Cues en un aeroport. Un vol transatlàntic gasta vuitanta tones de querosé. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Tenim tecnologia però no tenim cap. És molt possible que tinguem tanta tecnologia perquè som ignorants. S’investiga per què uns volen dominar els altres. Pràcticament, els grans avenços tecnològics vénen de la investigació de les indústries de material militar.
Però, no s’investiga per a trobar un sistema de convivència millor. No s’aplica la tecnologia en benefici d’evitar desplaçaments i treballar a casa. Hisenda és l’únic departament de les Administracions que aplica amb eficàcia la tecnologia. A l’Administració de justícia, un desastre.
Molts jutges podrien ser ordinadors, però llavors passaria que no es podria manipular la justícia. I un rei robot? Barat de mantenir. I faria la feina molt millor. En fi…, que inventem el pa amb tomàquet i no sabem mastegar.
Marxarem tots de vacances i, escapats, anirem a un altre país, sigui el que sigui. En realitat, fugim. Som fugitius de la nostra realitat. Avió, i com més lluny, millor. Querosè: vuitanta tones un vol transatlàntic. Molts no coneixen el Solsonès o el Pallars Sobirà. Diem que Catalunya és un país molt bonic i fugim a tot córrer per a desconnectar i buscar la pau interior.
Cues a l’aeroport, maletes perdudes i tornada trista, però explicarem que el viatge ha estat meravellós. I si ja fóssim tots robots? Robots, no. Però esclaus de la nostra existència, sí.
Divendres 9 d’agost a les set del vespre s’inaugura al Temple Romà de Vic (carrer del Paré Xifré, s/n) l’exposició «Pecats capitals» del pintor barceloní, fincat a Oristà, Àlex Voltà (1968), a qui va entrevistar l’amic i ànima de La Resistència, Nan Orriols, amb un vídeo enregistrat per TVBagué, que ja us vam oferir el gener d’enguany.
Nan Orriols i Àlex Voltà a Oristà. [Foto: Arxiu La Resistència.]
La Madona d’Osona
«Vic és casa meva des de fa uns anys», ho diu el pintor Àlex Voltà, establert a Oristà. I ho confirma sobretot amb aquesta magna exposició, una sèrie major de la pintura de tots els temps, que revisita des de l’expressionisme més esperpèntic i l’existencialisme més turmentat el combat entre paganisme i cristianisme, en una tradició que té la Taula dels set pecats capitals de Hieronymus Bosch com un referent.
El cap de cartell, Mare i fill, pintat el 2010, molt abans que aterrés a Osona, on se sol dir amb més sorna que encert que hi viuen més porcs que persones, evoca una talla romànica on la mare amantíssima porta un capell otomà, amb el nen assegut a la falda que somriu amb faccions porcines.
Els reptes d’aquesta aventura pictòrica de primer nivell no podien haver trobat un lloc millor al món que el Temple Romà de Vic, construït el segle II dC, màxima expressió del paganisme, i l’antítesi del cristianisme que és on cal anar a buscar la teoria i la pràctica dels pecats capitals.
Els Pecats capitals d’Àlex Voltà són probablement la galeria més grotesca del concepte del que és pagà. Voltà és capaç d’inventar-se personatges que fan de l’exhibició del seu no-gènere, i fins i tot del seu hermafroditisme, una virtut. I ho fan, asexuadament, amb deformacions inquietants de cada detall del cos humà flagel·lat per les seves mancances.
Cada una d’aquestes obres, de gran format, són una performance iconoclasta que acumula molt material pictòric, tones de capes de mans de pintura i de pigments, que articulen volums i volums escultòrics, amb molta nuesa i molta carn. És a dir, molta vivència. Quadres amb una enorme càrrega existencialista, com taurons emocionals que s’ho volen menjar tot.
Deu anys després, tenim aquí el testimoni revolucionat d’un lector àvid, que discutia amb un llibreter competent de la Llibreria Claret els enigmes de la Bíblia en la versió crítica feta sobre els textos hebreus, arameus i grecs, de Cantera-Iglesias. Amb aquesta fam va articular el seu volcà creatiu amb tots els pecats capitals, un a un, rellegits de la seva vida quotidiana.
