L’imperi de l’alfil

Esmalt sobre tela de Josep Nogué, basat en el quadre del segle XV La consagració de sant Agustí, de Jaume Huguet.

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Quan parlem «d’amor platònic» entenem que és aquell que es manté pur, sense con-tacte físic, ja que, per a Plató, l’ideal de perfecció només pot ser un concepte abstracte, vers el qual han de tendir totes les coses. Des d’aquesta visió, doncs, la natura sempre serà perfectible, perquè el més semblant a una esfera que s’hi pot trobar son els estels, els planetes o les taronges.

Qualsevol abstracció, o concepte de puresa, serà sempre un desig, un ideal inabastable, un impossible en el món físic o, dit d’una altra manera, allò que entenem per realitat. Si no fos que, «la realitat», també ho és, d’impossible, ja que qualsevol idea o concepte que ens serveixi per a definir-la, també és una abstracció: allò que en diem i no la cosa mateixa. És l’esfera (la idea que en tenim) i no la taronja (aproximació a la forma esfèrica) que podem tocar. Perquè a l’univers tot es toca, i sovint se’ns fa difícil saber els límits dels objectes que poblen l’univers, com, cada vegada més, ens confirma la física quàntica.

D’aquí la dificultat que tenim per q definir les propietats de les coses, tot són aproximacions.

És per això que hem inventat els especialistes. Aquells que defineixen el que és i el que no és: els jutges. (no deixa de sorprendre’m que algú es consideri capacitat per exercir aquesta funció).

Els jutges sentencien, validen o rebutgen la realitat del que ens evolta. I no ens referim estrictament al terreny de la legalitat. En referim a qualsevol a qui s’hagi atorgat el dret de decidir sobre la vida i les propietats de la gent i de les coses. D’arbitrar sobre els conflictes, divergències i disputes de qualsevol situació, ja sia legal, científica, comercial, artística, religiosa… El jutge és la tercera persona, és aquell que intervé (senten-cia) quan els interessats no s’enten-en.

Quan en qualsevol àmbit les coses no funcionen «de manera natural», un jutge és cridat a discernir les causes del mal funcionament, allò que no encaixa en la pre-visió, assenyalant les diferències respecte a la llei (l’ideal) que ho impedeixen.

Antigament, aquesta funció era privilegi de l’aristocràcia, que vol dir «el govern de l’excel·lència», d’aquí el tractament que rebien. Però, el que en un primer moment pogués tenir de meritori ben aviat va convertir-se en privilegi de casta, interessada més a preservar l’estatus que a impartir justícia.

Per a evitar-ho, amb el temps els elegits ho foren per oposició, havent de demostrar els seus coneixements davant d’un tribunal. Però, qui els jutja els jutges? Massa sovint el nepotisme fa que, aquells que poden accedir al càrrec siguin els continuadors d’aquelles mateixes antigues sagues aristocràtiques. És comprensible, i molt humà, que hom intenti afavorir la parentela si pot, però el poder, per a fer-se respectar, sempre és propens a ser abusiu en contra del feble, només per a intentar quedar bé davant del seu Senyor. Això passa des de sant Pere fins al porter de discoteca. I així acaben exercint el poder «per la gràcia de Déu».

En un tauler d’escacs, l’Alfil és qui representa aquesta funció. Que en anglès se l’anomeni «Bishop» (bisbe) encara ens dóna més pistes al respecte, perquè el bisbe i el clergat, en general, són els responsables cuidadors de la moral del poble.

No és per casualitat que l’Església s’hagi inspirat en els ideals platònics per a definir-la. A ells els correspon ocupar-se que la taronja (en sentit metafòric) tendeixi vers la perfecció esfèrica —potser per això el fruit de la temptació sigui una poma, i no una taronja, que ja hi tenia més tirada— o que els humans tendim a la glòria del cel, a la perfecció divina, és a dir, vers el reialme celestial. Per alguna raó és l’Alfil qui precedeix al Rei en el tauler —que en aquest sentit, representa el futur, l’anhel de perfecció. És aquell qui té el poder de barrar o obrir pas vers un estament superior.

La paradoxa és que, tot i menar-nos vers el futur, és molt habitual encallar qualsevol procés en què intervingui fins a extrems de tragèdia còmica.

