D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
L’Estat ja no cuida les formes. Finalment s’ha descarat del tot. Ja aplica la repressió sense miraments. Jutges, partits unionistes, Opus, VOX, monarquia…, tots a l’una contra l’independentisme com a opció democràtica de molts catalans.
El president Sánchez no coneix Catalunya, però creu que, amb tots els mitjans de comunicació a la mà, ja siguin de dretes o d’esquerres, l’operació Illa pot impedir una majoria independentista, en vots i en diputats.
On era Salvador Illa quan el 1r d’Octubre, al crit d’«a por ellos», la Policia i la Guàrdia Civil van venir a apallissar els catalans que volien votar?
On eren Salvador Illa i el que queda del PSC quan Rajoy va aplicar l’article 155 i van demanar a les empreses que marxessin de Catalunya?
On era el catòlic practicant Salvador Illa quan els presos van ser maltractats i menystinguts per la Guàrdia Civil en els trasllats a les presons?
On era quan Jordi Turull va ser detingut en ple procés d’investidura com a president de la Generalitat?
Considera que el judici als presos polítics, inclosos els Jordis, ha tingut les mínimes garanties de presumpció d’innocència?
De fet, Illa, com tot el PSOE i els partits unionistes, creu en la transició controlada pel franquisme que imposen una monarquia i una Constitució feta encara sota la vigilància dels militars. Hi creu perquè ja li va bé. Hi creu perquè els que s’acosten a tots ells gaudeixen de privilegis: viuran sempre emparats per càrrecs o portes giratòries, com el president José Montilla o l’alcalde Joan Clos; i ara també veurem el Sr. Iceta gaudir de l’obediència.
Què en pensa, Salvador Illa, dels presos i exiliats? Pensa que el president Puigdemont és un «fugao» tot i que és europarlamentari? Què en pensa, del rei emèrit?
L’operació Illa costa d’entendre. Crec que els savis de La Moncloa van pensar que podien vendre un producte per inputs publicitaris. Van pensar que la mala gestió com a ministre de Sanitat quedaria compensada pels minuts de televisió, i que ningú no recordaria les rodes de premsa amb generals i militars que ara, això sí, ja s’han vacunat.
Crec que s’han equivocat. Crec que encara no han entès el dol que ens han fet patir a molts que creiem en la democràcia i el dret a l’autodeterminació. I que l’operació Illa és riure’s descaradament dels presos i els represaliats polítics. I de tots els exiliats.
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
Coberta de La tragèsdia de ca’l Pere Llarch, d’Eduard Girbal.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
D’un temps ençà han aparegut paraules que defineixen noves situacions en el camp de l’urbanisme com poden ser les següents:
Resiliència, capacitat d’afrontar l’adversitat. Els municipis han d’estar equipats i els ciutadans preparats per a la resiliència.
Ecocidi, destrucció del medi ambient d’un territori de forma intencionada. Fins i tot el tracte que es dóna als immigrants.
Energia verda, és la que s’obté de les fonts naturals i en principi inesgotables, com poden ser la eòlica, geotèrmica, hidroelèctrica, solar, etc. S’ha d’anar cap a un urbanisme més sostenible.
ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) que corresponen a l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per transformar el nostre món de forma més sostenible. Hi ha 17 objectius que s’han d’assolir per a respectar el medi ambient.
Economia circular, gestió dels residus a través de les 3R (reduir, reciclar, reutilitzar). Els nuclis de població han de preveure aquest model.
Gestió integral de l’aigua, recursos hídrics incidint de manera global en tot el cicle de l’aigua, així com del litoral i les platges. Models de contractació i de control de la gestió amb equitat, eficàcia i sostenibilitat per a adaptar-se al canvi climàtic.
Smart city, ciutat intel·ligent. Aplicar les noves tecnologies per a tenir un desenvolupament sostenible, tant en els aspectes operatius com en els socials i ambientals.
Green city, es una altre manera d’ocupar el paisatge, tant en la concepció de disseny urbà com de l’edificabilitat. Del que es tracta és d’aconseguir reduir la contaminació de CO2 i que la petjada ecològica de l’acció humana sigui equilibrada en el medi ambient, «ciutats com boscos».