Mandra/Sloth (2009), d’Àlex Voltà [195×130 cm, oli sobre tela].
Els set pecats capitals o les set tares de la humanitat
Luxúria, Gola, Avarícia, Ira, Enveja, Supèrbia i Peresa són els set pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie que conserva un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar fins al 2014 en què va concloure alguns d’aquells quadres que queden pendents de l’últim retoc o l’últim replantejament.
Luxúria (2009) és una de les peces més plàcides dins del conjunt, que navega entre el cel i la terra, per on descarreguen els llamps d’una certa negativitat expressiva a la cara, a les mans, a les cames, amb un toc de color als pits i un collaret amb un cèrcol obert.
Gola (2009) és l’home de la taula reservada, sempre la mateixa taula al mateix restaurant: devora sempre el mateix plat de l’excés, que és la negació del plaer, i engoleix amb acumulació de greixos ampolles i ampolles de vi i de cava en fresc.
Avarícia (2009) és d’una actualitat tremebunda, encara que va ser pintat deu anys enrere, perquè és la imatge d’un jutge amb les hormones desencadenades, que juga amb la maça dels veredictes i acumula els caps dels seus morts damunt l’escriptori. Ara i aquí la justícia és tan avara, que és absent, i avui especialment forma part del negociat masclista i metastàsic de la societat.
Ira (2009) és l’esclat, la descongestió dels sentiments, el dolor a la cara i la violència sobre la pell, el crit que desentranya les vísceres, inspirat en tants casos de trencament íntim, en femení, irreparable.
Enveja (2009) es mira a si mateixa al mirall: és el reflex del dany que malparla de l’impossible, de la dona que esgarrapa una altra dona. L’enveja radical del poder d’engendrar en les ungles d’una dona estèril, que es queixa de les altres que només parlen de tenir fills.
Supèrbia (2009), personificada en un quídam que és la manifestació absoluta del poder sobre el dèbil, un avatar de l’opulència: la seva immensa superioritat es demostra perquè branda una criatura cap per avall, agafada pels peus, com si fos per les potes d’un conill,
Mandra (2009) és l’home asexuat, tapat per una mena d’imitació del braghetone del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, que exhibeix la peresa, l’accídia dels clàssics, revestida del rigor mortis, del no fer res, en un llit petri, estret i dur, com una mena de taüt.
Gola, d’Àlex Voltà (2009), 130×130 cm. Oil sobe tela.
Aquí els set pecats capitals fonen en el record les set virtuts, les quatre cardinals (justícia, temprança, fortitud, prudència) i les tres teologals (fe, esperança, caritat) o bé les set virtuts cardinals en una altra seqüència: castedat, mesura, generositat, diligència, paciència, benevolència o amor cap al proïsme i humilitat. Pecats i virtuts que els lectors troben en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal. Ut pictura poesis, per dir-ho en llatinòrum.
Del Gènesi a l’Apocalipsi, passant per John & Catherine, Abel i Caín, Les ombres de Lot i La Pietat
Per això Àlex Voltà ofereix encara unes quantes peces antològiques més de la Bíblia, sobretot del Gènesi i de l’Apocalipsi, alfa i omega de la història de la humanitat, en aquest marc incomparable.
Així, John & Catherine (2010) és una transposició a l’actualitat d’Adam i Eva, damunt un terra ple d’arrels. S’hi veu Adam a la forca, escanyat pel dogal del seu mal cap, a l’arbre de la saviesa, que té la forma de l’ípsilon grega de Jahvè. Entre els nusos del tronc de l’arbre hi vegeten les miniatures d’éssers humans, i, entremig, entortolligada, la serp, que, amb el cor d’Adam a la boca, l’ofereix a Eva.
Tot seguit, Abel i Caín (2010) protagonitzen una fraternal, esperpèntica, baralla de cantonada de raval, amb una criatura en disputa, on el terra està enrajolat amb una filferrada de pues.
Les ombres de Lot (2010-2014) és l’exemple més evident de quatre anys de depuració mental i tècnica, tan característica de les obres voltanianes. Aquí hi ha una fusió de la història de les filles de Lot que emborratxen i violen el seu pare amb les visions d’un malalt sotmès a una operació de pneumotòrax, víctima d’agressions físiques i amenaces oníriques en forma de calavera i d’un vigilant amb cara de cavall i rostre de dona, amb una ombra allargassada.
