Vegueria del Penedès: per a continuar avançant

[Un article de Jordi Sánchez.]

El passat 13 d’octubre vaig assistir al primer debat del «procés participatiu» de l’avenç del Pla territorial parcial del Penedès a Vilafranca i, desprès de les diferents aportacions dels assistents, em va quedar clar el següent:

Que les quatre comarques (72 municipis) que configuren la vegueria, tenen un sòl agrari propi i variat que les fa diferents d’altres indrets catalans. Això ja és suficient per a protegir-lo, tot aprovant-ne definitivament la catalogació. La qüestió és: tot el sòl? O només el de vinya ? Plantejo això perquè, per un altre costat, va lligat a una altra pregunta, i és: volem créixer? O ja n’hi ha prou de població? Son preguntes que també han de ser resoltes en els diferents planejaments municipals (POUM) i per  valorar-ho correctament cal un procés participatiu a cada municipi.

Ja sé que tenim un procés engegat i no del tot acabat, com per exemple el Pla director territorial del Penedès, però és que se’ns acumula la feina. Ara també hi ha obert un debat d’ampliació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Tot això, en plena pandèmia de la covid i de manera  telemàtica, majoritàriament, que és la pitjor manera per a socialitzar i emfasitzar.

Per altra banda, i pel que fa a la Generalitat, d’interès n’hi ha més aviat poc i és lent (administrativament i econòmica), però el territori està patint, i molt (industries que tanquen): pateix deficiència en els serveis en general i hi ha poca exigència al Govern central pel que fa al manteniment d’infraestructures, així com en el fet d’acabar els compliments històrics assolits.

El territori és divers en el seu paisatge i el productiu ja té feina (amb penes i treballs). Però…, i el que no ho és? Qui el gestiona? I amb quins ajuts? La conseqüència actual és que creix la massa forestal i, per tant, l’augment de perill d’incendis (pèrdua de paisatge i costos econòmics per al país ).

Tota aquesta reflexió la faig perquè hi ha molta feina a fer. Només faltava la pandèmia que, sota la meva opinió, ens ha deixat cansats i menys actius, i això no és bo per a les generacions futures.

Podem fer-hi res? Pel que sembla, tenim el procés d’independència una mica enquistat i un futur no massa clar: sentències, taules de diàleg, ordenació del territori, canvi climàtic, immigració, intel·ligència artificial, transició energètica i tantes coses més. Però, el que sí que no podem fer es desanimar-nos. Hem de ser proactius i demostrar fermesa en les nostres conviccions.

Es per això que proposaria tornar a situar als balcons dels Ajuntaments i a les entrades dels municipi la retolació que diu «MUNICIPI VEGUERÍA PENEDÈS». També, impulsaria programes de ràdio a totes les emissores del territori, capçaleres als mitjans de comunicació dels butlletins municipals, webs municipals, institucions comarcals, institucions culturals, esportives, etc. Ser-hi, que ens ho creiem, que som i volem ser-ho per a continuar avançant. I això es diu  comunicar. Cal fer-ne publicitat. Fem-ho i recordem que una imatge val més que mil paraules.

Així ho veig.

[ÀUDIO] Vacunats i no vacunats

[Veu i text de Nan Orriols.]

La Resistència no és el diari Ara. Qualsevol que escrigui en aquesta publicació digital defensarà sempre el dret que tothom s’expressi amb absoluta llibertat.

Diré que estimo els resistents, vacunats o no vacunats.

Diré que l’espècie humana és la més criminal del planeta i que l’extinció de l’espècie no discriminarà ningú.

Diré que tots som responsables dels plàstics que contaminen rius i mars i del consum d’energies fòssils i tots tenim cotxe, vacunats i no vacunats.

Diré que tots maltractem els animals alimentats amb pinsos medicalitzats i pràcticament tots vacunats i això ho fem el comú de tots plegats.

Diré que vacunats i no vacunats mengem transgènics tractats amb insecticides i herbicides, crescuts en camps que prèviament hem regat amb purins.

Diré que els rius pràcticament són clavegueres i que vacunats i no vacunats tenim màquina de rentar i utilitzem detergents, lleixiu i tot tipus de contaminants.

Diré que, per molt que vulguem fer de llops salvatges, tots som ovelles del mateix ramat, vacunats i no vacunats.

I diré que tots plegats som responsables del desastre que ens toca viure, vacunats i no vacunats.

Santa innocència? Per al tió i la quitxalla, sempre. Dels reis, val més no parlar-ne, sabeu? Vacunats o no vacunats?

«Caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú s’escapa…»

[ÀUDIO] Paz

[Veu i text de Nan Orriols.]

Pau, pax, paz, salaam, mir, patz, mier, paix, irini, fridur, pace, paci, sidi, ukuthula… Tots els idiomes tenen aquesta paraula, però ningú no la fa servir.

Ara, els que diuen PAZ volen fer desaparèixer la paraula PAU. Viuen obsessionats per aquest fet de manera neuròtica, fins a l’extrem que creuen que, si desapareix la paraula, guanyaran la guerra que tenen des de fa segles contra el poble català.

Molts jutges, homes catalans necessitats de menjadora ―Ramon Espadaler, Salvador Illa, Miquel Iceta, tots els del PSOE, PP, Vox i la senyora Colau― regalarien la paraula PAU perquè arribés d’una vegada, diuen, la PAZ que ells tan estimen.

En rus, pau és mir, i en hindú, shanti. Res, que tothom en parla però ningú no la vol. El Sr. Rajoy, com tants d’altres, amb la paraula MENTIDA ja en té prou; en castellà, MENTIRA. El problema és que, quan menteixen, Cospedal, Rajoy, Fernández Díaz, Ayuso, etc. no tenen cap problema, perquè ells, els senyors castellans, converteixen la mentida en veritat. És un fet que, estudiat científicament, es diu «transformación automática de palabras para la defensa de la unidad de la patria».

Bé, en rus, mentida és lozh’. Vladímir Putin també fa servir el sistema de «transformación», però Rússia té submarins nuclears i és el país més gran del món, amb reserves naturals immenses; fins i tot té mamuts congelats a la Sibèria. I no té rei.

Aquí tenim una ministra de Defensa que, tot i que és del PSOE, defensa exactament el mateix que el PP, Vox i Podemos. Es diu Margarita Robles i no té ni un submarí operatiu. Va de fracàs en fracàs, però veu Catalunya com l’únic enemic a batre, i ho diu i ho manifesta contínuament. Aquest és el problema. Sempre MENTIRA. I, tots, contents amb un ¡viva el rey!

Santa innocència

«La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats.» [Il·lustració: Josep Nogué.]
[Un article de Josep Nogué.]

Al 1391 a Barcelona van ser assassinats, a mans dels ciutadants, més de 300 jueus per la negativa a ser batejats. El mateix havia passat dies abans a Sevilla i a Mallorca.

Els seus botxins, que pretenien convertir-los a la força a la religió cristiana, tenen com a símbol fonamental de la seva fe un crucificat, la mort del qual atribueixen als jueus. Val a dir, doncs, que bàsicament la matança era una venjança en diferit, catorze segles després.

El cas és que la fe cristiana defensa que Crist havia vingut justament a redimir-nos del pecat original, aquell que van cometre els nostres primers pares en desobeir la primera llei divina de no menjar «del fruit de l’arbre del bé i del mal»: una poma.

Recordem que el mite és compartit tant pels jueus com pels cristians, si be els primers no combreguen amb el fet que Crist sigui el messies, el redemptor esperat.

Perqué, Crist, del que venia a redimir-nos era d’aquell primer pecat original de desobediència que va comportar l’expulsió del paradís. Amb el seu sacrifici no feia sinó posar en evidència la mort d’n innocent. La necessitat d’un boc expiatori sobre qui carregar totes les culpes en moments de crisi. El seu delicte, haver tingut la gosadia de posar en dupte l’autoritat sacerdotal. Fent evident que l’unic poder que tenen és el de la imposició. Que el primer pecat no és la desobediència, sinó la imposició de normés impossibles de complir. Venia, doncs, a allibera-nos de la culpa i del temor a desobeir un déu venjatiu.

Ara, set-cents anys després, no sembla que haguem aprés gran cosa, ja que continuem prenent les víctimes com a culpables. La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats. És la minoría que no ha acceptat la imposició de la vacuna i el carnet sanitari com a baptisme per salvar-nos del càstic diví. Son els exclosos per haver-se atrevit a expressar els seus dubtes envers aquells qui, a canvi de flagells i penitències, ens prometen solucions per a coses sobre les quals no tenen cap poder ni control.

La pandèmia no minva —diuen— malgrat tenir més d’un 80 per cent de vacunats amb tres dosis, però la culpa —diuen— és dels no vacunats. Això fa que calgui augmentar el nombre de dosi s necessàries, cosa que no fa sinó sumar dubtes sobre la seva eficàcia.

