El misteri de l’art o l’art del misteri

[Text i il·lustracions de Josep Nogué.]

Potser una de les més recents definicions de l’art és aquella que diu que l’«art és tot allò que els crítics diuen que ho és».

Doctors té l’església, es deia en altres temps quan algú es veia enfrontat a algun dubte religiós. L’art, doncs, acaba d’assolir el mateix nivell de transcendència que abans tenia la religió i, de la qual, l’art només n’era un simple instrument, aplicat a la voluntat doctrinària de l’església.

D’aquesta manera, allò que era el suport del missatge, s’esdevé ara no ja vehicle de l’emissor, sinó la veu mateixa del remitent, davant la qual els crítics i especialistes exerceixen de profetes i intèrprets, ja que «la veu de Déu és incomprensible a la massa inculta»; és lògic, doncs, que prefereixin que el missatge sigui el màxim d’inintel·ligible, a la manera com el llatí servia per a garantir l’estatus diferenciat de les jerarquies eclesiàstiques.

Malgrat tot, n’hi ha prou amb una mínima capacitat d’observació per a deduir, en veure l’empremta d’una petjada, que per allí hi ha passat algú. I no cal ser gaire llest, i encara menys erudit, per a saber ràpidament si l’empremta és humana o d’algun altre animal, perquè amb un mínim d’experiència podem saber de quin animal es tracta. Deduir altres detalls com l’edat, el sexe, o les condicions físiques, ja requereix alguns nivells més de coneixement i experiència que, no obstant això, poden estar a l’abast d’aquell que hi estigi interessat.

Amb l’art passa quelcom de similar: depèn de l’interès que hom hi posi a esbrinar-ne el rastre. Tota obra no és més que una altra forma de petjada deixada per l’autor; i un dels mecanismes més eficaç per a descobrir allò que hi diu és intentar refer el camí que el rastre ens mostra; principalment, pel què fa a la tècnica, però, també, si és possible, esbrinar-ne la intenció.

L’anàlisi de la tècnica ens dirà molt de l’habilitat de l’autor, sobretot si ens prenem la molèstia d’intentar fer el mateix. La imitació és el mecanisme bàsic de l’aprenentatge; és allò que fa qualsevol animal per assumir les habilitats de la seva espècie. Només imitant ens adonarem veritablement de la dificultat que implica la realització d’una obra i del nivell de domini assolit pel seu autor.

Aconseguir vèncer la resistència de la matèria bruta a ser dominada, sotmetent-la a la voluntat sense dificultat aparent, d’una forma bella i elegant, és allò que converteix en mestre. Que finalment l’imitador superi al mestre és allò que el convertirà en artista, també, a ell. En la mesura que l’observador coneix la tècnica podrà saber si la intenció de l’autor ha estat assolida i entendre el missatge.

Cal recórrer el camí —«el rastre»— en ambdós sentits per a saber-ne  l’origen i el destí i, també, els esdeveniments del recorregut. Com més detalls esbrinem d’aquest recorregut més podrem saber del missatge i del missatger…, sense intèrprets interposats que, com ja hem dit, sovint tenen més interès a encriptar el missatge que no pas fer-lo aclaridor.

També, ens adonarem quan l’obra deu més a l’accés (i l’excés) a poderosos recursos tecnològics que a les habilitats de l’autor. La idea més simple i elemental, amplificada o multiplicada per la tecnologia més sofisticada, pot tenir una gran repercussió, deguda més al culte i admiració que desperta el desplegament tècnic que no pas pel missatge implícit en l’obra.

Així, un monòlit de cent metres en forma de patata fregida tindrà molta més repercussió per l’ostentació dels recursos emprats que no pas per la forma de l’escultura en si mateixa, la qual, en la seva mesura original, no hagués cridat l’atenció de ningú. En aquest sentit, l’art actual, diu més de les relacions personals amb el poder —i els recursos que això possibilita— que no pas de la qualitat o del nivell artístic dels autors i, encara menys, del seu missatge.

