El sotabosc a les Gavarres. [Foto: Eduard Garrell.][Un report d’Eduard Garrell.]
A la tevetrès ens van recordant, entre foc i foc, que nosaltres som sospitosos dels incendis que es van produint, per això ens han tallat carreteres, pistes i camins d’accés a boscos i parcs naturals… Segurament fan ben fet, perquè no es pot negar que som una espècie de brètols i d’irresponsables. El que no tenen en compte és que aquests espècimens estan infiltrats arreu i n´hi ha que posen el misto mentre d’altres hi posen la llenya.
Al Parc Natural del cap de Creus, que haureu descobert que no és només la península del far i que comprèn els paratges entre Llançà i Port de la Selva —amb la Vall de la Santa Creu i Selva de Mar incloses—, val a dir que és la zona més humanitzada i urbanitzada del Parc. Aquest espai, entre les Alberes i el Parc Natural, té un històric d’incendis des de l’any 1973. En aquests 48 anys se n’han produït vuit, un incendi cada sis anys de mitjana, i es veu que la cosa continua.
Atesa la situació del país, jo no comparteixo la visió catastròfica que ens transmeten el mitjans. L’incendi d’aquesta part de la serra de Roda i de Verdera, una zona de garrics i ullastres, farà de tallafocs d’un tresor inapreciable com és Sant Pere de Roda (ho sento pels que van tancar la frontera als bombers francesos), a la península del Cap de Creus i a les Gavarres. Els que aneu a veure aquest indret cremat de ben segur que us adonareu de les parets de pedra seca que sostenien les terrasses on hi havia plantada la vinya i les oliveres abans que la fil·loxera foragités la gent del país. El foc ha fet la feina que l’home no fa.
Pocs dies després d’aquest incendi, al matí ben d’hora ben d’hora, m’enfilo al castell del Montgrí pel coll de la Creu. Tot i pujar per ponent, l’aire ja és asfixiant. Al peu del camí de les capelles algú ha fet un enorme aparcament, arbrat, amb serveis i taules de pícnic per a facilitar-ne l’accés a força gent. Hi ha tres grans cartells decoratius que no donen cap informació, ni dels endemismes protegits del Parc, en aquest cas del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, ni dels camins, ni dels usos que se’n pot fer. Res que no siguin fotos del que es veu del lloc estant. Potser sabeu com n’és de ric aquest indret, tot i que sembla un desert.
Una burilla de cigarreta en el camí del GR-92. [Foto: Edard Garrell.]Em trobo uns grups de ciclistes per un sender on fa un mes hi havia uns cartells que demanaven no circular-hi en bicicleta. El camí, que gent de Torroella va restaurar i ben marcar i empedrar per a evitar que se’n surti està desfet, convertit en dreceres i trialeres. Truco als Agents Forestals per què m’expliquin què ha canviat. Se’m treuen del damunt. M’adrecen a l’Ajuntament, que no contesta. Desisteixo perquè possiblement hauré de demanarà cita prèvia i em presento a l’Oficina de Turisme i demano a qui atén al taulell qui és el gestor del Parc objecte de la seva feina. No ho sap! L’ajudo a esbrinar-ho i descobrim plegats que és de la Generalitat. Parlo amb la Generalitat i un tècnic m’informa que, efectivament, al parc hi ha rutes ciclables però el GR92 de Torroella al Coll de les Dunes no ho és, que els cartells els ha tret l’Ajuntament per a renovar-los passat l’estiu i que pel que fa a la informació dels cartells dels aparcaments tinc tota la raó, però que no sap quan ho faran. Li observo amablement que amb aquesta deixadesa i l’estiu que passarem ens emportarem un disgust. Efectivament, tenia raó, el Montgrí crema.
D’incendis, al nostre terrer, n’hi ha hagut tota la vida. La majoria dels nostres boscos, sobretot els mediterranis, estan formats per espècies piròfites, val a dir que utilitzen l’estratègia del foc en competència per l’aigua, la llum i els nutrients. Son arbres com els pins, que alliberen substàncies volàtils i altament inflamables i escampen les llavors com granades i, gràcies al foc, regeneren els boscos. Les alzines sureres, com els pins pinyoners, es protegeixen del foc amb la seva escorça, les alzines rebroten de l’arrel, com l’arboç i el garric i el llentiscle.
Quan el bosc era explotat per carboners i artigaires, i es pelaven les sureres, també hi havia incendis; he viscut al cor de les Gavarres i n’he vist cada any, i no hi havia bombers. Hi havia pagesos i bosquetans que sabien què havien de fer i sobretot què havien fet perquè les flames no es cruspissin els seu mitjà de vida. Cremaven abans no es cremés tot.
A hores d’ara, per omplir piscines, i abeurar durant dos mesos una població escadussera, s’han assecat els pous, les rieres, les capes freàtiques, s’han canalitzat rieres, s’ha impermeabilitzat el bosc i s´ha abandonat la vinya i els cultius, i s’ha estès una teranyina de línies elèctriques, precàries, que fa dècades que no es renoven, per a alimentar la comoditat del «tot elèctric» de les urbanitzacions i els «no-pobles» de mar on van creixent els aires condicionats, els ascensors, les neveres i congeladors, rentadores i rentaplats: un negoci molt rendible amb molt poca inversió.
Ho Il·lustren unes fotografies que posen de manifest l’estat del manteniment de la xarxa de Endesa al Baix Empordà.
Catalunya cremarà, és inevitable, en qualsevol moment i aprofitant l’augment de calor pel canvi climàtic, la sequera, un ventet sec del nord, potser una burilla, o un transformador reescalfat, o perquè pins, sureres, alzines, llentiscles…, decidiran treure’s de sota aquesta massa de vegetació que els ofega, els segresta l’aigua i la llum i faran holocaust per donar pas a una nova generació, per a sobreviure com a espècie.
Cal beneir, doncs, els petits incendis perquè faran de tallafocs de l’incendi dramàtic que s’està congriant. Si no cremem amb seny cremarà el país sencer. I els mitjans, els gestors dels parcs, la Generalitat, la Diputació, els ajuntaments i els ecopapanates ens en faran responsables, per deixats, imprudents i incívics.
Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. [Foto: Gabriel Borràs.][Recuperem un text publicat per la periodista Adriana Clivillé al blog del CREAF (Centre de recerca ecològica i aplicacions forestals, davant les incidències de tot nivell i classe que s’estant produint arreu del món i que avalen l’emergència climàtica en què ens trobem.]
I, just a continuació, es genera una altra pregunta: com quantifiquem aquesta capacitat d’adaptació? Uns interrogants als que pot donar solució Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic(OCCC) del govern.
“La capacitat d’adaptar-nos al canvi climàtic implica ser capaços d’avaluar quantitativament les mesures que estem tirant endavant i que ens permeten ser més resilients, menys vulnerables”, afirma Borràs, que deixa clar fins a quin punt aquest és un debat mundial obert sense massa conclusions. “Hi ha un gran silenci sobre l’eficiència de les mesures aplicades per reduir la vulnerabilitat”, a més d’una “gran dispersió de metodologies i criteris”. I apunta que “el 99% de procediments utilitzats en realitat avaluen o bé els impactes del canvi climàtic, o bé els riscos derivats. Però no mesuren l’eficiència de l’empremta que deixa el canvi climàtic que estem experimentant”.
I posa un exemple clàssic i visual centrat en la Mediterrània: les principals conseqüències evidents del canvi climàtic són la reducció de precipitacions i l’augment més accelerat de la temperatura respecte a altres zones del planeta. Per això, “els indicadors de què disposem no ens aporten dades sobre l’eficiència de les mesures que apliquem, sinó que ens donen la dimensió dels riscos, en aquest cas, increment d’incendis forestals i menor disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i per a les persones”, explica.
Contestar la segona pregunta –com quantifiquem aquesta capacitat d’adaptació?– posa en evidència que no es coneix cap administració pública del món que hi hagi donat resposta. Abans d’elaborar cap indicador, des de l’OCCC es va consultar altres països: des de conferències i fòrums de discussió internacionals, fins a articles publicats. “Vam preguntar al món i vam intentar establir criteris i una mesura evident, com ara estalviar aigua des del consum domèstic”, recorda Borràs. I davant de la resposta negativa, es pot dir que no hi ha cap treball conegut al món impulsat per una administració pública que quantifiqui si un territori s’està adaptant bé al canvi climàtic.
«Els indicadors disponibles expliquen la dimensió de riscos com ara increment d’incendis forestals i menor disponibilitat d’aigua, enlloc de l’eficiència de les mesures aplicades.»
Davant del silenci, des de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic es comença a desenvolupar una metodologia pròpia en col·laboració amb l’equip del catedràtic Josep M. Raya, del Tecnocampus de la Universitat Pompeu Fabra, ubicat a Mataró. “El que intentem esbrinar és si l’acció de reduir el consum d’aigua a les llars ens està permetent ser menys vulnerables als impactes del canvi climàtic, en aquest cas a Catalunya”, aclareix Gabriel Borràs, tot afegint que “hem treballat aquest indicador global com a mesura de l’eficiència de les accions d’adaptació”.
Anar en la bona direcció
Saber si la tasca que s’està fent és l’oportuna està íntimament vinculat amb el fet que l’indicador utilitzi dades públiques, que estiguin disponibles en format obert, que requereixin poca manipulació, que aportin certa temporalitat (mínim de 10 anys) i que vagin lligades a les mesures. “Naturalment, com tota estadística, la robustesa de la metodologia serà assolida si el període d’avaluació abasta diversos decennis”, puntualitza Borràs.
Avui es disposa d’un total de 42 indicadors, que aporten major robustesa a un projecte que va començar amb 29 l’any 2014. L’opinió del seu màxim impulsor és reveladora: “la participació de l’OCCC al projecte Life ’Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic (Life MEDACC)’ conjuntament amb el CREAF i l’IRTA va ser un important camp de pràctiques per concebre l’indicador global d’adaptació”.
Com ens adaptem
Els àmbits que contempla l’indicador són biodiversitat, aigua, gestió forestal, agricultura, indústria, mobilitat, salut, turisme, urbanisme i habitatge. No s’ha pogut incloure recerca i coneixement, “perquè no hem localitzat un indicador global de mínim 10 anys”, justifica Gabriel Borràs. La principal conclusió bàsica és que el 61% de la variabilitat dels 42 indicadors té a veure bàsicament amb l’ús dels recursos, amb l’ecoeficiència: aigua, energia i el sòl, bàsicament. Per tant, “com més eficients siguem en el seu ús, millor ens estem adaptant… i és una conclusió molt interessant”.
«En 10 anys l’indicador d’adaptació al canvi climàtic indica que ens estem adaptant i reduint la nostra vulnerabilitat.» [Foto: OCCC.]El càlcul de l’evolució de dades en el període 2005-2014 s’expressa de la mateixa manera com l’Institut Nacional d’Estadística explica l’evolució de l’IPC. “L’important no és la dada exacta”, matisa Gabriel Borràs, “sinó com ha variat respecte a l’any anterior. En aquests 10 anys ha crescut un 8,74% i això vol dir que en 10 anys l’indicador evoluciona positivament, ens estem adaptant i reduint la nostra vulnerabilitat”.
Una metodologia del tombant de mil·leni
La voluntat de l’equip darrere d’aquest indicador és actualitzar-lo cada 5 anys. Per tant, l’any 2023 caldrà revisar-lo, introduint noves dades temporals i/o ampliar-lo amb noves mètriques orientades a observar si es consolida el 8,7%. “No tenim context on poder comparar, perquè és l’única eina coneguda”. Ara bé, des de l’OCCC s’admet la probabilitat que hi pugui haver una tasca similar ja feta, si bé en presentar-la a The Climate Group (una xarxa de governs no estatals que representa 400 milions de persones) cap representant no en tenia cap notícia.
En presentar l’indicador a The Climate Group, una xarxa de governs no estatals que representa 400 milions de persones, cap representant tenia notícia d’una iniciativa similar
Justament per això, l’indicador desenvolupat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic “no és perfecte, perquè no es pot comparar amb res”, en paraules de Gabriel Borràs. “Sabrem si ens està servint quan el puguem tornar a actualitzar, perquè així com la mitigació és una metodologia antiga, l’adaptació és relativament nova en canvi climàtic, del tombant del mil·lenni”. A Catalunya les polítiques d’adaptació es comencen a aplicar des del 2012; la propera avaluació hauria de confirmar si l’evolució segueix sent positiva. “Llavors veurem si ha crescut, si s’estanca o ha decrescut i haurem d’analitzar els factors que ho han provocat, com per exemple la manca de pressupost públic”.
