El passat dijous, 23 de juliol, va tenir lloc a Perafita el Sant Jordi —posposat per la imposició de l’estat d’alarma— sota el títol «Trobada d’escriptores, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres a Perafita», que va aplegar un bon gruix d’amants de la lletra, la il·lustració i el bon viure, tal com relaten alguns d’ells al vídeo d’Albert Bagué.
Al número 487 de La Rella, l’informatiu del Lluçanès, (que ben aviat podreu descarregar-vos del seu lloc web), Jordi Freixa hi signa una crònica en què conta que «a la trobada s’hi van aplegar una trentena de lletraferits, els nens i nenes del Casal i la llar d’infants, i també hi havia dues parades de llibres antics, i una parada amb els llibres dels escriptors, poetes i il·lustradors presents, que en van signar alguns».
La presentació del cinquè conte de la Bruixa de Perafita, L’Aseret dins de l’armari, va marcar el punt d’inici del micro obert. Com va dir la seva autora, Teresa Ribera, «hi ha gent a qui agraden tant els llibres que els agrada escriure’n i fins i tot llegir-los o recitar-los». I tal dit, tal fet, perquè l’un darrere l’altre, van passar a recitar els seus escrits o històries (teatre inclòs) la bibliotecària Leti Caballé, l’escriptor i pintor Nan Orriols, el poeta Xevi Pujol, de Sant Bartomeu, Gabriel Salvans, de Sant Hipòlit, o Maria Nogué, de Sant Quirze de Besora. També hi eren l’il·lustrador de Folgueroles Eloi Casadevall o l’artista visual Toni Casassas entre d’altres.
L’acte es va cuinar com a homenatge als llibres i va comptar amb la decoració de l’artista perafitenca Caruca Ballesteros.
Un ramat de xais a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Maria Borràs.]
La imposició de l’estat d’alarma per l’anomenada malaltia de la Covid-19 sens dubte ha impactat les nostres vides d’una manera dramática, i ho continuarà fent. Quin serà, però, aquest impacte? Com afectarà la nostra societat?
En resposta a aquestes preguntes, el passat 21 de maig, dins d’un cicle de debats organitzat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC), conjuntament amb el Departament de Vicepresidència, Economia i Hisenda i el Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS), es va organizar la conferència: COVID-19, un repte de salut planetaria.
Aquest article és una breu transcripció de l’explicació que en va fer la doctora Marta Guadalupe Rivera Ferre. [La traducció al català és un servei de La Resistència.]
«M’agradaria mostrar la centralitat que tenen els sistemes alimentaris en tot el que concerneix al concepte de la Covid però, particularment, en el context que estem abordant avui, que és el de salut planetària i que les persones que ens estan veient avui s’adonin de la rellevància que té aquesta centralitat —que sempre oblidem— dels sistemes alimentaris i que jo sempre em dedico a burxar amb totes les persones que m’escolten.
»Josep [es refereix a Josep Maria Antó] ens ha mostrat el concepte de salut planetària, però abans d’aquest concepte n’apareix un altre que facilita, òbviament, l’emergència de nous conceptes científics; procedeix d’avenços en diferents disciplines i una d’elles —un d’aquests conceptes que apareix abans del de salut planetària—, té a veure amb el que se’n va dir els límits planetaris. A nivell biofísic vam detectar una sèrie de processos globals i si sobrepassem els límits que han anat calculant la capacitat de vida al planeta està en perill.
Figura 1. [Steffen et al., 2015.]»Dins d’aquests límits planetaris n’hi ha cinc que estan directament relacionats amb els sistemes alimentaris:
el canvi climàtic,
la integritat de la biosfera (que associen al voltant del concepte de biodiversitat genètica i biodiversitat funcional),
els canvis d’ús de la terra,
l’ús de l’aigua, i,
els fluxos biogeoquímics, que associen a dos nutrients bàsics que són el nitrogen (N) i el fòsfor (P), una peça fonamental en l’agricultura, en la producció d’aliments des del punt de vista de l’agricultura industrial, quan parlem dels fertilitzants.
»Llavors, plantegen aquests límits, i és com el primer pas per a poder desenvolupar aquest concepte de salut planetària. I en aquest primer concepte els sistemes alimentaris juguen un paper fonamental de manera directa en cinc i de forma indirecta en altres com pot ser l’acidificació dels oceans.
»Més endavant, l’any 2013, la investigadora Kate Raworth planteja, efectivament, que és molt important identificar aquests límits biofísics, que no podem superar-los per a garantir la vida, però nosaltres com a societat no ens conformem amb mantenir la vida, sinó que volem garantir una vida digna, volem desenvolupar el que ella anomena uns pilars socials, perquè dins d’aquests límits ecològics, aquests límits biofísics, puguem garantir una vida digna. Raworth identifica una sèrie de pilars en què, de nou, un nombre important estan relacionats amb els sistemes alimentaris.
Figura 2. [Raworth 2013.]»De forma directa, com són l’aigua, l’equitat de gènere, l’equitat social, la salut, l’alimentació i altres, però també aquests sistemes, si nosaltres desenvolupem o abordem un concepte de salut com ho estem fent avui més enllà de l’absència de malaltia, una part important, també, d’aquests pilars que ella planteja dins de la fundació social per a una vida digna, tenen a veure amb aquells determinants socials i econòmics que garanteixen la salut de les persones.
»Per tant, trobem de nou aquí un vincle entre el que són aquests límits planetaris i aquesta fundació social per a poder posteriorment conèixer o poder desenvolupar aquesta relació que existeix, també, entre la salut de les persones, entesa més enllà de l’absència de malaltia, i la salut del planeta.
