Coneixíem, perquè ja n’hem parlat a La Resistència, la doble faceta de Gabriel Salvans (Manlleu, 1951), com a poeta i com a fotògraf. El passat mes de març d’enguany, el 16 més concretament, avisava amics, coneguts i saludats d’una nova dèria, sota la imatge que s’il·lustra just aquí dalt: «Aquesta col·lecció d’imatges de “Tu i el llibre” que avui començo només serà a Instagram, si hi voleu participar, poseu-vos en contacte amb mi».
D’ençà fins ara, aquest aplec, que publica periòdicament a l’aplicació en xarxa Instagram, ja ha recollit 111 instantànies de persones que s’han avingut amb ell a deixar-se fotografiar amb un llibre, el que llegeixen en aquell moment de llurs vides o el que consideren, per damunt dels altres, llur llibre de capçalera.
La col·lecció «Tu i el llibre» aplega ja 111 fotografies al compte d’Instagram de Gabriel Salvans.
Hi podem veure, si hi fem un cop d’ull, gent molt coneguda i persones anònimes, que podeu descobrir lliurement. Molts cops, quedar amb Salvans per fer la foto significa, també, una bona conversa entorn un bon àpat, arreu dels territoris propis de La Resistència, és a dir, aquells que siguin els més allunyats possibles de les metròpolis abassegadores.
Però, aquesta labor de poeta plàstic, de fotògraf poeta, no és la primera vegada que Salvans aprofita Instagram per expressar-se. De fet, el març de 2016 va publicar Fotografies, un poema per a cada dia l’any, i que era el resultat d’aplegar les fotografies de poemes i objectes que va penjar a Instagram durant més de dos anys l’autor manlleuenc. El llibre és constatació que, amb les noves tecnologies a la mà, fotografies i paraules (paraules i fotografies), poden giravoltar el món en un instant…
Una de les imatges diàries penjades a Instagram durant més de dos anys i que van servir de base per a llibre Fotografies, un poema per a cada dia de l’any.
Aquests dies de tardor vaig molt al bosc i a les muntanyes més altes del Pirineu o de les cingleres de les Guilleries. No veig les gavines a centenars o milers amb estelades, tampoc els senglars i cabirols. Veig que ningú no imposa res. He preguntat als corbs i als pardals si tenien constitució i m’han mirat de trascantó i m’han deixat per boig. Sort que ens coneixem i demà ja no recordaran res.
Per a les alzines, avellaners, mosquits, rovellons i aufranys, tots els dies són per la independència. Si fa fred o bufa el torb, els lluers baixen a la Plana i les àguiles marcenques i els aufranys se’n van a l’Àfrica a passar l’hivern.
Un savi filòsof dels que van fer creure que l’home podia ser diferent de les bestioles va dir que estava convençut que l’única infelicitat de la vida rau en el fet de creure que la infelicitat existeix.
D’acord, així és com pensa la meva gossa Indi i les vaques que veig pasturar cada dia, però jo i tots els humans no som altra cosa que uns miserables sàpiens que tenim lleis, reis, exèrcits i policies amb porres per fer complir les lleis imposades per la força, i obeir reis i governs que exerceixen sempre una verdadera tirania imposant fronteres, límits i esclavatge. Volen que els pardals cantin com els rossinyols, i que els bolets floreixin arreu per al goig dels súbdits esclaus.
Deia el savi: «Estic malalt? És part del meu destí. Estic carregat de deutes? Tard o d’hora els pagaré». Continua Luci Anneu dient que, si la casa està a punt d’ensorrar-se, el que compta és que encara no s’hagi ensorrat. Bé, qui és més savi? El bernat pescaire o Luci Anneu?
Fa molts anys ja que vaig entendre que qualsevol ésser viu de la Terra és més intel·ligent que els sàpiens, i és per aquest fet que moltes espècies ens sobreviuran.
Acabo. Aquests dies he anat a votar per la independència. He plorat, he sentit i m’he emocionat. He abraçat amics que pensen diferent i he somiat.
