Universitat de la Logística al Penedès

El Logis Penedès ha d’introduir l’Educació en els seus plans. [Foto: ND.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Catalunya té una ubicació estratègica per tenir una Universitat de la Logística, ja que és la connexió natural amb el mercat centreeuropeu i el seu territori és receptor de la part més important del flux de mercaderies provinents d’Àsia  al seu pas perl  canal de Suez i per a accedir al continent europeu. Per això, fa temps que es parla de fer el corredor del Mediterrani ferroviari des d’Algecires fins als Països Baixos.

Aquest corredor ferroviari necessita diferents parcs logístics en el transcurs del recorregut. Un d’ells és el previst al Penedès «el Logis Penedès». I ho és pel seu emplaçament al costat de l’estació intermodal de l’Arboç i les connexions de mobilitat al costat de les autopistes AP-7 (Pirineu-Andalusia) i AP-2 ((Pirineu-Lleida-Saragossa-Madrid i Saragossa-País Basc).

També, li és molt favorable l’excel·lent ubicació de proximitat en aquest corredor dels ports de València, Tarragona i Barcelona.

Com s’ha de fer?

Tota acció humana avui ha de tenir en compte la sostenibilitat i la preservació del planeta.

El  Penedès ha de protegir el sector vitivinícola, sens dubte, però també ha d’aprofitar les oportunitats per a posar en valor els productes que elaboren els empresaris. S’ha d’acabar tenint un territori ben estructurat, competitiu internacionalment i amb tots aquells complements que avui no té. Per això, és imprescindible que el territori vagi unit a la recerca d’un projecte comú.

El millor complement, la Universitat de la Logística

És, evidentment, el millor complement que podria tenir el Logis Penedès.

Seria la primera universitat dedicada a la logística. Els estudiants no contaminen i al territori li vindria molt bé la presència de joves universitaris situuats al Penedès.

El producte el tenim i és excel·lent, el paisatge protegit, també, i suficient bon clima, patrimoni històric tan material com immaterial, cultura-tradicions, personatges històrics singulars, bona gastronomia, etc.

Ara el que cal és que les dues universitats, la URV i la UPC, formin una unitat per a tirar endavant aquest projecte. El projecte urbanístic del Pla especial del Logis ja introdueix el que vam demanar el Consell Comarcal del Baix Penedès el 2007-2011: afegir  l’ús de l’Educació, tot concentrant un Parc verd entre el Campus Universitari i el casc urbà de Banyeres.

El territori es mereix una sortida a la situació actual.

Fa més de 10 anys que vaig proposar aquesta idea. No critico, aporto positivisme perquè tenim tots els elements a favor.

Així ho veig.

[VERSOS] Brots de poesia

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

a l’Esther Pujadas, per les seves Curiositats lingüístiques


He posat una cadira de boga
al carener del teulat, per badar
i ser del gat de casa companyia
lluny de l’antena del televisor,
on somiar truites de dotze ous,
airejar-me sense cap interferència,
tot provant de desencallar paraules
mentre badallem junts mirant el cel,
que he descobert ple de núvols de totes
mides, formes, colors…, viatgers a
totes hores. Penso, mentre em distrec,
que a Ràdio Roda ho vaig dir,
la poesia deu ser: bufarnúvols,
i desemboirar el blanc del paper.

[ÀLBUM DE FOTOS] Invisible

[Text i fotos invisibles de Nan Orriols.]

Un artista ha venut una escultura invisible. És bona cosa que el comprador s’imagini l’escultura com li vingui de gust. Tots dos són creatius.

L’àlbum de fotos d’avui no té fotos, però diré que tot passa en un magnífic camí de sauló amb petits rierols d’aigua neta. Són 16 km de pujada i s’hi poden veure centenars de sequoies molt grans. A mitja pujada comença la fageda, també exuberant.

Diré que és molt i molt bonic. Que no cal anar a Formentera o a Sardenya per a gaudir de vistes (fotos) excel·lents. Diré que, els que llegiu La Resistència, molts ho teniu bé per accedir-hi. També, diré que la pedra és granet, la terra, àcida i, ara aquests dies, hi abunda el groc de les ginestes florides.

Salut. I ni oblit ni perdó.

[VÍDEO] Un cant antic

[Text, vídeo i veu de Toni Casassas.]

Del pou n’han sortit uns cants, unes cantúries d’arrel.
La ressonància s’escampa arreu de la vall,

Ja és hora catalans, ja és hora de la sega…

No podem esperar més.
El bocamoll i mentider d’en Sánchez, lloa el càstig i segrest dels presos polítics i blasfema cridant que són útils per a la concòrdia.

