Passa que la societat civil, que vol dir la societat torturada per la societat no civil que és el poder judicial–militar–legislatiu–executiu al servei de la monarquia imposada; passa —deia— que mentre uns viuen una paràlisi perquè veuen perillar els seus privilegis, altres que ja viuen en el segle XXI parlen del canvi climàtic, de nous sistemes econòmics i socials i de més democràcia, i ho fan al carrer tot manifestant que no estan disposats que la mentida sigui la veritat absoluta de la dictadura de buròcrates que hem de suportar.
Mentre uns no tenen lletra per a l’Himno nacional español, la Rosalía fa ballar el món sencer i explica la vida des de la llibertat, el feminisme i la intel·ligència.
Tot va molt de pressa, com un immens tsunami que espero que passi per sobre d’aquesta casta de cràpules que han saquejat el país.
I si féssim presidenta de la república la Rosalia?
Pedro Sánchez (PSOE) intenta un acord amb diferents grups polítics de l’arc parlamentari per a aconseguir una majoria i formar el Govern de la XIV Legislatura. Les possibilitats són:
Govern de coalició amb els suports necessaris d’Unidas Podemos UP, nacionalistes i independentistes.
Govern de coalició amb el Partit Popular (PP). Entre els dos partits sumen 208 diputats (superen els 176 de la majoria ), el que anomenen la gran coalició (ex. Alemanya, França).
Que Pedro Sánchez sigui votat en una segona volta i aconsegueixi més vots a favor que en contra.
Terceres eleccions amb conseqüències negatives per al propi president en funcions.
Quan escric aquesta reflexió els socialistes ja porten tres reunions amb ERC. El que de fet està en joc es:
Si ERC dona suport a Pedro Sánchez, a Junt per CAtalunya, amb la direcció d’en Carles Puigdemont, se li obre la possibilitat de liderar l’independentisme a les pròximes eleccions a Catalunya, cosa que ERC no vol.
Davant d’aquest panorama el que queda clar és que el model de 1978, de l’estat de les Autonomies, s’ha esgotat . Perquè, encara que no ho diguin, tots els governs autonòmics estan queixosos. Els diferents governs centrals no han estat capaços d’implementar un sistema just en funció de les capacitats de cada territori, hi ha problemes de finançament, llengua, cultura, infraestructures pendents, etc. En definitiva, en 40 anys d’intentar-ho no s’ha aconseguit un model territorial que doni plena satisfacció a les diferents nacions-regions que preveu la Constitució.
És hora de replantejar-se un nou model, un nou mapa geopolític. Les opcions son:
Acabar l’estructura del projecte europeu, amb les nacions que calguin, una Constitució i un Govern per a tota la Unió amb un pressupost, és a dir un Govern políticament fort i competitiu en els reptes d’avui.
Mentre això no sigui possible a Espanya sí que caldria també modificar l’actual mapa de 17 a 8 regions-estat de caràcter federal.
Galicia.
País Basc i Navarra.
Catalunya.
València.
Balears.
Andalusía-Extremadura i Múrcia.
Madrid-Castella Lleó-Castella la Manxa-Astúries-Cantàbria-Rioja i Aragó.
Canaries.
[Estudiar què fem amb Ceuta i Melilla.]
No sé els anys que tardarem, però el que tinc clar és que així com estem no li veig futur. O escoltem la gent que habita en els territoris i estructurem un nou ordre-mapa o cada vegada serà més difícil acceptar la realitat. Els mapes sempre dibuixen realitats o voluntats.
El diccionari defineix la innocència com l’absència de culpa. El cristianisme, com a bon hereu del judaisme, considera que des del moment de néixer ja s’és culpable. Pot ser sí que tot aniria millor sense la nostra espècie. I el sol fet de perpetuar-la ja sigui una culpa. Ho deia Groucho Marx: «Hem sortit del no res per a arribar a les cimeres més altes de la misèria», o Emile Cioran, que va titular un dels seus llibre com De l’incovenient d’haver nascut. Llàstima que els judeo-cristians de seguida es van inventar coses com la salvació i l’esperança, dues coses que menen directament a la pèrdua de la innocència, aquell estat que no cal definir i que actua d’acord amb la naturalesa.
