L’estat espanyol no entén o no vol entendre la democràcia. Sempre fa trampes i juga brut. Ara diuen que Espanya és una democràcia plena. Cada dia, deu vegades. No saben que la democràcia plena no pot existir?
Defensen l’herència franquista, la monarquia i la Constitució com l’Església defensa els manaments de la llei de Déu. El resultat és un abús permanent que paguen sempre els que lluiten per un món més just.
Galileu va dedicar més temps a defensar-se de les acusacions d’heretgia que a la pròpia investigació de l’univers. I a Sòcrates el jutgen acusat de no adorar els déus. 500 ciutadans escollits per sorteig discuteixen en el seu judici, però ell refusa acceptar penedir-se de les seves creences. De fet, Sòcrates ja passava dels 70 anys i estava cansat d’aguantar tanta misèria humana. El van condemnar a morir. Ell mateix es va prendre el verí i es va acomiadar dels seus amics.
Aquí, l’estat de dret espanyol jutja els seus enemics per eliminar-los. Els jutges franquistes, amb el suport dels partits unionistes, apliquen condemnes de venjança, i als bufons Iceta, Zaragoza, Dolors Montserrat, Illa, Felipe González, Bono, Aznar, etc. els brillen els ulls quan veuen la realitat de la venjança.
La persecució dels exiliats, exactament igual. L’estat d’herència franquista gasta milions d’euros per intentar seduir, comprar el que sigui necessari perquè extradeixin el president Puigdemont i els seus companys, per aplicar amb urc la venjança.
També cal recordar que obren i tanquen presons i demanen euroordres per distreure els pobres ciutadans del saqueig del PP de Rajoy, Santamaría, Cospedal i dels seus amics i saludats, de tants euros, que van deixar el país arruïnat. I perquè no recordem també el rei emèrit i el seu hereu, nomenats pel feixista Francisco Franco.
De fet, cal que anem rebent garrotades, perquè mentre ens recuperem de tanta maldat no tinguem ni temps per pensar en aquests miserables unionistes, xantatgistes i criminals que parlen cada dia de democràcia plena i d’estat de dret.
L’Estat comet molts crims. Recordeu els socialistes José Barrionuevo i Rafael Vera? Recordeu Fernández Díaz i el comissari Villarejo? I així podria omplir centenars de pàgines. I és que Espanya és poc més que el pequeño Nicolás, ja crescudet, disposat a tot per mantenir privilegis.
El Quermany Gros, a Pals (Baix Emporda). [Foto: FEEC.][Un article d’Eduard Garrell.]
Homo hominis lupus est. [«L’home és un llop per a l’home, i no és home, quan desconeix qui és l’altre». Plaute.]
El Quermany Gros és una muntanya redundant i pretensiosa que té el mèrit de ser més alta que la Torre de les Hores de Pals, la virtut d’unes vistes espectaculars sobre el Baix Empordà i la penitència de suportar amb estoïcisme les tramuntanades més desfermades que Èol li llança des del Canigó, com la que, en pujar-hi l’altre dia, em feia anar de quatre grapes quan vaig perdre el recer del camí.
La tramuntana és un vent que vivifica i saneja i que feu habitable l’Empordà abans que se’n domestiquessin els rius. Per això m’impacta que, en arribar al cim, de lluny, un home, bo i veure’m, es posa la màscara. Penso: té por de mi, té por que me li posi a sobrevent i els meus virus el metrallin impulsats pel vent? Té por de contagiar-me, de perdre’m el respecte, que el renyi si no la du? Jo no en duc de mascara i me li acosto per sotavent, per a no provocar, però ell s’esmuny, li dedico un bon dia que s’endú el vent. El fet evident és que té por. No sabré mai qui és, si m’ha somrigut o fet mala cara, si du bigoti…
La por és un sentiment que s’encomana, et tenalla l’ànima, et fa tastar una solitud indescriptible. Penso: que la por és un sentiment atàvic, l’home (i la dona, i només ho diré una vegada) és el més temible i cruel enemic de la humanitat i és per això,que al llarg de la història cada civilització ha construït rituals de pacificació, tals com la salutació, per a manifestar que la trobada és pacífica.
