Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes va inaugurar el passat 7 de maig al magnífic Espai Rama de Ripoll, la seva obra pictòrica recent.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims. L’exposició es podrà veure fins aquest 4 de juny.
Lluís Llach diu que se’n va a fer migdiada uns quants dies. Està cansat i decebut de les trifulgues dels partits independentistes. Miquel Barceló va fer una llarguíssima migdiada a l’Àfrica: en somnis pintava, i a estones observava ociós la pols dels camins.
Aconsello a tothom fer la migdiada a l’Àfrica o a l’Empordà. De fet, tot es farà sol, perquè, si no sabem on som, si no sabem si ens manen els misteris i les lletanies o els botxins —ah!, i les botxines—, és millor, segur, fer la migdiada.
Jo miro el riu. Tots els rius porten aigua, i parlo amb les pedres i amb els nets, que també són gossos i formigues. I no diem res, però tot és nostre, perquè sabem que només es pot fer la migdiada si ets ateu.
Sabem que els déus no deixen dormir, no deixen pensar. Sabem que roben l’aigua dels rius i les pedres. I és per això que cal estimar la sorra de les dunes i els ocells. I estimar el silenci. Perquè la parla ja fa milers d’anys que escup sang.
Quatre anys de reclusió per una acusació de pederàstia que l’advocat defensor va ser incapaç de rebatre, van fer-li replantejar la vida sencera. En lloc d’anar directament a casa, quan va baixar de l’autocar que el portava de la presó, va dirigir-se a una agència immobiliària perquè li busquessin residència en una altra ciutat. Cinc dies després, amb un somriure d’orella a orella, va acomodar-se a la gandula de la galeria del seu nou apartament, amb unes privilegiades vistes al patí d’una escola de primària.
La dona barbuda (Magdalena Ventura amb el seu marit), de Josep Ribera.
Competència deslleial
La profunda crisi que va patir la dona del faquir quan ell va abandonar-la s’esmorteí considerablement en veure’l amb la seva nova parella. Mentre sortia d’una farmàcia on acabava de comprar deu càpsules d’antidepressius, va veure’l passejar amb un ufanós cactus de gairebé dos metres d’alt. Estava clar que ni deixant-se créixer molt més encara els pèls del bigoti, mai no podria competir-hi.
Una noia massa oberta
Els veïns, amics i coneguts de la propietària del sex-shop coincidien a afirmar que era una persona excessivament oberta. En realitat ho afirmaven donant a entendre que s’eixarrancava amb una extrema facilitat davant del primer que coneixia. La ironia dels comentaris va transformar-se en cinisme cruel, quan un esbudellador psicòpata va estripar-li el tòrax en seixanta-nou ganivetades.
Fidelitat desarmada
Ni els vint-i-cinc anys que portaven junts com a matrimoni, ni una fidelitat de pedra picada, ni el capteniment a evitar girar el coll quan passava una jove insinuant els voluptuosos atributs sota uns mínims perímetres tèxtils, no havien servit per absolutament res. La suspicàcia femenina va derrotar-lo amb una solitària i incisiva pregunta just quan acabaven d’apagar l’aparell de televisió després de la santa missa de diumenge al matí. «En qui penses quan et fas una palla» va demanar-li ella mirant distretament per la finestra, el dia de l’aniversari del casament.
Hi ha asseveracions que produeixen urticària quan queden establertes com a fet indiscutible. És el que em passa cada cop que llegeixo, o sento dir «quan Gutenberg va inventar la impremta», com si un llamp d‘inspiració l’hagués tocat i d’un dia per l’altre es tragués de la màniga la idea i la fabricació dels tipus mòbils, la composició, la premsa i la impressió, Pam! I és una llàstima la ignorància i el desinterès sobre aquest tema apassionant, perquè bé mereixeria unes quantes novel·les i alguna pel·lícula, que no fos pagada per Planeta o Random House. Potser l’èxit del cristianisme es deu a aquells 180 exemplars de la bíblia de 42 línies impreses entre el 1454 i el 1455. El renaixement segur que sí, que li devem a Johannes Gutenberg.
La Bíblia de 42 línies.
Si em permeto abordar aquest tema és gràcies als coneixements transmesos pels meus mestres del Conservatori de les Arts del Llibre: el senyor Bachs, tipògraf; Pere Bohigas, doctor en lletres i professor de paleografia, que m’explicà la història del llibre; Jesús Vallina, que em formà com a restaurador; i, sobretot, Enric Tormo, erudit, que al llarg dels anys que vaig passar al seu costat em va regalar inestimables coneixements sobre el món dels llibres.
