El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el tercer lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, és a dir, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).
En aquesta ocasió, a més d’una disquisicó històrica sobre la llegenda anticlerical del Crist de Can Guixà o la requesta de dades sobre el «milionari anrquista» de Granollers, Jaume Anfruns Janer, Anglada se centra en un seguit de famílies de ciutats com Vic, Ripoll, Manresa, Granollers i Olot. Hi són radiografiats els negocis d’Ignasi Santacreu, Miquel dels Sants Anglada Puigcerver, Eudald Domènech Riera, Alfons Roquet i Maria Dolors Puigneró, esl germans Joan i Josep Font, la família Carandell, Maria Assumpta Vallduriola, el grup Tous, els germans Espona Massana, també els Palau Mallol i el Romero Espadamala, a més dels neogcis actuals de la «farmacèutica d’Olot» i família, amb Tomàs Feliu Bassols al capdavant.
Aquest passat 18 de juny, el periodista ToniMata i Riu li ha fet una entrevista a Albert Anglada sobre aquest darrer volum de la jet set al diari Regió 7 que podeu llegir en aquest vincle.
Observo com es mouen els fils. Uns, els antics, queden arrecerats rere la tanca mentre repeteixen les prescripcions i manaments (o bé de religions estàtiques o bé d’esquemes capitalistes, o bé de relacions ja preconcebudes i sempre de poder), amb la seguretat dels que no s’equivoquen mai: déu nos en guard! Altres, més alternatius i amb un cert coratge perquè veuen l’altre i honestos com els anteriors amb els seus propis valors (aquests ja més de caire social, d’una justa redistribució dels béns, de relacions sempre d’amor però sense lligam, no sigui que ens lliguin), queden també sota el jou de la terra promesa que sempre ha d’arribar. I després…
Després tenim els nens.
Aquests són els únics que juguen dins del cercle, que s’atreveixen a caure i a aixecar-se, com aquell nen que mentre el pare el renyava per haver-se portat malament se’l va mirar amb tendra tristesa de nen i li va dir: «Però pare…, per què em renyes si tu ets el meu millor amic!». Els nens s’equivoquen perquè estan aprenent, perquè és l’únic camí per a aprendre, el de caure i aixecar-se, perquè els empeny Ser, i no pas ser perfectes ni ser liberals ni ser tu o ser jo.
Els dos primers són els infal·libles. Els nens són…, implacables, perquè no es cansen, viuen dins l’art de la repetició, fan. Però sobretot…, perquè són innocents.
Però això ja dóna per un altre article…
I mentre observo els fils que es van teixint al meu voltant em pregunto: i Catalunya? Com la concebem? Infal·lible o implacable? Recapitalisme revestit de consciencia, paradís perdut o…
Montserrat Bacardí amb el seu Maria Dolors Orriols, viure i escriure. [Foto: Josep Maria Montaner.][Un text de Xavier Borràs.]
El passat dijous 16 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, el Casinó de Vic va ser testimoni de la presentació, promoguda per la Universitat de Vic, del llibre, fonamental, «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», que ha escrit, al segell d’Eumo Editorial, un treball ingent, infatigable, de més de 10 anys, de què l’autora, Montserrat Bacardí, ja va fer un primer tast al magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»), i de què vam parlar al número 25 de febrer de 2019 de La Resistència.
Tanta incansable tasca, que es tradueix en aquest merescut volum, sembla que no interessa ni a la pròpia UVic. LA promoció de l’acte no direm que va ser nefasta, ero va desmerèixer molt l’ocasió de presentar l’estudi de les obres de l’autora vigatana, injustament oblidada. Cap ressò als mitjans públics i només dues meritòries i bones entrevistes: a Nació Digital, de Carles Fiter, i a Quatre paraules (El9Nou), de Jordi Vilarrodà.
Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.
Bacardí ha recuperat la veu de Maria Dolors Orriols a través, d’una banda, del fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i tibant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.
Un moment de la presentació del llibre de Montserrat Bacardí al Casino de Vic. [Foto: Nan Orriols.]Tanmateix, com és possible que l’autora d’El riu i els inconscients, una novel·la fonamental, que depassa l’alçada de la Incerta glòria, de Joan Sales, no s’hagi reeditat encara i que s’anunciï que haurem d’esperar tres anys perquè vegi la llum en una petita i esforçada editorial (Adesiara)?