«Perquè la figura de l’Alfil engloba a tots els representants del poder, a tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre a l’últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: són els administradors; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.» (1)

S’entén, doncs, que el personatge afecti tots els nivells socials, també en el terreny de les arts.

El funcionari és qui fixa, registra, documenta, certifica i autoritza tot allò que passa…, però no és allò que passa. Un document no és la cosa.

Com diu A. G. Calvo: «Una cosa és allò que parla i l’altra allò de què s’està parlant».

L’univers no necessita funcionaris per  continuar movent-se, simplement ho fa. Com l’artista, com el Rei, que fa el que vol, allò que l’hi dóna la gana.

L’artista és aquell que negocia, té tracte directe amb la matèria, que la toca, la manipula i la modifica. Com sant Tomàs, fica el dit a la nafra. Per això sap que la perfecció no pot ser, que la matèria sempre guanya, que l’ideal no existeix —és estèril— que és la vida que el modifica a un, i no al revés, i per això es deixa portar per ella, cavalcant-la…, si pot.

El funcionari, en canvi, tendeix a impedir-ho. El funcionari té plans, previsions, terminis, que s’han de complir. Condiciona el present, amb expectatives de futur, ordena que allò que està previst, passi. El seu ideal és que no quedi espai entre allò que està prohibit i el que és obligatori.

El resultat és castrant per a l’artista, perquè coarta la seva llibertat d’experimentar, no el deixa fruir ni fluir. L’hi amarga la vida.

És mol il·lustratiu que, en el món cultural i artístic, aquells que poden sobre-viure, siguin els seus gestors, més que aquells que fan les obres. Són els curadors, comissaris, crítics, marxants, teòrics i, finalment funcionaris, aquells que es beneficien del treball original, ocupant-se tan sols d’autentificar, certificar, valorar, i documentar cada obra, en funció de conceptes predeterminats. Decidint, segons els seu criteri, si una peça mereix ser certificada com a «esfera» o només es queda en «taronja». Són aquells que només especulen amb conceptes abstractes els que decideixen si allò que és palpable, físic i evident per als sentits, és, o no, digne de crèdit. I ja sabem que el crèdit, en el món capitalista, equival a tenir, o no tenir, la gràcia Déu. No és estrany que molts optin per ser funcionaris. Doncs, ja ho sabem, «el arte, es morirte de frío». Per a molts és més còmode fer allò que l’hi manen sense haver de pensar el perquè.

Naturalment, no és sols a l’artista a qui afecten aquestes limitacions imposades, però potser és qui n’és més conscient, ja que afecta directament a la naturalesa del seu treball i, per tant, a l’artista que tots portem dins.

En el món progressat, la contradicció insalvable entre l’ideal i allò que passa, ha acabat afectant en tot el que intervenim els humans. Ens hem atorgat el dret a ser els administradors de la terra…, i més enllà. De fet, és aquest el conflicte que tenim amb la natura. És la topada amb el funcionari-sentinella que no deixa que la vida passi. Ho veiem tots que la terra està cada vegada més contaminada, però la llei no hi pot fer res. De fet es tractaria, més aviat, de deixar de fer, però la «realitat» (allò previst) s’imposa.

Com les mesures sanitàries.

Una tendència, la d’imposar, a la qual, curiosament, potser es deixen portar més les esquerres que les dretes (si encara es pot fer aquesta distinció). És cert que l’ordre diví es pot considerar més propi de les dretes, de qui sovint es proclamen els seus representants a la terra, si bé, per això mateix, reclamen el privilegi de no haver-se de sotmetre a l’Estat (funcionarial), ja que es consideren superiors. L’enfrontament entre papes i reis és un clàssic a la història.  Per contra, les esquerres —que sempre intenten sostreure’s als designis divins i, especialment, d’aquells que diuen administrar-los— són els més donats a imposar normatives i lleis que, suposadament, ens han de fer a tots «lliures i iguals».

No cal dir que els artistes (la part viva, sensible, de cada un) fugen d’això com de la pesta.

El que abans només era un ideal orientatiu, un simple registre dels fets, una guia, ha acabat agafant les regnes, convertint-se en una imposició. És la vida conduïda per GPS. Ens ha fet idiotes (2). Que és aquell que només es guia per una idea preconcebuda. Per allò que ha de passar. Fent que fins i tot el nostres gustos estiguin predeterminats per algoritmes.

