Quan era menut, durant els primers viatges amb el 600 cap a Gandesa (Terra Alta) a l’estiu per anar-hi a passar unes dies de vacances, el trajecte es feia llarg i pesat —costes de l’Ordal, costes de Falset…— i recordo molt vivament com la mare i el pare ens animaven tot cantant velles i sàvies cançons, que apreníem de seguida, ens entretenien i ens feien passar l’estona quasi sense adonar-nos-en.
D’aquestes cançons tinc memòria grossa d’El Cant del Poble (lletra de Josep Maria de Sagarra i música d’Amadeu Vives, estrenada el 1931 per l’Orfeó Català), que mon pare va aprendre en les àrdues batalles militars, durant la guerra d’agressió contra Catalunya i que mai no va oblidar.
Sempre m’ha semblat, com li passa a tanta gent, que hauria de ser el veritable himne de Catalunya i no el mortuori i feixuc Els Segadors, que recentment ha estat objecte de befa en un acte institucional. I no solament per la lletra —animosa i vital— sinó, també, per la música, de ritme ancestral, arrelada i alegre.
Avui que la mentalitat d’esclau (espanyol) cada cop és més estesa —sigui una abraçada infecta, un menysteniment dels símbols, l’anorreament lingüístic o la desfeta total— la típica reacció de l’esclau, de ment colonitzada —a més a més— és d’assenyalar els qui els són crítics o plantegen alternatives viables, com és el cas d’aquest himne, que diu que «tenim els braços per defensar-nos»
Apreneu-ne la lletra, canteu El Cant del Poble i difoneu-lo:
El Cant del Poble
Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!
La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Vola sobre el front l’estel
de la senyera!
Tenim les venes per a estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Aquest dissabte, 15 de Maig, ha estat una jornada remarcable en la història de la llarga lluita per la llibertat.
No només perquè s’han complert deu anys de la irrupció d’una de les mobilitzacions populars més alliberadores que hi ha hagut en les darreres dècades, el Moviment 15M (1); sinó també, i sobretot, perquè ha tingut lloc una segona manifestació mundial per a defensar les nostres llibertats fonamentals (és a dir, la llibertat de moviment, la de reunió, la d’elecció, la de salut i la d’expressió) i en contra de les tendències mistificadores i maquiavèl·liques que s’estan imposant a gairebé tot el món en el context de la «Pandèmia».
La primera manifestació mundial d’aquesta mena va tenir lloc el passat 20 de març. Molts milers de persones van aplegar-se en més d’un centenar i mig de concentracions, en més de quaranta països, per comunicar públicament la seva voluntat de transformar aquesta realitat falsejada que ens oprimeix. (2)
Des de Canadà fins a l’Argentina, des d’Àustria fins a Sud-Àfrica, demà, 15 de Maig del 2021, s’ha sortit novament als carrers. Per la Pau. Per la Llibertat. Per la Salut. Per la Democràcia. Pels Drets Humans. (3)
A Girona, al migdia, es va formar novament una Cadena de Reflexions (4). Tot seguit, es balla i es cantà en el context de dues Flashmobs de «Danser Encore», la cançó que ressona a les places de cada cop més llocs del món com a himne de la dignitat rebel i la resistència creativa (5). Entre una activitat i l’altra, es va fer un pícnic en un dels bonics parcs de la ciutat, i naturalment, els que van voler, van compartir idees, experiències, somriures, abraçades i petons.
Enfront de les derives despòtiques, distòpiques i destructives que darrerament estan prenent aquestes «democràcies» cada cop més fictícies, les persones que estem a favor de la Vida, és a dir, a favor de l’Amor, la Veritat i la Llibertat, no ens podem quedar de braços plegats.
La pronunciació política popular és més que pertinent.