Hem fet guerres, farem guerres i amenaçarem i ens amenaçaran, i ens plouran dogmes, reis imposats i esperpents vestits de democràcia. Un desastre.
La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971- 2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta? L’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres.
El tren ja ha arribat a l’estació.
És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, i si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.
Com que n’han passat molts, és lògic creure que ja pujareu al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ens ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?
I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il·lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global – com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel·ligència.
Entre els diversos tipus d’intel·ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel•ligència emocional entesa com la capacitat que tenen les persones per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel•ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les dels altres per adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta el terme adaptar-se. La definició d’intel·ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!
La intel·ligència emocional col·lectiva
Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos; adaptar-se és un exercici d’intel·ligència emocional col·lectiva; i quan dic col·lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures, demà passat alzines i demà passat no l’altre, matollars. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel·ligència emocional col·lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió – egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.
Les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà.
La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo- estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel·ligència emocional: és necessari que utilitzem l’adaptació com una crossa que ens ajudi a conviure amb els reptes que hem d’afrontar i vèncer-los, si és possible. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.
I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien un impuls en la seva implementació. Ara us detallaré un exemple per il•lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls.
Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Òbviament, no, per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.
Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm³ (any 2014, font INE:). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm³)! Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, aviat –esperem que sigui una de les primeres accions de la República catalana- sortirà una ordre de subvenció adreçada als ens locals per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.
L’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable al nostre país.
El debat al voltant dels terribles atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona i Cambrils ha generat tota mena d’anàlisis. Potser un dels més compartits és el d’associar al terrorisme amb la religió (en aquest cas l’Islam). Molts creuen, i no els falta raó, que bona part de les grans matances comeses durant la història s’han comès, i es cometen, en nom de Déu: les croades, els crims de la inquisició, les matances mútues entre hinduistes i musulmans durant la independència de l’Índia, la persecució dels jueus a Espanya, l’Holocaust durant el nazisme, l’extermini del pobles indígenes al continent americà en nom de Crist… I una llarga llista de despropòsits de nivells còsmics.
Si per la religió que avui més s’associa més amb el terrorisme és l’Islam, paradoxalment aquests dies s’estan produint autèntiques matances a Birmània contra la minoria musulmana, uns crims perpetrats per sectors socials lligats a la confessió budista, una religió que sovint sol associar-se a la pau i a la compassió. Paradoxalment, el major número de víctimes del terrorisme arreu del món són musulmans que pateixen la ira de criminals que es consideren musulmans (xiïtes contra sunnites). També es persegueix els palestins (majoritàriament musulmans), i molts cristians esdevenen màrtirs a l’Iraq, Egipte i altres països de la zona.
Un dels mètodes de tortura de la «santa» Inquisició.
Però no podem oblidar que el ferotge dictador Franco va ser «Caudillo de Espanya por la gracia de Dios», que el president Bush resava a Crist cada matí abans d’ordenar els bombardejos sobre la població civil a l’Iraq, o que l’Exèrcit Roig de Mao va destrossar els tibetans en nom de la sacrosanta unitat de la Xina comunista.
Quan parlem de llibres sagrats, acostumem a referir-nos als diferents codis religiosos sovint convertits en arquetips intocables -tòtems i tabús- de les diferents religions instal·lades al planeta, després de segles d’immersió històrica. En les religions monoteistes, o religions abrahàmiques, la Bíblia hebrea és el text sagrat del judaisme, un compendi de llibres que els cristians complementen amb els textos Deuterocanònics i el Nou Testament, i que l’islamisme inclou i adapta a l’Alcorà.
Entre les religions orientals, els llibres sagrats de l’hinduisme són els Vedes i els Upanishad, entre d’altres. També es consideren llibres sagrats els Cànons del budisme, el Llibre dels Morts de l’antic Egipte, el Tao Te King, el Yi King, els textos maia del Popol Vuh i el Chilam Balam, El Llibre tibetà dels Morts, o el Zoar (La Càbala), entre d’altres. La majoria d’aquests llibres, escrits per homes mitjançant la inspiració divina tenen la particularitat d’haver estat revelats i es consideren fonts teològiques per a les diverses religions i credos.
