El passat dijous, 23 de juliol, va tenir lloc a Perafita el Sant Jordi —posposat per la imposició de l’estat d’alarma— sota el títol «Trobada d’escriptores, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres a Perafita», que va aplegar un bon gruix d’amants de la lletra, la il·lustració i el bon viure, tal com relaten alguns d’ells al vídeo d’Albert Bagué.
Al número 487 de La Rella, l’informatiu del Lluçanès, (que ben aviat podreu descarregar-vos del seu lloc web), Jordi Freixa hi signa una crònica en què conta que «a la trobada s’hi van aplegar una trentena de lletraferits, els nens i nenes del Casal i la llar d’infants, i també hi havia dues parades de llibres antics, i una parada amb els llibres dels escriptors, poetes i il·lustradors presents, que en van signar alguns».
La presentació del cinquè conte de la Bruixa de Perafita, L’Aseret dins de l’armari, va marcar el punt d’inici del micro obert. Com va dir la seva autora, Teresa Ribera, «hi ha gent a qui agraden tant els llibres que els agrada escriure’n i fins i tot llegir-los o recitar-los». I tal dit, tal fet, perquè l’un darrere l’altre, van passar a recitar els seus escrits o històries (teatre inclòs) la bibliotecària Leti Caballé, l’escriptor i pintor Nan Orriols, el poeta Xevi Pujol, de Sant Bartomeu, Gabriel Salvans, de Sant Hipòlit, o Maria Nogué, de Sant Quirze de Besora. També hi eren l’il·lustrador de Folgueroles Eloi Casadevall o l’artista visual Toni Casassas entre d’altres.
L’acte es va cuinar com a homenatge als llibres i va comptar amb la decoració de l’artista perafitenca Caruca Ballesteros.
Tu vindràs i, entre abraçades, em diràs que m’has trobat a faltar i m’explicaràs que l’altre dia vas parlar amb aquell noi, i que «aquest llibre, te l’has de llegir», que encara no has pogut deixar el tabac però que aquesta vegada t’ho has proposat de debò, i quan menys m’ho esperi arrencaràs a plorar perquè «abans tot era molt més fàcil» i perquè encara enyores aquells temps tan senzills i bonics, i t’aixecaràs del sofà i aniràs a netejar els plats bruts de la pica de la cuina, perquè això és el que fas quan estàs trista, i després et passarà tot i tornaràs a somriure com si res hagués passat, i et queixaràs d’aquells núvols que no amenacen pluja però «no em deixen veure bé el sol», i posaràs els dits llargs sobre les tecles d’aquell piano que fa temps que no toco, i amb la teva veu dolça i trencada entonaràs aquella cançó d’aquella cantautora que et va ensenyar la teva mare quan eres petita, i quan caigui el dia jo encendré un foc i tu em demanaràs el meu jersei de llana perquè «al vespre sempre refreda en aquesta casa», i jo faré veure que no tinc fred perquè voldré ser un amfitrió exemplar i «i tant que te’l deixo», i abans d’anar a dormir, com sempre, encendràs una espelma i estaràs uns minuts mirant a l’horitzó fosc i «avui per Palestina», diràs mentre et cau una llàgrima de l’ull esquerre, que no la veig però sé que hi és, i al tornar a dins riuràs amb els ulls encara humits perquè «quina tonteria, això de les espelmes», i la llum càlida del menjador dibuixarà una ombra amb els teus cabells a la paret que abans havia estat blanca i ara s’ha de tornar a pintar, i pujaràs les escales lentament i amb un got d’aigua a la mà, i sospiraràs a mig camí perquè ja estaràs molt cansada, i quan arribis al llit em demanaràs si et puc llegir aquell poema de Ferrater que tant t’agrada i que no te’n canses mai, i reposaràs el cap sobre el coixí blanc, i quan jo estigui arribant a l’últim vers tu ja hauràs tancat els ulls i finalment t’adormiràs amb un somriure tranquil a la cara, i jo encara em quedaré uns minuts més assegut sobre el matalàs mirant com se’t van relaxant els músculs del rostre sense pressa, i finalment m’aixecaré per apagar el llum i ajustar la porta darrere meu sense fer massa soroll, i mentrestant tu seguiràs somiant en mons més lliures i boscos més florits, i jo pensaré en quina bonica coincidència que s’hagin creuat els nostres camins, i entre pensaments i passos ja tornaré a ser a baix, i jo també m’adormiré, sense que ningú em llegeixi cap poema ni ningú apagui el llum i ajusti la porta darrere seu; m’adormiré pensant en espelmes, en Ferrater, en acords menors de piano i en tu, i m’adormiré perquè, després de tantes comes, el meu cos i el meu alè demanaran un punt final.
