[ENTREVISTA] Uma Alcaide: «La mutilació genital femenina la tenim a casa»

Uma Alcaide durant l’entrevista a la Vall d’en Bas.

[Text de Xavier Borràs; fotografies de Montserrat Escayola.]

Parlem amb la catalana Uma Alcaide (Gàmbia, 1997), ara fincada a Vic, sobre la mutilació genital femenina (MGF), una pràctica ancestral, amb constància que ja es practicava al segle v aC —prèviament al naixement i expansió de l’islam—, que es va difondre a través de la influència de la civilització egípcia i que consisteix en l’ablació o extirpació de part dels genitals externs femenins amb mitjans quirúrgics, rudimentaris o no, per raons culturals o socials, sense una finalitat terapèutica, que constitueix una violació dels drets humans fonamentals de les nenes i de les dones, entre els quals s’inclou el dret a la salut, a la seguretat i a la dignitat. Es practica a una trentena de països, especialment a l’Àfrica, i és la manifestació d’una desigualtat de gènere profundament arrelada.

Algunes societats la veuen com un ritu iniciàtic; altres la utilitzen per a reprimir la sexualitat de les nenes o salvaguardar-ne la castedat. Ni l’islam ni el cristianisme no donen suport a aquesta pràctica, però és habitual que es recorri als textos religiosos per a justificar-la.

Als llocs on la mutilació genital femenina està més estesa, les comunitats la consideren un requisit per al matrimoni o l’herència. Això fa que sigui difícil per als progenitors no sotmetre les filles a aquesta pràctica. Les famílies que rebutgen participar en la mutilació genital femenina s’enfronten a l’ostracisme i exposen les filles al risc de no ser aptes per al matrimoni.

— Uma, segons has fet saber, vas patir la MGF quan tenies tres anys, un fet certament traumàtic de què tenies una memòria difusa i que confonies amb el teu infantament. 

— Farà uns deu anys que sé el que em va passar. No ho sabia ben bé, no en tenia consciència. Tenia un record que eren les dues cames de la meva àvia i unes dones i moltíssima sang. I això és l’única cosa que vaig «veure». I m’he passat tota la infància aquí, al pati, a l’escola, explicant-los als altres nens, als meus companys, que jo sí que me’n recordava del dia que havia nascut.

— Pensaves que era la imatge de la mare i del teu infantament, no?

— Sí, que havia nascut, que eren les cames de la meva mare i hi havia la meva àvia i moltíssima sang, i pensava que era el dia que havia nascut. I sempre he anat presumint d’això. Fins que…, fa uns deu anys, m’estava dutxant amb la meva millor amiga, després de sortir de l’institut, i vaig veure que ella era diferent…, que tenia moltes coses en les seves parts genitals que jo no tenia. I em va estranyar moltíssim. I vaig anar a veure el meu pare i li vaig preguntar què havia passat, com és que la meva amiga era així i jo érem tan diferents. I el meu pare em va explicar que a mi m’havien practicat la mutilació genital femenina quan era petita, em va explicar el que era i per què es feia. L’any 2015, gràcies a ell, vaig fer-me una reconstrucció, una cirurgia reconstructiva, a Barcelona, a la de Dexeus.

— Devia ser un moment intens per a prendre consciència de la MGF?

— Sí. Fa uns tres anys, em vaig trobar que era en un nou país i que tot el poble es va posar en marxa per mutilar la meva neboda. Perquè ja anava a fer tres anys, i ja…

— La neboda vivia allà?

— Sí, vivia allà. I ja vindria cap a Catalunya i ja no seria possible fer-ho, perquè va ser el moment en què vaig haver de parar-me i dir que no. Posicionar-me. Perquè jo estava en contra, però obertament no ho havia dit. Perquè també parar-ne dintre la comunitat, perquè jo faig part de la comunitat, i dir obertament que estàs en contra de la mutilació quan pensen que tu també hi has d’estar a favor. Però, en aquell moment vaig dir que no, que a la meva neboda això no li passaria. Em vaig informar, vaig contactar amb la Fundació Wassu-UAB, que és a Barcelona. Els vaig demanar ajuda. Vaig demanar-ne, també, a l’ambaixada espanyola per a poder portar la meva neboda cap aquí ràpidament. I arran d’això vaig començar a informar sobre el que era la MGF i aquí estic, igualment, parlant-ne.

— Quan has parlat del pare, vols dir que el pare no estava a favor de l’MGF…

— El meu pare era català, era d’aquí, es va casar amb la meva mare quan jo era més petita, i després ells finalment es van separar per les diferències culturals que no van poder mai afrontar… Llavors, fa molts anys, es van separar i jo em vaig quedar amb ell a Torroella de Montgrí. També, tinc cinc germans, amb una germana gran, que tamé va patir l’MGF, i la resta són homes… El pare va entendre que era l’MGF i va buscar informació sobre quines maneres hi havia de reparar-la.

Uma Alcaide durant l’entrevista.

— I vau anar a parar la Dexeus. Vau haver de pagar la intervenció?

— No vam pagar res, va ser gratuït. A l’Hospital Clínic també ho fan. Hi ha, a més, suport psicològic, tant abans com després de la intervenció.

— Estàs contenta d’haver-ho fet?

— Sí, sí, vull dir, jo…, no ho sé, ha sigut com recuperar-me. He recuperat el que no tenia.

— La sensibilitat es recupera?

— Sí, encara que depèn moltíssim també del tipus de mutilació genital femenina que t’hagin fet, de la persona que t’ho hagi fet, de l’eina que hagin fet servir, i de l’edat que tenies…

— Com te la van fer la mutilació?

— En el meu cas jo vaig patir el tipus 1 d’MGF. El tipus 1 és la clitoridectomia, en què et treuen part del clítoris o tot. Te n’extirpen una part o tot. Aquest és el tipus 1. Jo en aquest cas vaig patir això.

— Amb quina eina t’ho van fer?

