Mes de febrer de 1939: en pocs dies, unes 100.000 persones, entre militars i població civil, van travessar la frontera pel coll d’Ares i es van exiliar a França, on els esperaven camps de concentració, molta misèria i la mort. Més tard, els maltractats de l’èxode espanyol de totes les ideologies van ser els primers a lluitar contra el feixisme. Marxen del feixisme per lluitar contra el feixisme.
Els republicans espanyols van ser víctimes d’un cop d’estat. Els hereus de la dictadura fruit del cop d’estat jutjaran aquest mes de febrer de 2019 els presos polítics que denuncien que la transició va ser un frau i que el cop d’estat franquista i la dictadura van deixar uns hereus que no han abandonat mai el poder.
Aquest mes fa vuitanta anys d’aquell èxode i Espanya continua segrestada pels mateixos que defensen privilegis inconfessables i que, per tal de poder-ne gaudir, han pactat fins i tot amb alguns republicans a canvi de viure tots plegats sempre amb les butxaques plenes. Una vergonya.
Aquest febrer de 2019 he pujat al coll d’Ares. Sempre aturo el cotxe a la part francesa, a pocs metres d’on comença el camí de la Retirada que baixa a Prats de Molló. El febrer de 1939 va ser molt fred. Des del cim del coll d’Ares es pot veure el mar. La veritat és que, des d’aquest lloc, sents un dolor insuportable per tanta misèria. Diverses persones han baixat d’un cotxe amb una bandera republicana i dues noies recordaven els seus avis. Tots plegats ens mirem. El cert és que no podem entendre res.
Avui comença el judici de la venjança contra els nostres presos polítics. Avui, quina casualitat, quina vergonya, s’ha dictat sentència absolutòria contra els dirigents de Caixa Catalunya, presidida pel socialista Narcís Serra i quaranta membres més del Consell d’aquesta entitat. Avui, encara, molts pensionistes i treballadors no han cobrat ni cobraran mai les pèrdues per les preferents, les clàusules sòl o per interessos amb usura. La dictadura, sempre contra els mateixos; la monarquia, imposada contra els mateixos; els criminals, contra els dèbils en nom de Déu o del feixisme. Tant li fa. És per això que volen els més dèbils, els republicans i els independentistes claudicats, sotmesos i derrotats.
El cert és que, avui, Espanya és un desert, on l’única esperança la representem els que ens rebel·lem contra tant feixisme. Costa d’entendre, però la democràcia, a Espanya, es defensa més des de la presó, l’exili i estafats pels bancs que des de qualsevol altre lloc. Quina paradoxa, que la democràcia espanyola l’haguem de defensar els republicans i els independentistes!
Senyors Pedro Sánchez, Iceta, Casado, Llarena, Arrimadas, Narcís Serra, senyors de Vox, jutges i generals de tots els estaments armats: com podeu dir que Espanya és un estat de dret? Com podeu parlar de democràcia? Un país corrupte i sense garanties. Un país de privilegiats. Un país d’estúpids que, amb la condició d’arreplegar un trosset de pastís del saqueig, actueu com voltors. Això sí, sempre aneu de negre. És el vostre color.
Els presos polítics catalans al Tribunel Suprem espanyol. [Foto: Pool.][Un article de Jordi Sánchez Solsona.]
Es poden trobar més complicacions per trobar camins de diàleg? Crec que no. Cal refredar-se, respirar i veure on som? crec que sí.
Vegem-ho: ni avui ni demà tindrem un PSOE a favor de l’autodeterminació. Si és així, com és possible que encara no ho tinguem clar? Quan li vàrem donar el suport a la moció perquè sortís del govern el PP, què ens pensàvem, que Pedro Sánchez amb 84 Diputats de la Cambra ens donaria via lliure perquè a Catalunya pugui fer-se un referèndum legal per a saber d’una vegada si som prou els que volem la independència? Si es així, cal pensar que estratègicament no estem preparats per a entendre la política, ja que cal insistir que la política és «l’art del possible, no de l’impossible».
