Reflexions d’un gandul fracassat. Una conxorxa d’imbècils [Trinxant el país II]

La biblioplatja de Tamariu. [Foto: arxiu LR.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

«L’imbècil és aquella persona a qui no importa què passa  al seu entorn i només li importa què fa ell. La nostra espècie es comporta així.» Eudald Carbonell, arqueòleg

Baixo amb el tren cap a Barcelona. Al vagó només som tres, un noi que no pot dormir, jo que no puc llegir els versos d’en Josep Checa i una dona que dedica el temps de viatge a trucar a les amigues, una rere l’altra, sense cap moderació en el volum ni els comentaris, fins que me li adreço demanant-li educadament que els doni records de part meva, atès que amb tanta informació ja dec formar part de la família. Sort que se n’adona i calla.

Aquesta escena d’imbecil·litat em recorda algunes de les que ens hem hagut d’empassar al llarg d’aquest estiu.

Centenars de milers de súbdits fan cues de 38 quilòmetres per retre vassallatge al carnús d’una monarquia casposa, anacrònica, sanguinària i lladre i «la nostra» ens atabala durant deu dies amb l’espectacle decadent.

L’Anna Gabriel torna fresca i perdonada de Suïssa on ha estat «lluitant» durant quatre anys al front d’una secció d’un sindicat, amb un sou suïs de 100.000 euros l’any, diuen. Ella s’hi quedarà a Suïssa, perquè, és clar, hi ha adquirit compromisos. De tant en tant, però,  tornarà a casa disposada a menjar-se els rics, els rics catalans, que els suïssos son fats. Confiem que no li surti cap antropòfag a les seves files.

El demiürg de la secta messiànica que fa veure que governa brama i insulta els qui no pensem com ell i el critiquem.

L’Ajuntament de Begur privatitza la meitat de la superfície de les seves platges i hi  instal·la para-sols i gandules per als que poden pagar 50 euros al dia, per a estar amples, mentre el «poble corrent» s’amuntega a banda i banda. Vint buarencs es manifesten. Potser són els darrers indígenes.

També es manifesten en  lenta derrota marítima els capitans de cap de setmana perquè troben massa cares les boies on fondegen les barquetes que tapen l’horitzó i malmeten el paisatge de les cales de Palafrugell.

Mentrestant, molts restauradors de la costa es carreguen el prestigi de la cuina empordanesa amb elaboracions pensades per adobar amb quètxup.

Així acabem aquest estiu post pandèmic amb la desesperació per a recuperar el temps perdut i havent perdut totes aquells intents de solidaritat que es veu que només obeïen a la por d’estar sols i aïllats, i de morir-nos ofegats.

També, sembla que les il·lusions dels llibreters d’haver recuperat lectors se’n van en orris. El fet passarà desapercebut i amb la indiferència més absoluta de la majoria que es mira el melic: la llibreria Vitel·la de Palafrugell tanca definitivament.

Val a dir que el poble que va veure néixer Josep Pla no tindrà llibreria a partir del 9 d’octubre vinent.

Fa quatre anys, la Montse Cargol tancava la Gavina de Palamós després de 42 anys, a causa de les dificultats de seguir mantenint el negoci i pels problemes endèmics del sector del llibre.

Fa dos anys, la Gemma Garcia, editora d’edicions Vitel·la de Bellcaire i regent de la llibreria del mateix nom a l’Escala, recupera l’antiga Mediterrània-Espai Fòrum, que en Joan Aliu va deixar per manca de  relleu generacional. La nova Vitel·la de Palafrugell engega en plena pandèmia i així que pot segueix la tradició d’aglomerar i activar l’ambient cultural de l’entorn amb presentacions, exposicions i activitats singulars i imaginatives com les lectures de poesia navegant per les aigües de Palamós

La Vitel·la tanca per inviabilitat econòmica, que vol dir que no ven prou llibres per a sostenir-la i segurament també pels problemes endèmics del sector, entre els que cal destacar els de la distribució en les zones de baixa densitat de llibreries, com ara és el cas d’aquesta costa catalana.

Mantenir una llibreria a Palafrugell, una de les deu ciutats més pobres de Catalunya, amb un índex de préstec bibliotecari per habitant any molt per sota de la mitjana i un abandonament escolar preocupant, és una temeritat. També, ho seria mantenir un forn, una carnisseria o qualsevol altre negoci que no sigui una funerària si no fos per les allaus de visitants que vénen per Setmana Santa i a l’estiu. Però es veu que tota aquesta gernació de visitants, indígenes i forasters, tampoc no basten per a mantenir viva una llibreria.