És evident que els homes són innocents en el moment de néixer, però a mesura que creixen els omplim el cap amb els nostres coneixements, mites i creences. Els eduquem perquè formin part d’una societat malalta, on la innocència, més enllà de creure amb els Reis d’Orient, no hi té cabuda.
A en Nan Orriols li agrada molt una frase de Fernando Pessoa que diu que «la natura no recorda, aquí rau la seva bellesa». De la innocència crec que es podria dir el mateix. No es pot recordar sense profanar-la. Sols guardem un munt d’anècdotes en el record que rememorades totes plegades fa la impressió que quan èrem petits l’activitat era constant. Comprimim els records i els desvirtuem. No pensem en el dolorós pas del temps, en les visites dominicals a casa d’un parent o les tardes caloroses de l’estiu quan no hi ha esma per a fer res i l’avorriment apareix com una càrrega.
Filòsofs, poetes, novel·listes, teòlegs, músics, dramaturgs, pintors i tota mena de creadors han tractat en alguna ocasió el tema de la innocència. En aquest sentit, un dels casos que es va fer més popular durant el segle XIX va ser el de Kaspar Hauser. Duia roba molt esparracada, però que en altres temps havia estat luxosa. Les botes li anaven petites i tenie els dits dels peus destrossats. A la mà hi duia una carta per a un capità de cavalleria on se li demanava que convertis el noi en soldat. L’únic que en van treure de clar és que havia estat reclús i sol la major part de la seva vida. Amb poques setmanes ja havia adquirit la capacitat de comunicar-se amb fluïdesa. El seu desconeixement de la vida dels homes va prendre força quan va voler agafar una flama amb la mà o va vomitar davant un pernil i aliments cuinats. Només s’alimentava amb pa i aigua. Aviat, va esdevenir una curiositat de fira i la gent s’apropava a la seva cel·la per a veure com menjava pa i bevia aigua. Amb poc temps va aprendre llatí, filosofiai ciències. Un dia de desembre del 1833 va aparèixer amb diverses punyalades que li van causar la mort. Això només va fer que incrementar el misteri i els fets van acabar barrejats amb la llegenda. Hi ha qui afirma que era fill d’una família aristocràtica i altres que era fill del mateix Napoleó, fruit del seu primer matrimoni. La qüestió és que ningú no ha pogut aportar dades concretes sobre la seva procedència i el per què el van matar o el van tenir reclòs la major part de la seva vida.
Tot Europa va parlar del cas; se n’ha fet noveles, obres de teatre, simfonies, etc. L’any 1974, el director Wener Herzog va fer la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, en la qual lloava la innocència i criticava la crueltat de l’home en societat.
Com a exemple de tot això he triat dues pel·lícules de Fellini, aparentment antagòniques. L’una és la cèlebre Amarcord on condensa les anècdotes de la seva infància a Rímini. Dels temps en què era tan plaent pecar com transgredir. Un mosaic de personatges curiosos, caricaturitzats per la memòria, de fets curiosos ocorreguts durant un any. El fet de condensar-los en el que dura el film, fa que sembli que Rímini havia de ser el poble més divertit del món. L’altra és Els inútils. Un grup de joves en blanc i negre que s’avorreixen i maten el temps pels billars i bars del poble. Aquí no hi ha la joie de vivre d’Amarcord. Hi ha borratxeres, ploraneres, manca de futur i avorriment pels carrers buits de les matinades malgastades. Fellini va filmar les dues cares de la moneda, tot i que la més trista es va fer molt abans que la més alegre.
Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.
Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».
La mort a Mèxic. [Arxiu.]Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.
Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.
Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.
La mort a Mèxic. [Arxiu.]A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.
Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».
La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.
Bisbes de Vic: Morgades, Torras i Bages, Perelló i Masnou. [Arxiu.][Un article de Toni Coromina.]
A començaments dels anys setanta, poc abans que el Seminari Conciliar de Vic inaugurat el 1949 per Franco es quedés sense seminaristes, va tenir lloc al Casal d’Acció Catòlica un dels actes més trencadors —gairebé contracultural— més destacats de la petita història local. Es tractava d’una conferència titulada «El erotismo en el contexto sociocultural de nuestra sociedad», que va pronunciar el prestigiós filòsof José Luís López Aranguren, organitzada per l’Escola de Teologia de Vic, de la mà de Xavi Roca («el sastre de la Guixa») i del teòleg progressista Ramon Sala.