Un simple grafisme convertit en volum i ampliat mil vegades respecte al seu esbós inicial, eleva la cotització de l’autor en la mateixa proporció. Si fa no fa, en la mateixa mesura que qui el finança pot fer ostentació de la seva riquesa i/o presumir d’erudició a través de l’obra.

Posem-ne un exemple:

Aquesta obra, pintada amb regalims d’esmalt sintètic sobre tela, podria il·lustrar com l’univers juga amb la matèria per a produir les seves formes…, i fer evident, de passada, alguna de les contradiccions en què la realitat es basa. Diu aquesta: «Una cosa no pot estar en dos llocs al mateix temps, ni dues coses poden estar al mateix lloc al mateix temps».

No obstant això, experimentem, amb imatges simètriques, com aquesta, que dues coses (les dues meitats) han estat (en el moment de crear-se) en un lloc al mateix temps, i que una mateixa cosa (la mateixa forma) és a dos llocs diferents al mateix temps.

L’art —a més d’un divertiment de dimensió còsmica— serveix per a denunciar contradiccions d’aquest nivell.

Aquest missatge, però, no sol interessar ningú. Bàsicament, perquè allò que es busca és el recolzament i la difusió per part de la critica especialitzada, sense la qual cap mecenes hi mostrarà interès i l’obra haurà de conformar-se a dormitar indefinidament en un racó de l’estudi, a l’espera de ser venuda, regalada o destruïda pels estralls implacables del temps…, que denuncia.

En canvi, si fos el cas que l’autor gaudís d’un prestigi reconegut, fins i tot tindria la possibilitat de ser reconvertida en una escultura monumental per a decorar alguna rotonda o jardí públic o privat i fer-ne milers de reproduccions com a record turístic.

El que se’ns explica, per tant, poques vegades té a veure amb el missatge o la qualitat de l’obra i sí, en canvi, amb la vanitat i les relacions de poder dels implicats.

L’art, com qualsevol llenguatge, suposa una descoberta del món en el mateix acte de descriure’l. Per tant, parteix de la humilitat del que ignora. L’autor intenta explicar-se, entendre el món, experimentant-lo i, al mateix temps, reflectir-lo en els seus actes. És a dir, pretén comprendre i fer entenedor allò que se li escapa (seguir el rastre fins a descobrir l’origen i la causa).

Que després el resultat d’aquests actes hagi de ser explicat per crítics i especialistes (substituint l’original per la interpretació), sovint d’una manera encara més críptica que allò que qualsevol espectador pot entendre a través de la mateixa obra, diu més de l«art del misteri, que del misteri de l’art». De com convertir en llatinismes allò que hauria de resultar evident…, a través de l’experiència.

No se si m’he explicat.

Quan la política només és un joc

El president Aragonès va decidir trencar el govern de coalició ERC-Junts el passat 28 de setembre. [Foto: arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Els darrers fets polítics que hem viscut em porten la reflexió del joc dels escacs. Joc que es basa en l’estratègia i l’amenaça, tot observant-hi que no es pot fer estratègia sense una tàctica per a poder reaccionar als moviments del contrari, encara que sàpigues on vas.

Els fets

Busquen guanyar l’adversari i s’entén el que ha passat en aquest temps d’amenaces…. Moció de confiança, justificada perquè una de las parts incompleix allò pactat.

El mal ve de lluny, aquella unió de Junts x SI per un sol objectiu: assolir la independènccia, es trenca i es bifurca amb la DUI del 27 d’octubre de 2017, anul·lada el 8 de novembre de 2017.

Conseqüència: uns a la presó i altres a l’exili, és a dir, ni l’estratègia ni la tàctica ni els lideratges varen ser capaços de preveure ni d’afrontar la situació. Des d’aquell moment, molta gent s’ha sentit enganyada i avui manifesten que estan orfes.