Fins on tinc entès va ser amb un estilet. M’ho va explicar la meva mare. I fa molt poc temps que en vam poder parlar.

— I en el si de la comunitat gambiana se’n parla?

— Sí, és clar, hi ha la comunitat exterior, que és a Gambia, però aquí també hi ha una comunitat gambiana potent. Per exemple, a Osona, a la Roca, també a Girona, que és on hi ha més gent de Senegal  i de Gàmbia, que són llocs on es practica molt l’MGF.

— En aquests moments, a quants països es practica?

— De forma permanent, vull dir, no esporàdica, al continent africà, fins on sé, es practica de forma il·legal a 30 països. En alguns altres països, els estudis han documentat la mutilació genital femenina, però no s’han fet estimacions en aquests estats, com Índia, Indonèsia, Iraq, Israel, Malàisia i els Emirats Àrabs Units. Igualment, hi ha informes anecdòtics sobre la mutilació genital femenina de diversos altres països com Colòmbia, la República Democràtica del Congo, Oman, Perú i Sri Lanka. Els països en què la mutilació genital femenina només la practiquen poblacions que hi emigren no estan inclosos en les llistes habituals. Passa a Austràlia. I a Europa hi ha llocs on es practica la mutilació, però ho fan les comunitats que hi han emigrat…

— En el cas de les comunitats gambianes i gironines catalanes com s’afronta la MGF?

Pel que he vist i pel que sé es fa moltíssima feina dintre de les comunitats. Hi ha dones, hi ha activistes, n’he conegut algunes, que estan fent moltíssima feina. Es parla amb les dones, perquè hi ha espais segurs on poder parlar i explicar el que és la mutilació genital femenina i que elles també puguin parlar lliurement del que pensen sobre això i de per què no s’hauria deixar fer i per què és important no seguir-ho practicant, etc. Es fa moltíssima feina allà. Ho he pogut constatar… Perquè, és clar, molta gent cau en la desinformació que es pensa que és un fet religiós.

— Però, efectivament, és un fet cultural molt antic, que segurament es remunta a uns 3 o 4.000 anys.  Quin n’és l’origen?

— Sobre aquesta pràctica no se sap exactament a què es deu o on es va originar ni per què. No se sap. L’única cosa que se sap sobre aquesta pràctica és la informació que va començar, segurament, a Egipte. Perquè s’hi han trobat mòmies a les quals s’havia practica el tipus 1, la clitoridectomia, que és treure la part del clítoris. S’han trobat mòmies que la tenen practicada. I per això es creu que es va originar allà. I, també, perquè hi va haver un geògraf que va parlar de la mutilació genital femenina fa moltíssims anys. Per això es creu que es va originar allà. I que d’allà, després es va anar estenent arreu. A Egipte li vaig dir a un taxista: «Esteu sonats o què?, per què ho feu això?», i ell va dir-me: «Perquè si no són com gosses, van contra el món». Aquesta és la frase que fan servir. Això és la mateixa defensa que es fa del vel islàmic. Aquesta pràctica no té res a veure amb la religió, però la gent no se’n qüestiona els origen, per què s’ha de continuar fent perquè la gent realment no s’ho qüestiona. Les comunitats on es practica la mutilació genital femenina no ho fan. I és una cosa que et trobes. Jo ho comparo molt amb el que passa als homes jueus i àrabs que els fan la circumcisió del prepuci. Algú s’ho qüestiona, no? Són fets culturals que estan allà i que ningú es qüestiona, com sí que s’ha qüestionat durant els últims anys, per exemple, la tauromàquia. Fets culturals que dius: «Home, això ja no pot ser». Perquè als homes ja els està bé. La mutilació gènere femenina és una cosa que tant fan les comunitats musulmanes com altres, coptes a Egipte o animistes a l’Àfrica. Motius en fan servir uns quants: Déu ho vol; si no mutilem les nenes seran prostitutes; no arribarien bé al matrimoni…

— A Catalunya, a nivell institucional, hi ha algun tipus de suport, de mesures?

Aquí hi ha protocols, es treballa a partir de les escoles, sobretot. Catalunya ha sigut pionera en la lluita contra la mutilació gènere femenina perquè moltes dones i nenes de les comunitats on es practica la mutilació gènere femenina que han emigrat viuen aquí. I també perquè aquí es va descobrir fa molts anys, estem parlant del 1995, crec que va ser, que se’n va començar a parlar, a partir del cas d’unes nenes de Figueres que les van mutilar… Hi ha protocols d’actuació i per als professionals, especialment a la sanitat. El problema, que és una cosa que me’n queixo molt quan faig xerrades, és que hi ha protocols però tampoc s’hi treballa gaire, no es fa un seguiment. Hi ha el control preventiu, per exemple, que és una carta que el professional li posa davant la família i li diu: «Mira, firma’m aquí que no fareu mutilar la teva nena». El control preventiu és molt útil perquè la família està conscienciada sobre el que és la mutilació gent femenina i per què no l’has de practicar a la teva filla. Després, quan vagi a casa seva, tot això li servirà per dir-li a l’àvia: «No me la mutilis, he firmat que no li faríem». Pot dir això, però si no es fa un seguiment, si a aquesta dona només se li fa firmar un paper que ni tan sols entén o no sap què passa? Moltes vegades aquest protocol està dividit, hi ha fases, i moltes vegades els professionals no poden abastar totes aquestes fases perquè no hi ha temps, perquè no hi ha recursos, etc. Jo ho entenc, eh? Totes les dificultats, però és clar si anem directament a «firma’m aquí» i si no em firmes aquí et retiro el passaport i et retirem la nena i truquem als Mossos,… això ja està solucionant? Realment no s’ha solucionant res. Estàs ficant-li un problema a una família que ja en té bastants de problemes, i res més. Així és que jo a les meves xerrades el que faig és això, donar consciència i parlar amb els professionals i dir-los «Mireu, si veus que la dona no t’ho vol firmar és perquè potser no sap què és el que està firmant, no? Crideu un traductor, expliqueu-li què és la mutilació genital femenina, que és el que es pretén.