El 99% dels països mesuren l’impacte o els riscos del canvi climàtic, enlloc de l’eficiència. I aquí rau l’interès de l’ONU per incloure l’indicador català a la seva base de dades científica.
El canal en línia de Televisió Osona va entrevistar el passat mes de maig Nan Orriols, de la mà del periodista Sebastià Raurell al programa «En companyia de…», a l’Espai Rama, al Ripollès, arran de l’exposició d’obra pictòrica que hi va fer l’autor del recent Esterrecats, rates i patinets, sota el títol «Dream Team», fins als passat 4 de juny.
El Castell del Montesquiu, al parc del mateix nom, és propietat de la Diputació de Barcelona.[Foto: DiBa.][Un report d’Eduard Garrell.]
Entrem al Parc del Castell de Montesquiu per a visitar les obres que un amic exposa a la badiu del castell. La gespa i les tanques estan escrupolosament retallades, els jardins fan goig, m’imagino el senyor Emili Juncadella sortint del Castell amb la seva escopeta i els gossos per anar a caçar per les seves possessions, que ara són de la Diputació.
Així, embadalit, m’arriba al mòbil una carta d’un lector del Nou9 en la qual es queixa de l’estat d’abandonament del camí de Cabrera, fent un greuge comparatiu amb altres santuaris catalans, que tenen accessos transitables i segurs.
La reflexió és inevitable: tanta gespa no els deixa temps per als camins rurals, ni a la Diputació, ni al DARP! I no només per a restaurar els accessos a Cabrera, per la banda de la Garrotxa, que aviat només seran transitables pels tractors, sinó pels camins que donaven, i donen encara accés a masies, masos i masets. Se n’han abandonat a milers a casa nostra, com explica la Marta Lloret, la caçadora de masies de la Garriga.
Una masia a la Vall d’en Bas (Garrotxa) a punt de la ruïna. [Foto: Xavier Borràs.]
En el nomenclàtor exhaustiu de Masos, masies i cases de pagès de Catalunya, publicat el 1860, se’n censen 20.000. Moltes es van abandonar a causa de la fil·loxera, la industrialització, la mecanització…, entre elles alguns tresors que haurien de formar part del nostre patrimoni.De les que van sobreviure, encara moltes van ser recuperades pel moviment dels «neo rurals» que va sorgir entre els urbanites dels anys seixanta i setanta, sobretot a la Garrotxa, una de les zones més autàrquiques del país. Com que aquests em són coetanis i jo també vaig passar l’experiència, em consta que moltes cases van haver de ser abandonades en no trobar cap complicitat per part de l’Administació per a rehabilitar-ne els accessos, els camins rurals.
Fer arribar-hi llum i telèfon es convertia en una odissea insuperable i econòmicament inassumible, sense comptar amb les exigències i traves per a qui volia continuar o reiniciar una explotació agrícola/ramadera o fer alguna rehabilitació. Cases abandonades altre cop per no poder portar els nens a col·legi quan plovia i s’aixaragallava el camí i no es podia travessar la riera, ni rebre assistència en cas d’una urgència o un accident. Actualment, se n’han salvat algunes a costa d’inversions privades sota l’aparença del «turisme rural», eufemisme d’hotelets de luxe, atès que ja no s’hi mantenen les activitats agrícoles i ramaderes i el terrer continua abandonat a la invasió vegetal i combustible.
El mal estat i l’abandó dels camins rurals són una constant a Catalunya. [Foto: XBC.]
La xarxa de camins rurals de Catalunya és de 98.375 km. Des de l’any 2000 s’ha intervingut en 1.457 km amb un cost de 196 milions d’euros, 135.000 euros per quilòmetre. Un quilòmetre de carretera costa 600.000 euros. Val a dir que el doble que a Europa.
Mentre faig aquesta reflexió, penso en l’amic, membre actiu d’una associació de la comarca que de fa anys conserva, desbrossa, neteja i manté un lloc emblemàtic i que ha rebut una denúncia dels agents forestals per la sospita d’algun conservacionista intransigent que no pot suportar que es posi en evidència que a Catalunya cada pam de terra ha estat humanitzat.
L’Escola d’Aiguaviva, al Capcir, l’any 2017. [Foto: Dídac Costa.][Un report de Dídac Costa.]
Fa uns dies el Tribunal Constitucional francès va tombar la primera llei que facilitava la immersió lingüística en català i en la resta de llengües minoritzades a les poques escoles que les ensenyen a França. La mesura ha mobilitzat molts ciutadans a la Catalunya del Nord i a les altres nacions històricament trepitjades pel propi estat, el que ha dut al president Macron a rectificar, de manera sorprenent. Fent un gir de 180 graus, ha dit: «Les llengües de França són un tresor nacional que enriqueixen la cultura francesa». I ha reivindicat les escoles que «han mantingut vives aquestes llengües i n’han garantit el futur».
No podem saber encara fins a quin punt són sinceres aquestes paraules i com revertiran la tradició històrica francesa d’exterminar la seva pròpia riquesa i diversitat cultural i lingüística. Si fos cert, suposaria un primer punt d’inflexió històric en la relació del país amb els seus patois. Recordem-ho, de pas toi, tu no. Tot i que ara mateix és tan difícil de creure com que Espanya fes un canvi semblant.
Fins que puguem saber quin serà el resultat de les actuals protestes i aquesta aparent rectificació, és bo fer un repàs d’aquest malaltís nacionalisme d’Estat que, com l’espanyol o el turc amb els kurds, basa la seva grandesa, la seva grandeur, en l’eliminació i l’assimilació de l’altre. El que pot fer comptant, a diferència dels nacionalismes defensius com el nostre, amb tots els recursos de l’Estat: jutges, escoles, universitats, mitjans de comunicació hegemònics i públics, i quan cal, com a Turquia, l’exèrcit, o com a Espanya, la policia, les clavegueres de l’Estat o una justícia implacable i desvergonyidament nacionalista.
