En plena pandèmia, mirar aquestes fotos fa mal d’ulls. Bolsonaro crema la selva, i els sàpiens cremem el món sencer.
Alguns sàtrapes diuen que la lluita contra el canvi climàtic és una oportunitat de negoci. Cert. Tot es compra i es ven. Reis, diputats, bisbes i passis especials per a travessar amb cotxe el Parc Natural dels Lençóis Maranhenses, de 156.000 hectàrees.
De fet, aquest viatge preciós, de dies entre dunes i aigua dolça, va ser una violació, en aquell moment, inconscient; però, al capdavall, una violació.
«La situació és pertorbadora i el silenci una mena de consol.» [Foto: Toni Casassas.][Text de Toni Casassas.]
Aquests dies m’he quedat mig mut, com si s’hagués obert una mena de cingle o abisme dins meu. Com si la paraula ja no fos referència clara de res. Tot esdevé imprecís i mancat de sentit. Una veu interior em diu: una falsa esperança de l’home, això de la paraula.
Qualsevol mena de recerca em sembla inversemblant, un drama, una cega i desesperada acció infantil; la respiració budista, el llenguatge matemàtic, la creació artística, la paraula…
Tota recerca em sembla destinada al fracàs. Potser, aparentment, pot esdevenir una narrativa més o menys ferma i atractiva, però duta a l’extrem sempre esdevé incompleta, s’obre d’escletxes i finalment col·lapsa sobre ella mateixa. Llavors, tan sols es pot mantenir activa per pura vanitat.
Podríem dir que tota recerca porta en si mateixa la llavor de seva pròpia autodestrucció. Tard o d’hora, el relat finirà dins la roda còsmica, dins la volta incessant de contraris.
La situació és pertorbadora i el silenci una mena de consol.
Llavors em vénen al cap les sàvies paraules que un dia l’amic i poeta Lluís Solà, em va dir seguint el fil d’aquests temors meus: «Hem d’estar sempre alerta sobre tota mena d’exaltacions culturals i artístiques. Cal treballar a la frontera, entre la metralla de la dissolució contínua…».
«La metralla de la dissolució continua»… Un pensament seductor i engrescador. Així i tot hi ha dies on callar és la millor opció.
Al capvespre, em trobo amb la guilla que fa temps que ronda la casa, sempre discreta i atenta als meus moviments. Crec que em coneix més ella a mi, que no pas jo mateix. En aquests moments, que mantenim a prop les nostres mirades, desitjaria poder tancar els ulls i veure el món amb els ulls mateixos de la natura, sense intermediaris, sense perjudicis, de tu a tu, d’home a home, de guilla a guilla, de muntanya a muntanya.
L’estat espanyol no entén o no vol entendre la democràcia. Sempre fa trampes i juga brut. Ara diuen que Espanya és una democràcia plena. Cada dia, deu vegades. No saben que la democràcia plena no pot existir?
Defensen l’herència franquista, la monarquia i la Constitució com l’Església defensa els manaments de la llei de Déu. El resultat és un abús permanent que paguen sempre els que lluiten per un món més just.
Galileu va dedicar més temps a defensar-se de les acusacions d’heretgia que a la pròpia investigació de l’univers. I a Sòcrates el jutgen acusat de no adorar els déus. 500 ciutadans escollits per sorteig discuteixen en el seu judici, però ell refusa acceptar penedir-se de les seves creences. De fet, Sòcrates ja passava dels 70 anys i estava cansat d’aguantar tanta misèria humana. El van condemnar a morir. Ell mateix es va prendre el verí i es va acomiadar dels seus amics.
Aquí, l’estat de dret espanyol jutja els seus enemics per eliminar-los. Els jutges franquistes, amb el suport dels partits unionistes, apliquen condemnes de venjança, i als bufons Iceta, Zaragoza, Dolors Montserrat, Illa, Felipe González, Bono, Aznar, etc. els brillen els ulls quan veuen la realitat de la venjança.
La persecució dels exiliats, exactament igual. L’estat d’herència franquista gasta milions d’euros per intentar seduir, comprar el que sigui necessari perquè extradeixin el president Puigdemont i els seus companys, per aplicar amb urc la venjança.