»En aquest sentit, ens plantegem: i què passa llavors amb els sistemes alimentaris que, efectivament, juguen aquest paper tan fonamental? Jo he volgut mostrar aquí aquesta figura:
Figura 3. Diagrama de l’IPCC on es relaciona el canvi climàtic amb el sistema alimentari i altres factors que el defineixen i l’afecten. [Font: IPCC.]»Nosaltres fem servir aquesta figura de l’últim informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) per a mostrar les relacions que té el sistema alimentari amb el canvi climàtic. I jo aquí en vermell, i amb un «x», he mostrat quines són aquestes relacions que té el sistema alimentari amb l’emergència de pandèmies en general i, en particular, amb la Covid-19.
»Els sistemes alimentaris tal com estan ara mateix organitzats —al voltant d’un sistema alimentari industrialitzat i molt globalitzat—, són una de les majors fonts de desforestació a nivell mundial. Sabem que la desforestació i la fragmentació d’hàbitats són algunes de les peces necessàries per a l’emergència de les pandèmies.
»Aquí, per exemple (després tornaré a l’anterior figura), en aquest article de Peter Daszak (2000), ens mostra les malalties infeccioses emergents procedents dels animals salvatges i dels animals domèstics i el paper que juga la intensificació de l’agricultura.
Figura 4. [Daszak et al., 2000.]»Aquest procés d’intensificació de l’agricultura, l’increment de la globalització i les estratègies de maneig vinculades a aquesta intensificació de l’agricultura, faciliten l’emergència de pandèmies i en particular les zoonosis. No oblidem que la Covid és una zoonosi —quan es produeix un salt d’espècie entre el que és un virus o un organisme que afecta un animal i que salta als éssers humans.
»Sabem, a més, que avui dia el 60% de les malalties infeccioses són zoonosis, però el 75% de les malalties infeccioses emergents són zoonosis. És a dir, van cobrant un major paper, una major rellevància en les malalties infeccioses. I aquí, de nou, la intensificació de l’agricultura, que implica —com ja he dit— la desforestació, que al seu torn implica la fragmentació d’hàbitats i, per tant, el desplaçament d’espècies dels seus hàbitats i un major acostament amb l’ésser humà, són factors fonamentals per a afavorir el que es coneix com aquest desbordament zoonòtic.
»Un altre dels elements que planteja el Programa Nacional de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA, UNEP en anglès), són els factors rellevants per a l’emergència de zoonosis.
Figura 5. [Font: United Nations Environmental Program (UNEP, 2020).]»Primer, trobem la desforestació i canvi d’usos de la terra molt vinculada, en la seva gran majoria i a nivell de l’IPCC, en termes d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, el «land use», que entra dins de el sector «Agriculture, Forestry and land use» (agricultura, boscos i canvis d’ús dela terra), perquè la majoria es vincula, efectivament, a l’agricultura industrialitzada, ja sigui en la forma d’agricultura o de ramaderia.
»Un altre element fonamental, ens assenyala l’agricultura i la ramaderia per se, ja no vinculada a la desforestació sinó a l’activitat agrària o ramadera intensiva en particular. La resistència antimicrobiana, que també sabem que aquí la producció ramadera intensiva juga un paper fonamental, ha jugat un rol molt important en els últims anys ja que afavoreix aquesta resistència als antibiòtics (encara que en aquest cas en particular de la Covid-19 sabem que és un virus i els antibiòtics no l’afecten), per a assenyalar els diferents components que ens indica la UNEP. I, evidentment, el canvi climàtic que està relacionat directament amb els sistemes alimentaris. Per tant, crec que és força evident que tal com nosaltres tenim ara mateix muntat el nostre sistema alimentari global, juga un paper fonamental en l’emergència de les pandèmies en general, les zoonosis en particular, i la Covid, pel que deia de la desforestació i la pèrdua de biodiversitat.
»Sabem, també, que els sistemes alimentaris són un factor fonamental per a la pèrdua de biodiversitat. Igualment, com estan organitzats la comercialització i els mercats, cal comptat amb el paper que juguen els mercats pel que fa al contagi, en relació a la interacció que ocorre entre els éssers humans i els animals. Aquí és molt important aquesta relació amb les dietes.
»Quan parlem d’aquest increment a nivell global en la transició nutricional ho fem relació a un increment en la demanda de proteïna animal i, per tant, si anem cap enrere en la cadena alimentària hi ha un increment en la producció animal, un increment en la desforestació i la fragmentació d’hàbitats vinculada a garantir aquesta demanda, aquesta dieta que està basada en la proteïna animal. Com a impactes, la FAO ens planteja que pot estar en risc, en perill, i en breu, la disponibilitat d’aliments pel tancament de fronteres. Tenim un sistema alimentari altament dependent del comerç internacional.
»En el moment en què existeixen aquestes emergències, els països tanquen fronteres, i per tant pot haver-hi un risc de la disponibilitat d’aliments, però també un encariment d’aquests productes bàsics per a l’alimentació i per tant un risc pel que fa a la dimensió d’accés a la seguretat alimentària. I aquí està vinculada aquesta altra conseqüència, que és l’impacte econòmic que tindrà la Covid-19 i que òbviament afectarà la capacitat de comprar aliments que puguin tenir les persones més afectades a nivell econòmic. Per tant, aquesta relació també es refereix a l’impacte que té la Covid-19 en els sistemes alimentaris.
»Volia donar aquestes pinzellades perquè ens n’anem amb la idea que, efectivament, el sistema alimentari —igual com passa amb el canvi climàtic—, té una doble relació amb les pandèmies: d’una banda, és un factor necessari per a l’emergència de pandèmies, i, d’altra banda, l’estructura i la configuració se’n veuen clarament afectats i, en particular, pel que fa a poder garantir la seguretat alimentària de la població en general.