— Aquestes conferències les fas amb suport d’algun grup? D’alguna institució?

— Tot això va començar fa 3 anys, vull dir, jo vaig començar a estudiar fa dos anys quan Tati Furriols em va animar a estudiar Integració Social, perquè després d’acabar l’ESO vaig deixar d’estudiar, no m’ho podia permetre i havia de posar-me a treballar. Però fa dos anys en Furriols em va animar i vaig començar a estudiar i també vaig començar a assistir i a aprendre sobre el que és la pràctica, cursets que feien de la Wassu i també em va començar a trucar. I arran de tot això m’he anat informant. També, a l’escola. I he fet de traductora per al Consell Comarcal perquè treballo d’intèrpret entre el ful (la llengua del poble fula, la meva ètnia), o el mandingà, i el català. Entre les famílies, per exemple, i l’escola, si la professora vol posar-se d’acord amb la família que acaba d’arribar fa tres anys, o la mare que encara no parla del tot ni català ni castellà, hi intervinc  —ara ho faig telemàtic, perquè no tinc tant de temps— i faig que s’entenguin… M’he trobat en situacions de famílies que porten quatre anys aquí amb professionals que hi treballen i quan hi he intervingut em trobo que, hòstia, durant aquests quatre anys realment la informació no ha arribat d’una banda a l’altra quan es pensaven que sí. Per què? Perquè, realment, no s’han comunicat. Hi ha un xoc cultural, també; hi ha una barrera cultural que és molt forta i que no acaba de caure…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

— Ara estàs estudiant encara?

— Sí, he fet el meu primer curs d’integració social i ara faig segon, són dos anys d’estudis. A banda, vull tirar endavant el que és Fargàmbia, una petita associació per a la cooperació, projectes de cooperació en origen que neixen  allà, amb l’ajuda de la Fundació Trueta, per a contribuir a la qualitat de vida del poble gambià… Ens hem trobat que 150 dones d’una cooperativa ens van dir que necessitaven uns horts comunitaris per a poder treballar perquè amb el canvi climàtic el que abans es feia en tres mesos ara només es fa en un mes perquè ara només plou durant un mes que cau i necessiten un pou; tenim el terreny i el que volem és això, fer el pou i que les dones comencin a treballar i a guanyar-se la vida, perquè hi ha possibilitats de trobar aigua…

— Amb les conferències, doncs, fas pedagogia, no?

— Realment no pretenc ensenyar res a ningú. El que vull és compartir la meva realitat, el que jo he viscut la meva experiència, al carrer o quan he anat a l’hospital. Un problema que està passant aquí ara és que hi ha moltes nenes que desapareixen, en el sentit que abans hi eren i ara ja no hi són. Què passa? Que les famílies decideixen que prefereixen que la seva nena no es quedi aquí, que no estudiï, només per poder-li practicar la mutilació genital femenina. La tornen a origen. I aquestes nenes es queden allà a viure, m’entens? Els treuen l’oportunitat d’un futur que potser seria millor, ai més no aquí no els la practicarien. Perquè les famílies hi creuen moltíssim i per això jo moltes vegades el que dic —i és la meva manera de veure-ho—, és que la mutilació genital femenina no és una pràctica com  gent pensa, que és africana o és musulmana o d’uns salvatges ben allunyats que no tenen res a veure amb nosaltres, que som perfectes i que som genials i que la nostra realitat és la bonica…, és simplement una creença, és una cosa que se la pot creure qualsevol persona, és una cosa que està molt endins a les comunitats i de les persones que ho practiquen i per això s’ha de treballar des d’allà… Em moc entre aquest dos peus, és com tenir dos peus: el d’aquí, de noies que segurament no en tenim ni consciència, i l’altre, d’allà, que ja ho saben i que es pot ajudar perquè no els la practiquin. Sí, es pot donar informació, es poden donar eines, es pot anar i dir:  «Va, parlem-ne», encara que et pressionin o t’amenacin pel fet que tu vagis a explicar la teva experiència. Nosaltres som de Torroella de Montgrí, n’estic bastant allunyada, de tot el que és la meva comunitat i la meva família i els meus cosins i la gent que coneix la meva família…, n’estic una mica allunyada, perquè allà, a la capelleta de la meva mare, per exemple, tot és: «Ui, la teva filla, l’hem vist a la tele»; «No et fa vergonya tenir una filla com aquesta?». I la meva mare, pobreta: «Deixeu-la estar, no la puc fer callar». «Jo no puc, jo no puc, feu-ho vosaltres».

— A Gàmbia es continua practicant la MGF?

— A Gàmbia des del 2015 està prohibida la mutilació genital femenina, però encara es continua practicant a les zones rurals en alguns pobles. Però  la justícia passa de tot i els policies aquests que són els que han d’aplicar la llei són els primers que no estan pas en contra de la mutilació genital femenina així que què faran? Jo, l’any 2015 ja sabia què era la mutilació gent femenina, ja sabia el que m’havia passat, però encara no tenia consciència plena del que era la pràctica, fins que va morir una nena una nit i tothom cridava i plorava i jo. «Però què està passant? Qui s’ha mort?», i elles:  «És una nena que la van dur a l’Hospital, l’altre dia la van portar«; i jo: «Però, l’heu mutilada»…, «No, s’ha mort perquè l’altre dia va anar a l’hospital»; i jo: «S’ha mort perquè l’heu mutilada» i jo cridant i dient «que sou uns bèsties, que això està malament», i vaig veure que no servia de res i a mi simplement em feien callar: «Calla, nena, que tu no t’entens de res…, que tu d’aquí no ets, normal, és clar…, que t’has educat per allà». Això no servia i cada cop que viatjava allà intentava de parlar amb la gent: «Escolteu, això està prohibit, està malament«; «Qui ho ha prohibit això? Però si això està bé! Ho han prohibit aquests blancs, no?, que han vingut aquí a prohibir coses , doncs que prohibeixin el que vulguin»; i jo: «Però a veure, que està prohibit? Si es practica anireu a la presó!» Però no passa res d’això, vas allà, firmes uns papers, fan veure que et detenen i ja està i, si no, els subornes, perquè aquests policies no tenen consciència del que fan. La mutilació s’esdevé en l’àmbit purament femení, no hi intervenen els homes i aquí està el problema, vull dir, perquè considero que també s’ha de treballar amb els homes, perquè si tu, com a home, tu em demanes de requisit, a veure, si la finalitat de la meva existència, el motiu per què he nascut és casar-me amb un home i tenir fills i que aquest és un dels motius pel qual neixen les dones, per tenir-los contents a ells i servir-los a ells, si la finalitat de la meva existència és que tu em vinguis a buscar i et casis amb mi i em facis fills i en tinguem molts, i si tu de requisit demanes que per casar-te amb mi jo he d’estar mutilada, llavors, aquí hi ha una feina perquè que no demanin aquest requisit. El dia que els homes no demanin de requisit casar-se amb una dona mutilada aquell dia serà molt més fàcil tot.

