Aquests últims anys el campanar de Sant Romà de Sau s’ha convertit en una icona i un indicador del volum d’aigua emmagatzemada als pantans catalans. Les oscil·lacions del nivell d’aigua del pantà de Sau son un indicador d’èpoques de sequera preocupants, sobretot quan el campanar emergeix sencer. Però quan s’acumula l’aigua dels temporals i les pluges intenses, només treu el cap la punta de la torre de Sant Romà.
Fa cinc anys, quan es va celebrar el 50è aniversari de la construcció de l’embassament de Sau —inaugurat dues vegades, els anys 1963 i el 1965— es va publicar el llibre Història de la construcció del pantà de Sau, escrit per Joan Lagunas, una extens volum de 600 pàgines, imprescindible per a conèixer una de les actuacions més simbòliques i faraòniques del règim franquista a Catalunya. Es tracta d’un documentat treball que combina les dades tècniques de l’obra arquitectònica i industrial, amb la crònica de l’impacte que la inundació i la destrucció de cases, conreus, camins, fàbriques i edificis va fer recaure sobre una població indefensa en plena dictadura.
Més enllà de l’exposició detallada dels projectes dels enginyers (inclosos els que es van realitzar durant la República), el llibre conté moltes anècdotes, vivències i el testimoni de diferents persones vinculades a la construcció del pantà i a la vida de la gent de la vall de Sau. Per a Lagunas, la història de Sau és la «d’una vall perduda en les fondalades de les Guilleries, a la que a principis del segle XX no s’hi podia accedir ni en carros; només s’hi arribava a través de camins de bast, o directament a peu».
La construcció del pantà va provocar un daltabaix important —industrial, poblacional i econòmic— que va suposar el tancament per inundació de dues de les colònies tèxtils més importants de la comarca, situades a les Masies de Roda, i que va deixar sense feina i sense casa prop de 500 persones. En aquest context, el poblet de Sant Romà i tota la vall de Sau van restar submergits sota l’aigua.
Del neolític al període ibèric
Però la vida de la vall de Sau no pot acotar-se solament a les darreres dècades. La seva història ve de molt lluny. Així, un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Autònoma de Barcelona(UAB) han excavat aquests últims anys en dos assentaments prehistòrics de la vall del Ter, concretament a la cova de les Pixarelles, a prop de Tavertet, i a l’antic poblat situat al pla del Castell, al mateix municipi. El projecte, que ha comptat amb el suport econòmic de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i el suport logístic de l’Ajuntament de Tavertet, ha estat dirigit per Anna Gómez (pla del Castell) i Ramon Álvarez (les Pixarelles), amb la coordinació d’Anna Maria Rauret (UB) i Miquel Molist (UAB).
En les successives excavacions, que s’han produït en estius consecutius, s’ha comptat amb una cinquantena de llicenciats i estudiants d’arqueologia de la UAB i de la UB, la Universitat de Granada i les de Roma i Budapest. Segons Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la UAB, «els resultats obtinguts han estat sorprenents».
L’ocupació estable de la cova de les Pixarelles, a la vall de Balà, amb una trajectòria coneguda fins fa tres anys que anava del 3200 fins al 900 aC, durant el neolític i fins a l’època ibèrica, havia estat un assentament de vigilància i de cacera. A la part més profunda de la cova —on s’havien fet sondatges fins a 2,10 metres de profunditat—, l’equip d’arqueòlegs ha baixat un metre més, a la recerca de materials datats entorn el 4000 aC.
Els treballs arqueològics han permès recuperar i analitzar les restes deixades pels primers pagesos de les ocupacions. S’han trobat fragments de ceràmiques, restes d’indústria lítica i més de 800 restes òssies del neolític mitjà, majoritàriament de bovins salvatges i, en menor grau, d’ovelles, cabres i suids (com els senglars). En tots els casos es tracta de parts concretes dels animals, com la zona de tòrax i de les costelles, amb gran aportació càrnia, que indicarien que s’hi van portar per al consum humà. El coneixement de les ocupacions en coves a l’entorn dels anys 4000 aC era poc conegut a Catalunya i només es tenien dades de poblats a l’aire lliure.