Espanya, per sort per a nosaltres, és un maldestre aprenent del que França instituí com a eix central a les ciències socials: l’estat-nació unitari, que requereix —per a implementar-se— la imposició, la violència sobre un aspecte tan íntim dels ciutadans com és la seva llengua materna, per a esborrar per sempre nacions mil·lenàries en nom de la modernitat, la República i una falsa igualtat. Perquè una veritable igualtat consistiria que bretons o corsos tinguessin el mateix dret a eliminar la llengua dels parisencs. O, sense posar-nos tan tràgics, que els parlants de totes les llengües tinguessin el mateix dret a conservar-la, ensenyar-la i practicar-la en tots els àmbits.
França no només du a terme amb molta més eficàcia que Espanya l’extermini cultural de les 8 nacions que poblaven el seu territori: bascos, catalans, occitans, provençals, bretons, corsos, bearnesos, alsacians —i ja al segle XIII els càtars o albigesos, que estrenen la Inquisició—, sinó que fa quelcom encara més greu: crea aquesta legitimació que abracen gairebé tots els estats actuals al món per a maltractar les seves minories nacionals.
Mapa de les nacions d’Europa.
El feixisme o el colonialisme clàssic han fet, de ben segur, més mal a la humanitat. Però el model d’estat-nació unitari i homogeni, a diferència d’aquests, continua vigent i fent mal al projecte humà i la seva diversitat cultural, que troba en les llengües el vehicle amb què diferents nacions expressen la seva cosmovisió, una manera pròpia i diferenciada de veure el món i d’organitzar les escoles, l’economia, les comunitats, amb què tan sols això ja els dóna dret a autogovernar-se i a autodeterminar-se, especialment quan tenen estats en contra que volen la seva eliminació.
França aconseguirà fer d’això un marc mental que s’imposarà a les ciències socials i repetiran acríticament molts dels graduats en dret, història, sociologia o ciències polítiques, quallant, de dreta a esquerra, en l’anàlisi del fet nacional arreu del món, fins i tot en l’anarquisme. França consagra així —des de dintre de les ciències socials— un model que li permet legitimar el violent colonialisme interior que estava duent a terme a les seves escoles i en lleis que maltractaven les llengües regionals, fins a arribar en dos segles al seu extermini gairebé complet. Un país que en altres aspectes sembla tan culte, cosmopolita, democràtic i avançat, mai no s’ha disculpat, admès i ni tan sols entès, igual que Espanya, el mal que s’ha causat a si mateixa i a les nacions originaries de l’hexàgon. Això si, es pretén respectuosa i en fa museus, rutes turístiques i souvenirs només un cop que les ha fet desaparèixer per a assolir una unitat nacional basada en l’homogeneïtzació a cops de matar llengües amb la mateixa tirania que deien combatre La Marsellesa. Com quan el 1904, després que el provençal Frederic Mistral guanyés el Premi Nobel de Literatura, exigís a la fundació Nobel que no es tornés a donar aquest guardó de literatura a una llengua que no fos la dels estats.
L ‘anterior agressió a la Catalunya del Nord fou quan canvià el nom al departament que la inclou, anomenant-la només Occitània, conscient que aquesta nació, que fou uns dels primers renaixements i representava tota la meitat sud del país, ja no comporta avui cap perill, mentre que sí ho és Catalunya per la força del catalanisme i l’independentisme al sud de la frontera.
Igual que Espanya, França ja no pot dur a terme mesures draconianes com pegar els nens a l’escola que parlen els patois, com feien fins fa només quaranta anys, ni prohibir que existeixi Ràdio Arrels en català o Radio Euzkadi en basc a Iparralde, el país basc francès. Però si que pot continuar provant d’anar-les erosionant amb lleis i normatives menys cridaneres. Com a Espanya, on, com sabem, patim diàriament mesures també menys radicals que les de Franco, Felip Vè o Primo de Rivera, però amb el mateix esperit. Com per exemple que els Països Catalans no puguem confederar les emissions de ràdio o de televisió tot aprofitant que ens uneix, ni que sigui, una llengua comuna. Mesures assimilacionistes d’un ultranacionalisme d’Estat al descobert, que mantenen el mateix objectiu: anar aconseguint, segle rere segle, un extermini cultural que constitueix, més que cap altre aspecte o definició pròpia, els fonaments dels seus propis nacionalismes centrals.
El sorprenent és que, encara avui, gent amb cultura i d’esquerres a França continua fermament i, en molts casos, fervorosament convençuda que la imposició d’una única llengua és legítima i que reivindicar no ser expulsat del planeta —com ho foren tantes nacions precolombines— és fruit d’un arcaic i anacrònic regionalisme egoista, oposat a una modernitat que passa inevitablement per matar llengües i imposar-ne una de sola.
Tristament, aquest és el major llegat de la revolució francesa. La França revolucionària oblida molt aviat, ja des de l’entronament de Napoleó com a emperador, quan venia a acabar amb l’antic règim, bona part dels seus honorables ideals, deixant dempeus un únic eix, que a més poc té a veure amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat, i que aplicarà amb fermesa implacable al llarg dels segles: el centralisme, el jacobinisme, l’unitarisme, que es tradueix en aquest ultranacionalisme d’Estat. I que en estats compostos i diversos lingüísticament i culturalment com son França o Espanya suposa, de manera automàtica, l’absència de democràcia i justícia.
El fet que el model francès s’hagi copiat arreu, fa que encara avui imposar el castellà a nens maputxes al sud de Xile, o que al Brasil, de les 180 llengües precolombines només se n’ensenyi una, arribada de 10.000 km més enllà, el portuguès, es vegi com un fet legítim i legal, com un procés inevitable en la modernització del país, mentre que obrir una escola per a ensenyar mapudungun, guaraní o una ikastola a Euskadi o en català a casa nostra durant més de mig segle XX, es presenti com un acte il·legal i gairebé subversiu. És, doncs, una clara continuïtat d’un procés de colonització interna, legal i constitucional, que rep el suport de la resta d’estats, també immersos en processos semblants, i de les institucions globals.
