Vinyes de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. [Foto: Àngela Llop/Viquipèdia.][Un article de Jordi Sánchez.]
La Covid 19 apareix a la ciutat xinesa de Wuhan, capital de la província d’Hubei, amb una població de 12 milions de persones, una àrea metropolitana de 8.500 Km2 i una densitat que supera els 1.400 hab/km2. La malaltia s’inicia a Wuhan el novembre de 2019, a partir del 13 de Gener s’expandeix pel planeta i es declara una pandèmia amb milers de morts (fins avui 209.000 i creixent).
Resposta dels països
Wuhan va reaccionar (s’ha de tenir en compte el seu regim polític) fent un confinament a tota la població. Confinament que ha durat 77 dies. Les dades són: 67.803 contagiats, 64.014 curats i 3.212 morts. El dia 27 d’abril van donar d’alta a tots els contagiats, i va eiminar la majoria de les restriccions. Els EEUU, Itàlia i Espanya son els països amb més contagiats i més morts.
A Espanya es pren la decisió de confinar massa tard. El 14 de març el Govern acorda amb un reial decret declarar l’estat d’alarma i el confinament. Havent superat els 40 dies es comença a permetre que els nens fins a 14 anys puguin sortit al carrer una hora. En canvi, els països de la UE com Alemanya, Finlàndia, Noruega, Països Baixos, Islàndia, Àustria, Dinamarca, Portugal i Grècia ho han gestionat tot molt diferentment i amb resultats millors.
El Baix Penedès i el coronavirus
La comarca té un model d’urbanisme dispers, amb moltes urbanitzacions de segona residència, amb les excepcions de l’Arboç, Bonastre, Llorenç i Masllorenç. Aquest model es diferencia de l’urbanisme compacte que poden representar els municipis de l’AMB. El paràmetre de la densitat (habitant/km2) és essencial en aquets models urbanístics.
El Baix Penedès amb una superfície de 296,46 km2 i una població de primera residència de 106.479 habitants, té una densitat de 359,16 hab/km2. Però si sumem la segona residència incrementa fins a 400.000 habitants, tot donant una densitat de 1.350 hab/km2. Les xifres parlen per si soles, amb els problemes sanitaris que això comportaria.
Reflexió
D’un temps ençà, hem tingut com a referent econòmic que el cost d’aquest model dispers és insostenible, només amb l’impost de l’IBI es fa difícil l’equilibri econòmic dels comptes municipals. Un dels ingressos dels ajuntaments fins l’any 2007 era la taxa de les llicències d’obres, actualment pràcticament inexistents llevat d’obres obligatòries de rehabilitació i d’alguna autopromoció. En el cas de la Covid-19 aquest model dispers i la densitat en el període que està succeint és menys agressiu per al contagi de la malaltia. Consultat amb els batlles (el meu agraïment), s’obté un resultat força contingut, uns 12 morts, la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca.
Què podem fer?
Es pot continuar amb el model urbanístic i econòmic que tenim? El Pla parcial territorial del Penedès ens hipot ajudar? Sanitàriament, estem preparats? Hi ha ciutadans que resideixen a la comarca i no hi estan empadronats? Calen tantes administracions?: ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, delegacions provincials —tant de l’Estat com de la Generalitat–… Aquest és el model polític més eficient?
Tota la vida he jugat a futbol, sempre m’he preguntat per què els anglesos —pioners d’aquest esport— van posar la mitja part? Per què no van reglamentar jugar tot seguit, per exemple seixanta minuts? Crec que és molt encertat, ja que la mitja part permet, a part d’un descans per a recuperar forces, revisar l’estratègia de com millorar la segona part i corregir errors.
Cal treure de positiu de la crisi de la Covid-19 que aprofitem l’oportunitat que ens dóna de millorar la nostra segona part, començant per una reflexió profunda, i canviar la nostra relació amb el planeta.
Els sàpiens (7.700 milions d’habitants)han de reaccionar amb ressonància, resiliència i generar noves oportunitats.
Després de llegir un article de John Carlin, «Nadie sabe nada», em va sorprendre que un home de la seva categoria es fes aquesta pregunta. Fins i tot li vaig escriure fent-li una altra pregunta: «I si resulta que no passa res?». That’s the question. Crec que tot plegat és un gran fake psicosocial que ens han colat, un pols a la nostra capacitat de reacció davant d’un agressor i, per ressonànica, de la nostra capacitat d’obediència. Ergo, d’absència de consciència: de capacitat d’acatar ordres com a animals gregaris, no de pensar com a éssers humans i lliures…, malgrat la por.
P. P. Pasolini deia que ell, amb les seves pel.licules, no pretenia aportar més fórmules per a viure, sinó desmantellar les estructures que no ens permeten viure: justament, aquelles que ens posen cadenes a la llibertat (religions, estat, patrons sexuals…). Va ser un revolucionari…, es va ficar amb tots els poders que va poder i per això el van matar. Per dir la veritat. Però, dir-se la veritat també va ser el que el va fer viure en aquest estat de llibertat en el qual et submergeix amb les seves pel.licules: la por s’encomana…, però la llibertat encara més!
Tot plegat és un gran fake. Ens estan enganyant en manipular dades perquè és una bona arma per a magnificar el problema: es fa més gran el drac. Per què? Per a crear por, que és la que anul·la la pròpia consciència. Què hi ha de fons? suprimir la despesa de les jubilacions que no són rendibles, posar l’estructura econòmica encara més al centre del món i de la vida (un alter Deus?), i ara no per la promesa de prosperitat, sinó ensenyant les urpes de la por a perdre-la. De fons, hi ha la perversitat màxima del sistema capitalista, això no ens hauria de sorprendre. El que sí que és important, però, és que sapiguem mesurar el foc d’aquest drac: reconèixer-lo. La qüestió no és no tenir por, sinó conèixer-la i mirar-la als ulls, perquè la por també som nosaltres. Temps d’autoconeixement dels propis dracs i de no despistar-se amb el miratge del gran drac de fora, que tot plegat, és un enlluernament d’ombres xinesques, creat en un laboratori de disseny per a espantar-nos.
I després no caure de nou en un altre parany: deixar-nos enlluernar per nous paradigmes i falsos paradisos. No podem substituïr una cosa per l’altra: el succionador estat del benestar per la seguretat promesa del paradís alternatiu i perfecte, perquè és un altre miratge…, el del desig dels meus ideals? Un altre drac que potser caldrà atendre, reconèixer, posar nom i saber que sóc jo de nou. Perquè sóc una població nombrosa, com diu Emily Dickinson (poema MCCCLIV).
El Cor és la Capital de la Ment La Ment és un sol Estat El Cor i la Ment plegats fan Un sol Continent Un mateix és la població Prou nombrosa Aquesta Nació extàtica Busca-la — Ets Tu.
Per tant, educar té a veure més amb desvetllar la cara del mal i els dracs en cada moment de la vida i de la història que amb donar pautes i propostes. Perquè els senyals del camí només són dins de la consciència de cadascú.
Jo no puc educar a ningú.
Autoconfinament: és el meu únic regne. Escoltar el que hi ha a dins. Per no deixar-me embaucar pel de fora. Temps d’or per a conèixer els meus propis dracs i obrir l’ull de la consciéncia per a veure-hi el drac que sobrevola per fora, emporuguint al poble.