Sense pretendre alterar el concepte «sagrat», em permeto la llicència de fer constar com a Llibres Sagrats (que no vol dir immutables) dos textos fonamentals no religiosos que han deixat una profunda empremta de transcendència en la humanitat i han portat a milions de persones a constituir organitzacions de masses, sectes o partits polítics de gran calat. És el cas d’El Capital, de Marx, o el Llibre Vermell, de Mao.
Tots els llibres sagrats diuen coses que els seus lectors i devots solen interpretar a la seva manera, segons les conveniències i necessitats de cada moment històric i de cada un. Una persona ultracatòlica, per exemple, en comptes de ponderar i aferrar-se a les Benaurances de l’Evangeli, pot fer seu i proclamar el missatge de por a la fúria divina i als terribles càstigs de Yavéh. Tot i això, un cristià progressista lector de l’Evangeli, a més de ponderar el missatge d’amor, caritat i perdó de Jesús, també pot ressaltar la faceta rebel del fill del fuster de Natzareth quan deia «No he vingut a posar pau, si no espasa», o quan foragitava els mercaders del temple de Jerusalem. En realitat, de la Bíblia se’n poden extreure conclusions molt variades, per exemple que fa apologia de la poligàmia, les guerres a favor d’Israel (el poble elegit), l’incest (Lot i les seves filles) o l’embriaguesa (Noé i els seus fills). O que és un llibre que inclou la poesia eròtica més refinada de la història i un compendi dels consells més savis.
El Daesh mata en nom d’Al·là.
Molta gent reprova l’Alcorà a través de l’elecció de determinats paràgrafs o sures per pontificar sobre la crueltat i la maldat del llibre revelat a Mahoma que, suposadament, incita a l’odi, a la guerra, a la violència i a la submissió. Tot i això, és de tots conegut que la paraula més utilitzada pels musulmans és «salam» (pau). En aquest sentit cal assenyalar que l’Alcorà també diu: «Qui mata un innocent que no ha fet mai cap cosa perversa en aquest món, és com si hagués matat tota la humanitat, i qui salva una vida és com si hagués salvat tota la humanitat». Un altre text diu: «Déu va crear el cel i la terra, les diferències de les vostres llengües i la varietat de tots els colors de la vostra pell». A l’Alcorà també es llegeix: «Homes! Heu estat fets pobles i tribus diferents perquè reconegueu les diferències i la igualtat dels uns i dels altres». Finalment, una cita de Mahoma proclama: «No hi ha diferència entre l’àrab i el que no és àrab, entre el blanc i el negre. Només hi ha diferències entre l’home virtuós i el que no ho és».
Una cosa semblant ocorre amb el Bhagavad-Gita, llibre sagrat dels hinduistes. Segons quins fragments es ressaltin, el missatge pot passar de ser un cant diví a la bondat i l’alegria còsmica, a una cruel apologia de la destrucció. Si analitzem parcialment i delimitem interessadament tots els llibres sagrats ens podem trobar amb moltes paradoxes i anacronismes. Com que la salvadora lluita de classes a favor dels proletaris es pot convertir en una ferotge dictadura i una excusa per exterminar pobles senceres, manipular la massa, donar privilegis als líders dels partits comunistes i tenir milions de persones dominades per la por. Per triar i remenar.
Permeteu-me introduir un concepte, no pas nou, però conegut entre alguns politòlegs i intel·lectuals: democratura, és a dir, la unió dels termes democràcia i dictadura, amb què es pretén ressaltar l’aparició d’una dictadura disfressada de democràcia.