— Hi ha gent fent feina en aquest sentit?

— Hi ha moltíssima gent hi ha moltíssima gent que ja ho està fent. El que jo faig és res, comparat amb tota la feina que fan persones de dintre de la comunitat. Hi ha dones que porten anys i anys lluitant. Hi ha entitats que s’han creat que porten 20-30 anys lluitant. A més de la Fundació Wassu, a Barcelona i a Gàmbia, a Girona hi ha un filó de dones activistes de la comunitat que han fit prou, que això no està bé, que no pensen fer-ho a les seves filles i per això se’ls ha allunyat una mica de la comunitat, però elles mateixes han tornat i estan fent molta feina.

— Fins a quina edat es practica l’MGF?

— L’edat varia, depèn de la comunitat, depèn de la gent. Del 6 als 14 anys és el «normal», però també es fa dels 3 als 6 anys. Ara tot això canvia perquè està prohibit i com que està prohibit ho fan d’amagat, amb tot el ritual que hi ha al darrere: agafar la nena, endur-se-la i mutilar-la, fins al punt que hi ha comunitat que ho consideren un ritual d’iniciació: la nena deixa de ser una nena per convertir-se en una dona i perquè això passi se l’ha de mutilar. Hi ha molta gent que es pregunta que si és un ritual d’iniciació el normal és que li facin als 15 anys o als 12 i no als dies de néixer, però per a aquella comunitat que ho fa al dia de néixer no és un ritual d’iniciació, és perquè la nena així arribarà verge, etcètera. És clar, no és el mateix fer-ho fins als 6-7 anys —que els infants encara no tenen consciència plena de si mateixos— que a una nena de 12, 13 o 14 anys, que per poc que s’hagi tocat… És molt bèstia, hi ha comunitats que ho fan als 15 anys i, malauradament, també, hi ha dones que no només han patit una mutilació, sinó que ho han patit diverses vegades… Em vaig trobar, per exemple, que una de les meves cosines es va casar, jo era allà, i la nit del matrimoni la van portar a casa al seu marit i la van mirar, perquè se l’ha de revisar, que arribi verge, que estigui bé, perquè, si no, ui!, la família llavors no ho ha fet bé, d’aquella família n’ha sortit una nena que no és verge, etcètera…, l’honor de la família, que aquest també és un dels motius per a practicar la mutilació … Bé,  doncs a ella la van revisar i van veure que encara li quedava una mica de clítoris i no havia de tenir-lo, i aquella mateixa nit la van tornar a mutilar…, així que l’MGF no és una cosa que passa només un cop, si fa falta, passa més vegades si no s’ha fet «bé».

— Hi ha més consciència ara tant a l’exterior com a l’interior sobre l’MGF?

De fa temps que la gent parla de la pràctica. Ho he notat dintre del meu poble, parlo des del que he vist, i des del poc coneixement que tinc sobre la pràctica arran dels meus primers viatges. L’altre dia van venir uns al poble del costat a repartir uns papers dient que prou mutilació i, hòstia!, em va sorprendre: estan parlant de la mutilació genital femenina, cosa que abans era impossible. Hi ha un avenç. Hi ha moltíssimes famílies, també moltíssimes dones que perquè estan aquí poden aconseguir una feina i per aconseguir una feina es poden separar d’aquell marit que no la deixa decidir i aquella dona, amb una mica de consciència, amb una mica d’informació decideix que no vol mutilar la seva nena i no mutila la nena, i la nena aquella tampoc mutilarà perquè ja no sabrà el que és la mutilació genital femenina, perquè això es transmet de mares a filles, o d’àvies a mares, és una transmissió generacional entre les dones. Hi ha hagut canvis i comença a haver-hi molta consciència a les comunitats, i se’n parla, hi ha moltes dones que fan moltíssima feina dintre les comunitats, que són de la mateixa comunitat. Realment la cosa va a més, però és molt complicat…

— Creus que falten referents en pro d’una més gran consciència entre les nenes?

— Hi ha nenes que van a l’escola i de l’escola a casa i de casa a l’escola i si a l’escola no se’ls dóna informació sobre la pràctica i sobre el per de la practica…,  és una feina que a l’escola hauria de ser important. A partir dels 12 s’ha de començar a parlar perquè això passa aquí mateix, ho tenim a casa, és nostre, és de tots…

[Podeu fer els vostres donatius a FarGàmbia al compte: ES07 3025 0029 0814 0002 3739. També, podeu associar-vos-hi a través d’aquest vincle.]

Reflexions d’un gandul fracassat. Fer-se el suec*

[Un report d’Eduard Garrell.]

*22-10-2022. Educació invertirà 200 milions d’euros (més) a digitalitzar les escoles. 02-06-2023. Suècia frena el seu pla de digitalització de les aules.

 Alguns sectors de la nostra societat tenen una relació singular amb els llibres.

