[Una narració de Jordi Remolins.]
La constant nevada que durant la darrera setmana queia ininterrompudament sobre la comarca havia incomunicat totalment el camp de concentració. Totes les carreteres de la regió estaven tancades, sepultades sota dos metres de neu que es compactava impecablement, constatant la supeditació dels humans a les forces de la naturalesa. D’ençà que quatre dies enrera s’havia fet el darrer relleu de guardes i un camió va descarregar provisions, que ningú n’havia pogut entrar ni sortir. El centenar de guardes que havien de controlar la situació començaven a recelar de la seva capacitat per mantenir-ho tot sota control. Estaven cansats i nerviosos. Necessitaven veure a les seves famílies. I sobretot menjar algun aliment diferent de la teca incomestible del recinte.
Més cansats, dèbils i nerviosos estaven encara els presoners. Portaven vint-i-quatre hores amb un ínfim i raquític àpat diari. No els permetien sortir de les barraques ni tan sols per anar a fer les necessitats biològiques. I per acabar-ho d’adobar s’estava estenent el rumor d’una revolta.
A la llitera d’un dels coberts, un grup d’homes estava planificant la sublevació. Havien de ser curosos perquè segurament no tindrien una segona oportunitat en cas d’espifiar-la. Van agrupar a les persones més preparades per establir una xarxa que els permetés actuar coordinadament amb la resta de barraques, a fi de sotmetre als guardes i als seus oficials. Els responsables de recollir la roba per fer-ne la neteja serien utilitzats de cadena de transmissió per donar a conèixer als líders de cadascun dels deu grups de dos-cents reclusos, el dia i l’hora de l’acció conjunta. Havien d’aprofitar mentre la meteorologia els fos favorable i les forces dels vigilants minvessin.
L’acció es va perpetrar l’endemà a les dotze de la nit. Semblava que la neu queia amb menys intensitat, i els reclusos no es volien arriscar a què el panorama tornés a la normalitat. Els guardes nocturns de cada barraca van ser reduïts amb una espantosa facilitat. Els homes que vigilaven les portes, i el brigada de guàrdia que dormia amb ells tampoc van oposar resistència, agafats per sorpresa. Només en un parell de naus va haver-hi conats de lluita per impedir la revolta, però afortunadament pel resultat final, no va perllongar-se ni provocar prou soroll per alertar als guardes de l’exterior.
Els presoners més durs van posar-se els vestits d’aquells que fins aleshores els custodiaven, requisant-los també les armes i repartint-les entre els homes . Els calia seguir el pla previst. A les torres de vigilància s’havien reduït els efectius. No s’esperava que ningú pogués arribar de fora del camp. Hi restaven només dos vigilants. L’un dormia dins d’una manta que el resguardava de les inclemències climatològiques. L’altre, tot i que els presoners no ho sabien, havia consumit el contingut d’una ampolla de vodka i amb prou feines podia refrenar les neurosis mentals que l’assaltaven, per capficar-se en la sincronitzada desfilada d’uniformats que sortien de les deu barraques en direcció a la nau de soldats i oficials.
Abans que pogués identificar d’on provenia el moviment que notava sota els seus peus, un dels presoners armat amb una daga va tallar-li el coll, evitant-li alhora la futura ressaca de proporcions derivada de la incontinència amb la beguda. L’altre vigilant va patir la mateixa fi, submergit per sempre en un somni molt més perllongat que el que estava recreant la seva ment en el moment que el fred acer va seccionar-li l’esòfag.
En arribar a la barraca dels oficials, un dels falsos soldats va picar la porta amb fermesa. Quan va obrir-se, els dos homes de guarda van ser arrossegats per la pressió de la trentena de presoners que amb la força de la convicció veien cada vegada més clar que la seva ofensiva tenia tots els números per esdevenir guanyadora. Més de cinc-cents homes van secundar l’acció a partir d’aleshores. Només el gruix de dones, els presoners malalts, alguns ancians i els infants, van esperar dins de les barraques. Del centenar de soldats en van sobreviure poc més de la meitat. De presoners en van morir una dotzena abans d’apoderar-se del camp.
La supervivència continuava sent complicada. Els aliments serien suficients per sobreviure una temporada en cap cas superior als cinc dies. Afortunadament, l’endemà va deixar de nevar, però encara feia fred i no semblava que la neu s’hagués de fondre excessivament de pressa. Dins del grup que va idear la revolta, va crear-se una junta que gestionava els recursos i prenia les decisions. La gent encara tenia gana, però les patates i el pa que els servien els proporcionava forces renovades com mai no havien obtingut d’un aliment.
Als antics guardes convertits ara en presoners van desarmar-los, desvestir-los i tancar-los en una barraca. Cada mitja hora en cridaven un, el portaven a una altra barraca, i els presoners transformats en botxins els passaven per l’adreçador. A un li van arrencar un ull i el van obligar a posar-se’l pel cul com si fos un supositori. Quan va haver acabat li van arrencar l’altre i li van fer empassar. Van dir-li que quan tots dos ulls entressin en contacte dins del seu organisme, veuria tot el mal que havia fet en el seu afany per complir ordres. Molt abans que pogués experimentar aquesta percepció, va morir dessagnat perquè una de les dones va arrencar-li els testicles i volia obligar-lo també a empassar-se’ls, amb pèls i tot, abans de caure desplomat a terra. A un altre van arrencar-li també els ulls i els van canviar d’ubicació, amb el nervi òptic penjant penosament sobre cada galta. Llavors un dels adolescents va colpejar-lo amb un pal de fusta al clatell. Amb l’impacte tots dos ulls van sortir propulsats, en una escena que va provocar la hilaritat dels espectadors, que una vegada i una altra tornaven a posar-li els ulls a les conques i a picar-lo amb extrema violència, fins que l’home va morir d’una commoció cerebral. Cap dels presents va lamentar la mort, ara que tant s’hi estaven divertint. Tips d’arrencar ulls, al vuitè guarda li van enfonsar dins dels forats. Quatre dones l’aguantaven de peus i mans amb les poques forces que els quedaven, i un parell d’avis premien amb ràbia. Motivats en la seva tasca, van seguir prement-li el cervell fins que el cos que es movia espasmòdicament va quedar inert, immòbil, mort.
Un a un els presoners van eliminar a tots els seus vigilants. Quan van haver acabat, després de tota la nit sense dormir, van sortir de la barraca trepitjant trossos de retina, lents i còrnies. Només un petit grup que no estava d’acord amb les represàlies que havien portat a terme es va abstenir de participar-hi, al·legant debilitat. Incòmodes amb aquesta postura, una facció dels antics presoners va proposar anar-los a trobar i divertir-s’hi també una estona, però un dels líders de la revolta els va impedir d’avançar per aquest camí.
Els dos dies següents van recollir totes les armes que van trobar, van repartir-les equitativament entre els homes, i van preparar una rebuda pels vehicles de l’exèrcit que, sens dubte, arribaria al camp de concentració un cop s’acabés de fondre la neu que estava reduint exponencialment les seves proporcions.
Al moment que el primer dels cinc camions que va superar els averanys del camí nevat per entrar dins del recinte, el comitè de benvinguda —camuflat darrere les portes de les barraques, apuntant amb armes des de les torres de guàrdia o simplement estirats a les lliteres de fusta deixant que els altres fessin la feina— esperava amb tanta o més fam de venjança als soldats enemics, que els mateixos aliments que aquests els portaven.