A què treu cap aquest ostracisme per part de l’establishment cultural? ¿No n’hi va haver prou que ja en vida d’Orriols patís no solament la censura franquista sinó le misèria de les capelletes nostrades? Esperem, si més no, que l’esforç titànic de Montserrat Bacardí i dels familiars i amic de Maria Dolors Orriols —inclosa La Resistència— no torni caure en sac foradat.
La revolució serà a muntanya o no serà. [Foto: Xavier Borràs, pels volts de Sant Aniol de Finestres, 2019.][Un report de Xavier Borràs.]
Fineix maig —enguany més mitjanament plujós a muntanya— amb tot el pa venut de les eleccions municipals i europees a què obliga el Regne d’Espanya i aquesta democràcia de fireta que ens toca de patir. Anem a votar com xaiets, com si durant els darrers temps, especialment d’ençà del 1r d’octubre de 2017, en aquest país no hi hagués passat res, com si els presos i els exiliats fossin virtuals, com si els reprimits arreu pels cossos policíacs (dels veïns i nostrats) no comptessin… Normalitzar la repressió, l’oprobi, l’odi, la venjança suprema…, fins i tot banalitzar-la, fer-ne gracietes i tweets malaurats, mostren fins a quin punt vivim en una societat agenollada, d’esperit mesell. D’això aprofiten els polítics professionals i els traïdors de tota classe i partit que ens entretenen la via directa cap a l’alliberament (que no és altra que la desobediència en enfrontament directe amb l’Estat) en el parany de la llibertat dels presos i exiliats, jugant-‘ho tot a un atot d’una baralla que està marcada des del primer minut de joc.
Tanmateix, en aquest maremàgnum de sigles, partits i hipòcrites hi ha un altre fet, tant o més important —tant o més greu—: el de l’emergència climàtica [vegeu la nota «Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril» del número 26 de La Resistència], el de l’extinció del planeta, que avança a marxes forçades sense aturador, i de què ni en campanya ni fora d’ella, s’ha parlat ben poc per no dir gens. A banda dels esforços científics i d’alguna declaració igual de pomposa com inservible, el món tal com alguns l’hem conegut s’autodestrueix irremissiblement. No és un mal auguri ni un intent desesperat de semblar catastrofistes, sinó una observació clara de la realitat que vivim.
Ho deia, recentment, a Vilaweb el vigatà fincat a Barcelona, Pep Puig (1947), pioner batallador ecologista, enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques per la UPC: «Ni les administracions ni els mitjans de comunicació —diu, resignat— no sembla que hagin entès gaire res; cal que tots tinguem clar que si no fem un canvi radical aquest planeta ben aviat serà inhabitable; hem de fer les paus amb la natura».
També, el filòsof francès Bruno Latour en parlava a Le Monde: «Aquests joves manifestants [Nota de l’editor: que encarna la jove activista mediambiental sueca i icona d’aquesta “generació climàtica”, Greta Thunberg] culpen les generacions anteriors de la seva incapacitat per llegar-los un món habitable. Per a la gent de la meva edat, que vam viure el Maig del 68′, és sorprenent. Volíem que els vells ens deixessin el lloc. Ara tenim infants que ens diuen: “Farem els deures quan feu la vostra”. La meva generació volia accelerar i fer net de cap i de nou. Ells volen frenar el temps i criden a la responsabilitat».
A Catalunya —per mostra un botó—, esgarrifeu-vos amb el video d’aquí sota del PACMA, «Les perversions de la ramaderia industrial» (com si tota ramaderia no fos, a hores d’ara, industrial, tret que et criïs el bestiar de forma quasi clandestina):
Un altre exemple, sobre el cretinisme humà i tot això del «políticament correcte». Nel Cañedo, conegut pastor dels Pics d’Europa, va publicar un vídeo el passat 1r de maig en el qual denunciava de forma irònica la clausura d’un galliner proper a un hotel rural a Astúries perquè els galls molestaven els hostes. Vegeu-lo aquí:
Voleu dir que hi ha res a fer?
