[VERSOS] L’esquelet

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Em despullo al vespre i l’endemà
al matí quan vull vestir-me, no sembla que
sigui el mateix, no sé on, ni com tinc
l’ànima, ni l’ànim, i l’esquelet
no respon. Miro el gat que encara
dorm com una marmota sobre el llit,
i l’altra que m’ha vingut a despertar
torna a jeure a la lleixa dels llibres.
Faig un esforç per fer estiraments,
un altre perquè em toqui un xic l’aigua,
i més encara per tornar-me a vestir.
I en posar un peu a l’escala no…
no puc més que renegar amb l’esquelet
que trontolla, mentre passen els gats
cuallevats pel meu costat com si res.
Marramau!
i penso si em caldria baixar amb tobogan.
Fixament miro els gats cara a cara, i
crec que riuen amb el meu vell esquelet.
Hi havia al cel de mitja tarda, clara la lluna,
és bella i vella. Quin misteri hi té amb els gats?
Ni m’atreveixo amb el seu esquelet!

La Cambra, 2023

 

[LLIBRES] La senyora Harris se’n va a París, de Paul Gallico

[Notes de Xavier Borràs.]

La col·lecció «El cercle de Viena», de Viena Edicions, ens sorprèn gratament amb la publicació de La senyora Harris se’n va a París, de l’escriptor nord-americà Paul Gallico (1897-1976) —en traducció de Mar Vidal—, que és, segons promouen el editors, «una faula deliciosa sobre el poder de la il·lusió, amb unes gotes de comèdia social».

Efectivament, La senyora Harris se’n va a París (1958), l’èxit de la qual li va permetre a Gallico fer-ne una seqüela amb tres títols més (Mrs. Harris Goes to New York, Mrs. Harris, M. P. i Mrs. Harris Goes to Moscow), tracta sobre les relacions humanes, l’empatia i, certament, la bondat, que actualment semblen tan escasses.

Sense ànim d’aixafar la trama de l’argument, sí que podem dir que la senyora Harris, una vídua d’una certa edat que es dedica a netejar cases de londinencs rics, descobreix un bon dia, dins l’armari d’una de les seves clientes, dos vestits de Dior que la deixen ben enlluernada. I contra tota lògica, decideix que ella vol un d’aquests meravellosos vestits de Dior per a ella, fins i tot encara que mai no tingui ocasió de lluir-lo.

A partir d’aquest moment, la història que escriu Gallico ens endinsa en un pla per aconseguir estalviar els diners del vestit i del vol a París,un viatge llampec que té el seu punt cimal quan arriba a les portes de Dior amb el seu ridícul capell britànic una atrotinada bossa de pell d’imitació en què duu, ben enrotllats amb gomes, tots els seus feixos de bitllets estalviats, disposada a entrar al regne del glamur amb pas ferm. Perquè, com és sabut, la por no forma part del vocabulari d’una senyora de la neteja anglesa.

Paul Gallico, de pare italia i mare austríaca, es va formar a l’escola pública, es va llicenciar a Columbia i va començar a treballar com a periodista esportiu per a The New York Daily News, un ofici en què assolí la notorietat en substituir la clàssica entrevista per una estona d’entrenament amb les estrelles de l’esport, i que va culminar quan el campió dels pesos pesants el va deixar grogui i estabornit al ring. A la darreria de 1930 va decidir abandonar el periodisme esportiu i va començar a escriure relats per a diverses revistes.

D’aquest primer i exitós relat de la senyora Harris se n’ha fet dues adaptacions cinematogràfiques: una amb Angela Landsbury en el paper protagonista, i el passat any 2022, amb Lesley Manville com a senyora Harris, de què podem veure un tràiler aquí sota mateix (o, el film, a AppleTV).

Per a tastar el tremp literari de Paul Gallico i d’aquesta història sobre la dignitat i la fidelitat a un mateix, podeu llegir-ne un fragment des d’aquest vincle.

[VERSOS] Febrer

[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]

Escolto com rebufa el plany del vent
enllà de la teulada i el foc que revifa
endins de les flames que ballen i
juguen amb el fred de febrer que ara
comença. Em somriu amb aire burleta
el mes més curt com aquell que t’ha vist
i se’n va. Però encara tindré temps
d’atrapar-li els dies tot avivant
el foc i el fred, aquest fred de dedins
la pell que et desabriga, del tot, sí.
No sé dir com noto els dits del vent
mentre atio la llenya que es va morint
amb un somriure balder, de mica en mica,
com si enllà del fum l’eternitat fos viva.
Benvolgut febrer, tot just cremes el tió
d’avui, i m’aturen amb tu i el poema
els mots que no vull dir, entre el vent i tu
i el temps que s’escola entre les cendres.
Si tot just emmirallo al caliu, llocs i cares.

La Cambra, 2023

 

[LLIBRES] Paràsits, passerells i miracles

[Notes de Xavier Borràs.]

Paràsits, passerells i miracles (EP, Serveis d’Assessorament Lingüístic, 2023) aplega en un sol volum els articles d’«El Serpent», de Nan Orriols, les «Curiositats lingüístiques», d’Esther Pujadas i, en aquest recull, també, els poemes d’en Gabriel Salvans que han estat publicats al Diari de Manlleu i a La Resistència entre el gener de 2021 i el desembre de 2022.