La meva ombra. [Foto: Xavier Borràs.][Textos de Xavier Borràs.]
Ombra. Obscuritat. Fosca. Obaga.
L’ombra m’abraona com una onada. M’atanso a la llum i, tanmateix, persisteix. Aquesta foscor que abraça i ofega no s’esvaneix ni en hores passades ni en sons pregons. Hi és tothora. Roman com una llagasta, incessant, impertèrrita. S’afua o s’engrosseix. Viu i mort sempre.
L’ombra m’agermana amb tots els éssers, fins i tot amb els inerts minerals que se somouen universalment. Amb tots: els vius a la terra, tant en la llum com en la foscor, perquè encara que no sóc capaç de veure-la, hi és; els morts —també a la terra—, perquè llur obscuritat s’entesta tossudament en els records.
De l’obagor, pròxima o llunyana, en temo la sorpresa, un enjòlit que no sempre es resolt amb la claror; de l’obscena obscuritat només n’aprenc el sigil dels meus passos insòlits.
Les tenebres tenallen els humans en la ignorància, aombrats pels tels de la realitat. I les ombres no s’apaguen només amb la fulgor de la llum. Només en la transcendència de la consciència ens en podem alliberar.
Un ramat de xais a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Maria Borràs.]
La imposició de l’estat d’alarma per l’anomenada malaltia de la Covid-19 sens dubte ha impactat les nostres vides d’una manera dramática, i ho continuarà fent. Quin serà, però, aquest impacte? Com afectarà la nostra societat?
En resposta a aquestes preguntes, el passat 21 de maig, dins d’un cicle de debats organitzat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), conjuntament amb el Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS), es va organizar la conferència: COVID-19, un repte de salut planetaria.
Aquest article és una breu transcripció de l’explicació que en va fer la doctora Marta Guadalupe Rivera Ferre. [La traducció al català és un servei de La Resistència.]
«M’agradaria mostrar la centralitat que tenen els sistemes alimentaris en tot el que concerneix al concepte de la Covid però, particularment, en el context que estem abordant avui, que és el de salut planetària i que les persones que ens estan veient avui s’adonin de la rellevància que té aquesta centralitat —que sempre oblidem— dels sistemes alimentaris i que jo sempre em dedico a burxar amb totes les persones que m’escolten.
»Josep [es refereix a Josep Maria Antó] ens ha mostrat el concepte de salut planetària, però abans d’aquest concepte n’apareix un altre que facilita, òbviament, l’emergència de nous conceptes científics; procedeix d’avenços en diferents disciplines i una d’elles —un d’aquests conceptes que apareix abans del de salut planetària—, té a veure amb el que se’n va dir els límits planetaris. A nivell biofísic vam detectar una sèrie de processos globals i si sobrepassem els límits que han anat calculant la capacitat de vida al planeta està en perill.
Figura 1. [Steffen et al., 2015.]»Dins d’aquests límits planetaris n’hi ha cinc que estan directament relacionats amb els sistemes alimentaris:
el canvi climàtic,
la integritat de la biosfera (que associen al voltant del concepte de biodiversitat genètica i biodiversitat funcional),
els canvis d’ús de la terra,
l’ús de l’aigua, i,
els fluxos biogeoquímics, que associen a dos nutrients bàsics que són el nitrogen (N) i el fòsfor (P), una peça fonamental en l’agricultura, en la producció d’aliments des del punt de vista de l’agricultura industrial, quan parlem dels fertilitzants.
»Llavors, plantegen aquests límits, i és com el primer pas per a poder desenvolupar aquest concepte de salut planetària. I en aquest primer concepte els sistemes alimentaris juguen un paper fonamental de manera directa en cinc i de forma indirecta en altres com pot ser l’acidificació dels oceans.
