Baix Penedès: on som, realment?

El Baix Penedès. [Foto: DIPTA.]
De moment som en el mateix lloc: al sud el mar Mediterrani, al nord l’Alt Camp, a l’est el Garraf i l’Alt Penedès i a l’oest el Tarragonès. Som a la província de Tarragona, però a l’est limitem amb la de Barcelona.

En el període democràtic, des de la Constitució de 1978, en el seu article 2…, es garanteix al dret a l’autonomia de les nacionalitats… El 1936 es va aprovar la divisió comarcal de Catalunya amb vigència fins al 1939, suprimida pel franquisme. L’any1987 la Generalitat adoptà de nou la divisió territorial i avui són 42 les comarques de Catalunya, amb la singularitat del Consell General d’Aran.

La comarca del Baix Penedès està situada en un extrem de la demarcació de Tarragona al límit amb la de Barcelona, un fet que es coneix com a comarca ròtula; li passa el mateix al territori de la Tordera al límit del Maresme amb la Selva. Aquesta posició perifèrica pateix i molt de la desafecció de comandament de les dues àrees metropolitanes de Tarragona-Barcelona (Baix Penedès) i Barcelona-Girona (Maresme), és a dir, que són lluny del poder de decisió política.

El Baix Penedès

Amb la recuperació de les vegueries, en una  llei aprovada el 27 de juliol de 2010, el Baix Penedès se situa en la vegueria del Camp de Tarragona. Però, en el territori del Penedès es recupera la voluntat de tenir una vegueria pròpia, que aglutini les quatre comarques següents: una part de l’Anoia (sud), l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.

Aquesta vegueria denominada Penedès és aprovada pel Parlament de Catalunya el 8 de febrer de 2017. S’ha aconseguit gràcies a la gent del territori i a la constància de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, presidida per Fèlix Simón i la seva junta, una constància de 12 anys de treball en el territori. Es publiquen titulars com «El Penedès deixa de ser perifèria per a ser el centre d’una Catalunya descentralitzada i vertebrada».

Superposició de correspondència de capes territorials

En el lèxic del planejament urbanístic s’utilitzen capes superposades una sobre l’altra. Al Baix Penedès hi tenim:

  • Capa Comarcal:  14 municipis, però també som una de les 10 comarques de la província de Tarragona.
  • Capa provincial: formada per 183 municipis i la Diputació.
  • Capa de la Vegueria DEL Penedès: 4 comarques i 72 municipis, a cavall de dues províncies.

Jurídica i electoralment formem part de la demarcació de Tarragona.

Ampliació de l’àrea metropolitana de Barcelona?

Darrerament hi ha el debat de si s’ha d’ampliar l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). A les darreres publicacions que he pogut consultar sembla que va per aquí: es tracta d’ampliar la corona amb l’epicentre a Barcelona fins a Mataró, per a girar cap a Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i —oh, sorpresa!—, cap a Vilanova i la Geltrú.

I el Baix Penedès? Ja tornem a quedar en terra de ningú?

Urgeix el Pla territorial parcial del Penedès que, entre altres qüestions, aclareixi on som. I, si pot ser, que es descarregui de capes i despeses innecessàries.

Així ho veig.

Els microrelats de Jordi Remolins. Setembre de 2021

[Narracions de Jordi Remolins.]

Les diòptries del fratricida

El pistoler vestit de negre va alçar una cella, va desenfundar l’arma i abans que pogués disparar va ser abatut per una bala. A l’altra banda del carrer el pistoler vestit de gris va alçar una cella, va desenfundar la seva arma, i una mica més tard que l’autor del tret, que era el germà del pistoler vestit de negre. Afortunadament per a la integritat del pistoler vestit de gris, l’involuntari fratricida curt de vista i vestit de fúcsia era un dels homes amb pitjor punteria de tot l’oest.

Lliçó de vida

El nen de sis anys es mirava fascinat la capsa de bombons des de l’altra banda de l’aparador, però li mancaven deu monedes per a poder-la comprar. A còpia de passejar mirant permanentment a terra, on de tant en tant trobava algun cèntim, va reunir al cap de dos anys els diners que costava. Quan va entrar a la botiga per comprar-la no només ja l’havien venuda, sinó que el futur atracador més popular del país va constatar que ara el nou model era el doble de car.