Les excavacions s’han fet a la part interior de la cavitat, amb l’objectiu de conèixer-ne l’estratigrafia i els diferents assentaments. Des de l’inici dels treballs s’han posat al descobert dues ocupacions de l’època neolítica: la primera de 3200 anys aC i la mes antiga de 4100, corresponent al neolític mitjà.
D’altra banda, els resultats obtinguts al poblat del pla del Castell, a 800 metres de Tavertet, també són espectaculars: «Es tracta d’un assentament inèdit, amb una llarga ocupació i estructures construïdes —prop de 130 metres de murs de defensa— datades del primer mil·lenni aC (durant el període ibèric i final del bronze), on s’ha excavat una superfície de més de 160 m2». L’estiu de 2016 en aquest indret es va efectuar un estudi mitjançant un georadar per infraroigs amb l’objectiu de documentar l’estratigrafia i les estructures del subsòl.
La noticia mes innovadora és que el poblat roman instal·lat sobre un anterior assentament de l’Edat del Bronze, pels voltants de l’any 1000 aC. En aquest segon poblat mes arcaic també s’han trobat restes d’estructures i ceràmica, metalls i restes òssies. Però, els treballs arqueològics no s’acaben als assentaments. Així, per determinat la composició dels metalls del jaciment del pla del Castell s’ha efectuat un estudi arqueometal·lúrgic al laboratori de l’Instituto de Historia CSIC (Madrid), sota la direcció del doctor Ignacio Montero. D’aquest mateix jaciment i del de les Pixarelles se n’analitzen les restes òssies d’animals, materials ceràmics i restes orgàniques conservades en la ceràmiques (sobretot greixos) per a poder estudiar les dietes dels pobladors, a més de restes de carbons, granes i pòl·lens per a determinar el paisatge, o l’anàlisi del sistema de carbni 14 per a datar les ocupacions a la cova.
Les actuacions arqueològiques palesen que l’aportació de novetats molt significatives al coneixement de les poblacions de la Prehistòria recent de Catalunya, en zones on la riquesa ecològica i paisatgística indica uns usos específics de les comunitats humanes. La posició geogràfica dominat sobre la vall del Ter, el control del pas del riu en els espadats del Collsacabra —una zona ara ocupada pel pantà del Sau— permeten entendre la importància d’aquests assentaments prehistòrics, fins fa poc només coneguts per uns petits sondeigs realitzats als anys vuitanta del segle passat.
El Periple Pantaner de Sau
Sau i el seu famós campanar han generat tota mena d’esdeveniments i activitats culturals i recreatives. L’agost de 1979, un mes abans que els redactors de l’Estatut de Sau es reunissin al Parador Nacional, en plena batalla popular contra la possible extracció d’urani a Osona, Quimi Portet i Toni Coromina es van llançar a les brutes aigües del pantà en una barca pneumàtica, amb la intenció de fer una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, tot reivindicant l’Estatut de Sau, la neteja dels rius i la no extracció d’urani a les Guilleries.
Quan els dos intrèpids mariners de terra endins van ser a Vic, van enviar un sobre amb les bases per a participar al Periple a la redacció d’El 9 Nou, que les va fer públiques. Després, l’Esbart Recreatiu Palafox, a través de la seva secció nàutica Astilleros del Ter va ampliar les bases i les va penjar al Cafè Vic i al bar de les Set Fonts de Sant Julià, que eren els llocs on els primers anys la gent es podia inscriure.
Durant 15 anys el Periple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada ràpidament arreu de Catalunya i a tot l’Estat, on es van organitzar desenes de proves similars.
