La fi del món
serà un dijous
vora el capvespre
—hora de Greenwich.
La noia del
telenotícies
—rossa panotxa
i parla nyol—
dirà breument
la bona nova
i arrencarà
[a] plorar distreta
just en l’instant
que el flaix llampant
d’un univers
amb mala bava
es cruspirà
tot aquest món.
[Vall d’en Bas, en temps covidians.]
[Ultimes tendències. Interpretació del registre en arqueologia medieval.]
En aquest treball hem realitzat una proposta de divulgació i difusió pel monestir de Sant Pere de Casserres. El que hem fet, principalment, és explicar el motiu pel qual hem decidit donar forma a aquesta proposta i les bases per a poder-la dur a terme. També, hem incidit en les característiques de cada estança del monestir, per tal que els lectors entenguin i es facin una idea de com eren. Un dels punts forts d’aquesta proposta divulgativa és la recreació d’un àpat i vi medieval, així com un acte de donació de terres.
El nostre objectiu amb aquest treball és realitzar una proposta de difusió i divulgació del monestir de Sant Pere de Casserres, la qual consistiria en una recreació històrica de com seria la vida monacal dels monjos del monestir entre els segles XI i XIV. Amb aquest plantejament divulgatiu volem aconseguir que el públic pugui endinsar-se a la història del monestir de Sant Pere de Casserres d’una forma més dinàmica.
Abans que el domini alodial de Casserres fou comprat per la vescomtessa Ermetruit l’any 1006 amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere, hi havia un castell, el qual ha sigut documentat des del 898 (Castellà, 2007: 11). Va ser el 1012 quan hi va començar a haver vida comunitària, però fins el 1050 l’església monàstica no va ser consagrada (Castellà, 2007: 12). El monestir de Sant Pere de Casserres, es va convertir en priorat i, al 1079, va perdre la independència i va ser unit al gran monestir de Cluny.
Els fundadors i altres famílies nobles es van començar a interessar pel monestir cap al segle XII i els afavorien amb donacions i més tard, al segle XIII, la comunitat va créixer, però mai van passar de ser dotze o tretze persones (Castellà, 2007: 12). Els bisbes de Vic van ser, des del principi, protectors de Casserres però els despoblaments i la falta de diners dels censos, entre d’altres, van fer que entre els segles XIV i XV la vida comunitària es perdés i que a finals del segle XV només quedessin dos monjos a Casserres, grans deutes i un monestir molt deteriorat.
Aquest priorat, al 1572, es va unir al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, però aquest domini es va acabar el 1767. Més endavant va passar a mans de particulars fins el 1991, any que el Consell Comarcal d’Osona l’adquirí i, juntament amb la Generalitat de Catalunya, dugueren a terme la restauració del monestir (Castellà, 2007: 12).
A l’actualitat el monestir és visitable i té una exposició permanent on es pot veure quina vida portaven els monjos de Casserres.
La construcció d’aquest monestir es recolza amb la llegenda que porta el títol de El Cos Sant i el naixement de Sant Pere de Casserres:
«Fa molt de temps va succeir un fet miraculós. Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya que als tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen (tot i que hi ha gent que afirma que era una nena) va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l’havien de carregar sobre d’una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú no li digués res, ja començaria a caminar i, allà on s’aturés, havien de construir-hi un monestir. Aquest monestir havia de ser en honor a Sant Pere. I així ho varen fer. Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, s’aturà a la punta de la península que es forma quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos de Sant Nin, que s’ha conservat incorrupte fins a l’actualitat.» [Castellà, 2007: 13.]
El monestir de Sant Pere de Casserres forma part del municipi de les Masies de Roda, ubicat a una península rodejada per un meandre del Riu Ter al punt més extrem de la carena de Casserres, concretament a les coordenades UTM 2o 20’ 30.99’’E 42o 0’ 8.72’’N. Aquest és l’únic monestir benedictí fundat a Osona i és un dels monuments més importants del romànic català (Castellà, 2007: 11).