En l’anterior recull (Robots, tòtils i cacanòries), l’octubre de 2018, ja s’hi deia que el temps corre més que camina, el maig de 2021 hi tornaven amb Esterrecats, rates i patinets, i, ara,aquests Paràsits, passerells i miracles.

El primer aplec de textos estava dedicat als presos polítics i als exiliats; el segon, també, era per a tots els represaliats, però especialment als gossos, que tant van ajudar durant la pandèmia; i, aquest tercer volum, és per a tots els qui lluiten i pateixen la repressió per raons de llengua o nacionalitat i que defensen el dret de viure en llibertat.

Com sempre fem des de La Resistencia, els nostres lectors tenen l’oportunitat de descarregar-se aquest nou llibre des d’aquest vincle (o clicant damunt la imatge de la coberta).

La primera presentació del volum —en què intervindran Eusebi Puigdemunt, Nan Orriols i Gabriel Salvans— es farà aquest dissabte vinent, 4 de març, a les set del vespre (19:00 h), a l’EspaiART 60, al número 7 del carrer del Mestre Josep M. Andreu, a Sant Joan de les Abadesses, junt amb El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, i tantaSet, de Gabriel Salvans. Tothom hi és convidat.


Uns dies després, el dijous 23 de març, a dos quarts de vuit del vespre, al Casal del Mallol, del carrer Mallol de Sant Hipòlit de Voltregà, Nan Orriols i Gabriel Salvans hi presentaran El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, i Paràsits, passerells i miracles. Us hi esperem!



 

[ARTS I OFICIS] Militars

[Una narració de Jordi Remolins.]

Les primeres discrepàncies entre els insectes, virus i microorganismes del pis de l’escriptor de contes subliteraris, van evidenciar-se una nit mentre la catifa feia una de les habituals visites al moble-bar per a consumir el seu bourbon preferit. Just quan passava per davant del sofà, els milers de virus i bacteris que hi vivien després de cinc anys d’acumular secrecions seminals, restes de menjar porqueria i objectes diversos provinents de múltiples butxaques, van agredir verbalment als ocupants de la catifa. Amb la set que en aquell moment portaven, els catifaires no van fer gaire cas dels insults, però mentre tornaven al seu destí davant de la porta, bastant més excitats per la ingesta alcohòlica, van escopir-los i ensenyar-los els testicles, sobretot quan van passar per davant dels sofistes menors d’edat.

L’ofensa va ser convenientment recollida per aquests, que no van tardar a convocar una reunió d’urgència al respatller esquerre. L’endemà, quan l’escriptor fos al llit i la catifa fes la seva acostumada visita al moble-bar, estarien esperant-los per venjar-se. No van tenir en compte que ja eren a dilluns i la catifa en lloc d’abeurar-se al moble-bar aprofitava la tranquil·litat nocturna dels bars entre setmana per fer la tassa a un local proper. Els sofistes van esperar tota la nit armats fins a les celles, però van topar amb l’evidència que caldria ajornar la batalla.

A migdia, mentre l’escriptor feia la becaina al sofà, la catifa va reptar fins al moble-bar amb una ressaca de mil dimonis, i va buidar l’ampolla de bourbon. En el camí de retorn els seus etílics habitants van despertar uns desconcertats sofistes, que amb lleganyes als ulls van tornar a patir les escopinades, l’ensenyament de testicles i, fins i tot, les lleterades d’un ratolí que aquella mateixa nit s’havia incorporat al cens demogràfic de la catifa. La sorpresa va ser tan majúscula que fins que l’humà no es va haver despertat per retornar a la feina no van traçar un protocol per a evitar que els poguessin agafar de nou amb els pixats al ventre.

Al cap d’un parell de nits, mentre la meitat dels habitants del sofà dormien i la resta feien guàrdia, la catifa va obrir la porta del pis i amb una antològica borratxera va avançar cap a les ampolles de licor. Els sofistes desperts van córrer a despertar la resta. Al moble-bar, com que l’ampolla de bourbon ja era buida i l’escriptor no n’havia comprat cap altra, la catifa va haver de conformar-se amb uns glops de whisky que, tenint en compte l’acumulació de líquid en poques hores, va confondre’s ràpidament dins del seu entramat de fil. Quan ja tornaven cap a la porta d’entrada, una gernació de sofistes van barrar-los el pas. Fent servir d’escuts les monedes que havien recollit de les profunditats dels plecs dels coixins i armats amb un grapat d’agulles que algun dia l’escriptor va oblidar-se de tornar a la capsa dels fils, la primera línia d’escarabats va iniciar un atac frontal que va ser repel·lit ràpidament amb la micció del bourbon digerit pels catifaires. Alguns dels escarabats van morir ofegats, mentre que la resta es va retirar tossint de mala manera. Però, els sofistes no pensaven rendir-se i la segona columna formada per formigues, xinxes, tèrmits, puces, polls i lepismes, van recollir les armes i enmig d’un bassal que els impedia de prosperar amb velocitat, van intentar de tornar a comandar la batalla. La rèplica dels seus rivals va ser tan vigorosa com el licor que havien begut. Les aranyes, papaorelles, cuca molles i uns quants centenars d’exemplars de microorganismes desconeguts encara pels científics, van abraonar-se damunt dels enemics i van penetrar-los analment, posant un especial èmfasi a buidar-los les conques dels ulls mentre ho feien. No van deixar una sola verge en tota la comunitat sofista. Mentrestant, el ratolí ja feia estona que s’havia masturbat, pensant en una mofeta guenya, i dormia plàcidament la mona sobre la catifa.