També cal recordar que obren i tanquen presons i demanen euroordres per distreure els pobres ciutadans del saqueig del PP de Rajoy, Santamaría, Cospedal i dels seus amics i saludats, de tants euros, que van deixar el país arruïnat. I perquè no recordem també el rei emèrit i el seu hereu, nomenats pel feixista Francisco Franco.
De fet, cal que anem rebent garrotades, perquè mentre ens recuperem de tanta maldat no tinguem ni temps per pensar en aquests miserables unionistes, xantatgistes i criminals que parlen cada dia de democràcia plena i d’estat de dret.
L’Estat comet molts crims. Recordeu els socialistes José Barrionuevo i Rafael Vera? Recordeu Fernández Díaz i el comissari Villarejo? I així podria omplir centenars de pàgines. I és que Espanya és poc més que el pequeño Nicolás, ja crescudet, disposat a tot per mantenir privilegis.
Les estimulacions de la ment es troben arreu. [Foto: Xavier Borràs.][Text de Jordi Remolins.]
Les llàgrimes de l’insubornable
L’alcalde de la ciutat va cloure el panegíric vers la figura del recentment jubilat cap de la policia municipal, destacant la feina incansable en defensa de la justícia i una rigidesa moral que l’havien convertit en l’home més íntegre i noble de la comunitat. Amb una forta abraçada van segellar l’emotiu acte, mentre els aplaudiments de tres centenars de persones ofegaven els plors del ja exfuncionari, que havia estat rellevat per un agent d’acadèmia amb un breu però brillant expedient. A través de les llàgrimes i per sobre de l’espatlla de l’alcalde, va contemplar difuminadament diverses generacions de gestors, policies, polítics i altres antics companys de la gerència pública, i no va poder-se estar de lamentar profundament que a diferència d’ells, mai hagués tingut cap oferta mitjanament interessant per posar a prova la seva elogiable insubornabilitat, i ara hagués de malviure els últims anys de vida amb una miserable paga, una medalla renegrida i una puta placa sobre el televisor.
La recerca del plaer absolut
El professor universitari va descobrir un alleujament orgàsmic poc després d’haver donat un fort i dolorós cop de genoll amb el cantell de la taula. Als mesos següents, encuriosit per l’agradable sensació, va autolesionar-se periòdicament a la recerca de plaents recuperacions, que no van tardar a substituir el sexe com a objecte de gaudi habitual. Tanta era l’excitació que aconseguia, que en el moment d’allotjar-se una bala al cervell va experimentar amb molta diferència l’erecció més gran de la seva vida.
Estimulacions de la ment
El parapsicòleg va entrar al pis que segons els seus residents acollia presències estranyes, i va tancar-se a la sala d’estar en un silenci sepulcral. Teòricament a la una de la nit se sentirien veus i una estranya tremolor, que no es podien atribuir a cap causa aliena perquè el metro passava molt lluny d’aquella ubicació. Efectivament a l’hora en punt, coincidint que al pis de dalt el veí es masturbava frenèticament contemplant a la presentadora de les notícies nocturnes de la tele, l’habitacle va tornar a vibrar durant uns minuts i s’hi van escoltar de nou gemecs inescrutables.
Quatre gotes d’aigua
Aprofitant la increïble semblança amb el millor futbolista del món, el funcionari de contribucions va aconseguir durant anys que el deixessin entrar de franc a totes les festes, dinars i convencions que se celebraven a la ciutat. Fins i tot després que l’esportista es retirés seguien confonent-lo, pagant-li cubates als locals més exclusius, i seduint exuberants senyores a les quals inevitablement acabava follant-se. El fill que va tenir amb una d’elles s’assemblava tant a un ministre del govern, que quan dècades més tard uns terroristes van assassinar-lo amb una bomba adossada al cotxe, no van ser conscients de l’error fins que l’endemà van llegir-ne la identitat real a la premsa.
El Quermany Gros, a Pals (Baix Emporda). [Foto: FEEC.][Un article d’Eduard Garrell.]
Homo hominis lupus est. [«L’home és un llop per a l’home, i no és home, quan desconeix qui és l’altre». Plaute.]
El Quermany Gros és una muntanya redundant i pretensiosa que té el mèrit de ser més alta que la Torre de les Hores de Pals, la virtut d’unes vistes espectaculars sobre el Baix Empordà i la penitència de suportar amb estoïcisme les tramuntanades més desfermades que Èol li llança des del Canigó, com la que, en pujar-hi l’altre dia, em feia anar de quatre grapes quan vaig perdre el recer del camí.