El redescobriment del monestir fou per part d’un grup de joves de Vic creat al 1880 amb el nom de Els Vàrius. Tots ells tenien en comú, l’excursionisme entès com a una descoberta històric-arqueològica del territori, essent els primers en deixar testimonis gràfics de Casserres (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Al 1934 es crea un patronat de Sant Pere de Casserres per tal de vetllar i cuidar la conservació i restauració del monestir. N’eren membres Ramon de Vilanova, compte de Vilanova, l’arquitecte Josep M. Pericas i com a president d’honor el bisbe de Vic (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Entre 1952 i 1962 s’inicien les obres de consolidació però, no fou fins el 1994 – 1998 que no començaren les obres de restauració per part de l’arquitecte Joan – Albert Adell i Gisbert del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Al 1998, s’obren les portes del monestir al públic i al 1999 es completa la restauració amb la instal·lació de mobiliari que recorda la funció que es realitzava a cada estança del monestir (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Aquesta proposta de divulgació la realitzaríem durant tres dies al propi monestir de Sant Pere de Casserres, amb la col·laboració del Bar Restaurant Monestir de Casserres i d’un grup de medievalistes de recreació històrica, els quals s’haurien de cenyir a les directrius proposades en aquest treball aprofitant les dates del Mercat Medieval de Vic per tal d’atraure al major nombre de visitants possible.
El cert és que l’existència del Mercat Medieval de Vic ens va donar un impuls per a realitzar una proposta com aquesta degut a que l’essència d’aquest mercat s’assimila molt a una recreació històrica. La distància que hi ha de Vic a Casserres són 25 minuts amb cotxe (20 quilòmetres).
Un dels motius pels quals hem escollit aquest mètode de difusió és perquè creiem que és més fàcil retenir la informació que et proporciona l’escenari original i els recreadors en vers a una visita lliure, sense cap guia, i llegint els planells informatius.
L’oportunitat que el monestir de Sant Pere de Casserres estigui en un espai aïllat de pobles i ciutats, i que l’accés a quest sigui a peu, contribuiria a afavorir aquesta essència que busquem, la qual és que el públic sigui capaç de fer un viatge en el temps i endinsarse a la vida monacal de Sant Pere de Casserres, on hi vivia una comunitat de monjos Benedictins, els quals eren cristians catòlics seguidors de la Regla de Sant Benet de Núrsia.
Els homes i dones nobles vestien, principalment, amb túniques, les quals es superposaven entre elles. Aquestes eren la gonella (túnica molt llarga, de mànigues estretes, brodada i tenyida) i la pell (túnica llarga folgada, de tall senzill i mànigues amples) que anava a sobre (Anònim, 2001). De les poques diferències entre la vestimenta dels homes i les dones nobles, és que la gonella de la dona era més llarga que la de l’home, ja que els hi ocultava els peus. El calçat de les classes altes eren, per exemple, les botes altes, baixes, amb punta o sense, escarpins o sabates de seda o de vellut per les dones i quan feia fred la peça de roba que utilitzaven sobre les túniques era el mantell, el qual tenia una longitud mitja i sovint també portava caputxa.
Els pagesos utilitzaven roba senzilla, comunament de color blanc, gris o marró. “Nunca se iba a trabajar con ropa elegante, siempre usaban ropa sencilla (camisón largo, botes de piel de vaca y zapatos de madera)” (Alonso, 2014: 18).
Un celler és una estança fresca i humida, amb poca entrada de llum on s’emmagatzema vi i altres productes alimentaris.
Dita sala fou erigida en les etapes finals de construcció del monestir, al segle XI. En aquesta estança, els monjos rebien i emmagatzemaven els aliments procedents del propi monestir o de les produccions pageses que formaven part de les seves propietats (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Com ja hem esmentat amb anterioritat, els monjos que habitaven aquest indret eren benedictins, i per tant seguien la Regula Monachorum, escrita per Sant Benet Núrsia entre els anys 534 – 550. Aquest codi de vida monàstica es resumeix amb pax (pau) i el conegut ora et labora (resa i treballa).
Dins d’aquesta Regla de Sant Benet, s’hi troba la mesura de la beguda, on recomana la ingesta d’una hemina de vi per persona en un dia. Aquesta mesura equival a 0,2734 L. “Cadascú ha rebut de Déu el seu propi do: els uns, aquest; els altres, l’altre. Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia.
Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, perquè el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens, que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions […].” (Sant Benet de Núrsia, Regula Monachorum, cap. 39).