Em ve a la memòria el cas del Born.

El mercat del Born, on s’havia de bastir la Biblioteca «provincial» de Barcelona. [Foto: Ad Meskens / Wikimedia Commons.]

Al cap de dues dècades d’indefinició amb el destí del Born, i quasi a punt de ser enderrocat, per pressions veïnals s’havia optat per construir-hi la Biblioteca «Provincial», fins que van aparèixer les restes de la ciutat medieval i moderna i es va decidir conservar-les, malgrat l’oposició del moviment veïnal, que persistia en la biblioteca. Preferien perdre un testimoni de la història de la ciutat i del país sencer en nom de la cultura i de l’amor al llibre. No és un cas aïllat. Un barri sense biblioteca és com un cul de món. S’entén, la biblioteca, a més de llibres, diaris, revistes, música connexions…, és un espai d’estudi per a escolars i universitaris, un lloc de lleure i relació i un refugi climàtic per a tothom. A més, tenim molt assumit que la cultura ha de ser gratuïta, per a tothom. Li hagués pogut tocar a l’habitatge, o al transport públic, o a les patates, però ves per on li ha tocat a la cultura de fer aquest paper en la nostra societat.

Així s’entén que, malgrat aquest amor passional pel llibre i per la cultura, cada començament de curs, amb les butxaques escurades per les vacances (qui en pot fer) la compra dels llibres i del material escolar es converteix en un drama d’unes dimensions colossals en el qual s’apunta tothom, AMPA i mitjans de comunicació i un bon sector de mestres.

Quan arriba la «rentrée» hi ha dos operadors que són assenyalats amb el dit acusador: els editors i, sobretot, els llibreters, tots ells una colla de fariseus que s’enriqueixen amb una cosa tant sagrada com és  la cultura (gratuïta). Tot i això i per molt que m’hi escarrasso, no aconsegueixo trobar cap llibreter, independent, que s’hagi fet ric amb l’ofici.

Efectivament, els llibres de text són cars, de fet costen com a mínim un 20% més del que haurien de costar, que és el tant per cent que els grans grups editors dels grans mitjans de comunicació estatals van decidir destinar a subornar les AMPA, direccions i mestres, per fer-se la competència i com que no tenen el preu fix, com la resta de llibres, el venedor final posa el preu que li dóna la gana. La resta d’editorials, menys poderoses, on cal comptar-hi les catalanes, van sobreviure, malgrat no poder assumir en molts casos aquestes exigències, gràcies a la consciència de molts mestres que preferien poder escollir entre opcions pedagògiques més variades i més avançades, i sobretot en les línies educatives en català.

Els diners dels suborns se suposa que anaven destinats a labors de suplència de les obligacions de la Conselleria, que feia la vista grossa saltant-se les lleis i carregant-se més de 400 llibreries del país en molts pocs anys, afeblint així el teixit més dens d’accés a la cultura (pagant) de tota la península Ibèrica i part de l’estranger. I no us penseu pas que el destí dels diners sempre era tan noble.

Les AMPA se les van empescar totes per evitar la despesa en libres de text, molts mestres també. Bancs de llibres, llibres reciclats, apunts… Ja sé que és impopular blasmar contra els llibres reciclats, però sóc dels que defenso que un llibre de text, després d’haver passat un curs, ha de quedar com un escombra, marcat, guixat, subratllat, tacat, fet servir, perquè aquesta és la funció dels llibres de text, de quasi tots. En canvi s’educa els nens a tractar el llibre com un objecte suntuari, sobrer, de mira’m i no em toquis.  Quan a l’institut dels meus fills esborrava i classificava llibres durant quinze dies de setembre per la revenda del curs entrant, la majoria que els venien a buscar de segona mà eren els fills o pares de professions liberals, dels que se’ls haurien pogut comprar nous tranquil·lament. Si que hi havia unes quantes famílies a qui els anava molt bé. La majoria, però, volia que els seus fills estrenessin llibres i els anaven a comprar a la llibreria. Què ens havíem cregut de tractar-los de pobres!

Recordo uns quants pares/mares de l’AMPA que els confortava més fotre el llibreter que ajudar les famílies.

En aquest país, un barri sense biblioteca és com un xalet sense piscina, fa pobre.

Un nen sense llibres de text, fa progre.

El novembre del 2006 l’Ernest Maragall, aturat a l’estació dels socialistes, aterra a la Conselleria, cofoi, amb la nova LEC sota l’aixella, una autèntica eina d’autogovern, segons diu ell. L’Ernest Maragall és un polític de llarg recorregut, és com un mercaderies: militant del FOC, fundador de Convergència, del PSC-Congrés, del PSC, de Nova Esquerra Catalana, Moviment per Catalunya, Moviment d’Esquerres i finalment militant d’ERC i quasi quasi batlle de Barcelona. Un mercaderies que para a totes les estacions. Va anar a col·legi al Virtèlia i va ser escolta de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Per a la  resta deu ser economista i informàtic autodidacta, perquè a la seva biografia no apareix cap universitat ni escola superior.

L’entrada del patrici Ernest Maragall a la Conselleria va ser catastròfica.

Durant la campanya l’Ernest havia fet una promesa demagoga i suïcida: «Els llibres de text seran gratuïts«.  És clar que quan va veure els números es veu que es va posar primer vermell i després blanc, però la promesa estava feta, i aquesta va decidir complir-la.

Quan va convocar al sector, editors i llibreters, va ser per dir-nos que pensava crear una plataforma digital (Atria Educat 1×1) que cada estudiant tindria un ordinador i cada escola pantalles, i xarxa i de tot i que com ho havien de fer per tenir els llibres de text digitalitzats a la plataforma. Aleshores va ser el sector que es va posar primer vermell i després blanc.

