A principis d’aquest mes de juny, la Fundació Tutelar del Ripollès —tambe coneguda amb el nom d’Acompanya’m— va celebrar a l’església de Sant Pere de Ripoll la jornada Drets i suports, on es va aplegar una vuitantena de persones i que va servir, també, per a commemorar el desé aniversari d’aquesta institució, que ha triplicat l’atenció —des de la seva fundació, l’any 2011—, quant al nombre de discapacitats, que l’any 2021 va arribar als 107.
Aquesta tasca encomiable, ha tingut el recolzament entusiasta de Nan Orriols, que de forma altruista ha confegit el llibre Estim, amb 20 làmines amb aforismes d’autors de totes les èpoques i estils —també de seus. Una obra, excel·lentment editada per Jaume i Jordi Maideu i amb disseny de Toni Casassas, que, en paraules del mateix Orriols, «s’inspira en la necessitat de transmetre la reflexió que cal fer per aportar des de tots els àmbits de la nostra vida un servei a la societat». D’aquest volum se n’ha fet 160 exemplars numerats i creats de forma desinteressada per a regalar.
Podeu veure’n l’edició aquí sota mateix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Gràcies a la bona i inestimable tasca d’Albert Bagué (TVBagué Serveis Audiovisuals), us podem oferir una síntesi en format vídeo de la presentació que es va fer, finalment, el passat 25 de maig a Muntanya de Llibres de Vic, del llibre coral Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina (1932-2020), amb la participació d’Antoni Tort Bardolet, catedràtic de la Universitat de Vic (UCC), i de l’escriptor i amic personal de Cotrina, Nan Orriols.
Espero, ni que sigui d’una carta.
Innocent de mi. Contestaré en nits
d’insomni i en llargs dies sense tu,
doncs si retrobar-te, en el pensament
i en la paraula, retorna seguit
d’un bri d’alè dels teus llavis, seré
teu en amagatalls on ningú, sap
hi hagi caus on plorarem d’amor
ni els petons que somico a l’armari.
Tant com dolç és l’alè
amarg és el silenci
eixut en tancar els llavis.
Amb un moviment sinuós l’escurçó va embolcallar-se sobre ell mateix amb un plaent fregament d’escates. El barroc amuntegament de núvols negres assetjava la blavor d’un cel que llençava tota la seva calorosa ira sobre aquell segment de planeta. Sobtadament, un soroll de frens va alertar al rèptil just a temps per aixecar el cap triangular mentre feia uns llengots poc amigables. El cotxe que acabava de sortir de la carretera va aturar-se a un metre del grup de còdols on reposava l’animal, després de lliscar fora de control, haver quedat suspès sobre dues rodes durant un segon, i tornar estrepitosament a terra aixecant una petita muntanya de pols.
L’últim dia de vida del fundador del casal anarquista no estava sent una bassa d’oli. Els esdeveniments dels últims mesos havien capgirat la seva existència fins a límits insospitats. La dona amb qui havia compartit els darrers anys li va explicar que durant el sopar d’empresa previ a les festes de Nadal s’havia embolicat amb el seu superior i que, molt probablement, l’embaràs que li estava dimensionant la panxa tenia uns cromosomes que no es corresponien en absolut amb els seus. Tot va ser posar fi a la relació i iniciar-ne una altra de molt més intensa amb qualsevol beguda espirituosa que se li posés a l’abast. Va ser aleshores quan va perdre bona part de la cartera de clients que tenia com a representant d’una empresa d’alimentació vegana, després d’incomplir horaris de visita, dates de lliurament i alguns errors comptables que van acabar de retruc amb el seu contracte.
La manca d’hores de son, l’adherència cada vegada més precària d’uns pneumàtics que necessitaven la jubilació i un excés en la taxa d’alcohol a la sang que triplicava el permès per la legislació, van afavorir que el vehicle que conduïa es desequilibrés sobre l’asfalt socarrat de mitja tarda. Un cop superat l’ensurt, amb el cor bategant-li encara desbocadament dins del pit, va obrir la porta del vehicle, va baixar-ne i va deixar que una bafarada d’aire calent l’angoixés més encara. Va voltar el cotxe i va adonar-se que els desperfectes eren mínims, més enllà d’una roda punxada i el para-xocs de darrere abonyegat.