La natura, implacable, fa el seu curs. [Foto: Xavier Borràs.][Un article de Dídac S. Costa.]
No serem ingenus. El poder, les elits extractives, l’1%, disposa avui de tots els recursos per a refer-se de qualsevol crisi i, lluny de defallir, aprofitar-la, com apunta Naomi Klein a La doctrina del shock, per a consolidar la secular explotació de les classes dominants sobre les treballadores, com passà el 2008. El capitalisme oligopolístic que vivim és ben ferm i ha aconseguit vèncer o contenir totes les alternatives del segle XX: comunisme, anarquisme, socialdemocràcia i moviments contraculturals.
Però, la sacsejada i les incerteses que ha generat la Covid-19 estan a l’alçada del crack del ’29, les guerres mundials o la caiguda del comunisme soviètic, que obrien les portes, com ara, a una profunda redefinició de les nostres societats. Encara és aviat per arribar a cap conclusió sobre quin món ens deixarà, però va quedant clar quin mon no tornarà.
Per suposat que tornaran les abraçades, la proximitat, les aglomeracions, els partits de futbol, els concerts o els bars plens de gent. L’actual necessitat de distanciament social no serà eterna, com sembla insinuar-se sovint. Haurà creat moltes patologies, més o menys passatgeres; rovellat les habilitats socials de molts de nosaltres, potser algun moviment extremista mantindrà aquestes precaucions, però un dia o altre arribarà la tan esperada vacuna i els tractaments, ja que per primer cop tota la humanitat treballa conjuntament per a això.
El que de ben segur serà difícil que torni són els arguments neoliberals que han dominat les nostres societats des dels anys setanta del segle passat, fins a fer desaparèixer les esquerres transformadores, que avui només existeixen nominalment, però sense un programa propi veritablement socialdemòcrata, comunista o anarquista. Després d’aquesta crisi, continuar defensant un model privat de sanitat i un estat feble només és possible si un es confessa del tot indiferent per la sort de la resta de compatriotes, inclús de la seva mort en massa. Poc patriòtic per a una dreta que se’n proclama diàriament. Agreujat pel fet que l’alta capacitat de contagi de la Covid-19, no afecta només a determinades famílies o barris, sinó a tot un país, obligant-lo a confinar-se i a tallar totes les seves comunicacions amb l’exterior. Són, per tant, postulats polítics no només poc ètics, sinó també irresponsables i que asseguren una crisi econòmica permanent.
Un dels reptes per als canvis socials progressistes a nivell geopolític serà el fet que, igual que el 2008, avui que podem estar davant d’una nova victòria programàtica de la socialdemocràcia de dimensions històriques, aquesta, igual que llavors, ha preferit abdicar i desaparèixer del mapa, per A mantenir-se com un fidel aliat i l’ala tan sols culturalment progressista del mateix relat socioeconòmic neoliberal, del qual participen fervorosament els partits socialistes actuals, amb què arriben a ser, en el millor dels casos, socioliberals. Tret dels tan atacats règims bolivarians, l’únic lloc on hem vist polítiques veritablement socialdemòcrates i amb personalitat pròpia les darreres dècades. Però, ja és evident que països com els EEUU pagaran car el seu model ultraliberal en què un dret bàsic com la salut es mercantilitza fins a ser un luxe i posa en risc tota la població, mentre es gasten bilions en armament.
També, guanyen pes els valors de l’economia social i ecològica com la relocalització, el retorn de les industries deslocalitzades, la sobirania energètica, alimentària i de la fabricació d’elements bàsics com mascaretes, bates o respiradors. Una societat que depèn de fàbriques i de fruites situades a milers de quilometres és massa feble i poc resilient. Mentre que recuperar sobirania alimentaria, energètica o fins i tot tèxtil, crea societats més preparades per a temps de crisis.
Ha quedat palesa la reveladora inutilitat dels exèrcits, per més que en casos com el d’Espanya els treguin a passejar en rodes de premsa i per a fer de serveis de neteja. El que demostra l’excés de militars i la manca de sanitaris i serveis socials i una nul·la comprensió de la crisi, tot volent matar mosques a canonades, i del que és un estat modern, no tutelat per les forces armades. En contrast amb la importància vital i l’esforç heroic dels sanitaris, que mereixen molts dels milions gastats inútilment en armament i l’entrenament per a matar en guerres inexistents.
Els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis. Com en tantes altres qüestions, la subsidiarietat, la proximitat entre administració i ciutadà, resulta més eficaç, en contrast amb estats que continuen ancorats en un centralisme caduc, com l’espanyol, i que fan un replegament instantani del poc que havien descentralitzat davant d’una crisi. Espanya ja ens tenia acostumats a un fanàtic ultranacionalisme d’estat, ben exposat per insignes periodistes espanyols com el director de l’ABC i la seva immortal frase, que haurà de quedar registrada als anals del periodisme global: «La unidad está por encima de la verdad». O com hem vist tan sovint a la justícia, que ha deixat clar que, lluny de ser cega, té una vista excel·lent que li permet distingir de ben lluny la ideologia, i condemnar a 10 anys el pacifisme d’un Cuixart per dissoldre una manifestació i tenir cura de les armes abandonades pels policies espanyols, per ser independentista, i a 4 anys per assassinat, per ser unionista, com els d’en Guillem Agulló.
En aquesta cris, però, i s’ha fet un salt encara més enllà per arribar a límits insospitats, a dimensions religioses i de culte: «la unitat ens salvarà», «el virus no entiende de fronteras»…, i cal repartir-lo per igual a tot el territori. De fet, el primer que Madrid ha descentralitzat en segles ha estat un virus mortal. Només ara, en el desconfinament, ha començat a entendre que no calia tan protagonisme militar i policial, i que fins i tot l’eslògan «unidos nos salvaremos» és força desafortunat tenint en compte que l’eix central del salvament consisteix precisament en tot el contrari: separar-nos i mantenir distàncies, prendre decisions confederades segons cada cas i aïllar territoris. Formentera o la Vall d’en Bas son massa diferents de Madrid o Barcelona per a tenir els mateixos plans de gestió sanitària.
Però, més enllà d’aquests fets ja gairebé evidents, podríem deixar volar la imaginació per aprofitar aquesta crisi i redefinir les nostres societats més profundament, perquè a mida que avancem en la dimensió sanitària i econòmica, anem veient de més a prop les grans conseqüències i les oportunitats que obre per als transformadors socials, que podem viure un temps d’or per al canvi social.
Així com fins ara la Covit-19 ha situat al centre a epidemiòlegs i a sanitaris, i abans d’ella el judici al procés, a juristes, o la crisi del 2008 a economistes, el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes i cientistes socials, a revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre i omplir amb renovades dosis d’imaginació, més enllà dels vells models, ja siguin liberals, socialistes o llibertaris, que ja no són aplicables al cataclisme econòmic que ens espera.
