«Tractament psiquiàtric? Però…, què volen?» [Foto: Arxiu LR][Un article de Nan Orriols.]
Diu una alcaldessa que el jovent desorientat pot accedir a tractament gratuït de psicòlegs. Tot el dia parlant que tots i totes, perdó, totes i tots, necessitem ajuda. Els parlaments no paren d’aprovar decrets i lleis per tal d’ajudar a millorar l’estat mental de tots i totes, perdó, de totes i tots. Es preocupen de la salut mental del Congreso de los Diputados, la família reial, el Parlament de Catalunya, del senyor Lambán, del cardenal Omella, dels senyors Feijóo, Pedro Sánchez, Illa, Iceta, Junqueras…, ah!, i de la presidenta Ayuso. I els Jocs Olímpics d’Hivern que defensa en Jordi Basté a RAC1?
Tractament psiquiàtric? Però…, què volen? Les guerres no s’aturen. Tot està descontrolat i ningú no sap ni qui és ni què som. El món urbà i metropolità devora el món sencer. Totes les tertúlies de ràdio i televisió no són altra cosa que aquelarres de bruixes i bruixots escopint sang. I, tot, per destruir-ho tot en nom de les seves veritats i mentides. De fet, els és igual, que per això van al psicòleg.
Tal com van les coses, és possible que els «tractors» econòmics ja no els vulgui conduir ningú a Catalunya. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Jordi Sánchez.]
Segons el diccionari, tractor és aquell vehicle especial que s’utilitza per a arrossegar un altre vehicle o càrrega. En política econòmica vol significar que quan una comunitat autònoma tira del carro (com diem els catalans) és tractor de la resta i es nota en el conjunt de l’Estat.
Fem-ne un repàs
La Constitució del 1978 va ser aprovada per referèndum de tots els espanyols el 6 de desembre i convertia Espanya en una monarquia parlamentària. La gestió del sistema es constitueix amb les comunitats autònomes (17), més les ciutats de Ceuta i Melilla. S’estableix un mecanisme de transferències de competències a dites comunitats.
Balanç
Però estem millor o pitjor? Aquesta es la qüestió. És obvi que volem estar en un sistema democràtic, però i la “pela? Si li sumem els sentiments, la cultura, la llengua i el tracte…, laa veritat és que deixats el «debe y el haber» comptable, el saldo és escandalós, anem enrere com els crancs. Pensàvem que amb la democràcia les coses canviarien? Doncs no, tot al contrari, ens continuen prenen el pèl i tot i el «peix al cova» el resultat és que això ja no funcjona. Cal preguntar-se: i les altres comunitats?
Doncs, resulta que això que es coneix com les comunitats tractores, les que tiren més del carro a Espanya —com Andalusia, les Balears, Catalunya i el País Basc—, estan que treuen foc pels queixals, perquè el sistema de finançament autonòmic fa massa temps que no funciona.
Què es pot fer?
El País Basc va jugar bé a la partida de sortida a la C-78. Van ser més eficaços (el «cupo»), però tampoc no estan contents; les Balears diuen que això no funciona; Andalusia ni governant el PP o el PSOE se’n surten i, a Catalunya, el 52% dels parlamentaris proposen l’independentisme, llargament reivindicat, amb totes les adversitats conegudes per part dels espanyols, que no ens deixen. Ara fins i tot s’ha creat una taula de negociació, de diàleg (diuen uns i altres) i un calendari de dos anys per veure què fem.
Que no s’equivoquin més: Espanya necessita o caixa o faixa; és més, ja n’hi ha prou de marejar la perdiu, si no el que pot passar és que els «tractors» no puguin ni sortir del magatzem, no per manca de gasoil, no, sinó perquè ja no hi hagi ningú que els vulgui conduir en aquest sistema caducat.
Un gran duc (Bubo bubo) [Foto: Francesc González | Flickr.][Un article de Nan Orriols.]
El mussol més gran que viu a Catalunya va desapareixent. Al Pirineu i al Prepirineu ja no en queda cap. És curiós: aviat només quedaran els que fan estudis sobre la seva desaparició. Es quedaran sense feina? Res d’això. Tenen centenars d’espècies per explicar que desapareixen a Catalunya.