»Si aquesta anàlisi més holística que vincula la salut del planeta amb la salut humana (la salut planetària) per a les ciències és una cosa nova, per contra és un pilar fonamental en les cosmovisions indígenes de tots els temps.»
Aquesta pandemia, crisi, moment excepcional que estem vivint no és casual, ni ha passat perquè si. Està clar que hi ha una predominància del sistema econòmic neoliberal, el capitalisme, que ofega les altres alternatives que s’aixequen com a resistència, però això no ens ha de frustar, ni molt menys apagar les ganes de construïr maneres diferents de fer les coses.
M’agradaria acabar aquest escrit, amb la reflexió d’un dels periodistes que admiro, en Josep Cabayol, i amb el que he tingut l’oportunitat de conversar últimament:
«La corba del coronavirus s’aplana, a curt termini, amb la gestió de la pandèmia sense supeditar les decisions a l’economia. Però de cara al futur, s’aplanarà si, en lloc de sotmetre la biosfera, ens hi relacionem, li reconeixem la seva independència, renunciem a emancipar-nos-en i evitem les males conseqüències que es deriven de la seva colonització/submissió. La història de la humanitat és indestriable de la història de la biosfera. No podem continuar pretenent sotmetre-la, dominar els processos naturals a través de la tecnociència i dels poders econòmics i polítics als seu servei. La humanitat no està per sobre de la biosfera. És el nostre hàbitat i n’hem de tenir cura, no aprofita-nos-en.»
Si us heu quedat amb ganes de saber com continua aquest debat, que va ser molt enriquidor, us recomano que el veieu sencer al següent vídeo:
Referències
Daszak, P., Cunningham, A. A., & Hyatt, A. D. (2000), «Emerging infectious diseases of wildlife–threats to biodiversity and human health», Science, 287(5452), pp 443-449.
Raworth, K. (2013), «Defining a safe and just space for humanity», in State of the World 2013, pp. 28-38, Island Press, Washington, DC.
Steffen, W., Richardson, K., Rockström, J., Cornell, S. E., Fetzer, I., Bennett, E. M., … & Folke, C. (2015), «Planetary boundaries: Guiding human development on a changing planet», Science, 347(6223).
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
[Text de Redacció.]
La companyia La Ceretana feia la línia regular del transport de persones i mercaderies entre Ripoll i Puigcerdà a través de la collada de Toses. Algunes fotografies d’aquest àlbum reflecteixen el lamentable estat de la xarxa de carreteres del país. Les guerres civils que se succeïren durant el segle XIX van ser un gran impediment per a desenvolupar una xarxa de vies fèrries i carreteres útil al trànsit de mercaderies que necessitava la indústria catalana centrada en els sectors tèxtil i metal·lúrgic.
Les primeres converses serioses per a dur el tren a Puigcerdà van començar l’any 1903. El 1907 ja existia el projecte, que es ratificaria definitivament dos anys més tard. L’execució de les obres, però, no seria cosa fàcil. Només calia construir 48 quilòmetres, però l’orografia del terreny ho va posar molt difícil als enginyers. El 1919 s’inaugurava el tram més senzill, fins a Ribes de Freser, tal com s’explica en aquest article sobre la història del tren a Puigcerdà.
En l’article del mes passat a La Resistència [«EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat», maig de 2020], parlàvem de les ecoviles i comunitats com alternatives a la ciutat. A la Garrotxa, el qui signa aquest report n’està iniciant una, l’Ecovila Amat, encara en els seus primers anys, habitada només per 1 humà i 40 animals, i que rep moltes visites d’amics i col·laboradors.
La finca fou adquirida l’any 2015 amb la voluntat de crear-hi una cooperativa d’habitatge a la qual transferir la propietat privada inicial, amb el model de cessió d’ús (com Calafou o Cal Cases) quan 4 noves famílies assumeixin conjuntament el cost i el treball de reconstrucció de les ruïnes, que esdevindrien els seus propis habitatges. Per un valor resultant de sumar el cost de la compra de la terra, el de les reconstruccions i les inversions inicials; restar-li els ingressos generats pel projecte, i dividir-ho entre les residències que admetin les normatives en cada moment. Que avui només són 5, i estirant la llei.
Les terres són un petit paradís de 70 hectàrees, deshabitades des de fa 50 anys, a les faldes del Puigsacalm. Vorejades per un magnífic riu d’aigües cristal·lines, el Gornés, amb petites cascades i gorgs que les reguen al llarg de 5 km, i d’una font centenària, la Font de l’Amat. Envoltat d’esplèndids paisatges, sense rastre de la dita civilització —o més aviat, barbàrie— que ens envolta a la vista, l’oïda o l’olfacte. És, sens dubte, un dels millors indrets per a fer-hi una ecovila com la que es planteja: autònoma i autosuficient, en un espai prou natural i preservat com per poder viure i gaudir del que ens ofereix la Natura, i redefinir-ne la nostra relació amb ella i entre nosaltres. Provant de crear en aquestes 70 ha una utopia col·lectiva i un espai d’aprenentatge i difusió de nous models de societat més justos i sostenibles.
S’inspira, a més d’en el moviment d’ecoviles, la permacultura i l’economia alternativa en les comunitats hippies dels anys seixanta i setanta del segle passat, les Communautés de l’Arche franceses, Tolstoy, Gandhi, Osho, els Kibbutz, els falansteris i familisteris del comunisme utòpic de Fourier, Owen o Godin, les col·lectivitats agràries de la Revolució Social del 1936 o en els mestres Dylan i Lennon, que obriren les portes de la contracultura dels anys seixanta. És, també, un tresor antropològic, ja que la trobem documentada al 1190, quan Ramon d’Amat la rebé del vescomtat de Bas, que li donà nom. I, probablement, sigui anterior, ja que a tota la regió la toponímia dóna fe dels assentaments ibers.