Els límits, peatges, passaports, han acabat conformant la realitat, la idea que tenim de les coses, les mesures, els noms, que fem servir per a definir-les, ens fa perdre de vista el que són de veritat.

Les fites quilomètriques de la carretera ens fan perdre de vista l’espai que hi ha entre una pilona i l’altra. El nom de una ciutat ens fa perdre el territori que l’envolta.

L’embolcall d’un objecte, o la seva foto, és pres per l’objecte mateix. L’abstracció, la llei, el prejudici, s’imposen sobre el que no té nom, ja sia perquè es desconeix, el supera, o és innombrable. Pot ser que un dia el passaport sanitari sigui l’únic referent per a la salut de la gent? Que els metges ja no escoltin al pacient? Que tot el que és orgànic estigui sotmès a digitalització?

El problema no és que hi hagi alfils que ens puguin indicar el camí (vers el Rei), sinó que l’Alfil tingui el poder i el substitueixi. L’Alfil no pot ser generós, no té pietat ni compassió, perquè allò que administra no és seu (no l’hi és propi). Però pot ser brutal, venjatiu o cruel amb aquells que no compleixen les seves expectatives.

Perquè, el Rei, en sentit metafóric, i també en el tauler, està més enllà de l’Alfil. És l’Alfil que serveix al Rei, i no a la inversa.

És el funcionari qui ha d’estar al servei del poble, i la vida, i no al revés. És el Rei, l’home lliure, l’artista, qui dialoga amb la vida, amb l’esperança de poder-s’hi entendre, però no pas per imposar-li el seu llenguatge. Al cap i a la fi, estar viu (que no sabem què és), implica deixar que la natura ens impregni, ens penetri i ens traspassi. Quan això no passa només ens queda el certificat de defunció.

Darrerament, s’ha posat de moda instal·lar uns rètols monumentals a l’entrada dels pobles amb les lletres del seu nom. Tothom ho sap, per poc despert que sigui, que el poble és molt més que el nom que figura a l’entrada. Ho sabem, que el nom no fa la cosa. Però, sembla que cada vegada tenim més necessitat d’aquesta monumentalitat simbòlica, com si el valor d’un municipi depengués de la mesura de les lletres, més que de la qualitat urbanística i del benestar dels seus habitants.

Per molt que l’escultor estigui encantat amb l’encàrrec, potser arribi un moment que totes les coses siguin substituïdes pel seu nom: que el poble ja només sigui el rètol de l’entrada, que els edificis només siguin el nom «edifici», que els monuments siguin la paraula monument…, i així amb tot, biblioteca, església, pont, castell, ajuntament, rambla, platja, incineradora…, i que les persones ja només siguin noms a les làpides del cementiri i la vida ens passi per sobre.

Notes

1. El text en cursiva forma part del llibre Manual del creador, del mateix autor d’aquest escrit.

2. Idiota: paraula que, en el seu origen, sembla que indicava aquell que només s’ocupava de las seves coses, renunciant a intervenir en tot el que podia ser d’interès comú. Aquell que vivia aïllat, «mirant-se el melic», podriem dir. Per això, actualment, s’interpreta com a «curt d’enteniment».

El quart genet

Els quatre genets de l’Apocalipsi: guerra, mort, fam i pesta.

[Un article de Josep Nogué.]

Per a tots els que vam ser educats en la cultura judeo-cristiana l’Apocalipsi i els seus quatre genets formen part del nostre imaginari col·lectiu, de la mateixa manera que les divinitats clàssiques ho eren a les cultures grega i romana.

 Tots sabem que el de la pesta és un dels quatre genets i que amb el nom de pesta bubònica fou coneguda una de les pandèmies que va assolar Europa, en diverses onades, durant l’edat mitjana.

Ara, immersos en una altra pandèmia, l’anomenem amb noms científics, perquè la religió dominant és ara la ciència.

Qui sap, però, si les causes, es diguin com es diguin, no són les mateixes?

Aquella, se’ns diu, vingué de l’Àsia a la panxa dels vaixells, aquesta a les dels avions; aquella la incubaven les rates, aquesta els ratpenats. Però, per a transmetre una pandèmia no n’hi ha prou amb el contacte, cal que el terreny estigui abonat (com s’entén sinó que no afecti tothom?).