I és feina nostra, dels transformadors socials, estar a l’aguait i a punt perquè del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs ino es torni a afavorir les elits, com apunta l’anunci d’inversions milionàries dels fons voltors de Blackstone a Europa. D’anteriors crisis profundes han sortit grans revoltes i canvis. Escrivint des de la Garrotxa, no podem oblidar que la revolta dels Remences, la primera al món que posaria fi als mals usos del feudalisme, el 1480, neix arrel de la tràgica davallada demogràfica que causaren les pestes, que dugueren a l’abandó de molts masos, dits rònecs. Això donà més força als pagesos per a negociar amb els senyors feudals, i acabà amb l’esclat de la guerra civil catalana i la revolta remença que guanyaren enfront els senyors, tot generant una profunda transformació social que ajudaria a donar peu a la modernitat.
Els carrers buits han estat el paisatge urbà més inesperat. Aquí, a l’entrada d’Olot. [Foto: Xavier Borràs.]
Avui sabem que caldrà, per exemple, trobar mà d’obra nacional per a feines que fins ara feia una immigració puntual i funcional, com els temporers marroquins de Lleida i catalans i espanyols a Europa. El fet de no poder viatjar ni rebre turistes ens portarà a relocalitzar el turisme, si més no aquest any. L’aspecte de Barcelona i de la costa canviaran radicalment quan siguin buits d’estrangers i ens retrobem només amb gent del país.
La solidaritat amb col·lectius que han patit econòmicament com el de la cultura o altres serveis no essencials de petites empreses i autònoms requeriran el nostre suport. I veient com s’ha respost fins ara, és fàcil pensar que així serà. I així com Amazon i Netflix estan fent l’agost amb el confinament, quan aquest acabi serà molt probablement l’economia local i de proximitat la que rebi l’ajuda en forma de consum dels qui encara puguin fer-ho. L’estat i la Generalitat, tant per necessitat donat el trencament del comerç internacional, com per afavorir la recuperació de l’economia nacional, hauran de demandar productes a empreses i cooperatives locals.
El combustible també podria sofrir una gran transformació. Quan hi ha diners, fronteres obertes i subsidis captius a la gran indústria, potser surt més a compte portar gas d’Algèria o petroli de l’Orient Mitjà per fer anar les calderes de gasoil que comarques feréstegues com la Garrotxa utilitzen en gairebé totes les cases aïllades. Ara, en canvi, la crisi pot ajudar a entendre que és més eco-lògic, més lògic i més econòmic en una economia ben entesa, aprofitar la immensa biomassa que ens regala de forma renovable cada any la natura a Catalunya, un dels països més muntanyosos i feréstecs d’Europa, per fer-ne estella, pèl·lets i formes diverses de biomassa, i una industria de fabricació i instal·lació de calderes de biomassa. Això faria que el camp i els boscos catalans, enlloc de ser selves impenetrables només aptes a senglars, caçadors, incendis i boletaires poguessin recuperar el rol de generació de renda i energia que han tingut durant mil·lennis i protegir-nos de properes crisis semblants que posin en risc el comerç global. I sent inclús excedentaris en energia, enlloc de deficitaris. Tenir estructures més lògiques i ecològiques ens faria més resilients i pròspers.
Més encara si aprofitem l’altre recurs econòmic català infrautilitzat: milers de masos repartits al territori, ben enclavats, construïts en indrets ecològicament ben escollits, amb les terrasses i camps de cultiu fets, camins mil·lenaris, captacions d’aigua o molins d’energia. Un recurs econòmic, antropològic i naturalístic que fins avui sembla que ens podíem permetre deixar caure, per amuntegar-nos en ciutats amb formes de vida petro-dependents, encapsulades i sense cap resiliència ni sobirania en cap camp.
Mai com ara, amb el confinament, la llar ha cobrat tanta importància. Hem tingut setmanes per a preguntar-nos si l’espai on hem estat confinats és el millor per a viure-hi. Molts deuen haver aprofitat aquesta crisi per acabar de decidir-se a abandonar la ciutat i anar al camp, que junt amb l’autosuficiència és un dels nous valors en alça, tot eequilibrant un planeta on el 95% de la població viu al 5% del territori global habitable. El que enllaça amb el teletreball, que també ha pres un lloc central per primer cop des de l’arribada de les TIC que ho feien possible fa anys. S’alia amb aquests moviments de retorn al camp, on la possible reducció d’ingressos es compensa amb el menor cost dels habitatges, del transport, les economies locals com les monedes socials, l’intercanvi o l’autoproducció de part dels aliments a l’hort de casa, que ja no cal que estigui engabiat en un balcó urbà. Una altra vella utopia com és la Renda Bàsica Universal és avui un tema de debat i d’ampli consens, si més no en les primeres fases més agudes de la crisi econòmica post Covit-19. I gaudim d’aires més nets que han substituït les morts per contaminació per les de la pandèmia.
En tot aquest context d’inevitables transformacions els moviments de l’economia local, del decreixement, de la relocalització econòmica, de l’slow food, la sobirania energètica i alimentaria, el programari i maquinari lliure, la cultura lliure i P2P, la democràcia participativa i directa, les ecoviles, la permacultura, l’agroecologia i, en definitiva, l’alterglobalisme i les esquerres valentes i honestes en general, hauríem de trobar les maneres d’unir-nos i fer força per a empènyer i ajudar en aquesta transformació i fer que el que podrien ser pegats temporals esdevinguin canvis de tendències. Que la renda bàsica arribi per a quedar-se, igual que la pacificació del trànsit a Barcelona, en favor de bicicletes i patinets elèctrics, la relocalització, l’economia social, i una manera més madura i sostenible de relacionar-nos amb el planeta i la resta d’espècies, que semblen haver-nos llançat aquest virus des d’un mercat d’animals salvatges vius per al consum humà. Un indret que representa bé una de les cares més cruels de la, de ben segur, malaltissa relació ultracarnívora i irrespectuosa de l’humà amb tot el que l’envolta.
Per últim, també, és fa evident la necessitat de recuperar majors graus de sobirania en molts àmbits. El que no cal que ens porti a una autarquia que negui la saludable i necessària interdependència entre nacions, però que no ens faci tan vulnerables i dependents. Ni destrueixi les nostres indústries com hem fet les darreres dècades, on als nostres empresaris els era més rendible explotar vietnamites que mantenir i redefinir les indústries locals, l’únic que al llarg de la història ha transformat països pobres en rics. Amb una gran massa salarial més sòlida que la fragilitat del sector turístic, que els propers mesos patirà aquí i arreu.
Durant aquest mes de maig podrem participar justament en un seminari en línia internacional impulsat des de Barcelona, Radical May To transform the World, on participarà Noam Chomsky, que esperem que pugui ser un dels molts espais on puguem repensar i posar en marxa noves solucions per al planeta, per fer, aquest cop si, un món millor.
El Canal d’Urgell a la presa de Ponts, a la Noguera. [Foto: Jordi Ferrer/Viquipèdia.][Un article de Gabriel Borràs.]
El dilluns, 27 d’abril, dia de la marededéu de Montserrat, a les 21:50 hores de la nit, en Josep Català (@escolteume) escrivia una de les millors piulades que he llegit mai a Twitter des que vaig obrir el meu compte el gener del 2014, fa més de sis anys. Era un joc: segons la combinació del dia del mes —del mes i del dia de la setmana que vas nèixer—, et sortia un possible titular d’un dels articles que Enric Juliana publica a La Vanguardia. Vaig fer el joc i el titular era «Memoràndum alambicado en las cancillerías europeas»; encara em descollono ara!