La Pietat (2010) és un cant desesperat a la compassió i la solidaritat, d’una dona amb el seu fill mort i amb un trau on s’endevina el caparró d’una nova criatura.
O com l’Apocalipsi 6, 9-11, una reflexió, molt adient en els dies actuals, sobre les ànimes dels immolats per causa de la defensa de les seves idees i de la seva conducta irreprotxable, que no és altre que el misteri sobre «El cinquè segell:« 9 Després, quan l’Anyell va obrir el cinquè segell, vaig veure sota l’altar les ànimes dels qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat. 10 I cridaven amb veu forta: –Senyor, sant i veraç, quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? 11 Llavors van donar un vestit blanc a cada un, però els van dir que esperessin encara una mica de temps, fins que quedés complet el nombre dels seus germans, que també eren servidors de Déu i que, com ells, havien de ser morts.»
Àlex Voltà és un pintor tradicional, d’oli, formes i contingut, que es torna boig per imprimir caràcter al verb mut per excel·lència, que és pintar. Dibuixos precisos, traços lents, pausats, barrejats amb fórmules de pigments magistrals i assecatges llargs, donen vida a un conjunt de personatges extrets dels inferns catòlics, cremats en els seus propis mancaments. Les ànimes que Voltà pinta s’emmirallen en un bassal brut, després d’infringir la paraula de Déu i quedar atrapades a les profunditats d’aquest avenc, en un exercici d’espeleologia d’alt risc.
Són pintures granítiques, dures, aclaparadores i estan en contraposició amb una subtil i immensa gamma de delicats colors, gairebé grisos, treballats amb una delicadesa i harmonia inqüestionables; ja que la retina va embastant el tortuós camí esbossat per Voltà fins a albirar-ne l’exquisidesa.
Una altra extraordinària característica de la seva pintura són uns relleus escultòrics, controlats, que normalment proposa en els motius ancestrals o antropomorfs del quadre i que estan fets amb l’oli mateix. Aquests volums transformen el seu compromís amb un altre ofici del passat, que és el de l’escultura, semblant als baixos relleus de la columna de Trajà, esculpida amb cisell romà.
Quan l’hipotàlem s’acostuma a aquest contundent treball és qüestió de començar de nou: mirar lentament, sense por ni temença, a ser reconeguts pels engendres. Aquesta admiració ens porta, sens dubte, a visionar una tasca minuciosa, obsessiva, no apta per a tots els públics i molt recomanable per als amants de l’art.
Tenim davant una interessantíssima exposició, aquesta vegada escrita amb pinzells, per algú que no està per foteses i ens explica que el límit de l’art és com el de la vida; aquell que voreja la mort cada segon, pinzellada rere pinzellada i paraula rere paraula.
Sobre Aleix Voltà
Àlex Voltà Calveras (Barcelona 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Àlex Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver d’elegir, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, últimament, a Oristà.
És també autor de la novel·la Dirty Shoes. Anatomía del arte (Barcelona: Bavol Editor, 2016), sobre els baixos fons de Barcelona i de Nova York, i ha publicat recentment Heroína. Palabra de mamá, 2019, a la mateixa editorial.
[L’exposició al Temple Romà de Vic es podrà visitar fins al 15 de setembre de dimarts a dissabte els matins d’11:00 a 13:00 h; i les tardes de 18:00 a 20:00 h; i els diumenges a la tarda també de 18:00 a 20:00 h.]
El concepte abstracte de la felicitat neix del més concret de la infelicitat. Ja ho va dir Arthur Shopenhauer a principis del segle XIX: «La vida sense dolor no té sentit». El diccionari del Institut d’Estudis Catalans en diu «un estat de l’ànim plenament satisfet» i fins i tot parla de «felicitat eternai» de «beatitud». Com n’és de gran la influència clerical a Catalunya que fins i tot controlen els diccionaris. El Diccionario de la Real Académia, amb molt menys misticisme, la defineix com un «estat de grata satisfacció espiritual i física». És a dir, com un desig acomplert. Una satisfacció, un premi a l’esforç.