És hora de restablir el nostre poder i estar a l’altura dels grans reptes que la història ens planteja. És hora d’assumir la nostra responsabilitat en el creixent col·lapse d’una civilització antivital i en la construcció d’una civilització provital. És hora, en definitiva, de millorar i madurar.
Corre aquest text anònim per la xarxa, molt en la línia de La Resistència, i no ens en podem estar de respoduir-lo per al gaudi general, fins i tot per a descansar de tant de ruc i ruca que corren.
Una noia, la Lola, se’n va anar a un poble i va comprar un burro a un pagès per cin-cents euros. Van quedar que el pagès li lliuraria l’animal l’endemà. Però l’endemà, el pagès li va dir:
— Em sap greu, Lola, però tinc males notícies: el burro se’m va morir ahir vespre.
— Bé —va dir la Lola—, llavors torneu-me els meus diners.
— No puc. Ja me’ls he gastat —va replicar el venedor.
— Bé, doncs doneu-me el burro —va dir-li la Lola.
— I per què el voleu, què en voleu fer? —va preguntar el pagès.
— El rifaré —va contestar la Lola.
— Esteu boja? Com voleu rifar un burro mort?
— Home, no ho diré pas que és mort.
Un mes després, el pagès es va trobar novament amb la Lola i li va preguntar:
— Què va passar amb el burro?
I la Lola li va explicar:
— El vaig rifar, vaig vendre 500 números a 20 euros cadascun i vaig guanyar 10.000 euros.
— I ningú no es va queixar? — va preguntar el pagès.
— Només el guanyador —va dir la Lola—, però li vaig tornar els seus 20 euros.
La Lola va créixer i es va fer política, fins a arribar a diputada, després senadora, després ministra i més endavant va tornar a ser senadora, i de la mateixa manera, va fer servir els diners de tots, diners que van anar a la seva butxaca. Tothom sap de quina manera…!
Una dona que durant la seva vida no ha treballat mai, ni ha fet res productiu, i ara és molt rica, perquè va trobar molts «burros morts» en el seu camí, i els va anar rifant a molta gent ingènua.
Però el millor d’aquesta història és que continua trobant burros morts per a continuar sent senadora.
No deixem que ens segueixin venent burros morts!
Estiguem alerta, obrim els ulls i —millor encara— les nostres ments, amb criteri i molt de sentit comú. Pensem en els que hem de treballar per a viure.
Potser podem ajudar que parin de vendre’ns burros morts tot compartint aquesta història.
George Orwell va dir:
«Un poble que vota corruptes, inservibles, cínics i traïdors, no és víctima, és còmplice.»
Mentre fan el ridícul amb les vaccins i el president Sánchez, inútil personatge, practica el desgovern integral, nosaltres, jubilats tots sense vaccinar, donem un tomb de 45 km amb la bici elèctrica a principis d’abril. Sortim de Santa Cecília de Voltregà, pugem pel camí que segueix la riera de Sorreigs i anem a Sobremunt i Sant Boi de Lluçanès. Dinem al roure de la Senyora, anem a Gallifa, al castell d’Orís, Quintanes i tornem a Santa Cecília.
Mentre una colla de biòlegs i naturalistes de sou públic van explicant que ja tenim llúdrigues en diferents indrets i fan vídeos de gripaus i granotes confonent els pobres administrats —perquè, sí, sempre parlen de natura, naturalistes, espais protegits i excrements explicats i retratats—, sí, deia que els pobres administrats són enganyats i creuen que salvem la «natura». Mentida, mentida, mentida.
Fent l’excursió veiem els camps sense insectes, els tractors carregats de tones i més tones de purins i, amagades arreu, centenars de granges de porcs, un dels animals més maltractats i productius del planeta.
L’excursió és bonica, però Verdaguer ja no podria cantar al gorg Negre. Acabo: savis de la natura, som a 8 d’abril i no hem vist ni una oreneta. Què voleu que mengin: insecticides i purins?