Els primers rajos de sol van descobrir una dantesca i desoladora realitat al sofà. La llista de baixes i convalescents de la batalla —molts d’ells invidents ja de per vida— va ser tan àmplia que només la colònia de bacteris i insectes nascuts arran de les inseminades de l’enemic, podia comptar-se com a candidata apta de cara a enfrontaments vinents. Tan greu era la situació, que uns quants escarabats nounats van prendre la iniciativa de convèncer al hàmster que vivia dins d’una gàbia, perquè liderés el ressorgiment dels sofistes. La inexperiència els havia fet pensar que la presència del ratolí entre els habitants de la catifa era la clau de la seva victòria parcial en aquella guerra.

Per la seva banda quan els catifaires ja recuperaven mínimament la verticalitat després d’un despertar crític, van estar valorant la conveniència o no d’ocupar el sofà. Després d’uns minuts de discussió van decidir que enlloc no estarien millor ni més ben abeurats que a la catifa i van celebrar la decisió amb generoses dosis de cervesa que el ratolí va anar a robar de la nevera.

Aquella mateixa nit, mentre la catifa reptava de retorn des del moble-bar amb l’alegria proporcionada per la recentment estrenada ampolla de bourbon, el ratolí va abocar el contingut d’un vas de ginebra sobre el sofà, mentre una aranya hi llençava un llumí que acabava d’encendre amb les seves potes posteriors. El hàmster, que amb prou feines havia tingut temps d’ensinistrar mínimament els seus aliats, va marxar cames ajudeu-me a la recerca de la tranquil·litat de la seva gàbia, però el ratolí va ser més ràpid i va violar-lo repetidament, obligant-lo a fer-li un parell de fel·lacions. Durant la mamada el rosegador domèstic rascava el membre del silvestre amb un parell de dents incisives d’orgàsmics efectes. La sessió de sexe va ser finalment interrompuda per la presència de l’escriptor, que alarmat per les flamarades del sofà, va sortir de la seva cambra i va trucar ràpidament als bombers, que no van tardar a sufocar l’incendi.

Els pocs supervivents de la deflagració i posterior inundació van establir-se a la moqueta del menjador, molt afectats pel resultat de la confrontació i decidits a passar pàgina per poder oblidar aquell nefast episodi de la seva història. En canvi, els catifaires, envalentits per la victòria, van prendre per costum d’ampliar els seus periples nocturns per dins del pis, provocant a tort i a dret als petits ocupants de la tapisseria de les cadires, dels draps de la cuina i de les cortines de tots els balcons i finestres. No va ser fins que van tenir la pensada de passar-se també pel lavabo, que no van topar amb un enemic molt més temible que tots els precedents: els sanguinaris bacteris de mides irracionals que es reproduïen sense aturador al seient de vellut de la cagadora i que en constatar la presència estranya no van dubtar a armar-se amb l’escombreta de vàter. Dissimuladament, la catifa va tancar la porta del lavabo, va sortir del pis, i va baixar les escales a la recerca de la botiga de vins i licors més propera, amb la intenció d’establir-hi la seva residència habitual.

[LLIBRES] Presentacio de «La cuina del xup-xup, parada i fonda a Sant Hilari»

 

Coberta de Josep Nogué per al llibre La cuina del xup-xup, parada i fonda a Sant Hilari.

[Notes de Redacció.]

El pròxim divendres, 24 de març d’enguany, si no hi ha imprevistos de darrera hora, finalment es farà la presentació del llibre La cuina del xup-xup, parada i fonda a Sant Hilari, obra col·lectiva de Toni Clos, Bea Cruset, Montse Plana i el col·laborador de La Resistència Josep Nogué.

Com indica el nom de la publicació, el llibre pretén ser una recopilació de la cuina que es feia als hostals de Sant Hilari Sacalm (Selva) durant el segle XX, aleshores un dels centres més importants d’estiueig de la burgesia industrial catalana.

Pel fet que molts dels protagonistes ja no hi són, la tasca de recopilació de dades no ha estat gens fàcil, però s’ha pogut comptar encara amb alguns d’ells o amb els seus descendents.

Així, a més de recopilar els plats que s’hi cuinaven, que era la intenció inicial, el volum també és un homenatge a tota aquella gent treballadora (la majoria dones) que ho va fer possible.

La presentació del 24 de març serà a les set del vespre (19:00 h) a la Sala Noble de la Casa de Cultura de Sant Hilari Sacalm, situada a la plaça del Doctor Gravalosa, 4.