Orson Welles és Wliliam Randolph Hest a Ciutadà Kane. [Arxiu LR.][Un article de Josep Maria Sebastian.]
Els mitjans, tot i tenir a l’abast unes eines tecnològiques que poden fer el que fa anys ni se somniava, continuen completament destarotats. No tota la culpa és, però, de les noves tecnologies, la cosa ve de més lluny. Al meu entendre, la decadència de la premsa es va iniciar en el mateix moment que el quart poder va passar a ser el majordom del poder que el subvenciona o inverteix.
A Ciutadà Kane hi ha una escena en la qual l’amo de la major part de diaris dels EUA, interpretat per Orson Welles en el paper de William Randolph Hearst, li diu a un corresponsal:
— Prengui nota, per a demà vull de titular de portada que hi ha guerra a Cuba. I el periodista respon:
— Si no hi ha cap guerra a Cuba! —respon el periodista.
— Vostè faci el titular, que la guerra ja li posem nosaltres” —li etziba el magnat.
En tots els diaris on he treballat hi ha interessos que són per sobre de la veritat i la independència que pregonen en les seves portades. Els propietaris han estat gent molt allunyada de l’ofici. Jo mateix he treballat per a dos empresaris d’embotits, per a un pellaire i per a un propietari de sales de festa. En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis. Vaig pensar que a l’industrial, si s’hagués dirigit directament a mi, li hauria sortit més econòmic. El suposat diari independent em va condemnar al silenci i a l’empresari el van nomenar no sé què de l’any.
Amb els mitjans digitals sembla que la cosa no millora, l’impulsor d’una plataforma catalana de notícies assegura que només l’interessa el nombre de clics que genera cada notícia, sigui o no falsa, manipulada, poc contrastada i menys contextualitzada. Mentrestant, la premsa tradicional va buidant les redaccions de periodistes —que són substituïts per becaris que treballen per molts menys diners.
Per a il·lustrar el tema he triat la pel·lícula El gran carnaval, de Billie Wilder. Una galeria minera s’enfonsa, un home hi resta atrapat i totes les mirades s’adrecen al tràgic succés…, incloent-hi la de Charles Chuck Tatum (Kirk Douglas), un periodista que han acomiadat i que veu l’accident com un mitjà per a tornar al capdamunt de la seva carrera. Quan tots els altres mitjans comencen a envoltar l’home atrapat i el seulamentable estat, Chuck Tatum es fa càrrec de la situació i aconsegueix que el vinguin a rescatar de la manera més lenta possible per així donar espectacularitat al succés i escriure cada dia un capítol dels fets.
En aquest formidable estudi del costat més ocult de l’ésser humà i dels mass media, el genial director Billy Wilder combina el seu àcid cinisme amb un repartiment excepcional encapçalat per Douglas, Jan Sterling i Frank Cady. Aquí en podeu veure un tràiler:
Sabem avui que el que en diguérem feliços anys vint! van acabar tràgicament. Crisi econòmica, dècades sagnants dels anys trenta i quaranta amb grans guerres i ascens del feixisme i de l’estalinisme. Ara, que l’inici d’any i de dècada ens convida a fer balanç d’on som, podem afirmar tristament que iniciem els nostres anys vint del segle XXI, tot salvant les distàncies i les morts, més a prop de com començàvem els anys trenta del passat segle que no pas els anys vint.
L’únic avenç significatiu és que sembla que el feixistes del segle XXI no desitgen l’extermini físic de l’adversari, sinó o bé que no arribin a casa, en el cas dels immigrants, i negar-los els drets bàsics si ho fan, o bé expulsar de la vida política i social, silenciar i empresonar, els seus enemics interiors, com són les esquerres, la diversitat sexual i familiar o les nacions sense estat. Tret d’això, no exagerem quan constatem que som en un escenari pitjor que fa cent anys.
De la mateixa manera que passa a Espanya amb l’actual ascens del neofranquisme, per més que dir-ho escandalitzi a molts, sí que podem afirmar que vivim aquí i arreu en models molt pròxims al feixisme. Per suposat que els graus de violència no són els mateixos. Però, com queda clar a l’Estat espanyol, l’única diferència entre ara i el franquisme és aquest, el grau de violència exercit, i no tant una diferència substancial dels objectius polítics. Són, de fet, dos moments diferents d’un mateix projecte polític. Els nivells de violència que va exercir Franco són els que calien per a fer possible que avui es puguin mantenir les seves conquestes polítiques sense necessitat d’exercir els mateixos graus de repressió. Les oligarquies, les cúpules judicials, policíaques, militars, la premsa, la memòria històrica o la qüestió territorial, com veiem diàriament, poc es diferencien del que Franco o Fraga haurien desitjat per a l’Espanya actual.