Els mitjans de comunicació van parlant dels Jocs Olímpics d’hivern i aquests dies, també, es parla molt de les màquines que espien els polítics independentistes i els advocats que els van defensar en aquell judici presidit pel jutge Marchena. Sort en tenim, que els jutges vesteixen de negre, color funerari per excel·lència!
Són dies estranys. A Madrid diuen que ningú no ha espiat, o només una miqueta. També, diuen que els espiats són ells. Aquí, els més inútils encara continuen demanant diàleg i el personal, que som el comú de tots plegats, avorrits de tot, estem contents perquè les mosses del Barça guanyaran de ben segur la Champions.
Però les guerres no paren a tot el món. El canvi climàtic provoca sequeres on moren indígenes i ramats per falta d’aigua. Les dictadures i les dictadures de democràcia plena esclaten amb força en aquest temps en què ja s’albira que hem fracassat com a espècie i estem disposats a autodestruir-nos per defensar els nostres dogmes i raons: Jocs Olímpics, creuers al port de Barcelona, la Sagrada Família que només és un negoci i que ja torna a recaptar… Tots, ben trastocats.
Uns mossos que van actuar durant l’atemptat de la Rambla demanen més d’un milió d’euros per danys psicològics. Els infants, innocents, no demanen res. Miren amb ulls grossos un món que encara no coneixen. Però res de tot això no ho podran veure els ulls també immensos del gran duc.
No sé si a la taula de diàleg parlaran del duc o dels infants innocents. No sé si parlaran de les clavegueres, de totes les seves i de les dels nostres rius, avui ja pràcticament sense vida.
La Constitució espanyola de 1978 diu a l’article 47: «Tots els espanyols tenen dret a disposar d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics».
A Catalunya tenim la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge (la primera norma integral que s’aprovava a Espanya i, per tant, defensava el dret de la ciutadania a l’habitatge).
Els fet històric és que des de la Llei del sòl de 1956 fins a la seva reforma el 1975 en el Text Refós, s’introdueixen mesures de previsió de sòl per l’habitatge social, amb el nomenclàtor HPO (habitatge de protecció oficial). A Catalunya les reserves arriben fins un 40%, és a dir els planejaments derivats fixen una gran exigència de reserva de sòl protegit. Des dels anys vuitanta fins a la crisi de les hipoteques subprime als EUA el 2007, a Espanya es varen construir habitatges protegits HPO amb ajuts econòmics públics, però la realitat és que molts d’ells en aquest període agafaran el camí especulatiu que oferia el mercat i preferien desqualificar l’habitatge per a posar-lo a la venda en el mercat lliure.
Conclusió: Espanya, en general, no ha tingut una política adient amb el tema de l’habitatge. Ni de compra assequible i menys encara amb el lloguer, però sobretot amb el lloguer social, a diferència d’altres països de la UE.
Oportunitat
És ara que que amb la injecció del Banc Central Europeu, per acord de la Comissió, s’han posat per primera vegada recursos econòmics amb la missió de pal·liar la crisi econòmica, també produïda per la pandèmia de la covid i incidir en el mercat de l’habitatge entre altres sectors econòmics. Si no som eficients amb els fons Next Generation i deixem passar aquesta innegable oportunitat perdrem el tren de posar-nos al dia i cobrir els objectius dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i la millora del clima.
Si realment l’habitatge, tal com preveu la Constitució de 1978, és un sostre per a tothom, aprofitem per a corregir els errors comesos.
El món serà millor el dia que l’acte de defecar esdevingui un sagrament.
Sovint oblidem que el primer que en ofereix un nadó quan arriba a aquest món és un pilonet de merda i, durant força temps, no aportarà res més, cosa que obliga als seus progenitors a subministrar-li l’aliment necessari per a mantenir aquesta producció. Tots els animals que tenen cura de les seves cries hi dediquen la major part del temps, mentre la prole no sigui capaç de procurar-se’l per si mateixa, un fet que, en els humans, sol perllongar-se força anys. És el cicle de la vida, que ens exigeix, a canvi d’allò que ens dóna, que l’hi retornem els excedents.