La independència va per llarg, cal buscar els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació, fer relleus i segui i seguir, no n’hi ha una altra. Però, mentrestant s’ha de governar, resoldre problemes de la gent, que n´hi ha molts.
Estem a les portes de noves eleccions: municipals, europees i generals. El llop ens ha deixat que juguéssim una estona, però es tan dolent que sap que no vigilem més enllà del nas i que no vigilem l’esquena i per tant som presa fàcil en el moment que diuen «¡A por ellos!».
Som tant descuidats que sols ens hi posem de quatre potes. Ara, hem decidit que no volem els pressupostos, que ja n’hi ha prou i que la pilota es nostra i no volem jugar.
Doncs, apa, tots cap a casa i a esperar un altre dia, mentre els nostres polítics són a la presó i els altres a l’exili. I, també, s’ha iniciat el judici de rebel·lió, sedició i malversació.
Què els direm als ciutadans que pateixen aquesta situació de descoordinació de tots plegats, que volem la independència en quinze dies?
Un grup de ciutadans regira entre les runes després d’un bombardeig aeri. [Foto: Arxiu Nacional de Catalunya.][Un article de Josep Maria Sebastian.]
Fa vuitanta anys el Ripollès va viure el pitjor febrer de la seva història. A més del nombrós pas dels fugitius, va patir els bombardeigs venjatius d’un exèrcit que ja havia guanyat la guerra.
Una de les poblacions més afectades va ser Campdevànol, que va ser bombardejat durant tres dies i on van morir prop de quaranta persones, la majoria soldats i oficials presoners de l’exèrcit franquista a Terol. El 25 de gener un grup de presoners, alguns amb alta graduació, van ser conduïts en tren fins a Campdevànol. Se suposa que per a fer d’escuts humans a alguna alta personalitat republicana que fugia cap a França. Les autoritats van fer nit en una de les millors cases del poble, Can Morell, requisada i situada al costat del riu Freser. A poc metres, hi havia el centre obrer La Sempre Viva, on van ser reclosos els presoners. L’ànsia de venjança i odi dels guanyadors no distingia ningú i Campdevànol va ser bombardejat durant tres dies i va causar la mort dels seus propis homes.
Campdevànol era lluny del front i uns efectes tan devastadors encara no els havien patit mai. Durant la disbauxa de l’estiu del 1936 només havien mort un home. Mai no s’havia posicionat políticament, però, anys més tard, quan Franco ja era mort, es va saber que havia estat qui havia avisat les autoritats que dos nois anaven a Ripoll per afegir-se a la revolta del Sis d’Octubre del 1934. Duien dues escopetes de fira i van ser abatuts a trets pels carabiners i els seus caps esclafats a cops de culata. També, a Campdevànol, uns desertors de l’exèrcit republicà van matar una família en una casa de pagès i van violar i matar una nena. De gent dolenta n’hi ha a tot arreu.
Com en tots els pobles la gent ja feia dies que duia un pal penjat del coll per mossegar-lo en cas de bombardeig i així poder mantenir la boca oberta. Aquell dia de finals de gener el van usar per primera vegada. Quan van arribar els avions, els refugiats —que ja sabien de què anava la cosa—, corrien a amagar-se esperitats. Amb només tres dies, la població ja havia après a calcular pel soroll dels motors com de carregats anaven els avions. La majoria de morts es van produir el primer dia i gràcies al fet que el pont del mig va resistir. La meva mare n’era amagada a sota i recordo que a la casa on vaig néixer i vaig viure part de la infància hi havia un forat de la mida d’uns cinc cèntims que travessava de dret les parets. Era un tros de metralla.
Els dos dies següents la gent va córrer a refugiar-se al bosc. No es podia fer foc per a no ser detectats i les temperatures eren molt baixes. Quan els avions se n’anaven la gent tornava al poble per a mesurar els desastres. Un dels fets que s’han intentat explicar sobre per què Campdevànol va ser tan durament castigat és el fet que hi funcionava la Farga, on només feien pics i pales, però que estava considerada com a fàbrica de guerra. No van ser pocs els homes de Campdevànol que es van estalviar anar al front per aquest motiu.
