Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».
També, el podeu seguir en aquesta xarxa social i conèixer alguns dels molts projectes en què participa. Aquí hi trobareu unes més àmplies referències.
La història de les nostres biblioteques no deixa de ser un fet singular. Promogudes per l’Obra Cultural de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, quan la meitat de la població era analfabeta, assoliren un nivell comparable a les de Gran Bretanya i els Estats Units. Malgrat les dificultats polítiques i els atacs contra la nostra cultura (dictadura de Primo de Rivera, Guerra Civil, dictadura franquista) el projecte es consolidà.
De manera força peculiar, el sistema de Biblioteques Populars va estimular i va donar sortida laboral a noies amb formació superior; també, es creà l’Escola Superior de Bibliotecàries i la formació continuada. Durant els anys més difícils, la creixent xarxa de biblioteques va ser refugi i centre de resistència cultural i, en moltes d’elles, s’hi impartien classes de català. La història és extensa i la podeu consultar en aquest vincle.
Malgrat tot, les nostres biblioteques són un model d‘èxit relatiu. En un país tan petit com el nostre disposem de cinc xarxes connexes: Biblioteques de la Diputació, Biblioteques de la Generalitat, Biblioteques Municipals, Biblioteques Universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Fora d’aquestes xarxes hi ha les biblioteques d’ateneus, d’entitats culturals i professionals, de museus, de particulars… Això fa que, malgrat els avenços tecnològics, amb l’establiment incomplet de connexions encara resulti impossible disposar d’un mapa exacte dels fons existents.
Les biblioteques d’avui poc tenen a veure amb aquells espais on el grinyol d’un seti o una conversa audible eren un sacrilegi. Avui, són centres de cultura on, a més de les funcions de préstec, de consulta i d’estudi, s’hi pot trobar música, premsa, audiollibres, s’hi duen a terme clubs de lectura, presentacions, conferències, exposicions, debats, tertúlies i tenen espais especialitzats per a infants i joves, connexions wifi, consultes per internet, préstec de llibres digitals… I
Un altre fet important, possiblement desapercebut per a molts ciutadans, és que s’hagi trencat la desconfiança amb els llibreters, considerats durant massa temps com els fariseus de la cultura, finalment tinguts com a col·laboradors i còmplices necessaris. La creació del Diploma de Postgrau de Llibreria de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB en dóna testimoni.
La nova Biblioteca de Vic Pilarín Bayés serà, sens dubte, una biblioteca moderna, modèlica, un centre de cultura situat en un espai que molts vigatans no podrem oblidar i la seva presència serà, simbòlicament, la resposta d’un poble pacífic i acollidor a la ignomínia. No m’atreveixo, però, a fer conjectures sobre els canvis que per a la ciutat i per als meus admirats treballadors de la Joan Triadú pot comportar el trasllat de barri, d’una complexitat social i cultural extraordinària, però intueixo que n’hi haurà i que hi sabran respondre amb professionalitat i vocació.
Només em preocupa una cosa: que en nom de la necessària adaptació es perdi l’essència de tota biblioteca, que és la disponibilitat i accés als fons, especialment els fons d’autors locals contemporanis. Parlo de més de setanta autors, escriptors i poetes osonencs, l’obra dels quals, en molts casos, roman dispersa o desapareguda. Aquest és un patrimoni cultural que la ciutat de Vic hauria de preservar, reconstruir, digitalitzar i posar a disposició de lectors i estudiosos de casa i d’arreu del món.
No sé quin destí es preveu per a l’actual Biblioteca Joan Triadú, però tenint l’espai i els professionals, destinar-la a aquesta funció em semblaria més una qüestió de voluntat política que de pressupost. Vic no es pot permetre tenir aquest tresor literari i poètic repartit pel nostre galimaties bibliotecari i haver de fer petitoris arreu per a completar el coneixement de l’obra de molts d’ells.
Poso aquest desideràtum sobre la taula de l’Ajuntament de la ciutat, de les Biblioteques de la Diputació i de tots aquells que s’hi vulguin afegir.
Eduard Garrell (Barcelona, 1949).