Quan hi vaig arribar, l’any 2014, només hi havia tres ruïnes del 1730 completament derruïdes. Ha calgut un dur treball de dos anys i una gran inversió per a reconstruir la primera, el paller o cabana, al qual s’ha donat un canvi d’usos a habitatge i que disposa d’un espai d’acollida. Una obra feta amb bioconstrucció i amb el major respecte al patrimoni, tot reemplaçant-lo només quan no es podia recuperar. Com a mostra, un dels murs laterals, on es pot veure a ull nu com comença torçat a la part preservada de baix i s’aploma al segon pis amb l’obra nova. Que ha usat les mateixes pedres, i en el cas de la façana, del mateix lloc on eren.
Malgrat aquest esforç, l’espai continua sense poder oferir un sostre a col·laboradors o nous habitants, així com per a fer activitats productives, el que fa que el procés sigui lent. Una lentitud que ajuda a garantir una construcció també sòlida dels fonaments de l’arquitectura social o comunitària del projecte.
Com a primeres iniciatives productives es planteja un petit bar-restaurant vegetarià, rústic i casolà de dia, caps de setmana i vacances, i una zona d’acampada natural i ecològicaper a qui busqui una immersió de natura en aquesta comarca privilegiada que té més biodiversitat que el Regne Unit sencer, a les quals no es dóna resposta més enllà d’hotels, albergs i un càmping urbà. Sense arribar, ni de ben lluny, a una indesitjable sobreexplotació, que s’evita pel fet que només s’hi pot arribar a peu.
Aquests projectes, que requereixen inversions assumibles, així com campanyes de microfinançament, pretenen ajudar a continuar reconstruint en primer lloc una segona runa menor, el Casic, per fer-hi més activitats d’acollida i gestió de les produccions de la finca, com poden ser fruites, bolets, tòfones o fusteria-ebenisteria. I, a mida que el projecte es capitalitzi i que arribin les 4 famílies que hi vulguin viure, reconstruir la casa gran, de 800 m2 i amb un cost aproximat, per tant, d’un milió d’euros.
Projecte pilot per a una nova manera de recuperar els masos
Un dels molts objectius del projecte —que podeu veure amb detall a la web—, consisteix a crear un model replicable de recuperació de masos catalans en sectors d’innovació social i ecològica. Un projecte pilot per a repoblar el camp com cal, lluny dels actuals abordatges que semblen voler-lo convertir només en un museu selvàtic per al cap de setmana. Que també pot evolucionar del maltracte i la mort animal cap a molts altres sectors d’innovació que entre d’altres coses no comportin contaminar totes les fonts del país, com ja ha fet a Osona una de les nostres principals activitats al camp: el porc engabiat fins a la mort. Podem repoblar-lo com cal, amb maneres més sostenibles i justes. Igual que a Calafou, a l’Anoia, s’ha recuperat la primera colònia industrial a Catalunya com cal, amb treball, vida i consum cooperatiu que ja és un referent internacional.
Això permetria crear noves opcions per a molts joves que no troben ni casa ni feina a les ciutats, mentre cau la riquesa del rerepaís, abandonada. No calen grans inversions, sinó tan sols un canvi de perspectiva. A la Garrotxa gairebé només s’han recuperat pobles i masos on hi ha hagut neorurals o hippies, com a Lliurona.
Poden haver-hi moltes modalitats de propietat, de la masoveria o el lloguer, a la compra col·lectiva o pública; així com amb la creació d’oficis que a més de l’allotjament rural, puguin abordar camps amb grans nous mercats com la biomassa, el cànem o l’educació ambiental i cooperativa des d’exemples pràctics. Contribuint a reequilibrar una de les concentracions demogràfiques més altes del continent al Barcelonès, alhora que tenim un camp i un bosc despoblat que és privilegiat en clima, bellesa i biodiversitat. Després de quatre segles d’abandonament, i empesos pels canvis de paradigma que ens ha d’ajudar a fer el postCovid, és temps de recuperar-lo per a quelcom més que una foto de diumenge.
Ca l’Amat és un gran recurs, que vol ser semi-public. Perquè, com a proposta llibertària i ecològica que és, treballa per als comuns, igual que ho fa l’esfera pública, que és, de fet, una apropiació des de l’estat i les seves estructures locals d’allò comú. És trist que siguem dels pocs a fer-ho i a saludar cordialment qui camina per les nostres terres. Hi ha massa cultura del privat i del «prohibit el pas», en detriment d’allò comú. I d’amagar i atresorar, a vegades inclús amb un deix d’egoisme —també entre ecologistes progressistes—, les riqueses naturals amb l’excusa d’evitar la seva sobreexplotació, que cal, en efecte evitar, però generosament i sense tancar encara més el camp a la vida, la visita i el gaudi. Si tenim una distribució demogràfica deficient, a més de provar de revertir-la, és just oferir a la majoria dels catalanss, que viuen en grans ciutats, una mica d’aire i espai. Cal tan sols fer-ho bé, trobar-ne les maneres sostenibles i no posar portes i candaus al camp.
La Garrotxa és plena d’exemples de les irracionalitats i pèrdues econòmiques i culturals que això genera. Començant per l’abandó dels emprius o terres comunals, i seguint amb molts propietaris (el 98% dels boscos garrotxins) que deixen caure els seus masos, perdre camins mil·lenaris i descuidar els seus boscos. I, malauradament, avui molts ecologistes consideren que aquest és el camí correcte, en nom d’una natura-pessebre aturada al segle XV.