El meu avi m’havia explicat que després del primer bombardeig, un dels artefactes va caure just al teulat on hi havia els presoners. Els tapaven amb les persianes de color verd i assegurava que mai no oblidaria un cos decapitat que no es podia saber si era cap per amunt o de cap per avall.
Com havia sentit dir sovint a casa, «Cada terra fa sa guerra», i la història viva d’aquells fets és tan àmplia i variada com ho és la gent i els pobles. Ara, aquesta memòria agonitza i tot passarà a formar part de les xifres fredes de la història oficial.
[En aquesta ocasió us suggerim veure Caudillo, de Basilio Martín Patiño.]
Propganda electoral al carrer el 1982. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Coincidint amb el guirigall derivat dels sovintejats episodis de corrupció, l’etern desacord entre Catalunya i l’Estat espanyol, la il·lusòria declaració d’una efímera República, el desencís per la deriva del Procés i l’inici del judici del Suprem contra els polítics catalans, la desafecció general per la política partidista en ambients fins fa poc batalladors està arribant a cotes alarmants. Tant és així, que bona part dels defensors i detractors de les diverses vies polítiques per a assolir els anhelats objectius de llibertat, democràcia, benestar o independència estan llençant la tovallola, i cada vegada més prefereixen viure més enllà dels núvols abans que tocar de peus a terra.
A la mort de Franco, molta gent va començar a implicar-se en la política col·lectiva, després de dècades de foscor durant les quals no se’n podia ni parlar. En una descarada afirmació de cinisme, el mateix dictador solia repetir «Usted haga como yo, que no me meto en política». A la segona meitat dels setanta, al país hi havia interès per a recuperar els hàbits democràtics perduts des de la Guerra Civil. Els joves bullíem per transformar el desolat panorama social i polític; ens sortien ideals pels descosits i van començar a proliferar coordinadores democràtiques, partits, organitzacions unitàries com l’Assemblea de Catalunya, sindicats, grups ecologistes, associacions veïnals i tota mena de plataformes per a millorar l’estat de les coses.
Cua per a votar al referèndum del 1r d’octubre de 2017. [Foto: Toni Coromina.]Durant els primers anys de la Transició, la gent es movia, feia revistes, sortia al carrer, es manifestava, s’organitzava, es queixava, es reunia en assemblees, s’instruïa i buscava persones preparades per a presentar candidatures a les eleccions democràtiques. I a gairebé a tothom li feia il·lusió anar a votar.
Hem ressuscitat el refrany que proclamava: «La política, per als que en viuen!»
Però amb el pas dels anys, la il·lusió de molts ciutadans s’ha convertit en claudicació, abandó de les idees transformadores i submissió al sistema i a les lleis del mercat. I en molts sectors ha tornat a triomfar aquell refrany que proclamava: «La política, per als que en viuen!», un pensament emparentat amb les pràctiques corruptes que durant el franquisme es complementava amb la típica frase amb què els nostres pares sovint ens advertien: «No et fiquis en política, no t’emboliquis!». De fet, hi havia por a embolicar-se, a jugar-s’hi la pell; ara potser no hi ha tanta por, però abunda el desànim i l’allunyament de la política de partits.
Manifestació per la independència de Catalunya [Foto: Toni Coromina.]Per a molta gent, els partits i els sindicats s’han convertit en empreses i gestories; i les idees igualitàries i de justícia social han desaparegut del mapa en benefici d’un suposat pragmatisme possibilista. En aquest context, bona part dels ciutadans catalans han abraçat l’ideari abstracte d’una hipotètica independència futura, però deslligada dels problemes del dia a dia i de les dificultats de moltes famílies per a arribar al cap del mes.
La desafecció s’origina, en bona part, en el sectarisme, en la filosofia corrompuda dels que viuen de la política (amb honroses excepcions) i, també, en l’atordiment de la ciutadania resignada a seguir els dictats de qui mana, sigui qui sigui. En aquest sentit, la frase habitual «Tots són iguals» lamentablement torna a fer fortuna.
