A la ratlla, ja, del segon aniversari de La Resistència —que celebrem el pròxim febrer— us proveïm amb la 24a edició de la publicació, corresponent al mes de gener d’aquest nou any tot just encetat. Escrivim aquestes ratlles hores abans de l’infame trasllat dels presos polítics catalans i a pocs dies vista de l’inici del no menys ignominiós judici de l’Estat neofranquista del Regne d’Espanya contra tots ells. Com que no tenim cap confiança que els tribunals de suprema vergonya deixin lliures els nostres polítics, sí que esperem que es puguin defensar i dir al món la veritat sobre els fets pel quals se’ls pretén jutjar.
En aquest número, hi trobareu, amb esperit sempre resistent, les novetats següents:
- Un article, sense pèls a la llengua, del nostre biòleg, Gabriel Borràs, «Ora pro nobis…, o de com la indústria alimentària i els regants passen del canvi climàtic», on detalla sense pietat la immutable persistència d’un pensament obsolet per part d’aquests dos companys de viatge que fan com els ases, que quan els xiules no volen b[v]eure, perquè «la política de l’aigua espanyola que encara practica l’onanisme de “la unidad de cuenca en el destino universal˝, [és] incapaç d’evolucionar ni un mil·límetre en plena època de l’antropocè».
- El periodista Toni Coromina s’endinsa, a «La parròquia vigatana de L’Snack», en la vida més que cinquantenària d’aquest mític bar, que encara perdura sota els porxos de la plaça Major de la capital d’Osona i que ha vist passar-hi tot la fauna i flora possible, com cap altre local de la ciutat. Si voleu esbrinar per què un simple bar —on se serveixen «entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada»— ha fet tanta història popular.
- Segurament, molt més nombrosa que la parròquia de L’Snack és l’allau de ciutadans d’arreu que visiten Barcelona. Jordi Sánchez ho conta a «Urbanisme: les densitats poblacionals i el turisme a Catalunya», en què aporta algunes propostes per a salvar la capital de Catalunya del «corrent d’opinió que diu que ja tenim massa turistes, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que la convivència es fa insuportable».
- I, justament, el turisme de vols barats i astronòmica contaminació —per terra, mar i aire—, és un dels tants factors que contribueix al canvi climàtic que amenaça el planeta amb la sisena extinció, tal com adverteix la «Declaració de Barcelona» del moviment internacional XR Rebel·lió o Extinció. Ens en parla el nostre editor, Xavier Borràs, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, que també tracta d’escatir què és això que en diuen alimentació «natural» i ens presenta, per a recuperar l’alè, la imperdible exposició de l’escultor Jaume Plensa al MACBA.
- Tanmateix, toca, com sempre, resistir, com ens alliçona Nan Orriols, en el seu article «Impossible resistir», on ens parla de la secta hindú dels aghoris, i continua, junt amb Esther Pujadas —tots dos sempre presents amb El Serpent i les Curiositats lingüístiques, respectivament—, fent les presentacions del seu llibre Robots, tòtils i cacanòries, algunes de les quals podeu veure en vídeo, tal com expliquem en aquest article.
- Els microrelats de Jordi Remolins d’aquest gener emprenen la qüestió del suïcidi, en les quatre narracions breus habituals, amb el seu estil original i agosarat, que no us pot deixar indiferents.
- La desesperació —un dels arguments dels suïcides— també plana en l’article del periodista Josep Maria Sebastian, «L’home i els seus límits. El curs del riu i la transició», en què compara la intervenció en les lleres fluvials —que provoca grans estropells quan hi ha aiguats— amb l’anomenada transició del postfranquisme, tot i invitant-nos a veure un documental sobre la famosa fuga de Segòvia, que va ser un esclat de color (tot i els morts, per part de la Guàrdia Civil, com el català Oriol Solé Sugranyes), en aquella època grisa i espessa de repressió.
Com si no haguessin passat més de 40 anys, la mateixa Guàrdia Civil i la mateixa repressió s’instal·len, novament i insistent, contra el poble català, sigui a cops de prora, amb presos polítics o el president i mig Govern a l’exili.
Haurem d’aguantar gaire més temps o rebel·lar-nos i desobeir d’una maleïda vegada?