L’únic tret errat

L’impecable assassí a sou es va arrepenjar a la barana del terrat des d’on podia observar el domicili de la seva futura víctima i va ajustar el visor del fusell amb mira telescòpica. Veient-la arribar acompanyat d’una atractiva jove, no va poder-se estar d’observar com es desvestien, estimulaven, copulaven, practicaven sexe oral i anal i, finalment, es dutxaven junts. Mentre es cordava satisfet els pantalons es va adonar que la parella s’havia vestit de pressa i ja tornava a sortir del pis, maleint per primera vegada en la seva trajectòria que l’únic tret que havia disparat fora de lloc fos una enganxifosa lleterada que li enfigassava els dits.

En la salut i la longevitat

L’únic gran temor que tenia el cosmonauta en aquesta vida era morir sol. Després de tres anys vivint en una estació espacial, va dedicar-se a procrear una família de deu fills que li van donar el mateix nombre exponencial de néts i besnéts. A la setzena generació la nissaga es va extingir, però l’home més vell de la història de la humanitat continuava amb una salut de ferro tot avorrint-se com en els darrers tres-cents anys a la butaca d’un geriàtric, quan va optar per suïcidar-se en una solitud tan fastigosa que fins al cap d’un parell de mesos una infermera no va adonar-se olfactivament de la seva absència.

Deu anys de l’Ecoxarxa Garrotxa

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Un report de Xavier Borràs. Fotos de Montserrat Escayola i Xavier Borràs]

El cap de setmana del 17 i 18 de juliol d’enguany es va celebrar als Gorgs, un indret comunitari i paradisíac situat entre Castellfollit de la Roca i Oix, el desè aniversari de l’EcoXarxa Garrotxa, que va néixer a recer de les lluites del 15-M a la comarca, especialment a Olot, en paral·lel a l’esclat d’ecoxarxes que es va iniciar en aquells temps —amb la del Montseny al capdavant—, junt amb l’impuls i el suport de l’extinta Cooperativa Integral Catalana (CIC), cofundada, entre d’altres, per Enric Duran i jo mateix ara fa onze anys en una travessada pirinenca per diversos indrets dels Pallars.

La celebració d’aquests dos lustres de l’EcoXarxa Garrotxa és, fet i fet, un triomf de l’esperit revolucionari amb què va néixer, tot i les dificultats i els alts i baixos que ha patit durant tot aquest període. Precisament, la festa de celebració esmentada, en què van participar vora una quarantena de persones, a banda dels bons àpats oferts pels amfitrions i les músiques populars i contemporànies que es van poder sentir, va servir per fer capmàs de tot el que s’ha emprès i projecctar tot el que cal tirar endavant si es vol sobreviure lluny dels estats, del capitalisme i de les dependències de tota mena —energètiques, econòmiques, vivencials— que ambdós, de bracet, imposen, encara més ara amb la panicdèmia i l’estesa del 5G.

Què és una EcoXarxa?

Una ecoxarxa és una comunitat d’intercanvi de béns, de serveis i de coneixement, un espai d’autoorganització bioregional que promou el desenvolupament de l’activitat autogestionària en tots els àmbits de la vida, de manera integral.
La moneda social és l’eina d’intercanvi de béns, serveis i coneixements que les ecoxarxes promouen i que serveix per a construir un sistema de relacions econòmiques al marge del capitalisme i dels estats. Una EcoXarxa fomenta l’economia i les relacions humanes de forma local, amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques sense que calgui utilitzar moneda fiat (euro, en el cas català), crea mecanismes de suport entre les persones i permet desenvolupar noves habilitats més enllà de les purament professionals. Es fa feina per a recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superar l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsar una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia.
Formada per gent de la Garrotxa i rodalies, que participem en la transformació social, aportant a la societat un espai econòmic autònom, basat en les persones i la confiança.
Amb dos tipus d’intercanvis:
  • intercanvis directes, entre dues persones que es posen d’acord en intercanviar entre elles.
  • intercanvis amb moneda social, tot utilitzant la moneda pròpia de la xarxa, el trok.