A nivell global, els exemples de processos reaccionaris són llargs d’enumerar. Des de la Rússia autoritària de Putin, al populisme cínic, inhumà, conservador i ultranacionalista de Trump; una Xina que s’erigeix com a nova potència global amb el pitjor dels dos sistemes: un estalinisme neoliberal que sembla ser el model secretament desitjat per la resta de grans potències; la tirania d’Erdogan a Turquia, que es permet bombardejar països veïns per a dur a terme un genocidi etnopolític contra els kurds de Rojava –la revolució feminista i llibertària que representava una última esperança per a un mon millor–; el fanàtic de Bolsonaro, al Brasil, cremant l’Amazones, elogiant els règims militars dels anys setanta i desfermant més terrorisme d’estat i patronal contra els indígenes; un Xile que també desferma una repressió policíaca contra la població, pròpia dels temps de Pinochet; un cop d’estat a Bolívia dels sectors conservadors, catòlics i racistes contra el que havia estat l’únic president indígena en cinc segles a les Amèriques; una premi Nobel de la Pau avalant el genocidi ètnic dels rohingyes a Birmània; una UE indiferent a la tragèdia dels refugiats i la guerra de Síria, i còmplice amb els abusos d’estat sobre la ciutadania en el cas català, que és ja una crisi democràtica europea.
Steve Bannon, exassessor de Trump, poderós políticament i econòmica, està decidit a expandir la ultradreta als cinc continents, i ho està aconseguint. A través d’un ús intensiu i maquiavèl·lic del Big Data i d’un discurs i un programa clar, ha creat una veritable internacional de la ultradreta, adaptant-la a cada estat per a fer que adquireixi un paper creixent. Un èxit que les esquerres i l’altercapitalisme hem estat incapaços d’aconseguir. I és que, com reconeix el milionari Warren Buffet, «i tant que hi ha lluita de classes, i la meva l’està guanyant de carrer». En efecte, creixen les desigualtats a velocitat alarmant, es retallen els drets civils i les democràcies polítiques, la democràcia econòmica no arriba i s’estenen els discursos racistes, antiimmigració i de nacionalismes estatals dominants i excloents.
Aquest nou feixisme del segle XXI creix i es consolida arreu del món en diversos formats, però amb uns mateixos denominadors comuns que podríem concretar en un populisme de dretes, autoritarisme, centralisme, ultranacionalisme d’estat, neoliberalisme econòmic i conservadorisme reaccionari en drets, llibertats, igualtat i mecanismes de l’estat de dret per a protegir minories o sectors més febles. Molts països deixen de ser estats de dret per a esdevenir, desacomplexadament, estats de dretes.
A més de l’ascens del feixisme —explícit en casos com el de VOX o Le Pen—, veiem una tendència encara més temible. Assistim atònits al fet que el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política. Enlloc de la ferma oposició que el feixisme del segle XX trobava a les democràcies liberals i els socialismes, avui les dretes institucionals que es deien moderades i demòcrates accepten i mimetitzen cada cop més el discurs de la ultradreta. L’Espanya d’ara, amb un Casado i un Ciudadanos més histriònics que Abascal, n’és un clar exemple. I un PSOE que fins a trobar-se entre l’espasa i la paret, també s’afegia al club de la repressió d’un nacionalisme d’estat, excloent i assimilacionista, del todo por la patria, per no dir supremacista Tant, que ni es perceben ells mateixos com un nacionalisme, sinó com a portadors d’un mandat diví, que anomenen patriotisme.
Les esquerres, per la seva banda, hi reaccionen de manera tímida i dubitativa, sense un projecte propi clar. Ja sigui a la socialdemocràcia, al comunisme o a l’anarquisme —o el que en queda. Quan existeixen, caminen, com Podemos, sense un rumb clar, a remolc i en reaccions de curta volada i profunditat a aquest mateix discurs. Tret de la CUP, un cas singular a la política europea i global, que sí sembla tenir un programa transformador més sòlid.
L’esquerra més sistèmica, els autodenominats partits socialistes, ja fa temps que han renunciat al seu rol fundacional. No van intervenir, ni tan sols a nivell discursiu, per a avançar cap a un capitalisme de rostre més humà quan tot cridava a fer-ho, després de l’esclat de la crisi financera de 2008. Hauria estat fàcil aleshores assolir nous consensos globals de caire progressista, que inclús el liberal Sarkozy convidava a plantejar, on, sense arribar a canvis revolucionaris, sí que es poguessin implementar mesures de control dels abusos de les oligarquies sobre la ciutadania i un major repartiment de les rendes globals, amb mesures com la reducció d’hores de treball amb igual salari, sistemes de rendes universals garantides, i major taxació sobre beneficis financers i dels generats per l’expulsió de treball humà amb l’entrada de la robòtica. Ben al contrari, dotze anys més tard, tots els indicadors mostren un important creixement de les desigualtats, i els grans grups econòmics i el neoliberalisme en conjunt n’han sortit reforçats, malgrat tenir en la seva pròpia definició el germen de noves crisis cícliques i inevitables.