Les societats nòrdiques i puritanes, com l’americana, que no tenen la necessitat de proximitat física com tenim els mediterranis, potser pateixen menys que nosaltres, per als qui el somriure, donar la mà (el salvament del nàufrag), el petó a la galta, als llavis, l’abraçada, la mà al muscle o a l’espatlla de l’amic, l’escalf de la proximitat forma part del nostre comportament social, del nostre llenguatge no verbal. Aquest llenguatge —creat per a neutralitzar la por— ens l’hem deixat robar i la por torna a regnar entre nosaltres, com en una guerra. Ens fa brutals.
La por és un mecanisme de defensa i de supervivència i en aquest sentit pot ser beneficiosa per a l’individu, el posa en estat d’alerta per a poder reaccionar i defensar-se. Però, aquesta no és una por explosiva per a reaccionar davant d’un perill concret, és una por que monopolitza el pensament i l’atenció, impedeix desconnectar, gaudir i concentrar-se en la vida quotidiana, intranquil·litza, inquieta, angoixa, desespera i ens fa perdre el control de les nostres emocions. Una por il·lustrada amb imatges de mort i patiment, amb noticies de xifres i estadístiques de morts.
Per no haver d’emmalaltir estem malalts de por, sols, distanciats, sense possibilitat de projecció en el futur i amb una bona part del papanatisme mediàtic aplaudint amb entusiasme. Això ens converteix en titelles fàcilment manipulables, fàcilment manipulats. «Crea por i els tindràs dominats.» [Napoleó.]
Ara cal preguntar-nos qui té interès a manipular-nos. La resposta la tenim: qui ens prometi salvar-nos.
Jo resto una estona al cim del Quermany Gros, tan quiet com puc, perquè la tramuntana em purifiqui i em netegi de tanta merda.
«Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de “participació política” per fer front als problemes fonamentals de la humanitat». [Arxiu LR.][Un article de Blai Dalmau.]
Podem definir la Política com la dimensió de l’existència humana que concerneix a la reflexió, la deliberació i la decisió sobre els assumptes de la Polis, és a dir, l’esfera pública.
Aquesta dimensió humana, com tantes altres, sofreix actualment profundes adulteracions i fortes degradacions. Ha sigut usurpada, des de fa més de dos segles, per un sistema oligàrquic estatista que es disfressa de democràcia.
Però, tot i la colossal maquinària propagandística que sosté i recolza aquest sistema, en les darreres dècades innombrables persones ens hem adonat, de forma intuïtiva o de forma plenament conscient, que la participació que ens ofereix la “democràcia representativa” és insignificant en el millor dels casos i un engany en el pitjor.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat. Hem comprès que el parlamentarisme no està a favor de les nostres potencialitats més positives. Hem vist la necessitat de desenvolupar la dimensió política d’una forma diferent, més genuïna.
És per això ens hem manifestat amb consignes com ara “Que se’n vagin tots!” (Argentina, 2001), “En diuen democràcia i no ho és!” (Catalunya, 2010-2012), “Ningú ens representa” (Espanya, 2011) o «¡Esquerres i dretes, la mateixa merda són!» (España, 2020).
És per això que hem escrit que «La política parlamentària és la branca d’entreteniment del complex industrial-militar» (Frank Zappa) o «Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit» (Eduardo Galeano) o «La supressió dels partits polítics seria un bé quasi pur» (Simone Weil).
És per això que hem participat en col·lectius assemblearis, mobilitzacions populars, campanyes de conscienciació…
Hem intentat regenerar política. Recuperar la capacitat de fer-la directament des del Poble.
Però de moment, certament, no ho hem aconseguit.
Així que demà, 14 de febrer, la Generalitat de Catalunya ens convoca de nou al seu ritual de legitimació: les eleccions al Parlament de Catalunya.