Què és el trok?

La moneda social, el trok a la Garrotxa, és una eina que permet fer intercanvis multilaterals entre tots els integrants de la xarxa.
Una moneda social és creada i controlada per tots els membres de la comunitat que en fa ús, i és un instrument que mesura el valor dels intercanvis: valora feina i recursos.
Funciona gràcies a una plataforma virtual on cada integrant de la xarxa disposa d’un compte per a registrar els seus intercanvis. El total dels registres de tota la xarxa sempre suma zero, ja que a mida que es tanquen intercanvis els saldos es cancel·len entre ells. A diferència de l’euro, el valor del trok no augmenta amb l’acumulació, sinó que augmenta amb la circulació, amb l’anar i venir dels intercanvis.
L’EcoXarxa Garrotxa ha esdevingut una eina d’enxarxament de diferents projectes autogestionats, des del Rebost fins als grups de treball (bosc, fires…), passant per l’educació, els horts comunals o els laboratoris creatius com els que es van fer al Projecte Ishtar…

Es tracta d’un engranatge, d’una corretja de transmissió per a relligar una forma autoorganitzada de viure…, de fer-nos sostenibles econòmicament fins a estendre-ho a tots els àmbits de la societat.

La meva experiència a l’EcoXarxa Garrotxa

Així que vaig arribar a la Vall d’en Bas ara fa ja més de set anys, amb la voluntat d’allunyar-me de la toxicitat metropolitana i arrelar-me en el fet comarcal, vaig ser acollit, sempre amorosament, pels membres de l’EcoXarxa Garrotxa: Maru, Epi, Sergi, Carmen, Antonio, Joan, Frank, Ester…, desenes d’amigues i amics que d’aleshores ençà han estat puntals, amb molts d’altre, per a donar suport en els destrets i les necessitats.
M’hi vaig implicar tant com vaig poder, especialment en afers de comunicació, a partir de la meva experiència professional i com a integrant llavors, fins al 2017, de la CIC, tant iniciant el nostre blog, prenent acta de les assemblees o fent troc de productes i/o coneixements.

L’escrit que l’amic Sergi Regales ha fet d’aquest desè aniversari de l’EcoxarxaGarrotxa crec que és pertinent de reproduir-lo, no solament perquè en resti constància escrita sinó, també, perquè crec que resumeix molt adequadament l’esperit que ens anima, just ara en aquests temps de maltempsades, en què tan necessari és ser conscients que els únic que podem canviar les coses som nosaltres mateixos.

Deu anys de l’Ecoxarxa Garrotxa

Durant la crisi de 2008 van aparèixer les primeres ecoxarxes a Catalunya. A la Garrotxa es va decidir l’any 2011 crear el trok com a moneda social. Les nostres hackers van fer el primer pas i van obrir la xarxa al CES (Community Echange System) i des d’aleshores més de 250 comptes han set oberts a la nostra xarxa. Moltes gràcies a tothom per mostrar que altres economíes són possibles.

En aquests anys hem après molt d’economia, sobretot hem compartit moltes experiències amb xarxes de tot el planeta en aquest estrany moviment alternatiu i hem vist que la varietat de sistemes monetaris és impressionant.

Cap de nosaltres no es podia imaginar que deu anys després ens trobaríem aquí parlant de l’Ecoxarxa, encara menys que figuraríem a tesines d’universitats com les de Milà, Zurich, Utrecht, Praga…, entrevistes a mitjans internacionals i/o activistes de tot el món que han passat pel Rebost. Tot això no té preu i, sens dubte, ha representat un estímul durant aquests anys, perquè sota el nostre prisma tampoc no hem fet gaire cosa més que jugar amb quatre troks.

Arribats aquí, i amb la crisi actual, fa mesos que reflexionem al voltant de diverses qüestions…, totes amb el mateix denominador comú: tindrà l’Ecoxarxa suficient empenta per a suportar la col·lisió econòmica (crash)? I la social? I la climàtica?