Un dels vins que solien beure els monjos, era el vi de piment. Aquest, es prenia durant les festivitats del calendari litúrgic, a més del Nadal. Hi ha documentació d’aquest vi a partir del segle XII, quan Pere el venerable, del monestir del Cluny, explica que és un vi que porta espècies i mel. Al segle XIII, en el costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi surt constantment durant les festivitats, però no és fins el segle XIV, quan Arnau de Vilanova, en el seu regiment de sanitat, hi va escriure la recepta de com fer el vi de piment (Ajuntament de Sant Cugat, 2020: 2m 46s – 3m 42s).
Al 1410 aquesta sala va deixar de ser un celler. Fou destinada a estatge dels donats els quals estaven a càrrec del monjo infermer. Aquests donats eren persones que vivien en la comunitat de benedictins (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Per a la recreació històrica d’aquesta estança el que feríem és oferir una got de vi medieval als visitants, en concret el vi de piment. El Bar Restaurant Monestir de Casserres elaboraria el vi uns dies abans, atès que s’ha de macerar, i es serviria al celler del monestir, on hi hauria un recreador vestit de benedictí servint al públic i explicantlos-hi el celler i com està feta la beguda.
La recepta que hem utilitzat és la que està documentada per Arnau de Vilanova al costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta és la següent.
“Canyella VI oncçs. Pebre rodon mig quart, clavells de girofle, e tot açò picaràs de manera que solament sia mig picat, e aprés pren mig quartó de vi e met-hi una honça e mitja de dites pimentes ensemps ab una liura de mel, e après passar-ho has per la mànega del canamàs, e passa u tantes vegades fins que busca clara.” (Ajuntament de Sant Cugat, 2020: 4m 02s).
Per a que el Bar Restaurant Monestir de Casserres realitzés aquesta recepta, necessitarien: ¾ de vi negre de no molt bona qualitat, 200g de mel, pebre negre en gra, claus d’espècia i canyella (Ajuntament de Sant Cugat, 2020: 4m 35s).
La cuina fou construïda, al igual que el celler, a finals del segle XI. Avui en dia és una estança contigua al refectori, però antigament les dues estances eren una sola (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Aquest monestir ha patit molts canvis al llarg de la historia, fet que ha causat la total desaparició de qualsevol vestigi que indiqui com era la cuina. És per aquest motiu que la reconstrucció de dita sala, l’han fet amb similars de l’època com Sant Guillem de Suïssa (segle XI). No hi ha cap vestigi de cuina monàstica del segle XI a Catalunya, fet per el qual varen recórrer a altres indrets d’Europa. L’abadia de Santa Maria de Poblet s’ha pres com exemple per a la resta d’elements de la cuina (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
De la mateixa manera que amb la mesura de la beguda, la Regla de Sant Benet també comprenia la mesura del menjar, on no estava permesa la ingesta d’animals de quatre potes, a no ser que estiguessis malalt i, la ració del pa, era d’una lliure al dia. Aquesta mesura equival a 0,460 Kg. “Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi alguna cosa més, si cal, evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, tal com diu Nostre Senyor: Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa. Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils […].” (Sant Benet de Núrsia, Regula Monachorum, cap. 39)
Una de les atraccions que oferiríem durant aquesta recreació seria el tast d’una recepta culinària medieval, concretament albergínies a la morisca, recuperada del Llibre del coch, escrit per el Mestre Robert, al 1520. Encara que aquest llibre fou imprès a Barcelona a principis d’Època Moderna, en bona part fou inspirat en les receptes del Llibre de Sent Soví (1324) (Navarro, 2017: 17).
Aquesta ha de ser sense carn provinent d’animals quadrúpedes, atès que durant aquests segles en què es centra la nostra recreació, els monjos benedictins no menjaven carn, com ja hem mencionat amb anterioritat.
La recepta original porta carn salada, però la pròpia recepta et dona la opció de canviar la carn per l’oli d’oliva dolç per aquells que no ingereixen carn, com és el cas dels monjos benedictins. Aquesta recepta també ens dóna l’oportunitat d’oferir aquest plat a vegetarians i celíacs, fent que aquesta recreació sigui lo més inclusiva possible.