Aquesta primera embranzida la van desinflar els serveis jurídics de la Conselleria. El conseller no sabia què eren els drets d’autor, ni la propietat intel·lectual, ni el pes econòmic i social del sector. La solució raonable, al meu parer, i que es va proposar, era semblant a la que s’havia adoptat a la indústria farmacèutica amb els medicament genèrics. El llibre de text era car, d’una banda, perquè l’estat, curt de mires (o no), l’havia alliberat del preu fix i, de l’altra, perquè els llibres necessitaven recórrer a les il·lustracions, de les que calia pagar drets d’imatge i l’obligada qualitat dels pesants papers cuixé per a suportar-les dignament. Si les escoles disposaven de mitjans tecnològics la xarxa ja donava sobradament cobertura a tota mena d’informació complementària i d’imatge, es podia editar un llibre de text «genèric», amb un preu molt més baix i subvencionable del tot o en part per l’administració i permetent que la indústria editorial continués treballant en els continguts, que era la seva expertesa i la seva vocació i combinar, amb intel·ligència, els recursos digitals amb els avantatges del paper. Val la pena llegir aquesta enquesta.

Aquells dies no només es va intentar salvar un sector clau de l’estructura d’estat, també el llibre com a pal de paller i element imprescindible per a l’ensenyament i l’aprenentatge.

La resolució final de la Conselleria va ser que els docents crearan el material i les eines amb què treballaran amb els seus alumnes. Generar els  continguts per a la plataforma des de les escoles, un col·lectiu mal format i cada cop més pressionat per qüestions que són alienes al propi procés d’ensenyament, és per arrencar a córrer. Però així va ser, l’empresa Aventia i la Cooperativa Abacus van ser escollits a dit per gestionar el projecte, deixant de banda els editors i els llibreters (a qui li sorprèn?).  Ara hi ha escoles amb bancs de llibres, amb llibres socialitzats, recuperats, amb apunts, alumnes amb ordinador, d’altres sense, mestres que saben informàtica, d’altres que no saben ni llegir, escoles connectades a la xarxa, d’altres en procés…

L’Enciclopèdia Escolar Catalana, d’Ed. Salvatella, 1931. [Foto: Arxiu LR.]

Quan els escolars tenien un sol llibre

Una diversitat pedagògica i unes línies editorials pròpies excel·lents han anat a fer punyetes per sempre més.

L’informe PIRLS diu que la majoria de nens catalans de 4rt de primària no entenen el que llegeixen, i els suecs, pioners en la informatització de les aules, rectifiquen i tornen  al llibre de text.

Al Departament d’Educació es fan el suec i continuen invertint en un projecte fracassat destinat al desastre.

Muntanya, boscos i història: l’experiència com a voluntària al Projecte Boscos de Muntanya

El massís de l’Orri, al Pallars, on es desenvolupa un dels projectes de Boscos de Muntanya.

[Un report de Maria Borràs.]

Dimecres passat tornava de Girona cap a casa mentre a la ràdio sonava el programa de l’última hora d’El Matí de Catalunya Ràdio i en Joel Diaz, comunicador i humorista català, va fer el següent comentari: «Com pot ser que com a societat, amb tot l’avançats que estem tecnològicament, no haguem aconseguit fer que plogui? Per què seguim depenent d’una cosa tan, tan, tan…, cutre com que plogui?». Aquí la paraula cutre em va fer saltar les alarmes. Entenc que és un programa d’humor i que te aquestes característiques, però com podem dir que dependre dels ecosistemes, dependre de que plogui, és una cosa cutre? En aquesta frase, curta però contundent, s’hi exposen les idees del positivisme tecnocràtic en què ha caigut la nostra societat. L’enteniment que la tecnologia ens salvarà de la catàstrofe i que som éssers independents que no necessitem dels altres éssers vius i ecosistemes per a viure neguen els dos postulats claus de l’ecofeminisme, com son l’ecodependència i la interdependència.

Seguit d’aquest comentari, va cantar la cançó «Have you ever seen the rain?», dels Creedence Clearwater Revival, adaptant-ne la lletra, i feia així: «Fa molt temps que no plou prou, ja no queda aigua al pou, oh no, tenim Sau al 8% / Fem misses i processons, que vinguin xamans molt bons, oh no, ha de caure aigua del cel / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern / Ramaders i agricultors, monitors de natació, tothom, esperant a veure què fa el cel /Tanta tecnificació (per què?), ciència i globalització, però no, no podem fer ploure gens / Ai, que no plou, i l’estiu serà un infern, Ai, que no plou, i no podem culpar al govern, dependre de la pluja no és modern». Aquí també apareix aquesta negació, sumant-hi les idees de modernitat i progrés que alimenten la fal·lera per la tecnologia i la ciència com a eines úniques per a solucionar les situacions d’emergència i crisi en les quals estem immersos…, i tot i fet en clau d’humor. Em fa reflexionar sobre les bases dels nostre imaginari col·lectiu i em pregunto: què més ha de passar per a començar a entendre que aquest no és el camí per a poder-nos transformar i continuar habitant la Terra?