Quan parlem de «la impremta» ens referim a la impresió tipogràfica, que consisteix en un grafisme en relleu capaç de transportar-se per pressió, mitjançant tinta o no, sobre un suport gràfic. Si furguem en el temps i els antecedents trobem l’escriptura emprada a Sumèria a partir de 3800 aC, que consisteix a prémer un càlam amb un extrem afuat en forma de triangle sobre una superfície de fang tot deixant-hi les empremtes d’un sistema de signes o grafemes pictogràfics i logogràfics derivats d’un sistema de fitxes d’orígen neolític, trobats a la mateixa zona (8500 aC). L’escriptura cuneïforme, doncs, fou l’alba de la tipografia.
Johannes Gutenberg.
Del 868, durant la dinastia Tang es coneixen impresos xilogràfics sobre paper (paraules i imatges tallats en un bloc de fusta).
Escriptura cuneïforme.
L’any 1000, Phi Shung imprimeix amb tipus mòbils fabricats amb fang i el 1234, també a la Xina, es troben tipus fabricats amb metall. El 1230, a Corea s’imprimeix amb tipus de bronze.
Pel que fa a l’altre element imprescindible de la impremta, la premsa de cargol, és conegut que, al segle I, els romans ja la utilitzaven per a prémer raïm i olives.
Premsa de cargol
Premsa tipogràfica de cargol.
No podem afirmar que dos segles després de Marco Polo la visió del món fos exclusivament eurocèntrica, ni tampoc podem saber si Gutenberg, nascut Johannes Gensfleish a Magúncia, tenia coneixement dels avenços orientals en matèria gràfica. De fet, de la vida de Gutemberg se’n té poc menys de 10 notícies, extretes d’un judici i només dues d’elles relacionades amb la impremta.
Tipus mòbils xinesos de ceràmica.Xilografia.
Entre els anys 1434 i 1444 Gutenberg treballa en orfebreria, talla de pedres precioses i en la confecció de miralls de peregrí. Si la seva intenció anava dirigida a la impressió tipogràfica s’entén aquesta dispersió professional atès que a l’Alemanya d’aquella època els gremis eren tan rigorosament tancats que calia ser miraller per a obtenir estany i plom, metal·lúrgic per a cisellar una matriu, impressor per a comprar paper… Tots aquests coneixements i vinculacions gremials van ser essencials per a dur a terme el seu projecte.
Poc més endavant sedueix dos socis amb la seva idea, Peter Schoeffer, cal·lígraf i copista, i Johannes Fust, home de negocis i inversor en el món dels llibres, i aconsegueix una enorme suma de diners.
Però si al segle XV ja es coneixien tots els elements necessaris per a la impressió tipogràfica, s’imprimien tabel·laris xilogràfics i amb tipus mòbils, es coneixia i s’emprava la premsa de cargol, quin era doncs el gran repte de Gutenberg?
Componedor.
En la impressió tipogràfica la perfecció geomètrica de cada peça contribueix a la cohesió de l’estructura de tot el conjunt de tipus que formen una pàgina (forma). Per això, la lletra tipogràfica (tipus) ha de ser un prisma paral·lepípede amb les sis cares rigorosament perpendiculars entre elles. Sense aquesta condició no és possible imprimir una pàgina de llibre regular i perfecta.
La fosa dels tipus en un motlle fix, com es feia fins al moment, presenta un gran problema: les parets del motlle han de tenir una lleu conicitat que permeti la sortida de l’objecte fos, el que en llenguatge metal·lúrgic se’n diu la despulla del motlle.
Una forma composta amb un seguit de tipus, ni que siguin molt lleugerament cònics, quan és pressionada lateralment per a subjectar-los tindrà tendència a balmar-se, i quan rep la pressió de la premsa algunes peces s’aixafaran, foradaran el paper o no quedaran impreses.
Gutenberg aconsegueix resoldre aquest problema tot fabricant un motlle format per dos escaires contrapostes amb moviment lateral d’un d’ells que permet fondre tipus d’un mateix cos (alçada) i de diferents amplades, segons sigui la lletra a fondre (per exemple, una M o una I). Ho aconsegueix per l’aprofitament d’una riellera, o lingotera, que es troba habitualment en els tallers de joieria i que ha estat usada des de l’edat de bronze.