A continuació hi adjuntada la recepta original d’Albergínies a la Morisca:
«Les alberginies pendras e fer nas quartes e mundales dela escorxa: e apres met les a bullir: e com seran ben ceytes leuar les has del foch e prem les entre dos talladors: e apres capola les e vajen ala olla e sien molt ben çoffregides ab bona carn salada: o ab oli que sia dolç que los moros no mengen carn salada: quant sien ben çoffregides met les a coure en vna olla e met hi del brou mes gras dela carn e formatge rallat que sia fi: e a totes seliandre poluorizat e apres estrijola les be axicom a carabaces e com sien prop de cuytes met hi rouells de hous debatuts ab agresta com si fossen carabasses.» [Mestre Robert, Llibre del coch: XV – XVI.]
Els ingredients necessaris per a l’elaboració d’aquesta són albergínies, oli d’oliva dolç, formatge, carbasses, coriandre i ous.
Per cuinar aquest plat, el Bar Restaurant Monestir de Casserres el realitzaria i es serviria a la cuina del monestir, on hi haurà un recreador vestit de monjo benedictí explicant el plat i l’estança.
L’Església, consagrada al 1050, com ja hem mencionat, és una de les més importants del romànic català. Aquest fet és degut a les dimensions que presenta i al tret característic que és més ampla que llarga, atès que la morfologia del terreny no permetia que fos d’una altre manera. Aquesta basílica presenta tres naus i tres absis (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.). Al Web de Sant Pere de Casserres mencionen les dimensions de l’església. “La nau central té 24 metres de llargada, als quals cal sumar els quatre que té en profunditat l’absis i uns 9 d’amplada en l’intercolumni o entre les dues grans pilastres que separen la nau major de les laterals. L’altura de la nau central és de 18 metres i la de les laterals de 15”.
És en aquest espai consagrat on es feien les donacions de terres, entre d’altres actes, que consistien en donar patrimoni al monestir, en el nostre cas. Aquest tipus d’acte es solia fer amb l’objectiu de la salvació de l’ànima del donant. “(…) no es dar para reci- bir otro bién material, su voluntad,. es hacer la entrega de su heredad al monasterio, en sufragio de sus aimas, es decir, con la transmisidn de bienes, persiguen conseguir una recompensa esperitual; “la salvacidn de sus aimas”, – luego, la entrega de bienes al monasterio esté hecha con un sentido”espirituai”, no material,(…)” (Rodríguez, 2015: 104).
Els actes de donacions de terres no es feien sempre de la mateixa manera. La documentació extreta de cartularis francesos, ens explica els dos rituals que es solien dur a terme durant aquest acte. El primer, es feia a la sala capitular, davant de tota la comunitat del monestir i, el segon, a davant l’altar de l’església i davant d’una assemblea pública (Rangow, 2002: 57).
Abans de seguir amb els rituals, en els documents on hi ha informació sobre les donacions de terres, sovint hi especifiquen que aquests bens que es donaven als monestirs, realment es donaven a Déu o a un o més sants, connectats amb el monestir, i no a aquest o als monges que hi residien (Rangow, 2002: 59)
El primer ritual, que tenia lloc a la sala capitular, era la celebració de la donació de terres en mans dels abats, abadesses, o en el nostre cas, del prior del monestir. Sovint era precedit per l’entrega d’un “contra-regal” el qual és un regal a canvi d’un altre regal. A vegades eren tangibles, com diners, cavalls, un ganivet etc. També podien ser de benefici espiritual, de fet eren més comuns, com per exemple oracions dels membres de la comunitat.
Per a concloure amb la cerimònia, sovint hi havia intercanvis de petons entre el donant o donants i l’abat o prior (Rangow, 2002: 60). A més a mes d’aquests actes simbòlics, els participants feien saber les seves intencions en veu alta i amb paraules solemnes. Després d’això els interessats anirien a l’església del monestir on el donant repetiria aquesta donació posant un objecte a l’altar. (Bijsterveld, 2007: 67).
El segon ritual consistia en la col·locació d’una escriptura o objecte simbòlic sobre l’altar de l’església del monestir (Rangow, 2002: 60), el qual podia tenir lloc abans, durant o després de la missa (Bijsterveld, 2007: 78). Llur ritual no només es feia pels donants, sinó que també per aquelles persones que consentien la donació (Rangow, 2002: 60). Aquesta cerimònia “d’intercanvi” podia ser considerada com un ritual de pas, en el qual el propietari de la terra es movia des de un lloc profà a un lloc sagrat. Aquesta escena, per exemple, podria esser primer fora de l’església o el monestir, després cap a un lloc intermedi entre el lloc profà i el sagrat i finalment acabaria en el lloc sagrat per excel·lència: l’altar (Bijsterveld, 2007: 78).