I el terreny abonat per a cada un dels quatre genets, crec jo, és una determinada carència.

Algú considerarà aquest punt de vista esotèric, si be no penso que ho sigui més que algunes de les mesures que s’estan prenent.

Així, per al genet de LA GUERRA la carència detonant seria la insatisfacció afectiva, desencadenant de la por i l’odi.

Per al genet de LA MORT, la insatisfacció sexual, que genera esclavitud sexual i, per extensió, qualsevol forma de sotmetiment. És a dir, atempta contra la llibertat i mata el moment present.

Per el genet de LA FAM, la insatisfacció alimentaria, lligada al control de les matèries primeres i als monopolis que generen mercats captius, ja siguin energètics o de qualsevol mena.

Pel que fa a LA PESTA, la carència seria la desesperança, la desesperació, la manca de sortida, que genera addicció a les drogues i malalties mentals i donen benefici directe a les industries químiques i als productors i traficants de tota mena de substàncies que provoquen dependència.

(Cada una d’elles pot tenir un antídot associat a l’exercici de les arts, però aquest seria un altre apartat que deixarem per un altre dia.)

L’Apocalipsi ens diu que els genets es presenten junts. Que cada un reflexioni si ara també és el cas, tot i que en aquest escrit només ens ocupem de la pesta.

Diu el poeta Dante Alighieri, el Dant, a la Divina Comèdia que, a la porta de l’infern, hi ha un rètol que diu: «Aquell que entri aquí que oblidi tota esperança».

Des del març de 2020 que estem en diferents graus de confinament, que no han semblat donar precisament gaire esperança, especialment als sectors de l’hoteleria i el turisme, però igualment el sector mèdic esta desesperat (en aquest cas per excés de feina). Ni tampoc ha servit per a rebaixar sensiblement el grau de contagi.

Sospitosament, en lloc de fomentar l’esperança, la confiança i la vida sana, se’ns aterreix i confina.

Talment la mateixa estratègia que es feia servir per a caçar tonyines a les almadraves!!

Perquè ara, tot i estar vius, no tenim fe en la vida (malgrat que la majoria passa la infecció sense símptomes), però si en la ciència. Que és ara, junt amb els polítics, qui ens predica la por i ens demana sacrifici i flagel·lació en un ambient inquisitorial d’aute sacramental mediàtic.

Els mateixos que, en lloc de tancar els aeroports quan es va saber la notícia, van tardar setmanes a reaccionar, quan el virus ja estava escampat.

El morrió és ara l’escapulari que demostra la teva fe, no obstant, te la pots llevar mentre fumes… Mol saludable, com hi ha món!!

 «Sacrifiqueu-vos o morirem tots« —ens diuen—. «Perdeu tota esperança». «No podreu sortir…, fins que us posem la vacuna.»

 Quan, els governants, s’havien preocupat tant abans per la nostra salut?

Així és com han aconseguit un mercat mundial, totalment captiu, que genera beneficis… A qui?

A les industries químiques i als fabricants de substàncies addictives, mentre tots els aturats esperen l’almoina dels estats.

Es clar que, tot això, només és esoterisme…

Vegueria del Penedès: per a continuar avançant

[Un article de Jordi Sánchez.]

El passat 13 d’octubre vaig assistir al primer debat del «procés participatiu» de l’avenç del Pla territorial parcial del Penedès a Vilafranca i, desprès de les diferents aportacions dels assistents, em va quedar clar el següent:

Que les quatre comarques (72 municipis) que configuren la vegueria, tenen un sòl agrari propi i variat que les fa diferents d’altres indrets catalans. Això ja és suficient per a protegir-lo, tot aprovant-ne definitivament la catalogació. La qüestió és: tot el sòl? O només el de vinya ? Plantejo això perquè, per un altre costat, va lligat a una altra pregunta, i és: volem créixer? O ja n’hi ha prou de població? Son preguntes que també han de ser resoltes en els diferents planejaments municipals (POUM) i per  valorar-ho correctament cal un procés participatiu a cada municipi.