Consignes buides, discursos encaminats a propiciar la nostra divisió com a poble i la nostra distracció dels assumptes
més importants, proclames populistes, demagògia i hipocresia… aquests són alguns dels estratagemes dels partits que surten a la palestra.
I tots
són còmplices del deliri deshumanitzador que estem vivint amb el pretext de la «pandèmia». Sigui per zel o per omissió, tots estan en plena connivència amb la narrativa, tant fictícia com fatal, tan poc científica com poc consensuada, de l’oficialitat.
La dicotomia entre votar aquesta o aquella altra opció és, en aquest context, poc o gens significativa. El totalitarisme tecnocràtic, genocida i ecocida avança mundialment a través de
qualsevol de les opcions que se’ns ofereixen. Els qui realment porten el timó d’aquest presumptuós Titànic a la deriva no figuren en cap parlament.
E
n comparació amb la divisió entre el poble (és a dir, més del 99% de la població) i l’elit (és a dir, menys de l’1% de la població), la divisió entre dretes i esquerres és irrellevant. Només cal recordar a Stalin, que no tenia res a envejar a Hitler, Franco o Mussolini, per entendre que, sota els discursos aparentment «emancipadors» de les esquerres s’hi pot amagar el mateix grau de despotisme i despropòsit que sota els de dretes. Poso l’exemple de Stalin per a mostrar un cas extrem i palmàri, però si atenem als fets i no només a les paraules, si investiguem profundament la realitat en lloc de quedar-nos en una percepció superficial, ens adonem que la història de la modernitat està repleta de partits d’esquerres que promouen mesures que contravenen la tríada provital de la Llibertat, l’Amor i la Veritat.
Practicar la Política Provital de la Veritat, la Llibertat i l’Amor implica organitzar-nos, com a Poble, en els nostres barris, viles,
c omarques i províncies, constituint una xarxa cooperativa de grups d’estudi, de reflexió, d’investigació, de suport mutu, d’abastiment, d’intercanvi, de difusió i d’acció, amb un objectiu polític comú: la creació, el desenvolupament i l’empoderament d’Assemblees Populars Confederades, la institució política fonamental d’una societat veritablement democràtica.
En poques paraules: la Política Provital
no està a la Papereta ni al Parlament, sinó, potencialment, en el teu Poble i el teu Pensament.
Escric aquest relat per a La Resistència el dia 23 de febrer (23-F), una data que em porta 40 anys enrere, si no amb records clars i frescos, amb el pòsit de sensacions que han quedat d’aquelles hores, per a uns tan intenses, per a mi encara sorprenents i grotesques.
Aquell 23 de febrer, plegant de treballar, vaig anar com cada dia al Conservatori de les Arts del Llibre, una secció de l’Escola Llotja segregada a l’antic Hospital de la Santa Creu. Com en tots els centres oficials no hi mancava el bidell. Els bidells eren una tropa d’excombatents, sovint amb ferides de guerra (o no) que de tan agraïts per una feina tan plaent, la de no fotre res i tenir autoritat, eren els llepaculs i confidents més perfectes del règim. Nosaltres en teníem un que estava sencer, si més no per fora. Durant anys no vam canviar més que un bona tarda respost amb un eco llunyà de buenas tardes. La situació permanent, inamovible del bidell era romandre assegut darrere d’una gran taula, amb llum de sobretaula i la seva funció era llegir el diari tot vigilant la porta. Per a un bidell, tenir taula, devia ser el súmmum dins la seva categoria laboral. Només aquella tarda del 23 F em vaig trobar aquell home, alt, sencer i dret al bell mig de la gran sala gòtica que acollia l’entrada de l’escola, i em va etzibar:
— Està cerrado, ¡no vé usted que no hay nadie! ¿Es que no sabe qué ha pasao?
— No, i doncs, què ha passat?
— Han entrao los nuestros en el congreso, ¡por fin van a cambiar las cosa en este país!
— Los nuetros?
— Si, la guardia civil.
