Número 28 Maig de 2019

De les darreries d’abril a les de maig s’han produït tres processos electorals. Tanmateix, res no ha canviat: els presos i exiliats continuen el seu calvari i la pàtria (sí, la pàtria, allò que ens agermana i ens identifica si volem) es veu sotmesa als tacticismes processistes de brevíssima volada, amb què en cada bugada perdem els llençols, el somier, el capçal i el llit, tot inclòs en la mateixa jugada «mestra». Mentrestant, aquí i arreu d’Europa —amb la tímida excepció d’Alemanya— l’emergència climàtica i l’extinció del planeta han passat de puntetes dels debats electorals, com si acabar amb la naturalesa fos l’objectiu final de la humanitat sencera.

És d’això que parla l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, en les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, amb algunes referències recents d’entrevistes a bons pensadors europeus en aquest camp, com l’enginyer català Pep Puig o el filòsof francès Bruno Latour, amb dues perles en format vídeo, l’un sobre el tracte a què sotmetem els soferts porcs a la comarca d’Osona i l’altre la denúncia, sentida i raonada, d’un gallec sobre les cretines queixes dels propietaris d’un hotel rural pel que fa a l’escataineig de les gallines.
També, Borràs ens du més noves sobre Maria Dolors Orriols, aquest cop l’esperada edició de Montserrat Bacardí Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo Editorial, 2019), que finalment ha vist la llum, però que necessita una forta empenta per fer-la conèixer, encara més per col·locar l’autora vigatana —injustament oblidada— al lloc que li correspon en el panorama de la literatura catalana.
Un panorama que pren cos, igualment, amb els microrelats de Jordi Remolins, en què els autors o se suïciden o són morts o, simplement, perden l’oremus en aquesta dansa macabra a què ens te avesats el jove autor ripollès.
Congratulem-nos, novament, d’una nova incorporació a La Resistència. Novament, una dona —i ja en són quatre a l’equip de col·laboradors. Aquest cop, Eulàlia Ventura, pedagoga i artista, ens presenta a Implacable versus infal·lible el pensament profund que s’amaga rere aquella dit catalana que diu allò que «fent i desfent aprèn l’aprenent», encara que sigui a base de l’«aquí caic, aquí m’aixeco».
D’aprenentatges sobre la Grècia clàssica —part intrínseca d’on venim— en parla la jove estudiosa Clàudia Masó en el seu article La democràcia atenesa, on apareixen, entre d’altres savis, Plutarc o Pèricles, de què encara hem d’esbrinar-ne moltes coses.
Esther Pujadas, amb l’interès de sempre treure punta a tots els mots, ens presenta a les seves i nostres Curiositats lingüístiques des del mot clepsa (i totes les possibles varietats) als insults afectuosos, com ara capsigrany, pallús o curt de gambals, passant pels significats d’abrilejar o els misterirs del combregar amb rodes de molí.
Precisament, combegar amb rodes de molí —fer passar per l’adreçador mitja humanitat—, és el que va intentar Adolf Hitler. I és el que tracta d’explicar-nos el periodista Josep Maria Sebastian en l’article L’home i els seus límits. La voluntat, en què també incloem el vídeo de la cineasta nazi Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat (Triumph des Willens), un dels seus treballs de propaganda, on mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista alemany el 1934 a Nuremberg.
I en Toni Coromina clou, amb un tercer article, Retrat de la contracultura vigatana dels anys setanta i vuitanta (i III), aquesta trilogia quasi prehistòrica, però també antropològica, sorgida a l’entorn del Cafè Vic que tan bé va retratar i encara retrata el periodista vigata.
I si començàvem aquest número de maig parlant de l’allau electoral, tanquem-lo, precisament, amb dos articles en un de Nan Orriols sobre aquests comicis (Les eleccions municipals del 26 de maig. Lliçons i perspectives), especialment les municipals, en què clama que «Espanya és un país en què les eleccions són la festa de la loteria que sempre toca als que fan trampes». I no oblideu el seu sempitern recull mensual d’El Serpent, que és un bon senyal de com marxa el país i el paisatge.