Lo Campanar de Sau
Entre 1995 i el 2003 es va editar la publicació Lo Campanar de Sau, «un insòlit model de premsa vuitcentista a les portes del nou mil·lenni», tal com la definia Miquel Macià (editor de NacióDigital i aleshores responsable principal de la revista)
Lo Campanar de Sau «va néixer com un entreteniment que no havia de portar gaire feina —tirant a gens—, amb la voluntat de ser un canal d’opinió a disposició de tothom. La publicació, plena de sàtira, aspirava a informar amb una mirada pagesa, estrafolària i satírica enfront el progrés».
Segons Macià, el nom no va costar gaire de trobar: «El campanar romànic que emergeix del poble inundat de Sant Romà de Sau és sense cap mena de dubtes el símbol universal del municipi, present a televisions, diaris, revistes i llibres durant els més de trenta anys anteriors a l’aparició de la publicació«.
El cor de la publicació era el municipi de Vilanova de Sau i el seu àmbit de cobertura de notícies s’estenia fins a Rupit, Susqueda, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Viladrau, Sant Sadurní d’Osormort, Tavertet i Tavèrnoles. El seu impulsor ha escrit que, per a fer un acte de justícia, «cal deixar constància que el llenguatge i un cert esperit estaven una mica influïts pel corrent vigatà dels anomenats “contraculturals”, unes colles de joves que van florir a Vic entre 1970 i 1985, aproximadament. La mirada àcida i a voltes cruel i sorneguera dels contraculturals impregnava la filosofia humorística de Lo Campanar».
La distribució era més aviat rudimentària: «Els exemplars eren portats a mà als establiments del terme, embolicats en un paper de diari, amb el nom de l’establiment escrit en llapis en un lloc visible. Segons la importància de cada lloc, s’hi assignaven més exemplars o menys».
La publicació sempre va ser gratuïta: «Mai no es va cobrar ni un sol exemplar. Quan s’oferia la venda de números endarrerits al preu de 450 pessetes (un preu molt car posat expressament, que era més o menys el que costaven mitjà dotzena de cafès), mai ningú no en va comprar cap».
La revista va ser pionera en la presència a Internet, l’any 1996, i això «va proporcionar a la pobra revista una difusió més enllà de les fronteres de Vilanova de Sau». Al llarg de la seva història, va comptar amb diversos col·laboradors, però mai cap no va signar res amb el seu nom; es feien servir pseudònims o, senzillament, res: «No es pretenia que fos un aparador de lluïment de ningú, sinó un canal de relació entre amics i veïns».
Ideològicament, la publicació es considerava «separatista radical, hereva de la tradició de lluita del moviment català d’alliberament nacional des del temps dels Segadors, passant per totes les diverses generacions que han combatut (“amb llicència d’armes o sense’”) per la llibertat de la nació i per la defensa de la seva llengua i cultura».
Les principals seccions que solien aparèixer a la revista eren: «La secció de notícies, ocupava les primeres pàgines i era de les més llegides. Dites i curiositats del bon pastoret (consistia en un recull de frases i anècdotes presents i pretèrites, on de vegades se’n colava alguna d’inventada). Documents antics (transcripcions escrites de documents curiosos, trobats a l’arxiu municipal o al del Bisbat; n’hi havia del segle XVI). Observatori meteorològic (informava de les incidències del període des del número anterior, amb dades i comentaris). Centre de dades del pantà (sobre un dibuix de l’edifici de l’església de Sant Romà vell, es marcava una ratlla que assenyala el nivell de l’aigua. El parte del sometent (secció de successos clàssica de tota la premsa mundial). Frases per meditar (se’n citava la procedència, autor i època, encara que algunes també eren inventades). Vida social (un espai que compartien persones i animals domèstics). Activitat turística (observada des d’una certa distància). I, fiinalment, la contraportada, dedicada a un tema monogràfic».
Quan va publicar-se l’últim número, el 44, no se sabia que ho seria. Lo Campanar de Sau se’n va anar al cel tal com havia arribat: sense avisar. Simplement, no es va fer el número següent. Sense funeral ni dol. Durant un quant temps alguna gent el demanava. Després la seva memòria es va anar diluint, com quasi tot a la vida. Requiescat in pace.
