Arxius: Projectes

«Quan les teves creences morals t’indiquen que menjar un alvocat de Valparaíso és una contradicció més assumible que la de fer-te una truita amb els ous de les gallines del pati de la veïna, potser és hora de replantejar-te-les.»

Aurora Camps [pseudònim d’una membre de Ramaderes de Catalunya, Directa, desembre 2020.]

Amb l’arribada de l’estiu arriba, també, el bombardeig constant de la mal anomenada «operació bikini». Podria fer un article sencer amb tots els motius pels quals penso que aquest tipus de publicitat només fa que engreixar la pressió que patim els cossos que estem fora de la norma esquelètica imperant, com un exemple més de com la cultura cisheteropatriacal en la qual vivim, de la mà del capitalisme, només fa que engendrar un món encara més violent. Però avui no parlaré d’això, sinó d’altres violències que actuen, sovint gràcies a nosaltres i als nostres patrons de consum.

Quan em vaig plantejar escriure aquest article va ser perquè una amiga meva em va dir que estava fent una dieta keto (cetogènica) que consistia a menjar carn i alvocats. El seu objectiu era perdre pes, com moltes altres dones quan comença a arribar l’època d’anar a la platja. El primer que em va venir al cap va ser: perquè vols perdre pes, si jo et veig genial? Evidentment, això no li vaig dir. Cadascú es prou adult com per saber què vol fer amb el seu cos (tot i que a vegades dubto si tenim la capacitat per a defugir de certs ideals estètics amb els quals hem estat adoctrinades des que som ben petites). Però, bé, com deia, això podria ser un altre article sencer.

La segona cosa que se’m va passar pel cap va ser: carn i alvocats? És broma no? Com veieu, parlo tota l’estona del que se’m passa pel cap, perquè no li vaig comunicar directament, i segurament és per aquesta vergonya a no semblar tolerant de les decisions individuals dels altres, però a vegades també penso: ja està bé de mirar-nos tant el melic, no? Podem començar a pensar-nos com a éssers eco i interdependents? Però, bé, entenc que no és una tasca senzilla ni ràpida. L’hem començat i a poc a poc aquesta idea s’anirà estenent i començarà a habitar-nos, però encara ens cal molta pedagogia per a poder-ho comunicar, com a mínim a mi me’n falta, i per això a voltes em mossego la llengua i em desfogo amb la lletra.

Com ja sabeu per altres articles que he escrit aquí, jo soc biòloga, especialitzada en agroecologia i actualment treballo temes de canvi climàtic amb perspectiva de gènere. Sé que aquesta última part a molta gent li pot semblar estranya, que no cassa; quina relació té el canvi climàtic amb el gènere? – es pregunta molta gent. És una molt bona pregunta, i properament faré algun article explicant-ho amb detall, però si us voleu anar fent una idea podeu revisar l’article que vaig escriure l’abril de l’any passat.

Us situo perquè entengueu la meva reacció, quan la meva amiga, a qui considero conscienciada amb el món que l’envolta, em va dir que faria aquesta dieta. Carn i alvocats. Alvocats i carn. M’imaginava tones de carn i alvocats i l’únic que em venia al cap eren les macrogranges de vaques i porcs, les condicions de vida de les persones que hi treballen (tant a les granges com als caps d’alvocats), la quantitat d’aigua que es necessitava per a fer créixer aquells alvocats, els pobles i comunitats que havien estat saquejats per a produir-los, la quantitat d’energia i aigua necessària per a produir-los, emmagatzemar-los, embalar-los, transportar-los i distribuir-los…, i una infinitat d’imatges per les quals quan vaig a comprar lluito perquè no es reprodueixin, ni aquí ni enlloc (a més a més tot això en un context de canvi ambiental que fa cada vegada més escassos tots aquests recursos). I em preguntava: com pot ser, que algú que jo considero que és conscient del seu lloc al món, que té una sensibilitat important respecte al que l’envolta, que té uns valors i uns ideals, de cop decideixi fer una dieta que contradiu tot allò que pensa?

La resposta no és senzilla. Estem vivint en un món en crisi, de múltiples crisis. La més recent la crisi sanitària que estem patint als nostres cossos, que a la vegada es derivada de la crisis ambiental global, que a la vegada es derivada de la crisi de valors que portem arrossegant des de fa molts anys. Es parla molt de la crisis climàtica, i és una realitat. La temperatura augmenta, també és una realitat. Però, tot això son els efectes del model socioeconòmic imperant, el neoliberalisme ferotge, fill d’un colonialisme històric que acompanyat del patriarcat s’ha apoderat de les nostres vides i dels nostres desitjos. I les «nostres» vides, aquí, al Nord Global, encara sembla que les controlem, que tenim llibertat, però les vides de les persones, que viuen en territoris espoliats per empreses que produeixen per a exportar-ne els productes cap aquí, han estat totalment desposseïdes, privant-los la llibertat de poder viure. És clar que hi ha un seguit d’empreses darrere de tota l’agroindústria, de la mà de les farmacèutiques, recolzades per uns estats terroristes, que s’haurien d’eliminar del mapa, però mentre això no passi (que ja us dic ara que no passarà fins que no s’acabi el petroli), tenim una responsabilitat col·lectiva de sostenir la vida, i fins que això no s’entengui no hi haurà manera de poder fer canvis cap a una transició de model.