A alguns ecologistes avant la lettre als anys setanta ens deien boiets per voler defensar els sistemes naturals i ens acusaven de voler tornar a les cavernes. No dic que, tard o d’hora, s’hi haurà de tornar —davant del col·lapse que s’aveïna—, però a muntanya hi cal gent per a preservar-la i viure-hi plenament, amorosament. Què esperen tots aquests joves desvagats que fan el mec i reclamen responsabilitats?
I per a organitzar la gestió de la res publica no calen tantes eleccions i recursos inútils. Amb les assemblees i els consells populars n’hi ha prou per a tirar endavant. Posem fil a l’agulla?
[Dos articles de Nan Orriols analitzen el pre i postpart electoral dels comicis municipals celebrats el diumenge 26 demaig a Catalunya. Us els oferim per estricte ordre cronològic.]
PSOE-PSC
Mai, ni en els anys en què vaig militar al PSC-R de Josep Pallach, no hauria pogut imaginar que el socialisme a Catalunya acabaria administrant l’herència del franquisme. Catalunya té dret a la llibertat, té dret a l’autodeterminació, té dret a disposar de les rendes de tots els que treballen a Catalunya.
I ara, sense explicar per què defenseu un rei emèrit que va abdicar en 24 hores; sense explicar per què defenseu una monarquia franquista; sense explicar com Felipe González va entrar pobre a la política i ara és multimilionari; sense explicar per què vau pactar l’article 155 i vau donar suport a la pallissa de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a ciutadans indefensos, ara encara dieu, perquè sou uns penques, que els presos polítics van cometre rebel·lió, sedició, malversació i més coses.
Embargueu per arruïnar tots els que van participar en l’organització del referèndum. Sou exactament el mateix que Ribera, Casado i Abascal. En realitat, teniu l’estat trinxat. La justícia, la utilitzeu a la carta, i serviu i defenseu la casta de privilegiats que roben a la gent. Viviu de sous públics, portes giratòries i jubilacions daurades. Sou franquistes. Serviu a una dictadura camuflada i no afuselleu perquè Europa no ho permet.
Senyors Iceta, Meritxell Batet, Borrell, Pedro Sánchez, etc., us heu beneficiat de les «cloacas» de Villarejo. Sou tots com l’Enrique (abans, Enric) Millo. Serviu a la monarquia franquista. Catalunya serà independent perquè vosaltres ho heu trencat tot. Sou uns miserables.
Eleccions
El resultat electoral ensenya les vergonyes de molts partits polítics que, poques hores després de prometre que mai no pactarien amb un partit, hi acaben pactant. Els socialistes, que no tenen vergonya, faran alcalde Xavier García Albiol a Badalona. Iceta conspira per destrossar tot el que pot, ofès perquè no va poder presidir el Senat.
Ara, Ciutadans ja pacta amb els socialistes, i la senyora Colau s’oblida alegrement que els socialistes van cometre un dels actes més antidemocràtics de les darreres dècades, carregar contra els votants d’un referèndum, i van donar suport a l’aplicació de l’article 155.
A part de venjances, interessos inconfessables, etc., també hi podem veure interessos personals de poltrona. Són tan inútils que cap empresa no els voldria a treballar. Ara, les clavegueres de l’Estat les controla el senyor Ábalos, home cínic i que sempre juga brut, com en el seu dia feien Corcuera, Fernández Díaz o Rubalcaba.
Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan trampes; i tot, per defensar privilegis, una monarquia franquista i una constitució que no garanteix res.
La democràcia a Atenes es desenvolupa al voltant del 508 aC durant l’època clàssica, precedida per l’època arcaica. Al final d’aquesta hi han un sèrie de successos violents, com la legislació de Dracó (624 aC), les reformes de Soló (592 aC) o la tirania de Pisístrat (561-528 aC). Aquesta època de desordres acaba amb l’establiment de la democràcia per Clístenes (508 aC).
Després de la victòria sobre els perses a Marató i Salamina, Atenes es converteix en el centre econòmic i comercial del Mar Egeu i també en la ciutat més segura de pau i llibertat, contant amb el suport de les ciutats gregues de la perifèria. En aquest moment Atenes viu un moment de prosperitat total sota la perspicaç direcció de Pèricles.