»Més endavant, l’any 2013, la investigadora Kate Raworth planteja, efectivament, que és molt important identificar aquests límits biofísics, que no podem superar-los per a garantir la vida, però nosaltres com a societat no ens conformem amb mantenir la vida, sinó que volem garantir una vida digna, volem desenvolupar el que ella anomena uns pilars socials, perquè dins d’aquests límits ecològics, aquests límits biofísics, puguem garantir una vida digna. Raworth identifica una sèrie de pilars en què, de nou, un nombre important estan relacionats amb els sistemes alimentaris.
Figura 2. [Raworth 2013.]»De forma directa, com són l’aigua, l’equitat de gènere, l’equitat social, la salut, l’alimentació i altres, però també aquests sistemes, si nosaltres desenvolupem o abordem un concepte de salut com ho estem fent avui més enllà de l’absència de malaltia, una part important, també, d’aquests pilars que ella planteja dins de la fundació social per a una vida digna, tenen a veure amb aquells determinants socials i econòmics que garanteixen la salut de les persones.
»Per tant, trobem de nou aquí un vincle entre el que són aquests límits planetaris i aquesta fundació social per a poder posteriorment conèixer o poder desenvolupar aquesta relació que existeix, també, entre la salut de les persones, entesa més enllà de l’absència de malaltia, i la salut del planeta.
»En aquest sentit, ens plantegem: i què passa llavors amb els sistemes alimentaris que, efectivament, juguen aquest paper tan fonamental? Jo he volgut mostrar aquí aquesta figura:
Figura 3. Diagrama de l’IPCC on es relaciona el canvi climàtic amb el sistema alimentari i altres factors que el defineixen i l’afecten. [Font: IPCC.]»Nosaltres fem servir aquesta figura de l’últim informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) per a mostrar les relacions que té el sistema alimentari amb el canvi climàtic. I jo aquí en vermell, i amb un «x», he mostrat quines són aquestes relacions que té el sistema alimentari amb l’emergència de pandèmies en general i, en particular, amb la Covid-19.
»Els sistemes alimentaris tal com estan ara mateix organitzats —al voltant d’un sistema alimentari industrialitzat i molt globalitzat—, són una de les majors fonts de desforestació a nivell mundial. Sabem que la desforestació i la fragmentació d’hàbitats són algunes de les peces necessàries per a l’emergència de les pandèmies.
»Aquí, per exemple (després tornaré a l’anterior figura), en aquest article de Peter Daszak (2000), ens mostra les malalties infeccioses emergents procedents dels animals salvatges i dels animals domèstics i el paper que juga la intensificació de l’agricultura.
Figura 4. [Daszak et al., 2000.]»Aquest procés d’intensificació de l’agricultura, l’increment de la globalització i les estratègies de maneig vinculades a aquesta intensificació de l’agricultura, faciliten l’emergència de pandèmies i en particular les zoonosis. No oblidem que la Covid és una zoonosi —quan es produeix un salt d’espècie entre el que és un virus o un organisme que afecta un animal i que salta als éssers humans.
»Sabem, a més, que avui dia el 60% de les malalties infeccioses són zoonosis, però el 75% de les malalties infeccioses emergents són zoonosis. És a dir, van cobrant un major paper, una major rellevància en les malalties infeccioses. I aquí, de nou, la intensificació de l’agricultura, que implica —com ja he dit— la desforestació, que al seu torn implica la fragmentació d’hàbitats i, per tant, el desplaçament d’espècies dels seus hàbitats i un major acostament amb l’ésser humà, són factors fonamentals per a afavorir el que es coneix com aquest desbordament zoonòtic.
»Un altre dels elements que planteja el Programa Nacional de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA, UNEP en anglès), són els factors rellevants per a l’emergència de zoonosis.
Figura 5. [Font: United Nations Environmental Program (UNEP, 2020).]»Primer, trobem la desforestació i canvi d’usos de la terra molt vinculada, en la seva gran majoria i a nivell de l’IPCC, en termes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, el «land use», que entra dins de el sector «Agriculture, Forestry and land use» (agricultura, boscos i canvis d’ús dela terra), perquè la majoria es vincula, efectivament, a l’agricultura industrialitzada, ja sigui en la forma d’agricultura o de ramaderia.