Aleshores, l’Escola de Teologia agrupava catòlics de tendències conciliars, obertes als canvis de l’època i gens contemporitzadores amb les directrius de l’Església alineada amb el règim franquista. D’altra banda, cal dir que Xavi Roca (EPD), el principal promotor de l’acte, de jove havia estat camisa blava de la Falange; però, amb el pas dels anys va evolucionar a posicions progressistes i més obertes dins del cristianisme de base, i va acabar essent el carismàtic cap visible de les formacions democràtiques i antifranquistes de Vic. Si alguns coetanis seus l’acusaven d’haver canviat de camisa, el cert és que Roca es va convertir en portaveu de l’oposició ciutadana al franquisme local després d’una progressiva transformació intel·lectual provocada, en part, per la lectura de filòsofs i teòlegs moderns. També, va ser un home molt sensible a les reivindicacions obreres, i em consta que a mitjan anys setanta va ajudar a la caixa de resistència dels obrers de la fàbrica Radiadors Roca que van fer una mítica vaga a Gavà, al Baix Llobregat, que va durar prop de mig any.
José Luís López Aranguren [Arxiu.]Però, tornem a la conferència celebrada al Casal d’Acció Catòlica l’hivern de 1971, i que qui redacta aquesta crònica va transcriure de l’enregistrament fet en un cinta magnetofònica. L’auditori es va omplir de gom a gom (potser 150 persones), sobretot de monges i capellans de totes les tendències, a banda de cristians de base i alguns estudiants de l’Institut, com ara un servidor de vostès, que estava a punt de complir els 17 anys.
José Luis López Aranguren, antic combatent al bàndol franquista durant la Guerra Civil, havia estat un intel·lectual i militant falangista que va experimentat un canvi profund molt meditat cap a posicions progressistes en la vessant política, a més de convertir-se en un duríssim crític de l’integrisme catòlic, des de posicions cristianes renovadores. A més de criticar el règim franquista, el 1965 va participar, al costat d’Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo, altres professors i nombrosos estudiants, en una marxa de protesta per la falta de llibertat d’associació. Per la seva participació en aquest acte va ser sancionat i apartat de la universitat espanyola, però es va mantenir en actiu tot escrivint o assistint a universitats estrangeres com a professor visitant.
Però això no era tot. El vell professor s’havia passat els dos darrers anys a Califòrnia, on havia entrat en contacte amb intel·lectuals de la contracultura americana, havia viscut una temporada en comunes de hippies i havia experimentat estats de consciència alterada amb l’LSD i altres substàncies psicotròpiques.
Entrada a la catedral. Presa de possessió del bisbe Guix el 1983. [Foto: Toni Coromina.]El gran sentit de l’humor del conferenciant va fer que l’acte del Casal estigués farcit de rialles d’aprovació majoritàries i dels murmuris i laments d’una minoria fonamentalista que no va saber encaixar el plantejament de la conferència i, menys encara, el debat posterior.
Durant el seu parlament, Aranguren va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums. Va criticar l’aposta oficialista de l’Església en aquest tema i la seva falsa dèria per posar-se al dia en temes de sexualitat (aleshores estava de moda el terme aggiornamento), ja que això suposava que les autoritats eclesiàstiques reconeixien estar ancorades en un passat molt remot, però que segons l’orador els seus esforços per renovar-se no eren sincers. Aranguren opinava que era preferible que els carques fossin conseqüents i es mantinguessin ferms en la seva posició més retrògada i reaccionària (però, més sincera), abans que simular un maquillatge ideològic en la forma, però no en el fons.
Partidari de descriminalitzar el sexe i d’acabar amb el sentiment de culpa generat per les relacions sexuals que desembocava en el pecat, el conferenciant es va manifestar proper a alguns psicoanalistes de l’època, com Erich Fromm. El conferenciant també va criticar la comercialització de l’erotisme, en el sentit de treure-li la seva força alliberadora d’energies positives i vitals (eros), en benefici del negoci sense escrúpols.