Ens hem rendit i ens dediquem a resoldre sudokus, a fer amics virtuals a la xarxa d’Internet i a fer mans i mànigues per a no ofegar-nos en la precarietat laboral, en les dificultats per a pagar la hipoteca i en les conseqüències desastroses del declivi de la qualitat dels serveis, sobretot els sanitaris i els educatius. Mentrestant, esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid.
Concentració independentista a la plaça Major de Vic. [Foto: Toni Coromina.]
Membres de la secta dels aghori a la riba del Ganges. [Foto: desinema.com.][Un article de Nan Orriols.]
Els aghoris (en sànscrit, el nom d’aquesta secta significa «no aterrador») van despullats, beuen en cranis humans i practiquen sexe, mengen i mediten al mig dels camps de cremació de cadàvers a l’Índia. Ells sabran el que fan, però és difícil que, per culpa d’aquests individus, es puguin extingir els sàpiens.
També, s’escalfen amb cadàvers que cremen i mengen carn humana. Ningú no podrà negar que són ecològics. Això sí, per la festa del Kumbh Mela es banyen com tothom i surten de la seva aïllada existència. No rebutgen ni odien res ni ningú. És per això que no fan cap distinció entre la carn d’un animal sacrificat i la carn humana. Mengen el que tenen i, tot i que fumen marihuana, intenten no perdre el cap.
Al nostre planeta encara existeixen tribus i clans que viuen aïllats i que no reconeixen les lleis dels estats. Els governs els deixen fer perquè no posen en perill els privilegis del poder i, també, perquè en el territori que ocupen no existeixen minerals o altres béns que poguessin enriquir qualsevol empresa o nació «civilitzada». Tots sabem que, si es donés el cas, en pocs dies no quedaria cap aghori ni cap membre de cap altra tribu. Els exterminaríem en nom de qualsevol déu perquè diríem que no està bé això d’anar «conills» ni menjar-se la sopa de carbassa en el crani de l’avi.
Tot això ho explico perquè volia fer entendre que la supervivència al planeta és possible sense les cadenes de supermercats. També, per a fer entendre que els aghoris no posen en perill l’espècie humana i nosaltres, en canvi, sí, i cada vegada més. Cert és que els aghoris tenen creences molt estranyes per a nosaltres i que la marihuana que fumen els incapacita per a conduir un avió o per a presidir un tribunal de justícia de l’Estat espanyol o de Veneçuela.
Voldria acabar i no sé com. Podria escriure: visca la Maria!, però no sé si em faré entendre prou. Uns poden entendre que crido a la protecció de la verge; d’altres, de la maria verda, i jo, en realitat, em volia referir a les galetes.
Un dia d’aquests començarà el judici d’«El palco del Bernabéu contra los que quieren romper España». Avui escriuré als presos. No per animar-los, no. Només per agrair-los que, vist tot plegat, és molt difícil conviure amb l’espècie animal en què em va parir la meva mare, però, si a vegades puc creure encara un xic en l’esperança, és gràcies a ells.
L’abril de 2018 un centenar de persones es van manifestar per a denunciar els perjudicis que comporta per a la ciutat de Barcelona l’arribada d’aquests grans vaixells. [Foto: @Fem Sant Antoni.][Un article de Jordi Sánchez.]
No us parlaré de gastronomia, no en tinc ni idea, de fet a mi uns ous ferrats ben fets ja em fan feliç. Em referiré al corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable.
La ciutat de Barcelona té aproximadament 16.000 habitants/km2, però aquesta xifra es desborda i augmenta cada any amb l’arribada de turistes, amb els creuers com a més incisius. Es podria reduir aquest impacte de percepció negatiu si gestionéssim millor la distribució en el territori català.
Aquest increment, que any rere any, es produeix posa a prova tots els serveis que ha de facilitar una ciutat al turista que la visita. D’aquí es deriva l’ampliació de la terminal de creuers, línies de metro, ampliacions a l’aeroport del Prat, etc. Però, cal preguntar-se el següent:
— Què se’n fa de les dades de participació del Consell de Turisme i Ciutat, són vinculants?
— El Pla Estratègic de Turisme 2020, per a definir el full de ruta per els propers anys, té objectius i partida pressupostària en funció d’un calendari?