Des de la nostra experiència sabem que el suport i el crèdit mutus són eines imprescindibles que ha fet servir la nostra espècie per arribar fins on som ara. Però, nosaltres, adoctrinats en el capitalisme més salvatge, ens veiem constantment atrapats en els patrons d’aquest monstre. Durant aquests anys hem comés errors en aquest sentit, alguns els hem pogut resoldre amb imaginació, però d’altres tenen difícil solució, com ara el territori. En ell hi tenim l’ecosistema que ens dóna la vida i que afavoreix la reconstrucció del comú. Aquest és un dels reptes ara mateix insalvable, per tant continuem avançant amb consciència d’aquesta mancança: a cada poble una ecoxarxa…

També, és molt important el compromís i, més encara, la creença en la moneda. Recordem que la moneda té un valor perquè la gent li atorguem i si deixem de creure-hi s’enfonsa. I és que, durant aquests anys, hem vist les dificultats que tenim per a generar i gastar els troks, tancar les rodes és complicat en segons quins serveis, coneixements…, i, a més, som una comunitat dispersa a la comarca i amb la limitació que implica ser un grup reduït, qüestions de «massa crítica».

Aquests milers de troks que s’han prosumit aquests anys no són pas pocs, però més important que la quantitat són els seus fruits, com ara el naixement de projectes, l’impuls a l’autogestió, el suport mutu…, incomptables són els intercanvis directes que sabem que són molts.

En definitiva, continuarem construint altres formes d’interrelacions amb els éssers humans i amb el medi que ens envolta, perquè l’actual model no ens agrada, n’estem fins al capdamunt  del capitalisme i no defallirem a cercar alternatives mentre continuem vivint.

Ecoxarxaires: endavant les aixades! I no oblideu de trocalitzar-vos i supermineralitzar-vos!

Sergi Regales [Sub Ser.]

 

[LLIBRE] Pactes verds en temps de pandèmies, d’Alfons Pérez

Alfons Pérez. [Foto: Xarxa Sostenible.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Pactes verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara (Libros en Acción, 2020), d’Alfons Pérez, és un llibre que analitza el model europeu del Green New Deal, amb el perills que s’assenti el model de creixement il·limitat amb els arguments del desacoblament absolut, els impactes d’aprofundir l’extractivisme per a aconseguir les matèries primeres crítiques per a la transformació verda i digital, i els riscos d’un sobreendeutament que reactivi mesures d’austeritat, ara més presents que mai.

Alfons Pérez —enginyer tècnic en electricitat i màster en sostenibilitat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)—, que participa activament a l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), la Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE) i la Xarxa per la Justícia Climàtica, escriu a la introducció:

«Encara no ens havíem recuperat de la crisi financera del 2008 quan, de manera totalment inesperada, un virus microscòpic i obstinadament contagiós va irrompre en les nostres vides i es va propagar pel món a través dels canals teixits per la globalització. El seu impacte en l’econo- mia ha estat sever, però culpar de tot la COVID-19 seria massa fàcil. La pandèmia ha accelerat l’arribada d’un nou cicle de crisi que mai no va desaparèixer del tot i que s’entrellaça i s’amplifica amb altres reptes glo- bals del segle XXI.

»Pactes verds en temps de pandèmies s’ha redactat i actualitzat en aquest context complex, inquietant, incert i, per a algunes persones, dramàtic. La seva intenció neix de la certesa que, tot i viure en un moment d’inter- secció d’emergències (sanitària, climàtica, ambiental, feminista, etc.) i de restriccions de tot tipus (confinaments totals, parcials, perimetrals, tanca- ments sectorials, tocs de queda, etc.), no volem ser meres espectadores del futur que ha de venir.»

[Podeu descarregar-vos el llibre sencer des d’aquest vincle.]

També, podeu clicar damunt de la coberta per a descarregar-vos el llibre.

Què podeu trobar en el llibre?

Pactes verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara té diverses intencions que estan condensades en el títol. Primer, dos plurals que pretenen, d’una banda, mostrar la diversitat de pactes verds que han nascut en poc més d’un any i, de l’altra, constatar que la covid potser és una pandèmia, però també ho són el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme.