Entrada a la catedral el 1983, durant la presa de possessió del bisbe Guix. [Foto: Toni Coromina.]El filòsof va acabar la conferència amb aquestes paraules: «El desafío del cristianismo consiste en revisar lo que debe entenderse por moral cristiana y separarlo de lo que es zaherizo, de lo que es perecedero. Todo esto sin preocupación de aggiornamento, sino en una profundización de lo que verdaderamente es esencial en el cristianismo, y de todo lo que se ha ido aportando al cristianismo y que ha sido también, como en el caso de la moral burguesa, una utilización para fines que no tenían mucho que ver con el auténtico cristianismo. De modo que con esto termino, para no abusar de la paciencia de ustedes, y para que tengamos ocasión de charlar un poco. Me gustaría que ustedes expresen su opinión, su discrepancia, su conformidad o lo que quieran. Muchas gracias».
El col·loqui es va iniciar amb la intervenció crítica i discrepant del teòleg i filòsof tomista Antoni Oriol Tataret, un home que havia organitzat diversos seminaris a Vic per a blasmar el marxisme i que, en canvi, va aconseguir —a contracor— que alguns vigatans acabessin militant a les files del comunisme. El cas és que el doctor Tataret (un prevere conservador i docent d’origen cubà que va exercir de professor de teologia moral social a la Facultat de Teologia de Catalunya i es va especialitzar en la doctrina social de l’Església) va tenir un enfrontament verbal molt dur amb Aranguren, el qual el va escombrar dialècticament.
Prolegòmens de la presa de possessió del bisbe Guix el 1983. [Foto: Toni Coromina.]Però, el moment culminant de l’acte va ser quan, a mig col·loqui, el conferenciant va afirmar que el model familiar cristià era tan respectable com altres models familiars alternatius, en referència a les comunes hippies que ell havia conegut a Califòrnia. I va reblar el clau dient que les comunitats de religiosos i de religioses eren com comunes, molt dignes, però que en alguna ocasió determinades persones ingressaven als convents per problemes de repressió sexual. I aquí va explotar la bomba dialèctica. Mossèn Homs, cronista d’art del setmanari falangista local Ausona, es va aixecar de la butaca enfurismat i indignat, i després d’acusar Aranguren d’irreverent, va abandonar la sala, seguit d’una desena de monges dominiques i d’algun altre capellà. El curiós del cas va ser, però, que a la sala s’hi van quedar una desena de monges vedrunes (partidàries d’apoderar les dones en l’àmbit de l’ensenyament i la sanitat) que van aplaudir frenèticament Aranguren, al costat dels cristians de base, estudiants de l’Institut Jaume Callís i altres assistents.
Acabada la polèmica sessió, una trentena de persones, exultants d’alegria, van acompanyar Aranguren a la cafeteria de l’Hotel Colón, on es va iniciar una tertúlia desenfadada, es va comentar el que havia passat i es va brindar amb cava. Assegut en una butaca, Xavi Roca, amb una cara de murri irreductible, feia gala d’una indescriptible felicitat. L’esdeveniment, molt comentat a la ciutat, va ocasionar una gran commoció en ambients cristians. Ben mirat, la presència d’Aranguren va provocar un cisma a la «Ciutat dels Sants».
Poètica imatge de la revolta als carrers de Barcelona durant la revolta després de la sentència del 14 d’octubre [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Dídac S. Costa.]
No crec gaire en la violència, la rebutjo al nivell de les persones, però no tant contra les institucions en tiranies i dictadures. I és evident que en això s’ha convertit l’estat i els mal anomenats constitucionalistes, que com sabem, son a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà. Han provocat i porten desitjant aquesta violència nostra, perquè com a violents que son, i educats únicament en la tauromàquia, nomes poden interactuar amb violència. L’han desitjada des de fa 10 anys, doncs aquí la teniu, imbècils de PP, Cs i PSOE. Una dictadura surt cara de crear i de mantenir, més encara el 2019, amb les noves eines digitals i estant en un entorn relativament democràtic, mentre espanya no en sigui expulsada per la seva immoralitat democràtica i jurídica. Espanya, aquesta nova Turquia d’occident, en la relació amb Catalunya és clarament una dictadura. Tant que no li importa un rave la reacció en vots o en manifestacions que pugui haver aquí per tanta immundícia institucional i moral, ja que els vots aquí no compten i menys encara les manifestacions. Som colònia. I en una dictadura o una colònia, la resposta ciutadana violenta és legitima i necessària.