Desprès de l’ai, ai, ai, una part de Junts x SI se’n va a l’exili a Waterloo (Bèlgica) i a Suïssa tot decidint prendre el camí de la justícia internacional i creen el Consell per la República. Una altra part torna i es posa a disposició de la justícia espanyola.

ERC decideix ampliar la base i ajornar el procés. Això equival a presó i redempció davant del Pare…, Taula de negociació, un acord de claredat? Aprovar pressupostos, etc. Estratègia d’ajornar la independència per a un temps millor i recuperar el «peix al cove».

Aquestes peces damunt del tauler que uns i altres han utilitzat per a ensenyar-nos les seves estratègies de joc, sota el meu parer, no ens portaran ni tan sols a taules, on en el joc dels escacs no guanya ningú. Però, en aquest partit de la política amb taules es deixen el més important, els votants, els que han delegat el seu vot perquè la política la facin els polítics.

Aquests ciutadans no han deixat de lluitar fins avui, però els polítics no haurien de defallir en l’intent de l’acord en el camí de la independència i en aquests moments estan tots massa pendents de guanyar la partida, sobren les baralles i els escarafalls, i no tenen en compte allò que la pressa sol ser una mala consellera.

On som ara?

Algú va dir des del centralisme que els espanyols no calia que es preocupessin, perquè els catalans «se pelearán entre ellos». Ja hi hem arribat.

I això què vol dir? Ara tindrem un Govern en minoria (tan sols 33 diputats li donen suport), quan la majoria parlamentària en requereix 68. S’haurà de seguir en el camp constitucional i serem una de les poques comunitats que continuarem aportant més a canvi de rebre menys. Però, això sí, aquí a casa, baralla rere baralla. Això va d’enderrocar la reina de l’adversari, pensant que ja tenim el rei en escac i a prop del mat.

Santa innocència! Però, catalans!, que algú hi posi ordre, o és que a més de jugar als escacs també juguem a l’oca i es torna a la casella de sortida? Algú sap a quin joc juguem?

Així ho veig.

Reflexions d’un gandul fracassat. Víctimes de la por

El crit esporuguit de Marta Rovira. Foto: Arxiu LR.

[Un report d’Eduard Garrell.]

«Els soldats no han de seguir mai les ordres d’un general capturat per l’enemic.». L’art de la guerra, Sunzi  ((544 aC – 496 aC).

 «Si la dirección de un partido està en prisión, este està en manos del estado. Arnaldo Otegi, exdiputat del Parlament basc.

El 1r d’octubre de 2017, a mig matí, al col·legi electoral de Vic, acompanyava una periodista francesa a qui feia de traductor i d’intèrpret. En aquell moment es va presentar la Marta Rovira amb l’habitual escolania.

A la Marta Rovira la conec des de 1998, quan amb 20 anys acabats d’estrenar es va afegir a la colla de grallers de la colla castellera de Vic, els Sagals d’Osona. La Marta estudiava dret, volia ser jutge i era una noia discreta, extremament correcta i educada, aplicada en el seu aprenentatge de grallera. Em va sorprendre el seu ingrés a ERC, que va coincidir amb la meva dimissió després de vint anys de militància, decebut en constatar que les proclames d’independència s’havien amagat al calaix de sota a la dreta de les taules dels despatxos.

De fora estant del partit, sense renunciar a posar el meu gra de sorra per la llibertat de la meva terra (no ho he fet mai), un petit grup d’independents manteníem trobades amb la Marta per a contribuir a consolidar aquests esforços. Però, l’interès de la Marta, i d’ERC, no ha estat mai la independència de Catalunya. Aquest és un fet que pot esperar. Quan es va verbalitzar que l’objectiu era el poder i que se’ns demanava la nostra contribució perquè la Marta assolís els seus objectius personals, em vaig retirar. La Marta ho va aconseguir, és clar que deixant terra cremada al seu darrere, com és tradicional en aquest partit.