No sóc Enric Juliana, però sí que volia fer-vos quatre cèntims d’un article publicat a La Vanguardia dijous, 23 d’abril, dia de Sant Jordi, «Canal d’Urgell, oportunitat i necessitat», signat per Baldiri Ros, president de l’Institut Agrícola Sant Isidre i vicepresident de Foment del Treball, dues institucions senyeres de l’espanyolisme nostrat al Principat i que amb la pandèmia de la Covid-19 enyoren el pont aeri. La primera institució, fundada el 1851, intentà d’allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d’adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana), i s’oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de Contractes de Conreu, el 1934). La segona, fundada el 1771, reclamava a l’inici de la pandèmia facilitar els acomiadaments com a resposta a l’estat d’alarma imposat, malgrat que Espanya fos l’estat amb més mortalitat per 100.000 habitants. Que La Vanguardia publiqui un article al senyor Baldiri Ros és perquè considera que és un representant excel·lent per a opinar sobre el Canal d’Urgell al diari del Grupo Godó. Certament, les institucions que presideix i vicepresideix l’avalen.
L’article de Baldiri Ros sobre el Canal d’Urgell a La Vanguardia (23-04-2020).
L’article, com molts dels que publica La Vanguardia —inclosos els pamflets transintel·lectuals de Juliana— és un rosari d’arguments decimonònics i buits de contingut d’això que en diuen els poders fàctics, amb al·lusions al Fons Monetari Internacional (FMI). En definitiva, un article fidel al model agroindustrial que aporta el 17% al PIB industrial de l’economia principatina. Frases com «vertebrar de forma efectiva el territori», «millorar la productivitat agrícola amb una activitat més sostenible», «els que ens hem dedicat al sector agrícola hem tingut la sensació d’estar oblidats» o «disposar d’un sector agrícola de referència» amaneixen el text de Baldiri Ros.
Però, la meva intenció no és rebatre els arguments de l’article, sinó posar el dit a la nafra en una afirmació que l’autor sentencia per a justificar la modernització —necessària, hi coincideixo-— del Canal d’Urgell: «A més, amb l’aigua alliberada, es podran transformar altres llocs de secà a regadiu amb un efecte multiplicador de la producció i impulsar altres sectors des del Garrigues Sud fins a la Terra Alta». O sia, estalviar aigua al Canal d’Urgell ha de servir per a millorar la productivitat agrícola amb una activitat més sostenible tot i incrementant les hectàrees que ara són de secà en hectàrees de regadiu. Fixeu-vos, sostenibilitat i increment: és sostenible incrementar la superfície de reg agrícola a Catalunya?
Ja hem parlat en aquesta nostra publicació independent de La Resistència de la disminució dels cabals circulants a la conca del Segre com a conseqüència dels impactes del canvi climàtic i els canvis en els usos del sòl, i de quina manera l’increment de les demandes per al reg agrícola (vegeu-ho aquí) hipoteca la gestió de la conca. Un riu que a Lleida, en ple estiu, porta gairebé el mateix cabal que el riu Besòs a Santa Coloma de Gramenet. Però, com que puc arribar a entendre que al senyor Baldiri Ros els arguments exposats en aquell meu article de gener de 2017 (uns arguments que obeeixen a dades científiques contrastades en el marc d’un programa Life) no li plaguin ni li facin el pes, reproduiré literalment l’apartat 2, paràgraf a) de l’article 14 sobre agricultura i ramaderia de la Llei 16/2017, del 1r d’agost, del canvi climàtic:
Per a reduir la vulnerabilitat i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle del sistema agrari, s’ha de:
a) Incorporar a la planificació del reg agrícola els impactes observats i projectats del canvi climàtic a Catalunya, amb una atenció especial al risc d’una garantia insuficient en la disponibilitat d’aigua per a reg i per a la ramaderia d’acord amb la planificació hidrològica.
I, encara més, també reprodueixo literalment l’apartat 1, paràgraf c) de l’article 16 sobre aigua de la mateixa Llei 16/2017:
c) La derivació amb caràcter prioritari dels recursos hídrics aconseguits amb millores d’estalvi i eficiència cap a l’assoliment dels objectius de qualitat dels ecosistemes aquàtics i, en cas de sequera extrema, cap a l’abastament urbà.
Com podem comprovar, la Llei catalana del canvi climàtic determina dos fets cabdals:
Ha de ser la planificació hidrològica la que condicioni la disponibilitat d’aigua per a reg agrícola d’acord amb els impactes del canvi climàtic a Catalunya.
I, no només això, sinó que qualsevol estalvi d’aigua obtingut gràcies a actuacions de millora en l’eficiència ha de romandre amb caràcter prioritari al medi (riu o aqüífer).
La meva intenció és reforçar els arguments científics amb arguments normatius perquè en l’òrbita de La Vanguardia i d’insignes homenots com el senyor Baldiri Ros són dels qui dia sí i dia també lloen la gestió homicida del govern espanyol en la crisi de la Covid-19, encapçalada per militars i socialistes de la calç i el martini. Dedueixo, per tant, que els arguments científics epidemiològics no són del seu grat; però per la mateixa regla de tres, dedueixo que els arguments normatius, la base substantiva i l’ànima de l’Estat de Dret i de la nostra democràcia —doncs, com bé sabem, no hi ha democràcia sense Llei—, sí que seran de bon grat per al president de la patronal agrícola autonòmica.
I, com el senyor Baldiri Ros prou que sap, anar contra l’Estat de Dret és un delicte penal de sedició.
Les fonts d’Osona segons la vinyeta d’en Mandanga. [Font: Osona.com.][Un article de Toni Coromina.]
Fins a finals del segle passat, els veïns de la Plana de Vic encara freqüentàvem les plàcides fonts rurals. Uns hi anàvem a jugar i a berenar, i d’altres a festejar; i tots a beure l’aigua fresca i regalada que brollava sense interrupció, des de temps immemorials, com en la majoria de ciutats, pobles i llogarets del país. Una de les més freqüentades del municipi de Vic era la Font dels Frares, que abocava la seva aigua al riu Gurri, on els xicots ens banyàvem i agafàvem crancs. Però la que s’emportava la palma, potser la més sovintejada per la bellesa del paratge, era la Font de la Talaia; allà, en el curs del riu Meder, capturàvem peixets, granotes i capgrossos amb un mocador, o amb les mans, menjàvem arrels de jonc, jugàvem a ‘indis i mexicans’ i omplíem les cantimplores abans de tornar a casa.
D’altres brolladors que tenien molt arrelament popular eren la Font de l’Escudella (a l’Esquirol), la Font de la Mare de Déu i la de la Cadernera (a Manlleu), Les Set Fonts (a Sant Julià de Vilatorta) i la Font de la Ricardera (a Folgueroles), on la llegenda explica que, en la seva adolescència, el poeta Verdaguer hi galantejava amb alguna fadrina. Avui, la pràctica totalitat de les fonts naturals (gairebé dos centenars) estan contaminades o s’han assecat; i la Plana de Vic s’ha convertit en una de les zones de Catalunya més danyades pels purins, els pesticides i els residus industrials.