D’aquest trànsit la ciència n’ha fet objecte d’estudi: els metges en dedueixen l’estat del pacient tot observant allò que produeix el cos; biòlegs, nutricionistes, químics, agricultors, naturistes…, en fan seguiment per veure com s’integra, es transforma i és aprofitat en el món vegetal. La femta és or per a la terra.
Ja sia amb la nostra col·laboració, o sense, la naturalesa recicla qualsevol excrement, tot allò que és orgànic es degrada i es transforma, encara que hagi d’esmerçar-hi segles, com és el fet de convertir grans masses de vegetació en petroli.
És, però, un cicle amagat, que es produeix en l’obscuritat, dins els organismes vius, sota terra, i fins el fet d’emergir dels cossos és un acte que s’acostuma a fer d’amagat, en solitud i fora dels focus. Hi deu contribuir que l’eixida del cos es faci per la part oposada a la cara, que sol ser de més bon mirar. L’altra, en canvi, és la part impura, tant pel lloc per on es fa com pel lloc on es fa, ja que no gaudeix de cap prestigi i ha de mantenir-se amagat, són les clavegueres.
I no obstant, tenir-ne cura, marca la diferència entre una societat civilitzada i culta i les que no ho són. Romans i àrabs hi donaven gran importància. Ara quasi només ens hi referim per a parlar de les clavegueres de l’estat, sobretot en els sentit que no estan tot el sanejades que caldria.
Perquè cagar (i cagar-la) és inevitable, imprescindible, el que és insà és que no acompleixi el seu cicle, que en lloc d’abonar la vida i fer-la créixer, emmetzini tot allò que toca.
Cada dia la medecina dóna més importància a com es produeix el transit intestinal, quins processos s’hi produeixen i quin és el resultat final, fins al punt d’implantar femta en bon estat a pacients que tenen la flora intestinal alterada.
Perquè tot allò que no acompleixi el seu cicle es converteix en verí per a l’organisme que l’ha de contenir, ja sia el del cos dels animals, de les persones o de les estructures socials, polítiques o urbanes.
Des de sempre, la naturalesa ha absorbit, digerit, reciclat i transformat tot allò que produïa, degradant els materials per a poder ser reabsorbits; tan sols minerals com l’or o les gemmes tenien la capacitat de resistir-s’hi i d’aquí el valor que encara se’ls atorga.
Per contra, encara no fa cent anys, hi hem afegit els materials sintètics que no es degraden o que tenen cicles de centenars o milers d’anys. El col·lapse que això ha generat en els organismes vius el veiem dia a dia. Els materials plàstics ho empastifen tot, des dels mars a les muntanyes i des dels laboratoris als estómacs de peixos, tortugues i dofins. La terra sencera és ja un producte embolcallat d’hidrocarburs, plàstics i pesticides que provoquen la mort de milers d’espècies, incloent-hi la nostra, si ens descuidem. L’hem ben cagat de no ser capaços de digerir tot allò que produïm. Que molts d’aquest productes provinguin del petroli ja ens hauria d’advertir de la seva condició.
La nostra obsessió per la permanència, per assolir la vida eterna, per la negació a acceptar els canvis, per a fer productes que no es malmetin, ens està portant, paradoxalment, al punt de l’extinció.
Cagar sempre s’ha considerat un acte íntim i privat, ja que les distraccions entorpeixen una funció que depèn de la relaxació. S’ha de deixar que passi. Però, també, s’espera de les bones maneres que el resultat no quedi a la vista, que les restes siguin retirades i prossegueixin els seu cicle natural de reaprofitament i absorció per part del medi.
Sempre ens trobem, però, gent incívica (especialment als lavabos públics) que estampen els seus residus per les parets, de vegades amb una fúria creativa que sembla voler emular la Capella Sixtina. Que això passi als lavabos públics ja ens dóna una idea de com i perquè hem arribat a empastifar el món fins als extrems que tenim ara. És evident que no tenim una cultura del reciclatge, però tampoc els animals no la tenen i no fan el que fem els humans.
