Insectes (i II)

En un món endormiscat per l’empatx informatiu, una plaga de llagostes és més decisiva que l’acció d’un paquiderm, i un virus inoculat per un mosquit pot ser més destructiu que un bombardeig. En un món de comunicacions globals i d’individualisme disgregador, els organismes millor adaptats per a la supervivència prenen la forma dels microxips i, aquests, cada vegada es distingeixen menys dels insectes.

La incorporació, per part dels humans, d’eines, armes, defenses i proteccions utilitzades des de la prehistòria, deuen més a les formes dels insectes que no pas a les d’altres animals, més venerats per la seva intel·ligència, valor, rapidesa o agressivitat.

Les cuirasses, a més de suport per a escuts i distintius que imiten els colors dels insectes, s’inspiren en les proteccions de mols coleòpters, abans que les de qualsevol altre animal. I les llances, fletxes, espases, ganivets o destrals, deuen més al fibló de les abelles, a les pinces, antenes i potes dels escarabats i llagostes, que a les urpes, dents o banyes d’ossos, llops o bovins.

Però, si ens fixem en la quasi infinita proliferació d’aparells electrònics que la indústria actual ens subministra, només podem comparar-la, tant en les formes com en la quantitat, al món dels insectes, on, com a l’electrònica, constantment apareixen noves espècies.

Coincidència de formes i actituds deguda, potser, no tan a un desig previ de imitació, sinó com a resultat  de l’eficaç adaptació al medi, un cop descartades altres formes potser més vulnerables, massa especialitzades, o lentes davant el canvi.

Organització social

No serà la primera ni l’última vegada que s’utilitza l’exemple del rusc o del formiguer com a metàfora de la societat humana. Des que els humans deixaren de ser nòmades tot seguint la transhumància de les ovelles en cerca de pastures; o les manades de llops, cérvols, cavalls, bovids…, per part dels caçadors; prenguérem com a model de residència estable els habitacles dels insectes.

Es pot dir que sempre hem imitat allò que tenim a la vista; així, en la mesura que filàvem més prim, gràcies a lents i microscòpics —que ens posaven cara de mosca—, preníem com a models éssers cada vegada més petits. Els humans hem passat d’adorar els déus, els estels, els planetes, els ciclops, els gegants…, a emmirallar-nos en els insectes i voler controlar les molècules i els àtoms. Progressar, per als humans, és el contrari de creixement. Atomització, dispersió, individualització, miniaturització, impulsen la tecnologia. Progressem com el corc: convertim en serradures les gegants sequoies.

Pel que fa l’arquitectura, tot aprofitant les cavitats naturals o excavant-ne de noves, acumulant materials per formar cel·les o habitacles adossats fins a formar pobles i ciutats. Tot i que la mesura d’alguns edificis sembla desmentir la tendència apuntada vers l’atomització, només cal fixar-se en els materials emprats: pulveritzats terrosos, vítrics, o derivats del petroli, equivalents a la cera, el paper o el fang emprat per abelles, vespes, o tèrmits; materials que són a l’extrem oposat de les pedres ciclòpies, o els blocs tallats de les antigues piràmides. També,  alguns tèrmits fan edificis descomunals, però això no augmenta la grandesa de qui els habita.

Igualment, el temps dedicat a la construcció es pot mesurar de manera comparable: els terminis cada vegada son més curts. El mateix passa amb les distàncies per causa de l’acceleració: amb la globalització el planeta sencer es comporta com una arna, també dit buc o rusc d’abelles; convertit, de nit, en un eixam de lluernes.

No cal dir que l’estructura jeràrquica i de govern és una derivada del model escollit, fins al punt de no saber-se quina és la causa i quina la resultant. No s’ha de ser gaire observador per adonar-se de les similituds entre l’organització d’un rusc o un formiguer i una monarquia (o un imperi, encara que s’anomeni democràcia).

La principal diferència (potser la única?) és que els reis humans no han d’engendrar tots els seus súbdits, com fan les seves homònimes del formiguer i del rusc (malgrat que alguns prou que s’hi esforcen: encara tenim noticies dels temps en què el «dret de cuixa« era vigent).  Potser no està massa lluny el dia que la reproducció humana s’encomanarà a uns pocs escollits, triats expressament per a aquesta funció, segons programes preconcebuts. De moment, però, els escollits ja s’asseguren els mateixos privilegis alimentaris i d’ociositat, tant per a un mateix com per a la prole que generen.

I perquè fins i tot l’aparença recordi als súbdits quina és la obligació vers la reialesa, el vestuari de la cort (com escau al significat plebeu d’aquest mot) s’ha emmirallat, de vegades en l’aviram emplomallat, en l’orgull dels equins, la cornamenta dels banyuts, fins i tot en la fidelitat dels cans, però, sobretot, han estat els insectes de femer —i de la cort— el model triat per a vestir de grandesa i sumptuositat les famílies reials.