»Un altre element fonamental, ens assenyala l’agricultura i la ramaderia per se, ja no vinculada a la desforestació sinó a l’activitat agrària o ramadera intensiva en particular. La resistència antimicrobiana, que també sabem que aquí la producció ramadera intensiva juga un paper fonamental, ha jugat un rol molt important en els últims anys ja que afavoreix aquesta resistència als antibiòtics (encara que en aquest cas en particular de la Covid-19 sabem que és un virus i els antibiòtics no l’afecten), per a assenyalar els diferents components que ens indica la UNEP. I, evidentment, el canvi climàtic que està relacionat directament amb els sistemes alimentaris. Per tant, crec que és força evident que tal com nosaltres tenim ara mateix muntat el nostre sistema alimentari global, juga un paper fonamental en l’emergència de les pandèmies en general, les zoonosis en particular, i la Covid, pel que deia de la desforestació i la pèrdua de biodiversitat.
»Sabem, també, que els sistemes alimentaris són un factor fonamental per a la pèrdua de biodiversitat. Igualment, com estan organitzats la comercialització i els mercats, cal comptat amb el paper que juguen els mercats pel que fa al contagi, en relació a la interacció que ocorre entre els éssers humans i els animals. Aquí és molt important aquesta relació amb les dietes.
»Quan parlem d’aquest increment a nivell global en la transició nutricional ho fem relació a un increment en la demanda de proteïna animal i, per tant, si anem cap enrere en la cadena alimentària hi ha un increment en la producció animal, un increment en la desforestació i la fragmentació d’hàbitats vinculada a garantir aquesta demanda, aquesta dieta que està basada en la proteïna animal. Com a impactes, la FAO ens planteja que pot estar en risc, en perill, i en breu, la disponibilitat d’aliments pel tancament de fronteres. Tenim un sistema alimentari altament dependent del comerç internacional.
»En el moment en què existeixen aquestes emergències, els països tanquen fronteres, i per tant pot haver-hi un risc de la disponibilitat d’aliments, però també un encariment d’aquests productes bàsics per a l’alimentació i per tant un risc pel que fa a la dimensió d’accés a la seguretat alimentària. I aquí està vinculada aquesta altra conseqüència, que és l’impacte econòmic que tindrà la Covid-19 i que òbviament afectarà la capacitat de comprar aliments que puguin tenir les persones més afectades a nivell econòmic. Per tant, aquesta relació també es refereix a l’impacte que té la Covid-19 en els sistemes alimentaris.
»Volia donar aquestes pinzellades perquè ens n’anem amb la idea que, efectivament, el sistema alimentari —igual com passa amb el canvi climàtic—, té una doble relació amb les pandèmies: d’una banda, és un factor necessari per a l’emergència de pandèmies, i, d’altra banda, l’estructura i la configuració se’n veuen clarament afectats i, en particular, pel que fa a poder garantir la seguretat alimentària de la població en general.
»Si aquesta anàlisi més holística que vincula la salut del planeta amb la salut humana (la salut planetària) per a les ciències és una cosa nova, per contra és un pilar fonamental en les cosmovisions indígenes de tots els temps.»
Aquesta pandemia, crisi, moment excepcional que estem vivint no és casual, ni ha passat perquè si. Està clar que hi ha una predominància del sistema econòmic neoliberal, el capitalisme, que ofega les altres alternatives que s’aixequen com a resistència, però això no ens ha de frustar, ni molt menys apagar les ganes de construïr maneres diferents de fer les coses.
M’agradaria acabar aquest escrit, amb la reflexió d’un dels periodistes que admiro, en Josep Cabayol, i amb el que he tingut l’oportunitat de conversar últimament:
«La corba del coronavirus s’aplana, a curt termini, amb la gestió de la pandèmia sense supeditar les decisions a l’economia. Però de cara al futur, s’aplanarà si, en lloc de sotmetre la biosfera, ens hi relacionem, li reconeixem la seva independència, renunciem a emancipar-nos-en i evitem les males conseqüències que es deriven de la seva colonització/submissió. La història de la humanitat és indestriable de la història de la biosfera. No podem continuar pretenent sotmetre-la, dominar els processos naturals a través de la tecnociència i dels poders econòmics i polítics als seu servei. La humanitat no està per sobre de la biosfera. És el nostre hàbitat i n’hem de tenir cura, no aprofita-nos-en.»
Si us heu quedat amb ganes de saber com continua aquest debat, que va ser molt enriquidor, us recomano que el veieu sencer al següent vídeo:
Referències
Daszak, P., Cunningham, A. A., & Hyatt, A. D. (2000), «Emerging infectious diseases of wildlife–threats to biodiversity and human health», Science, 287(5452), pp 443-449.