Una abdicació que, sens dubte, és un dels grans responsables de l’ascens dels populismes de dretes, que per a molts semblen ser els únics prou «valents» per a tenir un discurs propi diferenciat del de l’status quo. Per bé que amaguen darrere de les seves estridències i aparents crítiques al sistema, com demostra Trump, un mateix relat econòmic. Els partits socialistes han esdevingut el que potser eren des del primer dia: agents claus en la consolidació del capitalisme, fent de poli bo, sense generar veritables transformacions polítiques profundes, i encara menys econòmiques, tot consolidant el pensament únic neoliberal com a única opció, amb què en son tan sols una ala progressista en el camp social o cultural, però idèntic en l’econòmic i el geopolític.
La socialdemocràcia només ha existit i innovat a les darreres dècades als governs bolivarians de Sud-amèrica: Veneçuela, Bolívia i l’Equador de Correa, on malgrat tot, es provava de construir un model veritablement socialdemòcrata. Ni anarquisme, ni comunisme, ni un trencament amb el comerç global. Tan sols una major repartició de les rendes nacionals per a engegar una llarguíssima llista de mesures públiques per a les majories, empoderant-les i limitant el poder de les oligarquies nacionals i internacionals; obrint nous camins per a avançar cap a aquest capitalisme de rostre més humà, i abandonar la condició neocolonial del Sud geopolític. I tot això va engendrar l’odi dels sectors lliberal-conservadors-neocolonials del Nord, però també des partits socialistes, que veien com la construcció de veritables alternatives econòmiques de redistribució de renda i de poder, deixaven en evidència la inacció i la renúncia dels socialismes europeus. I la nostra premsa no en podia informar honestament perquè els anunciants són les grans multinacionals afectades per aquestes limitacions al seu poder, i perquè està vinculada a aquest bipartidisme que odiava per igual a Chávez, alhora que elogiava Lula o Mújica, que no han tocat ni una coma dels grans poders fàctics. Malauradament, també aquests governs bolivarians o bé han caigut per cops d’estats de dreta, o bé es troben en profundes crisis provocades per un assetjament permanent exterior ben semblant al que patí Allende. I, també, els altres governs de centreesquerra que hi havia a la regió han donat pas a les dretes.
El món, doncs, ha deixat de banda unes primeres dècades del mil·lenni políticament esperançadores amb fòrums socials mundials, propostes bolivarianes i ascens de molts moviments socials transformadors —que passats els anys no han deixat de ser minoritaris—, per a donar pas a una onada neoconservadora.
Davant d’això i de la fi d’alternatives macropolítiques, com havien estat els socialismes, sembla que només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança. Una tecnologia que amb Internet al capdavant i tota mena de dispositius que ens han canviat la vida, són també una arma de doble tall: poden esdevenir eines de dominació i espionatge per part de corporacions i estats sobre els ciutadans, com han desvelat Wikileaks, Snowden o el cas de CambridgeAnalytica (de la qual Bannon és principal accionista). Però, alhora, ens permeten imaginar altres possibles formes d’organització social, que podem veure avui de forma encara embrionària en cada cop més espais de les nostres vides.
El blockchain, la base tecnològica en què es basa el bitcoin —però que va molt més enllà i de les criptomonedes—, obre una nova fase d’Internet on la descentralització pot arribar a àmbits que fins avui requerien grans centres de poder públics o privats, reemplaçant-los amb models més lliures, descentralitzats i entre iguals d’organització social. Amb mètodes també P2P o wiki: lliures, oberts, entre iguals i comunals, que s’estenen a cada cop més àmbits.
La societat del coneixement transforma l’empresa, el treball, el valor i la societat, i ens pot conduir cap a una nova era d’abundància i creativitat. La tecnologia multiplica els recursos en poder-los compartir amb noves plataformes cooperatives o de l’economia col·laborativa, o pel fet de poder traslladar bona part de la riquesa cultural humana a un format virtual reproduïble infinitament sense cost. Però, calen encara models polítics que permetin fer d’aquests avenços eines d’emancipació.
Ens trobem en un encreuament de camins entre un domini complet de les societats per part d’elits cada cop més poderoses, o unes noves societats wiki, descentralitzades, obertes i lliures. Ara mateix sembla que el camí que el planeta pren és el d’aquesta nova plutocràcia (el govern dels rics) o feixisme 2.0. Però, a les nostres mans resta que amb un ús intel·ligent i social d’aquestes noves tecnologies, hackejant-les, i consolidant i estenent els moviments socials de l’ecologia, l’economia alternativa i la cultura ecollibertària, així com provant de recuperar un rol central de polítiques valentes de progrés als espais representatius, puguem superar aquests temps i dinàmiques reaccionàries i neoconservadores per a començar el mil·lenni amb esperances d’acabar-lo.