El postCovid, el teletreball, l’Internet fàcil i tan complet a casa, que fa que ja no calgui anar ni al quiosc, ni al cinema, ni als bancs o als mercats, poden socialitzar físicament on volem; la fi de paradigmes com la mala globalització econòmica o dels aliments quilomètrics, d’on prové el menjar que hem deixat de conrear a casa, ens obliguen a explorar aquests canvis profunds de paradigmes al camp i, de fet, al conjunt de la societat —com exposo en detall al llibre Wikicracia.
Més endavant, Ca l’Amat també podria establir una relació publico-privada-comunitària per a explotar millor els emprius, centenars d’hectàrees termeneres, amb un aprofitament de la biomassa i producció de pèl·let, i una cooperativa de gestió de boscos per a substituir les calderes de gasoil per les de pèl·let garrotxí. Això permetria invertir l’actual dèficit energètic del país, assolir superàvit i crear molts nous llocs de treball, també amb la fabricació de calderes de pèl·let i sistemes de wood-gas generator i biomeilers. S’obriria així la possibilitat d’un bosc més net i accessible a altres cultius com fruiters, bolets o tòfones, i a noves activitats com passeigs de bosc (tan saludable que ja s’ha incorporat a la sanitat publica del Japó), rutes de BTT, senderisme o espais per a teràpies naturals o pràctiques com el ioga o la meditació.
Si us interessa el projecte, podeu seguir-lo a la web (www.ecovilamat.org), al grup a Facebook i al nou canal de YouTube, on anirem penjant els continguts del que provarem que esdevingui una Universitat Lliure sobre Cooperativisme i Sostenibilitat. I quan vulgueu, visiteu-nos aquí mateix. Les portes són sempre obertes, només cal avisar per a coordinar l’arribada a l’adreça de correu-e ecovilamat@riseup.net.
Les roselles de maig anuncien les collites de juny. [Foto: Xavier Borràs.]Maig ha dut pluges a muntanya i a mig país. Els fongs, amb la calorada posterior, pul·lulen graciosament i els escassos fruiters de bosc i d’algunes zones perirurbanes s’esllangueixen per les darreres glaçades d’abril o alguna calamarsada indesitjada. Enguany, les anous ja veurem si agamben, encara que, sortosament, en tenim de la collita anterior, que va ser prou generosa.
Mentre mare natura fa el seu camí inexorable, malgrat la maldestra intervenció humana, el totalitarisme, amb l’excusa de la passa del coronavirus (de què ja hem parlat profusament en sengles articles: març de 2020 i abril de 2020), marxa triomfal a passes gegantines entre la població adotzenada per la disseminació mediàtica de la por.
Prohibir l’entrada d’infants a l’escola
Ara —no en volíem saber altra—, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha imposat la mesura (entre d’altres tant o més absurdes) que per assistir a l’escola caldrà que els infants presentin el carnet de vacunes (vaccins, com n’hauríem de dir en català). Si no ho fan se’ls vetarà l’entrada.
Sense haver d’entrar ara en el fals debat «vacunes sí»-«vacunes no» —ja que el veritable és la llibertat de decidir informadament, com gan molt pares i mares—, si que cal destacar, d’una banda, que els vaccins no són obligatoris (Ja en parlàvem aquí) i, de l’altra, que el que sí és obligatori, per llei, és assistir a l’escola.
S’administren 18 vacunes fins als 14 anys (amb els corresponents recordatoris), 11 de les quals durant el primer any de vida. I a les nenes els afegeixen la del papil·loma (prohibida en alguns països).
Tampoc a les llars d’infants no hi podran assistir els lactants (menors d’un any), perquè segons el Departament d’Educació «el seu sistema immunològic no està prou desenvolupat». Per contra, es permet injectar-los 11 vacunes diferents (de virus i bacteris atenuats) en 9 dosis durant aquest primer any (amb què el que es fa, precisament, és destrossar aquest encara fràgil sistema immunitari).
Sortosament, tant per via judicial com d’encesa protesta, ja s’han mogut alguns fils perquè aquesta «instrucció» no continuï vigent al setembre, com ha estat el cas, per exemple, de l’escola Finestres de Mieres, a la Garrotxa.
Bargalló, el glandllèpol de Montilla
Bargalló és un dels més nefastos consellers d’aquest Govern autonòmic, no menys fatxenda que quan era conseller Primer i també d’Ensenyament de l’època en què l’ERC de Carod-Rovira va encimbellar el «socialista» espanyol José Montilla a la presidència de la Generalitat.
Ara, el també exministre i exsenador (quina carrera!) ha estat nomenat conseller d’Enagàs, la companyia que va rebre, per part d’ell, el permís per a la plataforma Castor, que va somure els fonaments costaners de Tarragona i que ha calgut indemnitzar trinco-trinco amb més de 1.300 milions d’euros, tot i una sentència contrària del TC.
Recordeu-ho: Montilla, que va ser president de la Generalitat, ara cobrarà de la companyia que va ajudar a malmetre el medi a la costa catalana. I Bargalló, el glandllèpol de Montilla, es permet el luxe de prohibir l’entrada dels infants que, per motius de salut, no són vacunats.
Tot en ordre, doncs, pel que fa a l’avenç del totalitarisme (d’esquerres o de dretes…, la finalitat és la mateixa).