El mateix dimecres, ja a casa, mentre dinava vaig obrir la tele i vaig posar el «Telenotícies» de Tv3. La primera notícia parlava de les eleccions, la segona dels incendis forestals i Raquel Sans explicava en el titular: «Els incendis a tota la conca mediterrània no donen treva. L’onada de focs forestals presenta en les últimes hores dos nous fronts: Portugal i Síria. A la resta de llocs afectats ja hi han mort 41 persones. Milers d’hectàrees de boscos s’han cremat i també molts habitatges han quedat destruïts». La notícia sobre els incendis continuava així: «La situació dels incendis forestals a tota la riba de la Mediterrània continua sent molt greu. És una zona especialment vulnerable i castigada als estius pels focs i als focus ja actius des de fa diversos dies n’hem d’afegir de nous, un d’ells a l’oest, fora de la conca mediterrània estrictament, que porta al centre de Portugal, a la zona de Cascais, i un altre a la costa sud de Croàcia. A la riba oriental, han començat incendis a la regió de Latakia, a Síria, i també a Turquia. Això mentre els bombers continuen lluitant contra el foc al sud d’Itàlia, Grècia, Tunísia i Algèria» […] «De Portugal a la península Ibèrica fins als antípodes mediterranis, el foc ja ha fet tota la volta a la conca. Ahir començaven els incendis a la regió costanera de Latakia, l’única intocada en 12 anys de guerra al país i feu del president sirià al-Àssad. La meteorologia no discrimina, tot al contrari: a Algèria les flames s’han acarnissat especialment a la Cabilia, la zona que encara s’està recuperant del seu propi conflicte fa 30 anys. Noves ferides, sobre antigues cicatrius. La Cabilia ha tornat a pagar el preu més gran d’Algèria i de tot el Mediterrani: 34 morts  a tota la riba els últims dies. Més tranquils davant les flames i amb menys a perdre-hi les desenes de milers de turistes atrapats a les illes gregues i a Sicília. Aquí al santuari de Tindari quedava resguardat de l’aigua i del penya-segat que el sosté. A Palerm, la capital, tres ancians han mort atrapats a casa seva. S’havien evacuat prop de 2.000 persones. La carretera costanera semblava un viatge imaginari a l’infern. I és que les flames ahir van arribar als barris exteriors de la capital, a les portes de les cases. Corfú, al mar Jònic, destí viatger de primer ordre a Grècia. Més de 20.000 turistes han estat igualment evacuats de les diverses illes gregues en flames. Molt especialment, de Rodes, a la mar Egea. De lluny la més danyada. Els incendis forestals son endèmics en la canícula mediterrània, però l’augment de les temperatures per la crisi climàtica hi afegeix gasolina, i mai més ben dit, a les flames.» Les imatges i els testimonis de les persones afectades pels incendis em van fer caure unes llàgrimes galtes avall…, el patiment de les persones, els cossos de bombers que no donen a l’abast, la inacció dels governs i la manca de voluntat per a una gestió forestal adequada em generaven una mescla de sentiments: ràbia, por, tristesa, enuig…

El Projecte Boscos de Muntanya

El que havia sentit a la ràdio i aquesta notícia m’havien desfet el dia… A més a més, perquè fa dues setmanes vaig anar de voluntària al Projecte Boscos de Muntanya. Són una entitat sense ànim de lucre que treballen per a la conservació i la millora dels boscos i paisatges de muntanya al Pirineu català. Forma part de la Fundació Bergwaldprojekt, nascuda a Suïssa el 1987,  que avui dia és present a 4 països: Suïssa, Àustria, Alemanya i Catalunya. El 2007 Bergwaldprojekt va arribar al Pirineu català per a donar resposta als reptes que es presenten als boscos de muntanya catalans, tot adaptant a la nostra realitat el model de Bergwaldprojekt suís. Des de llavors, han treballat de forma ininterrompuda apropant les persones al bosc i difonent els valors i els beneficis que ens proporcionen els boscos i els paisatges de muntanya.

Fa ja uns anys que vaig sentir a parlar d’aquesta iniciativa a través d’amigues i familiars que hi havien participat i enguany vaig decidir fer el pas de col·laborar-hi com a voluntària. Tenia la necessitat, després d’haver estat uns mesos vivint al Pirineu, d’estar dins del bosc, d’entendre’l més com a ecosistema i poder aportar part del meu temps en la seva millora i gestió.

La guerra d’Espanya a les Pedres d’Auló

Vam estar una setmana al massís de l’Orri, prop de Roní (Pallars Sobirà) fent recuperació de pastures a les Pedres d’Auló, un important punt del front del Pallars (abril 1938-gener 1939), durant la guerra d’Espanya. Aquesta posició feixista protegia la carretera des de Sort cap al port de la Bonaigua i la Vall d’Aran, totes elles en mans dels colpistes. Al contrari que en moltes altres posicions del Pallars, aquesta fou escenari de violents combats, i durant uns dies, d’un rellevant avenç republicà. Concretament, entre el 22 i 30 de maig de 1938. Els combats s’allargaren una setmana fins que el front s’estabilitzà. Durant l’ofensiva republicana del mes de maig de 1938 aquest sector va ser un dels més actius i de combats més cruents. La 19a Brigada Mixta republicana va atacar, el 22 de maig del 1938, la petita guarnició de les tropes franquistes que estava situada a la zona de les Pedres d’Auló i van aconseguir ocupar algunes posicions de l’indret. Un cop ocupades les noves posicions els republicans no van persistir en l’ofensiva i el contraatac franquista no va trigar a arribar. L’endemà, els franquistes havien recuperat algunes de les posicions. A partir d’aquell moment, a les Pedres d’Auló va començar una tossuda batalla per a reconquerir i defensar les posicions. La dificultat del terreny i la proximitat dels combatents va convertir la batalla en especialment cruenta. Al cap dels dies, després de nombrosos atacs i contraatacs, i de nombroses víctimes, el 31 de maig de 1938 van quedar definitivament establertes les noves línies de front, amb molt poques variacions de com estaven amb anterioritat.

Tota aquesta història ens envoltava quan érem treballant a bosc, des de les trinxeres que encara eren molt visibles fins a trobar-hi cascs i bombes que havien romàs allà com a memòria física d’aquell moment. El Parc Natural de l’Alt Pirineu i Aran també ha fet molta feina en la recuperació de la memòria històrica i si camineu per aquests indrets podeu trobar-hi rutes amb senyalitzacions d’on havien caigut bombes, punts de tir senyalitzats i plafons amb explicacions. A més a més, el Projecte Boscos de Muntanya també col·labora amb el Parc per a fer una bona gestió dels boscos.

L’abandó del sistema agrosilvopastoral i el canvi climàtic

I per què és important que és gestionin els boscos? Com ens expliquen la Mireia Banqué i l’Eduard Pla, ecòlegs del CREAF, en l’últim número de La Directa, «som un país de boscos, però molt vulnerables degut als canvis socioeconòmics i al canvi climàtic. Ens proveeixen de béns i serveis imprescindibles, però necessitem refer la seva relació amb la societat. La gestió forestal ha de ser una eina per dotar-los de robustesa davant del canvi global».