Dones marroquines al mercat de Vic. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Dels 7.600.000 habitants que té Catalunya, 1.380.720 són estrangers provinents de prop de 170 nacionalitats, la majoria dels quals —prop de 800.000 majors de divuit anys— no poden votar a les eleccions dites autonòmiques. Si traslladem aquests guarismes a l’Estat espanyol, a les últimes eleccions generals del 10 de novembre de 2019, prop de quatre milions de ciutadans estrangers en edat de votar tampoc no van poder acudir a les urnes.
El col·lectiu d’immigrants més important establert a Catalunya és el marroquí, amb 211.192 residents (segons l’Idescat), seguit del romanès, amb 98.000. A l’estat espanyol, aquestes dues comunitats s’acosten als 750.000 residents cada una. En els dos àmbits geogràfics, darrere dels marroquins i dels romanesos hi trobem els residents comunitaris, els sud-americans, els africans i els asiàtics.
La participació política i el dret de vot dels ciutadans estrangers és una qüestió que tard o d’hora s’haurà d’abordar amb serietat i amplitud, perquè no és normal tenir milers de persones residents a Catalunya i a l’Estat espanyol que no poden elegir els seus representants polítics. El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics.
Desfilada de militants socialistes durant una campanya electoral a Essaouira. [Foto Toni Coromina.]Mentre no es canviï la Constitució —i a Catalunya no hi hagi independència—, la llei espanyola restringeix el dret de sufragi dels estrangers a les eleccions locals, sempre que hi hagi reciprocitat amb els països d’origen. Per a fer-nos una idea del volum dels ciutadans exclosos, només cal recordar que tan els romanesos com els marroquins residents a Espanya superen els habitants de les comunitats autònomes de La Rioja, Cantàbria o Navarra.
L’adjudicació del dret a votar hauria de ser un eficaç antídot democràtic per evitar la utilització electoralista –i de vegades racista- de la immigració. Si els estrangers en situació legal consolidada poguessin votar, els polítics segur que farien un altre discurs per atreure nous votants. Tal com em comentaven fa un temps en una entrevista les escriptores amazigues Najat el Hachmi i Laila Karrouch (totes dues residents a Catalunya i que escriuen els seus llibres en català), el dret dels estrangers a votar, en aquest cas els marroquins, evitaria l’aparició de líders fantasmes que ningú no ha escollit, i que des de fa temps s’erigeixen unilateralment en representants d’aquest col·lectiu.
Ja fa vuit anys, la ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez (PP) va anunciar que, arran de l’aprovació de la nova constitució del Marroc, prop de 600.000 ciutadans marroquins amb més de cinc anys de residència legal a Espanya (uns 200.000 a Catalunya) podrien votar a les eleccions municipals, després d’inscriure’s a l’oficina del cens electoral. En aquest context, Espanya i el Marroc estaven en condicions de rubricar un conveni de reciprocitat, tal com havia passat anteriorment amb Bolívia, Xile, Colòmbia, l’Equador, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, Perú i altres països no comunitaris. Han passat els anys i res de res.
Contenidors d’escombraries a Essauira. [Foto Toni Coromina.]La notícia, ben rebuda per determinats sectors progressistes, va generar dubtes i oposició entre determinats sectors de la classe política. El principal retret dels contraris al vot dels marroquins és la suposició que entre els possibles votants hi pot haver moltes persones adscrites als dictats de líders radicals fonamentalistes i al salafisme, gent que pretén aprofitar-se de l’escletxa democràtica per consolidar la imposició de la xaria i fomentar la discriminació de la dona.
Però com es pot mesurar la ideologia de tants milers de votants? L’argument d’hipotètiques majories salafistes és suficient per no concedir un dret democràtic atorgat -segons les lleis vigents- a immigrants procedents d’altres països? Quina diferència hi ha entre un equatorià i un marroquí empadronats a Catalunya, amb cinc anys de residència, que cotitzen en la Seguretat Social i paguen religiosament els seus impostos? Cal restringir el vot als immigrants sud-americans davant la possibilitat de la seva pertinença a les bandes dels Ñetas i els Latin Kings, o als càrtels del narcotràfic? Cal posar en quarantena el vot dels romanesos davant la possibilitat que entre aquest col·lectiu hi hagi delinqüents camuflats, tal com proclamen alguns polítics xenòfobs? I els votants amb nacionalitat espanyola, estan tots lliures de sospita? Cal prohibir el vot als catalans sospitosos de sedició tumultuària?
