Gràcies a l’amic Albert Bagué, de TVBagué Serveis Audiovisuals, us podem oferir aquest resum videogràfic de la magnífica presentació —que va tenir lloc el passat 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic—, tal com ja vam avançar-vos en el número passat de La Resistència, de la nova reimpressió del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.
En l’acte de presentació, que va omplir de gom a gom la Sala de la Columna, hi van intervenir, per aquest ordre, l’amfitriona, la batllessa de Vic, Anna Erra, que es va congratular pel fet que poc temps d’haver declarat l’autora d’El riu i els inconscients com a «vigatana il·lustre» es procedís a presentar, en el mateix honorable indret, un altre llibre imprescindibles de Maria Dolors Orriols; també, el nebot de l’autora, Nan Orriols, que va destacar, entre d’altres, una de sentències del llibre: «L’home superior és liberal en les seves idees, però mai no és home de partit; l’home inferior és home de partit, però no és mai liberal en les seves idees.»; i, finalment, la il·lustradora Pilarín Bayés, que va delectar el públic amb un seguit d’il·lustracions referents als cavalls i a les Cavalcades de Maria Dolors Orriols.
Esperem que aquesta reimpressió sigui la primera de tots el seguit de necessàries reedicions d’aquesta fonamental autora del segle passat, injustament oblidada i que cal situar. al lloc que es mereix de la literatura catalana de tots els temps.
Tot arriba, ni que sigui tard i malgrat les forces obscures que sempre són amatents a esguerrar-ho tot. Si al número anterior de La Resistència donàvem notícia del merescut acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre —el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement—, ara en volem donar una altra, de nova de no menys sonada: la presentació, el 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, de la nova publicació del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.
La professora i autora del llibre Maria Dolors Orriols, viure i escriure, Montserrat Bacardí —que també prologa la reedició de Cavalcades— fa un exhaustiu repàs a la seva trajectòria vital i professional i ens recorda que va començar en el món de la literatura en temps de guerra com a refugi de la tristor. «Va començar en un estudi al carrer de Moncada a Barcelona, als anys quaranta perfilant narracions i novel·les, fins que l’any 1949 va publicar el primer conte», hi detalla.
L’obra de Maria Dolors Orriols va ser silenciada en la seva època, per raons alienes a la qualitat literària, tant per motius de la censura com per l’avarícia dels sectors intel·lectuals catalans, que no van acceptar una dona que no estigués integrada en el món acadèmic ni en corrents ideològics dominants.
Bacardí no passa per alt que Orriols va ser l’autora i ideòloga de la revista Aplec, l’única tirada en català després de la guerra d’agressió. «El primer exemplar va ser requisat per les forces armades pel rebombori polític i cultural que suposava la revista», explica.
Cavalcades aplega set narracions que tenen en comú el protagonisme del cavalls, «en la línia del bestiaris medievals i moderns», com comenta Montserrat Bacardí. E suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals roman en un segon pla, vague i desdibuixat i, com en tota la narrativa de Maria Dolors Orriols, emergeix la que Bacardi defineix com a «narrativitat pura», la força i l’empenta del relat, «la vigoria i el nervi de l’estil, la claredat i la ufanor del llenguatge, que transporta el lector al món creat per l’autora».
Tot i ser publicat l’any 1949 amb grans dificultats enmig d’un panorama de postguerra gris i desolador, i distribuït de sotamà entre amics i coneguts, Cavalcades no va passar desapercebut i obtingué el Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Montevideo.
A l’exterior de La Cripta s’hi veu únicament un cercle de ferro de 5 m de diàmetre amb el text del poeta Lluís Sola «Arbre del món» amb lletres de ferro.
L’escultor de renom internacional, Enric Pladevall (Vic, 1951) —amic de La Resistència—, ens ha fet arribat l’adreça web de La Cripta, el projecte artístic, en què ha estat treballant els darrers anys, al terrer de L’Olivar, a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia en què encara persistim, i que ja obre portes a les visites durant aquesta Pasqua els divendres i els dissabtes.
L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.