Les terres d’exili, on viure lliures de veres, comencen a ser escasses en aquest món de paranoics mediàtics. Ell bastiment de comunitats autònomes (que no autonòmiques) i autogestionades és ja una obligació moral i ètica. I com més lluny d’aquesta civilització criminal millor
L’Ecovila Amat, a Sant Privat d’en Bas (Garrotxa). [Foto: Dídac S. Costa.][Un report de Dídac S. Costa.]
En aquests dies de confinament, moltes famílies repensen la seva llar, el seu hàbitat. Un pis a ciutat és pràctic i funcional, permet viure a prop de moltes empreses i clients on guanyar un salari, i de moltes distraccions on gastar-lo. La pròpia residència en aquests centres del capitalisme global obliga a destinar bona part del salari a l’habitatge i a renunciar a qualsevol bri d’autogestió. Tot arriba a casa per tubs i cables de grans corporacions. Un sol dia sense petroli, i la fam i el caos podrien assolar qualsevol gran megalòpoli i tota la seva parafernàlia i sofisticació.
Dos mesos de confinament han ajudat a veure de prop les limitacions d’aquest model de vida en capses de mistos amuntegades, en l’arquitectura funcionalista de Le Corbusier i Van der Rohe. Tan funcional també al capitalisme, a qui ajuda a desempoderar, atomitzar i convertir en anònimes milions de famílies que ni tan sols coneixen el veí —i encara menys sabrien com cooperar-hi. Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament.
Davant d’això fa dècades que han sorgit des de la contracultura, l’ecologisme, l’economia social i els hippies i neorurals alternatives que repensen l’habitatge i en recuperen la dimensió comunitària, amb un retorn sostenible al camp, a la vida senzilla, relocalitzant el consum i el treball, guanyant en autogestió i autosuficiència i gestionant de forma més eficient, equilibrada i sostenible el territori.
Entrada a Christiania, la «comuna lliure» de Copenhaguen (a l’illa d’Amager, Dinamarca). [Foto: Bruno Jargot/Wikipèdia.]
Alternatives que repensen l’habitatge
En el nostre cas, tornant a un camp català despoblat que perd població des del 1700, deixant caure centenars d’esplèndids masos mil·lenaris. Catalunya, una de les nacions més biodiverses i feréstegues d’Europa, reserva la majoria d’un territori treballat i humanitzat de ben antic a senglars, caçadors, incendis, domingueros, segones residències i un ecologisme conservador i preservacionista que fa més mal que bé a la biodiversitat i la sostenibilitat. Amb la falsa percepció, potser correcta fins ara, de preservar-lo a través de no posar-hi un peu i limitar dràsticament les activitats que s’hi poden fer, malgrat haver-se’n fet durant mil·lennis. Amb normatives que mantenen congelat un escenari romàntic dels usos del camp que no s’adapta a l’actualitat i al que avui seria un abordatge sostenible, que sens dubte passa per facilitar al màxim una millor distribució demogràfica, enlloc d’amuntegar milions de famílies a pobles i ciutats.
Avui, encara sentim arguments que defensen aquest amuntegament de 5,5 milions de catalans al Barcelonès, que ho veuen preferible a la dispersió en cases aïllades pel territori. Un temor basat en les urbanitzacions disperses dels anys setanta, amb cases unifamiliars convencionals, dependents de tots els serveis municipals; o el model nord-americà de grans suburbis dispersos que obliguen a l’ús del vehicle privat per anar al treball o a comprar. Models certament cars i insostenibles. Però, deixen de banda l’alternativa que representen les ecoviles i les comunitats, que resolen conjuntament l’assentament de famílies que autogestionen els seus recursos, residus i energia, tot reduint-ne consum, així com la necessitat de desplaçaments i de les administracions i el mercat.
Les comunitats intencionals, aquelles on la convivència no és un resultat accidental, com en una família o en un pis d’estudiants, sinó una voluntat expressa de viure plegats, recuperen formes de vida ancestrals que trobaríem probablement a totes les regions del món. Un retorn a formes indígenes o ancestrals similar al que veiem a l’agroecologia, la permacultura, l’agrofloresta o el bosc comestible, que també són, un cop traslladades als llenguatges moderns, formes antigues i més eficients de gestió de l’entorn i de l’hàbitat.
Els models de comunitat varien molt, des del co-housing:apartaments o cases autònomes que comparteixen espais, serveis i eines amb veïns, sovint per a la gent gran; barris ecològics, com l’Hammarby Sjöstad a Estocolm o Vauban a Freiburg, on la construcció, l’urbanisme, la gestió de residus o l’energia són ecològics i comuns, però no hi ha dinàmiques comunitàries; les comunitats clàssiques com les dels anys seixanta i setanta del segle passat, o les més recents del moviment okupa, amb forts vincles personals. Acostumen a organitzar-se amb mètodes assemblearis i a combinar les economies individuals amb la comunitària, amb diferents graus de socialització dels recursos. Gairebé sempre hi ha una economia col·lectiva per a resoldre qüestions com la propietat o el lloguer de l’espai, l’alimentació, les eines o determinats projectes que involucren tota la comunitat.
Can Masdeu, centre social ocupat, residència i hort comunitari al parc de Collserola als afores de Barcelona. [Foto: Brinerustle/Wikipèdia.]
Xarxa Global d’Ecoviles
Un d’aquests models són les Ecoviles, famílies que construeixen les seves cases en assentaments sostenibles i autosuficients. El que fa que no només no perjudiquin l’entorn on es troben, sinó que, al contrari, generin més i millor vida; per als humans, però també per a la flora i la fauna. Això s’aconsegueix amb una gestió planificada ecològicament amb dissenys permaculturals. Es constitueixen legalment com a cooperatives d’habitatge o d’ús, fundacions o associacions, i es retroben a través de la Xarxa Global d’Ecoviles, Global Ecovillage Network (GEN). Són espais d’habitatge, treball i implementació de pràctiques ecològiques, que sovint inclouen centres de recerca, formació i difusió en àrees de sostenibilitat i cooperativisme com la bioconstrucció, la permacultura o les energies renovables.