Conec famílies marroquines residents en Vic, raonablement adaptades a la ciutat i amb fills perfectament integrats a l’escola. Aquesta gent hauria de poder votar. Tanmateix, per no perpetuar marginacions malsanes, convindria que, a l’hora d’emetre el vot, s’atinguessin al ventall de partits democràtics ja existents al país, sense fundar partits específics marroquins. D’altra banda, per combatre el radicalisme intransigent i el terrorisme, la solució no passa per prohibir el vot a un ciutadà pel seu origen: l’única manera de fustigar aquestes xacres és l’aplicació del codi penal i la persecució policial de tots els delinqüents i terroristes, vinguin d’on vinguin. I molta pedagogia.
La situació al Marroc
El més trist del cas és que bona part dels marroquins residents a l’Estat espanyol (i a Catalunya) tampoc no poden votar —ni per correu— a les eleccions marroquines. Conec el cas de Hafida, Omar, Mustafa i Aziza, marroquins residents a Vic que tenen entre 25 i 35 anys i que no poden fer-ho. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha molts llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.
Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar de cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a
accedir a determinats certificats.
Escena a Essaouira.[ Foto Toni Coromina.]Mustafa, originari de Chiadma, diu que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.
A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les fulles moren. Pobres plantes, tant bé que estaven al camp!», sentencia.
Quan fa vint anys al Marroc va morir el rei Hassan II (que va regnar amb un règim autoritari semblant a la dictadura franquista) i va pujar a l tron Mohamed VI, Aal Marroc van néixer moltes esperances de canvi, com aquí durant la fallida Transició. Algunes es van concretar, com un indult general i certes reparacions als represaliats; o la llei de la Família (mudawana),que donava drets i protagonisme a la dona. Però per als sectors progressistes marroquins la teranyina teixida durant el regnat de Hasan II no s’ha acabat de desfilar i la transició marroquina camina a pas de cargol.
En una democràcia normalitzada, la informació hauria de poder reflectir les disfuncions socials sense represàlies. Però el Marroc es troba en un atzucac ple de contradictòries mesures liberalitzadores que xoquen amb tabús intocables i generen nombrosos casos de publicacions segrestades i de redactors i humoristes multats, jutjats i condemnats. Tot això propiciat per la gerontocràcia hassanista, que es resisteix al canvi.
Port d’Essaouira. [Foto Toni Coromina.]En matèria laboral, moltes empreses només declaren tenir un petit percentatge de treballadors i pocs ciutadans tenen accés a la Seguretat Social o a la jubilació. Els aturats es veuen obligats a pagar 5.000 euros per accedir, sense garanties, a un lloc de treball. D’altres en desemborsen 7.000 per un fals contracte laboral a Europa o per un visat. Els llicenciats a l’atur no troben feina, tret que tinguin amistats poderoses. I la justícia està rovellada.
El sector sanitari també és preocupant. Al Marroc cal pagar (sense fer-se notar) ente70 i 80 dirhams (7-8 euros) només per creuar el llindar d’un hospital públic. Si una partera sense assegurança no abona 25 euros per nit, acostuma a compartir llit amb una altra dona i ha de desembutxacar més diners a la infermera per ser atesa. Els diabètics (que en aquest país són legió) no poden costejar-se els medicaments. I l’accés a la medicina privada és un miratge. En política es compren vots, molts polítics callen i el desencant i l’abstenció senyoregen arreu. Hi ha gent que atribueix aquests mals a la teranyina hassanista i exculpa el rei actual. I crítics ferotges amb el sistema i amb els tradicionals besamans al monarca que inunden telenotícies. Si l’educació és un dels àmbits que millor evolucionen al Marroc, està clar que el futur està en mans dels nens.
Tot plegat em porta a pensar que, salvant les distàncies, la democràcia –un sistema sovint considerat com el ‘mal menor’-no existeix al Marroc, però en bona mesura tampoc a l’estat espanyol, on milers d’estrangers residents tampoc no poden votar.
Passa que la societat civil, que vol dir la societat torturada per la societat no civil que és el poder judicial–militar–legislatiu–executiu al servei de la monarquia imposada; passa —deia— que mentre uns viuen una paràlisi perquè veuen perillar els seus privilegis, altres que ja viuen en el segle XXI parlen del canvi climàtic, de nous sistemes econòmics i socials i de més democràcia, i ho fan al carrer tot manifestant que no estan disposats que la mentida sigui la veritat absoluta de la dictadura de buròcrates que hem de suportar.
Mentre uns no tenen lletra per a l’Himno nacional español, la Rosalía fa ballar el món sencer i explica la vida des de la llibertat, el feminisme i la intel·ligència.
Tot va molt de pressa, com un immens tsunami que espero que passi per sobre d’aquesta casta de cràpules que han saquejat el país.
I si féssim presidenta de la república la Rosalia?
Pedro Sánchez (PSOE) intenta un acord amb diferents grups polítics de l’arc parlamentari per a aconseguir una majoria i formar el Govern de la XIV Legislatura. Les possibilitats són:
Govern de coalició amb els suports necessaris d’Unidas Podemos UP, nacionalistes i independentistes.