El domini cada vegada mes inevitable per part d’Atenes sobre les ciutats de l’Egeu no tindrà un bon resultat ja que, aquestes, voldran emancipar-se i d’aquí sorgirà la guerra del Peloponès on s’hi enfrontaran Esparta i Atenes durant més d’un quart de segle. Aquesta guerra comportarà la ruïna de l’Imperi Atenès i mentrestant la democràcia es veurà amenaçada des de l’interior.
Durant la segona meitat del segle IV Atenes es veurà debilitada, destrossada, amb dificultats financeres i a més haurà de intentar resistir-se dels atacs del recent arribat Filip, rei dels macedonis.
A partir d’aquí Atenes entrarà en decadència.
Plutarc, també conegut com a Plutarc de Querona va néixer a Querona l’any 46 a uns 32 quilòmetres del santuari de Delfos. Va estudiar filosofia, retòrica i matemàtiques a l’acadèmia d’Atenes, ciutat per la qual sempre va tenir una gran admiració. Va viure la major part de la seva vida a la seva ciutat natal on va exercir de magistrat i d’ambaixador en diferents missions diplomàtiques. Plutarc va ser creient fidel dels antics déus, i l’any 90 va ser nomenat sacerdot deDelfos.
Va ser un escriptor prolífic. Vides paral·leles de Plutarc és una col·lecció de biografies de personatges grecs i romans, escrites amb intenció retòrica, més que no pas històrica, és a dir, proporcionant models de comportament, positius i negatius, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. La data de la seva mort es desconeix, però va ser entre els anys 119 i 127.
El Partenó d’Atenes.
Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes
Abans de començar a explicar la democràcia Atenesa (508 aC) m’agradaria fer una breu explicació de com era Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes; al principi del segle VII Atenes estava dominada per una aristocràcia guerrera, propietària de la terra, del poder polític i també del lliurament de la justícia i el dret. L’òrgan aristocràtic era l’areòpag, que tenia la funció de supervisar els magistrats, aprovar i proposar lleis. L’ekklesia, que era l’òrgan popular, tenia els poders limitats i estava sota el control aristocràtic.
Soló, elegit arcont l’any 594 aC va comportar una sèrie de canvis en la vida dels atenesos. Va proclamar la seisactheia, va anular els deutes, va prohibir l’esclavització per endeutament, va fer retornar els esclaus venuts a fora i altres mesures jurídiques, polítiques i econòmiques com per exemple, repartir els ciutadans en quatre categories censatàries que subsistiran durant tota la historia d’Atenes. Els pentakosiomedimnios pertanyien a la primera classe censatària, els hippeispertanyien a la segona, els zeugites que eren els camperols de mitjana condició a la tercera i els thetes, que eren els camperols pobres i els artesans no estrangers. En l’àmbit polític, hauria creat un consell de 400 membres que vindria a ser la bulé i ara, l’ekklesia, tindria més drets. Soló també va promulgar una reforma de pesos i mesures, la mina, i va modificar l’agricultura de l’Àtica positivament. Va ser un gran legislador.
Després de Soló les gents aristocràtiques, concretament dos, s’encaren per aconseguir el poder però Pisístrat, dirigent d’un partit polític, aprofita el confrontament d’aquestes dos gens per implantar una tirania.
Poc temps després Pisístrat es veu obligat a marxar a l’exili a causa de l’oposició dels altres 2 partits polítics però uns anys després torna al poder amb l’ajuda de Megacles, cap d’un dels altres dos partits polítics.
Pisístrat torna a marxar a l’exili però torna i aquest cop amb un exèrcit que l’ajudarà a vènçer els seus adversaris. Durant aquesta última tirania (545-528 aC) Pisístrat és recordat com a un tirà generós i bondadós.
Després de la mort d’aquest, els seus fills continuaran la tirania i Clístenes serà elegit arcont (525 aC).
L’època dels pisistràtides va ser la de les primeres grans construccions sobre l’acròpolis i de les primeres grans obres de l’escultura àtica.
