Quatre anys de reclusió per una acusació de pederàstia que l’advocat defensor va ser incapaç de rebatre, van fer-li replantejar la vida sencera. En lloc d’anar directament a casa, quan va baixar de l’autocar que el portava de la presó, va dirigir-se a una agència immobiliària perquè li busquessin residència en una altra ciutat. Cinc dies després, amb un somriure d’orella a orella, va acomodar-se a la gandula de la galeria del seu nou apartament, amb unes privilegiades vistes al patí d’una escola de primària.
La dona barbuda (Magdalena Ventura amb el seu marit), de Josep Ribera.
Competència deslleial
La profunda crisi que va patir la dona del faquir quan ell va abandonar-la s’esmorteí considerablement en veure’l amb la seva nova parella. Mentre sortia d’una farmàcia on acabava de comprar deu càpsules d’antidepressius, va veure’l passejar amb un ufanós cactus de gairebé dos metres d’alt. Estava clar que ni deixant-se créixer molt més encara els pèls del bigoti, mai no podria competir-hi.
Una noia massa oberta
Els veïns, amics i coneguts de la propietària del sex-shop coincidien a afirmar que era una persona excessivament oberta. En realitat ho afirmaven donant a entendre que s’eixarrancava amb una extrema facilitat davant del primer que coneixia. La ironia dels comentaris va transformar-se en cinisme cruel, quan un esbudellador psicòpata va estripar-li el tòrax en seixanta-nou ganivetades.
Fidelitat desarmada
Ni els vint-i-cinc anys que portaven junts com a matrimoni, ni una fidelitat de pedra picada, ni el capteniment a evitar girar el coll quan passava una jove insinuant els voluptuosos atributs sota uns mínims perímetres tèxtils, no havien servit per absolutament res. La suspicàcia femenina va derrotar-lo amb una solitària i incisiva pregunta just quan acabaven d’apagar l’aparell de televisió després de la santa missa de diumenge al matí. «En qui penses quan et fas una palla» va demanar-li ella mirant distretament per la finestra, el dia de l’aniversari del casament.
Hi ha asseveracions que produeixen urticària quan queden establertes com a fet indiscutible. És el que em passa cada cop que llegeixo, o sento dir «quan Gutenberg va inventar la impremta», com si un llamp d‘inspiració l’hagués tocat i d’un dia per l’altre es tragués de la màniga la idea i la fabricació dels tipus mòbils, la composició, la premsa i la impressió, Pam! I és una llàstima la ignorància i el desinterès sobre aquest tema apassionant, perquè bé mereixeria unes quantes novel·les i alguna pel·lícula, que no fos pagada per Planeta o Random House. Potser l’èxit del cristianisme es deu a aquells 180 exemplars de la bíblia de 42 línies impreses entre el 1454 i el 1455. El renaixement segur que sí, que li devem a Johannes Gutenberg.
La Bíblia de 42 línies.
Si em permeto abordar aquest tema és gràcies als coneixements transmesos pels meus mestres del Conservatori de les Arts del Llibre: el senyor Bachs, tipògraf; Pere Bohigas, doctor en lletres i professor de paleografia, que m’explicà la història del llibre; Jesús Vallina, que em formà com a restaurador; i, sobretot, Enric Tormo, erudit, que al llarg dels anys que vaig passar al seu costat em va regalar inestimables coneixements sobre el món dels llibres.
Quan parlem de «la impremta» ens referim a la impresió tipogràfica, que consisteix en un grafisme en relleu capaç de transportar-se per pressió, mitjançant tinta o no, sobre un suport gràfic. Si furguem en el temps i els antecedents trobem l’escriptura emprada a Sumèria a partir de 3800 aC, que consisteix a prémer un càlam amb un extrem afuat en forma de triangle sobre una superfície de fang tot deixant-hi les empremtes d’un sistema de signes o grafemes pictogràfics i logogràfics derivats d’un sistema de fitxes d’orígen neolític, trobats a la mateixa zona (8500 aC). L’escriptura cuneïforme, doncs, fou l’alba de la tipografia.
Johannes Gutenberg.
Del 868, durant la dinastia Tang es coneixen impresos xilogràfics sobre paper (paraules i imatges tallats en un bloc de fusta).
Escriptura cuneïforme.