El problema, doncs, és fer productes que no es degraden, que aspiren a la vida eterna i una cultura de creixement sense mesura que pretenen tocar el cel com la Torre de Babel.
Tot allò que no es degrada, que s’acumula, esdevé un vampir, xuclador d’energies, que converteix en morts vivents tot allò que toca.
Que hi hagi corrupció forma part dels cicles naturals. Però, que amb els excrements pintem parets, que el territori s’ompli de deixalles i d’això en fem negoci i bandera, ens condemna a viure en taüts: cobrir-nos amb mascaretes i vies connectades a les nostres artèries que ens alimentin. Tan vulnerables i dependents com nounats o pacients agònics.
No hi ha res més tòxic que allò que és incorruptible. No hi ha res més corrupte que l’acumulació.
Igual que tenim un sagrament de l’eucaristia, dedicat a l’aliment espiritual, hauríem de fer de l’acte de defecar un sagrament, que ens previngui contra l’acumulació i l’estancament, destinat a evitar tot allò que pugui esdevenir permanent, enquistat o paràsit.
L’alternativa és un altre sagrament, el de l’extremunció.
Com més espais protegits, més debilitat i menys biodiversitat. [Foto: Life Climark.][Un article de Nan Orriols.]
Administrar la natura no vol dir estimar-la. En Gabriel Borràs ens parlava, en un magnífic article publicat al número 18 de La Resistència (juliol de 2018] , que la relació entre l’augment dels espais naturals protegits i la desaparició de les espècies és una realitat.
És cert que l’abandonament dels boscos per falta de rendibilitat ha comportat un increment del nombre de senglars, cabirols, etc. També, hi ha més voltors, aufranys i àguiles marcenques. Però a les planes, fumigades amb herbicides i insecticides, molts ocells pràcticament han desaparegut.
Els nitrats dels purins van acabant amb l’aigua potable i, als rius i rieres, les truites, crancs, serps d’aigua, ratbufs, bagres, barbs i moltes altres espècies autòctones ja són gairebé testimonials. Es veuen pocs escurçons i serps verdes o blanques. La introducció d’espècies als pantans com el silur ha estat un veritable desastre, i la construcció de pistes, moltes asfaltades, comporta una pressió social als espais naturals que està destrossant el poc que queda.
Vaig llegir la notícia que al Parc Nacional d’Aigüestortes volen organitzar visites nocturnes per a observar l’univers sense contaminació lumínica. També, es planegen festivals musicals de dies de «bumba-bumba». Diuen que són ecològics, i els organitzen amb l’excusa que donen vida al municipi i que els ingressos es destinen a causes benèfiques. I no es posen ni vermells amb aquest raonament. Ens degradem cada dia més com a espècie humana.
Una altra barbaritat és l’intent de reintroduir l’ós i el llop al Pirineu. Aquestes espècies les vam expulsar. Les vam deixar sense territori i ara tenim mala consciència. Tot plegat només serveix per a torturar-les un xic més i allargar-ne l’agonia.
Tots els estudis subvencionats, els controls per satèl·lit i els articles de savis que, dia sí dia també, van informant de totes aquestes barbaritats, costen molts diners. En Borràs té raó: com més espais protegits, més debilitat. S’ha de gestionar des del territori i s’ha d’entendre que els buròcrates només serveixen per a viure del problema que ells mateixos han creat.
El territori el coneixen els que hi viuen i el trepitgen cada dia. Els que l’estimen. Els que un dia van veure com els buròcrates feien desaparèixer les perdius, llúdrigues, crancs i serps. Segurament, això ja no té remei, perquè si, com diu en Gabriel Borràs, la relació entre el territori protegit i la desaparició d’espècies és una realitat, seria lògic que deixessin de treballar. Però, no serà així. Conclusió: com més administració, menys biodiversitat.