Govern de coalició amb el Partit Popular (PP). Entre els dos partits sumen 208 diputats (superen els 176 de la majoria ), el que anomenen la gran coalició (ex. Alemanya, França).
Que Pedro Sánchez sigui votat en una segona volta i aconsegueixi més vots a favor que en contra.
Terceres eleccions amb conseqüències negatives per al propi president en funcions.
Quan escric aquesta reflexió els socialistes ja porten tres reunions amb ERC. El que de fet està en joc es:
Si ERC dona suport a Pedro Sánchez, a Junt per CAtalunya, amb la direcció d’en Carles Puigdemont, se li obre la possibilitat de liderar l’independentisme a les pròximes eleccions a Catalunya, cosa que ERC no vol.
Davant d’aquest panorama el que queda clar és que el model de 1978, de l’estat de les Autonomies, s’ha esgotat . Perquè, encara que no ho diguin, tots els governs autonòmics estan queixosos. Els diferents governs centrals no han estat capaços d’implementar un sistema just en funció de les capacitats de cada territori, hi ha problemes de finançament, llengua, cultura, infraestructures pendents, etc. En definitiva, en 40 anys d’intentar-ho no s’ha aconseguit un model territorial que doni plena satisfacció a les diferents nacions-regions que preveu la Constitució.
És hora de replantejar-se un nou model, un nou mapa geopolític. Les opcions son:
Acabar l’estructura del projecte europeu, amb les nacions que calguin, una Constitució i un Govern per a tota la Unió amb un pressupost, és a dir un Govern políticament fort i competitiu en els reptes d’avui.
Mentre això no sigui possible a Espanya sí que caldria també modificar l’actual mapa de 17 a 8 regions-estat de caràcter federal.
Galicia.
País Basc i Navarra.
Catalunya.
València.
Balears.
Andalusía-Extremadura i Múrcia.
Madrid-Castella Lleó-Castella la Manxa-Astúries-Cantàbria-Rioja i Aragó.
Canaries.
[Estudiar què fem amb Ceuta i Melilla.]
No sé els anys que tardarem, però el que tinc clar és que així com estem no li veig futur. O escoltem la gent que habita en els territoris i estructurem un nou ordre-mapa o cada vegada serà més difícil acceptar la realitat. Els mapes sempre dibuixen realitats o voluntats.
El diccionari defineix la innocència com l’absència de culpa. El cristianisme, com a bon hereu del judaisme, considera que des del moment de néixer ja s’és culpable. Pot ser sí que tot aniria millor sense la nostra espècie. I el sol fet de perpetuar-la ja sigui una culpa. Ho deia Groucho Marx: «Hem sortit del no res per a arribar a les cimeres més altes de la misèria», o Emile Cioran, que va titular un dels seus llibre com De l’incovenient d’haver nascut. Llàstima que els judeo-cristians de seguida es van inventar coses com la salvació i l’esperança, dues coses que menen directament a la pèrdua de la innocència, aquell estat que no cal definir i que actua d’acord amb la naturalesa.
És evident que els homes són innocents en el moment de néixer, però a mesura que creixen els omplim el cap amb els nostres coneixements, mites i creences. Els eduquem perquè formin part d’una societat malalta, on la innocència, més enllà de creure amb els Reis d’Orient, no hi té cabuda.
A en Nan Orriols li agrada molt una frase de Fernando Pessoa que diu que «la natura no recorda, aquí rau la seva bellesa». De la innocència crec que es podria dir el mateix. No es pot recordar sense profanar-la. Sols guardem un munt d’anècdotes en el record que rememorades totes plegades fa la impressió que quan èrem petits l’activitat era constant. Comprimim els records i els desvirtuem. No pensem en el dolorós pas del temps, en les visites dominicals a casa d’un parent o les tardes caloroses de l’estiu quan no hi ha esma per a fer res i l’avorriment apareix com una càrrega.
Filòsofs, poetes, novel·listes, teòlegs, músics, dramaturgs, pintors i tota mena de creadors han tractat en alguna ocasió el tema de la innocència. En aquest sentit, un dels casos que es va fer més popular durant el segle XIX va ser el de Kaspar Hauser. Duia roba molt esparracada, però que en altres temps havia estat luxosa. Les botes li anaven petites i tenie els dits dels peus destrossats. A la mà hi duia una carta per a un capità de cavalleria on se li demanava que convertis el noi en soldat. L’únic que en van treure de clar és que havia estat reclús i sol la major part de la seva vida. Amb poques setmanes ja havia adquirit la capacitat de comunicar-se amb fluïdesa. El seu desconeixement de la vida dels homes va prendre força quan va voler agafar una flama amb la mà o va vomitar davant un pernil i aliments cuinats. Només s’alimentava amb pa i aigua. Aviat, va esdevenir una curiositat de fira i la gent s’apropava a la seva cel·la per a veure com menjava pa i bevia aigua. Amb poc temps va aprendre llatí, filosofiai ciències. Un dia de desembre del 1833 va aparèixer amb diverses punyalades que li van causar la mort. Això només va fer que incrementar el misteri i els fets van acabar barrejats amb la llegenda. Hi ha qui afirma que era fill d’una família aristocràtica i altres que era fill del mateix Napoleó, fruit del seu primer matrimoni. La qüestió és que ningú no ha pogut aportar dades concretes sobre la seva procedència i el per què el van matar o el van tenir reclòs la major part de la seva vida.