Mestre en restauració i conservació de suports gràfics. Diplomat superior en llengua i literatura francesa. Entre d’altres, ha treballat al sector editorial i farmacèutic. Ha estat secretari técnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Llegidor i activista cultural.
L’any 1960 el cens era de 738 habitants. El poble estava configurat per quatre carrers, l’església de Sant Joan, el cementiri a can Roura, l’Hotel a la plaça de Cal Baldiró, al seu costat un cinema on també es feia teatre, una Residència de les Germanetes de la Sagrada Familia i botigues de bona qualitat als carrers principals.
Encara es treballava al camp: vinyes, arbres fruiters, maduixes, ametllers i oliveres. El «trull» era al carrer Sant Isidre. Se celebrava els Tres Tombs i la festa major petita girava entorn de l’entitat Germandat de Sant Sebastià. [Recomano la lectura de l’obra escrita de Miquel Ballvé Boada.]
Abans de la Guerra Civil, Matadepera ja havia crescut amb alguns barris amb vocació de cases d’estiuejants. Provenien, bàsicament, de Terrassa, Sabadell i Barcelona. L’altitud del poble (uns 500 m a la plaça de l’Esglèsia) era un bon referent per a la salut. La muntanya de Sant Llorenç amb el monestir romànic en el seu cim, la Mola (1.140 m) és tot un símbol per a les persones que els agrada la natura. En donen fe estiuejants il·lustres com Àngel Guimerà —va escriure la novel·la María Rosa—, l’escultor i dibuixan Ricard Marlet; mossèn Josep M. Ballarín, autor entre altres del llibre Mossèn Tronxo… També, hi estiuejaven empresaris d’alt nivell econòmic i famílies benestants de la zona.
Matadepera va anar creixent (succeïa en altres poblacions catalanes i sobre tot en zones de muntanya i la costa), amb el model residencial ciutat-jardí, un model que avui es coneix com «ciutat dispersa», sent el seu promotor més expansiu Antonio Barata Gual, amb les urbanitzacions de Les Pedritxes, Can Solà del Pla, Cavall Bernat, Drac Parc… Desprès, vingueren Sant Llorenç del Pins, etc.
El poble es va anar aguantant amb el mateix model de ciutat compacta, amb alçades màximes de planta baixa i dues plantes pis. Ha estat possible gràcies a la gent gran de tota la vida i alguna generació a través de les herències dels pares, però n’hi ha que han d’emigrar fora del seu poble per manca d’habitatge a preu assequible o lloguer social.
Allò realment important com a municipi ric és el següent:
La riquesa, per a mi, ve donada per la disponibilitat de serveis municipals. Això vol dir que a Matadepera aquest nivell de serveis municipals és alt, molt alt.
Des dels anys seixanta. aquell poble de pagès, amb la transformació de gran part del territori (exceptuant la protecció del Parc de Sant Llorenç), ha esdevingut un municipi residencial amb un model dispers, però amb riquesa cultural i participativa, uns equipaments municipals que poden ser l’enveja de molts municipis amb model semblant.
Avui, Matadepera té un cens de 9.326 habitants (2019) i pot estar orgullós de tenir un patrimoni immaterial de primer ordre i això es deu a la seva gent i als diferents consistoris que han anat equipant el poble amb singularitats de primer ordre.
Matadepera és igual de ric ara que l’any passat, l’altre i l’altre.
Dels titulars no se’n viu, però de la gent que estima el seu poble, sí.
Així ho veig.
[Des de Calafell, un matadeperenc.]
He començat la meva particular reflexió entorn si aniré o no a votar a les eleccions del Parlament regional de la Comunitat Autònoma de Catalunya. A penes resten quatre mesos i el neguit és cada dia més angoixant. Una angoixa que tant la provoca la pressió dels coneguts més íntims —diguem-ne amics i amigues—, com la dels coneguts més llunyans —usuaris de Twitter. Per això, escric aquestes quatre ratlles, a mode de psicoteràpia electoral, a veure si vomitar en un paper tot el que tinc a la clepsa ajuda a decidir-m’hi.