Raworth, K. (2013), «Defining a safe and just space for humanity», in State of the World 2013, pp. 28-38, Island Press, Washington, DC.
Steffen, W., Richardson, K., Rockström, J., Cornell, S. E., Fetzer, I., Bennett, E. M., … & Folke, C. (2015), «Planetary boundaries: Guiding human development on a changing planet», Science, 347(6223).
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
[Text de Redacció.]
La companyia La Ceretana feia la línia regular del transport de persones i mercaderies entre Ripoll i Puigcerdà a través de la collada de Toses. Algunes fotografies d’aquest àlbum reflecteixen el lamentable estat de la xarxa de carreteres del país. Les guerres civils que se succeïren durant el segle XIX van ser un gran impediment per a desenvolupar una xarxa de vies fèrries i carreteres útil al trànsit de mercaderies que necessitava la indústria catalana centrada en els sectors tèxtil i metal·lúrgic.
Les primeres converses serioses per a dur el tren a Puigcerdà van començar l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser, tal com s’explica en aquest article sobre la història del tren a Puigcerdà.
Veig gent que crida a respectar la biodiversitat. D’altres diuen que el virus no existeix. Molts toquen la guitarra i canten cançons de bondat infinita. Els governs més feixistes ens roben la poca llibertat que teníem i els polítics i els seus amics també roben tant com poden, no fos cas que fossin destronats per les creixents manifestacions antiracistes que comencen a caminar.
Gurus del naturalisme benefactor lluiten contra les vacunes infantils, les farmacèutiques i totes les empreses del món mundial. Els feixistes monàrquics de sou públic i portes giratòries es protegeixen entre ells, per tal que l’expresident José Montilla i cent mil més puguin robar amb la llei a la mà.
L’home més mentider del món conegut, Pedro Sánchez, augmenta el sou a la Policia i a la Guàrdia Civil, per si ha de reprimir a garrotades la poca democràcia que queda.
I tot, no és altra cosa que la lluita dels dogmes, la lluita dels déus terrenals i celestials, de la misèria dels que no volen acceptar que el virus és la nostra espècie, que els criminals som nosaltres. I es neguen a acceptar que ens estem devorant i exterminant entre nosaltres.
Com més demència politicodogmàtica, més violència, més tribunals de la Inquisició, més monarquia militar. I la quitxalla? Se’ls en fot. De fet, Iceta, Aznar, Grande-Marlaska, Pérez de los Cobos, Trillo, Felipe González, Rouco Varela, Pablo Iglesias, els Borbons, etc., són els que, sense cap escrúpol i a canvi d’un sou públic gestionen l’herència del franquisme. Són repugnants.
Els treballadors no cobren i els autònoms, a buscar menjar al Banc dels Aliments. Això sí, ¡Todo por la patria!
En l’article del mes passat a La Resistència [«EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat», maig de 2020], parlàvem de les ecoviles i comunitats com alternatives a la ciutat. A la Garrotxa, el qui signa aquest report n’està iniciant una, l’Ecovila Amat, encara en els seus primers anys, habitada només per 1 humà i 40 animals, i que rep moltes visites d’amics i col·laboradors.
La finca fou adquirida l’any 2015 amb la voluntat de crear-hi una cooperativa d’habitatge a la qual transferir la propietat privada inicial, amb el model de cessió d’ús (com Calafou o Cal Cases) quan 4 noves famílies assumeixin conjuntament el cost i el treball de reconstrucció de les ruïnes, que esdevindrien els seus propis habitatges. Per un valor resultant de sumar el cost de la compra de la terra, el de les reconstruccions i les inversions inicials; restar-li els ingressos generats pel projecte, i dividir-ho entre les residències que admetin les normatives en cada moment. Que avui només són 5, i estirant la llei.