El terme, va ser encunyat el 1992 pel geògraf, sociòleg, economista i politòleg suís Max Liniger-Goumaz (1930) —en féu un llibre, centrat en la política africana: La démocrature : dictature camouflée, démocratie truquée [L’Harmattan, 1992]. Molts anys abans, al principi dels vuitanta, des de les pàgines de la revista quinzenal El Llamp, vam «inventar» el concepte transfranquisme, per referir-nos a la pervivència del règim dictatorial en aquella mena de democràcia de fireta que els poltronistes de torn van anomenar-ne la Transició.
Ve a tomb tot plegat, és clar, pel moment intensíssim que vivim els catalans —i, també, tots els ciutadans de Catalunya que simplement es pretenguin demòcrates— que, a tocar de recuperar la nostra condició nacional de poble que es regia per si mateix, estem sent sotmesos al més alt grau de vexació, persecució i sotmetiment, com si aquests més de quaranta anys de suposada democràcia no haguessin servit de res i, justament, estiguéssim al 1978, tractant de trencar les cadenes que ens havia llegat la Dictadura franquista. N’he escrit alguns articles; en remeto tres, no exactament semblants, que donen pistes sobre el que he insistit a expressar al llarg d’aquests anys:
Onze de Setembre de 2009: inici de la desintegració d’Espanya (10/09/2009, Bandera Negra);
23-F. Persistència del transfranquisme (23/02/2011, Nació Digital);
Desobediència i insubmissió (26/05/2015, Mèdia.cat).
És a dir, que d’ença fa més de trenta anys (comptant-hi l’època d’El Llamp, ja esmentada) alguns —ja tenim una edat!—, bregats en mil lluites, ja hem vist i dit la realitat: que amb l’eixorca Castella esdevinguda Espanya a sang, foc, pillatge, colonització i extermini no hi ha res a fer ni fa setanta anys —quan el vicensvivisme va fer forrolla—, ni després de la mort al llit del Generalísimo, ni posteriorment durant la Transició que, ha esdevingut —i ara sí que sembla que tothom ho veu —, finalment, una democratura, pura i dura.
L’ocupació del nostre país, aquests dies, per tropes policíaques i militars (la Guardia Civil és un cos militar) a la caça i captura de polítics, paperetes, urnes o la lliure expressió dels milers de persones que es manifesten al carrer per reclamar el dret a votar, a decidir el nostre futur en un referèndum d’autodeterminació, resumeix prou bé allò que dèiem al principi: l’aparició (o reaparició) d’una dictadura disfressada de democràcia.
La reclamació massiva de les llibertats perdudes ha estat un clam creixent aquests darrers anys, com en la darrera manifestació de l’Onze de Setembe de 2017 a Barcelona | Foto: Xavier Borràs.
En aquesta hora no pas tràgica, ans esperançadora, ens permetem de recordar-vos uns mots del gran mestre de periodistes que fou Ramon Barnils, un article que va publicar a la seva habitual columna al setmanari El Temps (núm. 841, 25-31/07/2000) sota el títol «La democràcia els matarà». Llegiu, apreneu i gaudiu:
«Diu que abans de saber Història s’ha de saber Geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic i mal comunicat. Per tant les seves característiques dominants no poden ser ni l’intercanvi i el comerç, ni la comunicació, ni la riquesa fruit del treball. Les seves característiques dominants han de ser o bé el resclosiment i la mort, sobreviure i anar fent.
»O bé les que s’han donat en el transcurs de tota la seva Història: la mística i la metafísica, la força i el control. L’estat com a ésser suprem. La Constitució Sagrada. I tot, aplicat a zones geogràfiques externes, de les quals extreure -rapinyar, robar- els béns i la riquesa per passar de sobreviure a viure, de governar-se a manar-los.
»Per això la democràcia els ha de matar. Per això utilitzen la majoria absoluta com a democràcia relativa.»
I el dia primer d’octubre començarem, doncs, democràticament a occir-los. Ni un pas enrere! Donec perficiam!