L’any 1000, Phi Shung imprimeix amb tipus mòbils fabricats amb fang i el 1234, també a la Xina, es troben tipus fabricats amb metall. El 1230, a Corea s’imprimeix amb tipus de bronze.
Pel que fa a l’altre element imprescindible de la impremta, la premsa de cargol, és conegut que, al segle I, els romans ja la utilitzaven per a prémer raïm i olives.
Premsa de cargol
Premsa tipogràfica de cargol.
No podem afirmar que dos segles després de Marco Polo la visió del món fos exclusivament eurocèntrica, ni tampoc podem saber si Gutenberg, nascut Johannes Gensfleish a Magúncia, tenia coneixement dels avenços orientals en matèria gràfica. De fet, de la vida de Gutemberg se’n té poc menys de 10 notícies, extretes d’un judici i només dues d’elles relacionades amb la impremta.
Tipus mòbils xinesos de ceràmica.Xilografia.
Entre els anys 1434 i 1444 Gutenberg treballa en orfebreria, talla de pedres precioses i en la confecció de miralls de peregrí. Si la seva intenció anava dirigida a la impressió tipogràfica s’entén aquesta dispersió professional atès que a l’Alemanya d’aquella època els gremis eren tan rigorosament tancats que calia ser miraller per a obtenir estany i plom, metal·lúrgic per a cisellar una matriu, impressor per a comprar paper… Tots aquests coneixements i vinculacions gremials van ser essencials per a dur a terme el seu projecte.
Poc més endavant sedueix dos socis amb la seva idea, Peter Schoeffer, cal·lígraf i copista, i Johannes Fust, home de negocis i inversor en el món dels llibres, i aconsegueix una enorme suma de diners.
Però si al segle XV ja es coneixien tots els elements necessaris per a la impressió tipogràfica, s’imprimien tabel·laris xilogràfics i amb tipus mòbils, es coneixia i s’emprava la premsa de cargol, quin era doncs el gran repte de Gutenberg?
Componedor.
En la impressió tipogràfica la perfecció geomètrica de cada peça contribueix a la cohesió de l’estructura de tot el conjunt de tipus que formen una pàgina (forma). Per això, la lletra tipogràfica (tipus) ha de ser un prisma paral·lepípede amb les sis cares rigorosament perpendiculars entre elles. Sense aquesta condició no és possible imprimir una pàgina de llibre regular i perfecta.
La fosa dels tipus en un motlle fix, com es feia fins al moment, presenta un gran problema: les parets del motlle han de tenir una lleu conicitat que permeti la sortida de l’objecte fos, el que en llenguatge metal·lúrgic se’n diu la despulla del motlle.
Una forma composta amb un seguit de tipus, ni que siguin molt lleugerament cònics, quan és pressionada lateralment per a subjectar-los tindrà tendència a balmar-se, i quan rep la pressió de la premsa algunes peces s’aixafaran, foradaran el paper o no quedaran impreses.
Gutenberg aconsegueix resoldre aquest problema tot fabricant un motlle format per dos escaires contrapostes amb moviment lateral d’un d’ells que permet fondre tipus d’un mateix cos (alçada) i de diferents amplades, segons sigui la lletra a fondre (per exemple, una M o una I). Ho aconsegueix per l’aprofitament d’una riellera, o lingotera, que es troba habitualment en els tallers de joieria i que ha estat usada des de l’edat de bronze.
Aquesta aportació de Gutenberg és la base angular de la revolució del Renaixement, i en tot cas de la reinvenció de la tipografia, no pas de la impremta. Gutenberg és un aventurer, un investigador polifacètic, però en aquesta aventura hi intervenen molts altres personatges. Hi ha qui adapta la premsa, qui cisella les matrius, qui prepara la tinta, qui fon els aliatges, qui imprimeix, qui crea l’estil de lletra, qui il·lumina, qui inverteix diners i qui imprimeix. I com que no s’ha trobat ni un sol llibre rubricat per Gutenberg, el dubte de si fou impressor es prou raonable i sostenible.
Vall d’Ora| Pla de Busa | Sant Andreu de Valielles | Sant Pere de Graudescales [Solsonès]
Mai no ens cansarem de transitar per tots els camins de Catalunya. Si són obagues, bé; si són erms, també. Tot ho tenim a tocar per abraçar-nos a totes les fúries que desperta aquest país nostre.