Aquests dos rituals promulgaven que el monestir concedís els drets als béns donats.
El que feríem per recrear aquest acte és que el públic presenciés com el prior del monestir i els donants, Guillem Meda i el seu germà Berenguer, duien a terme la següent donació de terres.
“Als 21 juliol 1196. Guillem Meda y Berneguer, son germà, donaren a Casserras lo mas Olseda, de Sant Feliu de Planesas, y tot lo que tenian en lo mas Casals, de Vilanova de
Sau.”
“Als 22 juliol 1196. En poder de Andreu, sacerdot. Guillem de Meda y son germà Berenguer diffiniren y entregaren sens reserva alguna al monestir de Casserras lo dret que tenian en lo mas Casals, de Vilanova, per líbero y franch alou, ab sas pertinències y demés drets a ells espectants. Nota que dit acte se troba també auctèntich en lo llibre primer de Actes Vells, fòleo 290. Y en dita donació se comprengué lo mas Olseda, de Sant Feliu de Planesas.” (Llop, 2009 :12-13).
Durant aquest acte, els visitants també podran veure com es vestia aquella gent que no formava part de la comunitat de monjos benedictins.
A les altres estances del monestir com el claustre, el refectori, el dormitori, la sala capitular, l’scriptorium, la cambra prioral i l’hospital, no s’hi farà cap esdeveniment distintiu com els tres mencionats amb anterioritat, però si que si hi haurà membres del grup de recreació històrica explicant i recreant el que es feia a cada estança.
En el claustre, l’element central de l’arquitectura del monestir, hi haurà un parell o tres de recreadors vestits de benedictins parlant entre ells i guiant als visitants que ho necessitin.
Al refectori, el qual es troba a continuació de la cuina, hi haurà quatre recreadors vestits de benedictins, els quals tres estaran simulant que mengen en silenci mentre un va recitant lectures en llatí des de la trona, tal i com ho feien els benedictins que varen habitar el monestir.
En el dormitori hi haurà un recreador, també vestit de benedictí, qui explicarà als visitants les característiques i normes de l’estança.
A la sala capitular, hi haurà un parell de recreadors simulant que repassen les Regles de Sant Benet i un d’ells explicarà als visitants que en aquesta estança es reunien els dotze o tretze monjos que habitaven el monestir per repassar la Regula monachorum.
A l’scriptorium, hi haurà un recreador que farà una imitació de com copiaven llibres sobre un pergamí i serà ell mateix el que explicarà la feina que s’hi duia a terme en aquella estança. Com be diu al Web del Monestir de Sant Pere de Casserres: “L’activitat de copiar i il·lustrar llibres era una de les feines més importants que es desenvoluparen en els monestirs i les canòniques medievals”.
A la cambra prioral, on es veuen uns luxes que al dormitori no disposa, com llar de foc i intimitat, hi haurà un recreador interpretant el paper de prior, qui estarà gestionant rendes i propietats del monestir. Serà ell el que comuniqui als visitants que quan vagin a l’Església veuran una donació de terres, la qual ell esta acabant de gestionar.
Per últim, l’hospital. La seva edificació separada del monestir era obligada per la Regla de Sant Benet, per a poder acollir a malalts o peregrins. Com que aquesta estança esta destinada i preparada per a projectar un audiovisual, el qual explica la vida del monestir, no es farà cap recreació i romandrà tancada al públic.
Les propostes de màrqueting que duríem a terme són, en primer lloc, un cop l’ajuntament ens dones el vist i plau del projecte, demanaríem que ho incloguin en el programa del Mercat Medieval de Vic per tal que els visitants sàpiguen que no només hi ha activitats a la pròpia ciutat, sinó que també n’hi hauria al monestir de Sant Pere de Casserres.
En segon lloc, fomentaríem la divulgació d’aquesta recreació via les xarxes socials del propi monestir com són el Web, Facebook i Instagram.