Així i tot, encara que, pressionat per l’autoritat, hom pogués tenir la temptació sobre si val la pena, o no, batej…, vacunar-se, s’adona que ja no arribarà mai a posar-se al dia per a obtenir al carnet sanitari. Ha quedat ja assenyalat com a no creient. Perqùe això, més que una vacuna, és un rite de pas.

Hom comença a sospitar que això no té res a veure amb la sanitat, que és una variant de la religió (on la mascareta ha substituït l’escapulari), que amb l’exclusió dels dissidents i la imposició de flagells, només pretén complaure un déu venjatiu que els dicta les prohibicions.

Si necessitem un déu ha de ser aquell que inspira compassió envers les víctimes i consideració envers els dissidents, no pas aquell que, valent-se del temor que desperta la seva ira, converteix als seus creients en braç executor de la seva venjança.

De pandèmies n’hi ha hagut sempre i han desaparegut quan els ha donat la gana. Cosa que no exclou socòrrer i fer-se càrrec dels afectats (justament allà on hi ha més mancances).

El que fa aquesta pandèmia més insuportable és la capacitat de la informació per a inocular-se a tot arreu. Saber què és, o no, el covid, defineix el pecat i ens fa còmplices o culpables. De la mateixa manera que posar nom a la poma és previ a prohibir-ne el consum.

Digueu-li «dissident», «jueu», «cristià», «leprós» o «negacionista»…, tant se val.

Innocent és aquell qui no sap o no creu el que li diuen: la criatura que posa en evidència que el rei va despullat. De la mateixa manera que Crist posava en evidència la hipocresia sacerdotal. Que el culpable no és la victima, sinó els còmplices del poder que el duen al sacrifici. Tots aquells que, sotmetent-se, treuen benefici de la por. Fent que la por a la mort no ens deixi viure.

Segurament no hi ha cosa que hagi causat més morts en aquesta terra que «l’obediència deguda».

Si voleu cantar nadales aneu a Montdois

[Redacció.]

És el que ens proposen alguns amics d’aquestes muntanyes, que ja fa dotze anys que van al santuari de Montdois, a Rupit i Pruit (Osona). «La catedral de les Guilleries, Montdois, presideix a gairebé mil metres d’altitud, un altiplà penjat en un estimball que es desploma sobre el feréstec i solitari pantà de Susqueda. Ni tan sols l’alterós Montseny gosa fer-hi ombra», escriu Ramon Orriols sobre aquest indret.

 

Felip VI, rei de Castella

Felip VI va aparèixer penjat cap per avall a les Torres Venecianes de Barcelona. [Foto: @assemblea.]
[Un article de Nan Orriols.]

El rei castellà Felip VI ―fill del rei emèrit, també de Castella, imposat per Franco i fugit als països àrabs acusat de robar centenars de milions d’euros― ve a l’Escola Judicial de Barcelona per lliurar la titulació als nous jutges, també castellans, preparats per l’Estat castellà per jutjar catalans i tothom qui no accepti la repressió castellana.

El rei Felip VI és l’hereu de la fortuna del seu pare, que segurament tornarà a Madrid, capital de Castella, quan els jutges decideixin que els delictes han prescrit i diguin milions de vegades que el rei és inviolable. A la justícia castellana, al president del Consell General del Poder Judicial ―que té el mandat caducat des de fa anys― tant se li’n fot que la gent que cantaven cançons dient que el rei castellà era un lladre ara estiguin condemnats i empresonats.

Al rei l’empara una constitució feta sota el control dels militars franquistes. Està disposat a exercir la violència amb el vistiplau dels partits castellans ―PP, Vox, PSOE, Podemos, Más País, etc.―, perquè España, que és Castella, «no se rompa» i perquè creuen dogmàticament en la «sagrada unidad de la patria».

El cert és que parlen de democràcia però no es poden fer referèndums, i parlen de respecte i d’Europa, però intenten que el català, la nostra llengua, desaparegui. Hi dediquen el temps que calgui els jutges, l’Exèrcit, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

L’Estat castellà presidit per Felip VI no és democràtic. Per a molts catalans, és imposició i, per damunt de tot, és violència, molta violència. Castella sempre ha estat violenta. Jutges democràtics? On? Marchena? Llarena? El Constitucional?