La felicitat viu a les muntanyes i els rierols i, també, a l’arc de Sant Martí. La felicitat és gaudir amb els que estimes d’allò que mai no ens podrà prendre ningú.
Corre aquest text anònim per la xarxa, molt en la línia de La Resistència, i no ens en podem estar de respoduir-lo per al gaudi general, fins i tot per a descansar de tant de ruc i ruca que corren.
Una noia, la Lola, se’n va anar a un poble i va comprar un burro a un pagès per cin-cents euros. Van quedar que el pagès li lliuraria l’animal l’endemà. Però l’endemà, el pagès li va dir:
— Em sap greu, Lola, però tinc males notícies: el burro se’m va morir ahir vespre.
— Bé —va dir la Lola—, llavors torneu-me els meus diners.
— No puc. Ja me’ls he gastat —va replicar el venedor.
— Bé, doncs doneu-me el burro —va dir-li la Lola.
— I per què el voleu, què en voleu fer? —va preguntar el pagès.
— El rifaré —va contestar la Lola.
— Esteu boja? Com voleu rifar un burro mort?
— Home, no ho diré pas que és mort.
Un mes després, el pagès es va trobar novament amb la Lola i li va preguntar:
— Què va passar amb el burro?
I la Lola li va explicar:
— El vaig rifar, vaig vendre 500 números a 20 euros cadascun i vaig guanyar 10.000 euros.
— I ningú no es va queixar? — va preguntar el pagès.
— Només el guanyador —va dir la Lola—, però li vaig tornar els seus 20 euros.
La Lola va créixer i es va fer política, fins a arribar a diputada, després senadora, després ministra i més endavant va tornar a ser senadora, i de la mateixa manera, va fer servir els diners de tots, diners que van anar a la seva butxaca. Tothom sap de quina manera…!
Una dona que durant la seva vida no ha treballat mai, ni ha fet res productiu, i ara és molt rica, perquè va trobar molts «burros morts» en el seu camí, i els va anar rifant a molta gent ingènua.
Però el millor d’aquesta història és que continua trobant burros morts per a continuar sent senadora.
No deixem que ens segueixin venent burros morts!
Estiguem alerta, obrim els ulls i —millor encara— les nostres ments, amb criteri i molt de sentit comú. Pensem en els que hem de treballar per a viure.
Potser podem ajudar que parin de vendre’ns burros morts tot compartint aquesta història.
George Orwell va dir:
«Un poble que vota corruptes, inservibles, cínics i traïdors, no és víctima, és còmplice.»
Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes torna a exposar, amb obra recent —encara fresca!—, en aquesta ocasió al magnífic Espai Rama, on just s’ha enllestit aquest mes d’abril, també, l’exposició de Jordi Maideu, de què parlem en aquests número de la nostra publicació.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims.
Aquest divendres vinent, 7 de maig, s’hi farà un vernissatge de presentació de dos quarts de cins a dos quarts de set de la tarda al qual tothom hi és convidat.
L’obra de Jordi Maideu s’ha exposat a l’Espai Rama.
L’Espai Rama, a mig camí entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, es consolida al Ripollès com un un parc d’art i lleure on la història, l’art, la gastronomia, la natura, la sostenibilitat, la cultura i l’oci, conviuen en un entorn rural com a elements principals per a un projecte comú.
Precisament, durant tot el mes d’abril s’hi ha pogut veure l’obra actual de Jordi Maideu i, des del pròxim divendres, 7 de maig i fins al 4 de juny s’hi podrà gaudir una nova exposició del polifacètic Nan Orriols, de qui podreu veure obra molt recent.
Maideu hi ha exposat, des del passat 1r d’abril —a La caverna de Plató—, les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per aquesta edició digital de La Resistència i que podeu veure aquí sota mateix [cliqueu-hi al damunt per veure les obres més grosses.]
Des del cim rocallós contemplo
el paratge on albiro valls,
antics camins i torrenteres
plens a vessar de matarrades,
terra de vinyes i oliveres,
equilibri de la natura,
entre el Rosselló i l’Empordà,
que tresca a ritme esquiu del lloc
on viu el vent, la llum, l’instant
que em separa i m’uneix l’anhel
de saber qui soc quan m’adono
de la immensitat que m’envolta.