Des d’aquesta intenció, de tenir una mirada àmplia, multidimensional i de complexitat, el text s’obre amb un primer capítol que explica breument l’origen dels pactes verds neoliberals, keynesians, decreixentistes, postextractivistes, ecofeministes, etc., i justifica la necessitat de centrar-se en l’anàlisi crítica del pacte verd europeu (PVE) perquè és, alhora, el més important a escala global i la nova estratègia de recuperació verda per a la Unió Europea.

Després d’aquesta breu explicació, el capítol sobre creixement verd aborda les diferències entre el desacoblament relatiu i l’absolut, i incideix en els efectes de l’externalització de la producció i la innovació tecnològica, i el miratge del desacoblament absolut a escala global.

Amb aquesta reflexió, el capítol 4 explora la base material de la renovació tecnològica, que implica, bàsicament, aprofundir en l’extractivisme. La cursa per aconseguir matèries primeres crítiques com ara cobalt, liti, níquel, neodimi o disprosi se sustenta en projeccions de demanda que superen els límits biofísics i que poden generar una infinitat de conflictes socioambientals.

Tot seguit trobem el capítol central, «La recuperació verda i el pacte verd europeu». En aquest capítol s’analitza una primera fase de rescat corpora- tiu amb diners públics sense criteris ambientals ni socials, i una segona de recuperació pretesament verda on es mobilitzen gran quantitat de recursos públics sota el pla Next Generation EU. El capítol aprofundeix en les conseqüències que el Next Generation EU afavoreixi les grans corporacions. També, s’examinen les condicions que imposa la UE als Estats per rebre els diners perquè podrien comportar una intervenció de les sobiranies nacionals i generar sobreendeutament futur.

Després d’aquests tres capítols troncals, s’exploren més breument les conseqüències del pacte verd europeu en el sector del treball, posant l’accent en els impactes de la digitalització i la necessària aposta pels treballs essencials i socialment necessaris. També, es revisen diferents estratègies de les corporacions per a intensificar el seu rentat verd en temps de pandèmia.

Per acabar, es reflexiona sobre les alternatives amb la intenció d’abordar la complexitat i esbossar una estratègia per ser debatuda sobre la utilització o no del concepte de «pacte verd» com a marc de discussió política i com a element tàctic.

A més, el text es nodreix de nombrosos quadres que intenten aclarir conceptes, aprofundir en temes rellevants i obrir reflexions que poden apuntalar idees. Tot això amb la intenció que Pactes verds en temps de pandèmies tingui una orientació més pedagògica i divulgativa, però reconeixent que el text inclou passatges tècnics i complexos que necessitaran una digestió més lenta.

[TEXTUAL] Genocidi cultural

[Text de Toni Casassas.]

El genocidi cultural de Catalunya, dirigit i programat per l’estat espanyol des de fa segles, com ara, temps ençà, el tancament de les universitats catalanes, la impossibilitat d’escriure i publicar en català, etc., i actualment, en aquests dies que vivim de derrota i de submissió, la castellanització de TV3 i els mitjans oficials i privats, la utilització del castellà en el Parlament de Catalunya, l’apropiació econòmica dels pressuposts del cinema i audiovisuals per part de Madrid, o el canvi sistemàtic que es fa del català al castellà en l’ensenyament, sobretot en les universitats…, no només rau en aquests fets contrastables i consumats sinó en una altra cosa encara més perillosa, que és injectar en les ments de molta gent, i sobretot dels joves, que la llengua catalana és una llengua provinciana, una llengua minoritària amb la qual no es pot arribar al món, que és una llengua supremacista i racista, una llengua que es vol imposar als castellans parlants que viuen a Catalunya, etc.

Enguany n’ha fet vint que el Borbó va pronunciar aquesta fal·làcia sobre la no imposició del castellà. [Font: Viquipèdia.]
Aquesta estratègia, per molt ridícula, falsa i miserable que sigui, és d’una gran eficàcia ben contrastada. Si no, mireu com han acabat, a França el català i les altres llengües pròpies del seu territori. Aquí, com que som tan educats i autistes, acceptem tot això com una cosa inevitable, com una llei divina contra la qual no podem lluitar. Perquè tampoc siguem ingenus: a molta gent ja li va prou bé; pactar amb el colonitzador sempre dóna beneficis i alguns avantatges sobre els teus propis conciutadans.