El cas francès, com l’espanyol, ens permet entendre que no podem parlar de nacionalisme sense mentir quan no reconeixem que no n’hi ha un sinó dos, d’oposats. D’una banda els nacionalismes d’Estat, agressius, assimiladors, gairebé sempre supremacistes, com és el cas espanyol, francès, turc o nord-americà respecte de les nacions originàries, que el que pretenen és el seu domini i extermini, esborrant-ne la llengua, i acompanyat generalment del saqueig de matèries primeres i d’un colonialisime aplicat de diferents maneres. Doncs no és només colonialisme el clàssic amb les seves formes històriques, sinó també molts processos actuals de dominació nacional o etnolinguística, com és evident en el cas espanyol, francès, turc, xinès o americà. Són nacionalismes parasitaris perquè no generen una simbiosi saludable amb reciprocitat de beneficis, sinó, com a les Amèriques, una extracció de recursos fins a eliminar l’hoste i reemplaçar-lo. I que, a escala europea actual, no és gaire diferent del nostre cas.
I d’altra banda els nacionalismes defensius sense Estat com el català, el kurd, el tibetà, el saharahui, els indiamericans o els descolonitzadors a l’Àfrica entre 1940 i 1980. No pretenen esborrar, en el nostre cas, el castellà, dominar Madrid, catalanitzar Espanya, imposar la nostra manera de fer a la resta de nacions ibèriques. Vol o volem tan sols tenir el dret d’existir plenament en la nostra llengua i cultura sense haver de demanar permís, com poden fer ells. I no compartim el mateix desig per a dominar o conquerir. Reclamem el dret a poder autogovernar-nos amb les estructures d’un estat, perquè existeixen diferències substancials en la cultura i en les formes d’organitzar la societat que fan que no poder-ho fer, generi, com aquí, un llarg reguitzell d’injustícies i d’ineficiències, també en el pla econòmic i d’infraestructures.
Hi ha una diferència essencial entre un nacionalisme que lluita per defensar una llengua, que el que lluita per destruir o eliminar una llengua. Pretendre equiparar l’un i l’altre és una fal·làcia que menteix d’arrel i deixa clar que no hi ha un anàlisi honesta, sinó una estratègia política de dominació. Malgrat que, malauradament, arreu del món predomina aquesta confusió de dubtosa sinceritat.
El més grotesc i cínic és que els nacionalismes centrals i agressius, els patrioters, no només consideren els perifèrics i defensius com els únics nacionalismes, sinó que els atribueixen, a més a més, els pitjors mals dels nacionalismes agressius d’estat, com amb el clàssic insult «nazi», sospitosament mai en el seu equivalent ibèric: franquista, perquè la falsedat argumental seria massa evident. O els processos de supremacisme o de guerra ètnica i d’assimilació violenta d’una nació per l’altra, que només s’han dut a terme quan aquests nacionalismes disposaven de les estructures d’un estat, usant tancs i aviació, no amb guerrilles partisanes o grups terroristes com ETA, l’IRA o Terra Lliure.
Aspecte de la manifestació del passat 29 de maig a Perpinyà en defensa del català. [Foto: @CatNord.]
Els patrioters consideren inclús, en el que suposa un veritable fanatisme desmesurat, que Deu, Al·là o el Partit Comunista els beneeix en la seva croada, fins al punt de no poder admetre’n ni el qüestionament. O, com en el cas espanyol, considerar il·legal el que és una idea política tan defensable com qualsevol altra, unionisme i independentisme.
França pot estar tranquil·la sabent que les fortaleses de Vauban continuaran intactes a Prats de Molló, Vilafranca del Conflent i Mont Lluís, erigides després de l’infame i il·legal Tractat dels Pirineus, que escapçava un 20% del país i de la població catalana el 1678, i els lliurava la que era la segona ciutat més gran, Perpinyà, per si Espanya plantejava una guerra de reconquesta d’aquests magnífics territoris perduts. A diferencia de Gibraltar, Espanya mai no els ha reivindicat. Que França ha fet un eficient procés d’aculturació per a no deixar rastre de cultura catalana queda palès amb la recent victòria del Front Nacional en aquesta capital, l’única ciutat catalana de la història governada —democràticament— per l’extrema dreta.
Val a dir que part de l’èxit de França en aquest extermini que Espanya porta segles provant de copiar —per sort per a nosaltres i per al dret universal i la cultura humana, amb menys èxit del que sí tingué a les Amèriques, on en efecte aconseguí reduir a una de sola les mil llengües que parlava el continent—, té a veure amb el fet que mentre França oferia a les nacions assimilades una democràcia republicana avançada (tret del fet nacional), econòmicament pròspera i culturalment rica, a canvi de la llengua i la cultura pròpies, Espanya ofereix encara avui a les nacions conquerides i assimilades un regne més conservador, arcaic, pobre materialment i culturalment que les nacions dominades, en especial als Països Catalans. Com podem constatar en el pactismepolític entre els diferents estaments, en models d’economia i de política més cooperatius i propers, o en llibertats ja recollides a les Constitucions Catalanes del segle XIII.
El més irritant de la prepotència francesa en els seus genocidis culturals, que encara perduren, és l’arrogància amb què enarboren el seu nacionalisme no-nacionalista, igual que els espanyols. Que queda ben resumit en la frase d’un falangista espanyol «moderat» en un documental sobre l’anarcosindicalista i ministre republicà Joan Peiró en parlar el seu afusellament, del qual ell no era partidari. Quan li pregunten sobre el de Companys diu, literalment: «Yo no soy nacionalista, pero soy español, soy patriota, y a Companys sí que había que fusilarlo por antiespañol».
Hi ha un últim argument fàcil d’esgrimir quan veieu un francès defensant tot aquest seguit de coses indefensables: és com Astèrix i Obèlix, només que ara vosaltres sou els romans.
Hi ha asseveracions que produeixen urticària quan queden establertes com a fet indiscutible. És el que em passa cada cop que llegeixo, o sento dir «quan Gutenberg va inventar la impremta», com si un llamp d‘inspiració l’hagués tocat i d’un dia per l’altre es tragués de la màniga la idea i la fabricació dels tipus mòbils, la composició, la premsa i la impressió, Pam! I és una llàstima la ignorància i el desinterès sobre aquest tema apassionant, perquè bé mereixeria unes quantes novel·les i alguna pel·lícula, que no fos pagada per Planeta o Random House. Potser l’èxit del cristianisme es deu a aquells 180 exemplars de la bíblia de 42 línies impreses entre el 1454 i el 1455. El renaixement segur que sí, que li devem a Johannes Gutenberg.