Un bon glop de l’ampolla de vodka que portava al maleter va animar-lo a canviar la punxada per la roda de recanvi. Quan ja ho acabava de tenir enllestit, un vehicle policial va aturar-se també a la petita clariana.
Un agent amb unes rotllanes de suor creixent al voltant de les aixelles va baixar del cotxe patrulla i va preguntar-li si necessitava ajuda. En escoltar-li la veu arrossegada i el tuf etílic que li desprenia l’alè va girar-se d’esquena per demanar al seu company que li passés l’alcoholímetre i un broquet precintat. Tots dos s’hi van apropar mentre retornava el gat i la roda malmesa dins el maleter. Van convidar-lo a bufar i, un cop constatat que l’alcohol a la sang tenia nivell de delicte penal, van reclamar-li el permís de conduir. El fundador del casal anarquista va entrar al vehicle, va donar-los la documentació que duia a la guantera, i aprofitant un moment de lucidesa en què se li van alinear les quatre neurones del cervell —o, justament, tot el contrari— va accionar el contacte i va sortir esperitat en direcció nord. Els policies van mirar bocabadats l’escapista, després la seva fotografia i el nom al carnet, i finalment es van esguardar entre ells com si esperessin quin dels dos prenia la iniciativa de perseguir-lo o si més no de reclamar ajuda a través de la radiofreqüència del vehicle.
L’acceleració va ser tan desproporcionada que quan va prémer l’embragatge per posar segona el motor va respirar tan alleujat com una actriu porno després del seu primer gang-bang. Els retrovisors delataven que el vehicle policial encara no havia iniciat la persecució quan va arribar al canvi de rasant. Els pneumàtics van gemegar, va posar tercera i després quarta. A dos-cents metres d’una corba pronunciada va haver d’accionar també l’eixugaparabrises perquè començava a caure la pedra habitual de les tempestes d’estiu, del diàmetre de pilotes de golf. Va ser llavors, a una velocitat de cent seixanta quilòmetres per hora i amb el cel enfosquint-se sobre el seu cap, quan va adonar-se que en lloc de trobar la palanca del canvi el que estava tocant era la pell de l’escurçó que s’havia introduït en el vehicle tot aprofitant la porta oberta. I mentre perdia de nou l’estabilitat de la conducció, va ser conscient que ja no tenia ni calor ni fred ni tot el contrari i que tots els seus problemes es resoldrien definitivament en qüestió de segons.
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un altre interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta de «Futbol», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Mentre ragi la font del vi
rajaran dolls de poesia,
que el goig de viure se’n refia
de l’un i de l’altra per fer camí.
Sigui a muntanya o bé a mar
ni el vers ni el vi ens engavanya
i d’anys i panys seran el far.
«…va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre…» [Foto: Arxiu LR.][Un conte de Jordi Remolins.]
El vell va observar des d’un finestró de les golfes de la caseta dels afores com els dos nens s’acostaven sigil·losament pel camí. D’una revolada, imprevisible per a un home de la seva edat, va baixar esperitadament l’escala. Just quan un dels vailets estava a punt d’agafar el picaporta, va engrapar-lo pel canell i li va retorçar el braç a l’esquena. Les llàgrimes del nen queien a doll més per l’espant que pel dolor de la refregada. El seu germà va córrer cap al poble a buscar al seu pare, tement que quan arribessin ja s’hauria convertit en fill únic. Els peus no li haurien tocat al cul en cas d’haver calculat els avantatges testamentaris que això li representaria en el futur, sobretot tenint en compte que ell no era el primogènit. Però, el terror derivat de les llegendes que s’atribuïen a aquell ancià no li permetien pensar amb fluïdesa. A més, tampoc no tenia una bola de vidre que li permetés vaticinar com s’enverinarien les relacions fraternals en el decurs dels anys.