Sempre he estat poc procliu a exercir el meu dret de votar pel fet que durant decennis (des de 1982 que vaig fer 18 anys), l’independentisme ni era això que ara anomenen la «centralitat política» i, en conseqüència, poc múscul polític tenia, ni les successives escissions de l’espai polític independentista engrescaven gaire a votar-lo. He estat, doncs, un abstencionista militant en la majoria de cites electorals fins que esclatà el que coneixem com a procés. El meu èxtasi electoral arribà, com imagino succeí a la majoria de vosaltres, el Primer d’Octubre de 2017: aquell dia vaig entendre què significa l’empoderament popular, la força del poble, l’empenta de la gent. Malgrat el que va passar el 10 i el 27 d’octubre d’aquell any, encara vaig gosar tornar a votar el 21 de desembre: «Vota, no sigui cas que…».
No sigui cas que governin els del 155, no sigui cas que s’incrementi la repressió, no sigui cas que imputin més compatriotes, no sigui cas que titllin de terrorisme la lluita popular entorn els CDR, no sigui cas que haguem de tornar a agenollar-nos, no sigui cas que el govern no sigui eficaç, no sigui cas que Europa deixi de mirar-nos, no sigui cas que les estructures d’estat s’ensorrin, no sigui cas que els “nostres” oblidin les lleis que van aprovar al Parlament i no compleixin amb el mandat del Primer d’Octubre, no sigui cas que espanyolitzin la política catalana i els mitjans de comunicació públics, no sigui cas que haguem d’enyorar els grisos dels anys setanta davant la brutalitat parafeixista de la BRIMO, no sigui cas que muntem un Urquinaona i ens facin tornar cap a casa, no sigui cas que realment no ens mereixem la independència perquè cadascú té les seves prioritats, no sigui cas que ADIF ens maltracti pel fet de viure a Catalunya, no sigui cas que per dir qui som i què volem ens titllin de nazis i supremacistes, no sigui cas que ens facin avergonyir de ser qui som, no sigui cas que amb els vots dels nostres diputats aprovem pressupostos espanyols i mocions de censura espanyoles i fem president el secretari general del partir del GAL, no sigui cas que siguem els guardians de les claus de les presons on la justícia espanyola empresona polítics i líders civils catalans, no sigui cas que el Parlament de Catalunya rebutgi publicar resolucions al DOGC, nomenar presidents de la Generalitat i ratificar diputats per por a la magistratura espanyola, no sigui cas que no ho tornem a fer mai més, no sigui cas que acabem esdevenint una comunitat autònoma més que suplica un estat d’alarma per a justificar un cobrefoc mentre els professionals sanitaris (metges MIR, infermeria, cel·ladors) guanyen sous de misèria, no sigui cas que els qui ens havien de dur a la independència només puguin dur-nos a «las Comisiones Territoriales de las Comunidades Autónomas con el Gobierno de la Nación», no sigui cas que la mediocritat impregni molts estaments de les administracions catalanes, no sigui cas que tenir carnet sigui un criteri de selecció laboral, no sigui cas que continuï l’espoli fiscal, no sigui cas que hi hagi cases sense gent i gent sense cases, no sigui cas que no passin comptes amb el poble que els ha votat …
El «no sigui cas que» seria interminable.
Tan interminable que agraeixo a La Resistència aquesta breu psicoteràpia electoral. Ja tinc el meu no vot decidit: mai més no em fotreu el pèl. Visca la terra i mori el mal govern! Cuideu-vos, cuidem-nos.
Més enllà dels difunts de la meva família —pare, mare, avis, àvies, oncles i tietes—, que sempre formen part de la memòria, la sang i el disc dur genètic, se m’han mort alguns amics més grans que jo que sempre recordaré. Un d’ells va ser Joan Sayós, fill de Sant Quirze de Besora (1916), mort ja fa 16 anys, el 2004, als 88 anys.
Antic aviador de la República, en tres ocasions el seu avió va ser tocat per l’enemic, però sempre va poder saltar i salvar la vida, encara que alguns rastres de metralla el van condecorar per tota la vida. Acabada la Guerra Civil, va anar a parar a un camp de concentració a França, fins que l’any 1945 va tornar a Espanya. Després va fer el servei militar, va obrir un taller mecànic i va canviar l’aviació per l’excursionisme. Però, enyorat del cel físic, als 62 anys es va apuntar a un curset de paracaigudisme a la Cerdanya i va obtenir el títol de pilot de vol sense motor.