Avui gairebé ningú amb cinc dits de front va a la font a omplir la gerra o la garrafa. L’única aigua “potable” és la de l’aixeta, convenientment amanida amb clor. O l’embotellada que es ven als comerços; curiosament, aquesta última, la que més es consumeix, prové dels aqüífers veïns del massís del Montseny, un paratge sense purins, però que les plantes embotelladores han convertit en un gegantí formatge gruyère ple de forats, després d’assecar la majoria de les fonts naturals i deixar els regants d’Arbúcies i voltants amb el cul a l’aire.
La tardor de l’any 1988, TVE va emetre la sèrie de sis capítols Som una meravella!, realitzada i protagonitzada pel grup teatral Els Joglars. El títol feia referència, en clau de paròdia, a l’eslògan de la Generalitat Som sis milions. Concebuda com un reportatge periodístic de ficció, la sèrie era una ferotge sàtira sobre aspectes crucials de la realitat catalana, basada en temes com la contaminació, l’atur o l’ensenyament públic. En un dels capítols dedicats a la contaminació apareixia un home remullant-se la cara amb aigua del Gurri (un afluent del Ter que passa per Vic) a la resclosa propera a la espectacular i centenària roureda del Cantarell. En la ficció (o potser no era ficció?), aquella aigua, carregada d’agents corrosius, tenia una virtut: deixava la cara sense cap pèl. Una manera senzilla i barata d’afaitar-se sense utilitzar sabó ni navalla. Amb aigua contaminada n’hi havia prou.
Vuit anys després, el maig de 1993, el Grup de Defensa del Ter va muntar una barberia virtual a la Riera del Sorreig. Sota un gran cartell que deia Barberia Puigneró, es va escenificar una afaitada col•lectiva aprofitant l’escuma de la riera contaminada. Durant la seva dilatada activitat reivindicativa posterior, el grup ecologista osonenc ha seguit utilitzat l’humor en diverses ocasions per denunciar greus atemptats contra el medi ambient.
A banda de la contaminació industrial provocada per les pelleries i alguna empresa tèxtil (moltes d’elles ja desaparegudes), tothom sap que Osona és, al costat d’alguna zona lleidatana i gironina, una de les comarques més contaminades per nitrats provinents dels purins de porc, amb uns índex molt superiors als permesos pels organismes oficials de salut pública.
Fa cinc anys va sortit a la llum un estudi que acabava d’arrodonir el desastre contaminant: la concentració desorbitada d’antibiòtics a les aigües de casa nostra. Aquells antibiòtics provenien de les aplicacions veterinàries que habitualment es fan amb el bestiar (sobretot porcs). Segons un estudi de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICREA), la contaminació per aquests agents era, a Osona, cinc vegades més elevada que a la comarca de la Selva. El mateix organisme concloïa que també hi havia zones rurals on es continuava bevent aigua directament dels pous i, per tant, la gent bevia aigua contaminada. Una de les conseqüències d’aquest consum era -i és- la resistència a aquest tipus d’antibiòtics, ja que el cos humà s’acostuma a la seva presència. La seva ingesta també pot provocar trastorns digestius.
Mapa de les fonts d’Osona i el Lluçanès contaminades per nitrats. [Font: GDT.]Fonts contaminades
Com cada temporada, a finals de gener, el Grup de Defensa del Ter (GDT) fa la campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès per analitzar-ne el contingut de nitrats. Ja fa més de 15 anys que diferents voluntaris i voluntàries es reparteixen els pobles i fan una visita a tres fonts de cada municipi. Després, les ampolles es porten a un laboratori que analitza les aigües.
Els últims resultats coneguts, corresponents a les anàlisi del 2019, indiquen que de les 137 fonts de la comarca d’Osona i el Lluçanès computades 17 no rajaven. Però la mitjana de contaminació en aquest període era de 76 mg/l de nitrat, significativament superior al contingut mitjà de l’any anterior, de 64 mg/l de nitrat. En aquest context, cal assenyalar que l’OMS determina que l’aigua està contaminada per sobre de 50 mg/l de nitrats i recomana no consumir-la a partir dels 25 mg/l. Segons obliga la normativa europea, cada quatre anys la Generalitat ha de revisar la contaminació dels municipis.
Seguint en aquesta línia alarmant, nou fonts van incrementat la seva concentració en més de 100 mg/l de nitrats. El pòdium de les més contaminades d’Osona l’encapçala la Font de Cassanell de Taradell, amb 457 mg/l de nitrat, més de nou vegades per sobre del que permet la OMS. En segona posició trobem la Font de Gallisans, de Santa Cecília de Voltregà, amb 396 mg/l de nitrat, i en tercera posició, la Font Salada de Gurb amb 342 mg/l de nitrat. També destaquen les fonts de les Cases d’Avall, de Gurb, i la de la Mare de Déu, de Manlleu, amb uns increments de 217 i 244 mg/l de nitrat, respectivament. En total hi havia dotze fonts que estaven per sobre de 200 mg/l de nitrat, és a dir, quatre vegades el permès per la OMS, mentre que al 2018 n’eren tres. A aquestes dades cal afegir-hi, que segons estudis realitzats els últims anys per la UB per encàrrec del Consell Comarcal d’Osona, el 80% dels pous d’aigua subterrània superen el límit permès en contingut de nitrats.
L’any passat, el Grup de Defensa del Ter va celebrar els seus 30 anys d’existència, tres dècades marcades per la denúncia i la lluita, però també per l’humor i l’amor al territori. Tanmateix, és evident que els resultats nefastos no obeeixen pas a la casualitat: són un indicador de l’estat de les nostres masses d’aigua subterrània, contaminades especialment per l’elevat nombre de porcs de la comarca i els purins que se’n deriven.
El GDT avisa que aquest model, que tanta ‘riquesa’ ha aportat (en forma de nitrats?) “ara s’està escampant arreu del territori de l’estat espanyol, on està trobant molta resistència per part dels petits pobles, que veuen amb ensurt com els volen construir granges de milers de porcs en pobles de menys d’un centenar d’habitants. I en aquests pobles sabeu què diuen per agafar forces en la lluita? Doncs ben fàcil ‘No badem, no fem com Catalunya, que té el 41% de les masses d’aigua subterrània contaminades’. No deixem que construeixin les granges’”.
Omplir d’aigua els atuells ja no és segur de fa anys a mig país. [Foto: GDT.]Coincidint amb les dades de les fonts contaminades, un informe del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis de la UVic-UCC i àrea ambiental del Museu del Ter sobre l’estat ecològic del El Ter i els seus afluents el Rimentol, el Meder i el Gurri, indica un considerable augment de la presència de nitrits, nitrats i fosfats. Els estudis també mostren deficiències greus a la plana agrícola i riu avall dels nuclis urbans de Vic i Manlleu, mentre el bosc de ribera es manté estable
L’aplicació d’adobs en excés, el trencament del clavegueram municipal de Manlleu i la poca dilució al Gurri de l’aigua tractada a l’EDAR en un any molt eixut, van fet minvar la qualitat de l’aigua en diversos sectors. El rentat dels camps de conreu és, segons el CERM, la causa més rellevant, malgrat no ser l’única, d’aquest increment. Per contra, en trams com el del Ter entre Torelló i les Masies de Voltregà o el Gurri i el Meder més amunt de Vic, aquesta contaminació no s’evidencia.