Ferran Miquel i Rigau (Sant Joan de les Abadesses, 1951(, és professor de FP a l’IES la Garrotxa d’Olot. Ha estat tinent d’alcalde de Sant Joan, entre els anys 1995 i 1999 i regidor entre 2003 i 2007. La naturalesa, la geografia, la història, l’art, l’artesania, la muntanya i l’esquívsón les seves passions. Aquesta és la seva primera novel·la.
La importància del secrets —que publiquem de franc amb el seu permís— ha estat inspirada a la casa de turisme rural El Reixac de Sant Joan de les Abadesses, a la comarca del Ripollès. L’indret on està enclavat El Reixac, situat entre la Vall de Núria, la Vall de Camprodon i el Parc Natural de la Garrotxa, fa d’aquesta casa un lloc ideal per a fer estada, descansar, escriure, llegir i practicar el senderisme i el turisme cultural.
Un dels principals èxits del Reixac, és la seva ambientació. La calidesa del seu ambient , la recuperació d’aquella escenografia d’altra època, l’oportunitat de seure davant de la llar de foc o del finestral que dona sobre la verda vall… La possibilitat de compartir tot això amb la persona o persones estimades fa del Reixac un indret inigualable.
Joan Clos, en una de les carrosses del Carnaval, al passeig de Gràcia, el maig del 2004, durant el Fórum de les Cultures, ballant a rtime de la samba de Carlinhos Brown. Foto: Maite Cruz.
Diuen els diccionaris que la tirania és una «forma de govern on el governant té un poder absolut no limitat per cap llei, poder normalment obtingut per mitjans il·lícits».
Bé, crec que en la nostra «democracia española», les majories absolutes, tant del PP com del PSOE, són molt semblants a les tiranies, ja que el poder judicial està al servei de l’executiu, que també controla el legislatiu.
Últimament, el poder judicial intenta rentar-se la cara en temes de corrupció econòmica però mai política. Per exemple, el senyor Fernández Díaz o els senyors Trillo, Rajoy, Aznar, Felipe González, etc., no seran mai jutjats pels crims i abusos polítics fets en l’exercici del seu mandat.
El poder també l’aconsegueixen il·lícitament, ja que extorsionen empreses per tal d’adjudicar-los obra pública i així finencen les campanyes electorals i tenen recursos, igualment, per comprar tot tipus de voluntats. També, s’accepta com una cosa normal que el cobrador que fa d’intermediari amb les empreses se’n quedi una part, sempre que la reparteixi amb els «capos» del partit.
Però una «tirania silenciosa» viu amagada als ulls dels pobres súbdits o esclaus del sistema. Es tracta dels que hi col·laboren a canvi de viure en càrrecs de privilegi de llarga durada i de poc soroll. Aquí, el PP respecta els amagats del PSOE i a l’inrevés.
En el moment actual del «desafío catalán», molts ens podem preguntar: què defensa el diputat al Parlament de Catalunya Miquel Iceta?, per què no vol de cap manera la ruptura amb Espanya? Doncs…, per interessos moltes vegades personals. El cas del PSC també és aplicable actualment a Ciutadans i al partit de la senyora Colau.
En el fons, no defensen cap país ni cap ideologia, defensen càrrecs i futures pensions de privilegis. Volen entrar i mantenir-se tant com puguin en l’estructura de tirania burocràtica creada a Espanya després del descobriment d’Amèrica i reforçada després pel Decret de Nova Planta, que va posar fi a la Guerra de Successió entre àustries i borbons.
Es parla molt de les «portes giratòries», que no són altra cosa que el pagament encobert que fan les empreses pels favors rebuts o els que encara poden rebre. És un problema, d’acord, però el verdader problema són els «dinosaures» que viuen amagats en càrrecs inimaginables sense límit de mandat i amb sous escandalosos. Això és el que defensa Miquel Iceta perquè sap que ell, un dia, també serà dinosaure, com Rajoy, Rivera, Susana Díaz, Girauta, etc.