Religions, ideologies i ciències han promès la felicitat per mitjans diferents, tot oferint el que no tenen ni tindran. Algunes parlen de la felicitat momentània i la confonen amb l’alegria o la satisfacció. L’estat del benestar considera que la satisfacció que proporciona poder tenir coses n’és el camí. Són els qui no comprenen la frase del filòsof Sòcrates, cinc-cents anys abans del cristianisme: «El secret de la recerca de la felicitat no es troba en la recerca del més, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir del menys». Hi ha religions com la islàmica que considera el cel la felicitat permanent, com un lliurament i sublimació de la sensualitat. Els cristians i els budistes, uns en nom de la «gràcia» i els altres del «nirvana» associen la felicitat complerta al no res, a la buidor més absoluta. Els budistes diuen que la manca total de desitjos és l’estat ideal. Un psiquiatre em va voler debatre i va dir: «La infelicitat neix de la mateixa constitució humana i les seves característiques com ràbia, cobdícia, etc». Deia el mateix que jo. Sense desig no tenen sentit la cobdícia, l’avarícia, l’ambició ni cap ànsia de poder.
La felicitat és un «mantra» universal per fer front a la crueltat i al dolor que ens acompanya, ens agradi o no. A la meva edat, hom es va tornant conformista i només veure que a la natura les coses continuen —no sé per quan temps—, són on han de ser i fixar-m’hi em causa un grau de satisfacció suficient. També, intento fer-me amic del temps i de com ens anem destruint mútuament. Com deia Cioran: «La missió del temps és matar-me i la meva matar al temps. Que bé s’hi viu entre assassins». I ja que estem de cites, no em puc estar de transcriure un consell que dóna Homer Simpson a la seva filla Lisa, quan es queixa del malament que pinta el futur per a les dones intel·ligents.El pare li diu: «Filla meva, fes com jo. Busca’t un carreró sense sortida i relaxa’t fins que moris».
Per a il·lustrar l’article posarem la pel·lícula Cantant sota la pluja (Singin’ in the Rain). No promet la felicitat complerta, però la visió de les cames de Cyd Charisse s’hi acosta prou.
Un pescador en plena tasca. [Foto: Arxiu.][Un article de Toni Coromina.]
Moita gent associa el típic pescador de canya amb una persona tranquil·la i serena, que va a pescar per relaxar-se i practicar la vida contemplativa. Temps enrere, Ramon Febrer, president de l’Agrupació de Pescadors de Vic, em deia que també hi ha una espècie de pescadors que trenquen aquesta visió tan bucòlica: «No es pot generalitzar, però els pescadors de competició es posen molt nerviosos. Alguns, fins i tot, prenen calmants per a suportar l’estrès que envolta els concursos. Fa poc es va desqualificar un campió per donar positiu en un control experimental de dopatge».
A més del pescador que va al riu per passar-hi l’estona o bé a competir, amb la crisi ha emergit l’individu que pesca per necessitat. De fet, cada vegada hi ha més romanesos, xinesos i magribins que pesquen per necessitat, per matar la gana.
A Catalunya hi ha 250 entitats de pesca federades. Cada any, milers de pescadors planten la canya a prop de la Muga, el Fluvià, el Ter, la Tordera, el Llobregat, el Cardener, el Segre, el Francolí, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Freser o l’estany de Banyoles. I gairebé tots certifiquen que els últims anys la qualitat de l’aigua ha millorat bastant.
Per a exercir aquest esport cal disposar d’una llicència de pesca recreativa, i per pescar en una zona controlada cal, a més, un permís personal. És una activitat barata que es pot practicar amb un equip de 200 euros (canya, rodet i cistell), encara que un equip de competició pot arribar a valer deu vegades més.
Un altre pescador ben equipat. [Foto: Atxiu.]Tret de la truita, totes les captures es tornen vives al riu i els pescadors només estan autoritzats a utilitzar hams simples, sense arpó o amb l’arpó completament aixafat. Entre els esquers destaquen la cullereta i la mosca artificial, però els més utilitzats són els naturals: cucs, vegetals o productes d’origen alimentari.