Cap concòrdia amb qui castiga i saqueja béns i esperit

Ja és hora catalans, ja és hora de la sega…

[El cant d’Els Segadors del vídeo és una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs.]

[VÍDEO] Salut mental

[Text i veu de Nan Orriols.]

Veig que ara parlen molt de salut mental. Diuen que el virus ha deixat moltes persones amb problemes greus. Diuen que els metges de capçalera recepten tot tipus de pastilletes per alleugerir el problema. Expliquen que els suïcidis han augmentat, també de la gent jove.

Segurament estem tots pirats. Com a espècie i col·lectivament, és evident. Ens autodrestruïm amb una espiral de consumisme que no volem aturar. Insecticides, herbicides, pesticides, purins… Mengem verdadera porqueria i som víctimes de les fantasies creades per a esclavitzar-nos. El problema és arreu. Sí, segur, estem malament del cap i també del cor.

El senyor Junqueras demana perdó als que van apallissar els catalans que volien votar en un referèndum el 1r d’octubre de 2017. Gelós, exhibeix enveja, una vanitat que el converteix en un monstre i un desequilibri emocional realment preocupant. Però, com estan de salut mental els senyors Aznar, Zaragoza, Marchena, González, el rei Felip VI i el seu pare, refugiat amb els seus amics dels Emirats Àrabs? I el president Aragonès, que saluda Pedro Sánchez en un acte de Foment del Treball per lloar el comte de Godó?

Sí, tots pirats. Ah, me’n descuidava! I també la senyora Colau i la senyora Ayuso! De fet, no sé qui és qui. Si podeu, aneu al bosc i escolteu els ocells. Mireu les muntanyes i els arbres i abraceu les criatures. Lluitar contra la bogeria és impossible. Sempre guanya.

[Reflexions d’un gandul fracassat] El país en runes

El Castell del Montesquiu, al parc del mateix nom, és propietat de la Diputació de Barcelona.[Foto: DiBa.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

Entrem al Parc del Castell de Montesquiu per a visitar les obres que un amic exposa a la badiu del castell. La gespa i les tanques estan escrupolosament retallades, els jardins fan goig, m’imagino el senyor Emili Juncadella sortint del Castell amb la seva escopeta i els gossos per anar a caçar per les seves possessions, que ara són de la Diputació.

Així, embadalit, m’arriba al mòbil una carta d’un lector del Nou9 en la qual es queixa de l’estat d’abandonament del camí de Cabrera, fent un greuge comparatiu amb altres santuaris catalans, que tenen accessos transitables i segurs.

La reflexió és inevitable: tanta gespa no els deixa temps per als camins rurals, ni a la Diputació, ni al DARP! I no només per a restaurar els accessos a Cabrera, per la banda de la Garrotxa, que aviat només seran transitables pels tractors, sinó pels camins que donaven, i donen encara accés a masies, masos i masets. Se n’han abandonat a milers a casa nostra, com explica la Marta Lloret, la caçadora de masies de la Garriga.

Una masia a la Vall d’en Bas (Garrotxa) a punt de la ruïna. [Foto: Xavier Borràs.]

En el nomenclàtor exhaustiu de Masos, masies i cases de pagès de Catalunya, publicat el 1860, se’n censen 20.000. Moltes es van abandonar a causa de la fil·loxera, la industrialització, la mecanització…, entre elles alguns tresors que haurien de formar part del nostre patrimoni.De les que van sobreviure, encara moltes van ser recuperades pel moviment dels «neo rurals» que va sorgir entre els urbanites dels anys seixanta i setanta, sobretot a la Garrotxa, una de les zones més autàrquiques del país. Com que aquests em són coetanis i jo també vaig passar l’experiència, em consta que moltes cases van haver de ser abandonades en no trobar cap complicitat per part de l’Administació per a rehabilitar-ne els accessos, els camins rurals.

Fer arribar-hi llum i telèfon es convertia en una odissea insuperable i econòmicament inassumible, sense comptar amb les exigències i traves per a qui volia continuar o reiniciar una explotació agrícola/ramadera o fer alguna rehabilitació. Cases abandonades altre cop per no poder portar els nens a col·legi quan plovia i s’aixaragallava el camí i no es podia travessar la riera, ni rebre assistència en cas d’una urgència o un accident. Actualment, se n’han salvat algunes a costa d’inversions privades sota l’aparença del «turisme rural», eufemisme d’hotelets de luxe, atès que ja no s’hi mantenen les activitats agrícoles i ramaderes i el terrer continua abandonat a la invasió vegetal i combustible.