El resultat de l’estudi es basa en el mostreig de 10 trams fluvials, mesurats a la primavera i a l’estiu. D’aquests 10 sectors, quatre corresponen al riu Ter als termes municipals de Manlleu, les Masies de Voltregà i Torelló i, els sis restants, pertanyen al torrent del Rimentol i als rius Meder i Gurri, al terme municipal de Vic. Per dur a terme l’estudi es van mesurar paràmetres fisicoquímics, el cabal del riu, la qualitat de l’hàbitat fluvial, la qualitat del bosc de ribera i la qualitat biològica de l’aigua, fent servir macroinvertebrats aquàtics (escarabats, sabaters, cuques de capsa, larves de dípters) com a indicadors. L’informe conclou que la qualitat biològica de l’aigua és bona en set dels sectors analitzats, mediocre en dos i dolenta en un d’ells.
Pel que fa a la qualitat del bosc de ribera, l’estudi explica es manté estable respecte d’altres anys, a bona part dels punts analitzats. El punt amb una pitjor qualitat és el Meder al nucli urbà de Vic, amb un bosc de ribera pràcticament nul, malgrat que l’entorn mostra una millora progressiva amb les actuacions que des de l’Ajuntament s’hi fan des del 2008.
Per al GDT, les dades sobre la contaminació evidencien que les plantes de tractament de purins han estat un gran estafa: “Una estafa per a l’administració, perquè no han servit per gestionar correctament el desastre de la contaminació de les aigües subterrànies, una estafa pels pagesos, perquè no ha estat una fórmula viable ni sostenible de gestió dels purins, i una estafa per la ciutadania, perquè hem subvencionat les plantes amb els nostres diners, i encara tenim els pous més contaminats i vivim en una comarca amb quasi un milió de porcs”.
Tanmateix, pel Grup de Defensa del Ter, la situació actual de tancament de les plantes “no és una bona noticia ja que són evidents els perjudicis mediambientals que portaran els nous excedents de purins i les pèrdues de llocs de treball. Però la seva inauguració el 1999 tampoc va ser va ser una bona noticia com havíem denunciat per ser una solució insostenible mediambientalment i econòmica. Aquests 15 anys només han servit per augmentar la contaminació atmosfèrica i els riscs de salut per a tots els veïns: per permetre l’aparició de més granges amb ramaderia intensiva sense terres on aplicar els purins; per augmentar la cabana porcina de la comarca, i finalment per augmentar els nivells de contaminació de les fonts. En resum, s’ha continuat incomplint el principi de “qui contamina, paga”. Mentrestant a Osona hem pagat els 23,56 milions d’euros per portar aigua potable a les nostres cases”.
Té raó el GDT quan diu que que aquest fracàs és una oportunitat per aplicar la única solució real: “reduir la cabana porcina i trobar l’equilibri amb el territori. Una oportunitat per implantar solucions sostenibles de gestió dels purins, com per exemple el biogàs. Una oportunitat per dibuixar un nou model ramader que es basi en la qualitat i l’aliança entre productors i consumidors, no pas aquest model que importa pinso i aliment de Sud-Amèrica i exporta carn a Xina o Rússia. Tot plegat és una mostra més d’un sistema productiu amb peus de fang. Una gran oportunitat perduda per recuperar un món rural que vetlli per la terra i la seva salut”.
El panorama al sector de la ramaderia porcina no és gaire encoratjador. La cabana porcina catalana passa dels 7,5 milions de caps (un porc per habitant), sent Osona, amb 140.000 habitants, una de les comarques més saturades, amb prop d’un milió de porcs que anualment produeixen deu mil tones de nitrogen en forma de purins. La majoria d’explotacions no tenen depuradora i els excedents s’aboquen en els camps, es filtren al subsol i els nitrats van a parar a les fonts i als rius.
Fa dos anys, l’estiu del 2019, gràcies a l’empenta d’associacions ecologistes com el GDT, la Generalitat va publicar un decret de gestió de fertilització del terra i dejeccions ramaderes que comportava una moratòria absoluta de dos anys per a la construcció de noves granges i l’ampliació de la capacitat d’aquelles que estiguin situades en un dels 66 municipis amb un alt índex de càrrega ramadera. La majoria dels municipis afectats, 48, es troben a la Catalunya central, encara que a les comarques lleidatanes n’hi ha set. Sigui com sigui, el redactat final del decret, que inclou un règim sancionador per incompliments greus, no ha estat del grat de les entitats ecologistes, que han presentat al·legacions, però són pessimistes perquè estan convençudes de la seva inutilitat i temen que la Generalitat es plegui a les demandes dels grups de pressió del sector: els industrials porcins.
A Barcelona hi han aparegut cartells de venda de la taula de diàleg. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Parlem d’autodeterminació. Parlem de referèndum. Parlem de democràcia. Parlen dels quaranta punts (o vint) del president Mas. Parlen de pagar un deute de fa deu anys. I parlem, sobretot, de continuar parlant. Perquè, si parlem, el temps passa i passa i no cal concretar res. Perquè, si parlem, és que estem negociant; i això és molt bo, perquè reconeixem el problema. I és per això, que parlem; això sí, sempre en el marc de la llei.
I diuen, sí, diuen diuen, que es reuniran cada mes perquè el fet de reunir-se i parlar és molt convenient, perquè el PP no parlava i «nosaltres, sí». I parlarem de suavitzar la repressió i de recuperar competències robades. D’un estatut semblant al que es van carregar els corruptes jutges del Tribunal Constitucional. Sí, els que anaven als toros. I què més? Us sembla poc obrir un diàleg que és una oportunitat? Sí!, «una oportunitat», diuen els d’ERC. La Marta Vilalta vol aprofitar l’oportunitat.
Un senyor amb cara d’emprenyat insulta els que no volem la taula, ni rodona ni quadrada. Diu: «Com és que no voleu aprofitar l’oportunitat?». És un senyor dels Comuns de la senyora alcaldessa Colau, un senyor del Sr. Iglesias que aplaudeix el rei, un senyor que diu que és progressista; sí, tant, que no creu ni en la democràcia ni en l’autodeterminació.
És, certament, molt aviat per a provar d’entreveure quin món ens deixarà la Covid-19 quan haguem contingut el seu perill. Som al bell mig de la pandèmia, atordits pel poder destructiu amb què aquest ésser microscòpic ha colpejat tan profundament i ràpidament les nostres societats, tot obligant a tancar fronteres i confinar un terç de la humanitat, amb les desastroses conseqüències que això tindrà en l’economia de centenars de milions de famílies.
Però algunes coses hem pogut anar aprenent fins ara. La primera i més evident és la necessitat de comptar amb un sistema de salut públic i gratuït, que es mostra molt més necessari que els milions gastats en exèrcits i armament que sovint no han tingut ni un sol ús. Un fet que veurem amb molta més cruesa als EEUU on, posseir el major exèrcit del món no els ajudarà a evitar veure en perill la seva supremacia global, quan potser hagin de lamentar milions de morts per no haver pogut accedir ni tan sols a un test. Aquest gran país quedarà tan exposat a la falsedat dels seus arguments fundacionals com els polítics de dretes que avui atén la sanitat pública, havent d’admetre que si haguessin aconseguit que el gruix del model sanitari fos privat, aquesta crisi hauria estat molt més letal. Quin estat social de dret ens hauria quedat si tinguéssim, com potser passi als EEUU, desenes de cadàvers a les portes dels hospitals, desatesos per no tenir prou diners per pagar-se la salut més bàsica per a poder sobreviure? Quina mena de llibertat i de democràcia és aquesta? És això el liberalisme? A Cuba tenen un partit enlloc de dos —que diuen el mateix—, però això no passa.