La Bíblia de 42 línies.
Si em permeto abordar aquest tema és gràcies als coneixements transmesos pels meus mestres del Conservatori de les Arts del Llibre: el senyor Bachs, tipògraf; Pere Bohigas, doctor en lletres i professor de paleografia, que m’explicà la història del llibre; Jesús Vallina, que em formà com a restaurador; i, sobretot, Enric Tormo, erudit, que al llarg dels anys que vaig passar al seu costat em va regalar inestimables coneixements sobre el món dels llibres.
Quan parlem de «la impremta» ens referim a la impresió tipogràfica, que consisteix en un grafisme en relleu capaç de transportar-se per pressió, mitjançant tinta o no, sobre un suport gràfic. Si furguem en el temps i els antecedents trobem l’escriptura emprada a Sumèria a partir de 3800 aC, que consisteix a prémer un càlam amb un extrem afuat en forma de triangle sobre una superfície de fang tot deixant-hi les empremtes d’un sistema de signes o grafemes pictogràfics i logogràfics derivats d’un sistema de fitxes d’orígen neolític, trobats a la mateixa zona (8500 aC). L’escriptura cuneïforme, doncs, fou l’alba de la tipografia.
Johannes Gutenberg.
Del 868, durant la dinastia Tang es coneixen impresos xilogràfics sobre paper (paraules i imatges tallats en un bloc de fusta).
Escriptura cuneïforme.
L’any 1000, Phi Shung imprimeix amb tipus mòbils fabricats amb fang i el 1234, també a la Xina, es troben tipus fabricats amb metall. El 1230, a Corea s’imprimeix amb tipus de bronze.
Pel que fa a l’altre element imprescindible de la impremta, la premsa de cargol, és conegut que, al segle I, els romans ja la utilitzaven per a prémer raïm i olives.
Premsa de cargol
Premsa tipogràfica de cargol.
No podem afirmar que dos segles després de Marco Polo la visió del món fos exclusivament eurocèntrica, ni tampoc podem saber si Gutenberg, nascut Johannes Gensfleish a Magúncia, tenia coneixement dels avenços orientals en matèria gràfica. De fet, de la vida de Gutemberg se’n té poc menys de 10 notícies, extretes d’un judici i només dues d’elles relacionades amb la impremta.
Tipus mòbils xinesos de ceràmica.Xilografia.
Entre els anys 1434 i 1444 Gutenberg treballa en orfebreria, talla de pedres precioses i en la confecció de miralls de peregrí. Si la seva intenció anava dirigida a la impressió tipogràfica s’entén aquesta dispersió professional atès que a l’Alemanya d’aquella època els gremis eren tan rigorosament tancats que calia ser miraller per a obtenir estany i plom, metal·lúrgic per a cisellar una matriu, impressor per a comprar paper… Tots aquests coneixements i vinculacions gremials van ser essencials per a dur a terme el seu projecte.
Poc més endavant sedueix dos socis amb la seva idea, Peter Schoeffer, cal·lígraf i copista, i Johannes Fust, home de negocis i inversor en el món dels llibres, i aconsegueix una enorme suma de diners.
Però si al segle XV ja es coneixien tots els elements necessaris per a la impressió tipogràfica, s’imprimien tabel·laris xilogràfics i amb tipus mòbils, es coneixia i s’emprava la premsa de cargol, quin era doncs el gran repte de Gutenberg?
Componedor.
En la impressió tipogràfica la perfecció geomètrica de cada peça contribueix a la cohesió de l’estructura de tot el conjunt de tipus que formen una pàgina (forma). Per això, la lletra tipogràfica (tipus) ha de ser un prisma paral·lepípede amb les sis cares rigorosament perpendiculars entre elles. Sense aquesta condició no és possible imprimir una pàgina de llibre regular i perfecta.
La fosa dels tipus en un motlle fix, com es feia fins al moment, presenta un gran problema: les parets del motlle han de tenir una lleu conicitat que permeti la sortida de l’objecte fos, el que en llenguatge metal·lúrgic se’n diu la despulla del motlle.
Una forma composta amb un seguit de tipus, ni que siguin molt lleugerament cònics, quan és pressionada lateralment per a subjectar-los tindrà tendència a balmar-se, i quan rep la pressió de la premsa algunes peces s’aixafaran, foradaran el paper o no quedaran impreses.
Gutenberg aconsegueix resoldre aquest problema tot fabricant un motlle format per dos escaires contrapostes amb moviment lateral d’un d’ells que permet fondre tipus d’un mateix cos (alçada) i de diferents amplades, segons sigui la lletra a fondre (per exemple, una M o una I). Ho aconsegueix per l’aprofitament d’una riellera, o lingotera, que es troba habitualment en els tallers de joieria i que ha estat usada des de l’edat de bronze.
Aquesta aportació de Gutenberg és la base angular de la revolució del Renaixement, i en tot cas de la reinvenció de la tipografia, no pas de la impremta. Gutenberg és un aventurer, un investigador polifacètic, però en aquesta aventura hi intervenen molts altres personatges. Hi ha qui adapta la premsa, qui cisella les matrius, qui prepara la tinta, qui fon els aliatges, qui imprimeix, qui crea l’estil de lletra, qui il·lumina, qui inverteix diners i qui imprimeix. I com que no s’ha trobat ni un sol llibre rubricat per Gutenberg, el dubte de si fou impressor es prou raonable i sostenible.
Vall d’Ora| Pla de Busa | Sant Andreu de Valielles | Sant Pere de Graudescales [Solsonès]
Mai no ens cansarem de transitar per tots els camins de Catalunya. Si són obagues, bé; si són erms, també. Tot ho tenim a tocar per abraçar-nos a totes les fúries que desperta aquest país nostre.
La felicitat viu a les muntanyes i els rierols i, també, a l’arc de Sant Martí. La felicitat és gaudir amb els que estimes d’allò que mai no ens podrà prendre ningú.
Infants rohingyes en una camp de refugiats. [Foto: Shahida Tulaganova (Exiled).][Un report de Dídac Costa.]