Què hi fa, que vagi per corriols
erms, colls emboscats o carenes
agrestes, si tinc el que estimo?
Desigs d’estimar ben prop,
i noto el batec de la vida,
i el dring de l’aigua a la font,
i el gust del vi a frec de llavi,
i el mar xiuxiuejant-me somnis
a dues passes de la quimera.
Sant Jordi a Olot l’any 2015. [Foto: Xavier Borràs.][Un article d’Eduard Garrell.]
Sant Jordi: una estafa mediàtica?
Orígens. Quan l’editor i i escriptor Valencià Vicent Clavel, establert a Barcelona, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona de commemorar l’incerta data del naixement de Miguel de Cervantes, Eduardo Aunós, ministre de Treball, Comerç i Indústria recull favorablement la petició i ho celebra, a través de la Cámara Oficial del Libro, amb una festa que es va establir el 7 d’octubre de 1926 amb la decisió «de fortalecer y facilitar la expansión de la llengua y el alma hispánicas y enaltecer la pàtria y fortificar sus pretigios insuperados del libro español, sagrario imperecedero que difunde y expresa el pensamiento la vida y la tradición de los gloriosos pueblos hispanoamericanos y plasma y perpetúa las concepciones del genio de la raza».
L’habitual discurs arnat i caspós, ignorant totes les llengües i cultures, es veurà superat i desbordat pels successius esdeveniments. A Madrid la festa es converteix en un seguit d’actes solemnes i encarcarats (encara); a Catalunya, per contra, la festa pren un aire més popular i comercial, amb parades als carrers i el 10% de descompte que ha esdevingut tradicional. La festa prospera i amb el temps es considera que l’octubre no és una bona data per a una activitat a l’aire lliure i la festa, el 1930, es trasllada al 23 d’abril, dia de l’enterrament de Cervantes, de la mort de William Shakaespeare, i de les morts o naixements de Maurice Druon, Haidor K. Laknes, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Manuel Mejía Vallejo, William Wordsworth…
Han passat moltes coses, la primera l’afortunada coincidència amb el costum del segle XV de regalar una rosa vermella (com la sang de l’estimada) el dia dels enamorats i la mort del cavaller Jordi l’any 303, més tard, el 15 de novembre del 1995, la UNESCO declara el 23 d’abril dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor.
Les primeres celebracions del Dia del Llibre servien, tant per als editors com per als llibreters, per a liquidar restes d’edicions, buidar magatzems, saldar i sobretot publicar novetats.
Fins ara, la celebració de Sant Jordi no s’ha aturat mai, ni durant la Guerra Civil, ni durant la pandèmia (de moment), només en vuit ocasions i per diverses raons s’ha hagut de canviar la data. Segons Carme Polo (periodista) això es deu al fet que és una festa cultural que no té color polític. «És un dia que no decideix una institució sinó els llibreters i editors, que són els que tenen la potestat d’organitzar aquesta festa, per això malgrat el franquisme i la dictadura no s’ha deixat de celebrar mai.»
Manifesto la meva discrepància, i m’ho permeto per l’experiència singular que he tingut dels Sant Jordi de la meva vida, primer des de la perspectiva de l’editor, després des de la del llibreter i després com a organitzador i responsable directe durant deu anys, des del meu càrrec de secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya, que és com ser el mariner a la cofa del vaixell, que ho veu tot en perspectiva, a dalt, a baix i a 360º. Per tant, fins als 64 anys no he viscut un Sant Jordi com a ciutadà corrent, i fa por adonar-te com t’enreden si no saps de què va.
A Barcelona, cap i casal d’un Sant Jordi que neix a la Rambla i es va estenent per la ciutat i arreu del país, els llibreters tenen la potestat d’organitzar la festa, sí, sobre el paper, i sempre amb el permís i el vist i plau de l’Ajuntament que és l’amo de l’espai públic, i de tot el que hi passa. El Gremi organitza i reserva d’ofici els espais dels llibreters agremiats i dels professionals no agremiats que li ho demanen directament, i amb previ acord amb cada districte municipal i sobre els plànols que l’Ajuntament li facilita en uns terminis acordats. L’Ajuntament es reserva la facultat de donar permisos a altres sol·licitants que no són llibreters ni professionals i volen muntar parades per fer de llibreters un cop l’any: partits polítics, sectes, boy scouts, casals, escoles, entitats…
Malgrat les protestes insistents dels llibreters per aquest intrusisme sovint degradant de la professió, la resposta de l’Ajuntament és que el dia de Sant Jordi és de tothom, de tothom qui ell vol, és clar. Existeix un pacte amb la majoria d’editors seriosos de no posar parada l’editorial i que siguin els llibreters els qui facin promoció dels seus llibres i autors, tot organitzant de mutu acord les signatures, però és habitual trobar parades d’editors de qui pocs llibreters s’atrevirien a posar els seus llibres a les taules i a qui l’Ajuntament els ha donat el permís. Val a dir que les protestes per la competència deslleial, la majoria de districtes municipals se les passen per l’engonal.