Sempre pots vendre més discos, o vendre més llibres, o vendre més mercaderies. I és clar, ja sabem que el mercat mana. Ara bé, no s’adonen, principalment artistes, escriptors o músics, que si bé en un principi sembla que et donen alguns copets a l’esquena i potser et cauen del cel alguns premis, en el fons ells saben perfectament que qui es ven perd la seva ànima, que qui es ven ja no és lliure, que qui es ven perd dignitat i credibilitat i ja mai més serà veritablement respectat i valorat.

Els microrelats de Jordi Remolins. Juliol de 2021

Claus en el temps

El científic més savi del planeta va dirigir una invitació a la gent del futur perquè en cas de poder viatjar en el temps assistissin a la festa que organitzaria l’endemà al vespre. L’any 2344 un altre científic triat a l’atzar entre un grup de candidats, va travessar un forat de cuc per arribar a la ciutat on tres-cents i escaig d’anys enrere es faria la celebració. Quan l’home es va parar a observar a través de la finestra la nul·la animació a l’adreça de la festa, va aturar-se sobre les seves passes per entrar a un prostíbul que havia trobat pel camí, i va dilapidar-hi durant tota la nit, bona part de l’assignació econòmica que li havien proporcionat dins d’una targeta de plàstic, amb dones que com a mínim podrien ser les rebesàvies de la seva rebesàvia.

Els pans i els descendents

L’hereu de la casa pairal va esdevenir un estudiant brillant amb dues carreres, i posteriorment, empresari d’èxit amb projecció arreu del país. Tothom afirmava que havia nascut amb un pa sota el braç, just al contrari que la seva germana, que semblava que l’hagués portat sota el cony. Els seus pares no només lamentaven que s’hagués convertit en la dona més promíscua i desinhibida de la comarca sinó, sobretot, que ho fos de franc.

El secret dels fogons

L’endemà de sentir uns clients comentar que haurien d’haver-se aturat a un restaurant de carretera on hi hagués camions a l’aparcament perquè allò era sinònim de bona teca, el propietari de l’hostal, en una profunda crisi, va absentar-se durant tot el matí. A un taller de vehicles de segona mà va adquirir quatre tràilers per a desballestar que va aparcar just davant del seu establiment. La pròxima vegada que els mateixos clients van voler-hi dinar, no van trobar-hi taula ni possibilitat d’esperar-se per al segon torn, tot i que el menjar que hi servien era fins i tot més infecte que durant la primera visita.

Defensa pròpia

El doctor va observar com els seus ajudants retiraven fatigosament els 80 quilos de carn greixosa, i es va concentrar a reconstruir la panxa de la senyora que tenien sobre la taula d’operacions. L’endemà de sortir de l’hospital, la dona va retornar a la rutina alimentària habitual, tot recuperant aviat el devastador aspecte que tenia prèviament a la intervenció. Abans que pogués posar-se de nou en mans del doctor, els animals de la granja proveïdora del carnisser on comprava costelles, llonganissetes, lloms i carcanades, van confabular-se per aescapar-se’n i cometre l’homicidi abans que la immensa golafre acabés definitivament amb tots ells.

[CÀMERA AL BOSC] Geneta, senglars

Encetem una nova secció a La Resistència, Càmera al bosc, en què cada mes, gràcies al bon fer d’un jove osonenc, anomenat Jordi, podrem veure vídeos, de forma resumida, de registres naturalístics, especialment d’animals de tota mena als boscos de llocs inconcrets (per a salvaguardar llur tranquil·litat).

El primer vídeo que trobareu a sota és el darrer que hem rebut.]

 

Ens arriben imatges de la càmera oculta amb diverses bestioles: una geneta, un porc senglar, uns senglars petits (godalls, nodrissos)…, mentre travessen un rierol a muntanya.

 

En aquesta ocasió, la vida nial dels tudons (Columba palumbus).