Si observem el nostre comportament, vivim en una contradicció permanent entre què va ser primer, si l’ou o la gallina, sense tenir en compte per a res el pobre gall. Existeix l’ànima? I quan estiguem tots vacunats, viurem com vivíem sense el virus? I Barcelona: turistes, hotels, tapes i Gaudí?
El 1563, Brueghel el Vell va pintar un oli de 114 x 154 cm sobre fusta de roure que representava la Torre de Babel, una ciutat vertical que els sàpiens van intentar construir per no haver de patir mai més les conseqüències del diluvi universal. Déu, emprenyat de tanta gosadia, els va confondre amb la parla de tots plegats: entre dialectes i llengües no es podien entendre de cap manera i el projecte va fracassar.
Molt semblant al que passa als jutjats, al Congrés dels diputats i als parlaments català i europeu. Diu el Gènesi que la paraula babel vol dir «la porta de Déu», però els catòlics interpreten el fet de manera diferent de com ho fan els protestants. I els testimonis de Jehovà també hi diuen la seva i, igualment, sumeris i personal dogmàtic constructor de babels cada dia.
La ministra de Defensa espanyola, per allò de la «marca España», anuncia que ja tornen a construir un submergible fabulós que serà l’orgull de no sé pas qui. Tampoc no sabem si els submergibles han d’anar per sobre o per sota de l’aigua, i si són catòlics o dels testimonis de Jehovà, perquè els últims submergibles que van construir per fer una bona babelada els han hagut d’abandonar tot i haver-los allargat una mica (però, llavors, no cabien al pàrquing).
Babel és el rei, pare i fill, Podemos i «no podemos,» i el senyor Junqueras i la Setmana Santa, que omple esglésies de calzes d’or i creus de plata, de marededéus de diamants i de cucurutxos fracassats per la Covid-19. Babel és la consellera Vergés, que no l’entén ningú, i la senyora Ayuso, que se li entén tot.
Babel som tots plegats, que no volem entendre que l’amor no pot existir perquè som tan egoistes, vanitosos, dogmàtics, catòlics, budistes, feixistes i inútils que, si un dia decidíssim estimar encara que fossin les formigues, vindria un rei, un bisbe o un jutge amb un esprai d’insecticida.
Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu.
Trepitja fort, que el lloc és teu! On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Fuig de qui vulgui entrebancar-te. Trepitja ferm, que el lloc és teu!
Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!
[Joana Raspall, 1991.]
Pensar per nosaltres mateixos; informar-nos seriosament; ser prou madurs, lliures i magnànims com per acabar amb els grans enganys que estan degradant la nostra vida i que amenacen de destruir-la. Aquest és, avui, el nostre més urgent repte.
Per això comparteixo a continuació un compendi científic sobre la qüestió de les mascaretes. La conclusió és clara: posar-nos un tros de tela a la cara obstruint les nostres vies respiratòries no serveix per a prevenir infeccions i, en canvi, ocasiona diversos efectes perjudicials per a la nostra salut.
Desemmascarem ja aquesta funesta farsa? Respirem fort, trepitgem ferm i parlem ben clar?
Ei! Acabes de llegir elButlletí Digital pel Progrès Integral que conté propostes i pensaments per a desenvolupar la Plenitud Personal, el Poder Popular i la Prosperitat Planetària mitjançant els Principis Provitals, és a dir, la Llibertat, la Veritat i l’Amor.
M’encanta llegir els teus comentaris, preguntes i suggeriments al correu-e o al bloc. I celebro que comparteixis aquest missatge si ho consideres oportú.Per a noves subscripcions, aqui, i per a desubscripcions, aqui.
Portem més d’un any amb la Covid-19 i, per tant, ja hem passat per les diferents onades, ja estem a la quarta. L’experiència viscuda quant al confinament és variada. En les diferents fases hem passat per àmbits territorials com: municipi, comarca, província, comunitat autònoma i Estat. Ara resulta que està a debat si serà vegueria, AMB (Àrea Metropolitana Barcelona) o AMB ampliada.