— I ara, què diu, la guàrdia civil al congrés, què hi van a fer, si no saben ni parlar… Quina manera de fer el ridícul… —i vaig esclafir a riure.
El cert és que em va costar una mica de situar-me i el que li vaig dir a aquell orgullós patriota li devia donar motius per afusellar-me allí mateix. De cop, en veure, que havia abandonat la taula, la seva taula, ho vaig entendre tot, allò era un cop d’estat i ara que havíen tornat els seus, aquella taula ja no li prendria ningú, ni els socialistes, ni en Carrillo, ni els separatistes, ni els estrangers i apàtrides que corrien per aquella l’escola ni aquelles noies descarades que ensenyaven les cuixes i insinuaven els pits, ni els rojos, com jo. Ara, les coses tornarien a ser com abans, segures i ordenades segons un ordre establert.
L’entrada de Tejero al Congrés espanyol el 23 de febrer de 1981. [Foto: Efe.]És clar, que fos la Guàrdia Civil qui havia entrat al Congrés, en aquell moment, l’any 1981, a mi no em quadrava. Els cops d’estat els fan el militars, sobretot a Espanya, on en tenen una llarga tradició, i la guàrdia civil fa la feina bruta. Que la Guàrdia Civil el fes per encàrrec dels militars tampoc lligava amb el que jo coneixia en aquell moment. Feia nou anys que havia acabat el servei militar, destinat a la caserna de Maestranza y Artilleria de Sant Andreu com a xofer d’un coronel i vaig tenir el privilegi de moure’m amb certa llibertat per les dependències i, si no tenir tractes personals amb la resta d’oficials , sí que parava les orelles i tots els sentits, i francament, d’aquell niu de corrupció, d’enveges i traïcions, de cops de colze per la «carrera» i els ascensos, de privilegis medievals, de droperia, d’acolloniment pels possibles atemptats d’ETA o dels fatxes que anaven a la dula, me’n podia esperar qualsevol cosa excepte un cop d’estat, amb èxit. Només calia veure el material bèl·lic; teníem material i armament de la Segona Guerra Mundial que els americans, per a no abandonar-lo o repatriar-lo, l’havien llogat a l’exèrcit espanyol, i sóc testimoni que, discretament, un oficial del l’exèrcit dels EUA venia cada any a fer-ne la inspecció. És clar, que contra la població civil desarmada qualsevol cosa que fes fum i soroll, en aquell moment, hauria fet el seu efecte.
O sigui, que després de deixar el bidell de l’escola una mica menys segur de poder anar massa lluny de la seva taula, vaig enfilar el carrer de l’Hospital en direcció a la Rambla. La impressió més forta és que la Rambla, aquella Rambla que cada dia a les vuit del vespre d’un dia d’hivern ja començava a bullir i a posar-se en mode nocturn, estava absolutament deserta. Vaig arribar a la plaça de Catalunya, a l’espera que de mica en mica s’hi aniria concentrant gent, i la vaig trobar tràgicament deserta, desoladorament deserta. Vaig triar un autobús, tot i que vivia relativament a prop, que fes una volta ben llarga per la ciutat i tot Barcelona era pura desolació, no es veien ni els llums a les façanes de les cases, com si esperessin un bombardeig. Una colla de majorettes hauria pres les ràdios, les televisions, les estacions, l’aeroport, els transports, tot, al so de la fanfàrria, sense la més petita resistència.
Vaig arribar a casa completament desconcertat, decebut de veure que la por s’havia tornat a apoderar de gairebé tothom i que les guerres civils són molt més llargues del que hom pugui imaginar. Vaig posar la radio i vaig fer algunes trucades a alguns amics compromesos que no contestaren. Vaig entendre que o s’havien ficat sota el llit o ja eren al Pertús, com efectivament em van confirmar després. Recordo que cap a les deu del vespre en Jordi Pujol va transmetre el missatge de tranquil·litat que li havia donat el Borbó: «Tranquil, Jordi tranquil», que s’ha convertit en l’eslogan que els imbècils dels mitjans de comunicació engeguen per a banalitzar el drama a les noves generacions. Anys més tard, vaig conèixer de primera mà tots el moviments que havia fet l’entorn del president Pujol per aclarir aquella bogeria.