Reflexió
Aquets nous escenaris que s’han introduït en el nou urbanisme faran possible aconseguir unes poblacions més sostenibles mediambientalment.
El planeta que habitem els éssers vius necessitava aquesta reflexió. De ben segur que la Covid-19 ens està forçant en aquest camí, ja que queda clar que era necessari aturar el ritme desenfrenat que duia la humanitat.
Els sil·logismes també aporten reflexió des d’Aristòtil i ajuden a posar en ordre els pensaments i les vivències.
La veritat, en l’àmbit de les relacions humanes, que la majoria som capaços de copsar, és sempre una veritat esbiaixada i generalment complaent. La veritat última s’amaga sempre, sovint no és escoltada i moltes vegades és tossudament negada.
Aquest fet ha estat sempre una eina útil per als qui ostenten qualsevol mena de poder, des del familiar fins als grans poders institucionals. Sempre ens hem enganyat els uns als altres d’una manera més o menys intencionada. I és que els instints bàsics, els desitjos i inèrcies de la vida humana són filtres pels quals sotmetem totes les altres qüestions socials. Aquest és un dels motius principals que encara estiguem tots plegats sotmesos, amb més o menys intensitat, a tota mena d’humiliacions, vexacions, discriminacions socials, governs de tota mena i múltiples autoenganys.
És que no estem preparats per a la veritat?
Partint d’aquesta situació és prou clar que la majoria de governs —per no dir gairebé tots—, mai no actuen en benefici de la població sinó que ho fan sempre pel manteniment de l’estatus imperant, pels privilegis adquirits i en favor d’allò que anomenen l’ordre social. Tots tenim clar que només actuen solidàriament o pel bé comú quan s’hi veuen totalment obligats.
Un dels arguments més utilitzats pels governants de tot el món per a no dir la veritat és que el poble no està preparant per a saber-la. Per a ells, que el poble sigui coneixedor de la veritat portaria al caos, a la violència i destrucció dels sistema establert. Però tots tenim clar, també, que no es pas així, sinó que és la mentida la que porta al caos, a la por i a la violència, i no pas la veritat.
Perquè la gran violència exercida contra els altres i contra nosaltres mateixos , l’esclavitud, els genocidis, etc., mai no són fills de la llibertat sinó de la mentida, de la por i de l’obediència cega i malaltissa. De la llibertat, si és veritablement llibertat, només en pot néixer concòrdia, ajuda mútua i responsabilitat.
Però, per què en una societat que en diem madura no podem exigir la veritat? És que potser no la volem saber? Perquè jo no em crec pas que, per exemple, els polítics espanyols, com ara en Sánchez, l’Iceta, o en Rajoy, o alguns dels nostres estiguin preparats per a saber la veritat i nosaltres no. Més aviat creuria que estan millor preparats per a treballar amb la mentida que no pas per a exercir la veritat.
Cal, doncs, preguntar-nos per exemple: en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens diuen la veritat? Per què ara hauria de ser diferent? Per què ho haurien de fer si no ho han fet mai? Ha passat alguna cosa que ens faci creure que ara es preocupen per nosaltres? Tots sabem que la resposta és negativa.
La mentida és, doncs, dins de totes les institucions, les econòmiques i culturals, o religioses i està impregnada en totes les àrees de la societat, des de la família, fins a les empreses o les institucions locals. Això no és pas gratuït i ens passa factura a tots, perquè crea una societat desconfiada, malalta, egoista i també dòcil amb el sistema i sense poder generar respostes útils per a la regeneració.
I sense la veritat no podem ser ciutadans lliures, ni ser responsables —ni individualment ni col·lectivament— per a prendre decisions importants o reaccionar tal com voldríem davant injustícies flagrants o accions totalitàries.
Tot això ho escric arran de la postal de Nadal que em van enviar del nostre pres polític Jordi Turull que fa cita d’Hilari Raguer (1928-2020), monjo de Montserrat:
«La llibertat s’ha d’exercir, si no no és res. I exercint-la segurament es perd llibertat. Però si no la fem servir, no hi ha llibertat.»
Doncs, això, com és possible que acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació? Si sabem que la llibertat és indispensable i s’ha de lluitar sempre per no perdre-la, per què no l’exercim?