Uns quants exemples. El senyor Joan Clos té 68 anys. Està afiliat al PSC. Va ser alcalde de Barcelona de 1997 a 2006. Se’n recorden, del Fòrum de les Cultures? Diuen que, perquè deixés l’alcaldia, el van nomenar ministre d’Indústria (succeïa a un altre dinosaure del PSC, el senyor José Montilla). Va durar poc, de 2006 a 2008. Perquè deixés el Ministeri, el juny de 2008 nomenen Joan Clos «embajador del reino de España ante Turquía y Azerbaiyán». També, va ser diputat a les Corts Generals. Finalment, el 18 d’octubre de 2010, l’Assemblea General de l’ONU el va designar «director ejecutivo del Programa de las Naciones Unidas para los Asentamientos Humanos (ONU-Habitat)», amb el sou i el càrrec de subsecretari general de les Nacions Unides. I allà el tenim, sense fer soroll, exercint la tirania dels dinosaures.
Podria parlar de l’expresident Montilla, de Raimon Obiols, sí, sí, aquest lluitador antifranquista va viure al Parlament Europeu fins al 2014. Tenia 74 anys.
A l’esquerra Lluís Armet i Coma, 72 anys, junt amb alguns altres consellers del Tribunal de Cuentas. Foto: Ana Nance.
Però un dels casos més perfectes de dinosaure tirànic és el del militant del PSC Lluís Armet i Coma, de 72 anys, conseller d’Obres Públiques amb el president Tarradellas, diputat 21 anys al Parlament de Catalunya, senador designat pel Parlament de Catalunya, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, president de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, etc. I on el tenim, ara, aquest dinosaure? Doncs, des de fa 16 anys és conseller del famós Tribunal de Cuentas del Reino de España. Sí, aquest tribunal que vol embargar el president Mas, diversos consellers, etc., per les despeses del 9N. Sí, aquest tribunal que no reclama res a cap membre del Govern espanyol per les despeses de les clavegueres de l’Estat.
El Tribunal de Cuentas està presidit per Ramón María Álvarez de Miranda García, que ja va ser el diputat més jove del Congrés. És fill de Fernando Álvarez de Miranda, expresident del Congrés i defensor del poble (espanyol). Al Tribunal de Cuentas hi viuen dinosaures ja fossilitzats amb sous escandalosos. Tot és enchufisme familiar: el germà de José María Aznar (Manuel Aznar), María Antonia Lozano Álvarez, etc.
Bé, podríem escriure enciclopèdies dels càrrecs amagats de la tirania dels dinosaures, començant pel senyor Narcís Serra. Cal tenir en compte que la barra que tenen aquests personatges del PSC que defensa el senyor Iceta no l’han tinguda ni el senyor Miquel Roca ni el senyor Duran i Lleida, que ja en tenien molta.
L’Estat és un tronc valit, corcat, podrit, però a molts antifranquistes d’aquell temps i a molts defensors, diuen, de la classe obrera i el progrés, ja els va bé. Oi, Miquel Iceta?
El grup d’homes que va tornar del lloc de Baler a la caserna Jaume I de Barcelona, abans del banquet en el seu honor després de la seva arribada l’1 de setembre de a 1899.
A mitjan segle XIX, de l’antic imperi on no es ponia mai el sol, ja només en quedaven les ombres. Molt e n’ha parlat, escrit i fins i tot se n’ha fet films, sobre els 53 soldats que es van passar un any dins una església a Baler, a l’illa de Luzon, a uns 200 quilòmetres de Manila, per a defensar un imperi que a tots els efectes havia deixat d’existir.
El context
L’any 1896 regnava a Espanya Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, mare d’Alfons XIII, i el govern el presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta. A la colònia de les Filipines s’hi va produir una revolta encapçalada per José Rizal i el general Emilio Aguinaldo, membres del moviment independentista Katipunan.
El govern espanyol va executar Rizal el dia 30 de desembre del 1887 i va escalfar encara més les ànsies dels filipins d’independitzar-se dels espanyols.