El regne turc i tirànic d’Espanya s’ha negat a qualsevol avenç, s’han ignorat durant 10 anys les majors manifestacions del planeta, amb 1 a 2 milions cada any, quan amb 100.000 persones al carrer n’hi ha prou en un país democràtic per moure alguna peça, per escoltar el carrer. Aquí res. Es va trencar salvatge i impunement l’últim intent d’acord de respecte mutu, l’estatut. S’ha dit que no a 18 maneres de fer un referèndum pactat i acordat. S’han negat els 2 que s’han fet unilateralment i només han rebut respostes repressives. I del segon en surten desenes d’anys de presó.
La classe política catalana ho ha fet el millor que podia i ha acabat a la presó i a l’exili. Les entitats també, i també hi han acabat. El poble ha estat modèlic. En cap altre lloc del mon manifestacions amb milions durant 10 anys sense ser escoltats han estat tan pacífiques, festives on ni un sol crit s’ha sentit contra espanya, d’odi o rancor. En contrast amb les merdes de manifestacions unionistes, pagades, violentes, plenes de crits d’odi, rancor, amenaces i fervor repressiu. Madrid no ha fet res de política, nomes enviar policies, i empresonar. No era Rajoy, no és Sánchez, és l’estat. Si que hi ha divisió de poders, però tots els poders son fatxes. Un estat franquista de dalt a baix. On no hi cap una Catalunya democràtica, i no hi cabria una Espanya democràtica i d’esquerres…, si existís.
De tot això en surten primer noves formes més clandestines, continuades, contundents i eficients de protesta, com els CDR, en peu de pau, i el Tsunami, que tot i la negativa de l’estat de comportar-se dignament mantenen l’acció pacifica. Però és evident que també surten i sortiran joves exaltats, nascuts en aquest context de manca completa de llibertats i de cul de sac democràtic, que potser porten tota la vida anant a manifestacions de la diada amb els seus pares creient que el dret a la manifestació en un país digne és escoltat i que veuen que a Madrid se’n riuen del que cregui la seva capital econòmica i cultural.
Volen els nostres diners, però no els importem el més mínim. Joves que creixen veient com no només se’ns neguen nous drets com el d’autodeterminació, sinó que el rònec i cruel regne espanyol, amb unes dretes franquistes desbocades i sense complexos que segueixen reclamant la seva victòria militar i de la dictadura franquista, volen tirar enrere. En drets territorials i en drets civils i socials. D’un estat de dret, a un estat de dreta. O en castellà, de un estado de derecho a un estado de derechas. Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans. És evident que cal cremar-ho tot, es clar, perquè ja no hi ha res perdre, i perquè tot el que ens planteja l’estat es l’eliminació de 2 milions de la política i la criminalització d’unes idees polítiques, la independència, que son tan dignes com les altres, la unitat. Una comptava amb la violència, l’altra amb pacifisme. Una va amb el lliri a la mà, l’altra a la mà només hi porta porres. Això ja s’ha acabat. Catalunya i Espanya seran ingovernables fins a l’amnistia i el referèndum. Ells ens culpaven de la violència del Primer d’Octubre, així de psicòpates, així de maltractadors. La violència de la dona que ha obligat el seu marit a pegar-la per voler ser massa lliure. La violència torera. Doncs la violència d’aquests dies certament si que ha estat provocada directament per ells, per la seva incapacitat com a estat durant una dècada i mitja, com a mínim, per no entrar en els 6 segles de voluntat de genocidi als pobles catalans, molt mes avançats, ahir i avui, que la trista Espanya, que només ha sabut oferir al mon repressió, violència i genocidi, res més. I la voluntat de mantenir Espanya al segle XIII, quan entràvem, si més no a Catalunya al segle XXI. Una Espanya que no avança i que ha deixat clar que no avançarà mai. Si encara avui no ha entès el desastre generat a Indiamèrica, com volem que mai se sàpiga comportar dignament aquí, i que entengui la riquesa de la diversitat enlloc d’odiar-la i desitjar suprimir-la. Com volem que es comporti amb les altres nacions ibèriques amb el respecte, l’amor i la solidaritat que tenim bascos i catalans entre nosaltres.