L’any 1992 es va comprar un Coyote ultralleuger, que va pilotar fins als 77 anys. Però, també, era un acròbata del pensament que el 1970 havia publicat en català Un aviador de la República, un recull de memòries i reflexions de la Guerra Civil, narrades amb molta ironia, sentit de l’humor i cap vestigi d’odi ni venjança. Aquest llibre va ser reeditat l’any 1999, en castellà, i acompanyat de fotografies, per l’Asociación Aeroclàsica. Autodidacte empedreït, dominava l’anglès, el francès, una mica el rus i, darrerament, s’havia matriculat a cursos d’alemany.
L’última època de la seva vida se’n va anar a viure a la residència Els Saits de Vic, on jo el visitava. Petit i amb ulls brillants de nen murri, i amb una ment lúcida i preclara, dos i tres anys abans de morir anava cada dia la biblioterca Joan Triadú, on llegia revistes europees editades en francès, anglès i alemany. Aficionat a la lectura, també devorava llibres de filosofia zen, física quàntica i taoïsme.
Joan Sayós Estivill, també conegut com Joan de Milany, possiblement ha estat un dels homes que més m’han sotraguejat l’ànima, tot i ser la persona més escèptica que he conegut.
De petit sempre mirava el cel per veure passar els avions i somniava que un dia pilotaria un d’aquells ocells metàl·lics. Així, quan encara era gairebé un adolescent, als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i aquí va començar la seva trajectòria aeronàutica. Durant la Guerra Civil va volar 800 hores i es va convertir en un destacat acròbata —un dels millors especialistes de l’aviació republicana—, gairebé sempre pilotant els famosos «mosca» russos.
Ladrando a la luna és un compendi de pensaments i aforismes on Sayós resumeix la seva visió de lliurepensador sense traves: renega de totes les pàtries i els “ismes” i sosté —amb un humor a prova d’antiaeris— que «només seríem responsables de nosaltres mateixos si haguéssim escollit la vida i no existís la mort; si haguéssim elegit el nostre cos, raça, sexe, ambient, temps i cervell». Per a ell, «la jugada mestra de la natura és no permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat».
El bon amic Sayós, que vaig conèixer quan ell ja era un jubilat, va escriure: «No hi ha més univers que el que alberga el teu propi cervell, una salsa de càrregues elèctriques inestables dins d’una molla corruptible. Si el passat ja no existeix i el futur és un potser, si haguessis escollit la vida i no existís la mort, si haguessis escollit el teu cos, la raça, el sexe, el teu ambient, el teu temps i el teu cervell, aleshores series responsable de tu mateix i dels teus actes.”
L’enyorat Joan de Milany, que n’havia vist de tots colors, explicava que per alguna misteriosa desraó esdevenim nounats en un país que no hem triat, i creixem entre un grup de persones que tenen un llenguatge i una cultura que hem d’assimilar com la llet de la mare. Fins que en una edat totalment acrítica, el sentiment d’integració al clan i de diferenciació amb els estrangers de mica en mica es va infiltrant en el subconscient dels individus. Després ―deia―, «a mesura que les circumstàncies ens porten a contactar amb éssers i ambients menys familiars, i depenent de com es desenvolupin, ens convertim en exaltats patriotes o en pacífics amants de la llar i el terròs. Tanmateix, quan els nens es fan adults, magnifiquen l’orgull d’haver nascut en un lloc concret. Les persones necessiten superar el sentiment d’inferioritat i la por a l’aïllament; per fer front a aquest pànic còsmic senten que formen part d’una tribu benemèrita, superior a les altres tribus, a les que odien i tenen per enemigues».
Sayós va escriure que «els setanta quilos que sol pesar un cos humà estan governats pel cervell, una glàndula d’un quilo i mig. Tot el que anomenem consciència s’hi troba concentrat: dolors, angoixes, pensaments, creences, coneixements i manies. Però una lleugera variació de les condicions electroquímiques d’algunes neurones modifica les accions físiques del cos i, de vegades, les conviccions». Segons ell, això passava perquè «el cervell és drogodependent i reacciona a impulsos de microvolts i mil·ligrams».