—Creació de l’Observatori del Turisme a Barcelona: Ciutat i Regió, com està la seva aplicació?
Eines necessàries per a gestionar el sector econòmic del Turisme, sens dubte, però també seria convenient posar al dia les eines següents:
Creuers: potenciar els ports de Tarragona i de Palamós amb les rutes de la Costa Brava, Costa Daurada, Delta de l’Ebre, Priorat i Ruta del Císter.
Aeroports: potenciar els de Reus, Lleida i Girona.
Ferrocarrils: Ave, millora de la línia a Valencia i llançadora de Perafort a Port Aventura. Rodalies: millora de totes les comunicacions catalanes.
Carreteres: millora de tota la xarxa de carreteres a Catalunya (Estat, Generalitat, Diputacions, locals), amb tots els camins turístics retolats adequadament.
CAT: acabar els Centres d’Acollida Turística, importantíssim: ibers, romans, medieval, romànic, modernisme, cava, vi, tèxtil, castellers, etc.
Reforçar el turisme familiar, l’esportiu, el mon cultural de béns materials i immaterials, sobretot els atorgats per la UNESCO.
Potenciar els municipis turístics amb el distintiu de Municipi Sostenible 17ODS, aprovat per l’ONU el 2015.
S’ha d’incorporar en els municipis el valor de la resiliència urbana per tal d’estar preparats per a donar un bon funcionament dels serveis municipals davant de les situacions de crisi.
Cal potenciar les escoles de turisme, art, gastronomia, hostaleria, idiomes, etc. La Formació Professional hi té molt a aportar.
El turista, el que recordarà del seu viatge son uns «moments»; doncs, hem de procurar que siguin de qualitat i bon tracte. Aquest és el millor «menú turístic» que li podem oferir.
El turisme és la millor font d’ingressos de Catalunya, fem-ho bé.
L’Snack, el mític bar de la plaça Major de Vic, persisteix quasi seixanta anys després que va obrir. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
A principis dels seixanta, Josep Bullich, conegut popularment com a Pitu,va tenir la gosadia d’obrir a la plaça Major de Vic el bar L’Snack, amb la idea de donar-hi un aire diferent al de la majoria de bars de la ciutat. Ben aviat, però, va comprovar que ser innovador en un marc tan tradicional era un inconvenient, perquè els honorables manaies de la ciutat van començar a propagar que aquella mena de taverna amb cortines vermelles era el santuari on es venerava Satanàs, Marx, Lenin i els set pecats capitals. L’Snack generava tant recel, que moltes famílies advertien els seus fills sobre els perills i les nefastes conseqüències d’entrar en aquell antre maleït. Ben mirat, L’Snack només era (i encara és) un bar on servien entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada. Però no hi havia cap motiu per a tant rebombori.
A la primera època s’hi trobaven amants de les tertúlies, pintors, bohemis, botiguers, treballadors sense etiqueta concreta, professors de literatura (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes, aficionats al dòmino i al parxís, estudiants de les més variades disciplines, conferenciants que venien a Vic a jugar-se la pell en actes polítics i culturals prohibits, músics, místics i desvagats.
La trajectòria del local va anar paral·lela amb la història política dels setanta i part dels vuitanta, ja que hi va confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies debatien socialistes i comunistes amb autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya el seu interclassisme; o contraculturals que rivalitzaven amb els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.
L’Snack es va convertir en el quarter general virtual de l’oposició democràtica al franquisme, amb alguns caps visibles imprescindibles: el poeta Segimon Serrallonga, el pastisser Quim Capdevila, el sindicalista Josep M. Casadessús, el mític lluitador Miquel Albó, l’empleat de banca i jugador d’escacs Jordi Ralló, l’arquitecte Manelic Anglada, el psicòleg i capellà Bernat Bauzà, el professor Rafa Núñez, el comptable Andreu Roca, el poeta Lluís Solà i Sala, el polifacètic Jaume Brunet i una llarguíssima llista de noms relacionats amb la plana major del PSAN, les Joventuts Comunistes i la majoria de militants d’organitzacions antifranquistes de la ciutat.