«Una Cripta dedicada a un arbre —ens diu Pladevall—, aquest és en essència l’objectiu i el sentit d’aquest projecte. Ja fa alguns anys que em voltava pel cap la idea de fer una cripta a l’Olivar amb un dels meus menhirs, a l’estil de les navetes menorquines, amb les quals ja havia treballat als anys 80 en petites peces de bronze, inspirades en aquestes construccions.»
Ennric Pladevall va trobar i triar l’olivera mil·lenària que tingués la força, morfologia, presencia i dimensió adequades per al seu projecte La Cripta.
La Cripta comença a agafar forma, en el projecte, per un arbre centenari. I, també, per l’experiència viscuda en el projecte Arbre de la vida que va fer Pladevall per a Cosmocaixa. Finalment l’Olivar és el lloc escollit, i on pren tot el sentit. El primer va ser trobar i triar l’olivera mil·lenària que tingués la força, morfologia, presencia i dimensió adequades. «L’he trobat o ella m’ha trobat?», es pregunta l’artista.
Com remarca el poeta Lluís Solà, autor del poema «Arbre del món» que participa de l’obra: «Cripta és un mot grec que en principi vol dir amagat, ocult, cobert, protegit. Hi ha una cèlebre sentència grega que diu: a la natura li agrada amagar-se (encriptar-se, amagar-se, és a dir, no revelar-se plenament, no revelar el seu secret). Després el cristianisme l’usa en el sentit de lloc ocult d’una església. El mot, doncs, té joc».
Com i quan visitar La Cripta?
En aquest vincle hi trobareu tots els detalls logístics i horaris, a més del botó per a adquirir les entrades i gaudir d’una experiència on, tal com ha volgut fer Enric Pladevall, trobar-hi el «sentit d’enigma, de protecció, de revelació d’un ésser viscut, un arbre del món, del nostre món, de la nostra terra, d’aquest lloc, que vull venerar, sublimar, en aquesta cripta».
La donzella de la bistorta (Boloria eunomia) es troba amenaçada al Pirineu català perquè la majoria de molleres desapareixen pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics. [Font: manifestjocshivern.cat.][Un report de Xavier Borràs.]
Fa ben pocs dies —de fet, aquest 28 de febrer— ha transcendit públicament el darrer report del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). El canvi climàtic, induït per l’ésser humà, està causant una pertorbació perillosa i generalitzada a la natura i afecta la vida de milers de milions de persones arreu del món. Les persones i els ecosistemes amb menys capacitat per fer front a la situació ja són els més afectats, segons afirma la comunitat científica en aquest report. I, en aquest context, al Govern regional de Catalunya no se li acut cap altra cosa que promoure al Pirineu uns Jocs Olímpics d’Hivern per a l’any 2030, per a major glòria d’Espanya, dels amants del ciment i dels cretins integrals que hi veuen la solució a tots els nostres problemes.
El professor Jofre Carnicer (vegeu-lo al vídeo), de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i el CREAF, és membre del Grup de Treball II del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) i un dels coautors del nou report.
Segons les conclusions, la regió més amenaçada de tot Europa pels efectes del canvi climàtic és l’àrea de la Mediterrània, que patirà els efectes de les sequeres i una pujada del nivell del mar. A la riba sud, on conflueixen el canvi climàtic i altres riscos socials i econòmics, els impactes seran més severs.
El 50 % de les espècies d’animals i plantes ja s’han desplaçat fugint del canvi climàtic a altituds més altes. De fet, ja s’ha documentat la primera extinció d’un mamífer a causa del canvi climàtic
La sobirania alimentària està en perill per la sequera, la calor i les condicions de treball de les persones del camp. S’espera una caiguda en la producció d’un 17 % a la conca del Mediterrani
Les polítiques de reducció d’emissions de diòxid de carboni són la principal solució, però cal avançar també en models de desenvolupament resilient al clima que promoguin accions d’adaptació eficaces a llarg termini, justes i equitatives
Els Jocs Olimpics d’Hivern: l’última atzagaiada
En aquest context d’emergència climàtica extremament greu, al Govern català, amb el beneplàcit d’ERC i Junts —els independentistes, els recordeu?—, pactant d’esquenes del Parlament de Catalunya, té coll avall que cal celebrar els anomenats Jocs Olimpics d’Hivern Barcelona-Pirineus el 2030, una altra operació d’espanyolisme tronat que atempta contra el sentit comú, que no és ben bé el seny, sinó el sentit dels comuns.