Per triar quin seria el preu de l’entrada ens hem ajustat al preu que es cobra actualment per visitar el monestir, tenint en compte les tarifes especials i aquells que entren gratuïtament. L’única diferència és que hem augmentat el seu cost per a intentar cobrir el que ens costaria comprar els aliments per a confeccionar la recepta i el vi, així com poder pagar al grup de recreació històrica (Fig. 2).
| TARIFA | PREU | CARACTERÍSTIQUES |
| Sencera | 10€ | __ |
| Reduïda | 6€ | Majors de 65 anys |
| Carnet Jove | ||
| Carnet escolar/universitat | ||
| Família nombrosa o monoparental | ||
| Gratuïta | __ | Menors de 7 anys |
| Membres de l’ICOM | ||
| Persones empadronades al municipi de Les Masies de Roda |
Figura 2: Taula amb les tarifes de les entrades (elaboració pròpia).
Hi haurà dues entrades diferents les quals es distingiran per la seva coloració (per exemple una verda i una vermella). Una d’elles serà per a majors d’edat i l’altre per a menors. Aquest tiquet s’haurà d’ensenyar al celler per tal d’evitar proporcionar vi als menors d’edat. Quan es vagi a comprar l’entrada es demanarà el DNI a les persones joves per saber quin tiquet donar.
L’horari d’obertura seria de 10h del matí a 14h del migdia i de 16h de la tarda a 19:30h del vespre.
A mode de conclusió, creiem que la recreació històrica, en les mateixes dates que el Mercat Medieval de Vic, és un bon mètode de divulgació i difusió, atès que és molt més dinàmic i interactiu que els mètodes que s’acostumen a emprar.
El tast de vi i d’albergínies a la morisca, pensem que feria d’aquesta recreació històrica una experiència única pels visitants, atès que provarien de primera ma una d’aquelles receptes que els monjos benedictins, que residien al monestir, es podrien haver fet
Considerem que presenciar un acte de donació de terres, també feria d’aquesta recreació un esdeveniment singular, degut que aquest és un fet de la vida quotidiana de l’Edat Mitjana que es coneix menys que d’altres, com podria ser una missa.
Ajuntament de Sant Cugat (24 de desembre de 2020). Taller en línia: ‘Vi de piment per Nadal’ (arxiu de vídeo). Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=R53im8CVan0
ALONSO TORRES, A (2014) Los campesinos en la edad media. Zaragoza.
ANÒNIM (2001) Sociedad Medieval. Madrid. Arteguias (última visita 10/01/2021). Extret de: https://www.arteguias.com/quienes.htm
BALDIRI, B. (2017) Benedictins. Monestirs de Catalunya (última visita 11/01/2021). Extret de: https://www.monestirs.cat/monst/monestir/bened/benedictins.htm
BIJSTERVELD, A-J. A. (2007) Do ut des. Gift giving, Memoria, and Conflict Management in the Medieval Low Countries.Hilversum Verloren.
CASTELLÀ PERARNAU, R. (2007) Les Masies de Roda, tot un món per descobrir. Dipòsit Legal: B-35046-2007. Diputació de Barcelona.
LLOP, I. (2009) Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres. Barcelona.
MESTRE ROBERT (1520) Llibre del coch. Barcelona.
Monestir de Sant Pere de Casserres (s.d.) (última visita 10/01/2021). Extret de:
http://www.santperedecasserres.cat
NAVARRO FUSTER, R. M. (2017) El què, qui, com de la cuina a la taula medieval. Universitat de Barcelona, Barcelona.
RANGOW, M. (2002) Ritual before the altar: legal satisfaction and spiritual reconciliation in eleventh-century anjou. Leiden.
RODRIGUEZ GIL, M. (2015) La donación en la Alta Edad Media en los reinos de León y Castilla. Madrid.
SANT BENET DE NÚRSIA. Regula Monachorum, cap. 39.
[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]
Comença l’any al costat del gat assegut
damunt dels versos d’un llibre obert.
Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol.
Em miren escodrinyant, sembla ben bé vulguin
els hi llegeixi un tros de pensament, penso.
Com costa aturar-se al pensar. Penso sovint,
ara hi soc, en el vi, el desig i l’amor,
el tacte i l’olor que encara sura, penso,
en el que hem dit i deixat de dir i queda escrit
a la pell del somni, quan miro als ulls del gat
i penso: que dolç, és tenir-te en la paraula.
[Un article de Toni Casassas.]
D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
[Text i fotos de Nan Orriols.]
Són fotos de fa entre trenta i quaranta anys. L’illa, situada enfront de la costa de Dakar, durant més de 300 anys va ser el lloc on se subhastaven els esclaus que aprovisionaven la demanda del Brasil, les plantacions del Mississipí, etc. Disset hectàrees de cadenes i grillons.