La bona noticia per al sobiranisme és que, lluny de tornar a casa resignats i espantats per la repressió, estem trobant noves eines que suposaran un veritable malson permanent a espanya. Ja no hi ha líders a qui empresonar, ja son a la presó i l’exili. Ja no passarà per la via dialogada, pactada i tranquil·la de la política, sinó per la revolta al carrer. Els qui organitzen segueixen sent pacifistes cridant a l’acció no violenta. Però per fortuna o no, ara si que als finals de les manifestacions i accions pacifiques hi haurà, potser, un grapat de joves estudiants descontrolats anònims i multitudinaris que prenen el relleu d’aquesta rosa de foc antitautoritària des del segle XIII, motiu de la voluntat de genocidi dels nostres indignes veïns espanyols i francesos, i de Roma, des de temps immemorials. Com els germans kurds. A l’anarquisme d’inicis del segle XX, l’antiglobalització dels anys noranta i dos mil, el 15M del 2010, segueix ara la protesta indepe, que com en altres casos de descolonització, va lligada a una esquerra rebel en molts casos. I fa uns dies vam veure que aquest jovent ve amb força, determinació, i sense por. Han begut arbitrarietat jurídica, autoritarisme, mentida mediàtica, indiferència institucional, manca de democràcia i de dignitat com a estat des de la més tendra infància. I responen amb força. Que esperava Espanya? Enterrar 2 milions de votants sota la catifa? Fer-los desaparèixer i seguir tan tranquils? Expulsar-nos de la vida política i seguir com si res? Doncs aquí teniu els fills d’aquests 2 milions, que ja surten de l’escola i la universitat, fent el relleu o ocupant altres espais de la lluita complementaris amb els que fins avui duien la batuta, la gent gran.
Educats amb Franco, no amb l’escola catalana ni amb TV3, i que eren —i probablement continuïn com en les marxes d’aquests dies— al capdavant de la lluita. Però veurem contenidors cremats, carreteres i vies tallades, empreses sabotejades, aeroports ocupats. Es clar que sí, i és saludable. No ho és en un estat de dret. Però si ho és, és un imperatiu ètic, en una tirania. Els desobedients civils, com deia Thoreau, ofereixen a l’estat la moralitat que ha perdut.
Si 2 o 3 milions s’expulsen de la vida política convencional, com l’aigua trobarem altres vies per fer política. Un estat en el qual quan la policia acusa de terrorisme algú, ningú no s’ho creu, que té una premsa tan contaminada per un ultranacionalisme obtús, que ha perdut tota dignitat periodística. Un estat en definitiva que odia els catalans, però que alhora no sabria viure sense ells, o sense els seus diners, ni un sol dia. Que tant es així que la banca internacional recolza la unitat, perquè sap que una Espanya sense Catalunya cauria per quinzena vegada en una bancarrota…
Escena d’El rei Pepet durant una representació. [Foto: Tolo Frau.][Un article de Toni Coromina.]
Els mitjans de comunicació i la xarxa Internet aboquen contínuament un immens allau de dades i informacions relacionades amb la monarquia espanyola, ja sigui el peatge que tots plegats paguem perquè la pobra família reial pugui arribar al cap del mes, les aventures amoroses del rei emèrit, les desavinences de Letícia amb donya Sofia i amb les infantes, les penes d’Urdangarin a la seva luxosa presó, l’aversió o el tarannà franquista i anticatalà de Felip VI, expressat obertament el 3 d’octubre de 2017, tres dies després del referèndum del primer d’octubre.
Per definició, un rei és el cap d’estat que exerceix el càrrec per herència familiar. Però col·loquialment, també l’associem a un home, animal o cosa que sobresurt per la seva excel·lència. Més enllà de les dinasties històriques, ens pot venir al cap la història del mític rei Mides, aquell que tot el que tocava es convertia en or; o el mateix Jesucrist, considerat «Rei de reis».
Reis d’Espanya.
La figura del monarca també és una paràbola recurrent associada a la trajectòria o, per extensió, a la conducta de persones determinades: El rei del mambo, El rei del rock, El rei del bolero, El rey del pollo frito… Sense oblidar el rei dels escacs, la reina mare de les abelles, el rei de la selva (el lleó) o els reis mags d’Orient. En l’àmbit familiar, el més petit de tots acostuma a ser «el rei de la casa»; i en el món del petit comerç, com ara a la peixateria o la carnisseria, és habitual tractar als clients amb la màxima deferència: “Què hi posarem rei?”.
El rei Faruk.
Quan una persona té tics despòtics i intolerants, sovint se la compara amb el rei Faruk, el monarca egipci que després de ser destronat pel general Naguib el 1952, des del seu exili daurat de Mònaco va profetitzar que, ben aviat, al món només quedarien els quatre reis de la baralla i el d’Anglaterra.