Estava convençut que estem controlats per la química i som un complex químic. La seva sentència era contundent: «Quan una droga, una pastilla, una beguda o un producte injectable és capaç d’anestesiar-nos, d’alterar el nostre humor, de tornar-nos bojos o de matar-nos, creure que no som dependents de la química és tancar els ulls a l’evidència».
Sobre les qüestions amoroses, Sayós explicava que «els individus extravertits busquem solucions directes de caràcter físic, mentre que els introvertits s’inclinen per divagacions poètiques —o platòniques—, en què l’objecte de l’amor té caràcters gairebé divins». Per a ell, limitar-se a somniar, «amb el temps resulta una quimera sense sentit. Si per mala sort una persona no té atractius físics —i socials—, comprova en carn pròpia que l’amor correspost no el determinen les qualitats espirituals, sinó les zoològiques». També, deia que els mascles anhelem «les femelles més excitants; i a les femelles, el zel les porta a buscar els mascles més vigorosos, mentre que els animals físicament de segona fila s’han de conformar amb les restes. Com la llei del galliner, una variant molt precisa de la llei de la selva».
En el seu llibre Ladrando a la Luna, també va descriure de manera molt crua la seva visió del món espiritual: «La religió és un conjunt de conviccions que un individu o un grup considera transcendents i que són bàsicament una protecció sentimental. Més enllà de qualsevol barrera crítica, es tracta d’admirar el que es troba més enllà de la percepció demostrable».
La seva visió de la diversitat humana —sovint injusta— era d’una cruesa colpidora: «Hi ha nens formosos i intel·ligents, criats entre el benestar i les carícies. D’altres estan tolits, són cecs, bojos o estan destrossats per la fam i les pallisses. Hi ha homes i dones alegres i afortunats, i vells solitaris corcats per la misèria o amb el cervell desfet per l’edat i l’esclerosi. Però aquesta divina administració de la justícia sempre troba justificació entre els devots».
Tot i haver vist la Guerra Civil des de la perspectiva elevada dels avions mosca, la seva òptica del drama bèl·lic era contundent: «Les guerres son orgies sanguinolentes on es maten i assassinen persones a milers, i de vegades a milions; però només ens commou l’anècdota individual d’algú que ens és familiar, o un famós. La resta són xifres abstractes, pura matemàtica, igual que els camions que porten els porcs a l’escorxador. Qui hagi assistit a l’acte pietós de la matança del porc per degollament, segurament admetrà que els seus crits i convulsions no deuen ser massa diferents dels que proferiria qualsevol criatura humana si la degollessin en viu. La gent que omple autocars per a presenciar el sofriment d’un animal que agonitza mentre omplen un cubell amb la seva sang, probablement trobaria més incitant la festa si la víctima fos un home».
Segons Sayós, «la vida és una dolorosa il·lusió imposada per la natura. Si no satisfem les seves exigències i, fins i tot els seus errors, ens condemna al sofriment, i a canvi, ens proporciona el plaer d’acatar els seus dictats i rebolcar-nos-hi, ratllant la sensualitat i el goig anímic. Però els sentits són tan efímers com la vida mateixa i totes les glòries i les pompes, al final, queden reduïdes a pols de fosfats i carboni. Tan li fa si el cos descompost havia estat un gran personatge o un gori·•la del zoològic».
Tanmateix, malgrat el pessimisme latent en les seves paraules i en el seu pensament, el seu llegat humanista i la seva bonhomia són d’un nivell estratosfèric. Si durant la meva trajectòria com a periodista potser he entrevistat a més de mil persones, Joan Sayós és, ben segur, la persona que a la meva vida més m’ha tocat la fibra o m’ha arribat a l’ànima. Descansa en pau, amic Joan.
[Un article de Jordi Sánchez.]
Amb la crisi econòmica iniciada en el segon semestre de 2007 encara no resolta, ha vingut a sumar-se la pandèmia de la covid en una comarca sense treball, perquè de les 42 comarques que té Catalunya el Baix Penedès és la que té més atur. Només li faltava això.