Pisístrat i els seus fills van ser els primers en indicar el poble atenès el camí de la seva futura primacia econòmica, intel·lectual i artística, però la seva condició de tirans confonia la gloria de la ciutat amb la seva pròpia. Finalment, l´últim fill, l’únic que quedava viu després d’assassinar el seu germà, va ser derrocat per el rei d’Esparta, Cleòmenes, qui va ser cridat pels aristòcrates atenesos (510 aC).
Després de la tirania Clístenes va mantenir la seva autoritat gràcies al recolzament del demos, qui va frenar la revolta per part de Isàgores contra ell. Aquest aristòcrata que ara estava al poder va fer unes quantes reformes. Va remodelar el territori de l’Àtica substituint les quatre antigues tribus per deu de noves i la reorganització política i militar va ser elaborada a partir d’aquesta nova distribució. Els membres de la mateixa tribu lluitarien de costat i triarien els cinquanta membres de la bulé encarregats de la seva representació en la nova bulé dels 500. La creació d’aquesta nova bulé serà l’òrgan essencial de la democràciaatenesa.
La separació de poders
Una de les reformes més importants que va fer va ser la llei sobre l’ostracisme, que constava en l’exili temporal (10 anys) de qualsevol que intentés establir una tirania. La votació de l’ostracisme anava a càrrec de la ekklesia qui també votava les lleis.
El sistema de votacions també va ser reformat, a partir d’ara tot ciutadà atenès podia sortir escollit. El poder dels escollits durava 1 any i només hi podien estar 2 cops en tota la vida.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Pèricles, cap del partit demòcrata, qui ja havia aconseguit l’any 462 que s’aprovessin algunes reformes, va ocupar la primera posició en la ciutat. Les seves reformes tenien com a objectiu atribuir la sobirania al conjunt dels ciutadans. En primera instancia, Pèricles, es va ocupar de destruir el poder de l’Areòpag. Aquest cos aristocràtic compost per antics arconts era qui controlava la ciutat; vigilava els magistrats, jutjava els criminals, participava en el poder executiu, legislatiu i judicial. El partit demòcrata, en varies ocasions, va atacar als membres de l’Areòpag per tal de treure’ls-hi el poder polític i judicial ja que no l’hi pertocaven. «Pericles no hablaba en todo negocio, ni siempre se mostrava al público, sino que, reservándose para los casos de importancia, como de la nave de Salamina, dice Critolao, las demás cosas las ejecutaba por medio desusamigos o de oradores de su partido» ( Plutarco,vidas paralelas, 1, 6, 1) Així doncs, la llei es va aprovar i a partir d’aquest moment l’Areòpag ja no controlava aquests poders. Els poders polítics van passar en mans de la Bulé, la Ekklesia i el tribunal dels heliastes.
Es va produir una autèntica separació de poders, l’Ekklesia tenia el poder legislatiu i la bulé i els magistrats l’executiu. Cap d’aquests controlava el judicial. A partir de l’any 457 els zeugites, ciutadans de la tercera classe censatària, tindran accés a les magistratures. Les eleccions van ser substituïdes per el sorteig menys un número petit de funcions especialitzades i, per tant, el sorteig va ser una peça clau per a la democràcia. Segons els canvis de Pèricles, el poble tenia tots els poders i ho controlava tot. Les dos últimes reformes que va fer van ser protegir les lleis, és a dir, protegir la constitució democràtica i que tots els que s’ocupaven de càrrecs fossin remunerats per els dies de feina perduts.
Pèricles va ser qui va iniciar, com a agraïment als déus per la victòria contra els perses, la construcció del Partenó, temple consagrat a la deessa Atena Pàrtenos, a qui el poble atenès considerava la seva protectora.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Entre els anys 433 i 411 va tenir lloc la successió de Pèricles, la guerra del Peloponès, el desastre de Sicília i la revolta general dels aliats i dels membres de l’imperi atenès conta Atenes; tots aquests successos van col·locar a Atenes en una situació difícil. Totes les classes patien. La oligarquia acusava a la democràcia de ser la culpable de totes les desgràcies i aquesta es va fer amb el poder a l’any 411 i va canviar la constitució. Les mesures que van prendre anul·laven els drets polítics de la majoria dels ciutadans. A partir d’aquí la democràcia atenesa cau en decadència i a l’any 404 Atenes es vençuda, l’imperi aniquilat, les muralles destrossades i Esparta domina tota Grècia.