A partir d’aquell moment totes les mirades i oïdes es van girar cap a la Zarzuela. Per a mi, que el Borbó tingués la facultat de resoldre aquella situació mentre esperàvem escoltant música militar a la ràdio cada cop em divertia més, em semblava grotesc, anacrònic, bananer. L’única inquietud era que algun fatxa descontrolat fes alguna bestiesa, però no ho van fer perquè encara no sabien qui manava ni qui els protegiria i, aquests, encara que semblin molt valents, no actuen mai sense protecció.
La guàrdia civil frustrada i enganyada, els militars indecisos, els polítics acollonits…, un cop d’estat «interruptus» en tota regla amb els arrogants humiliats i traïts per les oligarquies depredadores que els van utilitzar per a perpetuar els seus privilegis, amb el borbonet a la punta dels fils.
El Borbó, actualment emèrit, va sortir a TVE per anunciar que el cop d’estat no havia triomfat. [Foto: Arxiu LR.]No recordo quan es van poder veure les imatges de Tejero per la televisió foradant els enteixinats de la sala, en Gutiérrez Mellado salvant l’honor de l’exèrcit, una imatge que es va veure repetidament —i encara es veu. Però, hi havia dos personatges més que mentre els artífexs de la democràcia s’arossegaven com rates pel terra i per sota dels seus escons van restar impertèrritament immòbils en el seu lloc: el dimitit president del govern Adolfo Suárez i el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo: un falangista, un comunista i un militar, els personatges més allunyats de la democràcia, van plantar cara a aquella pantomima. Potser perquè ja ho sabien que era una pantomima, potser perquè eren molt valents, potser perquè la por els va paralitzar, però per a defensar la democràcia estic convençut que no. Els que l’havien de defensar s’arrossegaven tots per terra cagats de por.
El rei va parlar a la una i quatre minuts de la matinada i aquella colla de miserables van sortir, si mal no recordo fins i tot per les finestres.
Entenc que aquell dia es va acabar la Guerra Civil, i no la van guanyar els militars, la van guanyar els que els finançaven i va començar la nova era del Reino postfranquista d’Espanya i la preparació, si cal, de la propera. La prova: el 24 de febrer el Borbó va convocar tots els grups parlamentaris excepte CDC i el PNB. Victòria a l’espanyola, amb humiliació inclosa.
El bidell del conservatori no em va saludar mai més, tampoc no es va separar mai més de la seva taula, per si de cas, i jo vaig començar a llegir, al cap de poc, l’Alexandre Deulofeu.
Laura Vidal (Barcelona, 1998), és graduada en Batxillerat Artístic als Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi, de Barcelona, i, actualment, estudia el 4t curs del grau d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona. A més de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’any 2015, i en l’orfenat-escola de Ghana l’any 2016, també ha fet tasques en diverses excavacions arqueològiques, com l’assentament Ibèric de la Timba de Santa Bàrbara, Castellet i la Gornal [Penedès, 2017]; la cova neolítica de la Guineu, Sant Martí Sarroca [Penedès, 2018]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2018]; la cova de Can Figueres, Begues [Baix Llobrega, 2019]; la cova de Can Sadurní, Begues [Baix Llobregat, 2019]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2019]; i, la cova llarga, Subirats [Penedès, 2021]. També, té el títol de busseig amb una estrella de la FEDAS-CMAS (2021) i ha fet diversos cursos sobre els misteris de l’Egipte faraònic.
No sé com acabaran les negociacions per a formar govern. Sé que no m’agrada el que diu Oriol Junqueras. No m’agrada que em tractin com un alumne en una classe d’història sagrada. No m’agrada que es plantegi la possibilitat que el meu vot independentista serveixi per fer consellera la Jéssica Albiach. Estic tip que polítics paternalistes decideixin per mi quan el resultat és clar i transparent.