Cinc minuts més tard, quan el nen i el seu progenitor, que encara duia la bata de la botiga d’electrodomèstics que regentava, enfilaven la carretera on hi havia la caseta del vell, el germà ja tornava amb els ulls plorosos i un blau al braç. El pare els va enviar a casa i va caminar fins a arribar als límits de la propietat. No podia recriminar gran cosa als nanos, perquè ell també havia molestat a aquell home en el passat. De fet, era una de les tradicions de risc intergeneracionals en aquell poble.
El vell encara era al llindar de la porta quan va veure al venedor de neveres que el mirava amb un rictus a mig camí entre la indignació i la ràbia. «Un altre cop aquest imbècil», va pensar mentre entrava a dins, deixant el comerciant amb la paraula a la boca i un profund sentiment d’estupidesa a l’ànima. Va deixar la porta mig ajustada per si li venia de gust entrar, però al cap de set hores, pels volts de la mitjanit, va tancar-la del tot, preveient que la solitud es perllongaria exactament com passava sempre.
Deien les males llengües i fins i tot algunes de bones, que en aquella caseta s’hi havien comès atrocitats inenarrables. El vell havia estat gairebé sempre un solitari perepunyetes, però tota la fama derivava d’un succés mai resolt, que va acabar condicionant la seva relació amb la resta de veïns del municipi. Moltes dècades enrere, un calorós dia d’estiu, el fill de l’alcalde es va escapar de casa i va enfilar la carretera tot fent autoestop. Un taxista que tornava de portar una parella a una població veïna, va veure com a l’alçada de la caseta es desviava cap al camí que hi mena. Mai més no se’n va saber res.
Aleshores, aquell home ja era vell. Ja tenia pocs amics, i gairebé tots li van girar l’esquena. No hi va ajudar que la xemeneia de la caseta tragués fum negre com l’infern durant dues jornades. Si mai ningú li demanava pel foc en ple mes d’agost, ell contestava amb evasives, contribuint a alimentar la rumorologia que donava per fet que aquell era l’escenari d’un crim. Fos com fos, en aquella època encara no es podien fer anàlisis d’ADN per a esbrinar quines restes hi havia entre les cendres. Tampoc ningú no va gosar acusar-lo obertament de cap assassinat. Només el policia del poble va anar-hi per fer-li quatre preguntes sobre la tarda que el noi s’havia fet fonedís.
El dolor al canell del fill del propietari de la botiga d’electrodomèstics va durar amb prou feines una hora. Durant uns dies els veïns van tornar a especular amb l’estranya vida del vell, i es va donar novament per fet el seu tenebrós futur tacat d’assassinats i tortures. Un periodista local va indagar sense èxit i va acabar no publicant res davant el temor d’una possible demanda, per a exasperació del seu editor que veia de nou com una vintena d’hores de treball se n’anaven directament a les escombraries.
A milers de quilòmetres del poble, en una ciutat al nord del continent, el fill de l’antic alcalde del poble ingressava a la residència geriàtrica després d’una vida on va aconseguir pràcticament tots els objectius que s’havia proposat, fins i tot oblidar una família que no tenia ganes de rememorar. Ni tan sols pensava en l’indret on va néixer, ni en el vell a qui va suplicar d’utilitzar el telèfon per a demanar a un amic d’una població propera si podia confiar en la seva tia-àvia per anar-lo a buscar amb cotxe, sense explicar-ho mai a ningú. El vell no tenia línia telefònica, però al cap d’uns minuts el cotxe d’uns estrangers que passaven per la carretera, van carregar-lo i se’l van endur lluny, molt lluny de casa.
El vell va passar-se la nit despert, assegut a una butaca comodíssima que tenia al primer pis de la caseta. Mai ningú no havia de saber que el foc que va fer aquell llunyà estiu va servir per trobar la fórmula d’un beuratge que proporciona la vida eterna. De moment no es podia dir que li funcionés malament, malgrat haver-la encertada a una edat massa avançada per al seu gust. Si al poble no fossin tan bords, potser se li hauria escapat alguna confidència, però ningú li queia prou bé per fer-lo còmplice del seu secret.
Va fer una mirada al seu voltant i va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre, i va calcular que fins un parell d’anys més li quedava teca per a llegir sense necessitat d’haver de sortir de casa, agafar un taxi per anar a la llibreria d’un poble veí, i fer-hi l’enèsim encàrrec de centenars de nous llibres.