Els reis també acostumen a ser els protagonistes d’obres literàries i contes populars: El rei savi, El rei Lear, El rei despullat, El rei Artur, El rei del nas vermell, El rei dels lladres, Babar (el rei dels elefants), El rei prudent, El rei granota, El rei corb, Els tres fills del rei, El rei i el jardiner…
Elvis Presley, rei del rock.
Moltes rondalles incorporen la figura d’un rei. Una de les mes conegudes i més adaptades és El rei Pepet. L’any 1954, el mallorquí Pere Capellà Roca en va escriure una versió teatralitzada, una metàfora sobre el retorn de la sobirania al poble, simbolitzat en un pastor que de petit és abandonat i criat per uns carboners; amb el pas del temps, després d’una vida idíl·lica en contacte amb els pagesos, els animals i la natura, en Pepet es converteix en rei i s’instal·la a la cort, on s’adona que ha perdut la llibertat i s’oposa a la guerra, a les injustícies del poder absolut i als interessos egoistes dels membres de la cort.
Pérez Prado, rei del mambo.
Una altra versió de l’escriptora Olga Garcia titulada Trenta-vuit reis i un súbdit, presenta un país compost per un únic súbdit, en Pepet, i cent cinquanta-dues persones de sang reial: trenta-vuit monarques, les respectives esposes i llurs fills i filles. Cansat de suportar les insolències de la reialesa, en Pepet abandona el país i tots els membres de les famílies reials es veuen obligats a treballar: munyir vaques, sembrar, rentar roba i caçar. Finalment, passats uns anys, en Pepet torna a casa i és nomenat rei del poble.
Què hi havia primer, la naturalesa o l’homo sapiens? Està clar que primer la natura. Després, quan ens vam dedicar a l’agricultura és quan comencem a ocupar les valls al costat dels rius o rierols per la proximitat de l’aigua.
L’urbanisme ens pot il·lustrar el creixement de les poblacions en aquests indrets sense tenir en compte que en molts casos estan assentades en zones inundables. Quan es produeixen fenòmens climàtics que deriven en tempestes diluvianes, molta aigua en poc temps, sovint succeeix que l’aigua té memòria i sol desguassar per on ho ha fet sempre, per molt que canviem el curs del torrent o del riu.
És en aquest moment quan de forma repetida es diu allò d’«aquí no ha passat mai això» i és que perdem la memòria, perquè els nostres avantpassats sí que van viure alguna d’aquestes «gotes fredes» com diem avui; hi ha moltes publicacions que donen fe d’aquests fenòmens de la natura.
Inundacions prop de Key West, a l’estat de Florida, a causa de les marees provocades per l’huracà Wilma l’octubre de 2005. [Foto: Marc Averette/Wikipèdia.]
Què és el que podem fer?
Avui tots els ajuntaments haurien de tenir un POUM (Pla d’ordenació urbanística municipal) que entre d’altres treballs conté una qualificació de totes les zones inundables del municipi. Dic això perquè molts municipis encara no estan al dia. Conèixer el municipi en totes les seves condicions hauria de ser imprescindible per a tota persona que aspiri a tenir responsabilitats polítiques en el seu municipi. Això vol dir informar-se bé i trepitjar el territori, en definitiva, conèixer el que ha d’administrar.
De sempre ha existit la Comissaria d’Aigües dependent de les confederacions hidrogràfiques de cada territori, en funció de les conques que administri. Avui aquesta competència la té a Catalunya el Govern de la Generalitat amb l’empresa pública de l’Agencia Catalana de l’Aigua, que éss la que vetlla a tot el territori català pel cicle de l’aigua.
És a dir, les administracions de l’Estat, les comunitats autònomes i les Administracions locals han de vetllar per tot el que fa referència a la política mediambiental dels territoris i també la policia del seu ordenament i vigilància.
Però, el meu consell és que per el que fa a les zones inundables s’ha de tenir un bon manteniment dels torrents, carrers amb el seu desguàs pluvial i en el cas dels municipis costaners, la instal·lació dels emissaris corresponents dins el mar. Calafell, des de 2011 té afortunadament un POUM aprovat definitivament, que ens indica tot el que hem de fer i protegir, fa 20 anys que s’hi treballa però s’hauria d’enllestir.