Ja sé que tenim un procés engegat i no del tot acabat, com per exemple el Pla director territorial del Penedès, però és que se’ns acumula la feina. Ara també hi ha obert un debat d’ampliació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Tot això, en plena pandèmia de la covid i de manera  telemàtica, majoritàriament, que és la pitjor manera per a socialitzar i emfasitzar.

Per altra banda, i pel que fa a la Generalitat, d’interès n’hi ha més aviat poc i és lent (administrativament i econòmica), però el territori està patint, i molt (industries que tanquen): pateix deficiència en els serveis en general i hi ha poca exigència al Govern central pel que fa al manteniment d’infraestructures, així com en el fet d’acabar els compliments històrics assolits.

El territori és divers en el seu paisatge i el productiu ja té feina (amb penes i treballs). Però…, i el que no ho és? Qui el gestiona? I amb quins ajuts? La conseqüència actual és que creix la massa forestal i, per tant, l’augment de perill d’incendis (pèrdua de paisatge i costos econòmics per al país ).

Tota aquesta reflexió la faig perquè hi ha molta feina a fer. Només faltava la pandèmia que, sota la meva opinió, ens ha deixat cansats i menys actius, i això no és bo per a les generacions futures.

Podem fer-hi res? Pel que sembla, tenim el procés d’independència una mica enquistat i un futur no massa clar: sentències, taules de diàleg, ordenació del territori, canvi climàtic, immigració, intel·ligència artificial, transició energètica i tantes coses més. Però, el que sí que no podem fer es desanimar-nos. Hem de ser proactius i demostrar fermesa en les nostres conviccions.

Es per això que proposaria tornar a situar als balcons dels Ajuntaments i a les entrades dels municipi la retolació que diu «MUNICIPI VEGUERÍA PENEDÈS». També, impulsaria programes de ràdio a totes les emissores del territori, capçaleres als mitjans de comunicació dels butlletins municipals, webs municipals, institucions comarcals, institucions culturals, esportives, etc. Ser-hi, que ens ho creiem, que som i volem ser-ho per a continuar avançant. I això es diu  comunicar. Cal fer-ne publicitat. Fem-ho i recordem que una imatge val més que mil paraules.

Així ho veig.

[ÀUDIO] Vacunats i no vacunats

[Veu i text de Nan Orriols.]

La Resistència no és el diari Ara. Qualsevol que escrigui en aquesta publicació digital defensarà sempre el dret que tothom s’expressi amb absoluta llibertat.

Diré que estimo els resistents, vacunats o no vacunats.

Diré que l’espècie humana és la més criminal del planeta i que l’extinció de l’espècie no discriminarà ningú.

Diré que tots som responsables dels plàstics que contaminen rius i mars i del consum d’energies fòssils i tots tenim cotxe, vacunats i no vacunats.

Diré que tots maltractem els animals alimentats amb pinsos medicalitzats i pràcticament tots vacunats i això ho fem el comú de tots plegats.

Diré que vacunats i no vacunats mengem transgènics tractats amb insecticides i herbicides, crescuts en camps que prèviament hem regat amb purins.

Diré que els rius pràcticament són clavegueres i que vacunats i no vacunats tenim màquina de rentar i utilitzem detergents, lleixiu i tot tipus de contaminants.

Diré que, per molt que vulguem fer de llops salvatges, tots som ovelles del mateix ramat, vacunats i no vacunats.

I diré que tots plegats som responsables del desastre que ens toca viure, vacunats i no vacunats.

Santa innocència? Per al tió i la quitxalla, sempre. Dels reis, val més no parlar-ne, sabeu? Vacunats o no vacunats?

«Caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú s’escapa…»

[ÀUDIO] Paz

[Veu i text de Nan Orriols.]

Pau, pax, paz, salaam, mir, patz, mier, paix, irini, fridur, pace, paci, sidi, ukuthula… Tots els idiomes tenen aquesta paraula, però ningú no la fa servir.

Ara, els que diuen PAZ volen fer desaparèixer la paraula PAU. Viuen obsessionats per aquest fet de manera neuròtica, fins a l’extrem que creuen que, si desapareix la paraula, guanyaran la guerra que tenen des de fa segles contra el poble català.

Molts jutges, homes catalans necessitats de menjadora ―Ramon Espadaler, Salvador Illa, Miquel Iceta, tots els del PSOE, PP, Vox i la senyora Colau― regalarien la paraula PAU perquè arribés d’una vegada, diuen, la PAZ que ells tan estimen.