Tothom l’hauria de visitar. Els europeus no tenim consciència de les barbaritats i crims dels quals encara ara no demanem perdó. L’Església participava en aquest crim i el van arribar a justificar dient que els negres no tenien ànima.
L’esclavitud, la colonització d’Àfrica i d’Amèrica, es feien d’acord amb la llei. La colonització era legal, com l’esclavitud. La Inquisició i la crema de persones, també. Tot es feia en nom de la llei i de Déu.
Ara diuen que s’han de complir les sentències. Diuen que España és un estat de dret, i que el rei i la Constitució són intocables. Diuen que els nostres polítics empresonats i els nostres exiliats estan fora de la llei, i que han de continuar a la presó els primers i entrar-hi els segons. Sempre, jugant brut i aplicant la violència.
Cal visitar l’illa de Gorée. Cal plorar pels milions de dones i homes que, allà, els van robar la vida, i cal pensar en els que, encara avui, actuen amb prepotència i violència en nom de la llei. No en dubteu, són uns criminals.
[Text i veu de Nan Orriols.]
L’Estat ja no cuida les formes. Finalment s’ha descarat del tot. Ja aplica la repressió sense miraments. Jutges, partits unionistes, Opus, VOX, monarquia…, tots a l’una contra l’independentisme com a opció democràtica de molts catalans.
El president Sánchez no coneix Catalunya, però creu que, amb tots els mitjans de comunicació a la mà, ja siguin de dretes o d’esquerres, l’operació Illa pot impedir una majoria independentista, en vots i en diputats.
On era Salvador Illa quan el 1r d’Octubre, al crit d’«a por ellos», la Policia i la Guàrdia Civil van venir a apallissar els catalans que volien votar?
On eren Salvador Illa i el que queda del PSC quan Rajoy va aplicar l’article 155 i van demanar a les empreses que marxessin de Catalunya?
On era el catòlic practicant Salvador Illa quan els presos van ser maltractats i menystinguts per la Guàrdia Civil en els trasllats a les presons?
On era quan Jordi Turull va ser detingut en ple procés d’investidura com a president de la Generalitat?
Considera que el judici als presos polítics, inclosos els Jordis, ha tingut les mínimes garanties de presumpció d’innocència?
De fet, Illa, com tot el PSOE i els partits unionistes, creu en la transició controlada pel franquisme que imposen una monarquia i una Constitució feta encara sota la vigilància dels militars. Hi creu perquè ja li va bé. Hi creu perquè els que s’acosten a tots ells gaudeixen de privilegis: viuran sempre emparats per càrrecs o portes giratòries, com el president José Montilla o l’alcalde Joan Clos; i ara també veurem el Sr. Iceta gaudir de l’obediència.
Què en pensa, Salvador Illa, dels presos i exiliats? Pensa que el president Puigdemont és un «fugao» tot i que és europarlamentari? Què en pensa, del rei emèrit?
L’operació Illa costa d’entendre. Crec que els savis de La Moncloa van pensar que podien vendre un producte per inputs publicitaris. Van pensar que la mala gestió com a ministre de Sanitat quedaria compensada pels minuts de televisió, i que ningú no recordaria les rodes de premsa amb generals i militars que ara, això sí, ja s’han vacunat.
Crec que s’han equivocat. Crec que encara no han entès el dol que ens han fet patir a molts que creiem en la democràcia i el dret a l’autodeterminació. I que l’operació Illa és riure’s descaradament dels presos i els represaliats polítics. I de tots els exiliats.
[Un article d’Eduard Garrell.]
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
[Un article de Jordi Sánchez.]
D’un temps ençà han aparegut paraules que defineixen noves situacions en el camp de l’urbanisme com poden ser les següents:
Aquets nous escenaris que s’han introduït en el nou urbanisme faran possible aconseguir unes poblacions més sostenibles mediambientalment.
El planeta que habitem els éssers vius necessitava aquesta reflexió. De ben segur que la Covid-19 ens està forçant en aquest camí, ja que queda clar que era necessari aturar el ritme desenfrenat que duia la humanitat.
Els sil·logismes també aporten reflexió des d’Aristòtil i ajuden a posar en ordre els pensaments i les vivències.
Així ho veig.