La tramuntana és un vent que vivifica i saneja i que feu habitable l’Empordà abans que se’n domestiquessin els rius. Per això m’impacta que, en arribar al cim, de lluny, un home, bo i veure’m, es posa la màscara. Penso: té por de mi, té por que me li posi a sobrevent i els meus virus el metrallin impulsats pel vent? Té por de contagiar-me, de perdre’m el respecte, que el renyi si no la du? Jo no en duc de mascara i me li acosto per sotavent, per a no provocar, però ell s’esmuny, li dedico un bon dia que s’endú el vent. El fet evident és que té por. No sabré mai qui és, si m’ha somrigut o fet mala cara, si du bigoti…
La por és un sentiment que s’encomana, et tenalla l’ànima, et fa tastar una solitud indescriptible. Penso: que la por és un sentiment atàvic, l’home (i la dona, i només ho diré una vegada) és el més temible i cruel enemic de la humanitat i és per això,que al llarg de la història cada civilització ha construït rituals de pacificació, tals com la salutació, per a manifestar que la trobada és pacífica.
Les societats nòrdiques i puritanes, com l’americana, que no tenen la necessitat de proximitat física com tenim els mediterranis, potser pateixen menys que nosaltres, per als qui el somriure, donar la mà (el salvament del nàufrag), el petó a la galta, als llavis, l’abraçada, la mà al muscle o a l’espatlla de l’amic, l’escalf de la proximitat forma part del nostre comportament social, del nostre llenguatge no verbal. Aquest llenguatge —creat per a neutralitzar la por— ens l’hem deixat robar i la por torna a regnar entre nosaltres, com en una guerra. Ens fa brutals.
La por és un mecanisme de defensa i de supervivència i en aquest sentit pot ser beneficiosa per a l’individu, el posa en estat d’alerta per a poder reaccionar i defensar-se. Però, aquesta no és una por explosiva per a reaccionar davant d’un perill concret, és una por que monopolitza el pensament i l’atenció, impedeix desconnectar, gaudir i concentrar-se en la vida quotidiana, intranquil·litza, inquieta, angoixa, desespera i ens fa perdre el control de les nostres emocions. Una por il·lustrada amb imatges de mort i patiment, amb noticies de xifres i estadístiques de morts.
Per no haver d’emmalaltir estem malalts de por, sols, distanciats, sense possibilitat de projecció en el futur i amb una bona part del papanatisme mediàtic aplaudint amb entusiasme. Això ens converteix en titelles fàcilment manipulables, fàcilment manipulats. «Crea por i els tindràs dominats.» [Napoleó.]
Ara cal preguntar-nos qui té interès a manipular-nos. La resposta la tenim: qui ens prometi salvar-nos.
Jo resto una estona al cim del Quermany Gros, tan quiet com puc, perquè la tramuntana em purifiqui i em netegi de tanta merda.
«Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de “participació política” per fer front als problemes fonamentals de la humanitat». [Arxiu LR.][Un article de Blai Dalmau.]
Podem definir la Política com la dimensió de l’existència humana que concerneix a la reflexió, la deliberació i la decisió sobre els assumptes de la Polis, és a dir, l’esfera pública.
Aquesta dimensió humana, com tantes altres, sofreix actualment profundes adulteracions i fortes degradacions. Ha sigut usurpada, des de fa més de dos segles, per un sistema oligàrquic estatista que es disfressa de democràcia.
Però, tot i la colossal maquinària propagandística que sosté i recolza aquest sistema, en les darreres dècades innombrables persones ens hem adonat, de forma intuïtiva o de forma plenament conscient, que la participació que ens ofereix la “democràcia representativa” és insignificant en el millor dels casos i un engany en el pitjor.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat. Hem comprès que el parlamentarisme no està a favor de les nostres potencialitats més positives. Hem vist la necessitat de desenvolupar la dimensió política d’una forma diferent, més genuïna.
És per això ens hem manifestat amb consignes com ara “Que se’n vagin tots!” (Argentina, 2001), “En diuen democràcia i no ho és!” (Catalunya, 2010-2012), “Ningú ens representa” (Espanya, 2011) o «¡Esquerres i dretes, la mateixa merda són!» (España, 2020).