Comparteixen una visió del món pacifista, generalment progressista i disposada a fer experimentació social i ecològica. El que les converteix, com tants altres moviments socials, en un dels pocs espais de recerca social aplicada. Una branca de l’acadèmia no només poc explorada, sinó generalment reprimida quan es dóna entre moviments contraculturals, quan de fet són, en canvi, un dels millors espais de recerca i pràctica de propostes d’avenç social. I els únics possibles, ja que fer-ho en laboratoris o centres de recerca universitaris seria maquiavèl·lic i inhumà.
Les ecoviles reprodueixen a escala local tot el conjunt de pràctiques innovadores que cal per a construir societats més justes i sostenibles, són laboratoris i museus vius d’alternatives i d’implementació concreta de tots aquests coneixements; espais d’innovació escassos i privilegiats que cal promoure i preservar i que val la pena visitar.
La vida comunitària permet recuperar la dimensió tribal que potser ens cal a tots a nivell psicològic i psicosocial, ja que ens situa en un punt intermig entre l’esfera familiar i la social. Ajuda a refer teixits socials de proximitat i estructures polítiques a escala humana que afegeixen o recuperen àmbits de les nostres vides que ens permeten sentir-nos més realitzats i reconeguts. La seva desaparició pot generar desajustaments psicosocials i molta més dependència de les empreses i dels estats per a accedir a béns i serveis que a les comunitats es poden resoldre col·lectivament, abaratint-ne l’accés. A més aporta creixement personal i col·lectiu, que activa inevitablement tota experiència de vida i de treball comunitari, on els espais de confraternització, prevenció i resolució de conflictes són essencials. Això genera molts aprenentatges que potser només es poden treballar a fons i de debò quan es viu en comunitat. Millora, també, la qualitat de l’educació i l’atenció dels infants, encara que no hi hagi una escola a la comunitat, que molt poques han aconseguit crear. Perquè la pròpia vida comunitària ja és en sí mateixa enriquidora per als infants, ja que els ofereix més atenció i molts més patrons i referents adults que aquells dels quals disposa en una família nuclear, perquè pugui escollir millor.
Vidàlia dóna una nova vida al patrimoni industrial de la Colònia Vidal, en el municipi berguedà de Puig-reig. [Foto: vidalia.coop.]
L’esfera econòmica i productiva
Un avenç rellevant del moviment comunitari actual en relació als anys seixanta i setanta és que ara molts d’ells ja no defugen l’esfera econòmica i productiva. És una gran passa endavant, ja que prescindir com a col·lectiu de l’economia de l’euro i operar només en el troc, l’autogestió o la donació obliga a les famílies i al propi projecte a dependre de les sortides individuals al capitalisme per aconseguir els euros que necessiten per satisfer necessitats que avui només es poden resoldre així. Sembla clar que la sostenibilitat a llarg termini passa més aviat per la creació de mecanismes d’economia col·lectiva que els permetin als membres prescindir d’una ocupació assalariada convencional, tot combinant l’autogestió comunitària i la reducció de despeses per compartir costos amb l’intercanvi directe o en moneda social, amb les criptomonedes, però, també, amb la generació d’euros col·lectius i individuals o familiars.
És a dir, un model econòmic integrador, multidimensional i en transició com el que han plantejat des de 2009 les EcoXarxes i, en especial, la Cooperativa Integral Catalana, que han ajudat també a la creació de moltes comunitats. Una d’elles, d’entre les més grans de l’estat, és Calafou, a l’Anoia on més de vint famílies han recuperat una colònia industrial abandonada, que han combinat amb l’altre patrimoni singular català: les col·lectivitzacions Industrials de 1936 per a fer-hi una colònia col·lectivitzada, amb la compra dels 27 apartaments i la creació d’un entorn de treball col·laboratiu que produeix programari, maquinari i cultura lliure, les cerveses artesanals Rosa de Foc i Barricada o un taller d’ebenisteria i de serigrafia. Han aconseguit dur a terme una veritable recuperació de la colònia, tot eliminant el component de feudalisme industrial que la caracteritzava, i anant molt més enllà del que fan les administracions i el capitalisme, que és o bé l’abandó de la majoria d’elles arreu del país, més de 70, o bé un museu de com eren fa un segle, o bé apartaments convencionals. Fa dos anys Vidàlia ha començat a replicar aquest model, pròxim als falansteris o als kibbutz, en una colònia encara més gran al Berguedà.
Un altre gran referent de comunitat és Lakabe, un poble okupat a Nafarroa que ha aconseguit mantenir-se 40 anys. Una veritable proesa per a una comunitat, que ha restaurat un de tants pobles abandonats a la península amb una economia plenament col·lectivitzada, inspirant noves iniciatives semblants a la regió. Trobem un grapat més de propostes consolidades, però no gaires, com Can Masdeu o Cal Cases.
I a la Garrotxa, un exmembre de Calafou —el qui escriu—, està iniciant lentament i gradualment un altre projecte d’ecovila, l’Ecovila Amat, que podeu veure en aquest vídeo d’aquí sota en imatges aèries dels terrenys que aspiren a convertir-se en un espai col·lectiu i cooperatiu de vida i treball, del qual parlarem a l’article vinent.
Els mitjans són els virus. [Foto: Twitter.][Un report de Xavier Borràs.]