Quan la periodista em va demanar què en pensava, de la Marta política, em vaig adonar que la Marta cridava, cridava molt, no recordo què deia, segurament els tòpics que corrien aquells dies, però els deia cridant. «Té por, si crida tant és perquè té por» —li vaig contestar. «És massa jove, no coneix l’estat espanyol i no ha sabut mesurar els riscos ni afrontar-los amb sang freda.» No va ser l’única.

En aquell moment vaig intuir que les coses no anirien bé. Anar bé, evidentment no era proclamar la independència, i ja està. Era mantenir el «tour de force» amb l’estat espanyol amb els riscos que això comportava i durant molt de temps, perquè d’estructures d’estat no en teníem, i encara no en tenim ni una. Ni hisenda ni un servei d’intel·ligència, i per no dir, ni llibreries.

Si la por s’havia instal·lat al govern la gent seguiríem jugant-nos inútilment la pell i l’estat espanyol ens passaria per damunt com una piconadora amb el seu tradicional sistema de venjança rancuniosa.

Els successius fets d’octubre, que tots recordem, van donar com a resultat una divisió en el si del govern i dels actors del procés. Uns van optar per l’exili, des d’on, amb més o menys fortuna i fe, han seguit enfrontats a l’estat, i uns altres, incomprensiblement, si més no per a mi, es van lliurar a la «justícia» espanyola.

Tinc el pressentiment, sense que això sigui cap prejudici, que la majoria dels lliurats han estat formats, sinó en escoles, en ambients catòlics. Només així m’explico que, amb un reconeixement de culpa, s’esperi justícia, caritat i perdó de la fatxenderia nacional-catòlica espanyola. Lliurar-se per pretendre sortir-ne com a màrtirs per la pàtria em semblaria pervers, tot i que en algun cas no ho puc descartar.

Aquest és, de tots els errors comesos, el més greu, doblement greu, que hem comès entre tots plegats. D’una banda lliurar polítics o civils a l’enemic mantenint-los els càrrecs és donar-els un bagatge de gran valor amb qui poder-se revenjar i aplicar els càstigs més exemplars. Com diu Arnaldo Otegi és tenir els partits i les institucions en mans de l’estat.

Podríem pensar que mantenir els càrrecs s’ha fet per posar en evidència el desgavell judicial de l’estat als ulls d’Europa i forçar una sortida de la presó per apaivagar l’opinió internacional. Però, algú es creu encara que als carcamals dels tribunals això els importa?

Els indults són un engany: la lletra petita imposa condicions i amenaces de càstig si no es compleixen les condicions de comportament que, curiosament, no han transcendit. Aquests indults són parcials, condicionats i reversibles i, ull viu, el diari El Español, el dia 22-06-21 publica: «El Gobierno indulta a Junqueras por su “peso indiscutible en la relación entre España y Cataluña”». Sembla ben bé una rendició total: Oriol Junqueras aparca la via unilateral per no desitjable ni viable i, malgrat això, l’estat espanyol s’assegura que no pugui exercir cap càrrec públic durant molt de temps. Oriol Junqueras dirigeix ERC i mou els fils del mini president Aragonès que, per ara, té el govern de la Generalitat.

L’estat espanyol, com era d’esperar, mou tota la maquinària repressiva, sense límits, perquè sap molt bé que la pèrdua de Catalunya és la fi de l’estat com el conceben avui.

Un mínim de responsabilitat política i personal hauria de fer renunciar als sotmesos a aquesta mena de llibertat condicional a qualsevol  influència política i presa de decisions dels partits, el govern o les institucions. Tots ells tenien, no només el dret, sinó l’obligació de sortir de la presó i, jo, que no voldria per res del món haver estat a la seva pell, els reconec el dret de fer el que sigui per aconseguir-ho. El preu que han pagat em mereix tot el respecte i admiració, i per molts errors que cometessin, tot el reconeixement i respecte públic i institucional, una paga vitalícia  i veu per a explicar la seva experiència, però continuar mantenint càrrecs mínimament influents, els que ho fan,  és una indecència que a la llarga invalidarà el seu sacrifici. No ens podem fer víctimes de la seva por.