En rus, pau és mir, i en hindú, shanti. Res, que tothom en parla però ningú no la vol. El Sr. Rajoy, com tants d’altres, amb la paraula MENTIDA ja en té prou; en castellà, MENTIRA. El problema és que, quan menteixen, Cospedal, Rajoy, Fernández Díaz, Ayuso, etc. no tenen cap problema, perquè ells, els senyors castellans, converteixen la mentida en veritat. És un fet que, estudiat científicament, es diu «transformación automática de palabras para la defensa de la unidad de la patria».

Bé, en rus, mentida és lozh’. Vladímir Putin també fa servir el sistema de «transformación», però Rússia té submarins nuclears i és el país més gran del món, amb reserves naturals immenses; fins i tot té mamuts congelats a la Sibèria. I no té rei.

Aquí tenim una ministra de Defensa que, tot i que és del PSOE, defensa exactament el mateix que el PP, Vox i Podemos. Es diu Margarita Robles i no té ni un submarí operatiu. Va de fracàs en fracàs, però veu Catalunya com l’únic enemic a batre, i ho diu i ho manifesta contínuament. Aquest és el problema. Sempre MENTIRA. I, tots, contents amb un ¡viva el rey!

Santa innocència

«La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats.» [Il·lustració: Josep Nogué.]
[Un article de Josep Nogué.]

Al 1391 a Barcelona van ser assassinats, a mans dels ciutadants, més de 300 jueus per la negativa a ser batejats. El mateix havia passat dies abans a Sevilla i a Mallorca.

Els seus botxins, que pretenien convertir-los a la força a la religió cristiana, tenen com a símbol fonamental de la seva fe un crucificat, la mort del qual atribueixen als jueus. Val a dir, doncs, que bàsicament la matança era una venjança en diferit, catorze segles després.

El cas és que la fe cristiana defensa que Crist havia vingut justament a redimir-nos del pecat original, aquell que van cometre els nostres primers pares en desobeir la primera llei divina de no menjar «del fruit de l’arbre del bé i del mal»: una poma.

Recordem que el mite és compartit tant pels jueus com pels cristians, si be els primers no combreguen amb el fet que Crist sigui el messies, el redemptor esperat.

Perqué, Crist, del que venia a redimir-nos era d’aquell primer pecat original de desobediència que va comportar l’expulsió del paradís. Amb el seu sacrifici no feia sinó posar en evidència la mort d’n innocent. La necessitat d’un boc expiatori sobre qui carregar totes les culpes en moments de crisi. El seu delicte, haver tingut la gosadia de posar en dupte l’autoritat sacerdotal. Fent evident que l’unic poder que tenen és el de la imposició. Que el primer pecat no és la desobediència, sinó la imposició de normés impossibles de complir. Venia, doncs, a allibera-nos de la culpa i del temor a desobeir un déu venjatiu.

Ara, set-cents anys després, no sembla que haguem aprés gran cosa, ja que continuem prenent les víctimes com a culpables. La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats. És la minoría que no ha acceptat la imposició de la vacuna i el carnet sanitari com a baptisme per salvar-nos del càstic diví. Son els exclosos per haver-se atrevit a expressar els seus dubtes envers aquells qui, a canvi de flagells i penitències, ens prometen solucions per a coses sobre les quals no tenen cap poder ni control.

La pandèmia no minva —diuen— malgrat tenir més d’un 80 per cent de vacunats amb tres dosis, però la culpa —diuen— és dels no vacunats. Això fa que calgui augmentar el nombre de dosi s necessàries, cosa que no fa sinó sumar dubtes sobre la seva eficàcia.

Així i tot, encara que, pressionat per l’autoritat, hom pogués tenir la temptació sobre si val la pena, o no, batej…, vacunar-se, s’adona que ja no arribarà mai a posar-se al dia per a obtenir al carnet sanitari. Ha quedat ja assenyalat com a no creient. Perqùe això, més que una vacuna, és un rite de pas.

Hom comença a sospitar que això no té res a veure amb la sanitat, que és una variant de la religió (on la mascareta ha substituït l’escapulari), que amb l’exclusió dels dissidents i la imposició de flagells, només pretén complaure un déu venjatiu que els dicta les prohibicions.