De conflictes amb les parades de roses cada any n’hi ha, són coses que la gent no veu perquè passen a les sis del matí, quan un llibreter arriba amb un carregament de caixes i es troba l’espai que té assenyalat ocupat per una «florista» que hi ha passat la nit. Recórrer a la Guardia Urbana és perdre el temps, la seva animadversió per la Diada és manifesta i gens dissimulada i cal recórrer a instàncies superiors per a resoldre el conflicte.
Si més no en el període de deu anys que em va tocar organitzar la festa, l’Ajuntament del cap i casal de Catalunya era, i com podeu constatar aquests dies, encara ho és, una màquina ben engreixada per «arrencar la crosta catalanista», en paraules d’un alt càrrec de l’Ajuntament, i és clar, Sant Jordi ho és de catalanista, i molt. La prepotència de l’Ajuntament va arribar a l’intent d’imposar identificacions municipals a les parades, o, com enguany, fer un cartell, mediant-hi Turisme de Barcelona per a promoure El dia de San Jorge, sense cap autor, ni autora catalans, quan el Gremi, que és qui té l’exclusiva de fer, o no, el cartell en va deixar de fer fa temps per considerar-los una despesa supèrflua. Si algun esdeveniment no necessita publicitat és el dia del llibre i de la rosa.
Mediàtics o mediats. El Sant Jordi de l’any 2005 es feia el rànquing dels més venuts sense distingir els anomenats mediàtics de la resta. Cada any resultava «guanyador» una pífia de llibre escrit pel negre d’algun futbolista, o d’un programa de la tele, o d’algun presentador o pallasso, famós o folklòric. Escoltar el 23 al vespre la llista de llibres que els mitjans donaven com a preferits pels catalans feia posar els pèls de punta i perdre la fe en la integritat mental de la gent d’aquest país.
Amb la Junta del Gremi es va acordar de donar el rànquing (el Gremi n’és el responsable), per categories: mediàtics en català i castellà, ficció en català i castellà i no ficció en català i castellà i començar a comptar els llibres infantils i juvenils. L’oposició dels mitjans va ser absoluta, la d’alguns editors també. Se’ls va veure el llautó, perquè tots els mediàtics eren dels seus grups editorials i de comunicació. Van esgrimir un arsenal d’arguments contra el concepte «libre mediàtic». Vaig proposar d’anomenar-lo mediat, atès que mediàtic no surt al diccionari. Val a dir: un llibre, l’autor del qual, sigui conegut o no, apareix cada dia als mitjans, els tertulians en parlen, li fan entrevistes…, en definitiva, gaudeix d’uns avantatges publicitaris i promocionals que la resta no podria somniar ni pagant, la qual cosa no ha d’anar necessàriament en detriment de la qualitat de l’obra. Avui és un terme que ja s’utilitza, però en aquell moment en van fer mofa. Així doncs, va quedar el rànquing amb els mediàtics com a categoria pròpia.
Pocs anys després, quan el Gremi va implementar un sistema informàtic de traçabilitat del llibre i ja es van poder comptar i demostrar amb exactitud quants exemplars, i on, s’havien venut, els mediàtics van resultar ser vendes molts menys importants del que aparentaven. Ja us podeu imaginar quins periodistes i de quins mitjans discutien cada any la llista confeccionada pel Gremi intentant imposar els interessos dels seus amos.