És per això que hem escrit que «La política parlamentària és la branca d’entreteniment del complex industrial-militar» (Frank Zappa) o «Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit» (Eduardo Galeano) o «La supressió dels partits polítics seria un bé quasi pur» (Simone Weil).
És per això que hem participat en col·lectius assemblearis, mobilitzacions populars, campanyes de conscienciació…
Hem intentat regenerar política. Recuperar la capacitat de fer-la directament des del Poble.
Però de moment, certament, no ho hem aconseguit.
Així que demà, 14 de febrer, la Generalitat de Catalunya ens convoca de nou al seu ritual de legitimació: les eleccions al Parlament de Catalunya.
Consignes buides, discursos encaminats a propiciar la nostra divisió com a poble i la nostra distracció dels assumptes
més importants, proclames populistes, demagògia i hipocresia… aquests són alguns dels estratagemes dels partits que surten a la palestra.
I tots
són còmplices del deliri deshumanitzador que estem vivint amb el pretext de la «pandèmia». Sigui per zel o per omissió, tots estan en plena connivència amb la narrativa, tant fictícia com fatal, tan poc científica com poc consensuada, de l’oficialitat.
La dicotomia entre votar aquesta o aquella altra opció és, en aquest context, poc o gens significativa. El totalitarisme tecnocràtic, genocida i ecocida avança mundialment a través de
qualsevol de les opcions que se’ns ofereixen. Els qui realment porten el timó d’aquest presumptuós Titànic a la deriva no figuren en cap parlament.
E
n comparació amb la divisió entre el poble (és a dir, més del 99% de la població) i l’elit (és a dir, menys de l’1% de la població), la divisió entre dretes i esquerres és irrellevant. Només cal recordar a Stalin, que no tenia res a envejar a Hitler, Franco o Mussolini, per entendre que, sota els discursos aparentment «emancipadors» de les esquerres s’hi pot amagar el mateix grau de despotisme i despropòsit que sota els de dretes. Poso l’exemple de Stalin per a mostrar un cas extrem i palmàri, però si atenem als fets i no només a les paraules, si investiguem profundament la realitat en lloc de quedar-nos en una percepció superficial, ens adonem que la història de la modernitat està repleta de partits d’esquerres que promouen mesures que contravenen la tríada provital de la Llibertat, l’Amor i la Veritat.
Practicar la Política Provital de la Veritat, la Llibertat i l’Amor implica organitzar-nos, com a Poble, en els nostres barris, viles,
c omarques i províncies, constituint una xarxa cooperativa de grups d’estudi, de reflexió, d’investigació, de suport mutu, d’abastiment, d’intercanvi, de difusió i d’acció, amb un objectiu polític comú: la creació, el desenvolupament i l’empoderament d’Assemblees Populars Confederades, la institució política fonamental d’una societat veritablement democràtica.
En poques paraules: la Política Provital
no està a la Papereta ni al Parlament, sinó, potencialment, en el teu Poble i el teu Pensament.
Blai Dalmau (Barcelona, 1984), és fill d’una família de classe mitjana i resideix des dels quatre anys a l’Alt Empordà. En la seva adolescència, s’interessa per l’escena i la música hardcore (una xarxa cultural molt vinculada a les idees llibertàries, el pensament crític i les pràctiques autogestionàries): assisteix a dotzenes de concerts, toca en diversos grups, compon fanzines i organitza alguns festivals. Al començament del segle XXI acudeix a mobilitzacions i trobades internacionals de resistència al neoliberalisme i escriu l’opuscle Sobre la misèria del treball i la seva possible superació. Entre el 2002 i el 2005 estudia cinematografia (fruit d’allò après són els curtmetratges i assajos audiovisuals: No-Vida al 2003, Remodelar l’Estructura al 2005, Prediccions per a l’any 2012 al 2008 i El Canvi en el 2009), i, de 2006 a 2009, cursa filosofia a la Universitat de Barcelona, on s’implica en les agitacions estudiantils (mobilitzacions, assemblees, vagues i debats) i en el moviment d’okupes, per al cap de poc fer un pas més i entregar-se a la promoció d’una nova i veritable consciència ecològica i democràtica, convençut que un altre món és no només possible, sinó també necessari [continueu llegint la biografia de Blai Dalmau en aquest vincle.]