Pernils, melons, vels i processistes

Meloni
Giorgia Meloni i els seus melons. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Xavier Borràs.]

Aquest estiu d’inici xardorós i sufocant i final sortosament d’aigua i tempestes (que, com sempre, no saben ploure), ha emmarcat en les seves darreries quatre fets (entre molts d’altres) que són destacables pel que signifiquen quant a la deriva del éssers humans cap a l’extinció, en paral·lel a les clatellades econòmiques —especialment l’energia elèctrica, els combustibles i els aliments— i a l’emergència climàtica.

Em refereixo, de primer, als pernils, aquells cuixots robats per una turbamulta en una xarcuteria del barri de Sants durant les festes de la Mercè de Barcelona, que van servir per a trencar els aparadors de moltes altres botigues del carrer comercial més llarg d’Europa, mentre a escassos metres apunyalaven mortalment un altre jove. Reacció dels podemites encapçalats per Ada Colau i pel grimpaire professional Albert Batlle: no té res a veure amb les festes, no cal treure-ho de context (!). En una ciutat veritablement preocupada amb els ciutadans, les festes s’haurien suspès i els dirigents municipals responsables haurien dimitit. Però, aquí, com deia La Trinca, «no passa res!».

De segon, tenim el triomf del neofeixisme a Itàlia, encapçalat per la romana Giorgia Meloni, que entre d’altres atzagaiades es va presentar en un vídeo a la xarxa social Tik/Tok dient «Ho detto tutto» amb un parell de melons davant les seves mamelles per a promoure el vot cap al seu partit, els Fratelli d’Itàlia, en les eleccions del passat 25 de setembre. No ens imaginem el president del 155, Pere Aragonès, abillat amb el mantell de la Pilarica per a reclamar el vot per al partit junquerista, antigament conegut com a Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf de la ultradreta a Itàlia —que se suma a altres tombs a Europa com passa a Suïssa, Polònia, Hongria…—, un país ‘democràtic’ on no fa gaires anys hi existia el partit comunista amb més afiliats d’Europa (més de vuit milions de militants) és una més de les mostres de la deixadesa de l’esquerra continental, disfressada de postmodernisme, amb aquesta equidistància i bonisme davant el que ha comportat i comporta el globalisme capitalista.

El Govern promou l’ús del vel islàmic a Catalunya.

Tant o més greu ha estat —pel que se’n deriva— la que en podríem dir la «revolució del vel» a l’Iran, impulsada valentment per milers de dones, que es juguen la vida llevant-se’l i tallant-se llurs llargues cabelleres, però que, en contrapartida no han rebut la solidaritat explícita de les esquerres i del ‘feminisme’ institucionalitzat, especialment a Catalunya, on sembla que és prohibit de parlar-ne (de debatre sobre el fet migratori) sota la fàtua progre de ser assenyalats com a xenòfobs i racistes quan es judica l’ús del vel per espúries raons electorals. A Catalunya, fa trenta anys, gairebé cap dona musulmana no l’emprava (fent ús de la seva llibertat de decisió): posem els exemples de Vic, Ripoll, Olot, Manresa…, les mateixes dones que, més tard, van ser obligades i comminades a posar-se’l i tapar-se fins als peus sota amenaça pels imams masclistes i totalitaris pagats per l’Aràbia Saudita o Kuwait. Un esquer, aquest del rebuig al vel (misògin), que es deixa en mans del populisme i de la ultradreta, per a vergonya de l’esquerra «multiculti». Com bé diu l’escriptora catalana Najat El Hachmi: «A l’Iran les dones són assassinades per no portar el vel però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya».