Tot Europa va parlar del cas; se n’ha fet noveles, obres de teatre, simfonies, etc. L’any 1974, el director Wener Herzog va fer la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, en la qual lloava la innocència i criticava la crueltat de l’home en societat.
Com a exemple de tot això he triat dues pel·lícules de Fellini, aparentment antagòniques. L’una és la cèlebre Amarcord on condensa les anècdotes de la seva infància a Rímini. Dels temps en què era tan plaent pecar com transgredir. Un mosaic de personatges curiosos, caricaturitzats per la memòria, de fets curiosos ocorreguts durant un any. El fet de condensar-los en el que dura el film, fa que sembli que Rímini havia de ser el poble més divertit del món. L’altra és Els inútils. Un grup de joves en blanc i negre que s’avorreixen i maten el temps pels billars i bars del poble. Aquí no hi ha la joie de vivre d’Amarcord. Hi ha borratxeres, ploraneres, manca de futur i avorriment pels carrers buits de les matinades malgastades. Fellini va filmar les dues cares de la moneda, tot i que la més trista es va fer molt abans que la més alegre.
Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.
Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».
La mort a Mèxic. [Arxiu.]Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.
Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.
Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.
La mort a Mèxic. [Arxiu.]A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.
Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».
La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.
Bisbes de Vic: Morgades, Torras i Bages, Perelló i Masnou. [Arxiu.][Un article de Toni Coromina.]
A començaments dels anys setanta, poc abans que el Seminari Conciliar de Vic inaugurat el 1949 per Franco es quedés sense seminaristes, va tenir lloc al Casal d’Acció Catòlica un dels actes més trencadors —gairebé contracultural— més destacats de la petita història local. Es tractava d’una conferència titulada «El erotismo en el contexto sociocultural de nuestra sociedad», que va pronunciar el prestigiós filòsof José Luís López Aranguren, organitzada per l’Escola de Teologia de Vic, de la mà de Xavi Roca («el sastre de la Guixa») i del teòleg progressista Ramon Sala.
Aleshores, l’Escola de Teologia agrupava catòlics de tendències conciliars, obertes als canvis de l’època i gens contemporitzadores amb les directrius de l’Església alineada amb el règim franquista. D’altra banda, cal dir que Xavi Roca (EPD), el principal promotor de l’acte, de jove havia estat camisa blava de la Falange; però, amb el pas dels anys va evolucionar a posicions progressistes i més obertes dins del cristianisme de base, i va acabar essent el carismàtic cap visible de les formacions democràtiques i antifranquistes de Vic. Si alguns coetanis seus l’acusaven d’haver canviat de camisa, el cert és que Roca es va convertir en portaveu de l’oposició ciutadana al franquisme local després d’una progressiva transformació intel·lectual provocada, en part, per la lectura de filòsofs i teòlegs moderns. També, va ser un home molt sensible a les reivindicacions obreres, i em consta que a mitjan anys setanta va ajudar a la caixa de resistència dels obrers de la fàbrica Radiadors Roca que van fer una mítica vaga a Gavà, al Baix Llobregat, que va durar prop de mig any.
José Luís López Aranguren [Arxiu.]Però, tornem a la conferència celebrada al Casal d’Acció Catòlica l’hivern de 1971, i que qui redacta aquesta crònica va transcriure de l’enregistrament fet en un cinta magnetofònica. L’auditori es va omplir de gom a gom (potser 150 persones), sobretot de monges i capellans de totes les tendències, a banda de cristians de base i alguns estudiants de l’Institut, com ara un servidor de vostès, que estava a punt de complir els 17 anys.
José Luis López Aranguren, antic combatent al bàndol franquista durant la Guerra Civil, havia estat un intel·lectual i militant falangista que va experimentat un canvi profund molt meditat cap a posicions progressistes en la vessant política, a més de convertir-se en un duríssim crític de l’integrisme catòlic, des de posicions cristianes renovadores. A més de criticar el règim franquista, el 1965 va participar, al costat d’Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo, altres professors i nombrosos estudiants, en una marxa de protesta per la falta de llibertat d’associació. Per la seva participació en aquest acte va ser sancionat i apartat de la universitat espanyola, però es va mantenir en actiu tot escrivint o assistint a universitats estrangeres com a professor visitant.