I ara, per acabar-ho de trinxar tot, ens parlen dels Jocs Olímpics, que ens diuen que hem de fer obligatòriament amb la comunitat d’Aragó, presidida pel socialista Lambán, aquell miserable que va aprofitar el 155 per a robar del Museu de Lleida les obres recuperades per Catalunya.
En fi, si no reaccionem i permetem que els nostres polítics ens apliquin injeccions d’estupidesa permanent, podria passar que tinguéssim sis llops i deu óssos al Pirineu i un desert per als nostres fills i néts.
Ramon Comella (Barcelona, 1946). És llicenciat en Química. Molt amant de recórrer i reconèixer el país a peu o amb bicileta, sovint acompanyat d’altre amants de la natura i l’aire lliure.
«En el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. » [Foto: FEOP.][Un article de Jordi Sánchez.]
El 29 i 30 de març vaig assistir a s’Agaró al II Seminari sobre Geopolítica organitzat per la FIOP (Fundació Internacional Olof Palme), sota la presidència d’Anna Balletbò. Participaren en aquestes jornades persones destacades en el coneixement de la geopolítica per haver ostentat responsabilitats, com Javier Solana, exsecretari general de l’OTAN, els ex diplomàtics Javier Rupérez, José A. Zorrilla, Eugeni Bregolat, Juan A. March; l’exministre d’exteriors i expert en geopolítica Josep Piqué; militars experts en defensa com ara el general Pedro Méndez de Vigo i els coronels Félix A. Blanco i Manuel Morato; del mon acadèmic, la catedràtica de dret Internacional de Universitat de Saragossa Natividad Fernández; Mariano Marzo, catedràtic de la UB; Gabriel Colomé, director d’ICPS; Eduardo Berché degà de la Facultat de Dret d’ESADE; Francisco Ruiz González, de la UNED; Andrés Ortega, investigador Real Instituto Elcano; Tomasz Smura, director Fundació Pulaski (Polònia), així com destacats periodistes com Miquel Noguer i Claudi Pérez, d’El País; Xavier Mas de Xaxàs i Robert Mur, de La Vanguardia; Georgina Higueras, d’El Períódico i les aportacions de la visió econòmica, amb Rafael Doménech, del BBVA, i Juan del Alcázar, de Banco Santander.
Els intervinents opinen que la situació actual de la geopolítica demostra que la direcció estratègica de comandament mundial fa uns anys que, en el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. Aquest paradigma indica que la posició dominant dels EUA ja no és la mateixa que en l’època dels equilibris clàssics durant i desprès de la Guerra Freda. Es comprova el ressorgiment de la Ruta de laSeda amb traçats diferents (novament, el dibuix és clau). Josep Piqué, en el seu llibre El mundo que nos viene, l’any 2018 ja feia aportacions en aquest sentit.
Rússia, amb la direcció de Vladimir Putin, fa temps que amenaça Occident, que no vol la proximitat de l’OTAN ni d’armes nuclears, cada cop més a a la seva vora (document de Budapest 1994)… La no proliferació nuclear… Eleccions de 2004 a Ucraïna que es van haver de repetir. Inicia la seva estratègia tot violant els tractat internacionals i envaeix Crimea el 2014… I ara, al final, ha bellugat les peces del tauler d’escacs ambuna guerra envaeix Ucraïna, tot causant un genocidi que no se sap ni quan ni com acabarà.
Parlar de geopolítica és parlar del passat, del present i del futur, però voldria destacar que hi ha un element comú que sempre és el dibuix. A tot conflicte li correspon una reflexió i una reacció, per tant, en el cas de l’enfrontament bèl·lic cal el mapa, la situació de l’ocupació del contrari i el territori que pretén ocupar o dominar. No és el mateix atacar que defensar-se. El dibuix és necessari per ajudar a entendre on som i d’on venim. La historia ha tingut i té els professionals adequats: els geògrafs i els grafistes, que reflecteixen sobre els mapes el que els polítics amb les seves estratègies decideixen.
La lectura de la geopolítica ajuda a entendre què va passar, què està passant i les hipòtesis del que pot passar.
Gràcies, Anna Balletbò, per les teves convocatòries útils, que aporten llum en aquest món tan complicat.
