Jacint Sala Codony (Manlleu, 1945), a més de pedagog, mestre de català o antic cap de l’Obra Social i Cultural i de Comunicació de Caixa de Manlleu, és un poeta —Mestre en Gai Saber— de llarga trajectòria, que tot just acaba de publicar Vanitoses cendres (Témenos Edicions), una reflexió sobre la poesia i sobre la vanitat dels poetes que l’escriuen, desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents que no escau ni en la seva obra ni en ell mateix, que, a més, ha manifestat que aquest poemari és el seu adéu literari, per bé que al 2014 ja ens va avisar a Me’n vaig (Pagès Editors. Biblioteca de la Suda, 157).

Amb Vanitoses cendres, l’autor ens ofereix un poemari on es pregunta: què és això que estic o que he estat fent, que molts altres han fet també, i que en diem poesia? D’aquesta manera sorgeix el llibre, amb un indiscutible olor d’assaig seriós, amb un color precís i definit de crítica, amb un tacte enèrgic però delicat d’exquisidesa i amb un gust intens i colpidor de reflexió intel·ligent i profunda. I tot això amb un llenguatge excel·lent i d’una elegància majúscula.

La seva poesia ha estat premiada en repetides ocasions. Entre d’altres guardons —la llista és impressionant— ha obtingut el Ciutat d’Olot de Poesia (1980, 1982 i 1984), el Ciutat de Terrassa (1981), el premi Consol Colell de Suïssa (1982), el de Calldetenes (1984), el Ciutat de Palma (1985), la Viola d’Or i Argent (1986), la Flor Natural (1987 i 1993) i l’Englantina d’Or (1990) als Jocs Florals de Barcelona, el premi Miquel de Palol (1988), el Grandalla d’Andorra (1985 i 1995) i el XXV Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, Vallgorguina. També ha obtingut el XXXVI Premi de Poesia Catalana Josep Maria Lopez-Picó de la vila de Vallirana, 2011; el XIV Premi de Poesia Parc Taulí i el 36è Premi Marià Manent, per l’obra La destral.

El també poeta Antoni Casals i Palau (1959) —de qui també fem referència a La Resistència amb l’aparició d’Els caus del cuc—arran de la presentació del llibre Vanitoses cendres a Manlleu, escriu en el seu blog que «Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita […], el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu —hauria de dir valgui la redundància?—) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura».

Manllevem, del seu Me’n vaig, un poema que és com un auguri d’aquest adéu inesperat:

Insomnis

La mort té por de viure’m, i s’espera
que agafi el son i m’hi pugui assemblar.
Si goso encendre el llum, des del mirall
dels vidres entelats de la finestra,
em mira sorneguera com la miro.
Torneig acerb de gossos expectants.

 

Deixeu-hi un comentari