El 22 de març es va produir un terrible incendi en tres camps on viuen 50.000 del milió de refugiats rohingyes que acull Bangladesh des de fa 4 anys. Escapen de les matances que van acabar amb la vida de 10.000 civils —encara sota el govern de la Premi Nobel de la pau, Aung San Suu Kyi— per haver comès el crim d’haver nascut en aquest grup ètnic, descendent de comerciants àrabs, que han viscut segles a Birmània, ara Myanmar, on se’ls nega la nacionalitat i se’ls considera immigrants bengalís il·legals, que no poden acreditar que hi eren abans del 1823. Tampoc no els reconeix Bangladesh, que tot i haver-los donat una acollida prou humanitària, els nega el dret a l’educació i a la salut pública. No tenen on anar. Però, ja abans del cop d’estat dels militars contra Suu Kyi el febrer d’enguany, els refugiats preferien els camps birmans, on refeien les seves vides, amb la precarietat en què això és possible, per a tornar a la seva terra natal. Més encara després del cop, amb el poder absolut dels temibles militars.
Fins ara, es compten 15 morts, 3 d’ells infants, i 400 desapareguts i milers de petits habitatges de lona i bambú, amb el poc que havien pogut salvar en aquest trist exili, arrasats per un devastador incendi com els que havien patit poc abans als seus pobles a Myanmar, on són víctimes d’una neteja ètnica de manual, legalment i constitucional, per part del seu propi exèrcit, amb completa impunitat.
Tot i que Bangladesh els acull amb una certa dignitat, això no ha evitat que els camps estiguin encerclats amb filferro espinós, que ja ha causat algunes d’aquestes morts. És tota una nació obligada a deixar-ho tot enrere, com tants altres refugiats al món, per guerres i repressions salvatges, com els sirians que avui arriben a les fronteres europees, o com ens va passar a nosaltres mateixos no fa gaire, l’any 1939, quan escapàvem del feixisme espanyol, i França també ens va rebre de manera indigna, mentre Franco li deia a Hitler i a la França ocupada que no eren espanyols i podien fer amb ells el que els plagués.
A la tristesa amb què ja arriben els refugiats, sovint l’únic que porten amb ells, per haver perdut una terra, una nació, moltes vides —i en el nostre cas, utopies republicanes, comunistes o anarquistes, esclafades pel feixisme—, s’hi afegeix el fet de ser tractats de sobte com a criminals sense haver fet mai cap mal. I més trist deu ser encara sentir que el planeta, l’únic que coneixem habitable, no els reserva ni un refugi, ni un petit indret tranquil on poder escapar d’una mort segura. Si no tenen Estat, no tenen protecció.
L’incendi és una tragèdia més a afegir a les moltes que pateix aquest poble des de fa segles, i molt especialment els darrers anys, quan el govern birmà va decidir que aquesta ètnia sobrava i havia de ser expulsada o exterminada. I en tenir les regnes de l’Estat, esdevé un genocidi legal. I en viure un planeta organitzat per estats, és un genocidi emparat i protegit per la legalitat internacional, i pel lema tan repetit a Espanya i a d’altres països que abusen contra les seves minories i que, de manera sorprenent, la Unió Europea (UE) avala: és un afer intern. Un fet que ha rebaixat no només la credibilitat del projecte europeu sinó, pitjor encara, els estàndards que manteníem —malgrat tant colonialisme salvatge arreu, que fundà la prosperitat europea— i que ens permetien donar lliçons de drets humans a Xina o a Rússia.
Aquestes tiranies, igual que la de Myanmar, poden ara emparar-se en el cas espanyol com un argument irrefutable per dir que si a l’Europa tan civilitzada cal respectar la repressió que s’exerceix sobre Catalunya per tractar-se d’un afer intern, perquè no ho haurien de ser també la repressió o els genocidis físics o culturals als tibetans, als uigurs, a Hong Kong o a la dissidència interna al règim xinès o rus? Espanya, sovint a l’avantguarda mundial de la repressió interna, l’autoritarisme i els genocidis colonials, avui continua abanderant el retrocés humà i democràtic a escala planetària, com van constatar els xinesos en una cimera amb Europa el 2017, on van esgrimir aquests mateixos arguments.
Quan aquests afers interns es produeixen en un país comunista, com la Xina, Cuba o Corea del Nord, o bé capitalista però no alineat a l’eix geopolític hegemònic nord-americà-europeu, com Rússia, o en l’intent, potser malaguanyat, de socialdemocràcia a les colònies petrolieres (Veneçuela), l’atac, la crítica, i fins i tot la ingerència oberta contra els afers interns, si cal amb cops d’estat i torturadors, és permanent. Però, quan és un bon soci capitalista com Mèxic, que té una policia que lliura als narcos a 40 estudiants d’esquerra perquè els facin desaparèixer amb les seves tècniques inigualables del crim; o, quan l’estat colombià mata camperols per fer veure que han estat atacats per les guerrilles, els falsos positivos; o, quan Turquia, soci militar de primer ordre a l’OTAN i aturador de la immigració pel bàndol oriental, du a terme una altra neteja ètnica sense escrúpols, ajudat d’Estat Islàmic, contra les guerrilleres kurdes de Rojava a un estat veí, aleshores sí que són afers interns que cal respectar. Està clar que el planeta fa temps que ha perdut, si mai els ha tinguts, la democràcia i els drets humans com a eixos vertebradors, per a continuar sent la força i la impunitat de cada estat per fer el que li plagui de portes endins.
El cas dels rohingyes posa en evidència tres grans dèficits i obstacles al desenvolupament humà. El primer és la maldat, la manca d’humanitat dels militars birmans, que arriba fins a l’assassinat polític i ètnic d’infants I que ens recorda que el budisme confessional de l’estat no garanteix el camí del mig i de la bondat, com crèiem en veure el budisme tibetà o el budisme a Europa com a alternativa a les religions monoteistes, sempre tacades de sang i fanatisme. Pel que sembla, el budisme dels militars birmans admet també la crueltat fins a límits insospitats. També, ens ha mostrat que la Premi Nobel i Creu de Sant Jordi, Aung San Suu Kyi, o bé està molt lluny de merèixer tals honors per no haver impedit l’atac als rohingyes durant el seu mandat, o bé, ara que hem vist de què son capaços, continuava encadenada pels militars que la van mantenir empresonada durant 15 anys i que la van destituir amb el cop d’estat del febrer.