155
Les conseqüències del 155. [Foto: @deferrugu.]
Finalment —l’ordre dels factors no altera el producte—, els processistes, amb ERC i Junts al tauler (la CUP no hi és ni se l’espera), han tornat a menystenir el poble —que els va encimbellar a Palau i al Parlament per a fer la feina de la independència— amb la darrera opereta vergonyant, a mida perquè l’enemic es fregui les mans i, per postres, alentint-ne la resolució per allò dels sous i pagues que s’hi juguen els uns i els altres. Per si algú no s’ha assabentat, després del 1r d’Octubre de 2017 ( i la deriva del dia 3), l’Estat i tots els seus braços (polític, judicial, policial, militar, econòmic, etc.) només es mouen amb l’objectiu d’anorrear qualsevol traça de la nostra identitat i anhels d’alliberament, amb el suport implícit o explícit dels qui, en el govern i parlament regionals/autonomistes, els fan el joc sota l’ègida del 155 permanent.

Només la dignitat i la fermesa són, a hores dara, les nostres armes per a no sotmetre’ns a aquest embat de filibusters, amb exemples com el que ens va oferir fa uns dies Antonio Baños.

https://platform.twitter.com/widgets.js

No defallim, doncs, i siguem capaços d’organitzar-nos com a poble més enllà de l’electoralisme.

20 d’octubre: Primera Trobada de La Resistència

restaurant solana del ter
La Primera Trobada de La Resistència tindrà lloc al restaurant de la Solana del Ter, a tocar de Ripoll.

[Nota de la Redacció.]

Finalment —després de cinc anys que ens vam endinsar en el món digital—, una vella i bella proposta del Consell Editorial de La Resistència prendrà forma aquest vinent dijous 20 d’octubre amb la Primera Trobada de La Resistència, que tindrà lloc a les set del vespre al restaurant de la Solana del Ter (vegeu el mapa), a tocar de Ripoll, amb un sopar (a triar entre diversos menús) a les vuit amb un cost de 25 euros (si hi teniu interès, confirmeu l’assistència [nom i cognoms, correu-e, telèfon i nombre d’assistents], a info@laresistencia.cat.)

Diem vella perquè la idea primgènia va sorgir justament a frec de l’inici de la pandèmia, ara ja practicament extinta, especialment per les restriccions imposades. I, també, diem bella perquè es tractarà d’un encontre fraternal —entre amics, coneguts i saludats— on hi haurà uns breus parlaments i, entre mos i mos, un reconeixement comunal de l’esperit que ens mou.

Us hi esperem!

 

[LLIBRES] «Notes mínimes d’un paisatge», de Josep Espunyes

Un dels sonets de les Notes mínimes d’un paisatge ja és «escrit» als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola. [Foto: FS/Viure als Pirineus.]
[Notes de Xavier Borràs.]

El poeta alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), que aquest 2022 celebra amb multitud d’actes el seu vuitantè aniversari en l’anomenat Any Literari Josep Espunyes al Pirineu (organitzat i coordinat per l’Associació Llibre del Pirineu i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran), ha vist reeditada per Edicions Salòria una de les seves obres poètiques cabdals, les Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), amb l’afegit que un dels vint-i-un sonets decasíl·labs del volum —ara amb un pròleg d’Anton Maria Espadaler, fotografies de Jordi Pasques i un colofó a la contracoberta de Marcel Fité— ha pres cos i forma aquest primer d’octubre als esglaons de l’escala que puja al cafè de Peramola amb els versos de «M’agrada ser al cafè les nits d’hivern», que reproduïm tot seguit:

M’agrada ser al cafè les nits d’hivern,
aquelles nits de fred i glaç a fora,
en què els minuts no sumen mai una hora
i s’aixera a la llar un foc d’infern.

I en rotlle obert, d’amable gent tothora,
amb fons de torb o verba en joc altern,
refer el decurs dels anys amb mot matern
de llavis d’un vell jai a frec de vora.