Les terres són un petit paradís de 70 hectàrees, deshabitades des de fa 50 anys, a les faldes del Puigsacalm. Vorejades per un magnífic riu d’aigües cristal·lines, el Gornés, amb petites cascades i gorgs que les reguen al llarg de 5 km, i d’una font centenària, la Font de l’Amat. Envoltat d’esplèndids paisatges, sense rastre de la dita civilització —o més aviat, barbàrie— que ens envolta a la vista, l’oïda o l’olfacte. És, sens dubte, un dels millors indrets per a fer-hi una ecovila com la que es planteja: autònoma i autosuficient, en un espai prou natural i preservat com per poder viure i gaudir del que ens ofereix la Natura, i redefinir-ne la nostra relació amb ella i entre nosaltres. Provant de crear en aquestes 70 ha una utopia col·lectiva i un espai d’aprenentatge i difusió de nous models de societat més justos i sostenibles.
S’inspira, a més d’en el moviment d’ecoviles, la permacultura i l’economia alternativa en les comunitats hippies dels anys seixanta i setanta del segle passat, les Communautés de l’Arche franceses, Tolstoy, Gandhi, Osho, els Kibbutz, els falansteris i familisteris del comunisme utòpic de Fourier, Owen o Godin, les col·lectivitats agràries de la Revolució Social del 1936 o en els mestres Dylan i Lennon, que obriren les portes de la contracultura dels anys seixanta. És, també, un tresor antropològic, ja que la trobem documentada al 1190, quan Ramon d’Amat la rebé del vescomtat de Bas, que li donà nom. I, probablement, sigui anterior, ja que a tota la regió la toponímia dóna fe dels assentaments ibers.
Quan hi vaig arribar, l’any 2014, només hi havia tres ruïnes del 1730 completament derruïdes. Ha calgut un dur treball de dos anys i una gran inversió per a reconstruir la primera, el paller o cabana, al qual s’ha donat un canvi d’usos a habitatge i que disposa d’un espai d’acollida. Una obra feta amb bioconstrucció i amb el major respecte al patrimoni, tot reemplaçant-lo només quan no es podia recuperar. Com a mostra, un dels murs laterals, on es pot veure a ull nu com comença torçat a la part preservada de baix i s’aploma al segon pis amb l’obra nova. Que ha usat les mateixes pedres, i en el cas de la façana, del mateix lloc on eren.
Malgrat aquest esforç, l’espai continua sense poder oferir un sostre a col·laboradors o nous habitants, així com per a fer activitats productives, el que fa que el procés sigui lent. Una lentitud que ajuda a garantir una construcció també sòlida dels fonaments de l’arquitectura social o comunitària del projecte.
Com a primeres iniciatives productives es planteja un petit bar-restaurant vegetarià, rústic i casolà de dia, caps de setmana i vacances, i una zona d’acampada natural i ecològicaper a qui busqui una immersió de natura en aquesta comarca privilegiada que té més biodiversitat que el Regne Unit sencer, a les quals no es dóna resposta més enllà d’hotels, albergs i un càmping urbà. Sense arribar, ni de ben lluny, a una indesitjable sobreexplotació, que s’evita pel fet que només s’hi pot arribar a peu.
Aquests projectes, que requereixen inversions assumibles, així com campanyes de microfinançament, pretenen ajudar a continuar reconstruint en primer lloc una segona runa menor, el Casic, per fer-hi més activitats d’acollida i gestió de les produccions de la finca, com poden ser fruites, bolets, tòfones o fusteria-ebenisteria. I, a mida que el projecte es capitalitzi i que arribin les 4 famílies que hi vulguin viure, reconstruir la casa gran, de 800 m2 i amb un cost aproximat, per tant, d’un milió d’euros.
Projecte pilot per a una nova manera de recuperar els masos
Un dels molts objectius del projecte —que podeu veure amb detall a la web—, consisteix a crear un model replicable de recuperació de masos catalans en sectors d’innovació social i ecològica. Un projecte pilot per a repoblar el camp com cal, lluny dels actuals abordatges que semblen voler-lo convertir només en un museu selvàtic per al cap de setmana. Que també pot evolucionar del maltracte i la mort animal cap a molts altres sectors d’innovació que entre d’altres coses no comportin contaminar totes les fonts del país, com ja ha fet a Osona una de les nostres principals activitats al camp: el porc engabiat fins a la mort. Podem repoblar-lo com cal, amb maneres més sostenibles i justes. Igual que a Calafou, a l’Anoia, s’ha recuperat la primera colònia industrial a Catalunya com cal, amb treball, vida i consum cooperatiu que ja és un referent internacional.