Els tornassolats quitinosos que cobreixen la majoria d’insectes res tenen a envejar a les més fines sedes, fabricades, naturalment (no podria ser altrament), per un insecte.  Què es pot dir de la infinita riquesa colorista d’aquestes petites bèsties que no deixi en ridícul a qualsevol vestidor de palau o les sagristies catedralícies d’aquells que vesteixen la porpra? —deguda, és clar, al sacrifici d’un altre insecte: la minúscula cotxinilla.

Parlar dels uniformes només pot ser una reiteració en la labor de demostració de com els humans (si és que encara mereixem aquest nom) hem procurat imitar els insectes, emparant-nos en similars estratègies. De vegades mostrant-se descaradament i orgullosa per estimular el desig del sexe contrari, fet que va associat a la intenció intimidatòria del rival competidor, o enemic, empenyent-lo a la fugida. No cal dir de quina manera els uniformes esportius i les disfresses dels «hooligans» participen igualment d’aquesta intenció acoquinadora envers l’equip contrari. Altres, en canvi, utilitzen el camuflatge i el mimetisme per fer-se fonedissos en l’entorn, ja sia per escapolir-se de l’agressió o per a beneficiar-se de l’avantatge de sorprendre l’enemic.

Ja fa molts segles que els guerrers de totes les cultures coneixen i utilitzen aquestes arts de provada eficàcia en el món de les criatures minúscules; però, igualment, altres oficis les tenen com a model (no envà, la tecnologia és amb la guerra que progressa).

Els pescadors amb la seves xarxes, els teixidors, els cistellers…, només són alguns dels oficis que han après de l’habilitat de les aranyes,o dels capolls de les papallones, però també les modernes xarxes viàries i de comunicació en són deutores. Ferrocarrils, carreteres, autopistes, xarxes elèctriques, telefòniques, o internet, no tenen altra intenció que la labor de l’aranya: capturar «insectes» dins les seves xarxes. Els col·lapses quotidians que s’hi formen donen fe de la seva permanent eficàcia.

Malgrat les dificultats, el desig de volar, mai fou desterrat del tot de la ment humana. El mico no ho ha aconseguit, però els seus hereus humans no han deixat mai d’insistir-hi. A mesura que la tecnologia avançava es feien noves provatures per aconseguir desenganxar-se del terra. El més comú era intentar copiar la forma dels ocells, suposant que era més apropiada per aguantar el pes d’un humà (també els vaixells es feien de fusta perquè surava, i només a partir de l’aplicació del principi d’Arquimedes, s’atreviren a fer-los de metall).

Fou a partir d’adonar-se que la velocitat de gir podia substituir l’envergadura d’ales, que va encarrilar-se el problema adequadament. S’hagué d’esperar, per això, l’aparició de motors prou potents per impulsar a gran velocitat les pales de les hèlix o les turbines dels motors. Un factor que, a més de permetre de volar com els insectes, incorpora el seu brunzir. No envà es diu que «la funció crea la forma» i, en aquest cas, acompanyat del so. Ara mateix veiem com la proliferació de drons ja substitueix ginys anteriors com els helicòpters o els avions.

Ja haureu notat, doncs, a aquestes alçades, que si alguna diferència hi ha entre el món dels insectes i el dels humans es limita l’escala. Únicament, la mesura ens fa distingibles, altrament ni la pròpia mare de cada un diferenciaria al seu fill d’un escanyapolls, una arna, o una marieta, segons sia el model que aquest hagi escollit.

Feu la prova, si en teniu ocasió, veient la civilització humana des d’una certa distància; a vista d’ocell, enfilats en un globus, per exemple:

• Ens desplacem amb vehicles en forma d’escarabat, per xarxes que copien les teles d’aranya, cap a ciutats formiguers o nius de tèrmits.
• Volem en aparells brunzidors amb aparença de mosquit, borinot o libèl·lula.
• Ens devorem els uns als altres, igual que el pregadéu, abans i després de la còpula.
• Treballem fins a l’esgotament tot acumulant riquesa per a engreixar a una reina i el seu harem.
• Defensem el rusc amb la convicció i l’esperit de sacrifici de les abelles. Alguns immolant-se tan alegrement i sense alternativa  com quan una mosca s’estampa contra el parabrises d’un cotxe.
• Ens reproduïm com mosques i guardem les nostres cries reunides en guarderies com les larves del formiguer.
• Cavem galeries i túnels com alguns escarabats i apilem la merda com els piloters.
• Vivim en cel·les adossades com les d’un rusc.
• Ens exhibim, escampant feromones, com papallones cercant l’acoblament.
• Mai no tenim prou llums encesos per a satisfer el nostre desig, com les lluernes.
• Migrem massivament en cerca d’aliment, tot sembrant de cadàvers al nostre pas, com les plagues de llagosta.
• Deixem escurat tot allò que toquem, com les restes d’un pícnic, després de passar-hi un exercit de formigues. Incloent el rastre d’àcid fòrmic.
• Som una plaga.

Un dia ens adonarem que dintre cada insecte hi ha un humà, minúscul, que hi habita. Això succeirà el dia que, despertant del malson…, ens veiem convertits en insectes!

[Podeu llegir la primer part d’aquest article en aquest vincle.]