que l’autor gaudís d’un prestigi reconegut, fins i tot tindria la possibilitat de ser reconvertida en una escultura monumental per a decorar alguna rotonda o jardí públic o privat i fer-ne milers de reproduccions com a record turístic.

El que se’ns explica, per tant, poques vegades té a veure amb el missatge o la qualitat de l’obra i sí, en canvi, amb la vanitat i les relacions de poder dels implicats.

L’art, com qualsevol llenguatge, suposa una descoberta del món en el mateix acte de descriure’l. Per tant, parteix de la humilitat del que ignora. L’autor intenta explicar-se, entendre el món, experimentant-lo i, al mateix temps, reflectir-lo en els seus actes. És a dir, pretén comprendre i fer entenedor allò que se li escapa (seguir el rastre fins a descobrir l’origen i la causa).

Que després el resultat d’aquests actes hagi de ser explicat per crítics i especialistes (substituint l’original per la interpretació), sovint d’una manera encara més críptica que allò que qualsevol espectador pot entendre a través de la mateixa obra, diu més de l«art del misteri, que del misteri de l’art». De com convertir en llatinismes allò que hauria de resultar evident…, a través de l’experiència.

No se si m’he explicat.

Quan la política només és un joc

El president Aragonès va decidir trencar el govern de coalició ERC-Junts el passat 28 de setembre. [Foto: arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Els darrers fets polítics que hem viscut em porten la reflexió del joc dels escacs. Joc que es basa en l’estratègia i l’amenaça, tot observant-hi que no es pot fer estratègia sense una tàctica per a poder reaccionar als moviments del contrari, encara que sàpigues on vas.

Els fets

Busquen guanyar l’adversari i s’entén el que ha passat en aquest temps d’amenaces…. Moció de confiança, justificada perquè una de las parts incompleix allò pactat.

El mal ve de lluny, aquella unió de Junts x SI per un sol objectiu: assolir la independènccia, es trenca i es bifurca amb la DUI del 27 d’octubre de 2017, anul·lada el 8 de novembre de 2017.

Conseqüència: uns a la presó i altres a l’exili, és a dir, ni l’estratègia ni la tàctica ni els lideratges varen ser capaços de preveure ni d’afrontar la situació. Des d’aquell moment, molta gent s’ha sentit enganyada i avui manifesten que estan orfes.

Desprès de l’ai, ai, ai, una part de Junts x SI se’n va a l’exili a Waterloo (Bèlgica) i a Suïssa tot decidint prendre el camí de la justícia internacional i creen el Consell per la República. Una altra part torna i es posa a disposició de la justícia espanyola.

ERC decideix ampliar la base i ajornar el procés. Això equival a presó i redempció davant del Pare…, Taula de negociació, un acord de claredat? Aprovar pressupostos, etc. Estratègia d’ajornar la independència per a un temps millor i recuperar el «peix al cove».

Aquestes peces damunt del tauler que uns i altres han utilitzat per a ensenyar-nos les seves estratègies de joc, sota el meu parer, no ens portaran ni tan sols a taules, on en el joc dels escacs no guanya ningú. Però, en aquest partit de la política amb taules es deixen el més important, els votants, els que han delegat el seu vot perquè la política la facin els polítics.

Aquests ciutadans no han deixat de lluitar fins avui, però els polítics no haurien de defallir en l’intent de l’acord en el camí de la independència i en aquests moments estan tots massa pendents de guanyar la partida, sobren les baralles i els escarafalls, i no tenen en compte allò que la pressa sol ser una mala consellera.

On som ara?

Algú va dir des del centralisme que els espanyols no calia que es preocupessin, perquè els catalans «se pelearán entre ellos». Ja hi hem arribat.

I això què vol dir? Ara tindrem un Govern en minoria (tan sols 33 diputats li donen suport), quan la majoria parlamentària en requereix 68. S’haurà de seguir en el camp constitucional i serem una de les poques comunitats que continuarem aportant més a canvi de rebre menys. Però, això sí, aquí a casa, baralla rere baralla. Això va d’enderrocar la reina de l’adversari, pensant que ja tenim el rei en escac i a prop del mat.

Santa innocència! Però, catalans!, que algú hi posi ordre, o és que a més de jugar als escacs també juguem a l’oca i es torna a la casella de sortida? Algú sap a quin joc juguem?

Així ho veig.