El local sovint s’omplia fins a rebentar quan s’acabaven els concerts, les sessions de cine-club, les conferències, els mítings polítics i la resta d’actes culturals que se celebraven a Vic, i es convertia en un improvisat ateneu multicolor, que en Pitu tenia controlat fins a l’últim detall. De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients; en aquests casos, en Pitu tancava la porta i posava les cortines; i quan els últims clients volien sortir, mirava per una escletxa per a comprovar que a la Plaça no hi hagués el popular «cotxe-carajillo» de la policia municipal. El propietari, quan s’acomiadava dels parroquians esquerranosos, sempre solia repetir-los una frase molt adequada: «Potser teniu raó, però sempre sou els mateixos!».
A principis dels setanta, s’havien organitzat partits de futbol entre l’equip de L’Snack i els clients del bar La Parra, amb en Pitu fent de massatgista i socorrent els seus pupils amb ginebra en comptes d’aigua. El personal més antic de L’Snack encara recorda un gloriós concurs que es va organitzar per veure qui podia aguantar més copes de conyac seguides. Un dels concursants, en Pep, abans de disputar la gran final va sortir de l’establiment durant 15 minuts; en tornant, va dir que ja estava en condicions d’iniciar la competició i predisposat a beure les copes que fessin falta. Finalment, en Pep va guanyar l’aposta. Llavors va explicar que els 15 minuts d’absència els havia aprofitat per veure si era capaç d’ingerir 20 copes al Bar Montserrat (a 35 metres). Així que, tot sol, va buidar 40 copes.
«De vegades, l’horari de tancament oficial s’allargava fins a altes hores de la matinada i a dins s’hi quedaven alguns clients.» [Foto: Toni Coromina.]Un dels homes més populars de L’Snack era el senyor Fàbregas, que es va fer popular per situar-se cada dissabte al final de la barra i repetir mil i una vegades, en veu alta, la pregunta filosòfica: Serà possible l’individu? Un altre personatge imprescindible era Pep Comella, un professor de Física de l’Escola Industrial que a l’interior de l’americana sempre hi portava un joc de tornavisos, tenalles, alicates, imams i aparells electrònics; ell sol podria omplir una enciclopèdia d’anècdotes còmiques i surrealistes. En una ocasió, mentre circulava amb la seva motoreta va veure, des de lluny, que la Guàrdia Civil de trànsit havia col·locat al terra de la carretera un cable gruixut amb un sensor que servia per a comptar els vehicles que passaven en la fracció d’una hora; quan va veure el cable, en Pep va frenar bruscament per a no haver de passar-hi per sobre i va caure a terra; després, es va aixecar, va alçar la moto a pes de braços i va passar per sobre del cable, sense que les rodes el toquessin. Quan va haver passat l’obstacle, va exclamar: «La Guàrdia Civil no n’ha de fotre res de si passo o no passo!».
El Tendre, que durant una època havia estat client de L’Snack, va deixar de ser-ho i es va convertir en parroquià del bar Mobe, al Passeig, un establiment ple de catedràtics de la bohèmia, que ell va definir com la Universitat Autònoma, en contraposició als savis de L’Snack(o els Intel·lectuals de L’Snack), que per a ell era la Universitat Central.
Han passat els anys i les dècades, però avui L’Snack encara conservar l’estètica i bona part de l’encant dels primers anys. continua essent un lloc de trobada, amb una clientela potser més heterogènia, però conserva la majoria de parroquians que hem sobreviscut al pas dels anys i enyorem amb raonable nostàlgia els companys i les companyes que han passat a «millor vida». A destacar la bonhomia i amabilitat dels cambrers i cambreres (en Fabi, la Victòria, en Pere i l’Olga), un personal que a més d’exercir amb eficàcia el seu ofici, sovint fa les funcions de de psicòleg, confessor i recader.