El Sant Jordi de 2013, la novel·la de la Pilar Rahola El carrer de l’embut, va aparèixer en la categoria dels mediàtics i com que li va tocar a ella li va semblar indecent, degradant i una imbecil·litat. No ho havia dit mai abans de cap des seus companys quan apareixien en el mateix rànquing. Aquest va ser el meu darrer acte heroic en defensa de la literatura, la de veritat, el meu darrer Sant Jordi professional. El Gremi va passar per l’embut de la Rahola i va retirar la categoria de mediàtics. Jo ja estava jubilat.
Els més venuts. Cap a mitjan març ja es comencen a rebre trucades dels mitjans per si ja se sap quins seran els més venuts. Si no és pel futbol, que no m’interessa gens ni mica, em sembla que no hi ha cap altre esdeveniment que provoqui tant nerviosisme, tant d’interès, tant desplegament d’unitats mòbils, platós, autobusos, tantes entrevistes, ni tanta pressió per la primícia dels més venuts.
Entrevisten, truquen, inquireixen al Gremi, als llibreters, editors, autors…, amb una insistència heroica per veure si els arrenquen alguna cosa, si s’escapa un nom, un títol, i és clar, sempre hi ha algun interessat que deixa anar alguna cosa. El que encara no entenen és que als llibreters els importa un borrall quin es ven més, el que volen és vendre’n molts, i si són cars millor. Els llibreters saben millor que ningú quins llibres es vendran per Sant Jordi i el que volen és estar ben proveïts i temen que un mitjà, al llarg de la jornada, comenci a dir que aquest o aquell s’està venent molt perquè això condiciona la compra i si se’ls acaba, el client anirà a la parada del costat, o a l’altra, o n’acabarà comprant un altre, però no a ell. Per molta imatge carismàtica que donin alguns llibreters, són comerciants i les vendes de Sant Jordi, que per una llibreria grossa poden ser el 20% de la facturació anual, per a una de petita poden ser el 50% o més.
Els més venuts són «els altres». El Gremi de Llibreters disposa d’una eina eficaç i indiscutible per a conèixer les vendes de Sant Jordi, unes vendes que no quedaran reflectides als sistemes informàtics de manera fiable fins l’endemà, amb què la llista que es facilita el mateix dia és orientativa i pot contenir desviacions. Tant se val, demà serà un altre dia i la notícia ja no tindrà cap interès. Amb una bona informació quedarien paleses coses importants.
Sant Jordi és el dia de l’any que es venen, amb diferència, més llibres en català que en castellà. La facturació dels més venuts es compta amb els dits d’una mà, no arriben al 5%. Per tant, mentre els mitjans posen èmfasi en les cues de ciutadans que esperen donar valor a uns llibres que segurament no llegiran, amb l’estampa dels folklòrics de moda, hi ha un 95% de llibres de tota mena que van a parar a mans de lectors que els han escollit sense deixar-se condicionar per pressions interessades.
Entre «els altres» cal comptar els llibres infantils i juvenils, que els darrers anys, abans de la pandèmia, havien començat a figurar a les llistes, i aquest any han tornat a ser oblidats. A Catalunya hi ha 695.000 infants de 3 a 11 anys i cal pensar que molts d’aquests nens i nenes (haurien de ser tots) tenen els seus llibres el dia de Sant Jordi, regalats pels pares, els avis, els padrins, l’escola… Aquesta llista el Gremi la facilita, però fixeu-vos que pocs mitjans la publiquen.
El 24 d’abril. L’endemà de Sant Jordi els llibreters agremiats han buidat les seves vendes en els seus sistemes informàtics homologats i es pot comptar, llibre per llibre, què s‘ha venut. Els llibres mediàtics, els «més venuts» que han sobrat, són els primers a ser immediatament encaixats i preparats per al seu retorn al distribuïdor. Ja no es vendran mai més. Però el dia després ja és massa tard, cap mitjà no pregunta per la veritat, si no és algun periodista a títol personal per veure si la va encertar. En cas contrari, però, no farà cap rectificació.
Ara us proposo que repasseu la premsa dels dia 23 i 24 i que observeu les diferències a l’hora de presentar les llistes. Els mitjans tornen a estar contents, cada un remena els autors i els títols com li convé, els catalans tornem a parèixer uns papanates que seguim les consignes dels «entesos» perquè no sabem triar les nostres lectures i el Gremi, tenint totes les eines per a fer valdre la literatura i donar visibilitat als autors que s’ho valen, continua amb la cua entre les cames per una emprenyada de la marmanyera del regne.