El paisatge de muntanya a casa nostra ha canviat dràsticament en pocs anys. Segons les dades dels Inventaris Forestals Nacionals, des dels anys setanta ençà, la superfície forestal arbrada a Catalunya s’ha incrementat un 36% fins a gairebé 1,6 milions d’hectàrees (prop d’un 50% del territori) degut a uns canvis en els sectors productius i en la manera de relacionar-nos amb les muntanyes i el bosc. Hem passat en unes dècades d’un model de sobreexplotació dels recursos naturals associats a les activitats agrosilvopastorals a un model d’escassa explotació d’alguns d’aquests recursos, o fins i tot, a l’absència de model. Aquest canvi tan abrupte és el context on se sobreposa un altre canvi accelerat: el canvi climàtic. Aquesta combinació fa que els boscos a Catalunya actualment siguin ecosistemes molt vulnerables. És important entendre que no hi ha un model de gestió màgica ni una gestió que es pugui aplicar a tots els boscos per igual. I, també, és molt important que la societat en sigui conscient i en prengui part. Aquí doncs entra en joc el paper del Projecte Boscos de Muntanya, que persegueix fer difusió del missatge a través de l’acció.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La feina a bosc

El dilluns 10 de juliol vam arribar a Rialp i ens van venir a buscar els caps de colla i el coordinador de la setmana. Vam pujar totes juntes amb els cotxes fins a les pistes d’esquí de Port-Ainé i vam anar fins al campament on seríem tota aquella setmana. Vam anar a plantar tendes i després vam fer una petita dinàmica de presentació on ens van explicar la missió del projecte i una mica les activitats que faríem durant aquella setmana. L’endemà ja vam començar feina a bosc.

Ens vam llevar a les 6:30 del matí, vam fer un petit esmorzar per tenir energia per anar fins a bosc i a quarts de 8 ja érem a Pedres d’Auló a punt per a començar la feina. El primer dia va ser sobretot per a familiaritzar-nos amb les eines, totes manuals, i entendre que és el que faríem aquells 4 dies de feina. La pedagogia de treball del projecte i les diverses sensibilitats dels caps de colla van fer que la feina al bosc fos meravellosa. Em sentia aprenent contínuament, en un intercanvi de coneixements entre el bosc, els caps de colla i nosaltres. Tot i haver-hi gent que, per la seva feina, podien saber-ne més, trobo que van trobar el perfecte equilibri per a fer-nos sentir còmodes a totes les participants.

Treballàvem tot el dia a bosc, fent un segon esmorzar i dinant allà, i cap a quarts de cinc ja tornàvem cap al campament. Dutxes, descans, sopar i a dormir. Els àpats anaven a càrrec de la Montserrat, coordinadora del projecte també, i cuinera excel·lent. Sense ella la feina a bosc hagués estat molt més dura. La manera de cuinar i d’entendre l’alimentació es transformaven en uns plats boníssims que ens donaven tota l’energia per a continuar. A més a més, una de les línies del projecte és també recolzar les productores locals i la majoria dels aliments eren de Km0 i agroecològics.

Dimarts a la tarda van venir en Marc Garriga, director del Parc Natural, i en Xavi Ródenas, enginyer forestal que col·labora amb el Parc, a explicar-nos la feina que es fa des del Parc. Vam estar parlant de la recuperació d’ecosistemes, de l’equilibri que ha de trobar un Parc Natural entre la preservació dels espais naturals i fer-ne un ús per als humans, de la gestió comunal de les muntanyes, entre d’altres. Va ser una sessió molt rica i després es van quedar a sopar amb nosaltres. Els següents dies es van desenvolupar amb el mateix horari i sorprenentment els dos últims dies ja podíem prendre les nostres pròpies decisions amb argumentació. Podíem dir, amb prou criteri, per què volíem tallar un arbre o no un altre, i els motius.

Dissabte vam fer una excursió fins al pic de l’Orri (2.436 m), dalt de tot de les pistes de Port Ainé, on ens van explicar que aquella zona havia estat un camp de concentració durant la guerra. Des de dalt de tot hi ha unes vistes 360 graus de totes les muntanyes que l’envolten que és realment impressionant. Sents aquella sensació de petitesa immensa que et connecta directament al sentiment d’humanitat. Muntanya, bosc i història. Què més podíem demanar?

La veritat és que ha estat una experiència d’allò més enriquidora. També, la connexió amb tot el grup ha estat un aspecte clau. Érem perfils de gent molt diferent però ens unia a tots aquesta passió pel bosc i per a conèixer més. Així que, a banda de tota l’experiència a bosc i l’aprenentatge i l’empoderament amb les eines, també m’enduc uns companys meravellosos!

[MÚSICA] Toni Casassas Concert emmarcat a l'(a)phònica, Festival de la Veu de Banyoles

[Redacció.]

Els cants d’arrel dels Països Catalans, Occitània i l’Alguer conformen la performance musical Entre cor i branca. Cants del pou, de l’artista multidisciplinari osonenc Toni Casassas, de què ja hem parlat en més d’una ocasió. Per primera vegada a les comarques gironines, actuarà aquest dissabte, 1r de juliol, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, en el marc del festival [a]phonica, a les vuit i a les deu del vespre. [Vegeu-ne la programació.]

En una proposta austera, la veu i el cant entronquen amb altres veus i cants d’arrel d’arreu, especialment associats amb els melismes arabescos i els harmònics sards o mongols.

En el recolliment de la capella de sant Martirià, A l’església del monestir de Sant Esteve, l’artista oferirà una proposta d’il·luminació subtil, però de gran intensitat sonora.

Situat en un precís clarobscur, Casassas desplegarà tota una xarxa sonora capaç de cobrir i atrapar els oients, tan sols amb la seva veu.

[Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o vegeu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors.]