Durant la dictadura, quan els adults vigatans consideraven que els marrecs no fèiem bondat o ens saltàvem els límits de la correcció, la urbanitat i la bona educació, ens amenaçaven amb una frase molt contundent que ens feia molta por: «Si no et portes bé, vindrà un guàrdia municipal i se t’emportarà a l’ajuntament». En ple règim franquista, doncs, la majoria de ciutadans considerava que l’Ajuntament era una mena de «quarto de les rates», un lloc on els policies municipals tancaven els nens entremaliats, l’avantsala de la presó on purgar les malifetes, el pas previ per on s’havia de passar abans d’entrar en un correccional.
De fet, aquells antics ajuntaments eren una entelèquia aliena a la quotidianitat, un purgatori regentat per gent molt severa que es dedicava a manar sense donar explicacions, a fer lleis arbitràries i a fer-les complir sense contemplacions, o a saltar-se-les a la torera. Fins que va morir Franco i les coses van canviar una mica, tot i que encara queden rèmores d’un passat que ens costa oblidar.
Fa prop de 40 anys, a l’època que Ramon Montanyà (1942-2006) va ser l’alcalde convergent de Vic (elegit arran de les primeres eleccions democràtiques municipals), es va fer molt famosa una proclama seva que definia la capital osonenca com la «Capital de la Catalunya Catalana». Aquest home nascut a Prats de Lluçanès, a més de ser alcalde de Vic del 1979 fins al 1987, també va ser el primer president de l’Associació Catalana de Municipis creada el 1981.
Com va ocórrer aleshores a la majoria de municipis, el pas del model polític que va suposar passar de la dictadura a un sistema democràtic no va ser fàcil. De fet, durant el seu mandat, Montanyà molt sovint va ser objecte de crítiques i atacs per part de les autoritats governamentals espanyoles i de grups d’ultradreta per la seva ferma defensa i la promoció de la llengua i la bandera de Catalunya.
A la primera meitat dels vuitanta, la transformació del cos de la policia municipal vigatana va experimentar més d’una sacsejada a causa de la voluntat de l’Ajuntament d’adequar les seves funcions i maneres a la nova situació. En un afany de millorar el nivell cultural dels policies, una de les mesures que va prendre el consistori municipal va ser l’organització de diversos cursets i seminaris de reciclatge cultural. Una de les matèries obligades eren les classes de francès, amb l’objectiu que els guàrdies poguessin atendre com calia els pocs turistes francesos que visitaven la ciutat. Un dia, a mitja classe, un municipal a punt de jubilar-se —en Llàtzer, una bellíssima persona que no aconseguia passar del «bon jour, madame!»— va ser recriminat pel sofert professor. Però, el bon home es va defensar de manera antològica: «Vostè creu que si jo estigués capacitat per estudiar francès seria municipal?», va contestar.
En aquell context, per a protestar contra algunes mesures que trobaven exagerades a l’hora de fer el seu reciclatge i per a reivindicar millores laborals, els guàrdies municipals van decidir —com a forma de pressió— parlar en castellà quan es dirigien als turistes o forasters que visitaven Vic. En una època marcada per l’avorriment i la rutina, intento imaginar una conversa entre uns hipotètics turistes gironins i un guàrdia municipal vigatà:
— Bon dia, senyor caporal. Tindria la gentilesa d’indicar-nos la ruta per accedir al Mercadal? És que ens hem extraviat.
— Con sumo gusto, señorita. Por la matrícula de su utilitario deduzco que ustedes son oriundos de la inmortal ciudad de Gerona, marco incomparable que acunó a la heroica lucha del egregio general granadino Mariano Álvarez de Castro contra el enemigo francés. Sepa usted, apreciada visitante, que los garantes de la seguridad ciudadana vicense siempre estamos al servicio de la ciudadanía. Sepa usted que en Vich, cuna del catalanismo conservador, tierra de honda raigambre y rancio abolengo, y patria del insigne pensador Jaime Balmes, tenemos un talante abierto y dialogante… Siga recto hasta el puente del Blanqueo. Si una vez allí logra usted controlar los nervios ante la tardanza del semáforo en ponerse verde, gire 90 grados a la derecha y vaya por la senda de los Países Catalanes hasta la plaza del Centenario, que no hay que confundir con la del Milenario. Luego suba por la avenida del Padre Jacinto Verdaguer…
