[Un report de Xavier Borràs.]
Mes maleït aquest de juny, de la falç al puny in illo tempore, quan tot sembla que torna a l’(a)normalitat. A casa, entre els talls de xarxa de Robistar —ni pagant sant Pere canta—, a l’espera que a la mitja muntanya hi arribi la suposada panacea de la fibra òptica promesa, i les tasques quotidianes que ens abasseguen, la calor ja m’aixafa l’ànim i només cerco trinxats de bacallà esqueixat amb ceba tendra, pebrot verd, tomàquet i quatre olives negres de la Terra Alta –i aigua pura, és clar–, sobretot per a no excitar la bilis que enardiria les pedres que remoregen la bufeta de la fel que aquest cos que habito arrossega, oh! meravelles, des del primer d’octubre del passat any, aquell en què vam votar ésser una república, per bé que els poders fàctics i alguns nostrats «independentistes» cagacalces s’encarreguin de no deixar-nos exercir-la.
Per cert, tots aquests municipis que han batejat places —noves o velles— amb el nom de l’U d’Octubre de 2017 son, lingüísticament parlant, d’un analfabetisme que tomba d’esquena. En català cal dir primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma acastellanada moderna, tal com molt bé explica el lingüista Gabriel Bibiloni en un article recent.
Nou jornalisme o vell màrqueting?
Encara que sembli la cançó de l’enfadós, o un ritornello més propi d’un dia de la marmota insofrible, no em cansaré de sorprendre’m per com ha canviat el jornalisme —això que en diuen, malament, «periodisme»—, aquest «periodisme» que ara afirmen que és tan nou i nou…, que ja comença a fer pudor, aquella catipén (mot caló que cal recuperar) ofensiva del vell màrqueting que tot ho masega, en què es confon i es vol confondre —per allò de les suposades lleis del mercat— l’art d’anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (que deia l’enyorat Ramon Barnils), amb un batibull de «collonades» tecnològiques que no solament no hi tenen res a veure, sinó que n’allunyen la intenció.
Certament, cal cercar novés fórmules d’acostar-se als nous lectors que neixen, com les flors del poeta, a cada instant. Però haver d’estar tots els dies empassant-nos collonades que ara en diuen «virals» o llegint notícies i reports passat pels mil sedassos dels gabinets de premsa de tota classe i condició i pretendre fer-nos passar el bou («periodisme») per bèstia grossa (màrqueting) cansa molt i, en qualsevol cas, mostra la deriva que, amb l’excusa del món digital dels darrers vint anys, ha convertit aquest vell ofici en un desori on el que menys compta és la recerca de les veritats i de les mentides que el sistema amaga a base de subvencions i publicitat encoberta.
Al nucli d’aquest embull hi ha, certament, el legítim dret de les empreses de comunicació a no enfonsar-se i a treure el màxim rendiment dels reptes que emprenen, fins i tot encara que vagin errades amb segons quines aventures mediàtiques; però, igualment, hi ha una qüestió tant o més fonamental: el públic lector s’ha avesat —millor dit, s’ha aviciat— al «tot gratis», com si aixecar la persiana dels mitjans cada dia, quasi les 24 h al dia, tots els dies l’any, no tingués uns costos si fa no fa elevats i tothom treballés per amor al proïsme.
Ja veurem, temps a venir, qui pot aguantar aquesta situació i com es pot debatre un canvi, necessari, en el biaix que han emprès la majoria de mitjans dits digitals. Perquè els altres, els de «paper», de tota la vida—i això, també, cal tenir-ho clar— són en la indigència, tot i els cabassos de milions que han rebut d’arreu en els darrers vint-i-cinc anys.
L’abassegadora submissió a la llengua anglesa
«El brífing del trail running del mountain training serà a les 10:00 AM. Se serviran cupcakes i després anirem amb track bike pels voltants.» Si heu entès res de les frases anteriors, enhorabona, sou dels qui heu estat sotmesos i accepteu els anglicismes que envaeixen, subtilment, les llengües romàniques (no solament el català, que ja és interferit de fa segles pel castellà). Alguns d’aquests mots (com brífing o cupcake) ja són neologismes acceptats pel TERMCAT, el centre de terminologia de la llengua catalana (creat el 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans); d’altres, de fet la resta, no, bàsicament perquè ja hi ha mots en català què expressen exactament el mateix: trail running = cursa de muntanya; mountain training = entrenament de muntanya; track bike = bicicleta de pista; AM = matí… En podeu trobar exemples a cabassos, però a casa nostra, especialment en el camp dels esports (de muntanya) o en el món de les empreses, la invasió és absoluta i molts mitjans de comunicació no fan cap esforç per a canviar-ho, empesos per la mandra o perquè ja els està bé.
Les noves tecnologies, de què s’han fet ja molt manlleus, alguns més encertats que d’altres (tuitar, piular, clicar…) també contribueixen a aquesta anglesització del català i de les llengües veïnes. És un molt mal moment, just ara que la nostra llengua pateix un retrocés en l’ús social molt important en les metròpolis (per primera vegada hi ha bars i comerços a Barcelona, per exemple, on no us entenen si parleu en català) i que la suposada immersió lingüística ha produït el fenomen que les generacions actuals (també, molts mestres) dominin molt menys la parla pròpia que les generacions anteriors, que no van tenir l’oportunitat (manu militari) d’estudiar en la seva llengua.
Els sociolingüistes ho han advertit, però em temo que poca cosa s’hi pot fer sense un estat al darrere. I això de l’estat, la república que volem i que vam votar, no sembla que estigui a prop.