El torrent de la Corbatera, dit popularment Cobertera. [Foto: Ajuntament de Calafell.][Un article de Jordi Sánchez.]
El terme municipal de Calafell, té actualment tres rieres o torrents: el de la Corbatera (popularment pronunciat Cobertera), amb el seu afluent de Montpaó, i els de la Casa Nova i de la Casa Vella a Segur. Hi ha algunes rases, com per exemple la del Meix i d’altres que conflueixen en els torrents citats.
El més important és el de la Cobertera, és el que recull més conca hidrològica del terme. Aplega aigües dels municipis veïns a la part alta del nostre terme: Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i el municipi de Bellvei. Continua aigües avall des de l’indret conegut de les Escodines, a tocar de la carretera TV-2126 (davant de l’accés del camp de golf de la Graiera) fins a la cruïlla del torrent de Montpaó. En aquest recorregut es troba el petit congost amb la Balma de la Graiera, probablement la primera petjada de l’ésser humà en el nostre terme. També, ben a prop, hi tenim Barraques de pedra i la Cova Foradada a la muntanya de l’Escarnosa. Continuant cap avall hi ha la torre de guaita del Casalot del Viola i abans de travessar el pont de la C-31 hi tenim el camí de Vilanova. En el darrer tram hi trobem l’Estany Llarg fins al sorral de la platja de Calafell.
L’Estany Llarg té una singularitat especial, ja que a l’indret per on hi passa el ferrocarril brolla aigua dolça. Probablement, els pobladors cossetans (ibers) ho van tenir molt en compte per a establir la seva fortificació, la ciutadella davant del mar, a una cota que els permetia tenir una visió eficaç i la protecció necessària. A l’Estany hi ha fauna i flora autòctones, a conservar i protegir, amb què cal executar un projecte fet l’any 2009 per l’Ajuntament.
Aquest torrent de la Cobertera és molt singular i al seu entorn hi han conviscut nòmades, pagesia, guerrillers…, però el que vull destacar és el desguàs i escorrentia de les aigües de la conca que hi aboca. Només cal veure las seves dimensions —tant d’amplada com d’alçada de les seves parets— per a entendre la importància d’aquest torrent.
La gent de més edat de Calafell donen fe de les vegades que l’han vist baixar fins a l’alçada de la carretera de la Santa Creu de Calafell, avui C-31, i la rierada de l’any 1962, on les tendes del càmping van anar a parar a mar.
Cal mantenir-lo net i endreçat, perquè també forma part del nostre patrimoni.
La brutalitat de la nostra espècie és tan gran que, per imposar les nostres creences o controlar un territori conquerit, executem els nostres iguals emparats únicament i exclusivament per la llei de l’odi i la brutalitat. No pot existir cap llei que empari la pena de mort.
Dos mesos abans de morir, el dictador Francisco Franco va ordenar l’execució dels militants del FRAP Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i també dels militants d’ETA Jon Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegi Etxebarria. L’execució, el 27 de setembre de 1975. La mort del criminal Franco, el 20 de novembre de 1975. Cal recordar que Franco entrava a les esglésies «bajo palio», com una autoritat religiosa. Va ordenar l’execució de milers de persones i va nomenar l’actual rei emèrit, Joan Carles de Borbó, com al seu successor.
Iran segresta el periodista iranià exiliat a França Ruhollah Zam. La televisió iraniana diu que aquest líder dels disturbis va ser executat a la forca el dissabte 12 de desembre de 2020. Tenia 47 anys i denunciava un règim religiós i criminal. La brutalitat i la misèria humanes, aterrint en nom de l’aiatol·là Khomeini.
L’expresident Donald Trump, que ha d’abandonar el Govern el gener de 2021, impulsa l’execució de cinc condemnats a mort. El dijous 10 de desembre de 2020 va ser executat Brandon Bernard, de 40 anys, i el divendres 11, Alfred Bourgeois. El fiscal de l’Administració Trump assegura que simplement compleix la llei. No diu, però, que trenca una tradició de 130 anys de no ordenar execucions durant la transició presidencial. Si es compleixen totes les execucions previstes, Trump serà el president que haurà ordenat executar més condemnats durant els darrers 100 anys: 13, des de juliol de 2020. És la venjança per la derrota electoral. Sí. També sap que el candidat demòcrata Biden vol abolir la pena de mort.
La brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut. Europa no permet la pena de mort. És per aquets fet que l’Estat espanyol no l’aplica. Pensar que dels crims del franquisme se’n beneficien l’Església actual, la monarquia i tots els «Gobiernos de España», inclosos els feixistes de VOX i els Comuns de la Sra. Colau, provoca repugnància i molt dolor.
Pensar que els nostres fills i nets encara els administra l’herència d’un criminal fa que tots els déus i els seus fanàtics servidors continuïn odiant i creant, repeteixo, molt de dolor. Ho fan per plaer. La mort dels altres justifica la seva existència.
Toni Coromina i la seva família el 1r de maig d’enguany, en què va celebrar el seu 65è aniversari. [Foto: Facebook Toni Coromina.][Notes de Xavier Borràs.]
Poc abans de la matinada del passat diumenge, 22 de novembre, ens arribava l’escarida, freda, pètria notícia de la mort de Toni Coromina (Vic, 1955-2020), l’escriptor i periodista vigatà que ha estat entusiasta col·laborador de La Resistència des del primer moment i sense defallença.
L’endemà mateix, vam publicar una entrada d’urgència al blog per a informar-ne els lectors i tenir molt presents la família (dona i fills) i els amics, coneguts i saludats que una hora o altra van tractar amb ell. De fet, des que vam tenir notícia, per part seva mateix, de l’ingrés a l’Hospital de Vic, on s’havia de sotmetre a un seguit de proves, vam estar en contacte.
Així, el 1r de novembre ens comentava que havia de sotmetre’s a una broncoscòpia. Aquell mateix dia, a la tarda, amb motiu de l’aparició del número 43, d’octubre de 2020, de La Resistència –en què apareix el seu comentadíssim article sobre Joan Sayós, l’aviador de la república—, ens feia saber que no sabia quan ens faria «arribar la propera columna. Des de l’ hospiral ho tinc complicat. Miraré, si puc, que ho envïi des de casa al meu fill Akram, a través del meu ordinador».
I tal dit, tal fet. Per via d’un missatge de correu electrònic vam rebre la columna que publiquem en aquest número 43 de La Resistència i que esdevé, pòstum i premonitori, perquè ens hi parla, a través de la memòria del naixement dels comitès antirani a la comarca d’Osona, dels primers ecologistes, un moviment que esdevé, ara, tan necessari en temps de contaminació, canvi climàtic i pandèmies. Encara, en dies posteriors estava amoïnat per unes correccions a l’article «que no puc fer amb el mòbil». Vet aquí un petit exemple de la gran professionalitat d’aquest periodista de pedra picada.
El dia 7 de novembre, encara ens va informar que, un cop feta la prova estant a l’hospital, havia resultat positiu al SARS-CoV-2, però que era «asimptomàtic» a la Covid-19 —i n’estava content.
La seva mort, del tot inesperada, doncs, ha causat un profund dolor i buit arreu. Encara ara, molts dels seus amics se’n fan creus. Tanmateix, alguns d’ells, col·legues del periodisme, l’escriptura i la faràndula se n’han fet ressò al llarg dels darrers dies, com podeu veure en aquests vincles:
[Si sabeu de més articles, feu-nos ho saber i els afegirem aquí mateix. Gràcies.]
TONI COROMINA
Vic, 1955-2020.
El seu llibre Cafè Vic (2007), és un retrat de la contracultura als anys setanta i vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]
Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
Des de l’any 1987, periodista a diversos mitjans de comunicació: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja, La Resistència.
Coautor del llibre Rebotiga d’Il·lustres, amb Albert Om. Premsa d’Osona 1989.
Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
Publicació del llibre El que la sigue la persigue, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
Autor del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
Col·laborador a NacióDigital (Osona.com), des de 1995.
Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a La Vanguardia (des de 1991-fins al 2018).
Autor de la novel·la A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites(2014), Témenos Edicions.
Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
Autor del conte infantil La rita i en Kubala, amb il·lustracions d’Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
Autor del llibre El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona. Osonament, 2019.