Realment algú amb criteri pot aclarir com es prenen aquestes decisions?
Cada vegada és més difícil concretar quin model de territori ha de tenir Catalunya. Fins i tot, es parla d’àmbits com les vegueries (tot suprimint les Diputacions) o les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Actualment tenim 8 vegueries (la majoria sense competències). Ara concretament es parla de l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona) i també AMB ampliada ( 9 municipis més), és a dir, la corona que configuren les comarques del Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, l’Alt Penedès i el Garraf.
També, a aquest debat s’hi ha d’afegir el criteri de regió sanitaria (els CAP i hospitals ).
Ja sé que algú dirà que hi ha definicions per a tot, però el lector estarà d’acord amb mi que tot plegat és un embolic. A la pràctica tothom pot aportar situacions totalment incomprensibles a les decisions preses fins avui respecte als àmbits territorials en els quals ens podem moure en els confinaments. La reflexió que vull aportar és que en els darrers anys estem vivint uns moments de desconcert en la definició dels territoris i de les seves conseqüències, tant administratives com econòmiques i polítiques.
Què cal fer?
Cal revisar els criteris que el Procicat utilitza, des de la Constitució de 1978 passant per l’Estatut, la llei d’Urbanisme, les vegueries, la mobilitat, les regions sanitàries, la Llei de bases, el Procicat (Pla territorial de protecció civil de Catalunya), les organitzacions municipals FCM i AMC…, i, segurament em deixo alguna normativa… Es tenen en compte?
Sóc conscient que no és fàcil, és una situació complicada, però el que fins ara ha quedat clar és que regna una certa improvisació i cal revisar-ho.
Ara, quan tinguem un nou Govern de la Generalitat, caldrà establir quins son els criteris (sanitaris, de mobilitat, territorials) i redefinir com cal fer els confinaments.
Una de les experiències que he viscut importants a la vida és aquesta. D’aquelles vivències en què hi ha un abans i un després clars.
Quan estudiava, ja fa un temps, vaig viure un any en una població propera a Manchester, al nord d’Anglaterra. Era un lloc certament hostil, en molts aspectes. Mostrava una decadència marcada, on s’ajuntava l’extraradi amb tot allò que rebutjava la ciutat i les disseccions al paisatge pròpies d’un lloc de pas; tot entre els vestigis enfonsats d’una indústria que havia existit dècades enrere.
En certa manera el paisatge haguera pogut ser refugi, perquè no m’era estrany i sabia trobar-li l’encant de forma natural. Però, no era pas on jo vivia, i el meu entorn, havia d’anar a buscar eixa arqueologia als afores, ja que la metròpoli havia arrasat de forma aleatòria i desastrosa els estrats fabrils, i els nuclis industrials antics restaurats estaven reservats a zones riques de la ciutat, el que en diuen àrees «gentrificades« (paraula ben anglesa), aquelles que havien eradicat la població autòctona, substituint-la per classe mitjana-alta. Tot, per no mesclar gent diferent als barris, per no equilibrar balances, per perpetuar desigualtats i seguir polaritzant (uns pocs, cada vegada menys, amb el millor, i uns molts, gairebé tots, amb el pitjor o res).
Però, la duresa provenia sobretot de les relacions humanes. D’un cert desencís de la gent que, en aquell ambient gris, de pluja constant (una pluja més àcida que no aquella que ens evoca la natura inclús a les ciutats), anava calant-te a poc a poc i sense voler. La duresa provenia de la violència que vaig veure i viure de molt a prop; aquell desencís, sobretot del jovent, abocava en una ràbia i odi per la diferència, així en general i contra tot.
Vaig sentir el racisme, ferotge, amb mi i amb els altres.