Em tinc, aqui, per gran avar de vida,
mes tanta en reto com la pell me’n bat,
car tot en mi respon a l’alta crida

d’aquest caliu d’embruix, comú i alat,
que neix humil i en puixança agombola
l’intim, rural, cafè de Peramola.

Tal com conten a Viure als Pirineus, «la idea de l’escala-sonet és d’un altre fill il·lustre de Peramola, el pedagog, editor i poeta Ramon Besora, qui va traslladar la proposta a l’Ajuntament i al Consell Comarcal de l’Alt Urgell, les dues institucions que patrocinen la instal·lació poètica. Cadascun dels 14 versos del sonet està gravat en una peça d’acer inoxidable de 172 x 11 centímetres i col·locat al frontal d’un graó, de tal manera que el poema es pot anar llegint al mateix temps que es puja l’escala».

Espunyes contava el 1987 que els sonets van ser com una mena de pressentiment del que significaria la construcció del pantà de Rialb per a embassar el Segre i colgar la part baixa de l’Alt Urgell, «un reflex escrit d’un paratges enaiguats, un testimoniatge que personalment mai no voldria que donés». De fet, l’autor del posterior poemari Alt Urgell, plany i passió (1996) diu en la reedició actual de les Notes mínimes d’un paisatge que el pantà de Rialb —que es va construir l’any 1992 i es va començar a omplir l’any 1999— que ja aleshores pensava, i encara pensa, que «els rius de la nostra muntanya s’han de començar a regular des de la capçalera, amb vista a un aprofitament integral de l’aigua que porten, mai mitjançant preses faraòniques», que aquest estiu xardorós de 2022 ha produït escenes desèrtiques i eixorques no vistes mai fins ara per causa de la crisi climàtica.

Coberta de la reedició del llibre de Josep Espunyes Notes mínimes d’un paisatge. [Foto: Xavier Borràs.]
Una opinió que també rebla al «Pròleg» el professor i crític literari Anton M. Espadaler quan manifesta que els poemes de Josep Espunyes relaten «una despossessió, la del “país que voldria i que no tinc” […] La nota predominant és necessàriament la nostàlgia que fa lliscar, però sota d’un teixit eixut, una gran tendresa i comunica una forta emotivitat». Amor i rebel·lia, doncs, en una «sublevació íntima» de l’autor perquè «la deu de l’amor brolla més clara en la derrota».

L’amic de La Resistència Josep Espunyes és escriptor i lingüista. La seva producció literària s’inicià amb Cendra a l’abast (1968), Temps de manobre, finalista al premi Carles Riba el 1970 i De l’Evangeli segons Sant Lluc, primer accèssit a les festes Fabra 1972, publicades totes elles força anys més tard, a causa de la censura. Des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat: Terrosset de sucre candi (1983), Un matí a Albastesa (1983), En calçons (1984), Notes mínimes d’un paisatge (1987), Pa d’àngel (1991), premi Les talúries 1990, Hora foscant a la Ribera (1991), Baronia de Peramola (1995), Alt Urgell, plany i passió (1996), Del passat en el present (1999), Racó de calaix (1999), Segrada (2001), premi Valeri Serra i Boldú 2000, Trabucs i pedrenyals (2002) o el recull Dites, locucions i frases fetes (2007), Obra poètica (2012), a més de les de recerca històrica i antropològica, entre els quals un dels darrers: Jocs i cançons infantils d’abans (2022).

Articles sobre Josep Espunyes a La Resistència

[LLIBRES] «El riu i els inconscients», de Maria Dolors Orriols

maria dolors orriols
Maria Dolors Orriols a Vic el 1990. (Foto: La Marxa de Catalunya.]

[Notes de Xavier Borràs.]

Després de la reedició de Cavalcades (Viena Edicions, març de 2022), el merescut reconeixement de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1914-2008) torna amb una dels seus textos més emblemàtics, suara també reeditat, El riu i els inconscients (Adesiara, juliol de 2022), escrit per l’autora, entre d’altres, de Retorn a la vall, entre el 1950 i el 1953.