Aquesta aportació de Gutenberg és la base angular de la revolució del Renaixement, i en tot cas de la reinvenció de la tipografia, no pas de la impremta. Gutenberg és un aventurer, un investigador polifacètic, però en aquesta aventura hi intervenen molts altres personatges. Hi ha qui adapta la premsa, qui cisella les matrius, qui prepara la tinta, qui fon els aliatges, qui imprimeix, qui crea l’estil de lletra, qui il·lumina, qui inverteix diners i qui imprimeix. I com que no s’ha trobat ni un sol llibre rubricat per Gutenberg, el dubte de si fou impressor es prou raonable i sostenible.
Vall d’Ora| Pla de Busa | Sant Andreu de Valielles | Sant Pere de Graudescales [Solsonès]
Mai no ens cansarem de transitar per tots els camins de Catalunya. Si són obagues, bé; si són erms, també. Tot ho tenim a tocar per abraçar-nos a totes les fúries que desperta aquest país nostre.
La felicitat viu a les muntanyes i els rierols i, també, a l’arc de Sant Martí. La felicitat és gaudir amb els que estimes d’allò que mai no ens podrà prendre ningú.
Corre aquest text anònim per la xarxa, molt en la línia de La Resistència, i no ens en podem estar de respoduir-lo per al gaudi general, fins i tot per a descansar de tant de ruc i ruca que corren.
Una noia, la Lola, se’n va anar a un poble i va comprar un burro a un pagès per cin-cents euros. Van quedar que el pagès li lliuraria l’animal l’endemà. Però l’endemà, el pagès li va dir:
— Em sap greu, Lola, però tinc males notícies: el burro se’m va morir ahir vespre.
— Bé —va dir la Lola—, llavors torneu-me els meus diners.
— No puc. Ja me’ls he gastat —va replicar el venedor.
— Bé, doncs doneu-me el burro —va dir-li la Lola.
— I per què el voleu, què en voleu fer? —va preguntar el pagès.
— El rifaré —va contestar la Lola.
— Esteu boja? Com voleu rifar un burro mort?
— Home, no ho diré pas que és mort.
Un mes després, el pagès es va trobar novament amb la Lola i li va preguntar:
— Què va passar amb el burro?
I la Lola li va explicar:
— El vaig rifar, vaig vendre 500 números a 20 euros cadascun i vaig guanyar 10.000 euros.
— I ningú no es va queixar? — va preguntar el pagès.
— Només el guanyador —va dir la Lola—, però li vaig tornar els seus 20 euros.
La Lola va créixer i es va fer política, fins a arribar a diputada, després senadora, després ministra i més endavant va tornar a ser senadora, i de la mateixa manera, va fer servir els diners de tots, diners que van anar a la seva butxaca. Tothom sap de quina manera…!
Una dona que durant la seva vida no ha treballat mai, ni ha fet res productiu, i ara és molt rica, perquè va trobar molts «burros morts» en el seu camí, i els va anar rifant a molta gent ingènua.
Però el millor d’aquesta història és que continua trobant burros morts per a continuar sent senadora.
No deixem que ens segueixin venent burros morts!
Estiguem alerta, obrim els ulls i —millor encara— les nostres ments, amb criteri i molt de sentit comú. Pensem en els que hem de treballar per a viure.
Potser podem ajudar que parin de vendre’ns burros morts tot compartint aquesta història.
George Orwell va dir:
«Un poble que vota corruptes, inservibles, cínics i traïdors, no és víctima, és còmplice.»
Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes torna a exposar, amb obra recent —encara fresca!—, en aquesta ocasió al magnífic Espai Rama, on just s’ha enllestit aquest mes d’abril, també, l’exposició de Jordi Maideu, de què parlem en aquests número de la nostra publicació.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims.
Aquest divendres vinent, 7 de maig, s’hi farà un vernissatge de presentació de dos quarts de cins a dos quarts de set de la tarda al qual tothom hi és convidat.
L’obra de Jordi Maideu s’ha exposat a l’Espai Rama.
L’Espai Rama, a mig camí entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, es consolida al Ripollès com un un parc d’art i lleure on la història, l’art, la gastronomia, la natura, la sostenibilitat, la cultura i l’oci, conviuen en un entorn rural com a elements principals per a un projecte comú.
Precisament, durant tot el mes d’abril s’hi ha pogut veure l’obra actual de Jordi Maideu i, des del pròxim divendres, 7 de maig i fins al 4 de juny s’hi podrà gaudir una nova exposició del polifacètic Nan Orriols, de qui podreu veure obra molt recent.
Maideu hi ha exposat, des del passat 1r d’abril —a La caverna de Plató—, les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per aquesta edició digital de La Resistència i que podeu veure aquí sota mateix [cliqueu-hi al damunt per veure les obres més grosses.]