Però això no era tot. El vell professor s’havia passat els dos darrers anys a Califòrnia, on havia entrat en contacte amb intel·lectuals de la contracultura americana, havia viscut una temporada en comunes de hippies i havia experimentat estats de consciència alterada amb l’LSD i altres substàncies psicotròpiques.
Entrada a la catedral. Presa de possessió del bisbe Guix el 1983. [Foto: Toni Coromina.]El gran sentit de l’humor del conferenciant va fer que l’acte del Casal estigués farcit de rialles d’aprovació majoritàries i dels murmuris i laments d’una minoria fonamentalista que no va saber encaixar el plantejament de la conferència i, menys encara, el debat posterior.
Durant el seu parlament, Aranguren va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums. Va criticar l’aposta oficialista de l’Església en aquest tema i la seva falsa dèria per posar-se al dia en temes de sexualitat (aleshores estava de moda el terme aggiornamento), ja que això suposava que les autoritats eclesiàstiques reconeixien estar ancorades en un passat molt remot, però que segons l’orador els seus esforços per renovar-se no eren sincers. Aranguren opinava que era preferible que els carques fossin conseqüents i es mantinguessin ferms en la seva posició més retrògada i reaccionària (però, més sincera), abans que simular un maquillatge ideològic en la forma, però no en el fons.
Partidari de descriminalitzar el sexe i d’acabar amb el sentiment de culpa generat per les relacions sexuals que desembocava en el pecat, el conferenciant es va manifestar proper a alguns psicoanalistes de l’època, com Erich Fromm. El conferenciant també va criticar la comercialització de l’erotisme, en el sentit de treure-li la seva força alliberadora d’energies positives i vitals (eros), en benefici del negoci sense escrúpols.
Entrada a la catedral el 1983, durant la presa de possessió del bisbe Guix. [Foto: Toni Coromina.]El filòsof va acabar la conferència amb aquestes paraules: «El desafío del cristianismo consiste en revisar lo que debe entenderse por moral cristiana y separarlo de lo que es zaherizo, de lo que es perecedero. Todo esto sin preocupación de aggiornamento, sino en una profundización de lo que verdaderamente es esencial en el cristianismo, y de todo lo que se ha ido aportando al cristianismo y que ha sido también, como en el caso de la moral burguesa, una utilización para fines que no tenían mucho que ver con el auténtico cristianismo. De modo que con esto termino, para no abusar de la paciencia de ustedes, y para que tengamos ocasión de charlar un poco. Me gustaría que ustedes expresen su opinión, su discrepancia, su conformidad o lo que quieran. Muchas gracias».
El col·loqui es va iniciar amb la intervenció crítica i discrepant del teòleg i filòsof tomista Antoni Oriol Tataret, un home que havia organitzat diversos seminaris a Vic per a blasmar el marxisme i que, en canvi, va aconseguir —a contracor— que alguns vigatans acabessin militant a les files del comunisme. El cas és que el doctor Tataret (un prevere conservador i docent d’origen cubà que va exercir de professor de teologia moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya i es va especialitzar en la doctrina social de l’Església) va tenir un enfrontament verbal molt dur amb Aranguren, el qual el va escombrar dialècticament.
Prolegòmens de la presa de possessió del bisbe Guix el 1983. [Foto: Toni Coromina.]Però, el moment culminant de l’acte va ser quan, a mig col·loqui, el conferenciant va afirmar que el model familiar cristià era tan respectable com altres models familiars alternatius, en referència a les comunes hippies que ell havia conegut a Califòrnia. I va reblar el clau dient que les comunitats de religiosos i de religioses eren com comunes, molt dignes, però que en alguna ocasió determinades persones ingressaven als convents per problemes de repressió sexual. I aquí va explotar la bomba dialèctica. Mossèn Homs, cronista d’art del setmanari falangista local Ausona, es va aixecar de la butaca enfurismat i indignat, i després d’acusar Aranguren d’irreverent, va abandonar la sala, seguit d’una desena de monges dominiques i d’algun altre capellà. El curiós del cas va ser, però, que a la sala s’hi van quedar una desena de monges vedrunes (partidàries d’apoderar les dones en l’àmbit de l’ensenyament i la sanitat) que van aplaudir frenèticament Aranguren, al costat dels cristians de base, estudiants de l’Institut Jaume Callís i altres assistents.
Acabada la polèmica sessió, una trentena de persones, exultants d’alegria, van acompanyar Aranguren a la cafeteria de l’Hotel Colón, on es va iniciar una tertúlia desenfadada, es va comentar el que havia passat i es va brindar amb cava. Assegut en una butaca, Xavi Roca, amb una cara de murri irreductible, feia gala d’una indescriptible felicitat. L’esdeveniment, molt comentat a la ciutat, va ocasionar una gran commoció en ambients cristians. Ben mirat, la presència d’Aranguren va provocar un cisma a la «Ciutat dels Sants».