Es tracta d’una de les primeres novel·les en llengua catalana que narra l’experiència de la guerra i de la postguerra des del bàndol dels vençuts. Retrata la generació que sortia de la infantesa als anys trenta, que va viure la guerra en edat de combatre i que després va haver de fer front a una dictadura devastadora i inacabable. És un relat coral que té com a rerefons uns fets transcendentals, que condicionen els personatges i que, indirectament, són també protagonistes.

Les veus dels «inconscients» es contraposen amb la del «riu», que fa d’eco de llurs experiències. Com va afirmar Agustí Bartra —que malauradament no va aconseguir editar aquesta obra des de l’exili mexicà—, aquesta novel·la aconsegueix «una estremidora unitat de lírica i acció». Vegem-ne, per exemple, un tros espars del que diu «el riu»:

«No puc deturar-me; no es pot anar mai contra el destí. si alguna vegada ho he intentat, tard o d’hora ha calgut tornar a lloc. També als homes els ha succeït el mateix. Les seves rebel·lions, les seves lluites, les seves tempestes, les seves calmes…, tot té una fita. Ells no poden deturar tampoc l’hivern, ni fer brotar primaveres, ni fermar estius o engalanar tardors. Tampoc no poden defugir la mort. Tot segueix el seu curs […] La humanitat sembla anar a les palpentes. Jo també, el Gurri, semblo orb guiant-me per l’estrella que m’ha menat fins ací, on un riu més gran m’engoleix, em fa desaparèixer. Així he anat avançant sempre; així l’aigua d’una font que un dia vaig arreplegar acabava penetrant en el mar…»

L’estudiosa d’Orriols, Montserrat Bacardí torna fer un magnífic exordi al pròleg («D’un temps d’un país»), en què conta que si el lirisme del text prové bàsicament del protagonisme del riu, l’acció ens situa davant d’una novel·la «realista» i psicològica. De fet, en la nota liminar de 1990 (el llibre va trigar trenta-set anya a poder veure la lllum), la novel·lista «feia constar obertament que s’havia inspirat en persones reals per representar algunes personatges de lla ficció: Nicolau Lloret-Eduard Serra, Alexandre Riera-Roger Mir, Josep Plnchart-Miquel Bofill…».

El ritme del relat és ràpid, àgil, dominat per l’acció, pels fets històrics, que marquen un compàs trepidant i que s’imposen per damunt de la voluntat dels personatges, els quals dialoguen sovint i, per tant, se’ns fan presents directament, sense la mediació del narrador. «El riu i els inconscients —escriu l’autora de Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019)— aborda el conflicte des de la rereguarda, des d’una Barcelona trasbalsada i anàrquica, i la postguerra, en la mateixa ciutat des de la perspectiva dels vençuts “anònims”., ciutadans poc significats que es queden al país i que sofreixen un daltabaix moral i social irreparable. Amb Incerta Glòria (1956, de Joan Sales, és una de les primeres novel·les catalanes que recrea la postguerra des d’aquesta mirada.»

Maria Dolors Orriols i Monset pertany a la primera generació de novel·listes de la postguerra. Quan la llengua era prohibida, als anys quaranta, va escriure un gran nombre de dietaris, articles, relats i esbossos de novel·les. Els contes de Cavalcades van aparèixer el 1949. Poc després, va publicar la primera novel·la, Retorn a la vall (1950), i un altre recull de contes, Reflexos (1951). També, en la dècada dels cinquanta va escriure Petjades sota l’aigua i El riu i els inconscients —la seva novel·la més ambiciosa—, que van sortir a llum molts anys més tard. Amb tot, mai no va defallir i, acabada la dictadura, va donar a conèixer diverses novel·les més i el llibre de memòries Escampar la boira (2003).

Podeu llegir un fragment d’El riu i els inconscients des d’aquest vincle.

Més articles de Maria Dolors Orriols a La Resistència