Abans de la pandèmia la Biblioteca Municipal de Palafrugell, sota la direcció de na Carme Fenoll, qui després fou la cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat, i activista cultural,  es va arribar a  instal·lar una biblioplatja a Tamariu.

L’any 2013 hi va haver 63 biblioplatges i bibliopiscines a Catalunya, l’any 2022 n’hi ha hagut 91. Però cap ni una a les platges de Palafrugell, ni de Begur, tampoc a Palamós, tot i que els palamosins han ofert un servei de biblioteca a l’aire lliure a tres places allunyades del centre durant el mes d’agost. Sembla ser, doncs, que el foment de la lectura no forma part del projecte municipal d’unes quantes poblacions de la costa brava i que els nostres visitants més enllà de les paelles amb quètxup i un preu raonable per a una ostentació sostenible tampoc no tenen gaire interès per la lectura, ni que sigui per a conèixer la cuina de veritat del país o per a trobar una carta nàutica de la costa i saber on fondejar sense malmetre res.

Així doncs, entre Calonge i Torroella de Montgrí 50.000 habitants mal comptats no tenen llibreria. A la capital gironina n’hi ha una per cada 10.000 habitants i en tenim 5,7 per cada 100.000 habitants a la resta de Catalunya.

El turisme és un miratge que emmascara la misèria material i intel·lectual i ens hi arrossega a tots.

Un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble. Un país necessita llibreries per ser una nació. Les llibreries són estructures d’estat i l’únic recurs per a eludir la manipulació i l’entotsolament a què ens condemnen els mitjans de comunicació i  per a no caure en la imbecil·litat imperant.

I el 2023 farem la DUI!

Callo!

[Arts i Oficis] Accionarat

[Una narració de Jordi Remolins.]

L’últim comboi de metro de la jornada acabava d’arribar a l’estació i una munió de gent s’amuntegava davant les portes per no haver de tornar a casa a peu, o pagar molt més agafant un taxi. El dissenyador gràfic es va obrir pas entre la multitud i a empentes i cops de colzes va guanyar un lloc a dins del vagó. Aquell dia coincidia que els espectadors que sortien de l’estadi de veure uns quarts de final de la copa d’Europa de futbol que havia acabat tard per la pròrroga i penals, multiplicaven per molt l’afluència que un dia normal a aquella hora tenia la línia. Necessitava arribar a casa abans de la mitjanit si no volia guanyar-se l’enèsima esbroncada de la seva parella, que ja començava a sospitar una infidelitat camuflada sota excuses de reunions de feina que acabaven massa tard, o de muntanyes de projectes per signar. Un altre amuntegament, l’humà que hi havia a l’interior del vagó, era aclaparador, un tetris de braços, caps, espatlles, troncs i extremitats inferiors que encaixaven com bonament podien per satisfacció dels aprofitats que allargaven la mà cap als atributs aliens per satisfer les seves perversions. Un cop tancades les portes una veu sorgida de la megafonia va informar que caldria esperar uns minuts a la sortida per quadrar els horaris amb la resta d’estacions.

La cella esquerra del dissenyador gràfic va alçar-se buscant la complicitat de l’individu que tenia al davant, un home de mitjana edat no gaire ben vestit i que desprenia un indissimulable tuf de resclosit. L’home el va mirar i va somriure lleument. Haurien de suportar-se en estreta comunió fins que el metro tingués la gentilesa de portar-los a l’estació de destí. Però la màquina no arrencava i la fortor que desprenia aquell individu s’amplificava cada cop més. La cara de l’un estava a pocs mil·límetres de la de l’altre. Va evitar-li els ulls fins que en un gest per corregir la posició el dissenyador va impactar amb la maleta en el tòrax del seu veí.

— Perdó, això és tan comprimit que encara prendrem mal.

— No passa res, no pateixis. A veure si arranca aviat. El transport públic sempre ha sigut un drama.