Conclusió
La primera democràcia documentada en la història de la humanitat és la atenesa del segle VI aC per tant, ha servit de model per la resta de democràcies. La constitució atenesa tenia com a principis la llibertat, la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, drets fonamentals en les democràcies actuals. El període en què Pèricles va governar Atenes (461- 429 aC) sovint és anomenat el segle de Pèricles ja que va ser el moment més culminant de la història d’aquesta ciutat de l’antiga Grècia.
Ha set molt interessant veure el camí cap a la democràcia de la ciutat grega per excel·lència perquè mostra d’una manera o altre, el que segueix passant a l’actualitat.
Bibliografia
CLAUDE MONET, Historia de una democràcia, edició de Ramón Akal González, Madrid, Akal, 1971.
W.G FORREST, La democracia griega, edició de Luis Gil, Madrid, Guadarrama, 1966.
JACQUES ELLUL, HIstoria de las Instituciones de la antiguedad, edició de Juan Bravo, Madrid, Aguilar, 1970.
Autors, llibres i malaurança són els elements dels micorelats de maig de Jordi Remolins.
[Textos de Jordi Remolins.]
Poeta de destrucció massiva
Conscient que mai no transcendiria l’àmbit local, a causa de les limitacions de mitjans, la ignorància dels crítics i la poca cultura del públic en general, el poeta va prendre la mesura més dràstica. Estava convençut que traient-se la vida tenia moltes possibilitats de ser venerat com el geni que creia ser, tal com històricament havia passat amb pintors, escultors, músics i fins i tot algun escriptor, que un cop morts rebien mil reverències d’aquells que fins aleshores els havien ignorat. El percentatge de possibilitats que això passés va exhaurir-se a mesura que el foc amb què va immolar-se consumia també el miler de pàgines que conformaven el manuscrit de la seva obra completa, juntament amb una carta on explicava dificultosament el perquè de la seva dramàtica fi.
Sobreactuació i llei
L’aclamadíssim actor de teatre estava avesat a una sobreactuació extrema quan es ficava dins dels personatges que interpretava. Curiosament, mentre va haver-hi en cartell una exitosa obra on protagonitzava la història d’un assassí en sèrie, a la ciutat es va produir també una cadena de misterioses morts perpetrades presumiblement per un perillós psicòpata. L’equip de policies que investigava el cas mai no va ser capaç de relacionar tots dos fets, ni tan sols quan els cinquanta-vuit assassinats van interrompre’s sobtadament coincidint amb la retirada del muntatge de la cartellera.
Condescendència editorial
L’editor va enllestir la lectura del manuscrit el mateix dia que el seu desconegut autor moria víctima d’una llarga malaltia. Conscient de trobar-se davant d’una obra mestra, d’un autèntic sant grial de la literatura, va estar a punt de publicar-lo, i deixar de banda el llibre d’un escriptor mediàtic que absorbia tots els recursos econòmics i materials de l’editorial des de feia mesos. Finalment, es va acostar a la llar de foc amb el feix de papers a les mans, i uns segons abans de deixar-lo caure a les brases, va penedir-se’n i, condescendentment, va dipositar-lo al cim d’un munt de documents similars, on encara avui reposa perpetuant-se en l’oblit.
El sentit de la fatiga
El cervell de l’insigne filòsof es va retorçar de dolor durant tantes hores que finalment va descobrir allò pel que els companys de gremi haurien venut la seva ànima al dimoni: el veritable sentit de la vida. De tan cansat com estava, la fatiga el va abatre en un son profund, sense haver tingut temps d’anotar la seva brillant teoria. L’endemà, el somriure de felicitat del despertar va perdre intensitat a mesura que s’adonava de la feinada gairebé impossible que se li havia girat si volia recordar, ni que fos mínimament, de què collons anava la seva genial tesi del vespre anterior.
El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el tercer lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, és a dir, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).