Això permetria crear noves opcions per a molts joves que no troben ni casa ni feina a les ciutats, mentre cau la riquesa del rerepaís, abandonada. No calen grans inversions, sinó tan sols un canvi de perspectiva. A la Garrotxa gairebé només s’han recuperat pobles i masos on hi ha hagut neorurals o hippies, com a Lliurona.
Poden haver-hi moltes modalitats de propietat, de la masoveria o el lloguer, a la compra col·lectiva o pública; així com amb la creació d’oficis que a més de l’allotjament rural, puguin abordar camps amb grans nous mercats com la biomassa, el cànem o l’educació ambiental i cooperativa des d’exemples pràctics. Contribuint a reequilibrar una de les concentracions demogràfiques més altes del continent al Barcelonès, alhora que tenim un camp i un bosc despoblat que és privilegiat en clima, bellesa i biodiversitat. Després de quatre segles d’abandonament, i empesos pels canvis de paradigma que ens ha d’ajudar a fer el postCovid, és temps de recuperar-lo per a quelcom més que una foto de diumenge.
Ca l’Amat és un gran recurs, que vol ser semi-public. Perquè, com a proposta llibertària i ecològica que és, treballa per als comuns, igual que ho fa l’esfera pública, que és, de fet, una apropiació des de l’estat i les seves estructures locals d’allò comú. És trist que siguem dels pocs a fer-ho i a saludar cordialment qui camina per les nostres terres. Hi ha massa cultura del privat i del «prohibit el pas», en detriment d’allò comú. I d’amagar i atresorar, a vegades inclús amb un deix d’egoisme —també entre ecologistes progressistes—, les riqueses naturals amb l’excusa d’evitar la seva sobreexplotació, que cal, en efecte evitar, però generosament i sense tancar encara més el camp a la vida, la visita i el gaudi. Si tenim una distribució demogràfica deficient, a més de provar de revertir-la, és just oferir a la majoria dels catalanss, que viuen en grans ciutats, una mica d’aire i espai. Cal tan sols fer-ho bé, trobar-ne les maneres sostenibles i no posar portes i candaus al camp.
La Garrotxa és plena d’exemples de les irracionalitats i pèrdues econòmiques i culturals que això genera. Començant per l’abandó dels emprius o terres comunals, i seguint amb molts propietaris (el 98% dels boscos garrotxins) que deixen caure els seus masos, perdre camins mil·lenaris i descuidar els seus boscos. I, malauradament, avui molts ecologistes consideren que aquest és el camí correcte, en nom d’una natura-pessebre aturada al segle XV.
El postCovid, el teletreball, l’Internet fàcil i tan complet a casa, que fa que ja no calgui anar ni al quiosc, ni al cinema, ni als bancs o als mercats, poden socialitzar físicament on volem; la fi de paradigmes com la mala globalització econòmica o dels aliments quilomètrics, d’on prové el menjar que hem deixat de conrear a casa, ens obliguen a explorar aquests canvis profunds de paradigmes al camp i, de fet, al conjunt de la societat —com exposo en detall al llibre Wikicracia.
Més endavant, Ca l’Amat també podria establir una relació publico-privada-comunitària per a explotar millor els emprius, centenars d’hectàrees termeneres, amb un aprofitament de la biomassa i producció de pèl·let, i una cooperativa de gestió de boscos per a substituir les calderes de gasoil per les de pèl·let garrotxí. Això permetria invertir l’actual dèficit energètic del país, assolir superàvit i crear molts nous llocs de treball, també amb la fabricació de calderes de pèl·let i sistemes de wood-gas generator i biomeilers. S’obriria així la possibilitat d’un bosc més net i accessible a altres cultius com fruiters, bolets o tòfones, i a noves activitats com passeigs de bosc (tan saludable que ja s’ha incorporat a la sanitat publica del Japó), rutes de BTT, senderisme o espais per a teràpies naturals o pràctiques com el ioga o la meditació.
Si us interessa el projecte, podeu seguir-lo a la web (www.ecovilamat.org), al grup a Facebook i al nou canal de YouTube, on anirem penjant els continguts del que provarem que esdevingui una Universitat Lliure sobre Cooperativisme i Sostenibilitat. I quan vulgueu, visiteu-nos aquí mateix. Les portes són sempre obertes, només cal avisar per a coordinar l’arribada a l’adreça de correu-e ecovilamat@riseup.net.