Les cures, imprescindibles per a la vida, no es veuen reconegudes en l’estructura de la cultura occidental capitalista heteropatriarcal. Existeix un pensament hegemònic que ens fa pensar que som éssers autònoms, que no depenem de la natura i que tampoc no necessitem les cures per a viure, però això és una fal·làcia promoguda pel sistema, que fa invisible allò que el sosté: la reproducció de la vida per part de la natura, i de les dones. Ens han pres la consciència de l’alimentació, ens han desposseït d’aquest dret transformant-lo en mercaderia. Hem de reclamar allò que és nostre, que ens pertany, hem d’exigir als governs aquest canvi de model, i hem de fer pressió de manera col·lectiva als poders públics, per a poder donar veu a totes les persones que normalment no estan representades.

Posar la vida al centre vol dir parlar de necessitats, de reparació, de justícia social. Hem de capgirar els sistemes de mort —mort de territoris, mort de drets, mort de persones…— per sistemes de vida, de totes les formes de vida, que la cuidin i la mantinguin. Vivim en un sistema de mort pervers que fa migrar les persones perquè els seu territori ha estat espoliat per generar la «nostra» riquesa, i un cop aquí no poden tenir les necessitats bàsiques cobertes.

Tornant a l’alvocat, l’altre dia llegia un article on deia el següent:

«Relaxa’t, l’alvocat és una fruita que té l’avantatge que no és tan important que sigui ecològica perquè la seva gruixuda pell prevé que els herbicides traspassin la cuirassa que protegeix la polpa que nosaltres ens menjarem.»

Així que tranquils, no patiu, que podem continuar menjant alvocats que deixen pobles i comunitats eixutes, encara que no siguin ecològics, i per tant continuem contaminant la poca aigua i els sòls degradats que en restin, a tu no t’afectarà… Jo, jo, jo i el meu melic…

És prou clar que el capitalisme i l’heteropatriarcat són a tot arreu, i això vol dir que nosaltres també hem de ser a tot arreu, permeant a través de múltiples i diverses estratègies. S’han de generar aliances, encara que no em travessi personalment una lluita, potser al meu cercle proper sí, perquè al final totes les lluites actuals tenen l’objectiu comú de fer un canvi de paradigma. I aquest canvi de paradigma és necessari i cal que sigui ja, però mentrestant hem d’anar fent passos d’urgència per a aturar el drama. I aquests passos només els podrem fer caminant. Caminant plegades cap a una altra manera d’entendre’ns en el món perquè totes les persones hi puguin viure dignament.

M’agradaria acabar aquest article citant la magnífica Yayo Herrero que diu:

«El primer article de la declaració dels drets humans (DDHH) diu: “Tots els éssers humans naixem lliures i iguals en dignitat i drets i dotats de raó han de viure fraternalment els uns amb els altres”. Si miréssim aquesta declaració dels DDHH des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida jo crec que deuria dir alguna cosa semblant a això: “Tots els éssers humans naixem vulnerables i indefensos en el si d’una mare, i arribarem a ser lliures i iguals en dignitat i drets sempre que rebem una quantitat enorme d’atencions i cures i coneixements que han de ser proporcionats per homes i dones d’altres generacions en una tasca civilitzadora sense la qual la nostra espècie no pot existir. En cas de rebre’ls podrem estar dotats de raó que ens permeti viure fraternalment els uns amb els altres conscients que habitem un planeta que té límits físics que compartim amb la resta del món viu i que estem obligats a conservar”. Com veieu és més llarg, però jo crec que estableix el tipus de projecte polític, el tipus de procés polític, el tipus de tasca política, que al meu entendre tenim per davant i que és la tasca política més heroica, més bella, més plena de sentit que jo em puc imaginar. Walter Benjamin deia que en aquest moment la revolució és activar el fre d’emergència del capitalisme, activar la palanca d’emergència del creixement capitalista i jo, potser us sembla una mica cursi, però estic convençuda que aquest fre d’emergència només l’activa l’amor. L’amor polític, no l’amor monya, ni amor romàntic, ni l’amor lligat al sacrifici, sinó aquest amor que és solidaritat, que és la radical consciència de necessitar fer-nos càrrec els uns dels altres, la radical consciència que ningú no pot continuar endavant sola i que per tant ens ofereix les possibilitats de poder revertir aquesta guerra contra la vida.»

Articles per a consultar i ampliar informació sobre els alvocats:

• El crack del aguacate, de Gustavo Duc.

• L’alvocat, el perill ecològic de convertir-lo en superaliment., d’Esther Ortega.

• La moda dels aliments, de Laia Olivé Ruiz.