L’abril electoral ens deixa imatges, sons i escrits inesborrables del patetisme humà a què ha arribat la classe política espanyola i de retruc, des d’una altr perspectiva, la catalana, que sembla voler fer-nos viure en una mena de patiment permanent sense reconèixer que davant la derrota que se’ns ha infligit només hi ha la resposta efectivade la desobediència total i, com ja sembla que s’adonen alguns, l’ocupació massiva i no violenta —co ja hem defensat des de La Resistència— de tots els centres del poder espanyol a Catalunya. No hi ha cap altra resolució real davant de tanta ignomínia, si no és que es vol viure en l’etern «ara sí que ho tenim a tocar» d’una República inexistent que de tant dir sense fer ens aboca a la més gran de les frustracions i a la desaparició irremessible com a poble i subjecte polític.
- Per a reblar-ho, el nostre editor, Xavier Borràs, ens recomana a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas sentir i veure dues figures imperdibles del nostre present: Albert Sánchez Piñol i Jordi Graupera, que diuen veritats inqüestionables i proposen camins costeruts allunyats de l’etern victimisme.
- Igualment, Nan Orriols —no us perdeu els seus bitllets a El Serpent—, a l’article Eleccions manifesta —davant del descrèdit que ens llencen al damunt els partits del 155, els del poder atàvic—, que hem de votar per marxar «perquè no podem pactar quedar-nos».
- Aquest poder —similar al que ha exercit l’Església, les esglésies, davant dels reptes que suposen, per exemple, l’ús dels profilàctics o el capteniment en qüestions com l’eutanàsia—, és el que conta Josep Maria Sebastian a l’article La cobdícia del temps, en què afirma que «bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa».
- Trepitjant més de peus a terra, Toni Coromina amb la segona part del Retrat de la contracultura vigatana del senys setanta i vuitanta, i Clàudia Masó, amb La dieta paleolítica, ens reconforten que potser els temps passats van ser millors i segurament mai més no tornaran a ser igual, amb què es referma allò que, ara més que mai, el temps fuig i tot és efímer, com la persistent boira mental que ens aliena a tots i que tard o d’hora haurà d’escampar.
- No ens oblidem de la diada no festiva de Sant Jordi, que els fariseus dels múltiples temples mediàtics han reduït a l’absurda estadística dels «més venuts». Nosaltres ens quedem amb un autor de la casa, el nostre Carles Batalla i el seu nou llibre de més d’un centenar de poemes de tres versos, Ai! Cus, haikus que ens poden salvar de tant lletraoccidor. I no oblideu adquirir, si encara no el teniu (en resten molt pocs exemplars) el llibre resistent de Nan Orriols i Esther Pujadas Robots, tòtils i cacanòries.
- I si se’ns manifasseja Sant Jordi, Esther Pujadas fa just tot el contrari setmana rere setmana amb les seves Curiositats lingüístiques, i en aquesta ocasió ens alliçona sobre els diversos usos del mot «gandòfia», les paraules amb epèntesi, els verbs curiosos amb -e o la diferència entre halogen o al·logen…
Si a l’abril les aigües no han estat mil (per bé que a muntanya encara ens hem mínimament salvat en aquests temps d’emergència climàtica), potser el maig no serà de cada dia un raig, tot i l’esperança que un mal llamp esberli totes les cadenes, físiques i mentals, que ens tenallen al Regne d’Espanya.