Abans del virus, Bernie Sanders perdia a les primàries, malgrat que les seves tesis, properes al socioliberalisme europeu, són les que permetrien a aquest país coninuar sent hegemònic. En l’àmbit sanitari, però també en l’educatiu: de què seria capaç EEUU si oferís, com Europa, educació universitària pràcticament gratuïta a tothom, enlloc de mantenir-la reservada a les elits? Si avui destaquen tant en tants àmbits, imaginem què podrien arribar a fer si l’educació universitària deixés de ser un luxe. Això i no les tesis populistes neocon de Trump, és el que faria Amèrica Great Again. Sanders anava perdent, però pot deixar una estela que molts dels seus joves seguidors podran reprendre, i on les destrosses de la Covid-19 poden ser un aliat clau.
Així, doncs, amb aquesta crisi, el neoliberalisme a ultrança de països com EEUU o Xile es veuran ràpidament confrontats a les seves mancances. No només per les qüestions ètiques i humanitàries bàsiques que aquí a Europa ens són evidents, sinó pel fet afegit que tenir part de la població contagiada i sense atenció mèdica, converteix aquests països en inhabitables i llargament confinats, també als barris alts, i tancats al turisme i al món. O en la necessitat de crear guetos de confinament i mort, portant les desigualtats que els caracteritzen a uns extrems insòlits, letals, que sens dubte provocarien revoltes de tota mena, amb nivells de violència insospitats.
També, és probable que aquesta crisi produeixi el sorpasso de la Xina als EEUU com a potència global, especialment si manté Trump al capdavant. La Xina, malgrat el seu autoritarisme estalinista-neoliberal, se n’ha sortit prou bé, sent aquest també un dels nous riscos post Covid-19: que molts països o bé mimetitzin algunes de les dubtoses virtuts autoritàries de la Xina, o bé vagin caient a la seva òrbita, dependència d’ajut sanitari i zona d’influència. Amb l’avantatge respecte als EEUU que la Xina no sembla voler forçar els països que captiva a seguir el seu model, com sempre han fet els EEUU amb èxit arreu del món, ajudats dels dictadors i torturadors que fessin falta, com al con sud.
En qualsevol cas, el liberalisme radical que fa de la salut un luxe i un bé mercantil enlloc d’un dret bàsic garantit per l’estat, després de la Covid-19 deixa massa dubtes com per a poder-se defensar seriosament sense semblar còmplice de les matances que poden provocar virus com aquest i els que vindran. També, la Unió Europea ha perdut molta credibilitat, a afegir a la crisi dels refugiats i a la catalana. No ha estat capaç ni tan sols de posar en comú respostes i tecnologies per ajudar una Espanya incapaç d’entendre per què Alemanya presenta un índex molt més baix de mortaldat, tornant a demostrar que és poc més que una agrupació de lobbies i interessos geopolítics.
Pel que fa al medi ambient, veiem aigües i aires nets com mai en dècades, animals més segurs que surten dels seus caus, fauna i flora més ben preservada, menys mortaldat per contaminació, menys consum energètic, ecosistemes regenerant-se… Veiem humans que paren una mica a reflexionar, i es troben ells mateixos sols a casa, avaluant els seus models de vida, en alguns casos per acabar desesperats de tant compartir temps amb hom mateix, sense les distraccions del dia a dia. Societats que es qüestionen si estem fent bé les coses i a l’hora d’establir prioritats; si amb tants de dòlars i màquines que fem, i tants fusells que financem per a guerres inexistents, estem construint societats resilients i sanes, o bé petrodependents, malaltisses i fràgils, que poden ser tombades per un enemic microscòpic que no es pot aturar amb aquestes armes. Mirant el planeta avui, costa no veure aquest maleit virus com una benedicció per a la Terra, com una defensa i un antivirus de Gaia, per a neutralitzar, com en efecte està fent, el virus que realment està matant la vida al planeta: nosaltres. Especialment si deixem de banda l’òptica antropocèntrica amb què contemplem el món i la resta d’espècies.
També ha quedat clar que mai com ara l’autosuficiència rural havia tingut tan sentit i havia estat tant d’actualitat. Tret dels temps de guerra, on la gent que tenia família i casa al camp passava menys fam i penúries que a ciutat. Les famílies catalanes que enlloc d’haver migrat completament a les ciutats han mantingut una casa al camp, en una gran proporció disposen d’un espai on fer un hortet i tenir un parell de fruiters. I poden passar dies sense anar a ciutat o al poble a comprar queviures, sense que els falti res per a una vida saludable i entretinguda.
Així com els neorurals, que capgiren els valors hegemònics del capitalisme-industrial-urbà i estan molt més ben adaptats i arrelats per a fer front a crisis com aquestes. Posen en valor la vida senzilla, l’autogestió, el retorn al camp, la relocalització, la reducció de la necessitat d’insums externs, tot resolent de forma autogestionària l’energia, l’aigua, el sostre, sovint amb lloguers barats, masoveries o compres col·lectives, i bona part del menjar i del beure amb xarxes d’intercanvi i cooperatives de consum, i amb horts que permeten reduir els euros gastats en empreses convencionals de distribució d’aliments. Augmentant en la mateixa proporció la llibertat com a ciutadans no pautats pel diner. El que fa que puguin estar confinats setmanes amb menys problemes que les famílies de ciutat. Recuperant el viure del tros, com els nostres avantpassats, del tros de terra, de l’autogestió, enlloc de dependre de milers de xarxes connectades per petroli i diners. Aquests neorurals poden estar ara entre els més privilegiats del país, confinats en granges i masos amplis i amb bells paisatges, podent passejar pel bosc sense risc de ser contagiats ni de contagiar ningú. Construint autogestió, autosuficiència i sobirania alimentària i energètica als centenars d’hectàrees buides del camp i del bosc català que perd població des del 1700. Igual que bona part de la pagesia tradicional i ecològica; no tant la convencional, integrada a l’agroindústria, que està tan atrapada i afectada per l’aturada dels mercats com els treballadors urbans, i que en haver especialitzat la producció han perdut la resiliència que els oferia la varietat de cultius.
Igualment, el teletreball apareix ara com una opció interessant, quan les TIC i els territoris despoblats i assequibles a Catalunya i arreu del món fa temps que fan d’aquesta opció, molt més resilient i sostenible, on, entre d’altres coses, desapareixen embussos, hores punta, i dinàmiques del segle XX que en moltes ocupacions del XXI tenen poc més sentit que mantenir inèrcies més mentals que reals.
Aquesta crisi, si no ens mata a totes, ens pot fer créixer i aprendre a organitzar millor les nostres societats. Posa en dubte molts fonaments de la vida moderna, com el fet de viure amuntegats a les ciutats. En el cas català, 5,5 milions de ciutadans habiten a la demarcació de Barcelona, mentre que a la de Girona, de les mateixes dimensions, hi viuen 750.000. Cal rentar-se molt més les mans… I confiar que les cadenes de comerç i de transport no es trenquin, ja que es depèn completament d’un complex entramat d’empreses que els donen de menjar, aigua, llum i treball.