Enguany, com passa cada vegada més sovint, la neu és quasi inexistent al Pirineu. [Foto: CCMA.]Aquest Govern és el mateix que durant més de 40 anys no ha mogut ni un sol dit per a la independència energètica de Catalunya, ans al contrari: ha fet mans i mànigues per a impedir projectes populars i cooperatius per a estendre les energies netes al territori i, és clar, ara ploren (o mamen) perquè aquestes energies vindran de l’Aragó, amb les consegüents torres d’alta tensió que trinxaran mig país No vols caldo, doncs, dues tasses!
Encara més: aquest Govern (del millors, deien; però, devia ser dels milions per causa d’uns errors ortogràfics), s’omple la boca i desprèn cabassades d’euros en publicitat sobre la sostenibilitat i el medi (ambient), mentre promou projectes absurds, com el que pretén destrossar la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, amb les variants d’Olot i les Preses o l’ampliació de l’aeroport del Prat, que també destrossaria les poques terres encara productives del Baix Llobregat. Promouen accions del segle XX en un altre segle, el XXI, els canvis de vertigen del qual no en sabem de la missa ni la meitat i no serem a temps de digerir —que, segurament, d’això es tracta.
Segons el report de l’IPCC, la sequera i la pujada del nivell del mar són els impactes del canvi climàtic que més afectaran la conca mediterrània, inclòs el Pirineu olímpic, és clar. La humanitat avança a passes gegantines cap a la pròpia extinció i no es veuen senyals que això ho pugui aturar ningú, amb Estat o sense. [Vegeu, en aquests sentit, les amenaces al país que ens adverteixen els amics de SOS Pirineus.]o el manifest científic independent de rebuig a la candidatura olímpica que s’ha fet conèixer recentment.]
Mentrestant, viviu a muntanya, que la desfeta sempre hi arribarà més tard que d’hora.
La fagina —també dita gat fagí, mart d’Eivissa o gorjablanc— aprofita l’esquer d’un pinso inespecífic en un mas abandonat. És un animal nocturn, solitari i silenciós.
El cert és que els esdeveniments el superaven, que no podia entendre què passava. Prou que sabia que el rei emèrit era un lladre, com molts dels seus avantpassats, i que la justícia només s’aplica als pobres i també per venjança. Era conscient que l’estat espanyol el van construir amb violència i robant en tots els pobles colonitzats.
Però, un dia, l’home va pensar que tot podia millorar. Que l’actual president de la Generalitat podria gaudir d’una taula de diàleg i que l’Estat era sensible a l’espoli d’anys i anys que suportem els catalans. Però…, res de res, la taula no es convocava i, de competències, l’Estat va traspassar a Catalunya l’estació meteorològica del Turó de l’Home —que havia construït la Generalitat republicana— i poca cos més.
Estava decebut, trist. Va veure que el distraurien amb els Jocs Olímpics d’Hivern i amb les trifulgues del PP de Madrid. Va veure que el PSOE, Podemos i Vox són exactament el mateix, i va pensar en Sòcrates i tants d’altres que es van suïcidar. Va entendre que no valia la pena viure en aquest món de lladregots sense remei.
Va pensar que es tiraria al tren, que tot seria molt ràpid. Però al seu poble no hi havia tren. Es va entristir, però tot d’una va somriure i va marxar, decidit, a pas de minyó escolta. L’home es va llançar al tren turístic i va morir en pau, com era el seu desig.
La promesa és que morirem sense saber,
ni on, ni quan. La mort ha recollit
al poeta el dia tretze, sense ni dir: Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos. A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.
Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit,
juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat al gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.