Si necessitem un déu ha de ser aquell que inspira compassió envers les víctimes i consideració envers els dissidents, no pas aquell que, valent-se del temor que desperta la seva ira, converteix als seus creients en braç executor de la seva venjança.

De pandèmies n’hi ha hagut sempre i han desaparegut quan els ha donat la gana. Cosa que no exclou socòrrer i fer-se càrrec dels afectats (justament allà on hi ha més mancances).

El que fa aquesta pandèmia més insuportable és la capacitat de la informació per a inocular-se a tot arreu. Saber què és, o no, el covid, defineix el pecat i ens fa còmplices o culpables. De la mateixa manera que posar nom a la poma és previ a prohibir-ne el consum.

Digueu-li «dissident», «jueu», «cristià», «leprós» o «negacionista»…, tant se val.

Innocent és aquell qui no sap o no creu el que li diuen: la criatura que posa en evidència que el rei va despullat. De la mateixa manera que Crist posava en evidència la hipocresia sacerdotal. Que el culpable no és la victima, sinó els còmplices del poder que el duen al sacrifici. Tots aquells que, sotmetent-se, treuen benefici de la por. Fent que la por a la mort no ens deixi viure.

Segurament no hi ha cosa que hagi causat més morts en aquesta terra que «l’obediència deguda».

Si voleu cantar nadales aneu a Montdois

[Redacció.]

És el que ens proposen alguns amics d’aquestes muntanyes, que ja fa dotze anys que van al santuari de Montdois, a Rupit i Pruit (Osona). «La catedral de les Guilleries, Montdois, presideix a gairebé mil metres d’altitud, un altiplà penjat en un estimball que es desploma sobre el feréstec i solitari pantà de Susqueda. Ni tan sols l’alterós Montseny gosa fer-hi ombra», escriu Ramon Orriols sobre aquest indret.

 

Felip VI, rei de Castella

Felip VI va aparèixer penjat cap per avall a les Torres Venecianes de Barcelona. [Foto: @assemblea.]
[Un article de Nan Orriols.]

El rei castellà Felip VI ―fill del rei emèrit, també de Castella, imposat per Franco i fugit als països àrabs acusat de robar centenars de milions d’euros― ve a l’Escola Judicial de Barcelona per lliurar la titulació als nous jutges, també castellans, preparats per l’Estat castellà per jutjar catalans i tothom qui no accepti la repressió castellana.

El rei Felip VI és l’hereu de la fortuna del seu pare, que segurament tornarà a Madrid, capital de Castella, quan els jutges decideixin que els delictes han prescrit i diguin milions de vegades que el rei és inviolable. A la justícia castellana, al president del Consell General del Poder Judicial ―que té el mandat caducat des de fa anys― tant se li’n fot que la gent que cantaven cançons dient que el rei castellà era un lladre ara estiguin condemnats i empresonats.

Al rei l’empara una constitució feta sota el control dels militars franquistes. Està disposat a exercir la violència amb el vistiplau dels partits castellans ―PP, Vox, PSOE, Podemos, Más País, etc.―, perquè España, que és Castella, «no se rompa» i perquè creuen dogmàticament en la «sagrada unidad de la patria».

El cert és que parlen de democràcia però no es poden fer referèndums, i parlen de respecte i d’Europa, però intenten que el català, la nostra llengua, desaparegui. Hi dediquen el temps que calgui els jutges, l’Exèrcit, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

L’Estat castellà presidit per Felip VI no és democràtic. Per a molts catalans, és imposició i, per damunt de tot, és violència, molta violència. Castella sempre ha estat violenta. Jutges democràtics? On? Marchena? Llarena? El Constitucional?

Fa quatre dies, imposició del 25% de classes en castellà a les escoles, i el rei Felip VI de Castella, fill d’un rei lladre, ve aquí a parlar de democràcia. I encara veig catalans que parlen de negociació asseguts a la taula del «Sant Sopar de Foment del Treball». Taula de negociació? De diàleg? Ells, sense taula, imposen el que volen. I el Sr. Casado diu que parlem formenterenc. I al PSOE li encanta el que diu el Sr. Casado, perquè, de fet, per a Catalunya tots voldrien «un 155 permanente».