L’abril de 1897 entra en acció el general Fernando Primo de Rivera, que intensifica els atacs als rebels i des del Govern espanyol incrementen el nombre de tropes, fins que obliguen els revolucionaris a refugiar-se a les muntanyes de Biak-Na-Bató. Finalment, la precària economia de la monarquia espanyola va obligar Primo de Rivera a signar el pacte de Biak-Na-Bató el desembre del 1887, segons el qual s’atorgava un estatus d’autonomia a les illes Filipines, a canvi de deixar en llibertat als dirigents, inclòs el general Emilio Aguinaldo, per bé que haurien d’exiliar-se a Honk-Kong. Aquest cessament d’hostilitats amb els qui aspiraven a ser un país, va fer que el Regne d’Espanya decidís el retorn de la major part dels efectius i així fou com el destacament de 400 soldats que hi havia a Baler fou substituït per un de 53 homes acabats d’arribar de la península, a principis del 1898.
Molt lluny d’allà, concretament a Cuba, els Estats Units d’Amèrica van declarar la guerra a Espanya després de l’enfonsament del seu vaixell,l el Maine, el mes de febrer del 1898. De fet, els EUA ja eren una gran potència i feia molt temps que es volien instal·lar a Cuba en la seva expansió econòmica. A més, gaudien de les simpaties de bona part de la burgesia cubana, molta d’origen català, a causa de la prohibició del Govern espanyol d’exportar productes de Cuba als EUA i el perjudici econòmic que els causava.
La guerra no va durar gaire. La decadent flota espanyola no estava capacitada per fer front als canons i als vaixells, molt més ben equipats, dels nord-americans. Tot va acabar a les Filipines, concretament a Cevite, l’1 de maig del 1898, quan Espanya va perdre literalment tota la seva flota. Els revolucionaris, amb el general Emilio Aguinaldo al capdavant, van tornar a les Filipines armats pels EUA. Espanya va acceptar la derrota i el 10 de desembre del 1898 va signar el tractat de París, segons el qual deixava d’exercir la sobirania sobre les Filipines i la cedia als EUA. No havien ni passat dos mesos que Aguinaldo es va constituir com a president de la nova República de les Filipines i es va iniciar una nova guerra contra els EUA, que havien utilitzat el moviment independentista com a arma contra els espanyols.
La tropa dels ignorants
De tot això, els 53 soldats de Baler no se’n van assabentar. Ignorants de la derrota espanyola a Cevite, el maig del 1898, el mes de juny van ser atacats pels insurgents i els soldats van decidir resistir en l’únic edifici de pedra de Baler, l’Església. No van servir de res les notícies de la derrota espanyola que els feien arribar els propis assetjadors, no els creien; com tampoc no van creure’s els enviats i missatges que els feia arribar el Govern espanyol què allà ja no hi pintaven res. Els propis insurgents van enviar dos frares franciscans per convèncer-los i tampoc no van tenir èxit.
Qui comanava els soldats, el capità Enrique de las Morenas, es va entossudir a obligar a la tropa a resistir en una guerra que ja havia perdut, i en la qual el país que defensava només era un espectador en el nou conflicte que es va originar entre els insurgents i els Estats Units. De las Morenas esperava reforços de tropes espanyoles quan totes, excepte ells, havien estat repatriades. Envoltats de filipins, amb prou feines tenien res per a sobreviure. El Govern espanyol va arribar a demanar al Govern nord-americà que els rescatés per acabar amb una gesta tan absurda. L’enfrontament amb els independentistes, però, va fer que el vaixell que va enviar els EUA no pogués rescatar-los, en el cas que s’haguessin deixat rescatar, és clar.
Dels 53 soldats només dos van resultar morts en els enfrontaments amb qui consideraven encara l’enemic. En realitat, el principal enemic que tenien era la disenteria i el beri-beri, que anava eliminant soldats i que també va matar el capità De las Morenas. No gaire més va durar el seu gos, que un cop mort l’amo va ser immediatament devorat per la famolenca tropa. Amb el seu substitut, el tinent Saturnino Martín Cerezo, la cosa no va millorar. Al contrari, es va manifestar tan tossut i boig com el seu predecessor.
