[Text i il·lustracions de Xavier Borràs.]
A Montserrat, amb amor
La lluna, vídua alegre,
per no dir que ha perduda la nit
s’ha quedat passejant fins migdia…
[Fragment de «Minvant», del llibre Ossa Menor, de Joan Salvat-Papasseit.]
Els arbres somnien la lluna,
la lluna somnia el sol:
el món a poc a poc s’enruna
i la vida ensonya el bressol.
Desembre de 2022.
[Notes de Xavier Borràs.]
Efectivament, hem fet el descobriment d’una nova inspiració musical que prové de la muntanya catalana. Ens referim a Mar Pujol, professora de música i pizzera, que just acaba de treure el disc Trepa.
En aquest vincle, del Regió 7, podeu llegir algunes de les experiències vitals de na Mar, a qui des de La Resistència augurem, vista la seva qualitat i bon fer, molts d’èxits.
La peca que podem veure i escoltar aquí dalt, el senzill «Toquen quarts d’una», és, segons la pròpia Mar, «…una pseudonadala, perquè he agafat un tros de la nadala del noi de la mare i l’he entaforat a una cançó meva…».
Podeu seguir na Mar Pujol al seu compte d’Instagram i si voleu que us vingui a cantar al vostre poble, poseu-vos en contacte amb Niu Management.
A tocar d’un mas, en les pregoneses de les Guilleries, unes guilles xarfarderes s’enjogassen i i s’expressen com poques vegades ho hem sentit.
[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]
De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Fent via entre camps i clotades, he vist caure l’home una i moltes vegades. Impulsiu com és, la vida bat als seus polsos i no poden deturar-lo obstacles. Cada caiguda, cada pecat, cada fallida i cada dolor són la mostra més viva d’una joventut renovada. Els que defugen les lluites i recriminen les passions, els que no se senten atrets pel misteri, ni temptats per les més descabellades follies, no són ni homes ni herois; ja han mort… És precisament caure, pecar una i altra vegada, el que els fa eternament joves. Immortals.
La realitat és un déu invencible. Jo, malgrat totes les meves follies, estic fermat a la realitat. A vegades, i quan menys ho voldria, la realitat em surt de trascantó. La veig, i he d’afrontar-la, mantenir-me al meu lloc, saber aguantar. Quedar-me entre dos camps, quan creia posseir espais. Ésser només el Gurri, quan em sentia «riu-ocell». La realitat és un déu invencible. ¿Quins han d’ésser més valents, els que se’n van o els que es queden.
De bon matí he sentit que em convertia en un gegant, que em carregava el món a coll, que podia tenir la força de cent homes, que saltava de muntanya en muntanya, d’estrella en estrella. A migdia m’he dit que segurament el gegant naixia de l’urc, que la força sortia de l’ambició. A la nit he pensat que el gegant era una necessitat d’independència, l’afany de llibertat… I aleshores he sabut que sentir-me gegant és una fantasia molt bella. I he desitjat que tornés ben aviat l’endemà al matí, i poder creure que puc carregar-me el món a coll…, que tinc la força de cent homes…, que…
[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
Cau aigua amb comptagotes sobre les pedres.
Quan ens entrebanquem a la mateixa
pedra, no és perquè hagi canviat
de color, que s’hagi mogut del lloc
de sempre. Tot i que cauen sovint
pedres del cel i qui vol fer-nos creure
que no ha llençat la primera pedra.
Ara que ja som a un tir de pedra
de posar el peu a un altre any, potser
fora entenimentat oir de nou
la Disputa de l’ase, que llegir i no
entendre no és llegir, frare Anselm.
I es mor del mateix mal que hom té por.
La Cambra, 2022
[Veu d’Albert Freixer, text de Nan Orriols.]
Albert Freixer recita el monòleg de Nan Orriols «Perfectes».
[Vídeo de Ramon Comella.]
En aquesta passejada, d’aquest passat novembre, entre el Berguedà i el Solsonés, hi participen na Victòria, en Ramon, en Nan i en Toni.
Els creixements expansius de la ciutat és produeixen per l’abandonament del sector agrari i per la immigració, que busca noves oportunitats, per a una millor seguretat personal i col·lectiva, feina i habitatge amb millors serveis que en els llocs de procedència;i això vol dir que a la ciutat hi ha més oportunitats.
Barcino es va fundar el segle I aC , les muralles es van enderrocar al segle XIX per la crisi econòmica i de salut pública (còlera), a excepció del barri de la Barceloneta, construït al 1753, península guanyada al mar.
Al segle XIX es fa l’estudi de fora muralla a l’enginyer Ildefons Cerdà, autor del planejament de l’eixample (la famosa cruïlla d’illes). En el mateix segle es prenen les decisions d’obertura del Portal de l’Àngel i de l’avinguda de la Diagonal (1884). També, es prenen les decisions urbanístiques d’ampliar la ciutat, tot agregant-ne parcialment o total, municipis limítrofs amb la ciutat als segles XIX i XX.
A part de les diputacions provincials (des de 1833) previstes a la Constitució de Cadis de 1812, hem tingut períodes (República) de consells comarcals i vegueries i, per descomptat, governança del govern central (delegacions).