La repulsió nasal que fins aleshores sentia per aquell individu, va convertir-se en una fotesa comparada amb la que experimentava ara que li acabava de parlar directament a la cara. Una alenada de putrefacció se li va introduir al nas i la boca, talment com si estigués participant en l’exhumació d’un dictador qualsevol. Malgrat tot, va imitar un sospir per donar-li la raó i alliberar-se alhora de la glopada pestilent que acabava de menjar-se. Va intentar moure’s, però no li va ser possible. No només estava presoner físicament d’aquella circumstància, sinó que es trobava absolutament sol cara a cara amb l’enemic olfactiu número u de la humanitat. La resta de viatgers s’havia posicionat d’esquena a l’aura nauseabunda que impregnava l’espai comprimit. Cada vegada entenia menys com havia estat tan lent a l’hora de detectar-ho, i com podia ser que el fill de puta de conductor no arrenqués d’una puta vegada la locomotora dels collons.

— Vostè encara és jove, però recordo que fa quaranta anys la freqüència dels combois era menor que l’actual, i ens trobàvem en casos així cada dos per tres. Una vegada vaig tardar més de dues hores a arribar a casa. La dona ja havia trucat a la policia perquè es pensava que m’havien segrestat. I sap què li van dir?

El dissenyador va contenir les llàgrimes. No podia més. Ni tan sols alçar les mans per tapar-se el nas. O aquell home callava o les cames li defallirien. I no volia ni imaginar-se que sent l’única persona que el veuria perdent el coneixement, podria acabar practicant-li un boca a boca que llavors sí, seria definitiu. Va gemegar lleument, com per mostrar desinterès en allò que li explicava el generador de contaminació més gran que havia trobat en la seva maleïda existència. Lluny d’entendre aquest significat en el gest, l’home va continuar…

— Que si els molestava per una ximpleria, li farien pagar el cost de la recerca. Es pot arribar a creure que ens hem passat tota la vida pagant impostos, no hem molestat mai a la policia ni als bombers ni a una ambulància, i un dia que per culpa d’un servei públic deficient ella va tenir la necessitat de fer-ne ús, encara l’amenacen amb la prepotència dels que estan acostumats a no moure el cul excepte quan és un superior qui els ho ordena?

L’halitosi que expirava cada vegada que pronunciava una síl·laba s’estava convertint en un suplici per al dissenyador, però també per a la resta de l’habitacle. Una jove embarassada va patir una síncope i només la compressió de cossos va evitar que caigués a terra.

Algú va prémer el botó per a obrir la porta des de fora, però va ser impossible aconseguir-ho. Anaven plens de punta a punta de metro. La sort que va tenir de no poder-hi entrar.

— Calleu! —va cridar un home conscient de l’origen d’aquella pudor.

— Que calli! —s’hi va afegir una dona vermella com un senyal d’estop de tant respirar per la boca.

El dissenyador gràfic també va perdre el coneixement, juntament amb quatre persones més.

Un noi va aixecar dificultosament el braç per agafar la maça que hi havia a l’extrem superior de la porta. Volia trencar un dels vidres i que així es renovés una mica l’aire. Va patir una luxació d’espatlla, però va aconseguir agafar l’eina. Tenia tan poc espai per moure’s que només va poder fer una esquerda al vidre. A cops de cap va anar eixamplant un forat, que ja era de la mida d’una pilota de futbol quan va desistir de fer-lo més gran. Portava la cara ensangonada, però l’aire viciat de l’exterior va ser rebut com la pluja en el desert pel centenar de viatgers, sobretot quan finalment la locomotora va arrencar.

Lleument conscient del que acabava de viure, l’home pudent va arribar a casa després d’haver assistit a la reunió anual d’accionistes de la companyia de gas. La dona va rebre’l amb una mascareta d’oxigen i les finestres obertes de bat a bat malgrat ser encara al mes de març.

A sobre la tauleta de la sala d’estar hi havia un catàleg de dutxes que aquella mateixa tarda la soferta senyora havia anat a buscar a cal lampista.

Olga Molina

Olga Molina Jiménez (Manresa, 1971), autora i il·lustradora, ha descobert recentment la seva passió per la il·lustració. Ha fet un taller d’il·lustració a l’Escola de la Dona Francesca Bonemaison, sota el mestratge de l’il·lustrador Ignasi Blanch. Vulèvulà és la seva primera (i sorprenentment madura) creació com a àlbum il·lustrat, fins al punt que ha despertat l’interès d’editorials internacionals. Ha escrit i il·lustrat dos contes més: AmbSense son i Estimar-te. Ha il·lustrat El gran llibre de les adreces secretes, de l’autora Georgina Llapis. Ha realitzat diverses exposicions i col·labora habitualment com a il·lustradora per a diverses entitats.