El mes de febrer del 1899, el govern espanyol hi va fer anar el tinent coronel, Miguel Olmedo, amb exemplars de la premsa espanyola perquè deixessin de fer el ridícul. Martín Cerezo tampoc no el va creure. Els filipins, de tant en tant, enviaven dones suggestives davant els assetjats per si els podien fer desistir per la via dels baixos (instints). Tampoc no van tenir èxit i Martín Cerezo els va obligar a resistir castament. Ales acaballes d’aquesta tan inútil gesta, dos soldats van intentar desertar i el tinent els va fer afusellar immediatament. És a dir, dels 53 soldats dos van morir per les bales filipines, dos afusellats pels seus i 16 per malaltia.
Finalment, el tinent va obrir els ulls quan va llegir una notícia en un dels diaris que havia deixat el mitjancer espanyol, en el qual hi havia la ressenya del trasllat d’un company seu. Es va adonar que aquella notícia no podia haver estat manipulada i va posar fi a la seva obsessió. Finalment, davant les evidències, el dia 2 de juny del 1899, els 33 famèlics sobrevivents van abandonar l’església i en poc dies van ser repatriats a la península. Els soldats filipins fins i tot els van rendir armes quan els espanyols van abandonar el forat en què s’havia convertit el temple. De fet, ni tan sols eren els seus veritables enemics.
El desembre de 2016 es va estrenar una nova versió d’aquest episodi històric, per bé que sense gaire èxit.
Rebuda discreta
Espanya no els va retre cap homenatge i ni tan sols van ser rebuts com a herois. De fet, més que admiració la gesta provocava vergonya. No va ser fins a l’any 1945 que el règim franquista, amb la seva dèria per falsificar la història, va encarregar al director Antonio Roman la pel·lícula Los últimos de Filipinas en un intent de convertir l’estupidesa humana en heroisme. L’any 2016, es va estrenar una versió, del director Salvador Calvo, en un intent d’oferir una versió més ajustada a la realitat dels fets, o, també, el documental, dirigit per Ramon Vilaró, D’aliats a massacrats, en què narra la Batalla de Manila —el febrer de 1945—, en què 257 espanyols van caure apunyalats amb baionetes pels soldats japonesos, o sota les bombes nord-americanes, en una orgia de sang que va fer més de 100.000 morts en menys d’un mes, i on també recorda els últims de Filipines.
Algún dia potser caldrà recordar una historia similar, a l’illa de Guam —ara cobejada pel sanguinari nord-coreà Kim Jong-un—, quan els Estats Units, el 20 de juny de 1898, hi van expulsar els militars espanyols que hi quedaven i hi van nomenar un gobernador català: Francesc Portusach Martínez.
Entre els soldats del setge de Baler, n’hi havia, pel cap baix, onze, provinents de tots els països catalans. Heus-ne aquí els noms i les procedències:
Antoni Bauzà Fullana, natural de Petra (Pla de Mallorca).
Francesc Rovira Mompó, del País Valencià.
Jaume Caldentey Nadal, natural de Petra (Pla de Mallorca), va desertar.
Josep Pineda Turán, natural de Sant Felíu de Codines (Vallès Oriental).
Loreto Gallego Garcia, natural de Requena (Plana d’Utiel).
Pere Planas Basagañas, natural de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).
Pere Vila Garganté, natural de Talteüll (Guissona).
Ramon Buades Tormo, natural de Carlet (Ribera Alta).
Ramon Donat Pastor, natural de Barcelona (Barcelonès), va morir de beri-beri.
Ramon Mir Brills, natural de Guissona (Cervera).
Rmon Ripollés Cardona, natural de Morella (Ports).
Aqui sota podeu veure la pel·lícula «franquista» sobre aquesta història.