Fineix aquest penós abril amb més de mitja humanitat segrestada pel totalitarisme dels sistemes estatals a redós del capitalisme biomèdic i la pornofarmàcia, amb la indecent propagació dels mitjans de comunicació com a necessaris companys de viatge per a fer creïble l’estafa més grossa de la història de la humanitat suposadament civilitzada.
El pretext de l’«enemic invisible»
La crisi sanitària global resultant de l’emergència de la malaltia foto-biològica respiratòria aguda, estacional, associada al SARS-CoV-2, anomenada Covid.19, ha posat ben de manifest —tal com s’assenyala en aquest report científic (vegeu-ne una síntesi en aquest article)— el punt negre del sistemes de salut, que determina l’alta prevalença de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada acumulativa en totes les franges poblacionals.
Precisament, a partir del pretext emocional de «protegir els més vulnerables» i de «salvar vides» s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un «enemic extern» — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir.
Aquesta falsa premissa és la que ha determinat un confinament domiciliari de la població sense precedents, científicament injustificat, amb derivades culturals, econòmiques, educatives, polítiques i socials molt greus.
Contextualització històrica de la mortalitat causada per la Covid-19.
La realitat del punt negre dels sistemes de salut, el determinant de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada dels seus usuaris, és el resultat del gran buit epistemològic existent en l’educació mèdica, la negligència de la didàctica de la simplicitat inherent al principi de la similitud, la deu de l’homeòrresi (homesotasi) fotodinàmica immunitària dels sistemes vivents, del mètode científic, de la medicina com a praxi que utilitza la ciència per al bé del pacient.
Malauradament, el no reconeixement del fracàs dels sistemes de salut en la comesa de restablir la salut als usuaris perpetuarà la vulneració del dret de tota persona malalta a l’eficiència sanativa restablidora de la salut.
Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern»
És científicament injustificable que davant un procés fotobiològic agut, autolimitat, estacional, benigne per al 80% dels individus infectats en ple hivern, mediatitzat per un agent infecciós amb una virulència relativa mitjana, fotosusceptible a la radiació UVB solar, se sotmeti la població a un confinament domiciliari obligat en plena primavera.
El confinament evita òbviament la propagació inter-territorial de nous contagis, però impedeix que més de la meitat de la població (79,5 % ) es contagiï, s’infecti i s’immunitzi benignament i fàcil, gràcies a la irradiació solar primaveral. El confimanet ha impedit que la població hagi adquirit activament la deguda immunitat de grup per a benefici de tota la comunitat, fins i tot la més vulnerable.
I per últim, una pregunta obligada. Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern» —invisible—, fomentada pel discurs alarmista en pro del confinament necessari? Quants d’ells han estat re-matats per la terapèutica del sistema públic de salut de manera experimental iatrogènica ab uso in morbis.
Les roses, amb espines, han fet el seu camí, malgrat tot. [Foto: Xavier Borràs.]
Sant Jordi confinat
La diada festiva de Sant Jordi va passar amb més pena que glòria, especialment per a autors, editors, llibreters, floristes, i, finalment, lectors, als quals se’ls cita a les darreries de juliol, en plena canícula estival, per a celebrar una festa, de roses i de llibres, irrepetible.
El meu capteniment en aquesta data, en què sempre tracto de resumir l’estat d’ànim (també el fer col·lectiu) amb uns versos, ha estat aquest:
El cavaller trist
Sant Jordi fuig esperitat
de tanta maleïda por:
les roses s’han marcit,
el drac dorm.
«Agafeu la llança!
Claveu-la als adotzenats,
als babaus,
als qui us volen derrotats,
esclaus dels senyors de la guerra,
titelles dels aprenents de bruixot»
—clama en les ciutats desertes,
des de la muntanya viva,
resplendent de sol i pluja,
aquest abril somort
de gent vençuda.
Ningú no respon.
El cavaller, capbaix,
acarona la fera
i somnia princeses valentes
i roses com punys.
Maig sembla que se’ns desvetlla més benigne, però no us en fieu: els maldestres i els mediocres, que són el qui ens pretenen fer acotar el cap, encara no han enllestit la feina. Esigueu alerta. Junteu-vos perquè, parafrasejant Salvat-Papasseit, cal que ens treiem l’embaraç que ens oprimeix les mans. Perquè hem de fer camí.
L’arc de sant Martí, un bon auguri per als qui saben veure’l. [Foto: Xavier Borràs.]
El virus està ja en la nostra vida. Un virus actiu, petit però gran, bo i dolent. Un virus que canviarà la nostra manera de viure. Un virus que ens avisa que no podem anar vestits de plàstic ni consumir sense tenir en compte les conseqüències que això comporta. Un virus que ens diu que no podem menjar mel sense abelles i que, si no parem amb els purins i el maltractament animal, no ens en sortirem.
El virus ens ha confinat i tenim temps de pensar. Veiem com els polítics gestionen la crisi. Veiem els mediocres incapaços, que només saben viure del sistema burocràtic no democràtic espanyol i no saben comprar ni vendre perquè el seu ofici és precisament viure del privilegi.
El nomenament del president Torra no va agradar. Venia de l’empresa privada. Independentista i sense complexos. El senyor Iceta i alguns companys seus, entre els quals es troba l’actual ministre de Sanitat, van fer córrer per tots els diaris i partits unionistes de Madrid que el president Torra era un supremacista. El president Sánchez ho va repetir, com tots els que volen resoldre «el problema catalán» a garrotades.
No volen el president Torra i fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.
El senyor Iceta fa molt temps que juga brut. De fet, amb Felipe González va tenir un bon mestre. «El Estado también se defiende en las cloacas.» Supremacista? És evident que el president Torra no ho és. Cloaca? Vostè i tot el PSOE-PSC, sí.