El mal estat i l’abandó dels camins rurals són una constant a Catalunya. [Foto: XBC.]
La xarxa de camins rurals  de Catalunya és de 98.375 km. Des de l’any 2000 s’ha intervingut en 1.457 km amb un cost de 196 milions d’euros,  135.000 euros per quilòmetre. Un quilòmetre de carretera costa 600.000 euros. Val a dir que el doble que a Europa.
Mentre faig aquesta reflexió, penso en l’amic, membre actiu d’una associació de la comarca que de fa anys conserva, desbrossa, neteja i manté un  lloc emblemàtic i que ha rebut una denúncia dels agents forestals per la sospita d’algun conservacionista intransigent que no pot suportar que es posi en evidència que a Catalunya cada pam de terra  ha estat humanitzat.

 

Els microrelats de Jordi Remolins. Juny de 2021

Una explosió nuclear.

Un home previngut

El director de recursos humans de l’empresa multinacional era tan metòdic i previngut que enfront de la possibilitat d’una guerra nuclear va construir-se un refugi sota mateix de casa, assortit amb aliments i productes de primera necessitat per sobreviure-hi un mínim de deu anys. Per desgràcia, quan van llençar la bomba de neutrons ell era en un viatge de negocis just a la ciutat on va esclatar. En canvi a la seva dona li va sobrar temps per a entrar al soterrani acompanyada per un amant de pell fosca, metre noranta d’alt i una fogositat sexual molt més potent encara que el projectil que acabava de liquidar centenars de milers de persones.

Amor expansiu

Després de fer entrar la pilota per l’esquadra de la porteria rival, el davanter de l’equip líder de la categoria va abraonar-se com boig sobre la càmera de televisió emmarcant un cor amb els dits de les dues mans. A la torre del barri residencial, la seva dona va enamorar-se una mica més encara de l’hàbil futbolista que havia propiciat l’embaràs de set mesos que duia a la panxa. Era exactament el mateix sentiment que tenien les vuit amants del golejador, identificades també amb un símbol cardíac que s’expandia exponencialment per tot el país.

La vella de la cambra

La sorpresa que va tenir la infermera quan va observar com una anciana amb la bata mal cordada entrava a l’habitació desocupada, no podia ni comparar-se amb la que va experimentar quan va atansar-s’hi per a demanar-li que en sortís. Per més que va buscar sota els llits, dins dels armaris o al petit lavabo, li va ser impossible de trobar-hi la dona. Cinquanta anys més tard, incapaç encara d’explicar racionalment aquell fet, va aprofitar un vespre de la seva llarga estada a l’hospital, per passar pel costat d’una jove infermera, dedicar-li un gèlid somriure, i desaparèixer a l’interior d’una cambra buida.

Els qui els vetllen

El nan va allargar el braç enlaire per estrènyer la mà de l’amic que acabava de perdre a la dona, tot donant-li compungidament el condol. Quan l’home va demanar-li si volia entrar a la cambra mortuòria per veure a la difunta, ell va declinar l’oferta. Encara no sabia si el contrariava més no ser prou alt per visualitzar els morts dins de la caixa, o la vergonya que va passar el dia que una vídua l’havia aixecat a pes de braços per contemplar l’encarcarat rostre d’aquell que havia estat el seu marit.

El Cant del Poble

[Text de Xavier Borràs.]

Quan era menut, durant els primers viatges amb el 600 cap a Gandesa (Terra Alta) a l’estiu per anar-hi a passar unes dies de vacances, el trajecte es feia llarg i pesat —costes de l’Ordal, costes de Falset…— i recordo molt vivament com la mare i el pare ens animaven tot cantant velles i sàvies cançons, que apreníem de seguida, ens entretenien i ens feien passar l’estona quasi sense adonar-nos-en.

D’aquestes cançons tinc memòria grossa d’El Cant del Poble (lletra de Josep Maria de Sagarra i música d’Amadeu Vives, estrenada el 1931 per l’Orfeó Català), que mon pare va aprendre en les àrdues batalles militars, durant la guerra d’agressió contra Catalunya i que mai no va oblidar.

Sempre m’ha semblat, com li passa a tanta gent, que hauria de ser el veritable himne de Catalunya i no el mortuori i feixuc Els Segadors, que recentment ha estat objecte de befa en un acte institucional. I no solament per la lletra —animosa i vital— sinó, també, per la música, de ritme ancestral, arrelada i alegre.

Avui que la mentalitat d’esclau (espanyol) cada cop és més estesa —sigui una abraçada infecta, un menysteniment dels símbols, l’anorreament lingüístic o la desfeta total— la típica reacció de l’esclau, de ment colonitzada —a més a més— és d’assenyalar els qui els són crítics o plantegen alternatives viables, com és el cas d’aquest himne, que diu que «tenim els braços per defensar-nos»

Apreneu-ne la lletra, canteu El Cant del Poble i difoneu-lo:

El Cant del Poble

Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!

La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Vola sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per a estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!