[LLIBRE] «Ambsenseson»

[Un llibre d’Olga Molina.]

Us oferim una primera col·laboració de la manresana Olga Molina, escriptora i il·lustradora.

Es tracta d’AmbSenseSon, escrit i il·lustrat per ella mateixa i maquetat per Oriol Segon, on ens conta la història, amb gran sensibilitat i mestratge, d’una nena que no té son i no es pot adormir.

Cliqueu al damunt de la il·lustració i s’obrirà el llibre.

[ÀLBUM DE FOTOS] La tercera trobada de poetes a Perafita

[Notes de Redacció.]

Tal com ja vam anunciar al número anterior de La Resistència, aquest passat divendres, 22 de juliol, va tenir lloc al Parc de la Font Nova de Perafita, la Tercera trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres.

L’ànima d’aquesta trobada, Teresa Ribera, ha fet un molt bon recull de fotografies, acompanyades de textos explicatius, que donen fe d’aquesta grat encontre muntanyenc d’escriptors i addictes als llibres nous i vells.

Aquí en podeu veure una mostra:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

[EXPOSICIÓ] «Camps de blat a Sant Tomàs», de Guerrero Medina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Un report de Xavier Borràs. Fotos de Xavier Borràs i Montserrat Escayola.]

El pintor andalús fincat a l’Empordà, José Maria Guerrero Medina [La Guardia, Jaén, 1942], mostra a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Torroella de Fluvià (Alt Empordà), fins al 14 d’agost, Camps de blat a Sant Tomàs, que es va inaugurar el passat 15 de juliol en absència de l’artista que, per precaució —estava refredat—, va preferir no assistir-hi, per bé que es va comptar amb una nombrós grup d’amics, coneguts i saludats del pintor.

Les obres exposades formen part d’una sèries de paisatges del lloc on viu des des de fa més de vint-i-cinc anys, amb alguna de les peces que va exposar a La Mercè de Girona durant la pandèmia (del març al maig de 2020) i que es titulava El paisatge que m’habita.

En paraules de Guerrero Medina, el paisatge de l’Empordà és un faceta de la seva pintura que va adquirir gran rellevància en conviure-hi. «Després de passar llargues temporades a l’estudi, on la figura és la protagonista del llenguatge pictòric, tinc la necessitat d’aspirar el color que, a conseqüència de la llum, genera una inficitat de matisos dintre d’una mateixa tonalitat».

Justament, en aquesta sèrie ara exposada les tonalitats són els ocres i els daurats dels camps que afaiçonen el mosaic de conreus en aquestesèpoques de l’any, quan se’n recol·lecten els fruits.

J. M. Guerrero Medina inaugura, amb aquesta exposició, la nova Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Torroella de Fluvià —gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, que ha adequat l’espai que antigament havien albergat les escoles del poble— i homenatja, també, tota la gent que, amb la seva feina, també construeixen paisatge.

L’obra s’endinsa en el paisatge i la figura humana amb la voluntat de transmetre l’estat anímic a través del color i el rebuig de la forma convencional. La producció de figures, que desvetllen el món interior i fràgil dels seus personatges, sovint s’aproxima a la denúncia social amb el tractament de tràgics episodis històrics, com ara l’exili, i l’efecte que aquests fets van tenir sobre les persones. Aquesta producció conviu amb altres temes d’interès per a l’artista, entre els quals hi ha la reinterpretació de pintors clàssics com Velázquez o el tractament del paisatge des d’una intenció més emocional que realista.

En la concepció plàstica de Guerrero Medina l’expressió artística del paisatge és la pulsió d’un gest que recorre el bategar d’una vida.

 

 

 

 

[VERSOS] Miracle

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Qui sap si el camí serà llarg,
i el miracle un espill trencat
en una carta amb segell
de tornada. S’ha d’escollir sempre,
també el que mai no sabrem. Sí
o no, era el cor qui parlava?
I enganyar el cor és mal d’amor,
i a l’ombra el sol s’apaga
si no agafes el vent de la mà
o els petons penjats a l’armari.

La Cambra, 2021