ERC, Junts i la CUP representen el vot independentista i han de formar govern i treballar. Tenen molta feina: polítiques socials, ajudar les empreses i els autònoms que la pandèmia ha deixat en crisi, afrontar l’atur, etc. i cal preparar-se per un futur que ja és aquí per fer front al canvi climàtic. Cal treballar molt.
Catalunya no pot caure en mans d’un partit que dona suport a la monarquia i a la Constitució del 1978. Les senyores Colau i Albiach, independentistes? Senyor Junqueras, per què hem de perdre el temps? Cal mirar endavant. Espanya encara fa homenatges a la División Azul i té una justícia del temps de la Inquisició. No hi ha temps a perdre.
Ssenyor Junqueras: s’hauria de retirar i deixar que el senyor Aragonès treballés i no condicionar-lo. Fa nosa, molta nosa. Vostè viu en el temps de les guerres de religions i vol convertir-se en un líder salvador. Això és vanitat. No el necessitem. Hauria de deixar pas a gent jove preparada, que faran bé la feina. Cap independentista no el necessita, ni tampoc al seu partit. Algú li hauria de dir…
Les mesures polítiques arran de la pandèmia han estat desiguals i inconnexes. [Il·lustració: Adolfo Albán Achinte.][Un article de Jordi Sánchez.]
Tot va començar a Wuhan (Xina) i el primer cas va arribar a Espanya a l’illa de La Gomera (Canàries) el 30 de gener de 2020. En principi, els entesos no veien la possible pandèmia que s’estendria per tot el planeta.
Els contagis, la infecció i la malaltia es van anar escampant com una taca d’oli fins que va esdevenir pandèmia i donada la gravetat de la situació va obligar els governants a prendre decisions tan greus com el confinament. A Espanya el primer a prendre aquesta mesura va ser el president Quim Torra (Generalitat de Catalunya) a la conca d’Òdena (Igualada). Va ser la primera experiència de privació de moviments als ciutadans, ja s’havien d’aïllar en el seu domicili i només es permetia sortir per als fets imprescindibles o essencials. Després, ja va ser el Govern central qui va decretar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari a tot Espanya el 14 de març.
El confinament va donar els seus fruits i quan van millorar els resultats de la pandèmia en els mesos de maig-juny, abans de les revetlles. Vam recuperar mobilitat fins que la relaxació de les mesures sanitàries va fer créixer de nou les dades de contagi. Com a conseqüència, noves restriccions de mobilitat, mesures de limitació d’horaris, tancament de segons quins comerços i ocupacions reduïdes, però sense confinament domiciliari.
Aquestes mesures han colpejat especialment als sectors de l’hostaleria, el comerç i l’oci. Si prenem com a exemple el cas dels bars i restaurants pel que fa als horaris i l’ocupació, ha estat un estira i arronsa amb tan poc encert que molts d’aquets establiments es veuen afectats de tal manera que els fa totalment incompatibles amb la seva activitat.
Els gimnasos i els locals de joc tenen perfectament controlats els accessos i han estat patint una situació insostenible. Actualment, s’ha reobert molt limitadament els gimnasos, però els locals de joc continuen totalment tancats, sense poder realitzar la seva activitat tot i havent demostrat que el temps que han estat oberts no han tingut cap cas de contagi.
Es pot entendre que per a un governant sigui difícil prendre decisions encertades, ja que ha de combinar la salut i l’economia, és cert. Però, precisament per això, quan es produeixen comparatius de com fer les coses, els col·lectius afectats s’adonen que hi ha altres comunitats que durant aquesta pandèmia han aplicat un criteri més permissible en els sectors de l’hostaleria, l’oci i el comerç, i això fa mal i fa veure que probablement alguna cosa no va prou bé en aquest model.
Es allò d’aplicar el sentit comú, que de vegades és el menys comú dels sentits.
D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