Els pescadors se senten vigilats per l’Administració. Creuen que la Generalitat ha fet massa restriccions i que per a respectar la legalitat gairebé cal ser advocat i llegir totes les actualitzacions del DOGC. La normativa dictamina que només es pot pescar des de principis de primavera fins a finals de setembre. Entre les espècies permeses hi ha la truita, la bagra i la carpa (la més abundant). La llei també estipula les quotes i longituds de les espècies capturades, entre quatre i cinc exemplars, amb un mínim d’un pam.
De vegades s’ha acusat els pescadors d’utilitzar mètodes prohibits, com ara aparells electrocutadors, verins, xarxes, arpons, llances, ganivets o pedres per a arraconar als peixos. Un pescador em comenta que «com en totes les activitats humanes, sempre hi ha algun trampós, però no som uns vàndals». Tanmateix, també és cert que molts pescadors són els primers que vigilen el riu, controlen als furtius, recullen deixalles i detecten abocaments contaminants. Sense oblidar els ecologistes, com els del Grup de Defensa del Ter.
Les últimes dècades, els rius i pantans s’ha vist afectats per la irrupció d’espècies depredadores no autòctones. A Sau, hi ha una invasió de silurs procedents de Mequinensa. Un altre invasor és el cranc americà, que en molts llocs ha eliminat el cranc del país.
Els pescadors lamenten que la seva activitat ha entrat en decadència i que els joves no s’interessen per aquest esport i prefereixen entretenir-se amb els mòbils i les tauletes.
L’espècie animal més criminal que viu en tot l’univers conegut som nosaltres. Ens esclavitzem a nosaltres mateixos i tractem els animals amb una crueltat gairebé indescriptible. Farts de tot, no en tenim mai prou i hem convertit tots els animals en matèria primera viva, sense tenir en compte els instints naturals de les bestioles.
Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat. Pensem que la ciència ho resoldrà tot. També la nostra ignorància. Ja fa dies que la sisena extinció ha començat, i la nostra ficció s’acabarà amb la fartanera d’una espècie que no es mereix viure ni un segon més al planeta.
Els crits de dolor dels animals morts en cadenes d’escorxadors industrials, al servei d’una espècie que s’autoproclama digna i que va escriure la declaració universal dels drets humans, ens haurien de fer pensar en el present i en el futur. Però no ho farem perquè som tan egoistes que no som capaços de compartir res.
La tortura a les bestioles s’acabarà perquè el nostre temps s’acaba. I tot serà dels astres.
Una d’aquestes nits, em trobareu dansant pels camins del Lluçanès amb camisola de fil blanca, o potser, si sou gent de mar i us apropeu a l’ampit de la finestra gosant albirar l’horitzó blau, m’endevinareu cavalcant cavalls vermells pels camps de la Mediterrània. Però, també, pot ser que em confongueu amb una onada o un ocell blanc…
Potser és per aixó que no puc dormir quan és lluna plena.
Em sento desperta com la font que raja humilment i generosa, com la pluja, o el vent, o el cabirol que coneix la muntanya.
Serà que només cal desvetllar aquest quest, deixar-se obrir quan la lluna ens anuncia amb la seva panxa blanca?
I és clar que no puc dormir quan és lluna plena, perquè tot just començo a percebre aquesta llengua.
La que parlen aquestes nits, que si tens els ulls ben oberts, veuràs com tot queda banyat d’una llum tan blanca que la terra irradia tant com ho fa el cel, i si obres bé les orelles en aquella hora tan quieta, sentiràs com xisclen les orenetes conjurant la vesprada.
I aleshores passa: obres les mans i te n’adones que, també, som fets de llum blanca, obres el cos i som purs i gran i magnífics, obres el cor i som innocents com llençols estesos enmig del buit de l’univers. I durant tres nits, si s’està ben atent i obert i despert, desapareixen les edats i els temps, els dies i les nits es confonen i les donzelles es confinen dins les petxines de mar i de sota la muntanya, que encara recorda quan era mar. I si aleshores obres bé el pit i les espatlles, et neixen ales i escates i pèls i també plomes, si s’escau.
No cal buscar, només cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants!
Tot depèn de si et deixes desvetllar quan voldries dormir i deixes que el temps es faci destemps i et deixes recórrer els llocs per les petjades.