L’any 1976 s’aprova un Pla general metropolità d’ordenació urbana (PGM-76), redactat per l’arquitecte Joan Antoni Solans Huguet en un àmbit que integrava l’anterior entitat municipal metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis. Aquests fets descrits, mantenen una governança liderada per la ciutat comtal, fins a l’arribada de la democràcia amb les comunitats autònomes, previstes a la Constitució de 1978, i els traspassos de competències.
La Generalitat aprova l’any 1981 la primera llei, la 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística, i la Llei 3/1984, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic vigent a Catalunya. El Parlament de Catalunya aprova la Llei 31/2010, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, augmentada a 36 municipis, amb una població de més de 3 milions d’habitants, entre ells Barcelona.
Els JJOO fan una sacsejada urbanística important en el si del municipi de Barcelona i, també, en els 15 municipis de les subseus. Barcelona és la que té una transformació més important, sobretot amb infraestructures, reformes urbanes i la ciutat oberta al mar (front marítim). Des d’aquest esdeveniment, Barcelona se situa en una de les ciutats «top» arreu del món.
El principal problema de Barcelona és la seva dimensió. Municipi petit, la seva figura geomètrica (límits) la pressiona i no la deixa créixer, té un embut que a la vegada és una excel·lència, el port i el seu front marítim. Altres capitals com París, Madrid, Roma, Londres…, es desenvolupen en un radi de 360 graus i Barcelona només de 180; és a dir, la meitat, cosa que en complica l’expansió en superfície. A més, al nord, la serra de Collserola, a l’est, el riu Besòs, a l’oest, el riu Llobregat, i al sud, la mar Mediterrània. Però, quan es mira amb ulls metropolitans, Barcelona és una sola taca lumínica. L’Hospitalet, Cornellà, el Prat, Sant Feliu, Esplugues, Sant Adrià, Badalona, Cerdanyola, Montcada, Sant Cugat, etc. És a dir els 36 municipis que avui integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb més de 3 milions d’habitants.
Es parla d’una nova ampliació de l’AMB, que estaria formada pels límits de l’arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès. Deixaria, amb discrepància, l’actual vegueria del Penedès. Això ens portaria a dir que ara ja no és l’AMB sinó la Regió Metropolitana de Barcelona amb una població de 5 milions d’habitants i uns 70 municipis. Cada vegada que s’ha plantejat aquesta qüestió des de temps medievals ha generat debat polèmic i lluita d’interessos de governança.
Però hi ha un factor que guarda una relació directa amb el creixement dels pobles i les ciutats: la feina (treball) i el lloc de residència (habitatge).
El preu de l’habitatge a Barcelona és molt alt; a mesura que ens n’allunyem el preu baixa en els municipis metropolitans. Si tenim en compte que el municipi de Barcelona és petit i vol créixer, ens trobem que li manquen solars edificables de tipologia plurifamiliar per construir habitatge assequible. Forçosament, el preu expulsa els descendents o nouvinguts que voldrien viure a la ciutat dels seus pares o avis, també a aquelles persones que per la seva feina (més a prop) voldrien no haver-se de desplaçar tants quilòmetres diaris per anar a treballar, però el preu actual tant de compra com de lloguer d’habitatge en dificulta l’adquisició i obliga a allunyar-se de Barcelona.
Hi ha un treball fet pel Departament de Territori de la Generalitat, amb el títol d’«Estudi en matèria dels possibles municipis de Catalunya que poden créixer poblacionalment», que s’anomenen àrees residencials estratègiques a través d’un Pla director.
Aquesta planificació es fruit del Decret Llei 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística, que tenen com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per a tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.
Doncs, bé, som a les portes de 2023 i pràcticament no s’ha assolit aquell objectiu; n’hi ha d’aprovades en algunes ciutats, però poques d’executades. Aquest és el problema: malmetem esforços de polítics i professionals per a res! Així ens va tot. I per això reivindico que ja n’hi ha prou de perdre el temps, és imprescindible fer feina productiva, menys burocràcia, gestionar més sota el model públic-privat i amb garantia jurídica.
Viure fora de Barcelona requereix tenir bones infraestructures, transport públic, sanitat, educació, seguretat, logística, agroalimentació de proximitat, fibra òptica i una planificació general de tot el territori, amb participació i consens democràtic, que ens permeti per fi tenir un model de Catalunya.
De l’AMB a la Regió, de moment crec que no fa falta; millorem les relacions entre els territoris, menys parròquia partidista i mes cooperació, ja que portem un temps que tot és picabaralla que desanima el ciutadà, i això si que és perillós.
Que es digui on anem i aviat. Per a mi, en la governança, els alcaldes i el Govern de la Generalitat són els que en tenen la paraula. Que més enllà de la primera corona de Barcelona és la Generalitat qui ha de governar el territori de Catalunya.
Votem cada quatre anys! Això també es diu «democràcia»: és l’hora d’anar tots a una. I hi insisteixo: no perdem més el temps, les generacions futures s’ho mereixen i Barcelona, també.
Així ho veig.