Fa quatre dies, imposició del 25% de classes en castellà a les escoles, i el rei Felip VI de Castella, fill d’un rei lladre, ve aquí a parlar de democràcia. I encara veig catalans que parlen de negociació asseguts a la taula del «Sant Sopar de Foment del Treball». Taula de negociació? De diàleg? Ells, sense taula, imposen el que volen. I el Sr. Casado diu que parlem formenterenc. I al PSOE li encanta el que diu el Sr. Casado, perquè, de fet, per a Catalunya tots voldrien «un 155 permanente».

Mediatització

«Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació…». [Arxiu LR.]
[Un article de Josep Nogué.]

«Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit», diu una dita. És a dir, que ningú no et farà mai les coses exactament com a tu t’agradarien.

Això, que deu ser especialment vàlid per a la masturbació, no pot ser aplicable a totes les coses de la vida, bàsicament perquè ningú no sap fer de tot ni és prou autosuficient per a sobreviure en qualsevol circumstància.

A mesura que una societat és més complexa i sofisticada, el grau d’especialització també creix, havent de dividir-se els serveis en funció de les habilitats, capacitats o necessitats de cada un.

Així, aquelles antigues famílies de la noblesa benestant que ens ensenyen a algunes sèries televisives, requeririen el servei d’un regiment de criats en nombre superior al del senyor a qui servien.

Vol dir que, si fem cas a la dita del començament, els senyors no només eren incapaços de fer res per si mateixos, sinó que sempre anirien mal servits.

Però, el progrés ens ha portat a la situació contrària. Si un d’aquells servents s’hagués atrevit a dir-li a un senyor «sírvase usted mismo», automàticament s’hagués trobat al carrer sense carta de recomanació. En canvi, aquest eslògan és el que regeix actualment a qualsevol supermercat. Una absoluta grolleria. Tret que t’hi hagin convidat i tot el que s’hi exposa sigui gratuït. Que no és el cas.

Els pobres sempre hi han estat acostumats a haver de fer-se les coses. Si les fas acompanyat és una col·laboració, un intercanvi de favors. Però si les has de pagar és un servei i te l’ha de fer un altre.

No obstant, des de fa anys, ens han volgut convèncer que tots som iguals, que tenim els mateixos drets i que (si col·laborem una mica) podem tenir els mateixos privilegis que els rics. Podem tenir cotxe i també xofer, a condició que el xofer i el senyor siguin la mateixa persona: «Sírvase usted mismo».

Hem de ser demòcrates.

Hem d’omplir el carret del súper, hem de conduir el cotxe, hem de posar la gasolina, servir-nos als bufets dels restaurants, contractar un mateix els viatges, fer les reserves a l’hotel. Ser secretari i senyor alhora.

Tenim robots que cuinen, robots que netegen, renten la roba, conserven els aliments…, però, és un mateix qui els ha d’omplir, posar en marxa, fer-los-en el manteniment…

Tenim plataformes de comunicació amb opcions de entreteniment per a omplir set vides, però dues te les has de passar triant què hi vols veure.

Així, ens passem la major part del temps triant i destriant —sí/no; sí/no—, enganxats al mòbil, l’ordinador o els comandaments del televisor…, i ens oblidem de viure la realitat en directe. Deixem de preguntar-nos el «com» i el «per què» de les coses.

En lloc de comparar i descriure, que és allò que fa un sistema analògic, ens limitem a afirmar o negar, les úniques opcions que ens permet el sistema digital. No pots discutir-li a un servidor (digital) les opcions que et dona, «si quieres lentejas…»

Com més sofisticada sigui la mediatització, més condicionat i predeterminat serà el resultat.

Els matisos i opcions desapareixen i només queda l’afirmació, sí, o la negació, no, predeterminades pel mitjà.

Un món en blanc i negre.

Un món en el qual badar, reflexionar i dubtar queden exclosos del sistema.

On preguntar «què desitja?» ha deixat de tenir sentit.

Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació, amb l’esperança que s’esdevingui alguna mena d’orgasme satisfactori.

Però, mentrestant, no tens més opció que continuar pelant-te-la.

Com ho dieu, sinó, quan un no fa res ?

Josep Nogué

Josep Nogué (Sant Hilari Sacalm, 1954). De 1961 fins a 1998 viu a Mollet del Vallès. El 1999 torna a  viure a Sant Hilari. Graduat en disseny gàfic i il·lustració per l’Escola Massana. Immers tota la vida en la precarietat del món de l’art, en els camps del disseny, la il·lustració, el cartellisme, el còmic, la pintura, el muralisme i la docència. Amb  incursions esporàdiques en la literatura, l’articulisme i l’assaig. Darrerament es dedica a pintar i a exposar una sèrie de pintures de temàtica històrica.