També, es qüestiona un determinat model de globalització industrial i comercial que ha traslladat a milers de quilòmetres les nostres fàbriques per tal d’amagar l’explotació laboral i ecològica i poder-la mantenir. Un fet que obre la porta a l’Open Source Hardware o Maquinari de Codi Obert i el seu model alternatiu d’enginyeria i producció en microfàbriques cooperatives que comparteixen plànols lliurement en línia i fabriquen localment en Fab Labs. Com apunta Michel Bauwens, de la P2P Foundation, allò que és lleuger (plànols i coneixement) és lliure, gratuït i circula globalment, i allò que pesa (fabricació, assemblatge, transport) és local. N’hem tingut una mostra excel·lent aquests dies amb els respiradors fets amb impressores 3D, que si s’haguessin mantingut en els models tancats d’enginyeria habituals, com planteja ara Trump a General Motors i Ford, hauria estat més lent i car, i menys democràtic.
D’aquesta crisi pot néixer un nou model d’unió de la humanitat a nivell planetari que mai no havia lluitat a l’uníson contra un mateix enemic. Pensàvem que potser seria el canvi climàtic, i moltes pel·lícules ho plantejaven amb una invasió extraterrestre, però és un minúscul virus el qui potser trasbalsi la humanitat fins al punt d’ajudar-nos a crear una solidaritat, fraternitat i necessitat d’acció conjunta que potser obri un nou model de globalització, no únicament comercial com fins ara, o cultural des d’Internet, sinó un veritable únic país planetari, cooperant per sortir-nos-en.
Cal confiar, això sí, que tot el que estem obligats a fer ara: tancar-nos, aïllar-nos, desconfiar, puguem deixar-ho enrere. Si no fem net d’això, el perill d’una societat encara més individualista, egòtica, tancada, atomitzada, aïllada i sospitosa dels uns amb els altres pot fer encara més inhabitable el món que ja vivíem d’apogeu de dretes i feixismes.
Així, a data d’avui tenim poques certeses de com ens en sortirem d’aquesta crisi, i de quin serà el món que en resti, quines les ideologies i països que es tornaran hegemònics i quins cauran, però si tenim ja algunes certeses: res no tornarà a ser com abans. El 2008 molts ens vam equivocar en creure el mateix. Però, aquest cop el trauma és tan gros, les mesures preses tan dramàtiques, l’afectació tan global, i l’impuls econòmic que caldrà per a tornar a la normalitat, tan ampli i transversal, que és molt més probable que generi grans transformacions. I els que som d’esquerres i desitgem grans canvis, com el moviment alterglobalista i les esquerres revolucionàries, hem d’estar atents i organitzats per a no deixar escapar en aquesta ocasió —com ens va passar el 2008—, l’oportunitat de dur a terme profundes transformacions de les nostres societats.
Ja hi ha símptomes clars d’això, com ara poltics de centredreta parlant de la necessitat d’establir sistemes de renda bàsica —ni que sigui per a no enfonsar del tot una economia on el poder adquisitiu haurà caigut dràsticament—, demanant als bancs el retorn de les ajudes que la societat els va donar fa deu anys, parlant de reformar el capitalisme i els sistemes sanitaris i de cures o admetent d’esquerra a dreta que serà necessària una decidida i bilionària intervenció estatal i qüestionar el model neoliberal de sanitat privada i d’estats febles, que avui faria del planeta un far west inhabitable i confinat fins a trobar el vaccí.
Tenim en aquest sentit un altre avantatge rellevant: que mentre Europa s’estigui refent, gràcies a haver estat colpejats abans i tenir sistemes de protecció socials, els EEUU, l’imperi que ens ha tocat viure, estarà immers en una profunda crisi sanitària, però també ètica, ideològica i econòmica de dimensions fundacionals. Això sí, amb l’altra gran potència emergent, la Xina, amenaçant amb un model de societat encara més temible i autoritari que l’americà.
En aquest interludi entre la caiguda d’un imperi i l’ascens d’un de nou, els ciutadans, els estats menors i les nacions sense estat tenim una finestra d’oportunitat per a reclamar i posar en pràctica un altre model solidari, interdependent i multipolar, basat en els valors humans que aquesta crisi ens ha obligat a desplegar per a sobreviure.
La taula de diàleg el passat 28 de febrer entre els governs català i espanyol. [Foto: ND.][Un article de Jordi Sánchez.]
Quan anava a la universitat tenia un professor que ens va dir:
— L’heu de fer molt grossa…, en una taula de quatre potes; si en retireu una, la taula no cau».
Això vol dir que la taula de diàleg i de negociació pot tenir molts ensurts, queda clar que s’ha d’anar amb compte amb el que es fa, perquè si traiem més d’una pota la taula perdrà el seu equilibri i estabilitat per a continuar avançant en el conflicte català.
La primera reunió del 28 de febrer ha estat de contacte i de prudència, la propera es farà a Catalunya.
De tota manera cal tenir en compte el calendari polític que és el següent:
Aprovació dels Pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
Aprovació dels Pressupostos de l’Estat.
Inhabilitació ferma o no del President Quim Torra.
Eleccions al Parlament de Catalunya.
Situació política a Catalunya, moviments.
ERC es troba en el moment més àlgid del període democràtic. JxCat es va configurar per gent de diferents corrents, però de sentiment independentista, sempre pendent del que digui Puigdemont. El PSC està situat a millorar l’autogovern de Catalunya, però lluny de la unilateralitat.
El catalanisme està molt fraccionat i en aquests moments hi ha moviments que intenten configurar una nova candidatura: PDECat, Demòcrates, Units per Avançar, Lliures, Convergents, La Crida. La trobada a Poblet del 21 de setembre de 2019 dels anomenats El País de Demà pretenia una nova refundació del catalanisme, però fora de la unilateralitat, ja que el camí per aconseguir la independència serà llarg. Reunits el 7 de març han pres la decisió de convertir-se en un partit polític. Pujol ho va fer des de Montserrat, ara es pretén fer un nou camí des de Poblet.
Enquesta
La darrera enquesta, de primers de març, situa ERC com a guanyadora, seguida del PSC, JxCat, C’s, Comuns, PP, CUP, VOX: ERC 43 , JxCat 24, CUP 6 tindrien majoria absoluta amb 73 diputats (la majoria és en 68). La candidatura d’El País de Demà pretén obtenir set diputats, uns 300.000 vots per tal d’evitar un Parlament de majoria unilateral per aconseguir la independència, és a dir: sí, però més a poc a poc.
Poden passar coses
En cas d’avançar les eleccions a Catalunya, quins seran els candidats? Pot afectar al recorregut de diàleg i negociació de la taula?
La inhabilitació del president Quim Torra, sense haver convocat eleccions, trasbalsa la línia Puigdemont?
I Si l’Estat a la taula ofereix una solució tipus País Basc, què farà el moviment independentista?
Conclusió
A tots aquets problemes —que no són pocs—, només els faltava ara el coronavirus de la Covid-19 i l’estat d’alarma per a posar més actors a les incerteses. Que Déu ens agafi confessats si la taula no serveix per a res.