Nit de lluna plena: somniarem junts una terra nova sense fronteres on parlarem tots la llengua dels Infants. Ells que saben viure entre el somni i la realitat.
El periodista de Liberation, Jean Quatremer, en el moment de rebre el disc fet per Enric Pladevall de mans del conseller Alfred Bosch. (Foto: @gencat.]
Quan l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) em va fer l’encàrrec de realitzar el XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer vaig fer com cada any: documentar-me sobre la persona i intentar de fer alguna cosa representativa d’ella. Vaig llegir un parell d’articles en els quals em va quedar clar que el Jean era europeista, federalista i no independentista. Però, defensava clarament el dret dels catalans a votar en un referèndum la seva independència, o no?, i d’aquí surt la idea de fer un disc inspirat en la Grècia Clàssica bressol de la cultura occidental i la primera democràcia. En aquest disc hi incorporo els 12 estels que en formen la bandera, però un estel ha esdevingut, s’ha transformat en un llaç brillant. Un llaç que acusa un estat membre d’incivisme, un estat que ha empresonat i exiliat els seus dirigents polítics escollits democràticament. Un estat que el primer d’octubre de 2017 va utilitzar una violència ferotge contra un poble indefens pel sol fet de voler votar. I que ara ha jutjat no únicament els seus polítics sinó tot un poble.
Europa no es pot permetre d’acceptar un estat membre que ens nega els drets fonamentals, la llibertat d’expressió, que menysté la nostra llengua i cultura, que ens asfixia econòmicament. Tenim dret a decidir lliurement el nostre futur. Som una nació mil·lenària que no pararà fins a assolir la plena llibertat. Per molt que li pesi a la Santa Inquisició. Com diu l’amic poeta Lluís Solà: «Tota resistència a una imposició és una victòria».
Una obra allunyada del pamflet polític
El disc escultòric d’Enric Pladevall.
Això és el que volia dir amb aquesta obra. I el mínim que se li pot demanar a un artista és de ser fidel a la llibertat d’expressió.
El Jean Quatremer va rebre el dia abans del lliurament del guardó trucades de la Comissió Europea des de Brussel·les per tal que no l’acceptés. Ell, demòcrata insubornable, el va acceptar encantat, i em va felicitar. Però la Comissió Europea de Barcelona no va assistir a la cerimònia, cosa que havia fet cada any. L’enrenou va ser considerable. No entenc com un simple llaç els remou tant les tripes.
La meva obra està molt lluny del pamflet polític, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia. El 2014 vaig ser un dels impulsor del Manifest dels Artistes Visuals de Catalunya pel Dret a Decidir. El 9N vaig participar en una exposició de cartells al Museu d’Història. També, vaig fer un cartell contra l’empresonament dels Jordis. I l’any passat vaig participar en l’exposició 55 urnes per la llibertat amb una urna que era travessada per una falç, que després va servir per als Premis Republicans de l’any del setmanari La República.
Enric Pladevall (Vic, 1951), és un escultor català de renom internacional. Inicialment format a l’escola municipal de Vic, l’any 1968 va fer estudis estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va desenvolupar una carrera escultòrica molt prolífica i reconeguda amb diverses beques i premis. La seva trajectòria artística s’ha consolidat tant en l’àmbit nacional com internacional, en enclavaments públics d’arreu del món com Corea, Barcelona, Vic, Manresa, Reus, el Prat de Llobregat o Girona. Algunes de les seves obres públiques més destacades són Androgyne Planet, situat al Centennial Olympic Park d’Atlanta i L’arbre de la Vida del Cosmocaixa de Barcelona. A més, les seves escultures també formen part de la col·lecció de diversos museus i entitats privades, com el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Madrid, Museu d’Art Contemporani de Cuenca, la Fundació Juan March, el Lehigh Art Galleries Museum de Pennsilvània, o l’Atlanta History Center o l’Urban Redevelopment Authority Collection a Singapur.
«L’art —diu Pladevall— és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions […] Considero l’art una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o el pensament, i alhora en seria la seva expressió sensible.»
La translació del seu esperit artístic Pladevall l’ha plasmada aquest segle XXI a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia anomenada L’Olivar.
L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.