El segon dèficit, que ja hem esmentat, és un dels que els anarquistes fa més d’un segle ja ens n’havien advertit: l’Estat. Quan qui comet la injustícia i els abusos és el propi Estat, no hi ha res a fer, no hi ha més escapatòria que l’exili —o la revolució social. El que, en el cas birmà s’ha agreujat els darrers dies per la terrible repressió que la mateixa junta militar exerceix ja no només contra els rohingyes, als quals han expulsat pràcticament del país, sinó també, encara assedegats de més sang i repressió, contra els propis ciutadans birmans no rohingyes, a qui disparen amb foc real al cap, fent que comptem a centenars els morts per tret de bala en pocs dies, abatuts legalment per l’exèrcit estatal. El que inclou nadons i infants, com ja passava a les aldees rohingyes atacades pel mateix exèrcit, sovint després de violacions múltiples, com feia aquí el feixisme espanyol quan avançava sobre el país.
La terrible dictadura birmana, que tant ens recorda als primers dies del cop d’estat de Xile el 1973, o el sempre omès Caracazo del 1989, amb 3.000 morts en pocs dies durant el mandat de Carlos Andrés Pérez, que és el que explica l’arribada posterior del chavisme —i per això mai no se cita—, ha embogit i se situa al costat de tants altres règims feixistes, autoritaris o totalitaris que emprenen una guerra desigual, una repressió impune, contra la pròpia població, usant fins i tot l’aviació per a bombardejar regions senceres.
I és que quan és el propi Estat qui assassina, quan el terrorisme és terrorisme d’estat —i no partisà com el d’ETA—, els seus jutges, la seva policia, la seva premsa, la seva política i parlaments, o la seva memòria històrica posterior —com el cas paradigmàtic espanyol—, poden ser còmplices dels assassins o, més encara, participar activament de la repressió. Com tristament havien de comprovar els xilens o els argentins quan no podien acudir ni a la justícia ni a la premsa nacional per a denunciar ni més ni menys que la desaparició de 30.000 joves idealistes, amb què l’infame general Videla responia amb un sarcasme sanguinari: «Ni muerto ni vivo, no está».
I per últim, el tercer dèficit que ens demostra el cas dels rohingyes, conseqüència inevitable de l’anterior, és el dèficit en democràcia nacional al món. La impossibilitat de defensa de les nacions sense estat i, més encara, de les nacions amb estats en contra, en un planeta habitat per 5.000 nacions o grups etnolingüístics, i governat per 200 estats, la majoria dels quals es plantegen com capritxosament mononacionals, quan, com a Espanya, Turquia o el Brasil, no ho són, per més que s’hagin esforçat durant segles a seguir el model francès d’extermini cultural i completa assimilació de les altres nacions amb qui comparteixen un territori.
I tot, en nom del progrés, d’una falsa igualtat republicana que ho seria si els occitans poguessin exterminar els parisencs com els parisencs han exterminat els occitans. I emparat, pitjor encara, per unes preteses ciències socials justament elaborades a França en gran mesura, durant aquest llarg període d’extermini i assimilació de la pròpia riquesa i diversitat antropològica i cultural de l’estat, amb la destrucció de les seves nacions perifèriques, els patois, de pas toi, tu no, que copien acríticament, encara avui, gairebé tots el estats, de Rússia a Xile. Per suposat a les dretes patrioteres, que anomenen patriotisme el seu nacionalisme, com ens passa diàriament a Espanya. I, més trist, a bona part de les esquerres i moviments revolucionaris, que també han cregut sempre més en el jacobinisme, el centralisme uninacional i monolingüe de la Revolució Francesa, que en els seus ideals de germanor i igualtat, en aquest cas entre les set o vuit nacions que avui ja han deixat d’existir al país veí, i que és un dels seus resultats més tangibles. Una falsedat que es manté intacta i sense una revisió crítica encara avui a França.
Els rohingyes, que avui pateixen una de les majors injustícies del planeta, són el reflex més trist i sagnant d’aquest gran dèficit democràtic. Un cas extrem, seguit de prop per tants altres avui i ahir: kurds, tibetans, palestins, nacions originàries índies americanes, d’Alaska a la Patagònia, saharaians, amazigs, gitanos, nosaltres mateixos i tants altres a qui no se’ns permet viure plenament amb la nostra llengua, cultura, identitat, sobirania i mínimes garanties democràtiques i de ciutadania. Negant-nos el ple dret cultural, nacional i lingüístic com del que gaudeixen les nacions hegemòniques de cada estat; immersos i embriagats, gairebé sempre, d’un nacionalisme banal, o d’estat, o parasitari, aquest mal anomenat patriotisme, amb què es prova de camuflar el seu nacionalisme extrem, central i dotat de les eines de l’estat, que és el que converteix els seus nacionalismes en tot allò que atribueixen als que no tenim estat: temibles eines de repressió, des dels tancs als jutges i els telediarios. Gairebé sempre ultres —com l’espanyol, el turc, el grec, el francès o l’anglès—; ètnics, identitaris, excloents, assimilacionistes, supremacistes i opressors. Exèrcits des d’estats-nació que es creuen amb el dret d’expulsar per sempre més del planeta, constitucionalment, les nacions diferents a la central i hegemònica. I rebent, tret de casos extrems com el dels propis rohingyes, el recolzament internacional i la complicitat de la resta d’estats.
Ben diferent als nostres nacionalismes perifèrics i reivindicatius, el de les nacions sense estat, que no tenen cap organisme on acudir per a reclamar drets bàsics de ciutadania i de nació. Inclús el dret a la vida. Ni tan sols a l’Organització de les Nacions Unides, que ja menteix en el propi nom. Perquè: quan hi hem vist una nació? Un mapuche, un guaraní, un basc, un occità, un bretó, un cors, un saharià, un tibetà? Mai, només hi hem vist estats. És per tant, més aviat, l’Organització dels Estats Units —valgui el doble sentit del terme. Amb els seus pactes entre criminals per a continuar delmant la biodiversitat humana i poder imposar el pla de l’Imperi, davant del qual ens toca continuar sent la resistència.