Fer una Erasmus per a mi i en aquell indret va ser, també, anar a currar, i en aquell temps només podies anar i tornar de visita una vegada en un any. Allò em va fer créixer i molt. En molts sentits. I la meua relació amb la llengua anglesa, clarament, està condicionada a tot allò.
Van haver-hi coses que em van ajudar a passar una experiència així. Entre elles descobrir un pintor que havia plasmat aquell món un segle abans. L. S. Lowry transmetia amb aquella tenebra de personatges, rostres i paisatges una veritat incontestable, i creava complicitat amb qui la contemplava. Ho feia des de l’acostament sense prejudicis ni cap mena de pudor a la realitat, fent-se ell mateix partícip i implicant-te també a tu. Gairebé com un xaman anava a les profunditats, valent i directe, i et feia pujar des de l’acceptació de les pròpies misèries. Partia d’eixa veritat, i això era molt potent.
Ell veia naturalment el món, fora quin fora, amb ulls de bellesa, i això m’arribava. Tot plegat em feia connectar amb Alcoi i la indústria que s’amagava sota tant desencís. M’arrelava als ancestres, al meu paisatge, i al que un segle abans s’havia viscut en aquelles terres que xafava. També, a través dels quadres, em connectava amb el meu germà (Daniel Olmo) i la seua pintura, i en aquell moment va ser molt important per a mi.
Lowry s’havia passat la vida pintant a les nits, des de l’àtic de sa casa, després de cada jornada laboral. I ara sé, gràcies a la pel·lícula que se n’ha fet, que ho va fer malgrat tot i malgrat el seu entorn més directe (sa mare), un entorn (amb aires victorians decadents, «vull i no puc») que no l’acceptava ni valorava en el seu ofici de pintar. Em va colpir aleshores i segueix colpint-me ara. Xapó Lowry, moltíssimes gràcies.
Ja fa anys que me’n vaig adonar i hui ho pensava, precisament i nova. L’experiència que vaig viure va ser dura, i durant temps aquella violència i hostilitat em va costar de digerir. Tornat ja a «casa», al meu paisatge, entre la gent i les formes de relacionar-se que coneixia més, vaig necessitar un període per a finalment pair-ho, per a reconciliar-me amb el contacte quan eixia a les nits, per a superar-ho i tornar a la normalitat. Quan anava al cinema a veure pel·lis de Ken Loach (recorde especialment My name is Joe) em passava tota la projecció amb l’emoció a punt d’eixir-me del pit i les llàgrimes caient ardents.
Potser hi ha alguna similitud al que estem vivint ara, amb la pandèmia, que necessitarem un recés per a tornar a tindre contacte com el teníem abans amb la gent, encara que tingam moltes ganes de tocar, d’abraçar, i besar (i ho farem, no tingam dubtes), necessitarem un cert temps i un esforç per a restablir les coses, foragitar de l’inconscient aquesta distància que tenim marcada molt a dins nostre. És una llàstima però crec que pot ser així, i ho haurem de superar. I creieu-me, ho podrem fer.
Sobretot, és que l’experiència viscuda, per a mi, em va portar i refermar unes de les meues millors amistats, vaig sentir, rebre i conrear la solidaritat a molts nivells, vaig desenvolupar algunes habilitats que ara em sostenen, vaig aprendre i gaudir moltes coses: la música (inabastable), la meravellosa gent que vaig conèixer, els paisatges, els xicotets viatges, vaig escriure moltíssim i vaig establir una relació amb l’escriptura que per a mi és fonamental per a viure; vaig conèixer una vocació vertadera de mestres i professor/es de qualsevol àmbit, la tendresa enorme de la gent gran, el cine, la cultura, una identificació generacional molt potent, i ajuntant experiència i universitat vaig tornar amb el cap obert i les coses més clares envers el meu futur del que jo creia en aquell moment. Guarde molts bons records de tot allò; com ens ensenya Lowry, sense treure res del paisatge que no ens agrade.