Darreres noticies de tancament d’indústries: Saint-Gobain (la Cristallera), a l’Arboç, vol acomiadar 122 treballadors i la industria Bosch, a Castellet i la Gornal, uns 300 treballadors. Cal tenir present que la temporada turística ha estat curta i limitada per les circumstàncies de la covid.
Els darrers deu anys, essent benèvol, la política ha estat incapaç d’arribar a iniciar adjudicacions de projectes de fa massa temps, per exemple:
Quant a les persones a l’atur (que són moltes), cal fer projectes municipals que ajudin a resoldre moltes mancances —que de vegades són petites coses— i a millorar la imatge dels municipis. El Consell d’Alcaldes és una bona eina per a tirar endavant aquesta iniciativa.
Si deixem de formar la gent, el futur que ens espera serà pitjor que el que tenim ara. Volem un país millor: comencem per la comarca.
Durant 23 anys (des de 1968 fins a 1991) el restaurant Les Gorgues, a pocs quilòmetres de Roda i al costat del riu Ter, va esdevenir el paradís de la gresca, una illa gastronòmica, lúdica i romàntica enmig de les preocupacions quotidianes. Amb el temps, es va convertir en centre de reunió d’intel·lectuals, artistes, capellans progressistes, bohemis, parelles anònimes, surrealistes i dadàs, joves iconoclastes i colles de tota mena que hi anaven a celebrar noces de plata, casaments, acomiadaments de solteria i congressos de bromistes. Bàsicament, però, era un reducte de militants catalanistes i antifranquistes.
L’any 1968, el vigatà Jaume Panadès i la terrassenca Francina Tort, van obrir les portes del restaurant. S’havien conegut i casat al Brasil, i quan van tornar a Catalunya van decidir començar de zero i provar sort. Mai no s’havien imaginat les hores de bona maror i el fotimer de vetllades agradables que la clientela de les Gorgues acabaria gaudint entre les parets d’una antiga masia desballestada, que van condicionar, decorar i convertir en un hostal digne de l’època del bandoler Serrallonga.
Els començaments van ser difícils; de fet, el mateix Panadès havia fabricat més d’una taula amb les seves mans. De mica en mica, però, el local va anar prosperant; amb tot, algun despistat hi acudia pensant que era una casa de barrets, a causa del lloc apartat on es trobava. Els propietaris van fer-se una clientela molt fidel, s’ho van passar molt bé i es van poder guanyar la vida.
La cuina era casolana, de pagès, especialitzada en pa amb tomàquet i pernil, formatges, escalivades, carn a la brasa, allioli, arengades i teca fàcil de preparar. La decoració, a base d’escopetes antigues, ferros forjats, escultures, repussats elaborats per Antoni. A. Portussach, El Tendre, forques i eines antigues de pagès, conformava un espai típic i acollidor.
En Jaume i la Francina conservaven un pergamí en què el director teatral Joan Anguera, avançant-se a Ikea, havia cal·ligrafiat la «Declaració d’Independència de la República Catalana de les Gorgues». El pergamí el conservaven a dins d’un tub de llauna; però, cada vegada que la Guàrdia Civil acudia al restaurant, el propietari treia el document del porta-pergamins i l’amagava en un lloc de difícil localització, per por a les represàlies en cas de registre.
L’anecdotari relacionat amb el restaurant és molt ric i variat. Una vegada, l’escultor, drapaire i poeta Antoni A. Portussach, El Tendre, que tenia la força d’un bou, es va dedicar a arrossegar tot sol una pesadíssima tartana per l’exterior de la casa. En una altra ocasió, el mateix personatge va comprovar com, a l’hora de marxar, la seva moto Lambretta no s’engegava; la solució va ser fàcil: va aixecar la màquina a pes de braços i la va llençar al riu des del pont.
Les Gorgues tampoc no es va escapar d’un registre per part dels números de la benemèrita Guàrdia Civil que cercaven un home segrestat per ETA; el resultat va ser que van esbotzar una porta a puntades de peu, que va resultar ser la cuina. Records entranyables d’un temps que no tornarà.